dimecres, 15 de setembre del 2021

Decadència i Col·lapse en un clima canviant




Benvolgudes lectores,

Enceto aquest post fent referència a l’informe de l’IPCC publicat el mes d’agost que té frases molt contundents de les que en parla l’amic Ferran Puig en el seu bloc. Cal dir aquí que el que s’ha publicat aquest mes d’agost passat és només la primera part de l’informe total, el que s’anomena grup de treball u (WGI, de les sigles en anglès) i que resten els altres dos grups WGII (impactes) i WGIII (adaptació) els informes dels quals és previst que es publiquin l’any que ve. Les notícies que venen doncs de la comunitat científica i (també) de la part política són molt preocupants. Vull recordar que aquest no és un informe només científic sinó que està suavitzat pels ens administratius dels estats a través dels seus representants a les Nacions Unides. Comparat amb els informes previs, és clar i exhorta a prendre accions decidides ara mateix i en els propers anys: l'opció d’anar fent la viu-viu s’ha acabat. D’aquest informe, més enllà del que ja s’ha dit molt encertadament, en destacaria que, si ha passat el missatge que ha passat és que realment tothom està molt espantat per la situació actual, es comencen a veure les orelles al llop i no s’hi veu una opció vàlida (dins de l’actual paradigma) per implementar a curt termini. 

Situació actual

Arribats a aquest punt sembla que no ens movem, ja que el darrer informe de l’IPCC (l’AR5, de fet, amb el que es van aprovar els acords de Paris) ja avisava dels riscos de no fer res i, en canvi, les emissions no han parat d’augmentar i no sembla que, a curt termini, es puguin aturar. Davant d’aquest escenari, ja hi ha articles que analitzen quines àrees del planeta són més resilients per mantenir un cert nivell de complexitat social en un context de crisi climàtica, d’això en parlarem en un post futur. Ara però, anem a veure perquè les emissions continuen creixent i no es fa res (de moment) per aturar aquest intent de suïcidi col·lectiu. Ras i curt: com és que tot i les advertències no reaccionem col·lectivament? La resposta a aquesta pregunta és complexa però cal senyalar que en la percepció o consciència col·lectiva de què és i què implica el canvi climàtic, hi ha la mare dels ous del problema. Per simplificar estem en una situació en que es perceb un problema greu, però existeix la creença (diria que, fins i tot, religiosa per part d’alguns) de que fora del sistema socio-econòmic actual només hi ha la barbàrie, el caos i la destrucció, per tant, les actituds són de fugida endavant i/o distracció o de resignació i frustració. Això entronca directament en la visió del col·lapse com una època de decadència. Cal tenir en compte que, des del meu punt de vista, la paraula decadència no té cap sentit útil, és més aviat un ús que es presta a teories populistes i conservadores, perquè implica l’existència d’un zènit social, d’una època daurada i feliç: res més lluny de la realitat, el zènit material de la societat és la causa del seu col·lapse. 


Per sortir d’aquesta actitud primer cal desmitificar el col·lapse com un procés que no té precedents o que sigui fonamentalment negatiu. Segons diversos treballs, totes les societats complexes segueixen cicles d’ascens i descens, en podeu trobar referències en el mateix J. Tainter, en J. Diamon, en P. Turchin o el Seneca Cliff de’n Bardi. En particular hi ha una branca d’estudis anomenada col·lapsologia de la que en parlarem en el futur. 

Però a banda d’aquests anàlisis més moderns i acadèmics, en cada època de descens es pretén explicar la situació donant raons des de diferents perspectives: la ineptitud dels polítics, l'obsolescència del sistema socio-econòmic o la degradació moral i de valors que té la nostra societat occidental-globalitzada. Gairebé cap d’aquestes explicacions és nova, ja que la majoria coincideixen amb les que s’han donat històricament per explicar el decliu o col·lapse de societats anteriors. Prenem el cas més conegut de col·lapse d’una civilitació que encara ara es pren com la mare de la nostra: Roma. Tal com ja vaig fer en un post antic parlant del col·lapse de l’imperi Romà, ara rescataré part del que hi deia allí per fer analogies entre aquella situació i l’actual, però des d’una visió diferent. Aquesta visió vol situar el col·lapse com una transició, un canvi i una adaptació a una situació o entorn nou de la societat que el viu. Aquesta idea no és nova, J. Tainter ja la apunta en el seu llibre de referència ‘El col·lapse de les societats complexes’.

De fet, si volem fer una comparació (veieu la taula) és molt interessant que dues societats tant separades en el temps i tant diferents a molts nivells (tecnològic, d’extensió, de comprensió del món, i d’organització social) es dediquin a fer gairebé el mateix per gestionar les maltempsades associades al col·lapse. 


Taula correspondències Roma-Globalització:



Economia

Societat

Recursos

Política

Roma

-retrocés del comerç per l'excés d'impostos que havien de pagar els comerciants i artesans.

-devaluació progressiva de la moneda (reducció de la quantitat de metall preciós en cada peça)

-falta progressiva d’ingressos per a l’estat.

-increment del deute públic.

-corrupció dels alts càrrecs de l'Administració.

-passivitat del ciutadà davant problemes i obligacions.

-crisi de la classe mitjana, aclaparada per les pressions fiscals.

-deteriorament de les ciutats, abandonades per les classes altes, instal·lades en les seves viles d'esbarjo.

-disminució del reclutament per a les legions entre la pagesia. 

-disminució de la producció agrícola.

-disminució de la mineria i la producció de metalls.

-plagues.

-disminució dels excedents.

-increment d’efectius de les legions (despesa militar).
-increment de l’administració.
-més inseguretat (increment de la pirateria i de la criminalitat).
-més inestabilitat social: revoltes.
-impossibilitat de mantenir la política expansionista de colonització.
-dificultat de gestionar les crisis per una economia basada en l’agricultura (90%).


Globalització

-devaluació de la moneda internacional (dòlar) per impressió de més bitllets.

-increment de la pressió fiscal.

-increment del deute dels estats.

-crisi de la classe mitjana del primer món.

-deteriorament de les ciutats.

-passivitat del ciutadà devant els problemes més greus (clima, falta de recursos)

-estancament de la producció de petroli.

-estancament de producció d’altres minerals i metalls necessaris.

-pandèmia.

-riscos per la seguretat alimentaria global.

-increment de la despesa militar.

-impossibilitat de mantenir la política colonitzadora per l’arribada als límits planetaris i per la degradació de la perifèria global (3rmón)

-dificultat de gestionar les crisis per la necessitat de l’economia d’expandir-se.




Això ens ajuda a veure que el que estem vivint actualment no és nou, tampoc no és nova la gestió d’aquets fets, tot i que, tal com ens agrada pensar a tots, som la civilització més potent i sofisticada que ha sorgit en la història. Un cop d’ull al passat ens posa al nostre lloc. 

Així doncs cal pensar en el col·lapse com un procés natural, biofísic i no com un problema per si mateix, el col·lapse es dona perquè hi ha un zènit i aquest hi és perquè hi ha una visió expansionista i colonitzadora en les seves diferents formes. Repeteixo, cal desmitificar el col·lapse per poder-lo gestionar. El problema és que associem necessàriament el col·lapse amb patiment i destrucció, quan en realitat aquesta destrucció i patiment, ja hi era, però a la perifèria de l’imperi globalitzat actual. 

Això sí, tenim un avantatge respecte èpoques anteriors: més coneixement respecte el que tenien els romans. Però tenim un inconvenient, els romans havien de gestionar ‘només’ la crisi de recursos, nosaltres hem d’adaptar-nos a banda d’un futur amb recursos minvants, amb un medi ambient i un clima que ens serà cada cop més hostil. 


Opcions/estratègies

Per dissenyar estratègies i crear opcions en l’emergència climàtica, ecològica i de recursos actual, cal tenir una visió de què ha ocasionat el problema i perquè. Per fer-ne una primera anàlisi, seguiré els conceptes de’n Tainter. Segons ell, el col·lapse es dona perquè el triangle expansiu format pel nivell d’energia accessible, l’organització social i el flux energètic deixa de ser funcional i comença a deteriorar-se. Si prenem el sistema socio-economic i biofísic com un metabolisme, podríem dir que en les fases primerenques del col·lapse (les que estem patint ja actualment) es van perdent funcionalitats, al mateix temps que es perd abast geogràfic. En aquest sentit, el sistema que és centralitzat no només geogràficament sinó també en la seva distribució dels recursos (elits vs. població) va deixant caure parts perifèriques que no afectin el funcionament dels nodes centrals de la xarxa: elits i zones geogràfiques riques. Aquest deteriorament geogràfic no l’hem d’entendre únicament com un deixar enrere els estats més pobres del planeta sinó també que això es produeix dins els mateixos estats, per això el concepte estat o regió geogràfica com un tot, quan parlem de col·lapse cal prendre’l amb molta cura. Així doncs, les estratègies passen per una reorganització social que es pugui adaptar a les noves emergències. Sabem com adaptar-nos a emergències puntuals (temporals, catastrofes, situacions de guerra), el problema ara és que tindrem, cada cop més, situacions extremes més freqüents i més sostingudes en el temps, afegides a més inestabilitat social degut a un empobriment generalitzat. L’estratègia ha de passar pel lema que ara s’ha fet popular de la ‘transició justa’ i ‘no deixar ningú enrere’ però sense suposar que els recursos que tenim ara els tindrem en el futur (que és el que fa Europa). 

La reorganització social que necessitem cal que es basi en dos eixos: descentralització (administrativa, econòmica i informativa) i democràcia (social, de coneixement i d’educació). Cal replantejar-nos totes les eines que tenim actualment a nivell social, polític i econòmic, per veure què ens servirà i què no, i cal ser molt flexibles mentalment per poder fer front als imprevistos. Està clar que el sistema actual no ens serveix per navegar el col·lapse, però cal fer molta pedagogia per que s’acabi entenent que això no va de refugis en illes llunyanes per elits que s’ho pugiun pagar: per una vegada en la història de la humanitat ens salvem tots o no es salvarà ningú. Ningú que ho pugui explicar, perquè la biosfera continuarà, malgrat els humans que es pensaven que eren deus. 


Per això us proposo un decàleg de mesures per fer front als problemes principals d’aquest col·lapse que estem vivint. De fet de mesures proposades tenint en compte les crisis en les que estem en podem trobar a diversos mitjans un bon exemple recent el tenim en l'article de'n Vicent Cucarella (pàgina 8). En el decàleg que proposo aquí hi incloc objectius i mesures per fer la transició. Ens hi juguem molt: la vida de la nostra generació i la de les futures generacions. 


1.- Legislació penal: El canvi climàtic i la crisi ecològica cal emmarcar-la en un problema que afecta a tota la humanitat, en aquest sentit cal ser molt rigorosos en el que fem i com ho fem. Cal proveir un marc legal internacional penal que inclogui els crims ambientals al mateix nivell que els crims contra la humanitat. En aquest sentit doncs qui en els anys anteriors hagi fet campanyes de desinformació per interessos econòmics cal que n’assumeixi les responsabilitats. Si no ho fem nosaltres, ho farà la generació que en patirà els efectes més durs i ens acusaran a nosaltres de no haver fet justícia (i potser l’aplicaran tard i malament). 

2.- Política: La responsabilitat política en aquesta qüestió és majúscula, els partits polítics, tots, l’han de tenir com prioritat número u a la seva agenda, qui no ho tingui vol dir que: o no enten el problema o l’enten i no els importa (en aquest cas cal aplicar el punt 1). Donades les evidències que tenim i el temps que fa que hi són, em sembla que la primera opció (falta d’informació o de comprensió de l’abast del problema) és cada cop menys justificable.

3.- Gestió: Si ens prenem seriosament els dos primers punts cal doncs que els plans d’acció de les administracions i societat civil passen per fer d’aquest tema, de la seva informació i de les seves implicacions una prioritat informativa. La informació ha de començar a centrar-se principalment en mesuradors físics: emissions i energia, posant referències (i arribant a un consens) de quin és el nivell de consum bàsic necessari en termes d’aquestes quantitats per poder adaptar-nos i gestionar la crisi climàtica i ambiental. Prenc com exemple la pandèmia Covid-19: de sobte, tots els mitjans de masses parlaven d’això a totes hores per tal de conscienciar, ho justificava l’emergència i la urgència sanitària. Ningú va posar el crit al cel per no crear pànic o alarmar de la situació. El pànic apareix quan no hi ha opcions, quan no s’explica a la gent com podem transitar el perill de forma ordenada i col·lectiva. Si es postposa el problema i no s’explica amb tota la seva gravetat no només es crearà pànic quan la sitació s’agreugi sinó que les possibilitats de gestió ordenada es reduiran per falta de confiança en els ens que havien de guiar i coordinar en les necessàries accions col·lectives. En aquest sentit doncs, cal evitar i penalitzar totes les estratègies de desinformació i de blanquejament d’iniciatives (econòmiques) en direccions divergents o contràries a l’adaptació i lluita contra el canvi climàtic i la crisi ecològica i de recursos. 

4.- Consumisme: Plans de lluita contra el sobre-consum i el malbaratament, conscienciació de la població de la necessitat de reduir i reaprofitar. Cal deixar clar que el consum i les seves derivades (increment de producció de bens i despesa) enmarcades en un model expansionista/creixentista, són el que ens ha portat a l’atzucac actual. Per tant, tota acció que sigui efectiva passa per repensar aquesta necessitat d’incrementar (o mantenir) el sistema consumista que, per altra banda no aporta cap benestar a llarg termini. 

5.- Propaganda: Reducció progressiva d’estratègies de publicitat i màrqueting de productes, estils de vida o actuacions altament contaminants o que impliquin atacs a la biodiversitat i/o salut dels ecosistemes. En aquest sentit estic pensant en moratòries que, quan expirin, en el cas de no haver-se adaptat, s’apliqui el punt 1. En aquesta primera fase un exemple clar és el que es coneix com rentat verd (greeewashing) que fan moltes empreses fent veure que són i fan el que no fan i que no són.

6.- Adaptació d’internet: informació del cost energètic i d’emissions (a banda del preu) de mantenir un volum d’informació purament d’oci accessible a la xarxa. La societat ha de començar a decidir què es manté i què es deixa caure en la xarxa. És a dir, quina és la quantitat màxima d’informació mantinguda al núvol i el seu cost energètic i en emissions.

7.- (In)justícia climàtica: els plans de transició que deixin (implícitament o explícita) població enrere cal que siguin penalitzats seguint el punt 1. Ara mateix no hi ha acord internacional sobre què fer i com fer-ho (més enllà dels Acords de Paris que ja han quedat obsolets i no han servit per reduir les emissions). El principal escull és qui paga, un argument sense sentit, perquè el mal anomenat tercer món ha pagat des de sempre (deute històric) per tal que al primer món, poguem nedar en l’abundància material i en la misèria moral de tolerar fam al món amb l’excusa d’hipotètics futurs millors. Paga qui pugui pagar (qui més té més paga) i, en aquest cas, els països del primer món, principals beneficiaris de les darreres dècades de destrucció ambiental, són els que han de pagar. Cal explicar que els que puguin pagar paguin ara, sense fer l’orni, sinó, en vint anys (com a molt), ja no quedarà res per a què pagar ni a qui pagar-ho (esfondrament del sistema). Cal imposar que les grans corporacions i multinacionals comencin a tributar pel volum de destrucció creada (deute històric) i recondueixin els beneficis cap a plans d’adaptació i lluita contra el canvi climàtic. Els impostos han de ser progressius cap a les estructures que més d’hora que tard desapareixeran en una societat des-globalitzada com la que ens espera. Amb això no vull dir que no hi hagi d’haver intercanvis comercials o de persones a nivell internacional, però el seu volum serà diferent.

8.- Transport: Reducció del transport aeri i marítim i del transport en general. Això implicarà repensar l’oci i el turisme: cal redissenyar el sistema d’oci actual, més pensat per crear persones acrítiques, distretes i insatisfetes constantment, i transitar a un sistema diferent que serveixi per estimular els valors socials i humans, l’empatia i la cohesió social. En els càlculs (molt conservadors) que hem fet en el projecte MEDEAS referents al transport (podeu veure les publicacions aquí i aquíper a tenir flotes de transport totalment renovables cal que aquests modes de transport (aeri i marítim) es redueixin a la meitat. Cal doncs dissenyar plans d’adaptació del comerç i l’economia d’acord amb aquesta reducció de volum de mercaderies i passatgers. (Nota: on anem amb ampliació de l’aeroport del Prat?)

9.- Espais naturals: Preservació i ampliació de les reserves naturals i espais protegits. Els espais naturals no industrialitzats o feblement antropitzats actuen de protecció i faciliten l’adaptació al canvi climàtic i disminueixen l’impacte en el deteriorament dels ecosistemes. També cal aquí molta pedagogia quan a l’ús i invasió massiva d’espais protegits i àrees rurals. El mantra ‘jo pago impostos per tant tinc el dret d’ús de qualsevol lloc públic’ és d’una visió curt-terminista que fa molta por, ja que implica no comprendre que el fet de pagar impostos no és suficient per deslliurar-se de les responsabilitats socials i cíviques. Els espais naturals protegits estan pensats per preservar la biodiversitat i compensar la forta antropització de l’entorn natural que tenim al nostre país, en aquest sentit la visió ‘urbanita’ dominant sol considerar el ‘camp’ el món rural i els espais protegits com simples parcs temàtics fets per a la  diversió de la població. Aquest fet està fonamentat en la visió utilitarista/mercantilista de la nostra societat que ho veu tot com objectes (coses) monetaritzables susceptibles de ser comprades/venudes o llogades. 

10.- Agricultura i aigua: Els usos i productes agrícoles cal que canviïn de forma radical transitant des de l’agricultura i ramaderia industrial a una sense l’ús intensiu de fertilitzants i pesticides derivats dels combustibles fòssils i més adaptada a les necessitats locals. El sector agrícola i ramader s’ha de reconvertir per proveir al territori dels productes bàsics i reduir l’exportació a llargues distàncies. En aquest sentit caldria també repensar la dieta actual (massa centrada en la proteïna d’origen animal) i els requeriments de productes de luxe agrícola (fruita i verdura fora de temporada, importacions de carn i peix de zones llunyanes, etc.). Cal també tenir en compte i avaluar els impactes del canvi climàtic en la producció agrícola i ramadera que faran que la seva gestió sigui més difícil. En aquest sentit doncs, cal plans d’acció a mig-llarg termini, coordinats amb la planificació d’usos del sòl. Connectat amb l’agricultura tenim l’accés us i aprofitament dels recursos hídrics, que en el futur patiran una disminució creixent afegida a l’increment de la seva necessitat per l’expansió de l’energia renovable. 


Finalment, cal tenir en compte uns indicadors de progrés en la implementació d’aquest decàleg o, si voleu, alguna senyal que doni idea de que alguna cosa es mou. Des del meu punt de vista, i per posar un exemple, veurem que, al nostre país, es comença a prendre seriosament la crisi ambiental i de recursos quan la conselleria de medi ambient depengui directament de Presidència. També quan la gestió del govern comenci per criteris ambientals, de recursos i climàtics i no es basi en els criteris actuals d’economia de curta volada, basats en indicadors de creixement que hores d’ara encara ens resistim a acceptar que són totalment inútils per afrontar el problema més greu que la humanitat ha afrontat mai. 

Salutacions,

SZD