dimecres, 10 setembre de 2014

De complexitats, col·lapses i conspiracions


Benvolguts/des lectors/es,
Degut al que vaig detectant per comentaris, preguntes i al·lusions, crec que val la pena insistir en algunes idees ja comentades en aquest bloc i fer-ho des d'una altra perspectiva. El post va doncs a aclarir alguns 'mecanismes de fugida' que degut a l'acció dels mitjans d'informació i l'educació que hem rebut tenim fortament imbuïts. Aquests mecanismes de fugida venen reforçats per una actitud que, com ja he comentat alguna vegada, és molt comú i pròpia d'una societat que és fortament immadura. L'actitud bàsica a la qual em refereixo és la de la delegació de la responsabilitat individual. Aquesta actitud és camuflada sovint de 'confiança': confiança en que em resoldran els problemes, confiança en que no m'enganyaran, confiança en que si actuo d'una determinada manera socialment acceptada seré automàticament acceptat/da, confiança en que els dolents sempre són els altres i són molt dolents, etc. També es pot camuflar de derrotisme: de fet no delego, però no tinc control sobre el que em faran els que tenen el poder que, a més, el que sigui que facin ho faran per perjudicar-me, per tant, no faig res. O, per acabar una llista que podria ser molt llarga, amb actituds fortament individualistes que miren d'aprofitar-se dels més incauts: si no m'aprofito jo segur que ho farà qualsevol altre. I és en aquest sentit doncs, que sorgeix la qüestió d'allò que sovint es vol explicar en aquest i d'altres blocs: que el sistema que ara comença a agonitzar és basa i es sustenta en un fort individualisme i irresponsabilitat individuals.
És, al meu entendre, sobre la base d'aquest paradigma mental que sorgeixen, en part, les teories de la conspiració, el reduccionisme ideològic i la demagògia més agressiva. Busquem causes simples a problemes que ja no es poden tractar com es feia abans, per anar tirant i tapar forats, seguint la màxima de que: 'el que ha funcionat fins ara ho hem de seguir aplicant, perquè és el que funcionarà'. Doncs no, rotundament no! si tant bé ha funcionat el paradigma anterior perquè hem arribat a aquest atzucac? Així doncs, es culpa a la corrupció dels polítics o als bancs, sense pensar en que a baix nivell hi ha corrupció (amb factura o sense? Amb IVA o sense?) o que tots tenim els nostres estalvis (pocs, molts o cap) en bancs que a més, gestionen lloguers, transferències, targes de crèdit, etc. Que faríem doncs sense aquests polítics o aquests bancs? Qui critica cal que tingui opcions i aquestes opcions cal que siguin realistes, que es responsabilitzin dels riscos i conseqüències. Però abans de criticar els criticadors veiem perquè aquesta actitud.
El món com enteníem fins ara que funcionava, és a dir, la imatge mental, paradigma, arquetipus o subjectivitat col·lectiva que ens donava la representació de la realitat, ha deixat de ser vàlida. Aquest món, es mor, o dit més precisament, aquesta idea de com és el món, està començant a qüestionar-se. Ja vaig fer algun post referint-me a les idees força o clau en les que es basava aquest paradigma obsolet. Però aquella era una visió estàtica. Veiem-ho des d'un altre punt de vista: com construíem (i continuem fent-ho actualment) la nostra visió de futur? Potser al lector/a li semblarà que aquesta pregunta és intranscendent, però així com veiem el món, així actuarem per adaptar-nos al futur. Bé, quin és l'error al qual ens ha portat l'antic model? El creure en la causa-efecte i en la linealitat a ultrança per resoldre problemes que van més enllà de l'acció-reacció. És per això que és tant difícil que gent amb segons quina formació i interessos vulguin entendre el canvi climàtic o els límits del creixement. Pensem-hi: fins ara per solucionar un problema es cercava i s'identificava una causa i, un cop trobada, s'intentava eliminar aquesta causa, esperant que això fes desaparèixer l'efecte indesitjat. Cal dir que, en certs casos i a curt termini això funcionava, però quan ens enfrontem a problemes més complexes intentem aplicar la mateixa manera de fer i l'errem, fent més gran el problema. Ens hem pensat que la causa-efecte servia per mesurar-ho tot amb comportaments proporcionals (la causa i l'efecte estaven relacionats per una constant). Per exemple, si hi ha crisi és perquè hi ha corrupció: més corrupció més crisi, eliminem la corrupció i s'acabarà la crisi. Què vol dir eliminar la corrupció? Fins a quin nivell? Ah, quan comencem a anar al detall de com portar a la pràctica el que pensem és on comencem a adonar-nos de la immensitat de la tasca, i llavors? Ui, llavors... llavors, canviem de tema no sigui que hagi de canviar de paradigma mental, que això cansa molt! El greu del cas és que apliquem aquesta manera de fer arreu fins a l'absurd, sense adonar-nos que l'únic que fèiem fins ara, quan intentàvem projectar-nos en el futur era extrapolar una corba amb segments de recta.



Si no anem gaire lluny en el temps la visió lineal, de causa-efecte serveix aproximadament. A la que volem extrapolar (anar molt lluny en el temps) la causa-efecte no ens serveix, d'aquí que les teories de la conspiració no serveixin perquè, qui és capaç de, mitjançant una causa i un comportament lineal predir amb precisió un fet o conjunt de fets? Clar, que parlar un cop els fets ja s'han produït i donar explicacions elaborades és tota una altra cosa... però predir amb fiabilitat, això, benvolguts/des lectors/es, va molt més enllà i és el que ara necessitem: menys demagògia, menys elucubracions sobre qui són els culpables i més idees de com sortir de l'atzucac i tirar endavant. Repeteixo, les crítiques són necessàries i benvingudes però la crítica per la crítica sense aportar visions constructives de què fer a la pràctica i que estigui al nostre abast, això és el que té, per mi, un valor real. Perquè sinó el que estem fent és fugint, evitant enfrontar-nos amb la realitat (o un aspecte d'aquesta que no ens agrada) i, vulguem o no, la realitat acaba imposant-se, com estem comprovant en aquest món fortament no lineal, misteriós i limitat del qual en som parts actuants i afectades. Entenguem que en cap moment estic negant que hi hagi corrupció i que aquesta és important, però els fets (fets, no opinions) i les dades ens mostren que la corrupció no és el problema, és un problema, la manipulació de les masses i les guerres pels recursos no són el problema, és un problema i l'ús abusiu del poder sobre el poble dels lobbies i grans agens econòmics no és el problema, és un problema. Bé, en tenim identificats uns quants de problemes: què fem? Què fa vostè lector/a a nivell pràctic, individual, en el seu dia a dia per adaptar-se a aquesta nova realitat, a aquesta nova visió del món?
I per començar a adaptar-nos, potser, no cal que faci el que sigui que faci per canviar el món, o perquè les generacions futures o els fills o néts ho necessitaran, o perquè em sentiré millor i/o menys culpable, o perquè això em donarà un avantatge sobre els altres si començo a adaptar-me més aviat. Estaria bé, potser, pensar en que cal fer alguna cosa per tot el que he dit abans o, també perquè, senzillament, és el que cal fer, sense esperar res a canvi.
Salutacions,
SZD

divendres, 1 agost de 2014

Nosaltres, els detritívors




(http://www.detritivoros.com)


Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us presento una ressenya extensa que va fer en Manuel Casal del seu llibre 'Nosotros los detritívoros'. En Quim Ballabrera i jo mateix en vam fer la traducció al català esperant que es pogués publicar en algun mitjà de comunicació de masses català (diaris com l'Ara, El Punt Avui, La Vanguardia, el Periodico o Vilaweb). Finalment no va ser possible, cap dels mitjans on es va enviar aquesta ressenya va considerar-la prou interesant com per fer-se'n ressó (res nou per altra banda). Finalment, va sortir publicada ja fa un temps a la web https://radi.ms/ca/nosaltres-els-detritivors/. Així doncs, per fer-ne més difusió i amb el permís de l'autor, ara us la copio tot seguit. Només em resta recomanar-vos que si la introducció ja és interessant per sí sola, el llibre ho és més. I ho és tant pel que fa al tema i les dades que aporta com pel fet de constatar un fet dificil d'empassar: ens alimentem, al cap i a la fi, d'uns detritus, és a dir, de les restes fòssils que han permès un increment espectacular de la producció agrícola i ramadera mundial. No ser conscients d'aquest fet ens porta a un risc altíssim de fallida en la seguretat alimentària mundial. El llibre doncs és una crida d'alerta per una banda i, per l'altra, una proposta (l'única viable, de fet) per evitar el desastre.
Salutacions,
SZD



A partir de 1776 l’ús de la màquina de vapor de Newcomen millorada per James Watt va portar a una creixent dependència de l’energia fòssil, la qual va proveir, de manera temporal i a fraccions cada vegada majors de la població humana, de poders gegantins. Amb els desenvolupaments tecnològics que van venir després, l’Homo colossus va adquirir durant les noves generacions, la il·lusió de no tenir límits.

William R. Catton, Jr (2009)


Després de la Revolució Industrial els éssers humans ens convertim en una espècie detritívora, és a dir, que s’alimenta de detritus. Aquesta denominació procedeix del llibre «Overshoot: The Ecological Basis of Revolutionary Change» del sociòleg nord-americà William Catton, nascut el 1926 i que des dels anys 70 del segle XX s’ha dedicat a l’estudi de la sociologia mediambiental i de l’ecologia humana. Aquest llibre va marcar el 1980 una fita en la literatura de la ciència ecològica amb la seva pionera advertència que la humanitat estava sobrepassant la capacitat de càrrega del planeta. L’obra va tenir fa pocs anys (2009) una seqüela titulada «Bottleneck: Humanity’s Impending Impasse», que constitueix el lúcid i amarg testament intel·lectual de Catton i en el qual el professor emèrit de la Universitat Estatal de Washington ja no adverteix: es limita a constatar que no es va fer res des d’aquell moment per evitar o revertir l’extralimitació, i analitza en detall com l’arrogant exuberància (hubris) de l’Homo colossus ens porta directes a un coll d’ampolla evolutiu que pot suposar l’extinció de la nostra espècie o, si més no, una brutal reducció en el nombre d’éssers humans sobre el planeta.


Els detritus dels quals ens alimentem els humans no són altres que el petroli i el gas natural, els tresors fòssils que la nostra espècie va aprendre a explotar, i que han permès que (en un interval de tan sol dos-cents anys!) multipliquéssim per set la població mundial. Fins el segle XIX, la població mundial s’havia mantingut sempre per sota dels mil milions de persones. Aquesta xifra podria representar, per tant, la capacitat màxima de càrrega que té el planeta per mantenir la nostra espècie amb les aportacions constants d’energia procedents del sol. L’aportació extra que va suposar l’energia fòssil (primer el carbó, després el petroli i el gas natural) ens ha permès, de manera temporal, ampliar enormement el nostre nínxol ecològic i sobrepassar aquesta xifra d’una manera espectacular. On abans hi cabien tot just mil milions, de sobte (en termes històrics) ara en som set mil milions.


El 1920 encara érem només dos mil milions, així que en l’últim segle ens hem triplicat. La gràfica del creixement de la població humana des de l’any 1800 és un exemple de llibre del que és un creixement exponencial. I si la superposem amb la gràfica del consum total d’energia (o amb la del consum per càpita) entendrem com ha estat possible aquest creixement: la correlació entre ambdues magnituds és absoluta. De fet, podem calcular d’on han sortit tants éssers humans fins i tot en termes físics: les molècules de nitrogen que contenen els cossos dels éssers humans que actualment poblem la Terra —en forma d’ADN i aminoàcids que formen els teixits de la nostra massa muscular, per exemple— han sortit en bona mesura —es calcula que en un 50%— del gas natural, principalment metà, que proporciona els fertilitzants nitrogenats, per mitjà de l’anomenada reacció de Haber-Bosch, i aquests, al seu torn, en aliments vegetals i animals per mitjà de l’agricultura i ramaderia industrials. Ha estat aquesta disponibilitat de metà i de petroli —energia solar prehistòrica emmagatzemada en forma química al llarg de milions d’anys— la que ens ha permès ampliar la capacitat del planeta per allotjar humans, superant el nostre límit natural dels mil milions de persones.


L’anomenada Revolució Verda bé podia haver-se anomenat més pròpiament la Revolució Negra, tant pel color del petroli que la va fer possible com pel futur al qual ens estava condemnant. En poques dècades centenars de milers de tractors, recol·lectores i altra maquinària agrícola es va estendre pel món. Tones de fertilitzants sintètics van ser introduïts en terres exhaurides. Milions de vehicles de transport, indústries de processament i distribució alimentària, centenars de cadenes de supermercats i centres comercials es van convertir en el mecanisme creat per la nostra civilització per explotar aquesta energia fòssil i convertir-la en aliment per a més i més éssers humans. Les millores en la qualitat de vida que van sorgir associades també a aquesta abundància energètica (com ara serveis de sanitat pública híper-tecnificada, milers de productes farmacèutics de síntesi, tot tipus de materials de la indústria petroquímica, etc.) van fer possible no només que naixessin i es poguessin alimentar cada vegada més persones, sinó que sobrevisquessin en millors condicions materials, sobretot en els països pertanyents al industrialitzat món ric. Per descomptat, tot això va ser facilitat per un sistema econòmic i social orientat al benefici privat a curt termini i embarcat en un aparentment imparable creixement econòmic, mesurat aquest segons la quantitat de béns i serveis produïts amb aquesta descomunal energia, que eren consumits per la creixent massa humana de treballadors-consumidors.


« La nostra espècie patirà abans o després una terrible caiguda en la seva població, una enorme mortaldat »



Tràgicament però previsible, això no podia durar molt i així ens ho intentava explicar Catton ja el 1980. Ja ho havien intentat avisar abans que ell, el matrimoni Meadows i Jorgen Randers —autors de l’informe «Limits to Growth» (1972)— i, en les dècades que van venir després, una comunitat més gran de científics, filòsofs i ecologistes. El petroli primer, i després el gas natural, arribarien sense trigar molt al seu màxim nivell d’extracció, i a partir d’aquí disminuiria la seva disponibilitat, amb la qual cosa, tot el sistema industrial muntat a sobre seu, inclòs el sistema agroalimentari, s’esfondraria. És el que avui coneixem com peak oil, peak gas, peak coal… i molts altres pics o sostres d’extracció de recursos finits, energètics i materials. L’espècie que deixa d’alimentar-se de les seves fonts energètiques renovables —no podem oblidar que el menjar és energia endo-somàtica (és a dir aquelles de què disposa cada cicle anual gràcies al sol i a la base fotosintètica de la cadena tròfica)— per passar a alimentar-se detritus abundant i ric però no renovable, experimentarà un creixement explosiu (exponencial) en la seva població. Però en fer-ho, aquesta espècie que es converteix en detritívora s’està condemnant a un col·lapse demogràfic en el moment en què el detritus arribi a un cert punt d’esgotament, de la mateixa manera que succeeix amb les poblacions d’insectes o altres animals en el moment en que es converteixen en una plaga i, després d’esgotar l’excedent d’aliment, moren massivament.


El que hem d’afrontar, per tant, és que la nostra espècie patirà abans o després una terrible caiguda en la seva població, una enorme mortaldat, el que es coneix en anglès com un die-off. Entre els autors que han analitzat aquesta situació no existeix consens sobre quin serà el nivell fins al qual caurà la població humana després de la desaparició del seu temporal suport energètic fòssil, però sí que podem enumerar alguns factors que seran rellevants al respecte:


Sense els fertilitzants sintètics faltaria el nitrogen per a la meitat dels cossos humans existents: d’aquí podem derivar que quan aquests deixin d’estar disponibles per falta de gas natural, no hi pot haver més de 3.500 milions d’habitants.
La població humana preindustrial sempre es va mantenir per sota dels mil milions: aquest sembla ser el sostre natural de la nostra espècie, o almenys el sostre històricament constatat.
Els avenços en el coneixement científic en àrees com la medicina, la biologia, la química, l’edafologia, l’ecologia, i fins i tot en tècniques una mica underground com la permacultura, associades al major coneixement que es té sobre l’eficiència i la sostenibilitat dels diversos sistemes agrícoles tradicionals al llarg de la història, podrien, en teoria, compensar d’alguna manera la caiguda de la població i que disposéssim així d’un límit natural mica ampliat , encara que això requeriria també que fóssim capaços de conservar col·lectivament aquest coneixement i aplicar-lo adequadament en un context de descens energètic accelerat i de col·lapse a múltiples nivells.
Desgraciadament, l’extralimitació (el overshoot del qual ens advertia Catton) té conseqüències sobre la base natural que sosté la població (el sòl fèrtil, la biodiversitat, l’aigua potable, el clima…), i durant diverses dècades —com a mínim— després del col·lapse és possible que aquesta base de recursos no recuperi el nivell que permetia al planeta suportar mil milions d’humans… o fins i tot que no es recuperi mai o quedi danyat per segles a causa de la contaminació, la pèrdua del sòl fèrtil, el canvi climàtic i altres factors destructius d’origen antropogènic. És a dir, el que podríem en principi compensar per mitjà del nostre actual coneixement científic (o allò que sabem fer) potser quedi anul·lat per la via del deteriorament ambiental (que ens limita allò que podem fer).
El previsible col·lapse de la civilització industrial associat a la caiguda en els recursos energètics fòssils disponibles molt probablement tindrà conseqüències que impactin directament i negativament en el nivell demogràfic: guerres pels últims recursos (siguin aquests energia, matèries primeres, aigua, terra fèrtil…), conflictivitat social, deteriorament de les condicions de vida, catàstrofes industrials degut a la falta de manteniment i de materials amb greus repercussions ambientals i en la salut per a milions de persones (només cal recordar els tràgics episodis de Bhopal, Txernòbil, Deep Horizon, Fukushima…), augment de la contaminació en un va intent de prosseguir amb un sistema inviable (p.ex. mitjançant la substitució parcial del petroli pel carbó en certs usos), pèrdua de la capacitat de regulació i de control dels Estats sobre les activitats contaminants i sobre la seguretat de les poblacions, i un llarg i tètric etcètera.
La manca d’aliment serà un obvi genet d’aquest apocalipsi auto induït, com ja acabem de comentar, en deixar de ser viable l’agroindústria intensiva actual fòssil-dependent.
Sabem que les guerres pels recursos són un factor que la nostra violenta espècie difícilment evitarà i que, de fet, venim experimentant en major o menor mesura des del començament de la Revolució Industrial, amb dues grans guerres mundials i innombrables conflictes locals.
El deteriorament general de les condicions de vida també implicarà un augment de morts difícil de quantificar a priori, la contaminació serà sens dubte decisiva en aquesta caiguda poblacional, per mitjà d’una extensió dels càncers, problemes hormonals, intoxicacions i tot tipus de malalties d’origen ambiental, com els llevats en una ampolla de most, acabarem ofegant-nos en els nostres propis residus alcohòlics després del festí de sucres.
El col·lapse de les ciutats, el funcionament de les quals és totalment dependent del subministrament permanent d’aliments i d’energia des de l’exterior, i on ja viu més de la meitat de la població mundial, suposarà una greu crisi demogràfica amb un èxode probablement caòtic de milers de milions de persones de tornada al camp a la recerca de suport i de treball, amb previsibles conflictes de tota mena, per molt gradual que poguéssim aconseguir fer aquest retorn, i que pot implicar la mort d’una part no negligible dels ex-urbanites.
L’augment de les infeccions, epidèmies, parasitosi, etc . —que ja s’està produint ara per factors pre-col·lapse com el canvi climàtic, la resistència als antibiòtics o les mutacions dels agents infecciosos— serà cada vegada més difícil de tallar amb els sistemes sanitaris en fallida i es cobrarà més vides a cada any que passi, contribuint així també al descens de la població.
El canvi climàtic serà una via indirecta en què els nostres residus (en aquest cas els gasos d’ efecte hivernacle) deterioraran la capacitat del planeta per suportar a la nostra espècie: menys llocs habitables, menys aigua potable, augment d’incendis forestals i fenòmens meteorològics extrems, pèrdua de biodiversitat, destrucció d’ecosistemes, problemes per al cultiu d’espècies agrícoles…, això sense comptar amb les possibles realimentacions positives que puguin accelerar l’escalfament global (per exemple, la fosa del permafrost àrtic i la conseqüent alliberament massiu de metà a l’atmosfera) i fent bruscament inhabitable el planeta per als humans i moltes altres espècies.
Accidents en instal·lacions com preses hidroelèctriques o centrals nuclears, deguts a fenòmens atmosfèrics, moviments sísmics, tempestes geo-magnètiques o al simple deteriorament per envelliment de les estructures no compensat amb un manteniment que cada vegada serà més costós en termes econòmics i energètics.
Deteriorament general en les estructures econòmiques i socials, amb milions de noves persones excloses cada any, incapaços d’adaptar-se-, atrapades en maneres i llocs de vida insostenibles, i que ja està a portant al suïcidi a no poques persones i al deteriorament general de la seva salut física i mental per a gairebé totes.
Descens de la natalitat davant les males perspectives econòmiques i també a causa de la contaminació química, tot i que es podria compensar aquesta tendència per l’accés cada vegada més difícil a mètodes anticonceptius i per la tendència a tornar a les famílies extenses per compensar la manca de suport estatal (seguretat social , jubilació pagada…) i de les energies fòssils necessàries per al cultiu mecanitzat de les terres .
Nivell polític-econòmic. Els detentors del poder intenten mantenir-se tant sí com no en aquest naufragi de la civilització, i per això necessiten mantenir la resta de la població mirant cap a un altre costat el màxim temps possible, mentre ells es ressituen per a l’etapa post-capitalista i acaparen tots els recursos possibles per a ells, a costa dels de baix i a costa d’altres països. És doncs així que hem d’interpretar l’actual espoli de diners i serveis públics, l’acaparament massiu de terres a nivell mundial, els intents per controlar l’aigua o les llavors, i totes les maniobres geopolítiques al voltant de països exportadors d’energia.
Nivell semiòtic-cultural. La cultura de masses creada des dels anys 50 del segle XX a partir d’aquesta maquinària monstruosa i ubiqua anomenada publicitat, i inserida en els cervells de bona part dels set mil milions per mitjà de la televisió, ens promet continuïtat i millora permanent, promovent valors suïcides com el consum irracional, l’individualisme i la híper-especialització.
Nivell psicològic-genètic. La nostra pròpia resistència mental, la dissonància cognitiva, ens impedeix acceptar tot el que xoqui amb el nostre model mental de representació del món, que contradigui les nostres expectatives, que desmenteixi els relats que des de nens ens van inserir al cervell en el nivell semiòtic-cultural i que ens han convençut del progrés continu i irreversible, del creixement infinit, de l’excepcionalitat de la nostra espècie i de la seva separació i domini de la resta del món natural, del poder màgic de la ciència i la tecnologia, de la infinitud dels recursos… Tanmateix, la nostra genètica és el fruit de milions d’anys de lluita individual i col·lectiva contra perills que són palpables i immediats (un depredador, una tribu invasora, un incendi, una inundació…) i, per tant, estem neuronalment cablejats per reaccionar molt bé davant aquest tipus d’amenaces i adaptar-nos a condicions canviants que tenim enfront nostre. Però per desgràcia, això implica que no sabem reaccionar davant l’imprevist, davant les amenaces invisibles, davant les condicions que encara no han canviat… L’evolució no ens ha capacitat per anticipar, per prevenir i els nostres gens ens mantenen paralitzats dient-nos: no passa res, no reaccionis.




En definitiva: no sabem fins on caurà la població humana, però sabem que ho farà amb seguretat ja que desapareixerà allò que la va permetre elevar durant un breu lapse històric per sobre del seu límit natural. Tampoc sabem el ritme al qual es produirà aquest descens, tot i que les xifres manejades per diversos autors semblen indicar que es completarà la caiguda en menys d’un segle. El que sí sembla bastant més clar són les vies per les quals es produirà aquest col·lapse poblacional, ja que comptem amb experiències històriques d’altres civilitzacions humanes i poblacions animals que van col·lapsar en el passat, i moltes d’aquestes vies es relacionen amb el 5è factor abans esmentat.





« Els nostres gens ens mantenen paralitzats dient-nos: no passa res, no reaccionis. »



Davant d’aquesta perspectiva el nostre instint de supervivència i el nostre sentit ètic ens exigeixen buscar una solució, una sortida, alguna cosa que minimitzi aquesta massiva mortaldat o que, almenys, eviti la total extinció de la nostra espècie. Sembla, però, molt difícil albirar alguna cosa semblant a una esperança. En qualsevol cas el primer seria reconèixer la situació en els seus autèntics termes i lluitar contra el gegantí i múltiple engany que ens manté bloquejats. Aquest mortal engany penetra en la nostra percepció a diversos nivells:


Sense lliurar-nos d’aquests enganys (externs i interns, socials i psicològics ) resulta ingenu pensar en un altre final de la nostra història diferent a la catàstrofe més absoluta. De totes maneres, si hem de començar aquest alliberament per algun punt ha de ser per la base de tot aquest colossal error de la nostra espècie: si volem tenir alguna oportunitat d’evitar el destí dels detritívors, no queda un altre remei que deixar amb la màxima urgència de menjar petroli. Això no vol dir només passar a consumir aliments locals i produïts sense despesa d’energia i fertilitzants fòssils, sinó reduir dràstica i massivament el nostre consum en tots els àmbits, és a dir, la nostra petjada energètica total. Tanmateix, la solució individual no asseguraria la supervivència: aquesta reducció ha de ser realitzada en conjunt per tota la nostra espècie, de manera coordinada, organitzada i redistribuint amb justícia els recursos romanents per igualar al més possible els nivells materials de vida de tots els éssers humans, amb l’objectiu de satisfer les necessitats bàsiques del màxim nombre possible de persones a nivell mundial i sense discriminacions. Sinó, seria deixar de consumir perquè altres poguessin consumir més o durant més temps, que potser és el que alguns estan buscant subreptíciament. Per descomptat, parlem d’una política de Decreixement democràticament gestionat, contra una política homicida dirigida per un capitalisme salvatge en caòtica descomposició. Per descomptat parlem d’una utopia, però una utopia imprescindible si volem evitar la nostra extinció com a espècie .

                                                 Manuel Casal Lodeiro

Traducció al català: Joaquim Ballabrera & Jordi Solé (Oil Crash Observatory)

dilluns, 7 juliol de 2014

Darrera crida (manifest)

(http://www.ultimallamada.org/el-manifiesto/?lang=es)


Benvolguts/des lectors/es,
Avui mateix ha sortit publicat un manifest signat per un considerable nombre de personalitats alertant sobre la urgència de canviar la tendència actual. El document, que ha sortit referenciat a diaris com La Vanguardia ens parla dels límits del planeta, que ja hem sobrepassat, i també de que no hi ha molt de temps per redirigir el que anomena com a 'genocidi a càmera lenta', el text dóna com a molt un lustre per aprofitar la 'finestra d'oportunitat'. És doncs una crida necessària per alertar dels greus problemes que tenim per resoldre. Si en voleu llegir el text original aquí en teniu l'adreça. Tot seguit us en presento una traducció al català que hem fet els companys de l'OCO
Salutacions,
SZD


Última crida

(manifest)

Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea de que la societat de consum actual pot “millorar” en el futur (i que hauria de fer-ho). Entre tant, bona part dels habitants del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar material. Tot i així, el nostre nivell de producció i consum s'ha aconseguit al preu d'esgotar els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra.
Res d'això és nou. Les investigadores i els científics més lúcids han estat donant-nos fonamentats senyals d'alarma des de començaments dels anys setanta del segle XX: de prosseguir amb les tendències de creixement vigents (econòmic, demogràfic, en l'ús de recursos, generació de contaminants i increment de desigualtats) el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la civilització .

Avui s'acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d'energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que las tendències de progrés del passat s’estan trencant.

En front d'aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics  del desenvolupament sostenible, ni la mera aposta per tecnologies eco-eficients, ni una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de bens naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisis ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més a més, la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides.

Estem atrapats en la dinàmica perversa d'una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercàlatra, oblida que som, des de l'arrel, dependents dels ecosistemes i interdependents.

La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç d'assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui més de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos minvants. Per  això, seran necessaris canvis radicals als nostres modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les ciutats i l'organització territorial: i sobre tot als valors que guien tot l'anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l'equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l'economia i la política per a avançar cap a aquesta fi. Necessitarem per a això tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar.

Però aquesta Gran Transformació es troba amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l'increment del benefici privat.

Per sort, cada cop més gent està reaccionant davant dels intents de les elits de fer-los pagar els plats trencats. Avui, a l'Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a d’altres formes d'organització social.

Malgrat tot, és fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. La crisi de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Aquestes polítiques ens van portar, durant els decennis que van seguir  a la segona guerra mundial, a un cicle d'expansió que ens va col·locar en el llindar dels límits del planeta. Un nou cicle d'expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic,  ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.

El segle XXI serà el segle més decisiu de la història de la humanitat. Suposarà una gran prova per a totes les cultures i societats, i per a l'espècie en el seu conjunt. Una prova on es dirimirà la nostra continuïtat a la Terra i la possibilitat d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaços d'organitzar després. Tenim davant nostre el repte d'una transformació de calibre anàleg al de grans esdeveniments històrics com la revolució neolítica o la revolució industrial.

Atenció: la finestra d'oportunitat s'està tancant. Es cert que hi ha molts moviments de resistència al voltant del món en pro de la justícia ambiental (la organització Global Witness ha registrat gairebé mil ambientalistes morts només als últims deu anys, en les seves lluites contra projectes miners o petroliers, defensant les seves terres i les seves aigües). Però, com a molt, tenim un lustre per a assentar un debat ample i transversal sobre els límits del creixement, i per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i viables. Hauríem de ser capaces de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més a més de combatre les injustícies originades per l'exercici de la dominació i l'acumulació de riquesa, parlem d'un model que assumeixi la realitat, faci les paus amb la naturalesa i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.


Una civilització s'acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les conseqüències de no fer res --o fer massa poc-- ens porten directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d'una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta.
En diversos llocs de la Península Ibérica, Balears i Canàries, i a l'estiu de 2014

dijous, 3 juliol de 2014

Tecnologia, tecno-optimisme i tecnòcrates




(http://www.sapeople.com/2013/12/05/nelson-mandela-quotes-513/)

Que la vida iba en serio
 uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine 
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería 
y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, eran tan sólo
 las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
 y la verdad desagradable asoma:


envejecer, morir,
 es el único argumento de la obra.
                                                                            Jaime Gil de Biedma


Benvolguts/des lectors/es,
Volia començar aquest post amb un poema que emmarca molt bé el sentiment que el més comú dels humans sent quan se n'adona de que allò que li han explicat fins al moment és, sinó directament un engany, al menys una il·lusió. El que ens transmet la poesia, a part de la bellesa que hàgim pogut copsar en el sentiment melancòlic que ens evoca, és, precisament, el reconeixement de les limitacions i, un cop reconegudes, la reacció que se'n desprèn per a algú que ha viscut amb un peu en un present superficial i, un altre peu, en l'esperança d'un futur cada cop millor. Aquest, bàsicament, és el quadre diagnòstic, molt simplificat, de la nostra societat occidental i globalitzada. Pensem-hi amb deteniment, quina és la idea subjacent a la nostra societat (a part del tant reivindicat mite del progrés)? Doncs que la tecnologia tot ho pot, que aquesta ha portat grans avenços a la societat i que ens resoldrà els problemes que tinguem en el futur, siguin els que siguin. Ho he dit ja en repetits posts i ho constato en les xerrades, però aquesta idea és tant arrelada que és difícil de canviar. Som com el nen (la societat industrial) que pensa que el seu pare (la tecnologia) ho pot tot, però arriba un moment en que el nen es converteix en adolescent i, de manera pràctica, se n'adona de que el seu pare tecnològic no ho pot tot. Què fa l'adolescent? Doncs entra en un període d'actituds contradictòries, canviants, per cercar quin és el seu lloc en la nova realitat i trobar un paper en aquesta que s'adapti a les seves capacitats. La nostra societat industrialitzada ha arribat al final de la infància i comença l'adolescència. El problema d'aquesta adolescència social és que, al revés que l'adolescent tipus, en la societat industrial, l'energia per explorar, per experimentar i, per tant, per prendre decisions que siguin fruit d'un cert balanç, no l'acompanya. El nen producte de la societat industrial dels darrers dos-cents anys no té temps per cercar el seu lloc en el món, precisament, perquè la seva energia va minvant. Així, el repte és més gran encara: sense poder experimentar aquest contacte amb el món adult de les limitacions físiques, aquest nen industrial cal que s'enfronti directament amb la vellesa i la decrepitud. En aquest punt, veiem que la societat, de manera general, s'enfronta a un dilema amb dues opcions, dos camins. El primer és fer veure que no passa res i continuar intentant esprémer la natura amb el seu pare tecnològic pensant que, de fet, no hi ha una altra opció perquè les forces (l'energia) que el mantenen no li donen cap marge. El segon és utilitzar, no la tecnologia, sinó més aviat el coneixement, per mirar d'adaptar-se de la millor manera a la (nova) realitat.

Quina opció està prenent de moment aquest nen malcriat pel seu pare tecnològic? Doncs la primera i més fàcil: fer veure com si no passes res i, quan hi ha algun problema massa evident per mirar de negligir-lo, intentar aplicar més tecnologia: posar un tecnòcrata a manar. Suposo que el lector ja sabrà a què em refereixo. Que hi ha quelcom que no funciona és evident, però es segueix aplicant la mateixa recepta inútil, senzillament, perquè ens neguem a acceptar que el nostre pare no ho pot tot. I d'aquí que comencem a entrar en un cert síndrome de Peter Pan social que, en aquest cas, no ens pot portar res de bo.

Així doncs, en aquesta cursa esbojarrada per mantenir l'actual paradigma, els dirigents polítics, recolzats per la immensa majoria de persones, s'entesten a utilitzar més tecnologia, insistint, els més innovadors, a proposar que caldria, per que tot anés bé, posar en el govern a més tècnics (tècnics, és clar, especialistes en progrés i creixement). Des del meu punt de vista, l'error majúscul que es comet és no només metodològic, ho és també de concepte: potser caldria pensar en exigir als governants, no només un perfil tècnic sinó, més important encara, un perfil filosòfic. Perquè el problema no és tant que hi hagin parts del sistema que no funcionin, el problema més enllà de la metodologia a aplicar (dretes-esquerres) és que cal entendre quines són les idees clau que ens han portat a l'atzucac i com canviar-les per adaptar-nos a la nova realitat. M'explicaré amb un exemple.
Tenim un cotxe que ja té molts anys i que no funciona bé, el cotxe té unes avaries que són greus i cares, però nosaltres ens entestem a mantenir aquest cotxe portant-lo a diferents mecànics. Els mecànics es limiten a canviar les peces que fallen, però un mecànic, com a tècnic que és, no té la formació necessària per entendre perquè el cotxe funciona i tenir una visió de conjunt dels diferents processos físics que el porten als seus límits: rendiment, despesa de combustible, desgast per fatiga de les diferents peces, que no són res més que implicacions diferents del segon principi de la termodinàmica aplicats, no només al motor, sinó al disseny aerodinàmic del cotxe i als seus elements de seguretat. Així doncs, si ens entestem a mantenir el cotxe donant-li un ús intensiu com havíem fet sempre podem trobar-nos que, un bon dia, el cotxe ens deixi en mig de la carretera amb una averia greu i irreparable.

Així ens trobem amb la política actual on el trist del cas és que, la ja tradicional dicotomia entre 'dretes' i 'esquerres', s'ha transformat en una única tesi en favor de la tècnica i la seva aplicació tecnocràtica, seguint el paradigma Hegelià de tesi-antítesi-síntesi, que té com a resultat portar la civilització industrial a les seves darreres conseqüències: el col·lapse. Veiem que, a l'estat espanyol les noves opcions polítiques que han aparegut recentment (per exemple, Podemos) no són gaire sensibles a difondre que l'única opció plausible és el decreixement. La cosa tampoc és que estigui millor en l'àmbit català, on els partits més a l'esquerra o, fins i tot, els anomenats verds són bastant opacs a fer del decreixement el pal de paller del seu programa. Ho vaig dir ja fa temps i ho repeteixo, qualsevol opció política que no tingui com a idea base el decreixement és o populista interessada, o ancorada en interessos del model disfuncional actual.

Quina és la meva proposta? doncs que cal recolzar-nos en el coneixement, més que en la tècnica. És cert que la tècnica ha fet possibles grans avenços en l'època de creixement, com el cas paradigmàtic de la millora de la màquina de vapor per J. Watt, que va possibilitar la Revolució Industrial. Ara, però, ens caldrà, a més de tècnica, l'afegit de punts de vista integradors que aporta el coneixement fonamental.

Un lector potser no gaire preocupat per aquestes qüestions pot pensar que, al cap i a la fi, acaba sent tot el mateix. Des del meu punt de vista crec que, en època d'abundància, aquestes diferències i detalls possiblement eren irrellevants, ara no. No tenim ni el temps ni els recursos per permetre'ns moltes proves.

I, arribats a aquest punt, cal dir que tampoc pretenc que prenguem la ciència fonamental com a veritat i única guia. Hi ha qui diu que la ciència s'ha convertit en la nova religió de l'agnosticisme materialista actual. Des del meu punt de vista no és així, però potser en part s'han utilitzat conceptes científics per justificar accions polítiques. Més enllà d'aquesta actitud, per mi, ha estat la tecnologia i la fe en el seu imperi desmesurat la que s'ha convertit en base i arquetipus de la nova 'religió'. Sovint es diu que, per exemple, el darwinisme i la seva actualització, el neo-darwinisme, ajuda a justificar el capitalisme actual i que, precisament això, prova que la ciència recolza el sistema. Això és només cert en part, sempre que prenguem una visió instrumental del coneixement científic. Us posaré un exemple: quan intentes explicar com funciona la ciència a un públic generalista o a algú de l'estament administratiu (polític o gestor públic) no s'entén ni s'accepta mai, mai, allò que sovint s'aplica en ciència: el principi de precaució. I aquest principi és bàsic en el funcionament de la ciència: deixar ben clar quan quelcom és un fet o quan és una especulació o matèria de discussió. Només quan prenem aquest principi en contraposició a l'acció i cerca de solucions fàcils i immediates és quan es pot entendre perquè no s'accepta aquest principi. Per això una societat immadura com la nostra no accepta (com un nen) que existeixen problemes de difícil solució o, fins i tot, irresolubles. I és aquí on el punt de vista de la filosofia de la ciència té molt a aportar a la manera, la direcció i l'acció pràctica a seguir com a marc possible en una època de grans canvis conceptuals com la que comencem a viure. En aquest sentit, com a antídot a la superficialitat imperant, l'esperit científic ens ensenya a exercir la crítica (constructiva) i, per tant, ens dóna contraparts a l'establert, bàsicament, per que ens dota d'un cert relativisme. Per altre costat, cal començar a trencar esquemes i canviar l'actitud de ressentiment cap al sistema injust en el qual vivim. Cal començar a treballar (sobre tot a nivell individual) per arribar a una actitud de satisfacció tranquil·la, una equanimitat que ens deixi veure la imatge emergent en mig de la realitat preocupant que ens envolta.

Així doncs, per acabar el post i començar la reflexió crec que, quan parlem de decreixement cal començar a fer-nos preguntes per poder donar, com a mínim, algunes senyals de què cal debatre; partint del fet de que al sistema actual no li queda gaire recorregut. Deixo doncs algunes preguntes per a la reflexió dels lectors/es:

A nivell col·lectiu, cap a on volem anar? Quin és l'estat possible d'arribada? Com definiríem una estructura de govern que, a més de vetllar per mantenir l'equilibri amb el medi, assegurés un repartiment equitatiu dels recursos? Seria possible això a nivell global?

Salutacions,

SZD

dijous, 26 juny de 2014

El fin de la expansión (ressenya)



(http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=1272)

Benvolguts/des lectors/es,
El post d'avui el dedicaré a fer una breu introducció del llibre de'n Ricardo Almenar: 'El fin de la expansión' (Ed. Icaria). És un llibre molt interessant que fa una aproximació original al problema objecte d'aquest bloc. El llibre introdueix els conceptes de finitud i infinitud dels recursos mitjançant dues imatges evocadores: el món oceà il·limitat i el món illa afitat i limitat en recursos. Per exemplificar aquests conceptes glosa històricament el que va ser l'expansió polinèsia al Pacífic sud, incloent-hi la colonització de la illa de Pasqua. A partir d'aquesta expansió l'autor introdueix una diversitat de comportaments segons les illes que considerem, el medi natural al que estaven sotmesos els colonitzadors i com aquest comportament varia a través de les seves experiències i la història en el seu nou hàbitat. Així doncs, a partir d'aquesta base conceptual i d'aquesta imatge colonitzadora del Pacífic, s'estableixen analogies amb l'expansió de la nostra civilització industrial, l'economia que li és pròpia i com, ja des del segle XX existeixen veus des de la mateixa economia (Boulding, Schumacher o Daly) que alerten de que la tendència d'aquesta expansió de la civilització industrial a ultrança només pot portar al desastre. Els dos darrers capítols del llibre els dedica a veure quines són les implicacions d'una (necessària) transició a un nou model: què implica no canviar i, en cas de que ho fem voluntàriament, què cal canviar per passar del món oceà al món illa. Finalment, ens fa un esbós d'escenaris possibles en el futur. Aquesta és, potser, la part més arriscada del llibre i la que, de manera natural, pot despertar actituds més crítiques, sobre tot quan l'autor considera colonitzacions extra-planetàries com escenaris futurs. Tot i així, l'enfoc metodològic amb que s'analitzen els diferents escenaris i les conclusions a les que arriba són interessants i inspiradores per elles mateixes. Un llibre doncs, de lectura molt recomanable.

Salutacions,
SZD

dilluns, 16 juny de 2014

Velocitat, immediatesa i eficiència


(http://www.spreadeffect.com/blog/improve-website-speed/)

Benvolguts/des lectors/es,
Fa dues setmanes vaig estar donant una conferència a Eivissa i, dinant amb alguns dels companys que havien estat organitzant i participant en les conferències, va sortir el tema de que aquesta societat en la que vivim té una dependència extraordinària de la hiper-connectivitat i la immediatesa: volem estar connectats amb tot el món de la manera més ràpida possible (internet i els viatges en avió en són una manifestació clara). Reflexionant una mica sobre el tema, la qüestió no és precisament anecdòtica i mereix, al meu entendre, un aclariment sobre quines relacions té aquesta dependència sobre el consum i necessitat  d'energia i com afecta això a la gestió del col·lapse societari que estem ja experimentant.

Com ja he comentat abans, la societat en la que vivim és la societat del culte a la velocitat i, com a conseqüència directa, de la immediatesa. Això no és res de nou, és ben conegut i acceptat, -fins i tot en les seves repercussions psicològiques, en el que s'anomena estrès-. Per tant, no ens plantegem mai si aquest fet és quelcom que hàgim de canviar de manera fonamental o, encara més, per quina raó hem arribat a fer-nos tant dependents de la velocitat i la immediatesa.

Així doncs, quina relació té aquest requeriment d'immediatesa amb l'energia i el col·lapse de la societat? 

Veiem primer com ho relacionem amb l'energia. En un món canviant i amb una necessitat de que tot vagi de pressa, es necessària una gran capacitat d'acceleració (canvi en la velocitat). Aquesta capacitat de canvi en la velocitat, físicament, fa que necessitem, en mitjana, més potència, és a dir més energia per unitat de temps. Físicament ho podem veure pensant en un cotxe. Si volem que aquest cotxe assoleixi grans velocitats en poc temps, caldrà que tingui una gran acceleració i aquesta acceleració vindrà condicionada per la potència que pugui donar el seu motor, és a dir per la capacitat de fer treball (físic) del motor per unitat de temps. Com ja he dit en alguns posts i també va comentar l'Antonio en algun altre, l'important és la potència que necessitem i, ja vaig aclarir que, quan parlem del pic del petroli (Peak Oil), no parlem del màxim d'energia accessible a la societat, estem parlant del màxim d'energia per unitat de temps subministrable a la societat. Com a detall fixeu-vos que, pel que fa a combustibles fòssils, les unitats habituals són milions de barrils equivalents de petroli per dia (unitat de potència) o, en renovables, la unitat directament és el Watt o algun dels seus multiples (kilo, mega, o giga). Per tant, la immediatesa i la velocitat en la societat s'han donat perquè hi ha hagut una disponibilitat social (pels països del primer món) immensa de potència des del començament de l'època industrial. Però és que això ha generat al mateix temps una dinàmica social pròpia i ara tots ens hem fet depenents d'aquesta capacitat d'acceleració i d'accés ràpid a qualsevol lloc, cosa o informació en el món globalitzat i s'ha convertit en una característica intrínseca del sistema que el duu, precisament a una inèrcia fatal. Per tant, l'increment en la producció de petroli diària i el creixement del PIB no són doncs més que realitats que van unides a aquesta necessitat d'immediatesa. 


Però és que afegit a tot això existeix un fet que sovint passa desapercebut. La capacitat d'increment, o tant sols de manteniment, de potència actual passa per tenir una font d'energia amb una alta densitat energètica i que al mateix temps pugui ser també un vector energètic. Què és la densitat energètica? Si la densitat és la quantitat de matèria per unitat de volum, la densitat energètica és la quantitat d'energia emmagatzemada per unitat de volum. Aquí us presento una figura de la densitat energètica dels diferents materials 



Veiem que la densitat energètica de, posem, el diesel, no és la mateixa que la de la biomassa i ni molt menys no és la mateixa que la de les bateries de zinc. Acompanyant al concepte de la densitat energètica, cal tenir en compte l'eficiència de conversió d'energia  que ve a ser una altra forma de considerar el que ja hem introduït aquí com a TRE

Vist tot l'anterior, amb més potència podrem obtenir no només qualsevol producte de manera massiva, sinó que l'obtindrem de manera més ràpida. Aquesta immediatesa és necessaria en una economia competitiva com l'actual, en la que un dels factors a tenir en compte és qui pot subministrar amb més rapidesa. És per això que, si volem mantenir la velocitat en el sistema mai podrem reduir la potència necessària (i per tant fer que el sistema sigui més eficient).

Bé, i això què té a veure amb el col·lapse? Doncs si tenim un sistema globalitzat, en el qual cadenes de producció, subministrament i consum estan pensades per funcionar en un règim de velocitats (de temps d'entrega) determinats (assumint energia barata i abundant). En el moment en que aquestes velocitats (o terminis de producció i entrega) no es puguin satisfer, senzillament, perquè no hi haurà prou potència per mantenir-ho, certes parts de les xarxes de producció-distribució poden arribar a aturar-se, generant efectes en cadena locals que, eventualment, poden afectar a grans àrees. I no estic parlant precisament de la falta de benzina a les gasolineres, estic parlant de costos de transport i distribució de qualsevol producte. Evidentment que passat un temps, el sistema es pot readaptar als nous temps de producció i transport, però el fet és que aquesta adaptació serà reactiva i no proactiva, degut, precisament a la nostra adicció a la immediatesa. 

En fi, benvolgut/da  lector/a, ens hem convertit en addictes a una manera de fer i de funcionar que, de no canviar-la o reconduir-la, ens porta directes a situacions complicades. La necessitat imperiosa d'acceleració (immediatesa i rapidesa) ens ha convertit en quelcom que, mentalment, ens duu a comportar-nos de la mateixa manera que les persones amb addiccions. Potser caldria que ens anéssim conscienciant de que el món futur serà, necessàriament més lent, a més de molt més gran, del que ho és ara.
Salutacions,
SZD