dijous, 22 d’abril de 2021

Si el cel es tornés vermell: ressenya

 

(https://vienaedicions.com/book/si-el-cel-es-tornes-vermell)


Benvolgudes lectores,

Aquest post el dedico a la ressenya d’un llibre publicat fa molt poc, escrit per la periodista de TV3 i divulgadora del Canvi Climàtic Cori Calero: 'Si el cel es tornés vermell'. El llibre està publicat sota el segell de TV3, la qual cosa és d’agrair a la institució: un dels pocs mitjans de masses a Catalunya que es fa ressó i recolza la divulgació del ‘Problema’ que actualment patim.

El primer que em va cridar l’atenció és el subtítol del llibre que, per ser subtítol, no deixa de ser el més important: per combatre el canvi climàtic cal conèixe’l. Això que és tant evident per a un científic, a l’hora d’explicar-ho, implica moltes dificultats en la societat en la que vivim, tant acostumada a la recepta fàcil, i moltes vegades, anestessiada per opinadors de torn (no tots ni sempre, cal dir-ho i agrair-ho) que apareixen davant de grans audiències dient el que els passa pel barret, superficialitats, sobre un problema molt complex del qual (si ho han fet) han llegit quatre coses. Per tant, el llibre, ja només amb el títol, ens diu molt d’allò que hi trobarem: un treball documentat i molt ben elaborat que aconsegueix amb èxit un difícil equilibri entre la complexitat de l’anàlisi del problema amb les seves implicacions i la simplificació necessària per a què el missatge arribi. 

També cal dir que, pel que fa al contingut, segueix una molt ben trobada progressió de més tècnic i abstracte a més concret i personal: una primera part d’explicació acurada, tècnica però prou divulgativa, una segona part més concreta d’experiències periodístiques, una altra d’entrevistes a activistes i científics i una darrera de suggerències a nivell personal (què hi podem fer cadascun de nosaltres). També pel que fa a l’estil, prima la continuïtat i si la lectora en vol saber més d’algun concepte hi ha quadres explicatius i referències al final de cada sub-capítol. 

Finalment dir-vos que val la pena llegir-lo: pel qui en sap, per veure una mirada fresca i compromesa d’algú que ha lluitat i lluita per fer visible allò que, tot i la gravetat, és invisible (si el cel es tornés vermell...) i per qui en vol saber més perquè explica un concepte complex de forma molt amena i fluida, és un llibre que dóna moltes dades i fonts on aprendre més i documentar-se i, sobretot, és un llibre vivencial que conecta amb la nostra part més sensible i vital, tot i la gravetat del problema que transmet.

Salutacions,

SZD

dimecres, 10 de març de 2021

Els oceans i el clima: darreres descobertes preocupants



Benvolgudes lectores,

Després d’un temps en que l’activitat acadèmica m’ha mantingut allunyat dels posts. Enceto una nova etapa que espero que sigui més continua pel que fa a la publicació. 

Aquest post es fa ressò de notícies publicades recentement en mitjans generalistes com The New York Times o The Guardian. Aquestes notícies expliquen un treball científic sobre el clima i els oceans publicat a la revista Nature Communications aquí

Relacionat amb aquest treball, n'hi ha un altre de l’any passat que podeu trobar aquí.


Suposo us deu sonar una pel·lícula de fa anys sobre canvi climàtic sobtat, aquí el títol es va traduir com ‘El dia de demà’ (en anglès ‘The day after tomorrow’ com sempre, som molt afortunats amb les traduccions de títols de pel·lícules). 



Doncs bé, més enllà de tota la parafernàlia Hollywoodiana, el fonament científic de la pel·lícula es basa en una qüestió d’importància capdal pel que fa a la regulació del clima del planeta: la circulació dels (corrents dels) oceans. En la pel·lícula es diu que el clima canvia sobtadament degut al canvi en els patrons atmosfèrics, induït per un canvi en la circulació dels corrents oceànics. Ens pot sorprendre aquest fet: el canvi climàtic ve del mar o hi està fortament condicionat. Però hem de tenir en compte que el nostre planeta està cobert d’aigua salada en un 71%, tot i que nosaltres, animals terrestres, ho solem negligir, tant en el nostre quefer diari com en les consideracions dels mitjans de comunicació de masses a l’explicar les connexions estretes entre oceà i atmosfera. Doncs bé, en siguem conscients o no, el fet és que els oceans són un actor clau en la regulació del clima. Perquè? Doncs perquè el regulen portant aigua que transporta energia (calor) de latituds tropicals a latituds altes (subpolars) i, per tant, redistribuint l’excés de calor tropical (per la més gran insolació en aquesta zona del planeta). Aquest mecanisme de redistribució, s’afegeix al que es produeix a l’atmosfera (amb el moviment de les masses d’aire). Per tant, si els patrons de moviment d’aigua, els corrents marins, canvien o es veuen modificats, llavors el mecanisme de transferència de calor que tenim actualment, canviarà i, amb això el clima de, primer, àmplies regions del planeta i, després, de tot el planeta en el seu conjunt.


(font: https://en.wikipedia.org/wiki/Thermohaline_circulation#/media/File:Thermohaline_Circulation_2.png)

Aquest mecanisme de transport d’energia a nivell global que he descrit de forma superficial i ràpida, és conegut com cinta transportadora oceànica global o circulació termohalina en podeu trobar més informació aquí.

La cinta transportadora global la podem separar (simplificant molt) en dues parts: circulació superficial i circulació profunda. La connexio entre la part profunda i la superficial es fa en zones molt concretes del planeta: al nord de l’Atlàntic (prop de Groenlàndia) i a l’Antàrtida (al Mar de Weddell). Aquestes es coneixen com zones de formació d’aigua profunda, àrees on les temperatures de l’aire són fredes i la salinitat superficial de l’aigua és relativament alta: la combinació de salinitat alta i temperatura baixa fa que les aigües es tornin denses (respecte les que les envolten) i, per tant, s’enfonsin. Doncs bé aquest treball publicat fa un parell de setmanes constata el fet (mitjançant mesures) que una part d’aquest circuït (la part Atlàntica, clau en la formació d’aigua fonda a l’hemisferi nord) s’ha afeblit en els darres anys, en una mesura que no té precedents. De fet, ja l’any passat es documentava que l’aport d’aigua dolça a l’Atlàntic subpolar no tenia precedents en els darrers 120 anys. En l’article del 25 de febrer d’aquest any, es constata amb registres paleoclimàtics que l’afebliment del l’AMOC (La part Atlàntica de la Cinta transportadora Global, de les sigles en anglès: Atlantic Meridional Overturning Circulation) no té precedents en el darrer miler d’anys. 

Què pot afeblir la circulació termohalina? Bàsicament, dos factors que estan lligats: l’aport d’aigua dolça superficial i el canvi en els patrons de vent. En la majoria de les teories que hi havia fins ara, i de les quals es fa ressò la pel·lícula que he esmentat al principi, és la pèrdua de salinitat superficial a les zones de formació d’aigua profunda el factor desencadenant. Aquesta pèrdua de salinitat ve pel més gran aport d’aigua dolça continental, degut a un major desgel que és degut a l’increment de temperatura global. De fet, aquest increment d’aport d’aigua continental i el seu efecte en la formació d’aigua profunda és conegut en els registres paleoclimatics (en el que s’anomenen events de Heinrich). És a dir, en èpoques remotes i per causes naturals ja s’ha donat aquest efecte, però ara aquesta pèrdua de salinitat per causes derivades de les activitats humanes no té perquè produir les mateixes conseqüències que en els events de Heinrich, ja que ara tenim una superposició de molts factors causants del canvi. Així doncs, actualment, a l’haver-hi més desgel hi ha més aigua dolça superficial que en modifica la salinitat i, per tant, la densitat, impedint doncs que s’enfonsi com ho feia abans. El fet important que remarca l’article de l’any passat és que aquest afebliment del tram Nord Atlàntic de la cinta transportadora global descrit, ja no és degut a només a l’aport d’excés d’aigua dolça, ho és també degut als canvis dels patrons de vent que condicionen, al seu torn, tota la dinàmica de circulació superficial als oceans. 

Per tant, veiem que els canvis que s’estan produint a nivell climàtic són intensos i superposen mecanismes diferents. Passat el temps en que l’oceà actuava de reservori d’energia per apaivagar els efectes atmosfèrics extrems i, per tant, semblava que teníem retroalimentacions que es compensaven, ara sembla ser que ja hem entrat en el període de les retroalimentacions positives que no sols sumen, sinó que multipliquen, els seus efectes. Tot això que ara passa és el que els economistes neoclàssics (els que assessoren els governs actualment) no entenen (o no volen entendre). Això sí, quan parlen de creixement exponencial i del retorn d’interessos a les inversions llavors sembla que sí, que els sistemes no-lineals i complexos sí que es tenen en compte. Doncs bé, a nivell biofísic, ara estem recollint els interessos del que hem invertit en les dècades anteriors. 

Salutacions,

SZD

dimarts, 8 de setembre de 2020

Censura a Facebook del bloc Usted no se lo cree i declaració

 Com a conseqüència de la censura de Facebook a diferents blocs sobre canvi climàtic, entre ells Usted no se lo cree, un grup de mitjans i persones han promogut aquesta declaració, que està éssent publicada avui simultàniament a tots ells.

Els qui subscrivim aquest text, un ampli grup de científics, filòsofs, economistes, enginyers i divulgadors de la crisi ecològica i la problemàtica de les crisis climàtica i energètica, denunciem la censura per part de Facebook de narratives amb base científica comprovable però no coincidents amb el discurs oficial que arrliba a el gran públic i als professionals.

La divulgadora científica britànica Gaia Vince, que publica a Science, New Scientist i The Guardian, ha vist la seva web censurada per Facebook.

A Espanya, aquesta censura s’ha iniciat amb el bloqueig per part de Facebook als enllaços al bloc sobre canvi climàtic i temes relacionats “Usted no se lo Cree” de Ferran Puig Vilar, fundat el 2009 i premiat per la Fundació Biodiversitat, premi lliurat al seu moment per l’actual ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera.

Des d’almenys el passat mes d’agost, quan una persona usuària vol enllaçar a un d’aquests blocs, Facebook li respon amb diferents missatges d’alerta, segons els quals aquests llocs web no compleixen les seves “community standards” o bé que realitzen spam , la qual cosa és rotundament falsa. Això causa un doble dany: d’una banda es furta l’accés a aquesta informació; per altra, de manera sibil·lina es projecta una vetllada acusació de falsedat: en definitiva, es fa callar i es calúmnia.

Nosaltres afirmem que el rigor científic i l’honestedat intel·lectual caracteritzen el treball de tots dos autors de forma destacada i denunciem aquest atac a la llibertat d’expressió.

Les persones que subscrivim aquesta denúncia, moltes d’elles editores de diferents blocs i espais de comunicació i divulgació a Internet (veure llistat al final), compartim les següents constatacions en relació amb la crisi civilitzatòria i existencial en curs:

  • La gravetat del canvi climàtic és molt més gran del que s’acostuma a afirmar als mitjans de comunicació convencionals. Els acords de París són manifestament insuficients, i fins i tot contraproduents.
  • La crisi econòmica i social en curs és una conseqüència de la crisi ecològica i, en particular, de l’absència de respostes a la crisi energètica que es va iniciar a mitjans de la dècada passada i s’incrementarà i aprofundirà properament de forma manifesta i molt accelerada, segons els millors estudis científics dels últims anys.
  • Les conseqüències de la crisi ecològica, climàtica i energètica són existencials. El dany irreparable que estem causant als sistemes de suport de la vida a la Terra, i a la vida mateixa, s’està revoltant ja contra nosaltres, i la crisi energètica (arran de la fi de l’energia fòssil abundant i la incapacitat de les anomenades energies “renovables” per suplir-la en usos i escala) impedirà la implementació de respostes que fins ara podrien haver estat viables.
  • L’actual paradigma socioeconòmic de desenvolupament industrial, caracteritzat per la seu curt terminisme i l’individualisme metodològic, resulta progressivament disfuncional i és intrínsecament incapaç d’abordar aquests problemes. En aquest marc, la consideració de la informació com a “producte” impedeix que aquestes qüestions, considerades incòmodes o inadequades per al propòsit empresarial, arribin a el gran públic i puguin ser objecte de debat obert.
  • La tecnologia és necessària per tal de facilitar certs processos individuals i socials, i per al progrés i la prosperitat de la Humanitat. No obstant això, el discurs dominant que afirma que la tecnologia és l’única resposta vàlida o viable a aquests problemes és profundament erroni i altament perillós. No hi ha, ni presumiblement hi haurà, tecnologia avançada que no requereixi del concurs de l’energia fòssil, ni tampoc una major complexitat tecnològica sense un augment de l’energia neta i de la disponibilitat dels materials que els sistemes requereixen per al seu disseny, fabricació, funcionament i desmantellament. I si, com estem comprovant, l’energia neta disminueix i diferents materials escassegen, no serà possible desenvolupar a l’escala que seria necessària sistemes tecnològics adequats a temps d’evitar o fins i tot esmorteir el dany.
  • El paradigma cultural ens confina en una bombolla perceptiva intramurs que limita la consideració del dany ecològic i ètic extramurs, però el setge s’està estrenyent a gran velocitat. La recent pandèmia ens està mostrant un exemple moderat del que ha de venir.

Moltes de les persones sotasignants som gent coneguda i reconeguda per la nostra activitat divulgativa de tots aquests problemes de sostenibilitat. Compartim nivells de formació i ocupació d’alt o molt alt nivell i responsabilitat. No estem especulant. Coneixem àmplia i profundament els fonaments i les implicacions de les proposicions que enunciem, i sabem que les conclusions que dominen el discurs de la societat no estan fonamentades en la millor ciència disponible en no tenir en consideració suficient els límits físics i socials.

Encara que el moment precís en què aquesta crisi multifactorial hagi de ser públicament percebuda com l’autèntica emergència global que constitueix sigui difícil de predir amb precisió, molts creiem que ens trobem ja inexorablement immersos en una crisi civilitzatòria d’origen cultural i moral sense precedents en la història de la humanitat.

El 2015, el manifest “Última llamada”, subscrit, entre altres persones, per polítics – alguns d’ells actualment en càrrecs amb responsabilitat de govern – afirmava:

“Avui s’acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi de la disponibilitat d’energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que les tendències de progrés del passat estan fent fallida. Davant d’aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics del desenvolupament sostenible, ni la simple aposta per tecnologies ecoeficients, ni una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada dels béns naturals i els serveis ecosistèmics “.

Els qui subscrivim aquesta declaració i denúncia compartim aquest diagnòstic, però alberguem respostes diverses en relació amb la forma d’abordar els problemes i reptes als quals ens enfrontem. No obstant això, un criteri que mantenim en comú és la imperiosa i urgent necessitat d’un decreixement (material i energètic) sistèmic, ordenat, just i democràtic, especialment el dels països i els individus amb major poder adquisitiu, entre els quals ens trobem una part majoritària de les persones del món “occidental”[1].

Són aquests els principals responsables del galopant deteriorament de la situació i de l’omissió dels enormes riscos que representa per al desenvolupament humà i la vida present i futura sobre el planeta, la majoria dels quals segueixen sense tenir presència suficient als mitjans de comunicació .

Amb tota probabilitat són les nostres posicions i objeccions en contra del creixement econòmic perpetu com a pilar fonamental de desenvolupament humà, sòlidament fonamentades, les que motiven la censura de les expressions lliures que les descriuen amb rigor. L’omissió a l’opinió pública de la situació i la problemàtica que descrivim i denunciem és precisament la causa que el decreixement i les propostes de l’economia ecològica, apareguin encara com a insuficientment desenvolupades.

En conseqüència, com a resposta a aquest espuri i arbitrari comportament de Facebook i com a mesura de protesta i de pressió, alguns de nosaltres que encara manteníem un perfil en aquesta xarxa social hi cessarem tota activitat.

Com a col·lectiu exigim a Facebook que respecti la llibertat d’expressió, i singularment la de base científica, i que en tot cas restitueixi la integritat i el bon nom dels blocs censurats.

Així mateix, demanem als poders públics i mitjans de comunicació que comencin a atorgar a aquestes perspectives la importància i la rellevància crucials que es corresponen amb la gravetat de la situació en què ens trobem.

[1] Al voltant del 10% de la població mundial és responsable de prop del 50% de les emissions de CO2

Signataris de la declaració

dilluns, 27 de juliol de 2020

Una nova eina de simulació per a la transició energètica: el model pymedeas




Benvolgudes lectores,
En aquest post us presento el darrer article que ha sortit del projecte MEDEAS. L’objectiu del projecte era proporcionar una eina de simulació de codi obert i transparent per ajudar a analitzar la transició energètica a una economia baixa en carboni. Doncs bé, el model pymedeas és el resultat de l’esforç de tot l’equip del projecte durant quatre anys i aquest article publicat la seva part més important i visible. El model, que es pot córrer a tres nivells geogràfics (món, Europa i Austria), el podeu descarregar de forma gratuïta a la web del projecte (aquí).

En l’article fem una revisió dels diferents enfocaments per modelar la transició energètica cap a una economia descarbonitzada. Identifiquem una sèrie de limitacions en els models actuals, com ara la manca de consideració de situacions fora d’equilibri (com una transició energètica) i les retroalimentacions no lineals. Tampoc es consideren en molts casos (com els escenaris SSP) les limitacions biofísiques. Per abordar aquestes qüestions, s’ha creat el model pymedeas (un model d’avaluació integrada IAM, de les sigles en angès) que permet a qualsevol que hi estigui interessat, sense cap cost en llicències de programari (està programat en Pyhon, llenguatge de codi obert), explorar el disseny i la planificació d’estratègies i polítiques adequades per descarbonitzar el sector energètic a nivell mundial, de la UE i a nivell d’estat. La principal novetat del nou model de codi obert és que aborda la transició energètica tenint en compte els límits biofísics, la disponibilitat de matèries primeres i els impactes del canvi climàtic. Aquest article mostra les capacitats del model mitjançant diversos experiments de simulació per explorar rutes alternatives per a la transició renovable. Per simplificar els anàlisis ens hem centrat en dos escenaris bàsics (tots dos prenent com a referència l’escenari de l’IPCC SSP2): BAU i OLT (Optimal Level Transition). 


Algunes variables del model en la simulació de referència pels escenaris BAU i OLT, en dos nivells geogràfics: Món (columna de l'esquerra) i UE (columna de la dreta). 



En els dos escenaris es veu el paper que juga el requeriment a ultrança de creixement i l’impacte en l’economia a mitjà termini. La diferència entre els dos escenaris és la taxa d’implementació renovable que, en el cas de l’OLT és més alta que en el BAU (el qual extrapola les tendències actuals). En tots dos escenaris s’activen i desactiven quatre opcions (hipòtesis): Eficiència, TRE, Canvi climàtic i Escassetat. Per veure com actuen de manera aïllada o en conjunt s’activen o desactiven una cada cop o de forma conjunta. En els escenaris seleccionats d’aquest treball, es constata que l’escassetat futura de combustibles fòssils és el factor més influent de l’evolució del sistema. Els canvis d'eficiència i els danys pel canvi climàtic són també determinants importants que influeixen en els resultats del model. Aquest treball es el resultat d’un taller fet al novembre del 2018 on hi va participar tot el consorci i es van fer les proves i tests del model pymedeas que ara han sortit publicades en aquest article
Amb aquest treball doncs, es posa a disposició de la societat una eina de codi obert, transparent i que tothom pot utilitzar al seu ordinador, per dissenyar o analitzar polítiques energètiques i de sostenibilitat en aquest temps futurs que s’albiren tant complexos i que requereixen de la màxima implicació i esforç de tots els que ens dediquem a la recerca.
Salutacions,
SZD

dimecres, 15 de juliol de 2020

El sistema de transport Europeu en una economia 100% renovable



Benvolgudes lectores,
Aquest és un post divulgatiu d’una de les darreres publicacions ( que podeu trobar aquí) dels resultats del projecte MEDEAS (www.medeas.eu) sobre el transport a Europa i les seves implicacions i canvis necessaris per fer-lo sostenible. Aquest article és una continuació i millora del que ja vam publicar aquí fa dos anys pel transport global i del que també en vaig fer un post. Ja en aquell treball indicavem com una transformació global del transport necessitava canvis estructurals de la logística del sector i que calia tenir en compte indicadors geofísics, la limitació de minerals i el rediseny de les xarxes de transport, a més d’una reducció dels modes de transport privat per carretera i del transport aeri i marítim. En aquest treball utilitzem un càlcul similar (avaluant costos de substitució del parc existent a l’any 2016 si canviem totes les unitats existents per d’altres amb tecnologia no fóssil). 
La metodologia que utilitzem té dues vessants: l’ús del que es coneix com intensitat energètica i l’avaluació de dos escenaris tipus (el bàsic i el que anomenem tot-vies, all-rails en anglès). 
La intensitat energètica d’un sector econòmic és l’energia emprada per generar una unitat de PIB, per tant, el que ens dóna és energia (Joules) per dóllar (o euro). Amb la intensitat energètica i el cost estimat dels nous vehicles obtenim un cost energètic (en Joules) de transformar tota la flota considerada. Ja veiem que el cost (energètic) avaluat aquí es centra en el reemplaçament de cada mode de transport per alternatives renovables, no té en compte diversos factors que s’haurien d’incloure en una anàlisi més detallada que inclouria el cicle de vida i que tindria en compte la manufactura dels productes per construir els vehicles (materials) i l’energia per manufacturar-los que, al seu torn, depèn del sector economic on s’imputin. Ja veiem doncs que una anàlisi més detallada implica moltíssimes dades. L’avantatge de fer aquest càlcul és que és una estimació a la baixa i dóna idea de la inversió necessària només per canviar la flota de vehicles sense altres consideracions. És doncs un exercici de mínims que, a l’hora de fer volar coloms de la indústria (i l’administració) amb el ‘vehicle elèctric’ posa en evidència que les inversions plantejades actualment són totalment insuficients i vol ser un avís a navegants en el futur si assumim la possibilitat de substitució i en calculem tot el cost. Naturalment a aquest cost caldrà afegir el cost de la transició en generació elèctrica, infrastructura energètica, manteniment... tot això en un present/futur amb menys potència disponible total.
Com a segona peça metodològica utilitzem els escenaris. Els escenaris són conjunts d’hipòtesis que ens ajuden a entendre situacions diferents per fer les anàlisis corresponents. En aquest treball hem considerar dos conjunts d'hipòtesis principals:
1) Base: tots els vehicles es reemplacen per vehicles elèctrics sense fer canvis de modes de transport (cotxes a cotxes, camions a camions, etc.). En aquest escenari s’avaluen dues situacions: post de recàrrega i vehicles amb catenària: TEV de les sigles en anglès (trolebusos a les ciutats i camions elèctrics per carreteres).
2) Tot-rails: es suposa que tot el transport terrestre es fa per tren. Per tant, es considera el cost d’ampliar la infrastructura necessària per establir un sistema de trens elèctric que pugui donar el mateix servei que dóna actualment la flota de vehicles terrestres.
En el següent esquema queden sintetitzats els escenaris considerats (la figura, en anglès, la podeu trobar a l’article aquí).
Els resultats ens dónen una avaluació aproximada de l’energia necessària per fer el canvi en cada escenari:

Els escenaris esmentats ens dónen que caldria una inversió d’entre el 2.3 i el 2.7 % del PIB anual de la UE durant 30 anys per la substitució del parc mòvil. Per altra banda, el nou sistema de transport requeriria un 16% menys energia que el de l’any 2016, amb una reducció del 70% del transport per carretera. Si volguéssim mantenir el volum de transport marítim i aèri, implicaria un increment de consum energètic del 162% i 149% per aquests modes, respectivament. En l’escenari tot-rails (transport terrestre basat en trens elèctrics exclusivament) hi hauria una reducció del 29% de consum energètic. 
Veiem doncs que amb aquest treball, utilitzant hipòtesis molt conservadores i sense tenir en compte els canvis necessaris en d’altres sectors socio-econòmics, donem unes quantitats que senyalen per on cal anar la inversió si es pretén fer una transició renovable del transport. Ara, la pregunta és: qui farà aquesta inversió, com la farà i d’on es treurà el capital per fer aquesta transformació?
Salutacions,
SZD

divendres, 3 d’abril de 2020

Nèmesi (I): COVID19 i l’epidèmia subjacent





Benvogudes lectores,
En aquestes setmanes de confinament s’ha trastocat la nostra vida a tots els nivells i, en aquest sentit val la pena anar reflexionant sobre aquesta pandèmia, aquest cigne negre que anomenava l’Antonio Turiel en aquest col·lapse de la civilització actual. Primer de tot vull expressar la meva tristesa, desolació i condol per totes les situacions de patiment i dolor que està portant aquesta pandèmia, per les morts, els malalts i la gent afectada directament o indirecta. Ara no és el moment de crítiques de què s’està fent o com s’està fent, ja hi haurà temps d’una anàlisi més pausada i amb perspectiva quan s’acabi el confinament i la pandèmia hagi remès.

En primer lloc, cal reconeixer que els col·lapsistes no havíem previst aquest event, que genera un efecte en cascada i acaba generant una aturada (en aquest cas gran però no total) del sistema. Tot i així, cal dir que els sistemes complexos, i l’ecosistema del qual formem part n’és un, tenen aquestes característiques: la impredictibilitat en periodes mitjans o llargs de temps i, sobre tot, una impredictibilitat creixent quan el sistema s’apropa al punt de no retorn de transició sobtada (com és el que vinc explicant fa anys en aquest bloc). Aquesta pandèmia és part d'una Nèmesi, que acaba amb la Hybris que vaig comentar en un post anterior. Per tant des d’aquí, només pretenc fer una humil reflexió (molt limitada) que s’afegirà a l’oceà de visions que emergeixen aquest dies, moltes d’elles amb molt més trellat que aquesta.

La pandèmia (com tot event sobtat, imprevist, en un sistema inestable) obre una bifurcació en el camí (tal com apunta Noam Chomski), però no és la darrera bifurcació que se'ns presentarà. Aquesta bifurcació, més enllà del que ara va sonant al voltant de la salut i l’economia, crec que ens ha de fer veure quin és el substrat ètic (polaritzat) que ha portat (i porta) a les decisions de governs i individus. La tria d'un camí o un altre en aquesta bifurcació o cruïlla descansa sobre dos pols: imposició o cooperació. I, al seu torn aquests dos pols es modulen seguint un substrat conceptual (o ontològic). Aquest substrat cal elaborar-lo i fer una diagnosi més enllà de la urgència actual, a dos nivells: material i mental.

Moltes de les anàlisis que he llegit, es centren en l’aspecte material i si ho fan en l’aspecte mental es centren en els impactes psicològics del confinament. M’agradaria començar des d’aquest punt de vista psicològic: cal tenir en compte que aquesta és una pandèmia que es desenvolupa en una base epidèmica. Aquesta epidèmia de fons es basa en un engany col·lectiu del qual tots en som subjectes actius i passius. És a dir, tots (en major o menor mesura) el mantenim i en som receptors.
La base epidèmica a què em refereixo és l’estrès com a malaltia. Segons l’OMS l’estrès ha anat creixent en les darreres dècades i, actualment als EUA el 50% del ciutadans senten que els impacta negativament en la feina, en algunes organitzacions se l'anomena l’epidèmia del segle XXI. Tenint en compte això, cal considerar de forma molt urgent, a més de la inestabilitat associada a les tres crisis (climàtica, ecològica i energètica) de la nostra civilització, la inestabilitat mental que patirem com individus, que es pot traduir, entre d'altres, en un alt nivell de frustració. Aquesta inestabilitat mental sociològica va, en gran part, associada a aquesta epidèmia silenciosa que ara, a més, s’agreujarà. Per tant, l’estrès de fons que patim com individus, no ajuda a gestionar una situació com l’actual, perquè el confinament en genera més. Hi ha un espectre d’actituds (respecte no només el COVID19, sinó al col·lapse) amb extrems en els dos pols que ens han dut a la bifurcació actual: cooperació o imposició. Les idees que sostenen aquestes dues actituts serien, per a la imposició: «què cal fer perquè això no torni a passar i mantenir el que (creiem que) teníem abans» o, per la cooperació: «el sistema socio-econòmic actual està obsolet, per tant, calen canvis profunds, cal canviar per adaptar-nos a la incertesa actual i futura, deixant enrere la il·lusió de la seguretat». 

No val la pena entrar ara en el pol de la imposició, aquest té uns bons fonaments en hàbits fortament arrelats en la nostra societat. M’interessa més aquí analitzar el pol, l’opció, de la cooperació.

Per començar a treballar en el pol de la cooperació cal que ens anem deslliurant de l’estrès, bàsicament, perquè cooperar implica tenir una actitud d’obertura cap als altres, mentre que, si estem estressats (en el paradigma lluita-fugida) estem a la defensiva i això ens limita la comunicació, essencial per poder col·laborar i cooperar. Cal que tinguem clar que l’estrès afecta a diversos àmbits de la nostra vida, per exemple:


  • temps: més estrès, més sensació de no tenir temps per fer el que volem fer (o necessitem fer).
  • recursos: treballar més per tenir més o, en la majoria de la població mundial, per sobreviure. La paradoxa del (primer) món actual: tot i tenir les necessitats materials cobertes tenim una vida amb poc temps ‘de qualitat’.
  • estat mental: la 'qualitat' del temps que tenim depèn del nostre estat mental i, per tant, de la percepció de la realitat que vivim. Operem, la major part del temps, en estats mentals automatitzats però amb la percepció de que els individus som els que en realitat decidim, en major grau, el camí i que som els amos de les nostres decisions.
  • necessitats: la propaganda ens inunda mentalment per a fer que volguem més coses i per distreure’ns. Fomentar la distracció crea estats mentals i patrons conductuals automatitzats, poc reflexius, poc autocrítics i per tant amb poca consciència. Així fomentem hàbits de fugida/distracció que debiliten la facultat propositiva-volitiva i, en resum, un estat mental més conscient i menys automàtic.
  • volició: al no tenir voluntat (deixar-nos anar en la distracció) ens deixem arrossegar, cosa que crea un sentiment inconscient d’impotència que, o ens situa en un estat més evassiu, o ens provoca irritació.

Però què és el que dispara i/o manté l’estrés? La por, aquesta sol ser una por que no detectem i que, per tant, és més difícil de gestionar perquè no ens prepara per ‘lluitar o fugir’, és una por a la incertesa que genera una angoixa pel futur i del present. Aquesta por (paradoxalment) és fonamental pel manteniment del sistema actual, perquè genera un horror vacui per allò que cau fora dels límits considerats ‘normals’ o més ben dit, habituals, usuals o coneguts ("més val boig conegut...").

Veiem alguna proposta de com gestionar aquest estrès a nivell conceptual i actitudinal. Us proposo dos eixos, factual i temporal:


  1. Factual. Tres pilars: sortint de la cooperació, assumir la responsabilitat per acabar portant a terme acció(ns). 
  2. Temporal. Horitzó a: curt, mitjà i llarg termini. No em cansaré de repetir que el canvi que volem per a la societat, cal que l’implementem a nivell personal, perquè són les relacions individuals les que construeixen les estructures supra-individuals (a nivell de famílies, veinats, pobles, regions, països, nacions, continents) que, al seu torn, tornen a afectar als individus. 

Cooperació. Aquesta època ens aboca a la incertesa individual i aquesta incertesa, es pot paliar posant el focus, en lloc de en l'individu aillat, en l’aspecte col·lectiu. On posem la nostra motivació? en nosaltres mateixos com a primera idea motriu o en els altres? I quan pensem en 'els altres' ho ampliem més enllà de família, amics i coneguts? El confinament i la pandèmia ens han fet paleses dues qüestions: la interdependència del sistema socio-ecològic on vivim i la importància de tothom per igual (recordem aquelles tres velles paraules: llibertat, igualtat, fraternitat?). I ho ha fet en els dos costats, el destructiu: angoixa pel que facin malament els altres i la fragilitat de les relacions econòmico-comercials. Per aquest motiu, qualsevol persona pot ser, independentment del seu origen, professió, ideologia, etc. una amenaça. Per altra banda, el constructiu: el patiment compartit no només és patiment dividit, també és el mètode per alleujar-lo i gestionar-lo. La solidaritat és doncs el camí (que no l’objectiu). De fet, aquesta és la vacuna pel virus de la por: només posant-nos en el lloc dels altres (no només capir-los intel·lectualment, sinó sentir quina és la seva realitat) podrem avançar en el camí de la solidaritat i de la cooperació. Però aquesta solidaritat i cooperació cal que estiguin basades en una motivació que busqui el benefici comú i que fugi, entre d’altres coses, de la culpabilització, de la banalització que porta a la cosificació i, sobre tot, de l’actitud de donar almoina o fer caritat.

Responsabilitat. Dels tres pilars, aquest és el més important perquè, entre d’altres coses, és el més difícil d’entendre i per tant d’assumir. Segons el DIEC és la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.

La tendència passada i actual ha portat a la centrifugació del comportament cap a l’exterior en una dinàmica d’irresponsabilitat. Si observem una mica veiem que, en general demanem responsabilitat a les institucions, però no qüestionem el fet que, durant les èpoques de bonança (al primer món) hem anat delegant en les institucions les decisions clau (i per tant les responsabilitats) i això, ara, en certa manera, se’ns gira en contra. Si no ens hem preocupat de bastir un sistema socio-econòmic transparent, just, equitatiu i flexible, quan les coses anaven bé, ara no podem pretendre que el sistema (la societat) de cop i volta es transformi. Perquè no hem demanat responsabilitats abans o, si ho hem fet, ha estat de forma parcial. Crec que aquesta delegació ha vingut accentuada amb l’excés de materialisme, que ha desembocat en una necessitat contínua i creixent d’alienació cap a l’exterior, que té com a conseqüència una cosificació creixent, i per tant una deshumanització en augment. Això ha portat al que coneixem, sense avergonyir-nos-en, com societat del consum i, consumir és, precisament, esgotar, dissipar, gastar o destruir (DIEC) el que tenim. Per tant, la societat del consum és una societat destructiva a tots els nivells, no pot ser mai una societat, ni tant sols, sostenible. Ras i curt: consumir és destruir, sostenir és mantenir,  per tant, una societat sostenible mai pot ser una societat consumista.

Si entenem la responsabilitat, com diu la definició, com una resposta, un efecte associat a una causa, i el que hi ha a la societat es construeix col·lectivament (aquests dies en tenim proves fefaents) la responsabilitat no depèn només d’un individu, un grup d’individus o d’un estat. Això sí, de la mateixa manera que l’efecte no depèn només d’una causa, ni de totes les causes per igual, la responsabilitat també està repartida de forma desigual, però toca a tothom, a tothom. Això doncs, ens implica a tots i, per tant, ens dóna poder per actuar i, al mateix temps la necessitat indestriable d’assumir o acceptar les conseqüències de l’acció (o la inacció).




Acció. Només quan integrem els dos primers pilars podem dissenyar una estratègia (coherent) que consideri tres periodes de d’acció, l’immediat (accions en el dia a dia) el mig termini (accions a portar a terme progressivament en un període de mesos) i el llarg termini (accions o plans a portar a terme en horitzons de màxim 5 anys). De la implementació i possibles metodologies i responsabilitats en les escales socials (nombre de persones) i temporals en podem parlar més endavant. Només un apunt: no hi ha receptes generals per aplicar a qualsevol lloc i situació. Cal aprendre a fer mentre anem fent, sent molt crítics i auto-crítics. El col·lapse és això benvolgudes lectores: treure’ns la són de les orelles i començar a actuar d’una manera diferent a com ho veniem fent, amb consciencia col·lectiva, solidaritat i responsabilitat.
Salutacions,
SZD


dijous, 20 de febrer de 2020

Hybris a Nèmesi (II): el Canvi Climàtic i els recursos



(https://en.wikipedia.org/wiki/Hubris#/media/File:Paradise_Lost_12.jpg)

Benvolgudes lectores,
El primer post d’aquest any el dedico a fer-vos cinc cèntims d’un article recent que integra les tres potes materials en les quals es sosté el nostre paradigma actual: l’energia, l’aigua i el menjar i la seva relació amb la pèrdua de diversitat y el canvi climàtic. L’article el podeu trobar aquí (Van Vuuren et al. 2019) el podem relacionar amb les tres crisis (el canvi climàtic, la crisi energètica i el col·lapse de la biosfera) de les quals he parlat en aquest bloc en diferents posts
Existeix actualment abundant literatura científica sobre el que es coneix com «energy-water-food nexus» és a dir les relacions entre l’aigua, l’aliment i l’energia. Aquestes anàlisis estudien (molts cops a nivell local o regional) com la producció d’energia el consum d’aigua i la producció d’aliments cal que s’integrin en les anàlisis de la seva evolució perquè poden interferir-se i inter-limitar-se. Si a aquestes influències hi sumem l’efecte creixent del canvi climàtic tenim una complicació afegida que n’incrementa la incertesa de l'anàlisi del comportament futur. En aquest estudi en particular, s’utilitzen models de simulació per les interaccions entre clima, ecosistemes, energia i factors socio-econòmics (per a aquesta part s’utilitza el model IMAGE) i pel que fa al consum d’aliments per càpita utilitzen el model FDM. Per altra banda, també utilitzen diagrames de shankey per trobar fluxos d’energia i matèria rellevants.

Exemple de diagrama de Shankey 
(https://en.wikipedia.org/wiki/Sankey_diagram#/media/File:Sankeysteam.png)

Per fer les projeccions s’utilitzen escenaris basats en els Shared Socioeconomic Pathways (SSP) en particular l’SSP2 que ja vaig comentar en un post anterior. El SSP2 és el que prenen com a referència i, per oposició, en proposen un de «resposta» en el que es proposen actuacions per fer front a l’escenari de referència. Cal dir que aquest escenari de referència és coherent amb les projeccions de la FAO pel que fa al consum i producció d’aliments fins l’any 2050. Les projeccions utilitzant l’escenari de referència (SSP2) diuen que, si no es canvien les polítiques, fins al 2050, la producció de menjar i d’energia podria incrementar un 60% i el consum d’aigua un 20%, conduint tot això a una més gran pressió en el medi ambient i, en conseqüència, a una molt més gran degradació de recursos. En l’article ens dona algunes receptes per revertir aquesta tendència. (Incís: com veureu, aquest article no té en compte una limitació de recursos estricta, es limita a la comptabilitat confiant en que es podrà arribar a aquests nivells de consum).

En aquest treball la metodologia és interessant perquè es combinen els models per fer projeccions amb estimacions dels diagrames de shankey per veure ‘ineficiències’ del sistema. Segons les anàlisis es proposen quatre eixos de millora:

1) Canvi de dieta. Es recomana un canvi a dietes amb menys consum de carn. Actualment, hi ha una relació directa entre la tendència a incrementar el consum de carn i l’increment del nivell econòmic (més rics implica menjar més carn): el consum de productes càrnics, sucre i olis incrementa a mesura que els ingressos incrementen. En promig, a partir d’uns ingressos per càpita de USD10000/any l’ingesta de menjar incrementa considerablement. En les projeccions es fa palès que l’increment en consum és degut a que les regions en vies de desenvolupament canvien de dieta cap al consum de proteïna animal, la qual és extremadament ineficient en l’ús de recursos (com els usos del sòl i l’aigua), en parlarem en un post futur. El detall afegit és que, a més, aquesta dieta és menys saludable. Equivalentment al que passa amb el consum de menjar, es dóna amb l’increment del consum d’energia. Tant el consum de menjar com el d’energia es preveu que pugin un 60% en el període que va del 2015 al 2050. Els autors recomanen que, per fer front a aquest increment en el consum d’aliments, cal canviar la dieta a una menys intensiva en el consum de proteïna animal. Una reducció moderada en el consum de proteïna animal (seguint la dieta Willett) porta dues conseqüències: la primera, una dieta més saludable, la segona una reducció del 30% en producció d’aliments respecte l’escenari base.

2) Increment en el rendiment i l’eficiència agrícola. Alguns estudis apunten que és possible incrementar la producció agrícola en un 15% comparat amb l’escenari de referència en els països en vies de desenvolupament, utilitzant una millor gestió de l’aigua i els nutrients i amb una millora de l’assessorament d’experts i la intensificació de la producció animal.

3) Reducció de les deixalles i del menjar que es malbarata. S’estima que un terç de la producció d’aliment mundial es malgasta. Particularment aquest malbaratament és més gran en els països rics, tot i que en els pobres també es produeix. El principals punts de malbaratament en la cadena són el post-collita, processat i transformació. Els càlculs mostren que la reducció del malbaratament de menjar a la meitat (15%) portaria a una reducció de la producció d’un 8%, en usos de la terra de 5% i en ús d’aigua en un 5%, amb caigudes de emissions similars.

4) Polítiques climàtiques. En aquest punt, l’article apunta la necessitat d’integrar les polítiques de reducció d’emissions amb les estratègies anteriors i amb les tecnologies de Captura i Emmagatzematge de Carboni (CCS) per tal d’entrar en el que es coneix com emissions negatives més enllà del 2050 i així compensar les emissions intensives que hem produït (i es preveu de produir). Així l’article suggereix l’ús de la bio-energia el CCS i l'aforestació.

En general doncs aquest treball recomana unes anàlisis i respostes integrades per fer front a l’Emergència Climàtica, la crisi ecològica i de recursos. En l’article s’analitzen l’energia, l’aigua i el menjar com variables clau per fer un estudi de partida, tot i així, ja s’intueix que és un primer pas i que caldrà més produnditat en les anàlisis, en concret la seva regionalització i localització depenent de l’àrea geogràfica i del ritme al qual es pretengui navegar la transició.

Nota final: aquest article no assenyala directament els problemes de manca de recursos (apunta cap a un creixement de la producció d'energia i altres recursos) però el trobo interessant perquè, tot i ser negacionista de la crisi de recursos, fins i tot en una dinàmica BAU ja es veu (si s'és honest intel·lectualment) que no podem seguir de cap manera en aquest camí. Des del meu punt de vista aquest article fa paleses les contradiccions del sistema, perquè tot i les suggerències en canvi de dieta, reducció del malbaratament, etc. no qüestiona la lògica econòmica actual... tot arribarà. 


Salutacions,
SZD