La mida sí importa o el principi d'escalabilitat: Sòcrates i la condició de suficiència.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:David_-_The_Death_of_Socrates.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui començarem parlant de filosofia per introduir una qüestió que, des del meu punt de vista, sovint es passa per alt, però té una importància cabdal: Quan un sistema és escalable? És a dir, quan un mètode, recepta o política es pot portar de l'aplicació a un lloc petit o un nombre reduït de persones cap a un lloc molt més gran o un nombre molt gran de persones?

Per entendre això darrer cal abans explicar quan una condició és necessària o és suficient (concepte utilitzat àmpliament en matemàtiques). Ho farem amb un exemple, que moltes vegades utilitzo a classe. Per aprovar un examen és necessari haver memoritzat els conceptes d'una assignatura però, de vegades, memoritzar, tot i que necessari, no és suficient per aprovar; cal entendre els conceptes i com es relacionen entre ells, no n'hi ha prou amb memoritzar: tot i que memoritzar és necessari, no és suficient. En qualsevol activitat humana o física puc tenir les condicions necessàries per a que es produeixi algun fet, però aquestes condicions no tenen per què ser suficients per que allò que esperem,  acabi produïnt-se.

Sòcrates educava amb el seu mètode a aquell ciutadà d'Atenes que volia regir la ciutat i, en fer-li veure quina era la situació de la seva família, li transmetia que, per a ser un bon administrador dels afers públics calia que abans mostrés com administrava correctament els privats i que, no sent aquest el cas, no podia de cap manera ser un bon administrador de la cosa pública. Amb aquesta història, Sòcrates ens introdueix la idea de que per gestionar quelcom a gran escala primer, necessàriament, ha de funcionar a petita escala. És a dir, per a què una recepta política, administrativa o societària funcioni a nivell macro, primer necessàriament, cal que funcioni a nivell micro. Bé i ara venen les mates: tot i que és necessari que quelcom funcioni a nivell micro per a que funcioni a nivell macro, no és suficient per a que aquest procés que es dona a petita escala funcioni a gran escala. Aquesta qüestió de vegades no es té clara quan es pretenen exportar 'solucions' que funcionen ara a nivell micro a nivell extensiu per a tota societat, a tot el planeta. És a dir, és necessari que una iniciativa de resiliència i sostenibilitat funcioni a petita escala per pensar en aplicar-la a gran escala: nivell estatal o inter-estatal, però no té perquè ser suficient, no n'hi ha prou amb que funcioni a petita escala per assegurar-ne l'èxit a gran escala.

(http://truitadepesols.blogspot.com.es/2009/07/pujar-escales-cap-avall.html)

Del que he dit anteriorment doncs podem assumir un cert bany de realitat: iniciatives que pretenguin re-construir la societat 'des de baix' tot i que fins a cert punt necessàries poden topar amb el problema d'escalabilitat de les mesures que s'emprenguin. Un exemple, en els darrers anys han aparegut iniciatives polítiques de caire assembleari que pretenen aplicar conceptes i estratègies que funcionen a petita escala, a nivells socials i de complexitat més grans. Bé, aquestes iniciatives assembleàries potser caldria que es plantegessin què passa amb el problema de l'escalabilitat, problema amb el qual, recordo, històricament, han topat molts moviments polítics de caire social: des de l'anarquia al comunisme de Marx. A l'intentar aplicar els seus principis organitzatius a gran escala han derivat en estructures molt diferents de les que originalment eren o pretenien ser. I aquí, tot i que no es comenta en la historiografia oficial, hi ha hagut un problema inherent d'escalabilitat.

Un altre exemple ens el podem trobar amb l'escalabilitat de les preteses solucions organitzatives tipus pobles en transició. I que quedi clar aquí que penso que són iniciatives interessants i necessàries, però precisament perquè ho són, em plantejo la seva viabilitat amb un escalat global o, sense anar tant lluny, a nivell d'estats.

Finalment, caldria plantejar-se també l'escalabilitat de la pretesa transició renovable, venuda com a paradigma futur per fer front al pic del petroli i tots els combustibles fòssils. La gran pregunta és: la transició a energies renovables és escalable a tot el planeta? Precisament el debat científic està girant actualment al voltant d'aquesta pregunta, la qual planteja altres preguntes a nivell més pràctic, la més important pot ser: quina és la potència màxima que pot subministrar el planeta amb energia purament renovable? També cal preguntar-se: tot i tenir suficient potència renovable i haver-hi prou materials (acer, coure, liti) aquesta és una condició necessària, però és també suficient per poder afrontar aquesta transició amb garanties d'èxit? I si no és així, potser caldria plantejar-nos objectius menys ambiciosos com l'accés a aliment i aigua potable per a tota la població...

En fi, benvolguts/des lectors/res, ja veiem que en els temps que corren, hem de veure de desempallegar-nos d'allò que ha estat el leitmotiv de la darrera era: la gestió d'un sistema complexe es pot afrontar amb receptes simples. Les conseqüències de l'aplicació d'aquestes receptes simples a totes les escales i dimensions socio-econòmiques i físiques les carreguem ara al capitalisme actual amb el seu model de creixement il·limitat que, recordo, han avalat també els moviments oposats a aquest capitalisme. Aquesta recepta acceptada tàcitament per la majoria, només posa de manifest el que, ja ara comencem a veure: som com nens jugant amb pistoles i, si continuem pensant que les pistoles són joguines inofensives i que el món és tant simple com volem que sigui, prendrem mal.

Salutacions,

SZD

El pastís energètic: petroli, ecologia i la llei de proporcions

(http://lacuinadecasa.blogspot.com.es/2008/11/pasts-per-xocoaddictes.html)

Benvolguts/des lectors/res,

M'agradaria començar el post d'avui parlant de cuina, sí, sí, de cuina, i és que de vegades el dia a dia quotidià ens serveix per entendre altres coses, en principi, no tant evidents. Us proposo doncs imaginar que volem fer un pastís, com diu un company cuiner: 'la pastisseria és una ciència exacta, no és com fer sopa'. Si tenim en compte això (i tothom que ho hagi intentat ho sap) haurem de pesar els ingredients de la recepta i fer amb cura totes les preparacions i el procés. Una part important d'aquest procés es tenir les proporcions en pes correctes de farina, sucre i llevat, perquè acabi sortint el pastís que hem triat, a més, és clar, de controlar la temperatura i el temps de cocció. Si per error, afegim massa o massa poc d'algun dels ingredients, acabarem alterant la proporció llevat/sucre/farina i, per tant, el resultat és el desastre. Algú que tingui l'afició de fer pastisseria ja haurà experimentat què passa quan ens equivoquem pesant: el pastís, per molt que controlem la temperatura del forn convenientment, no acabarà quedant bé.
Si agafem doncs aquest exemple i anem a l'ecologia marina, existeix una regla bàsica que diu que, per què creixin les micro-algues (fitoplàncton), la relació entre nutrients inorgànics cal que segueixi unes proporcions més o menys constants a l'oceà obert. Així, si els elements químics essencials per a la vida són el fòsfor, el nitrogen i el carboni, no només necessitarem la presència d'aquests elements en la natura per a què les algues creixin (producció primària) i, per tant, formin la base de la xarxa tròfica al mar sinó que si, en aquesta proporció, tenim un element, per exemple el fòsfor, que no està en la quantitat relativa als altres requerida, sinó en menys quantitat, el fòsfor que hi hagi controlarà la quantitat total de fitoplàncton que pugui créixer, encara que tinguem carboni i nitrogen en abundància. Aquesta proporció, en l'oceà a mar obert, es coneix com la proporció de Redfield (o Redfield ratio). Un altre exemple és el que es dóna en agricultura. En els cultius també es veu molt clarament això que he explicat al mar, en aquest cas amb els adobs i fertilitzants (cal afegir nitrogen i fòsfor en la proporció correcta per que les plantes creixin). Doncs bé l'element que estigui en menys quantitat respecte la proporció que necessitem ens controla el sistema, i s'anomena element limitant. És a dir, i tornant a la pastisseria, per molt que tinguem molta farina si hi posem poc llevat (fòsfor) i molta farina, el pastís (el creixement de vegetals) no acabarà donant-se. Pensem doncs que si tenim poc llevat i volem que el pastís surti bé, haurem de reduir la proporció de farina i sucre seguint la quantitat marcada pel llevat. És a dir, el llevat, que és el que està per sota de la seva proporció ens limita la quantitat dels altres i, per tant la quantitat total del pastís (sortirà un pastís proporcionalment petit a la quantitat de llevat).



Què té a veure això amb l'energia? (aquest és un bloc de temes relacionats amb l'energia). En el sistema socioeconòmic actual tenim una societat que, per funcionar, necessita energia. Aquesta energia té una proporció de combustibles fòssils i una altra de renovables. Com ja sabem la proporció d'ingredients en aquesta energia primària, al voltant d'un 80-90% és d'origen fòssil. Ho veiem en aquest altre 'pastís': 

(http://www.paulchefurka.ca/WEAP2/WEAP2.html)

I, dins d'aquesta part de fòssil, el petroli cru és el que té més pes. Així doncs podríem dir que la nostra societat està basada en el petroli cru, com més temps ha passat més dependents ens n'hem fet i l'economia actual depèn totalment d'aquesta proporció de cru, veiem-ne l'evolució històrica:

(http://ourfiniteworld.com/2012/03/12/world-energy-consumption-since-1820-in-charts)


Veiem que en la producció d'energia, històricament, cada nova font d'energia (fòssil o no) s'ha anat sumant al pastís energètic, però no hi ha hagut, en cap cas, una substitució de cap dels ingredients (tots es van apilant per donar una suma cada cop més gran). Per altra banda, veiem que de tots els ingredients del pastís, el petroli cru és el que ha anat suportant en major mesura aquest creixement. Això ha tingut un efecte sobre l'economia de dependència cada cop més gran del cru.
Tenint en compte el que he dit anteriorment sobre els ingredients del pastís. Tenim una proporció de diferents fonts energètiques (fòssils i renovables) però l'element limitant (el fòsfor de les algues o el llevat del pastís) és el petroli cru. Què passa doncs si disminuïm la quantitat de petroli cru? Doncs que les altres proporcions cal que també disminueixin segons la proporció que tenen respecte el cru. Això és així? És a dir, amb la crisi consumim menys proporció de gas natural o carbó respecte cru (sempre parlant des del punt de vista de tendències globals)? És difícil de respondre a aquesta pregunta, però si suposem que, tant el transport, com les activitats de la indústria pesant són totalment dependents del cru (dièsel) llavors, possiblement se'n poden veure afectades. Sempre que parlem d'energia hem de parlar d'això, i no de producció de fòssils en volum, que és el que de vegades es mostra i que porta de vegades a confusions. Hem de tenir en compte també que, degut al factor conegut de correlació directa entre producció de cru-PIB, el descens de la producció afecta a tot el sistema econòmicament i, per tant, al produir-se un descens de l'activitat econòmica, hauria de baixar el consum total d'energia i, com a conseqüència afectar, a la producció dels altres recursos no renovables.
Si pensem en tot el que he exposat abans, tenim dues conseqüències, una de bona i l'altra de dolenta. La bona: segurament el descens de la producció de cru farà que els altres combustibles fòssils (degut al descens de l'activitat econòmica: crisis) segueixin una corba de decreixement més suau (teòricament, és clar). A més això farà que baixi el consum d'energia elèctrica i, pot donar com a resultat una millor adaptació i entrada de les renovables, sempre que hi hagin polítiques actives del seu foment i potenciació, tal com diu l'article de M. Mediavilla. La dolenta: el patró de decreixement econòmic és controlat pel cru, fent difícil la substitució d'aquest per altres energies fòssils com a mesura de contingència per preparar una transició renovable. En particular, és més que qüestionable una transició a una generació 100% renovable, tenint en compte que 'la llei de les proporcions' el dificulta encara més, no només per qüestions termodinàmiques (és a dir, el problema de la TRE decreixent) sinó pel fet de que el descens en la producció de cru no aportarà l'energia extra necessària per fer una reconversió sense que hi hagi un canvi de model (com també comenta el mateix article que he citat abans). La proba? Si en l'evolució històrica de la producció energètica mai hi ha hagut una substitució d'un recurs per un altre, aquesta substitució en una situació de mancança energètica és molt més improbable que es doni precisament ara, en un context de crisi dins el paradigma actual. Hem dissenyat un sistema que fomenta la immediatesa (en paraules del mateix professor Meadows) per tant, aquest sistema no està preparat per desviar una part dels recursos energètics (i invertir-los en renovables) sense un retorn a curt termini, i més quan el sistema mateix necessita aquest retorn quasi-immediat per continuar funcionant.
Al final sempre arribem a la mateixa conclusió: el decreixement és inevitable, però a més a més, veiem que el paradigma actual no pot, de manera intrínseca, resoldre l'atzucac al que ha arribat amb la seva religió del creixement. La resposta i la gestió d'aquesta crisi sistèmica no vindrà doncs, de cap de les maneres, des de les mateixes estructures que ha generat una manera de viure, un pensament i unes interaccions entre individus que són, hores d'ara, obsoletes. És la gran ironia: finalment hem arribat, cercant la immediatesa i els retorns ràpids de les inversions que fomenten un consum incontrolat, a l'obsolescència programada de tot el sistema.
Salutacions,
SZD

Col·lapse i post-col·lapse: els missatgers del passat

(http://en.wikipedia.org/wiki/Voyager_Golden_Record)

Benvolguts/des lectors/es,
Darrerament, en diferents fonts i fòrums s'està començant ja a tractar la qüestió de plantejar una possible societat del futur, el model alternatiu a l'actual, l'Ítaca a la qual hauríem de dirigir les proes del vaixell de la transició. Totes aquestes iniciatives d'esbós d'un discurs alternatiu al sistema actual són interessants, d'entre elles, la més recent, la del post que l'Antonio va publicar fa poc. Aquesta evolució del debat en els fòrums del Peak Oil té, per mi, dos aspectes interessants i positius. El primer indica una maduresa dins el propi col·lectiu que accepta la realitat més enllà del pessimisme inicial i comença ja a entrar en la difícil tasca de plantejar estratègies, mètodes i alternatives que ens portin a una transició al menys dolorosa possible. El segon aspecte és que comença a haver-hi una línia de pensament que es planteja, no on volem arribar de manera ideal sinó: on podem o és possible arribar des d'on som ara? Aquest segon aspecte és el que considero clau per fer, per un costat, el que planteja l'Antonio (una divulgació més estratègica) però sobre tot perquè, deixeu-m'ho expressar d'aquesta manera, aquesta pregunta anterior obre la caixa de Pandora: una aproximació a aquesta qüestió porta en primer terme a la realització de que el lloc on arribem com a col·lectiu o societat, depèn totalment de quan i com comencem a fer els canvis necessaris per a la transició, per tant, com més tard comencin els canvis necessaris a tots els nivells, més patiment hi haurà i la transició serà més brusca i més difícil.
Per a mi és molt útil plantejar-nos el futur en dues fases: fase de transició o col·lapse i fase post-col·lapse o final. Conceptualment, aquestes dues fases les podem caracteritzar per l'estat de consum energètic individual. Paradoxalment sabem que, tot i que el que és més incert és com serà socialment la fase post-col·lapse, el nivell energètic que tindrà l'estat final necessàriament serà molt inferior al que tenim ara. Per tant, des del meu punt de vista cal plantejar-nos, tant la transició com l'estat final, en termes de consum energètic per càpita. Un cop tinguem clar aquest punt, podem començar a plantejar-nos altres coses: manteniment d'infraestructures, transport, dieta segons les possibilitats locals, assistència sanitària, habitatge, etc. Començar d'altra manera és, des de la meva humil opinió, fer una aproximació al problema que pecarà sempre d'haver d'incloure molta més variabilitat i incertesa. El que m'interessa ara doncs és definir un rang: posar en termes pràctics i al més quantitatius possible quin és l'estat millor i quin és el pitjor al que podem arribar. A l'estat millor possible, li vaig dedicar  un post passat, n'hi dedicaré un altre post aviat, intentant ser més específic, per tant, deixo aquesta part per més endavant.

El que ara em sembla més urgent és veure quin és l'estat mínim al que podem arribar en un futur proper. És a dir, quina és la línia de base que podem experimentar com amenaça del pitjor escenari possible. Així doncs, en aquest post, cal respondre a les preguntes que, vulguem o no, hem de considerar: Què passa si no ens en sortim? És a dir, si no aconseguim que hi hagi prou gent conscienciada per a que hi hagi un canvi de paradigma pro-actiu? Potser, en aquest sentit, val la pena preguntar-nos quines implicacions té arribar a la fase 3 del col·lapse.

Per anar al detall només cal tenir en compte el que diu l'estudiós del tema, en Dimitry Orlov, en el seu darrer llibre o en un altre llibre  de la Carolyn Baker que parla d'aspectes més psicològics. Recordo les característiques generals de la fase tres del col·lapse: en el col·lapse polític la gent perd la confiança en l'estat i, per tant, aquest perd la seva legitimitat. I això es dóna perquè l'estat ja no compleix la seva funció en els aspectes més bàsics: manteniment d'infraestructures i serveis bàsics (educació, sanitat i ordre públic). És clar, els militars, la policia i els buròcrates no marxaran, senzillament, deixant a la gent que s'auto-organitzi. La por generalitzada de les classes dirigents i de la població en general, és caure en una situació de caos i falta d'ordre. Per tant, el que és clar en aquesta etapa és que la 'llei i l'ordre' tal com les coneixem actualment, és perdran. A mesura que l'autoritat de l'estat es perdi, certes àrees entraran en una situació de caos i senyors de la guerra o màfies, influint sobre el comerç, ja sigui aquest lícit o il·lícit. Amb el temps però, una certa forma de govern pot emergir.
Un altre aspecte important és que un dels riscos d'entrar en la fase de col·lapse polític és la implosió de drets socials i individuals aconseguits en època d'abundància energètica. Així hi ha el risc de que degut a un ambient més agressiu les dones es comencin a tractar d'una manera diferent i s'instauri un masclisme molt més salvatge que el masclisme que encara impregna fortament la nostra societat. També és probable que d'aquest canvi d'actitud també se'n vegin afectades les parts més febles de la societat, és a dir, nens, gent gran, malats mentals, malalts crònics i gent que ha caigut en l'exclusió social més absoluta. En general podem pensar que un col·lapse polític pot introduir una situació que afavoreixi una involució social en tots els aspectes. En estats d'absència d'ordre establert i pèrdua de confiança en l'antiga autoritat, els individus amb pocs escrúpols i ambició no experimenten el que abans els podia contenir i, en un entorn de feblesa o inexistència d'estructures d'ordre, es veuran lliures per 'exercir' el poder que els dona la falta absoluta de consciència i d'empatia pel proïsme. De la psicologia de la violència i del perfil i el patró de pensament de la ment 'asocial' o criminal, se n'ha escrit àmpliament, i són especialment interessants certes visions respecte a això que ens poden ajudar a entendre el que significaria viure en un entorn de col·lapse polític. Per altra banda, la nostra societat, altament individualista i materialista, té tendència a afavorir un comportament asocial que, hores d'ara, es veu, en certa mesura, frenat per l'amenaça punitiva-coactiva de l'autoritat que, al seu torn, és assumida com a omnipresent. D'aquí que moltes vegades l'absència d'aquesta autoritat o un 'mal ús' per part dels polítics, provoqui reaccions d'indignació. Així, en un país com el nostre, en certa manera esquizofrènic socialment, s'adoba un terreny favorable al risc de caos (o episodis d'aquest) i aparició de 'senyors de la guerra' en una situació de col·lapse polític.

Per altra banda, si no hi ha una entitat que mantingui infraestructures, el que ara és habitual i es dóna per bàsic i irrenunciable, desapareixerà. Hi haurà doncs precarietat en el subministrament elèctric i d'aigua. Absència de sanitat o aprimament d'aquesta per falta de mitjans (incrementant doncs la mortalitat davant d'accidents o malalties greus). Educació precària, pel deteriorament de centres i la falta de professorat i, per tant, una elitització de l'ensenyament, amb una conseqüència òbvia, a mitjà termini, en el grau d'alfabetització de les capes socials més desafavorides.


Quin sentit té doncs saber tot això en el cas que arribéssim a un estat com aquest? Un podria pensar que si arribéssim al col·lapse polític ja no importa si sabem que aquest és degut a l'Oil Crash o no. Doncs precisament, penso que tant si hi arribem com si no hi arribem al cent per cent, cal tenir clar perquè ens hi hem acostat. Això darrer ens orientarà en allò que cal prioritzar, perquè no estarem en situacions o escenaris que hagin sorgit de manera espontània, ben al contrari, haurem viscut les errades que hauran portat a aquesta situació a nivell general i, sobre tot, a nivell local. Per tant, podrem, com a mínim, suggerir (en el cas que poguéssim estar en contacte amb un col·lectiu gran) actuacions comunitàries o actuar a nivell individual o familiar per afrontar l'evolució futura amb més garanties.



En conseqüència i com a idea base del post, per a mi cal que la informació, en el cas de col·lapse, de què va passar i per què és va produir arribi a l'estat de societat post-col·lapse. Cal que d'alguna manera, a part de divulgar les disfuncionalitats de l'actual model socioeconòmic siguem conscients que hem d'actuar de missatgers en el temps, com la sonda Voyager fa a l'espai, cal començar a elaborar un missatge i un model de societat futura, que és el que caldrà portar a través del temps. En aquest missatge cal que hi quedi clar perquè vam col·lapsar i les raons que ens van portar a una transició traumàtica si es dóna el cas.



Per elaborar aquest missatge cal tenir present un concepte útil i que, llegint a Tainter, queda molt clar. Així com en antropologia es parla de l'etnocentrisme, actualment tenim, per dir-ho d'alguna manera un 'cronocentrisme': projectem el futur i interpretem el passat recent en base a la nostra percepció del present. Cal doncs fugir d'aquest marc de referència i afrontar la perspectiva del col·lapse sense aquest biaix. Cal que tinguem en compte que el decreixement a tots els nivells és una necessitat, no una elecció i que o el planifiquem ordenat o ens el trobarem de sobte en forma de col·lapse. Per tant, a nivell material cal que siguem conscients que l'any que ve estaré pitjor que aquest any. Així doncs, aprofito aquest any i aquest moment en dos aspectes bàsics: psicològicament i funcionalment. Psicològicament per valorar el present i funcionalment per preparar el futur. Preparant el futur per un entorn menys favorable treballo per reduir-ne l'impacte a nivell personal i relacional. Valorant el present, allunyo la visió BAU de projectar el nostre benestar en un futur ideal i irreal que mai podrà existir. Cal entendre que, al cap i a la fi, aquest decreixement forçat ens portarà definitivament i d'una vegada per totes a madurar com a societat i a créixer emocionalment com a individus.
Salutacions,
SZD

BAU o insistir en el creixement. L'informe Energía 3.0 de Greenpeace

Benvolguts/des lectors/es,
Recentment he tingut l'honor de participar en un congrés d'energies renovables a Menorca i, tot i que l'entorn era especialitzat, ha estat interessant per tenir una idea de cap a on va la gestió (política) i la indústria energètica renovable. És a dir, per prendre el pols de la indústria i la gestió. Una qüestió que m'ha cridat l'atenció és que es continua insistint, per part d'activistes (en particular el d'una gran organització internacional com és Greenpeace) en una tendència i model que, al cap i a la fi, en el millor dels casos, és un brindis al sol. I s'hi continua insistint presentant certs informes com estudis seriosos i acadèmics que, en estudiar amb cura, en realitat no ho són. Aquest informe és l'informe Energía 3.0 de Greenpeace. 
Publico doncs aquest post per fer èmfasi en el que per a mi és un error (subsanable) que estem comentent tots plegats com a societat: la insistència en una quimera, el creixement. Veiem doncs com en informes 'especialitzats' es segueix intentant mantenir aquest paradigma, hores d'ara obsolet.
Aquest post també el podeu trobar, en espanyol, a la web del'OCO, l'Oil Crash Observatory, com a resposta d'un post de l'autor de l'informe al seu bloc.



Abans d'entrar en matèria m'agradaria aclarir dos punts de vital importància per nosaltres:

1. Amb aquest post, pretenc fomentar el debat constructiu sobre les idees plantejades per l'informe. Entenc que el que es planteja en aquest informe com objectiu final és totalment desitjable i, en aquest sentit, alguns membres de l'OCO ja han començat a estudiar la viabilitat de les renovables a nivell global amb un article l'any passat publicat a la revista internacional Energy Policy.
   
2. Entenc que la tasca de Greenpeace i els esforços d'aquesta ONG, com els d'altres, han tingut i poden tenir un paper clau en la transició necessària cap a un model de societat que no estigui basat en el creixement. Per tant, en cap moment estem valorant la política de Greenpeace ni les opinions dels seu membres. L'objectiu d'aquesta crítica constructiva és doncs remar en la mateixa direcció plantejant qüestions pràctiques que trobem difícils de resoldre, en el context actual, per fomentar el debat i en conseqüència, per arribar a un objectiu semblant (una societat més justa, sostenible i en equilibri amb el medi).
   

Comencem doncs amb el que, al nostre entendre són els punts forts de l'informe. I, precisament, el títol ja és prometedor: un sistema energètic basat en intel·ligència, eficiència i renovables 100%. Per la seva extensió, 713 pàgines, pretén desenvolupar aquests conceptes en detall, tenint com horitzó una data final proposada a l'any 2050. En l'estudi es presenten tres escenaris tenint en compte un indicador econòmic, el PIB (Producte Interior Brut que, suposarem, tot i que no ho diu explícitament en l'informe, que és el PIB real, no el nominal): 1) un escenari tendencial (si la situació es mantingués com fins ara, també anomenat BAU), un escenari tendencial amb una cobertura de la demanda del 100% en energies renovables (BAU R100%) i un escenari d'eficiència (E3.0), en el qual la reducció de la demanda es basa també en l'eficiència i la intel·ligència, a més de la cobertura amb generació 100% renovables. Tots tres escenaris suposen com hipòtesi un creixement anual (incremental) del PIB: superior al 3%, del 3% i de l'1%, per a cada escenari, respectivament. Per tant, ja veiem que aquest informe en cap cas, es planteja un escenari decreixentista o d'estancament a curt termini, pel que fa a l'evolució del PIB. Per altra banda l'informe planteja reduir la intensitat energètica (quocient entre l'energia consumida i el PIB) reduint el consum energètic. Segons l'informe es redueix el consum energètic per la introducció d'eficiència i intel·ligència.

Pel que fa a les estratègies per implementar aquest creixement del PIB, sobre tot en el escenari E3.0, en l'informe es proposa passar d'un sistema governat per l'oferta a un governat per la demanda, on, mitjançant estímuls de preus en temps reals, els usuaris podran decidir quan compren i quan venen energia, utilitzant aplicacions automàtiques programades. Tot i així avisa que la dificultat és troba en fer partícip a la societat d'aquesta 'gestió' energètica. Finalment, com a gran proposta necessària per l'objectiu final suggereix l'electrificació dels sistemes energètics, amb una bona planificació i internalització de costos.

Els punts febles de l'informe són els nombrosos errors d'expressió, conceptuals i físics, aquí en destacarem només els més greus. Abans d'apuntar-los breument ens agradaria dir que les hipòtesis bàsiques de creixement del PIB (com el mateix fet de triar aquest indicador econòmic) indiquen un tecno-òptimisme palès i una dinàmica BAU claríssima. En aquest sentit doncs trobem una contradicció conceptual difícil, que amara tot el treball: al nostre entendre si, segons l'informe mateix hem arribat als límits o estem a prop dels límits del creixement i això imposa un canvi en el mateix sistema, perquè aquest sistema, la raó de ser del qual és el creixement (del PIB) ha de canviar de forma espontània sense deixar de créixer? Què hem de canviar? Com ho pretén canviar? La resposta és totalment difusa i poc clara en tot l'informe. Però tot i així intentarem respondre segons el que hi hem pogut arribar a aclarir. Cal dir que, per qualsevol que es plantegi llegir-lo és una lectura difícil: tant la redacció com les idees desgranades posen al lector davant d'una tasca feixuga, per tal d'anar seguint els conceptes introduïts, i les justificacions (poques) de quantitats, gràfiques i fórmules emprades, la majoria de les quals no són en el mateix informe sinó que cal anar a informes previs per trobar-les. Com a darrer comentari general a l'informe no entenc perquè no es diu clarament i precisa que ja hem sobrepassat el màxim de producció de petroli cru o Peak Oil (WEO de la Agencia Internacional de l'Energia del 2010, , vegis Murray, 2012) que estem prop (en aquesta mateixa dècada) dels pics de producció dels altres combustibles fòssils i que això de seguir amb la dinàmica BAU, ens pot portar a un Oil Crash. No entenem que sent un problema greu i sent l'informe de l'any 2011 no es faci èmfasi en el mateix d'aquest greu problema, per la divulgació que tindria que una organització com Greenpeace se'n fes ressò.

Què hem de canviar? Segons l'informe cal canviar, no només el sistema energètic sinó també el polític i social. No entrarem a valorar els dos darrers punts, però sí els conceptes que introdueix i com s'entén l'actual sistema. A la pàg. 24, nota 20 es diu que l'estructura del sistema econòmic actual és basa en la producció i venda de bens de consum i que això, precisament, és una ineficiència del sistema econòmic i limita la seva capacitat de reacció en situacions de crisi. Hem de canviar la producció i venda de bens de consum? Perquè segons l'informe, això és altament ineficient, llàstima que aquest sistema de producció i venda de bens de consum és el que la humanitat ha adoptat des de la invenció de la moneda. Si no és això doncs, què hem de canviar? Sembla ser que cal disminuir la intensitat energètica (quocient entre energia produïda i PIB) baixant el consum de l'energia sense baixar el PIB, desacoblant producció d'energia i PIB. Realment, si analitzem les dades de l'Agència internacional de l'Energia, fins ara això no s'ha produït mai i sempre que hi ha hagut un pic de producció o davallada de producció d'energia hi ha hagut una caiguda del PIB. Aquest procés, segons l'informe, serà possible incrementant l'eficiència i la intel·ligència del sistema.

Intel·ligència: (pàgines 34-44) no hi ha en tot l'informe una definició clara del que es vol significar amb aquesta paraula i, a més, com pot afectar això al sistema energètic, potser a la pàgina 37 primer paràgraf se'ns diu que històricament la humanitat ha estat governada per components lluny del concepte d'intel·ligència col·lectiva, però no es precisa què és. És a dir, com incorporem la intel·ligència quantitativament en la disminució de la intensitat energètica? Cap definició, cap expressió matemàtica, cap gràfic que ens permeti valorar com afecta aquesta intel·ligència a la intensitat energètica. Si no ho podem valorar quantitativament, de què ens serveix introduir aquest concepte en els escenaris? Això sembla no preocupar gaire, ja que (pag. 36) 'La activación de estos cambios de rumbo en el sistema económico no requiere más que de una modificación de las reglas de juego puesta en escena por la emisión de las señales de precios e incentivo adecuados' (sic!). I a la hora de parlar del sistema polític intel·ligent, modificar-lo pensant en les interaccions entre individus que cal que incorporin aquesta propietat (pàgina 43 nota 60): 'Primero vino el individuo, y después los sistemas en los que se organizó que fueron creados por los individuos, por mucho que la pereza y tendencia a escurrir el bulto a menudo nos haga creer que el orden es el contrario.'

Eficiència: (pàgines 44-87) no trobem tampoc una definició clara d'eficiència, cap fórmula, cap concepte. Si anem a la pàg. 51, relacionant-ho amb la cogeneració trobem que tot i dir que hi ha una 'eficiència real', assimila el rendiment termodinàmic a l'eficiència de la cogeneració. Però no queda clar què és aquesta eficiència (rendiment) la que es pugui aplicar per aquesta disminució de la intensitat energètica que cal disminuir. Tornem a trobar en tota aquesta secció, com en tot l'informe gràfics amb corbes de les quals no se'ns proporciona la funcionalitat i, per tant, difícilment contrastables. Crida l'atenció, això sí, la gràfica 35, pàgina 60, on es presenten un rendiments que, cap al 2020, superen el 100% i que tendeixen a infinit! Pel que fa a l'eficiència aquí comentada ens preguntem essencialment què hi diu sobre la paradoxa de Jevons respecte a l'eficiència? Ni un mot, ni un comentari, senzillament s'ha obviat, quan és un problema fonamental pel que fa a la implementació de l'eficiència en un paradigma BAU (incloent el E3.0, que, recordem-ho, també és BAU).
Finalment pel que respecta a l'intent, fallit, al nostre entendre, de tenir una comparativa clara per fer la transició d'energies d'origen fòssil a renovables, és no utilitzar un concepte clau, com és la Taxa de Retorn Energètic (TRE). La utilització que es fa del concepte de rendiment termodinàmic en l'informe E3.0 i en l'informe previ Renovables 2050, en el que es basa aquest, pel que fa a la part quantitativa ens pot donar alguns indicis de perquè no s'utilitza la TRE. En Energia 2050 es parla també de rendiments, sense definir-los, i de donar rendiments del 100% pel sistema regulació-transport d'electricitat que, sense més informació, sembla que no tenen en compte el 2n principi de la termodinàmica.
Sembla ser que tot el tecno-optimisme del treball es basa en l'informe previ Renovables 2050, on es calcula, estimant potències mitjanes, que es podria assolir tota la demanda de l'estat espanyol només amb renovables amb una ocupació del territori 'només' d'un 5%, això sí, jugant amb rendiments que van del 56 al 100% (perquè? No es justifica) i sense tenir en compte:

a) costos de construcció i manteniment

b) intermitència de la font renovable vers la demanda i, per tant, la redundància que cal tenir en la generació d'energia per arribar a un 100% de renovable en l'actual sistema energètic.
En aquest sentit recomanaria el treball de Trainer a Energy Policy (Trainer, 2010) per trobar un contrapunt més fonamentat a aquestes qüestions. Per altra banda, tot l'anàlisi energètic es fa seguint un mètode conegut com de baix a dalt, sent aquesta una aproximació que, pel que fa a l'eòlica, és incorrecta, tal com senyalen a Energy Policy, Castro et.al a (Castro, 2011).
Finalment, el treball ignora completament un concepte clau pel que fa a les renovables i de difícil solució: el seu impacte ambiental. Un treball de revisió a la revista Nature (Barnosky et.al 2012) alerta sobre el perill de la dinàmica BAU pel que fa a l'equilibri dels ecosistemes del planeta que, ja a hores d'ara, es troben molt a prop d'un punt de no retorn. L'expansió de les renovables implica necessàriament tres efectes negatius pel medi, cosa que no es comenta a l'informe: ocupació del territori, fragmentació d'habitats i us d'aigua dolça (cas de tecnologies solar i de biocombustibles). Si, segons el treball de Nature ja estem al límit, què hi diu aquest informe sobre incrementar aquesta pressió sobre els ecosistemes? No hi ha ni tant sols formulada la pregunta.

Per acabar només senyalar que, tot i les bones intencions de l'informe, aquest peca de poc quantitatiu (en el sentit de donar informació quantificable i reproduïble) i de falta d'autocrítica respecte les hipòtesis assumides. Pot ser que degut a que, segons les mateixes paraules de l'autor: 'es pretenia donar un producte que fos assumible pels grans sectors econòmics' i per això no s'ha volgut entrar en els problemes que generen la implantació de renovables. No entrem a jutjar aquest aspecte, només que si és així, no entenem perquè critica als que sí ens plantegem la seva implantació amb els pros i contres. Potser és que pensa que filosòficament, per 'vendre', les renovables a la societat com la única opció de futur cal idealitzar-les dient que són la panacea. Pensem que, si aquest és el motiu, des de la nostra humil opinió no ens val la famosa dita 'la fi justifica els mitjans' sobre tot quan el que ens juguem és tant important, i els errors en els mitjans o en la planificació deguts a un optimisme o a una sobrevaloració de l'objectiu ens poden portar no només a una pèrdua de temps preciós sinó, fins i tot, a tenir efectes greus sobre el benestar de la població, tenim una gran responsabilitat com a estudiosos del problema energètic el debat constructiu amb l'objectiu de prevenir en la mesura del possible els errors deguts a una falta d'esperit crític i de contrastació de dades i càlculs.


En general, i aquí és on vull incidir i posar molt d'èmfasi, hem de canviar l'actitud per poder fer una transició no traumàtica. La indústria i l'administració, també la renovable i, també, em sap greu dir-ho, gran part de l'activisme ambientalista, continua en el paradigma conceptual del BAU i, per tant, del creixement. El que encara no es veu és que el decreixement no és negociable i que, com he dit moltes vegades, evitar el col·lapse (la fase tres) depèn totalment d'adaptar el paradigma econòmic, la gestió i la indústria a un entorn amb recursos decreixents. Quina és aquesta estratègia? Això, benvolguts/des lectors/es, ja és tema d'un altre post.
Salutacions,
SZD



Bibliografia
Anthony D. Barnosky, Elizabeth A. Hadly, Jordi Bascompte, Eric L. Berlow, James H. Brown, Mikael Fortelius, Wayne M. Getz, John Hart, Alan Hastings, Pablo A. Marquet, Neo D. Martinez, Arne Mooers, Peter Roopnarine, Geerat Vermeij, John W. Williams, Rosemary Gillespie, Justin Kitzes, Charles Marshall, Nicholas Matzke1, David P. Mindell, Eloy Revilla & Adam B. Smith. Approaching a state shift in Earth’s biosphere. Nature, vol 486, 7 June 2012. 52-58.
Carlos de Castro, Margarita Mediavilla, Luis Javier Miguel, Fernando Frechoso.Energy Policy, Volume 39, Issue 10, October 2011, Pages 6677-6682
Global wind power potential: Physical and technological limits
James Murray & David King. Oil's tipping point has passed. Nature, vol 481, 26 January 2012. 433-435.
Ted Trainer. Can renewables etc. solve the greenhouse problem? The negative case.Energy Policy 38 (2010) 4107–4114.

Col·lapse i acceptació, individu i societat

Benvolguts/des lectors/es,
Escric aquest post després d'uns comentaris sobre el post anterior i també, com sempre, per clarificar aspectes que en les xerrades sobre crisi energètica no queden, potser, prou explicats. Per tant, aquest, més que un post de divulgació sobre Oil Crash és, podríem dir, una petita incursió avançada, que va al detall d'algun dels processos i experiències pels que anem passant els que fa temps que donem voltes al canvi de paradigma i a la crisi de model societari que patim.

Un punt important a emfatitzar és que, des del meu punt de vista, cal separar entre la comprensió racional d'un problema i la seva acceptació emocional, la primera, més superficial, ens hauria de preparar per la segona. Però els camins de l'inconscient són sempre tortuosos, llavors necessitem models (esquemes, idees, imatges) que ens tranquil·litzin davant de la incertesa i la inseguretat que ens provoca el canvi, mentre va avançant l'acceptació emocional. S'ha citat sovint com a referent el model de la doctora Klüber-Ross, el qual ens aporta una certa tranquil·litat racional, però fins i tot arribats a la fase d'acceptació racional és difícil manejar la contrapartida emocional.

            (http://www.shinepeople.co.nz/assets/Images/_resampled/resizedimage600315-kubler-ross-grief-cycle.JPG)

El model de Klüber-Ross és només una primera aproximació, que, siguem honestos, esdevé força poc operativa davant de la gestió emocional del problema que se'ns presenta: l'Oil Crash. Aquest model és, bàsicament, la descripció d'un procés individual davant d'un problema individual (la pròpia finitud). Per explicar millor la idea anterior, us proposo un exemple: pensem en algú a qui el metge diagnostica una malaltia greu (però molt rara), aquesta persona tret d'alguns símptomes menors, pot dur una vida normal. En principi, aquesta persona, seguiria les fases descrites pel model Klüber-Ross (sintetizades en el gràfic de més amunt), però ara suposem a més que, de manera constant i continuada, les persones que l'envolten; familiars, amics, fins i tot algun metge no especialista, li diuen que no té res, que els símptomes que té són purament psicològics i que són passatgers, i fins i tot aquests metges no especialistes, neguen aquesta malaltia, dient que no està prou documentada més enllà de símptomes deguts a l'estrès. Com reaccionaria aquesta persona? Tindria dues opcions: obviar el problema i fer com si res o, per contra, acceptar racionalment l'evidència de la seva malaltia i lluitar en dos fronts: el procés d'acceptació emocional de la malaltia i el procés social de negació de la seva realitat. Ja veiem que aquesta situació és duríssima i que, per tant, les fases del model Klüber-Ross no ens poden guiar en la percepció racional de la magnitud del problema. El lector conscienciat ja intuirà tot seguit que el problema no s'acaba aquí: què passa si aquesta persona, patint aquesta malaltia, se n'acaba adonant de que no només ell té aquesta malaltia terminal, sinó que la gran majoria de la societat la pateix i que la possibilitat de superar-la passa necessàriament perquè la majoria de la societat accepti que pateix aquesta malaltia? L'impacte a nivell individual encara és més brutal i la seva gestió a nivell emocional individual, encara ho serà més, en conseqüència. De l'exemple anterior podem deduir doncs que els peakoilers tenim un problema doble: per un costat el treball d'acceptació emocional del col·lapse del model socioeconòmic actual i, a més a més, l'entorn desfavorable (per dir-ho en uns termes eufemístics) que posarà encara més pals a les rodes a aquest proces d'acceptació.

Davant doncs d'aquesta situació, una estratègia possible és adoptar un procés en dues àrees (la pràctica de les quals no té perquè ser seqüencial en el temps): integració emocional individual i gestió de la influència ambiental.

La gestió de la influència ambiental, dependrà fortament de com fem aquesta integració emocional. Pel que fa a la integració emocional doncs, hem de comprendre que existeix un conflicte entre la percepció racional de la realitat i la seva integració emocional. Aquest no és un fet evident i ens explica perquè gent preparada i molt intel·ligent no accepta el Peak Oil o, si ho fa, no en resulta d'això una acció coherent amb aquesta realitat. També ens explica el problema que tenim els peakoilers en integrar la nostra percepció racional: un cert grau de col·lapse del sistema és inevitable, en canvi, és molt difícil reaccionar davant d'aquesta realitat racional amb una resposta emocional coherent i serena (no depressiva). I fruit d'això darrer és el que he vingut escrivint en diversos posts en aquest bloc, o s'ha escrit en altres webs o sense anar més lluny, el post més recent al bloc de l'Antonio Turiel. És tot això un sense-sentit? Penso que no, els treballs del professor Antonio Damasio sobre la part emocional en el nostre funcionament i en la nostra presa de decisions, són claus per entendre aquest darrer punt.



En aquest sentit, el procés de racionalització que seguim per afrontar aquesta crisi és també extremadament important, és a dir, les eines a nivell intel·lectual i de coneixement que tinguem a l'abast, ens ajudaran a avançar en aquest camí d'acceptació del canvi i la incertesa. Una primera aproximació a la gestió racional d'aquest 'conflicte' conceptual-emocional, ja la vaig donar en els dos posts anteriors. Aquesta aproximació neix del fet de contextualitzar la nostra situació actual, i per això em sembla molt adient citar a Tainter:

'Els ciutadans de les societats modernes no se n'adonen que som una anomalia de la història. Al llarg dels diversos milions d'anys que sabem de la vida d'éssers humans, la unitat política comuna ha estat la petita comunitat, autònoma, que actua de forma independent, i en gran manera autosuficient ...

D'això sorgeix un dilema: avui estem majorment familiaritzats amb les formes polítiques que són una raresa de la història, les pensem com a normals i, en canvi, veiem com una cosa aliena a la majoria de l'experiència humana. És poc sorprenent doncs que el col · lapse es vegi tan terriblement.' (Joseph. A. Tainter: 'The collapse of complex societies')

És a dir, la història ens ensenya que la situació actual és una anomalia, l'excepció, i que, per tant, el que estem fent en l'actualitat és tornar a la situació normal, entenent per normal el que ha succeït durant més temps. Una estratègia (d'entre les moltes que hem d'anar cercant) és prendre una perspectiva historica per 'objectivitzar' i relativitzar el problema.
Per altra banda, precisament perquè la situació psicològica que 'patim' és més complexa que el procés psicològic d'acceptació del model Klüber-Ross, les etapes o fases del seu model presentaran una plasticitat (les fases per les que passem no tenen perquè ser estables i molt menys seqüencials) que farà que ens desorientem. En aquest sentit no ens hem d'estranyar de trobar-nos en dinàmiques mentals en que apareixin dubtes o desànim. L'exemple il·lustratiu i divertit de l'estat al qual em refereixo el podem trobar en la pel·lícula Matrix, quan un dels personatges és pregunta: 'perquè dimonis no vaig triar la píndola blava?'o dit d'una altra manera, perquè no puc deixar de ser un catastrofista i simplement seguir en la ignorància?

La resposta és clara: actituds derrotistes o d'evasió no són acceptables per a una persona madura. La diferència entre un catastrofista i un peakoiler conscienciat és que el peakoiler afronta la dificultat amb la serenor que li aporta l'objectivització de la realitat i, aquesta, al seu torn, es fonamenta en la relativització dels aconteixements per situar-los en la seva justa perspectiva històrica i social.

Un altre aspecte que crec positiu en l'evolució d'aquest conflicte intern raó-emoció és la connexió que existeix entre el món intern emocional i la reacció col·lectiva que és, bàsicament, també emocional, intuïtiva i que té uns mecanismes, per tant, molt allunyats d'una freda racionalitat. Així doncs les situacions quotidianes que anem vivint per adaptar-nos i integrar el col·lapse que viurem, no són res més que un 'entrenament' a petita escala del que després succeirà a nivell general. Per tant, si és així, la gestió emocional que en fem ara i l'estabilitat que anem guanyant, ens ajudaran en un entorn que, recordem-ho, té moltes possibilitats de ser socialment inestable (d'això ja en vaig parlar en aquest i aquest post).

Flexibilitat mental i gestió emocional són l'eina més potent davant de la incertesa i el col·lapse, tenim l'oportunitat, per sort o per circumstàncies, de saber que aquesta crisi no acabarà mai, que el nostre nivell de vida material serà cada cop més i més baix i que anem cap a uns temps molt difícils. La gran diferència respecte a algú que es negui a acceptar-ho és que, sabent-ho, no ens deixarem portar per cants de sirena ni ens deixarem arrossegar, si fos el cas, per les explosions furibundes de les masses enrabiades.
Salutacions,
SZD

...i final: Un nou paradigma.

     Poble de Davos als Alps Suïssos 
     (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Luftbild_Davos.jpg)


Benvolguts/des lectors/es,
Així com el post anterior (i bessó d'aquest) començava amb una referència a una pel·lícula, en aquest, m'agradaria començar fent referència a un llibre: La Muntanya Màgica, de Thomas Mann, considerada una de les millors obres de la literatura alemanya. Per qui no l'hagi llegida, aquesta novel·la ens explica les vivències d'un jove en un sanatori als Alps. La història, tant per l'època en la qual transcorren els fets (el tombant del segle XIX al XX: un temps de canvi i incertesa per l'esgotament d'un model de societat i la transició cap a un altre) com per l'evolució vivencial del personatge a nivell individual, té una actualitat esfereïdora. És clar que, com tota obra artística, presenta múltiples aspectes i dóna lloc a moltes interpretacions. Un dels aspectes per a mi interessants és com Hans Castorp (el protagonista) afronta la incertesa que té a nivell individual: un jove que té tota una vida per davant amb una carrera prometedora i, just al punt de començar-la, es retira a un sanatori per 'curar-se' de la patologia que l'afecta, buscant, en aquest retir, el coneixement (aportat per dos mentors: un maçó i un jesuïta). La història vivencial del protagonista vol ser un microcosmos que reflecteixi la incertesa de la societat burgesa de l'època, i com aquesta societat es debat entre la visió aportada per l'humanisme i la reafirmació de l'antic règim com a sistema vàlid fins al moment. L'evolució d'aquest conflicte donarà lloc a la primera gran guerra mundial, la qual marca, precisament, el final de la història. Estem actualment, en un estat semblant, al tombant d'un segle i en un canvi de paradigma: com a petit-burgesos de l'època, tots tenim alguna cosa d'aquest Hans Castorp de'n Thomas Mann. La Muntanya Màgica ens endinsa en els clarobscurs de la natura humana, com tota obra d'art genial, i ens aporta una excursió necessària a d'altres temps convulsos, però, el més important: ens il·lumina en un camí i una actitud molt actual. Ens dóna, potser, algunes actituds per contraposar a les idees comunament acceptades que mantenen el paradigma actual, ja esgotat. Inspirant-me doncs en el llibre, us proposo quatre costats, podríem anomenar-los quatre punts cardinals, per orientar-nos en aquest viatge cap al futur i contraposar-los a les quatre idees o conceptes en els que es fonamenta el paradigma actual. Aquests quatre punts només pretenen servir de brúixola opcional en el cas d'haver de navegar en mars desconeguts i especialment inhòspits.



Acceptar el col·lapse. És cert que la situació cada cop ens la plantegen més negra, més pèssima i sense sortida. Però pels que, precisament, sabem quin és el missatge que dóna l'antic paradigma i quina serà l'evolució d'aquest missatge, hem d'entendre que sempre que un model s'ha esgotat hi ha hagut un cert col·lapse i que aquest és necessari per impulsar els canvis. Repeteixo, un cert grau de col·lapse és necessari i inevitable, els éssers humans només ens movem davant de l'abisme, és llavors quan començarà el canvi. El col·lapse es dóna quan el paradigma conceptual que fèiem servir ja no ens és útil, però aquí hi ha un punt important a tenir en compte, els models de col·lapse (com el de l'Orlov) estan bàsicament conduïts per crisis de confiança en certes estructures, i aquesta confiança es va perdent, progressivament, d'escala gran (l'estat) a la més propera a l'individu (la família). Acceptar el col·lapse sense dramatismes vol dir entendre que la màquina de la propaganda ens envia el missatge de que el canvi de paradigma és un viatge cap al caos: 'fora del sistema no hi ha res'. I tots sabem que això no és així. Precisament el model de l'Orlov indica que hi ha múltiples estadis abans d'arribar al 'caos' que ens proposa el sistema com alternativa al paradigma actual. Per tant, hem de tenir clar que, tot i que incert, el camí existeix i depèn precisament de nosaltres com el fem, la incertesa ens pot aportar molt, perquè a part de la falta de seguretat que pot arribar a bloquejar-nos, també és cert que la incertesa ens dóna més possibilitats. El canvi i, per tant, el col·lapse, serà sobre tot un camí de pèrdua progressiva de confiança en tot allò que representava l'antic model. Però aquesta pèrdua de confiança que sorgirà com a reacció a un model obsolet no s'ha de traslladar a refusar tot el que vingui del passat. 

Per anar transitant el camí cap al nou paradigma, cal aprofitar tot el que puguem de l'antic paradigma. I amb això cal anar al següent punt.



Tenir confiança. Justament el paradigma actual ha sembrat la llavor de la desconfiança en nosaltres mateixos, o en l'acció social i els moviments ciutadans, intentant, d'aquesta manera desactivar-los. Quan dic tenir confiança no parlo de repetir la típica frase: 'durant la història, la humanitat ha passat per molts tràngols i se n'ha acabat sortint, per tant ara també ho farà'. Aquest reduccionisme no té en compte l'individu ni la col·lectivitat de petita escala, esborra el patiment individual en benefici d'una imatge de progrés i superació, al meu entendre, totalment falsa. La idea de la confiança, en l'antic paradigma, estava basada en la idea de progrés que, com ja vam veure, era falsa: la societat ha 'progressat' incrementant les desigualtats i obviant-les sobre tot en el primer món, això és progrés? No, des del meu punt de vista. Però és que ara que els recursos minven aquestes desigualtats que havíem foragitat del nostre entorn immediat ens tornen com una immensa bufetada. No, tenir confiança implica confiar en les nostres possibilitats individuals i col·lectives, implica reconèixer que tenim un coneixement del món que utilitzarem quan la necessitat arribi, per adaptar-nos a la incertesa i al desànim. Confiar implicarà necessàriament confiar en els altres, però no fer-ho d'una manera indiscriminada, sinó amb criteri, i segons unes noves regles del joc que aniran posant-se de manifest com més es degradi la situació actual.



Pensar en local. Això significa localitat en l'espai (el nostre entorn immediat) i en el temps. Pel que fa a la localitat espacial el paradigma actual ha proposat un món on, amb la globalització, ha primat l'homogeneïtzació a tots els nivells, transformant la riquesa social, cultural i ecològica, en un món que els físics anomenaríem invariant d'escala. És a dir el que servia en un lloc volia aplicar-se en un altre. Això ha aconseguit escampar certs valors, però també ha creat moltes mancances, senzillament perquè la natura, amb tota la seva complexitat no sol ser invariant d'escala (o almenys, no per tot). Tot i saber-ho (o sense ser-ne del tot conscients) hem convertit la peculiaritat en anècdota, transformant la Terra en un immens parc temàtic. I ara que ens n'adonem que la cosa no anava per aquí, justament ara, tenim l'oportunitat d'utilitzar la informació i el coneixement adquirit amb aquesta explosió uniformitzadora, aquesta màquina globalitzadora necessitava conèixer el món 'per transformar-lo'. Ara sabem que necessitem conèixer el món, però per adaptar-nos-hi millor. I aquí és on entra el concepte d'escalabilitat: si la realitat té múltiples escales, patrons i dimensions, decididament és molt agosarat (sinó una quimera) pretendre mantenir el paradigma homogeneïtzador des de baix: el que funciona per una comunitat petita, un veïnat o un poble, no funcionarà a escala estatal o continental. Pensar en local implica acceptar que la diferència ens marca els límits i que no tot és exportable a qualsevol lloc de la mateixa manera. Pensar en local implicarà trobar solucions a problemes concrets en llocs concrets i això voldrà dir dosis altes de creativitat i saber fer, acceptant realment les dificultats com a reptes.
Pel que fa a la localitat en el temps, ja ho he comentat en d'altres ocasions, hem d'evitar, de moment, projectar-nos en el futur. A mesura que la incertesa creixi amb el col·lapse, la boira en l'horitzó s'anirà fent cada cop més espessa i més propera. Per tant, què ens queda? Ancorar-nos en el present, tenir algunes mesures de contingència per situacions d'emergència, però intentar cada cop més viatjar al més lleugers possible. Ho repeteixo, no ens serveix aprendre Permacultura sinó ens agrada el camp, no podem forçar-nos a fer allò que en aquest mateix present no ens aporti alguna cosa. La resposta al paradigma actual és aportar la nostra creativitat per adaptar-nos a la transició però sense projectar-nos excessivament cap al futur, gaudir del camí, podríem dir.



Consciència holística. Som part d'un tot i com a part no som propietaris de res. Per tant, ens hem d'integrar en un sistema més gran amb una actitud que, si volem posar-li un nom, podríem anomenar d'humilitat, que no vol dir sentir-nos insignificants. El paradigma actual juga al tot o res: 'o som els amos del món, o som totalment prescindibles', com a part de la biosfera juguem un paper i hem de jugar-lo de la millor manera per mantenir-ne l'equilibri. Aquest equilibri cal que sigui el que s'anomena un equilibri dinàmic, és a dir, adaptant-se als canvis de l'entorn, un equilibri que no alteri (transformi, utilitzi, manipuli) significativament la resta de la biosfera o del planeta per la nostra acció directa. Tornem, a partir d'aquí, a anar a un punt anterior, per actuar amb equilibri cal conèixer, però si coneixem amb la voluntat d'adaptar-nos al sistema aquest coneixement adquirirà una altra dimensió i direcció. Per a mi aquesta consciència ens fa sortir de la immaduresa social en la que estem instal·lats: pensem que estem per sobre de la natura, que la dominem, que el planeta és nostre i que, per tant, és una joguina que podrem adaptar al nostre gust, tant, que al final creem un món artificial per viure-hi i treballar-hi fins al punt de voler fugir a la natura per descansar o per anar de vacances (quina ironia).

Dins d'aquesta consciència holística cal que tinguem ben present que vivim en un univers en constant degradació, segons el segon principi de la termodinàmica, el nostre món i el temps en que vivim és un oasi dins la tendència universal al desordre (increment d'entropia). Fixem-nos que aquest concepte, tant clar en l'intel·lecte dels físics, va contra el paradigma del progrés, que ja vam comentar, però és que aparentment, va contra l'evolució mateixa, només aparentment, és clar. La vida a la Terra és un oasi i una peculiaritat extraordinària en l'univers, una anomalia en la tendència general a la degradació, i els humans en formem part. És a dir, que tot i que la tendència de l'univers és la degradació, la vida, la biosfera en el seu conjunt, com a oasi reverteix en part (i amb un cert cost) aquesta tendència i el nostre paper, com a part de la biosfera és, precisament seguir la tendència de la biosfera en creació de diversitat biològica, no en la seva destrucció. L'opció fàcil és seguir la tendència termodinàmica, però això no ens duu a l'equilibri. Voler assolir l'equilibri ens porta a deixar de comportar-nos com un cultiu de bacteris en una proveta, per començar a retornar als nostres origens, centúries abans, quan en certa manera, l'home era més conscient dels seus límits.

Finalment, m'agradaria comentar que si hi para atenció, benvolgut/da lector/a, aquests idees base que podem utilitzar com a guia, no són res més que una recepta, com qualsevol altra, contra un estat mental altament emocional. No estic dient aquí que hàgim de reprimir les emocions. La part emocional juga un paper essencial en el comportament i en la presa de decisions (per a qui l'interessi el tema que llegeixi an Damasio) i precisament per això, hem de mirar de tenir, pels temps que venen, un estat emocional-sentimental-intel·lectual al més equilibrat possible i això suposa, per descomptat, impedir que la part emocional ho controli tot i anul·li la part racional. Pensem que la tasca dels mitjans de comunicació de masses és precisament produir un estat anímic desequilibrat, perquè això ens converteix en individus més manipulables. I és en els estats d'ànim amb forta component emocional i baixa racionalitat on podem detectar que la influència de l'entorn ens ha començat a afectar de manera important. El desànim i la depressió són comprensibles fins a cert punt, però en cap cas són un estat que pugui perllongar-se excessivament, precisament pel fet de que com a integrants de la societat que estem més alerta del problema que ens afecta, no ens podem permetre aquest luxe. Hem de canviar, com va fer en Hans Castorp a la Muntanya Màgica, utilitzant tot el coneixement i la saviesa que hem arribat a acumular i que tenim al nostre abast fàcilment; i, sobretot, hem de retornar al punt d'esperança i confinança en les nostres possibilitats per tirar endavant. Ras i curt, hem de madurar molt més com a societat i com a individus.
Salutacions,
SZD

Inici (Inception)...

  (http://ubuntulife.wordpress.com/2010/08/06/inception-origen-wallpaper)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui m'agradaria començar aquest post parlant d'una pel·lícula: 'Inception' (Origen, en la versió doblada a l'espanyol). La història que ens explica aquesta pel·lícula es basa en la possibilitat d'implantar una idea (en principi, externa a l'individu) en la ment d'algú, aquesta idea en la ment d'un personatge important, arribarà a produir tot un seguit de decisions que el portin a unes conseqüències que d'altra manera no s'haguessin produït. En el cas de la pel·lícula es vol implantar una idea al propietari d'una multinacional perquè acabi dividint la seva empresa; l'acció de la pel·lícula transcorre en part en el misteriós món oníric què és on es vol implantar la idea en qüestió; el fil argumental s'arrodoneix presentant certes paradoxes sobre la consciència de l'estat de vigília i el somni, les implicacions de les quals, donarien per tot un altre post. Bé, això és l'argument d'una pel·lícula, és clar i, per tant, queda molt lluny de la realitat però, quant lluny està aquesta història de la realitat? Pensem-hi, trencar el paradigma actual és trencar també, i sobretot, amb el que considerem com a veritats indiscutibles, aquelles idees en les que tenim fe, que ens han acompanyat durant molt de temps (de fet, tota la vida). Sabem que així com siguin les nostres creences (i amb això vull dir les nostres idees inqüestionables) així actuarem en conseqüència. Atenció, no estic dient ara que estem tots posats en una immensa secta que ens renta el cervell per creure en el que acabem creient... o si? bé, potser abans de fer segons quines afirmacions valdria la pena que veiéssim quines idees tenim implantades i que acceptem de manera inqüestionable per, després de fer una revisió crítica, només després, benvolguts lectors, intentar respondre a aquesta pregunta.



Idea de progrés. Aquesta idea podríem dir que és al moll de l'os de la nostra societat, bombardejada contínuament des de mitjans publicitaris i periodístics, afecta a tots els àmbits: polític, social, econòmic, esportiu... Posaré un exemple d'actualitat, en el qual la crítica al 'sistema' s'efectua en superfície, però no en el fons perquè, atacar el fons, és atacar la idea de progrés i això, benvolguts lectors, és un mantra sagrat. Hores d'ara tothom critica la corrupció a nivell polític, xacra execrable de la nostra societat, davant d'això, s'ha posat de moda dir que clar, a la cosa pública es cobra poc i que això dóna lloc a la corrupció. I no, senyors no, el problema està en com comparem. Pregunto: és honest, ètic, lògic, que una persona cobri 10000 (deu mil!) vegades més que el salari mínim interprofessional? Doncs senyors facin una llista, i comencin per futbolistes, corredors de curses de cotxes, etc., que ningú qüestiona, ningú, a la majoria que critica la corrupció en la política i en la banca li sembla perfecte que es paguin uns salaris desproporcionadament grans al seu futbolista o equip preferit. Incloguin en aquesta llista també directius i banquers i critiquin senyors, critiquin, però si-us-plau, no oblidin que la corrupció en gran part ve de la injustícia social que genera el fet d'acceptar aquestes desigualtats, pensant, en el més profund del nostre inconscient, que a nosaltres també ens agradaria arribar a progressar com aquests que estan a dalt i cobren el que cobren. Però clar, això és virtualment impossible. A més, és immoral: que algú m'expliqui quin valor afegit a la societat aporta un sol individu, fent el que sigui (en particular, donar coces a una pilota) per tenir un nivell de vida deu mil vegades superior al de la mitjana. Aquí no pretenc dir que hi hagi d'haver una societat igualitària cent per cent, diferencies n'hi poden haver, però la qüestió és cal que siguin tant grans? Aporta alguna cosa que ho siguin, a part del malbaratament de recursos? Penso que no té cap mena de sentit, és un altre impossible. I clar, hem de ser conscients que l'absurditat de sous per dalt crea empobriment per baix, senzillament perquè el món és finit i, recordo, ja hem topat contra aquesta finitud. Potser això en l'època del creixement no és feia palès, però ara, senyores i senyors ara, estem topant contra els límits.


Idea del materialisme. Hem arribat a transformar la societat en un zombi que només s'alimenta dels diners. Tot es valora segons la contrapart monetària. En gran part, el prestigi social que es ven als mass-media, és tal que, com deia la cançoneta: 'tanto tienes, tanto vales'. Bé, potser ho podríem amanir, poc, amb que també es valora un cert coneixement (saber guanyar diners d'alguna manera, sigui la que sigui, encara que sigui no fent res, ja m'entenen, això val, per exemple, per sortir en programes de televisió a fer el gandul tancat en una casa amb d'altres dropos i per aquest simple fet tenir la vida solucionada a partir de llavors). I clar, el problema ve quan un es queda sense feina (i sense diners) i la capacitat que té aquesta persona per guanyar diners amb el que sap fer i ha fet tota la vida, tendeix a zero, què passa? Com que hem basat la nostra societat en el valor material, doncs en una societat en crisi (falta de diners i falta de feina) aquesta persona socialment deix de ser persona, per convertir-se en quelcom indefinit que, evidentment, no entra dins els esquemes de la societat materialista, en el millor dels casos, i en el pitjor doncs per a molts (dels que estan a la franja superior econòmicament i, per això mateix, es creuen superiors) són una càrrega social (i si no preguntin-li a determinada diputada espanyola amb el seu famós 'que se jodan' quan van aprovar mesures restrictives pel que fa a la gent més desafavorida, aquesta senyora segueix en el seu lloc, tot i que ha insultat al poble que, teoricament, representa).


Idea de la seguretat, de la certesa. Societat del benestar implica societat de la seguretat. Seguretat que demà menjaré, tindré una casa, una feina que a ser possible m'aporti molts diners, seguretat de que si tinc qualsevol problema de salut el podré resoldre satisfactòriament, seguretat de que tindré seguretat física i que puc anar pel carrer sense que vingui algú i em robi o em pegui o em mati, és a dir, seguretat de tenir seguretat, seguretat de que demà farà sol quan m'han dit que faria sol, seguretat de que si faig el que m'han dit que havia de fer per tenir una vida tranquil·la doncs llavors la tindré, seguretat de que el món és el que és: totalment predictible i fàcilment manejable. Doncs no, el món no és així, és incert i té un alt grau d'impredictibilitat, però clar si acceptem això llavors, llavors... què passa amb les dues idees anteriors? Efectivament! Se'n van en orris. Per tant hem de negar que hi ha molta incertesa en aquest món. Com ho fem? Això ja és una altra història, però resulta que a mesura que arribem als límits del sistema la incertesa creix: no se si tindré feina en el futur, per tant no se si tindré diners per viure, i per tant la vida que m'havia cregut que era inqüestionablement segura i certa, deixa de ser-ho. Què passa llavors: pànic! I el pànic genera ràbia i la ràbia no exterioritzada pot arribar a portar a la frustració. I per aquí no van les coses, per molt que d'entrada trobem justificat enfadar-nos amb la injustícia. Perquè, benvolguts lectors, tant la por com la ràbia no serveixen per construir i, per tant, no ens portaran a un futur que ens ajudi a adaptar-nos a aquesta incertesa, sense negar-la.


Idea d'infinitud. Sense la percepció de la realitat del món i els seus límits hem creat una societat totalment immadura, com un nen o un adolescent, que tenen una visió del món que no es correspon amb les limitacions reals, tant socials com físiques, i amb una nul·la consciència de la finitud de la vida i de les conseqüències, de vegades totalment inesperades, de certes accions. El paroxisme d'aquesta idea s'expressa en la visió que té del món l'economia tradicional, amb la hipòtesi implícita de creixement infinit. Aquest rebuig al final, té múltiples formes, la més comú és projectar el final prou lluny com per a que quedi fora de la influència del present. Per exemple: 'el Peak Oil és cert, clar, però encara queda molt per arribar-hi, segurament 20 o 30 anys', o bé, 'el tema de la fam al món és preocupant, evidentment, i hem de fer el possible per anar solucionant-lo de manera progressiva'. Tant un cas com l'altre són exemples de projecció en el futur de solucions que no volem afrontar ara, perquè implicarien que hem de posar un final a una manera de fer, i acceptar el final implicaria qüestionar la idea de progrés i la idea del materialisme, que, com ja hem vist, són la base del nostre sistema de creences. Perquè rebutgem un final? Aquest és un bon punt, penso que el rebutgem perquè la idea de final ens obliga a aterrar i mirar-nos el món des d'una perspectiva diferent del que ens han ensenyat (alliçonat, obligat?) a veure'l. Pensem-hi, com afronta la nostra societat la mort? (de fet és un final, el darrer final). Penso que l'afronta des d'una perspectiva totalment immadura, com un nen quan no vol sentir una cosa (es tapa les oïdes i es posa a cantar): evasió. Com afrontem el final de la nostra era, de la nostra societat i del paradigma que la sustenta? Evadint-nos. Ep! És una reacció ben humana, i crec que fins a cert punt necessària, l'evasió, el que ja no veig tant necessari és instal·lar-nos-hi i acceptar-la sense crítica.



Per tant, quan alguna vegada ens agafa 'un atac de realitat' (com deia una amiga) i ens qüestionem el que fem, com ho fem i si fem el que podem, crec que un primer pas pot ser preguntar-nos: Fins a quin punt estem dintre del paradigma mental del BAU? Aquesta és una pregunta que, amablement i honesta ens hem d'anar fent, per veure en quin punt del camí estem, perquè donat l'incessant bombardeig i insistència dels mitjans i de la societat en el BAU, cal que prenguem una certa distància. Aquesta distància ens ajudarà a no rodolar avall en la pendent de l'Oil Crash. El col·lapse bàsicament, comença amb el trencament de la confiança en el que crèiem abans com a segur, preparar-nos-hi, prenent distància de la porqueria amb que, cada cop més, els mass-media ens alimenten mentalment, ens ajudarà a afrontar el futur d'una forma molt més serena, amb més possibilitats de les que tindrem si ens deixem emportar per la deriva actual i futura de pessimisme i depressió.
Ens cal treballar des d'ara mateix per preparar-nos mentalment per al futur immediat.
Salutacions,
SZD