dimecres, 4 de maig de 2016

Petits gestos

Benvolgudes lectores,
El post d'avui l'escriu un lector del bloc i del llibre 'Per què la crisi no acabarà mai', en Xavier de la Encarnación. Parla sobre la importància d'anar més enllà dels petits gestos per aconseguir avançar en la tant necessària transició cultural per adaptar-nos als temps actuals i futurs. Curiosament ell fa referència a un personatge del qual també en vaig fer un post, podeu comparar les dues visions. Us deixo amb en Xavier.
Salutacions,
SZD






Els petits gestos són poderosos... però manifestament insuficients 


L'any 1994, TV3 va popularitzar un personatge conegut com el «capità enciam», que (amb un punt d'ingenuïtat deliciós) provava de conscienciar els espectadors de la importància del reciclatge i l'estalvi energètic per preservar el medi ambient. Més de vint anys després, els problemes mediambientals són cada cop més greus i evidents, però el missatge ecologista mainstream no sembla haver-se sofisticat pas gaire: el futur del nostre planeta sembla seguir depenent de les accions que tots nosaltres fem a títol individual, un ventall d'accions, a més, força limitat. Aquest missatge es troba tan arrelat dins la consciència col·lectiva, que és també la primera línia d'actuació proposada per la majoria de les persones quan descobreixen els reptes que, com a societat, ens planteja l'arribada del pic del petroli. Podríem plantejar-nos per què ha tingut tanta força aquest missatge que fa recaure en les accions individuals el futur del nostre planeta, i una resposta plausible seria que el seu èxit va lligat al fet que apel·la a la individualitat en una societat i un model econòmic que ha fet de l'individu i la individualitat el seu leitmotiv. Per tant, aquest tipus de discursos encaixen a la perfecció en el nostre model social, sense qüestionar-lo. Però considero que aquest tipus de missatge és contraproduent per diversos motius. N'esmentaré només dos: Una de les conseqüències d'aquesta omnipresència de l'apel·lació a l'actuació individual, és que molts de nosaltres hem acabat sobrevalorant l'impacte de les nostres accions, especialment d'aquelles quotidianes i que ens resulten més fàcils de fer (apagar el llum, reciclar, etc.), que són les habitualment publicitades per les administracions públiques. Així, ens hem acabat creient que els petits gestos són la solució, sovint deixant de banda aquells comportaments que poden resultar més rellevants des del punt de vista mediambiental i d'estalvi energètic. Un exemple paradigmàtic d'aquest comportament ens el mostren els resultats dels successius eurobaròmetres sobre actituds mediambientals. De manera continuada, veiem que les accions considerades més importants per la ciutadania són el reciclatge (de manera molt destacada), reduir el consum d'energia a les llars i fer servir el transport públic. Mentrestant, mesures amb un major impacte en termes de consum energètic com aplicar criteris mediambientals en el moment de fer grans compres (habitatge, sistemes de calefacció, viatges, vehicle privat, etc.) o aquells relacionats amb els hàbits de consum o alimentaris (difícilment es podria exagerar l'impacte del sistema agroalimentari sobre el medi ambient i sobre el consum energètic mundial) són poc esmentades. L'altra conseqüència, potser encara més nociva, és l'efecte desmobilitzador que té en bona part dels receptors d'aquest missatge, que es revela en afirmacions del tipus: «jo ja faig el que he de fer, la resta no és a les meves mans». Quan el missatge és que la nostra responsabilitat és actuar fent petites accions quotidianes, la invitació a renunciar a l'acció col·lectiva esdevé massa atractiva. D'aquesta manera, es menysté la importància d'intervenir en els afers públics per produir els necessaris i profunds canvis socials que requereix la situació en què ens trobem immersos. Els petits gestos associats a l'estalvi energètic, el reciclatge i l'eficiència són tan desitjables com necessaris per construir una societat funcional en un escenari en què haurem de viure amb una reducció significativa de l'energia disponible. Però amb això, malauradament, no n'hi haurà prou.

XEG 

dimecres, 6 d’abril de 2016

El projecte Europeu MEDEAS: recerca sobre la necessària transició energètica



Benvolgudes lectores (1),
En aquest post m'agradaria presentar el projecte europeu MEDEAS. Ho vull fer però des d'una perspectiva diferent a la que s'entén per divulgació científica més convencional i, per tant, sortir una mica de l'estil més fred i objectiu que, per deformació professional, tenim tendència a mantenir com a norma la gent del meu ram. Així doncs us en faré cinc cèntims des del punt de vista de qui l'ha escrit i el coordina. Si en voleu trobar una versió més objectiva, amb les línies de recerca principals i els objectius científics podeu consultar tant la web del projecte com l'article que he escrit per la revista 15/15\15.
Les lectores que segueixen els meus posts hauran vist que, com tothom que escriu regularment en un mitjà de comunicació, mantinc unes certes dèries en explicar i intentar divulgar les causes inherents de les crisis que estem patint. El missatge sempre acaba sent que cal actuar, cal implicar-nos, cal funcionar com individus que transformem el BAU. Doncs bé, seguint una mica aquestes dèries, fa cosa de tres anys vaig decidir que, a més de divulgar i conscienciar sobre aquesta temàtica, potser podia contribuir amb el meu granet de sorra en un altre camp, el de la recerca, per implicar-me més en la necessària transformació social i econòmica. I seguint doncs aquesta idea em vaig plantejar preparar un projecte de recerca per poder investigar quins serien els passos necessaris per fer una transformació de la nostra societat de la magnitud que cal fer. Com que els aspectes a estudiar són molts, em vaig centrar en allò que estava més relacionat amb la meva activitat científica d'aquell moment (de fet, encara hi continuo treballant en aquesta activitat, però cada cop menys): els models oceànics de simulació per ordinador i l'anàlisi de patrons i comportaments complexes a partir de mesures. La idea que tenia era construir un model de simulació de l'evolució de la producció d'energia, dels recursos i de variables econòmiques i socials a nivell global, per després poder-lo aplicar a parts específiques del món (Europa o països concrets). Les lectores informades ja intuiran que existeixen molts models que estudien aquestes qüestions. Un model tradicional en aquesta línia a nivell global és el World3. De fet, la idea no era (ni és) fer un altre model semblant al World3 és, més aviat, prendre'l com una inspiració per veure de crear una eina que vagi més enllà d'un model com el World3, incorporant el coneixement actual en els camps energètic, social i econòmic. Caldria que fos una eina prou flexible i entenedora per poder ser utilitzada per persones que no siguin totalment especialistes en el camp de l'energia, per tal de que puguin contribuir-hi des de la seva perspectiva. Doncs bé, en aquest camí (que no ha estat precisament de roses) vam aconseguir (a finals d'aquest any passat) que la Comissió Europea ens financés el projecte MEDEAS, que va ser l'evolució de les idees que es van anar covant durant els dos anys anteriors. La idea del projecte va anar evolucionant i també el consorci inicial, que va passar de 5 institucions (ICM-CSIC , INSTM , CRES , CIRCE  i UVA ) a 12 (ICM, INSTM, CRES, CIRCE, MU, UVA, ARU, BSERC, IIASA, DUHA, AEA i B4Y). I ha passat de ser un projecte que es centrava en l'àmbit Mediterrani (amb dues institucions espanyoles, una catalana, una italiana i una grega) a ser un projecte amb institucions de 8 estats de la UE (Espanya, Itàlia, Grècia, Àustria, Bulgària, Txèquia, Bèlgica i Regne Unit) a tenir tot el domini en tota Europa. S'hi han implicat persones i grups prou importants com alguns dels que formem l'OCO  (l'Antonio Turiel, l'Antonio García-Olivares, el Quim Ballabrera i l'Emili García), n'Ugo Bardi, el grup de dinàmica de sistemes de la Universidad de Valladolid, el grup de l'Alicia Valero (CIRCE) i agencies d'energia i grups de recerca en sostenibilitat de diferents països a més d'una ONG i una empresa. En el procés per anar perfilant el projecte calia veure què podíem oferir a la recerca que actualment es fa en el camp energètic. I en la cerca de quin és l'estat de l'art me'n vaig adonar de dos punts per a mi molt importants i que vull compartir amb vosaltres.
Primer, és evident que existeixen nombroses iniciatives que tenen en compte el 'Peak Everything', que a Europa els plans d'implementació d'energies renovables i de transició energètica ja estan contemplats com estratègies futures. Només cal donar un cop d'ull al SET-Plan o al Energy Roadmap 2050. Aquestes iniciatives plantegen que pel 2050 es redueixin en un 80% les emissions de CO2, la qual cosa vol dir que Europa cal que implementi ambiciosos plans de desenvolupament d'energies renovables.
Segon, que hi ha una evident manca de transparència i de facilitat d'accés als models energètics més enllà de les agències d'energia estatals o àmbits acadèmics. La dificultat d'accés es dóna en dues vessants: el programari necessari per utilitzar aquests models és sota llicència privada-corporativa (fins i tot per utilitzar el model World3 cal comprar un software propietari: el Vensim). Per tant, si algú vol utilitzar el model que fa servir l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) per fer les seves previsions o el model que s'utilitza a Europa (els quals es basen en un software conegut com TIMES-MARKAL) cal que pagui i s'endinsi en la complexitat d'uns models que requereixen molt de temps per aprendre'n l'ús. Així doncs, per una banda, un model complex requereix un temps d'aprenentatge llarg i un cert grau de coneixement previ i això fa que no tothom el pugui utilitzar fàcilment. Però per una altra banda, la producció d'energia es considerat un sector estratègic per a qualsevol estat i, al ser-ho, no es facilita l'accés a informació en aquest camp per a qualsevol usuari interessat. Tot això fa que, tot i que la majoria de recerca que es fa en aquest àmbit, està pagada amb els diners de tots, les eines que utilitza aquesta recerca no siguin públiques. Al final això re-alimenta el fet de que per comprovar o utilitzar els resultats de les simulacions de la AIE per a qualsevol estudiós o persona interessada que no pertanyi al col·lectiu 'propietari' d'aquesta eina, ho tingui difícil i li representi una despesa.
Detectades aquestes mancances, el projecte MEDEAS pretén posar a disposició de qualsevol persona interessada un model de simulació que sigui totalment públic, que es pugui utilitzar amb llicència GNU i programat en un llenguatge que sigui d'alt nivell i relativament fàcil d'utilitzar: Python. Aquest llenguatge és d'ús corrent actualment i amb ell es programen moltes aplicacions.
Per altra banda el MEDEAS també pretén incloure aspectes socials i econòmics en el model i crear una comunitat d'usuaris que vagi creixent, mitjançant un fòrum d'usuaris que pugui aportar els seus programes per a que puguin ser utilitzats per altres usuaris. La idea bàsica del projecte és crear una eina pública, pensada per que els propis usuaris la vagin modificant i expandint, seguint la filosofia de tot codi obert. Per aconseguir això, el MEDEAS té previstes activitats de divulgació com, per exemple la creació d'un MOOC o un formar un comitè assessor en la construcció i l'ús del model.
Finalment, en la part més tècnica, el model MEDEAS, parteix del WoLiM i tindrà tres sub-models: el model global, el model Europeu i finalment un model de país que serà una mitjana de tots els països de la Unió Europea.
Per acabar, deixeu-me sintetitzar en quatre punts allò que pretén el projecte MEDEAS:
1) Construir una eina informàtica per ajudar a la planificació de la transició energètica, tenint en compte aspectes socials, ambientals i econòmics.
2) Aquesta eina informàtica estarà a disposició de qualsevol ciutadà i estarà pensada per una audiència no especialitzada. El programari utilitzat serà Open Source (Python).
3) el model MEDEAS tindrà un disseny modular per estudiar diferents sectors economics i escales espacials. Amb aquest disseny es pretén que s'adapti a les diferents necessitats de cada usuari interessat.
4) Amb MEDEAS es pretén aportar una eina per poder dissenyar de manera més eficient polítiques que fomentin la transició cap a un nou model socio-econòmic basat en energies renovables i respectuós amb el medi ambient.

Us aniré posant al dia a través d'aquest bloc del avenços que anem fent en aquest projecte.
Salutacions,
SZD


(1) Seguint les recomanacions de la lingüista Carme Junyent, deixaré de desdoblar el gènere en els meus escrits.  

dimarts, 17 de novembre de 2015

El retorn del futur: les expectatives d'un demà millor.





Benvolguts/des lectors/es,
Aquest pretén ser un post que, tal com dos posts anteriors  en la mateixa línia, qüestiona el nostre esquema conceptual. La reflexió que faig ve motivada sobretot pels atemptats recents a Paris. Vull expressar el meu condol per aquests fets i les víctimes i familiars d'aquestes i, al mateix temps, per totes i cadascuna de les víctimes que les actuals guerres estan causant en tot el món. Penso que el que ha passat a Paris ens ha de fer reflexionar i ens ha de moure més enllà de les emocions de rebuig, ràbia o por, per arribar a qüestionar-nos com estem encarant l'actual situació sociopolítica en aquest món globalitzat. En aquesta línia m'agradaria doncs emfatitzar que els brots violents que estem patint  a Europa no reflecteixen res més que un cicle que alguns estudis ja fa temps apunten (tal com vaig documentar en posts anteriors) i que cal tenir en compte si seguim mantenint el BAU. Bàsicament les conclusions d'aquests estudis són que la violència depèn del grau de desigualtat social que hi hagi en una societat. Si la nostra societat és globalitzada, la desigualtat (i per tant la violència) també l'hem d'entendre globalitzada i cal treballar per reduir-la no només a Europa o el primer món sinó a tot el planeta. El que passi a l'Àfrica, Sud-Amèrica o Àsia ens afecta directament. Per tant, el que no podem fer és tenir una mentalitat del segle passat (que presuposava fronteres impermeables a certs fenòmens) en el món altament connectat del Segle XXI.
El que ara estem vivint és una conseqüència directa d'allò que hem anat construint en les darreres dècades, en el darrer segle. Cal doncs que ens qüestionem què hi ha en els nostres dogmes culturals que porta a les situacions que estem vivint. Cal que repensem doncs els nostres paradigmes culturals occidentals.

La nostra cultura, entenent-la en sentit ampli, presenta un inconvenient fonamental per aconseguir una vida amb un cert grau de satisfacció resilient: es fonamenta en un passat interpretat esbiaixadament, per mantenir-nos en la il·lusió d'un futur que no existeix. La nostra, és una societat que viu d'ideals absoluts indemostrables per, al mateix temps, menysprear els detalls relatius que qüestionen la il·lusió d'un futur millor. Per exemple, una gran majoria de gent acceptarà la frase següent com lògica i certa: 'La humanitat sempre ha progressat, ergo seguirà progressant'. La fal·làcia de conceptes genèrics com 'humanitat' (què entenem com a humanitat?) i 'progrés' (què vol dir progrés i per a qui d'aquesta humanitat?) és manifesta, però com que el sentiment que sorgeix és encoratjador ens identifiquem amb aquest concepte, el 'comprem'. I sí, dic el comprem perquè paguem un preu per aquesta identificació: ens foragitem a nosaltres mateixos de la realitat, projectant-nos cap a un futur 'millor' (materialment) que no acaba mai d'arribar. És clar, si el futur sempre és millor, el present serà sempre pitjor que allò que ha de venir: el que és realment important passarà demà o el mes que ve o l'any que ve... Així creem mentalment una il·lusió de que el que estem vivint no val tant la pena com el que viurem i, al fer-ho ens perdem la immensitat de matisos que ens aporta el món present. Per viure en el futur cal que esborrem els detalls, que els diluïm en un garbuix borrós i imprecís al servei d'una conceptualització superficial. I aquesta conceptualització depèn d'allò que creiem que ens donarà satisfacció en el futur, sigui proper o llunyà, però sempre fora de l'abast de la realitat, del que percebem en aquest mateix instant.

El ciutadà de classe mitjana actual, viu pendent del demà, del futur o d'un altre lloc, pensant que la satisfacció arribarà si fa determinades accions. En això, com a col·lectiu, ens hem debatut en el sistema capitalista i financer actual. Aquest doncs, és un sistema criminal per moltes coses, però per a mi, per una qüestió bàsica: mata el present, que és l'únic que tenim amb valor real. I aquí hi ha la clau de volta pel problema (individual i col·lectiu) que ens ha portat a l'atzucac actual: la possibilitat, el perill, de col·lapse social.

L'evolució històrica ens ha portat a un sistema socioeconòmic que podríem anomenar com la societat-hipoteca o societat tarja de crèdit. El nostre benestar present descansa en el robatori (l'espoli diria jo) sistemàtic del futur. Aboquem, per un present il·lusòriament feliç, a les futures generacions a un món que tindrà unes condicions mediambientals, energètiques, materials i, per tant, socials, realment preocupants. Però el camí que duu a aquests escenaris no és pas planer: la desigualtat (i no pas tant l'escassetat) ocasiona violència, i aquesta s'escampa com una taca d'oli en el teixit, ben adobat, d'una societat-tarja-de-crèdit que es tanca en si mateixa perquè ha perdut totalment l'empatia i, per tant, la humanitat. Una societat atemorida pel futur i la incertesa, una societat que ni tant sols ha pogut arribar a ser hedonista.

En fi, tornant als casos de violència que ens han tocat de prop aquests dies, potser caldria que hi reflexionéssim sense defugir responsabilitats individuals (i col·lectives). El que ha passat a Paris ens hauria de moure a intentar utilitzar els sentiments i les emocions de solidaritat i de greuge per anar més enllà de la gairebé total unanimitat en la premsa (sensacionalista) actual internacional i plantejar-nos què estem fent a tots els nivells i com, des del nostre petit racó de món podem ajudar a, com a mínim, no empitjorar una situació terrible que cada cop es planteja més greu.

Existeix però un problema individual fonamental en aquest canvi que hauria d'esdevenir per poder transformar la nostra societat: implica un canvi d'habits molt fort per a la majoria de la població. I és des d'aquest punt de vista que cal conduir les estratègies per aconseguir algun canvi en la tendència actual. Cada individu de la nostra societat té (tenim) un problema semblant al d'un fumador: ens sabem depenents d'uns hàbits que ens porten a la destrucció, però pensem que potser no ens tocarà a nosaltres, que el càncer de pulmó o les complicacions cardíaques no ens arribaran a afectar per molt que mantinguem la nostra dependència a aquesta addicció. No ens adonem que potser amb un canvi a temps evitaríem les complicacions més que previsibles. L'esforç de canviar, de ser crítics amb les nostres actituds i decisions i la voluntat ferma d'ajudar col·lectivament a un canvi que ens allunyi del pitjor escenari, és molt difícil d'assolir per a la majoria. 

Tanmateix, així com hi ha fumadors que deixen el seu hàbit perniciós, alguns tenim una petita esperança que, arribat el moment, potser un canvi col·lectiu evitarà el pitjor escenari. El canvi d'actitud generalitzat es donarà quan hi hagi un nombre crític de persones que no s'oposin al canvi de sistema, i per tant al decreixement, sinó que se n'adonin que el decreixement és innegociable, al que podem optar és a decidir com volem decréixer.

Salutacions,
SZD

dimarts, 8 de setembre de 2015

Començar de zero





Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post tenim una contribució de'n Quim, un peakoiler que ens dóna una visió sobre el procés independentista català i la seva relació amb la crisi energètica.
Salutacions,
SZD



Alguns diaris pronostiquen una majoria absoluta dels partits independentistes. Potser ja s'ha dit quasi tot sobre la possibilitat d'una independència i sobre els seus pros i contres. Però poc es parla sobre les qüestions dels recursos: materials, biològics i energètics.

Avís als navegants: Que ningú pensi que el petroli a 40 euros significa que no hi ha una crisi energètica. La crisi energètica existeix i ha provocat una crisi de creixement.

Des de fa quasi una dècada els països industrialitzats tenen problemes per a créixer i per a proporcionar les prestacions i serveis que ens van prometre. L'exhauriment, en les properes dècades, dels recursos fòssils obliga a una transició a unes fonts de generació d'energia renovable molt menys rentables des del punt de vista termodinàmic. Els costos energètics, de materials i de capitals d'aquesta transició limitaran fortament qualsevol intent de creixement econòmic.

El semblant d'un recent augment de despesa ha estat afavorit per la utilització, per part dels bancs centrals, de la impressora de diners (els Quantitative Easings que han posat "al carrer" centenars de milers de milions d'euros i dòlars) per mantenir un sector financer completament desguarnit de cap recolzament tangible. Els Quantitative Easings han fet pujar les borses arreu del món i n'han provocat l'augment més ràpid de la història del capital. Al final, la locomotora mundial (la Xina) ha encallat per la manca de compradors dels seus productes i la locomotora europea ha anat capejant el temporal per la seva disponibilitat de reserves de carbó. Però per tota Europa els petits negocis continuen tancant i les llistes d'atur no disminueixen.

El sistema econòmic triomfant i dominador del segle XX ja ha deixat de ser viable i això ha afavorit la caiguda de règims i estats que està provocant migracions humanes a escales que cap de nosaltres va imaginar fa deu anys.
La Unió Europea, nascuda d'una llavor que es mostrà d'èxit als anys 60s, s'ha convertit en una font de problemes pels seus propis habitants (i pels dels voltants). L'espoli de la propietat pública dels països integrants (Grècia només és un exemple), l'eliminació generalitzada dels ajuts i subvencions a les energies renovables, i les negociacions secretes per uns acords de lliure comerç amb els Estats Units no ajuden en res a resoldre els problemes d'unes economies condemnades a decréixer.



(http://noticieshgxi.blogspot.com.es/2015/07/11s-2015-necessitem-50-voluntaris-la.html)

Pocs esdeveniments polítics han tingut o tindran la capacitat de poder provocar un canvi de rumb d'aquesta via sense futur: El referèndum escocès, la sortida de Grècia del Euro, la independència catalana, o el referèndum anglès per sortir de la Unió Europea. Els dos primers van fallar a tots europeus. L'un per la confiança dels escocesos en les millores promeses (després incomplertes) pels principals partits (de tots els colors) del Regne Unit. L'altre, per la incapacitat dels dirigents grecs a planificar una transició ordenada a una moneda pròpia i que van acabar presoners de les demandes d'uns dirigents europeus curts de vista i cobdiciosos.
Els catalans tenim, a les nostres mans, la oportunitat de provocar un esdeveniment polític major que pot ajudar a replantejar-se el model d'unió europeu per esdevenir més democràtic i que afronti, d'una vegada per totes, les exigències i necessitats d'un decreixement ineludible.

Evidentment no hi ha res assegurat, però està a les nostres mans donar un pas que pot traduir-se en un escenari de reconeixements de drets i obligacions que ara per ara no hi són en cap constitució europea. Per exemple, el dret de cadascú de generar la seva pròpia energia (dret que permetria acabar finalment amb un dels monopolis claus del feudalisme). També podem incloure, en la constitució que hem de definir entre tots, l'obligació de l'estat de construir i mantenir una infraestructura electrificada de transport de mercaderies i persones. A Espanya, el 70% del transport utilitza combustibles fòssils i s'estan invertint milions i milions d'euros en construir vies de l'AVE (en situacions aberrants com el túnel de Pajares) i poques inversions s'estan fent per desenvolupar l'Eix de mercaderies del Mediterrani (en oposició al bon finançament proporcionat pel govern espanyol a l'Eix central Córdoba/Algecires-Madrid-França). El desenvolupament de les renovables significarà que el transport per tren serà una necessitat. Però el transport a alta velocitat és un luxe inigualable que ja no podem mantenir.

Moltes coses podem intentat canviar començant de zero. El procés català és tan plural que pots fins i tot escollir aquella ideologia que millor s'adigui amb els valors de cadascú. Podríem esperar el referèndum dels britànics, però potser els anglesos no electrifiquen el transport a l'Empordà. O podem intentar canviar les coses nosaltres mateixos ara que el petroli costa 40 euros. Ens sortirà més barat.

Quim

divendres, 21 d’agost de 2015

Reducció i optimització (II): on volem arribar?

(http://www.oficinajove.cat/ca/noticies/10-hashtags-imprescindibles-per-a-la-cerca-activa-de-feina)


Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post vull posar sobre la taula una qüestió complexa però necessària. Això és, com gestionar òptimament i col·lectiva un futur amb recursos materials decreixents en un context de triple crisi? (ambiental, econòmica i energètica-material). Quan, els que portem anys donant voltes al problema dels recursos i el medi ambient, ens plantegem estratègies de gestió, sempre arribem al mateix punt: el problema és social, de model, no és un problema de recursos materials estrictament. Caldria doncs avançar en ampliar el coneixement sobre com gestionar socialment el col·lapse. La gestió social del canvi de paradigma, cal que tingui en compte l'aspecte psicològic a més del social. És en aquest sentit que, si visiteu d'altres posts, quan parlo del problema social, sempre poso de manifest les mancances dels moviments socials de canvi perquè hi trobo a faltar aquesta integració psicològica individual tant necessària. Una part de l'angoixa que produeix la possibilitat de canvi sobtat o col·lapse ve de la incertesa cap al futur. Així, una de les qüestions que poden aportar un cert alleujament a la tensió provocada per la incertesa del col·lapse és tenir un objectiu on arribar, una fita post-col·lapse. Com hauria de ser o com voldríem que fos aquesta societat post-carboni, post-fòssil? Potser si tenim una mica més clar l'objectiu serà més fàcil d'enfilar el camí cap a una transició. 

En aquest post doncs em centraré en configurar un possible escenari final: com hauria de ser una societat futura resilient i sostenible? Les idees que apuntaré aquí estan basades en pensadors i economistes que, de ben segur, molts lectors/es ja deuen conèixer, algun d'ells referències del que actualment es coneix com economia ecològica: E.F. Schumacher, J.A. Schumpeter, N. Georgescu-Roegen, H. Daly o R. Solow, entre d'altres. 



(http://www.ocio.net/estilo-de-vida/ecologismo/economia-ecologica-sus-objetivos/)


L'humà és un ésser social, per tant, la individualitat humana es veu configurada juntament amb la societat en la qual l'individu es desenvolupa. Aquesta societat, al mateix temps, es veu condicionada/determinada per l'entorn mediambiental. Per tant, en primer lloc caldria plantejar-nos quina activitat humana podem prendre com eix vertebrador i coordinador de la interacció individu-societat? Des del meu punt de vista, aquella o aquelles accions individuals que portin a un benefici col·lectiu dins d'un equilibri amb l'entorn. En aquest punt el lector pot pensar: clar, això és el que actualment s'entén per treballar. Doncs no, en el model social actual, treballem per obtenir diners i si, a més, ens agrada el que fem per guanyar-los, molt millor, i aquí es on sol acabar el concepte 'treball'. En una societat ideal post-combustibles fòssils, el treball caldria que fos un servei cap a la societat, no un mitjà per instrumentalitzar als altres i l'entorn, és a dir, el treball caldria que deixés de ser només un mitjà per obtenir recursos. El treball, entès com un servei, cal que tingui una doble funció: exterior (individu-societat) i interior (individu-individu, és a dir, permetre desenvolupar les potencialitats individuals per una major plenitud personal). 

Si el treball és un servei a la comunitat i un mitjà de desenvolupament personal, passa de ser només un mitjà per aconseguir recursos a convertir-se en el nexe que aglutina tot un entorn social i ajuda, al mateix temps, a desenvolupar les potencialitats individuals. Perquè la feina és una funcionalitat inherent de la societat, en la qual, la persona que la realitza expressa la seva individualitat i la retroba reflectida en el conjunt de la societat a la qual serveix. Aquesta aproximació al treball no és nova, la podem trobar moltes vegades expressada en certa manera en campanyes de motivació als treballadors d'algunes empreses. El problema és que aquesta visió del treball com un servei no funciona i és totalment incompatible en un entorn social que creu cegament en el valor de la competència per depredar a la major velocitat possible els recursos (suposats infinits) entesos aquests com objectes, animals o persones. El sistema actual, com ja sabem, repeteix com un mantra l'eficàcia de la competència i la competitivitat per obtenir el benestar, per a que tot funcioni. Ja veiem on ens ha portat aquest mantra inqüestionable. Així doncs, el treball-servei social/mediambiental cal que quedi definit en una mentalitat de no-competència i d'equilibri en les col·laboracions. Aquests equilibris delicats es mantindran si el desenvolupament personal (psicològic) és també equilibrat i, en aquest sentit, l'empatia juga un paper important.

Però el treball cal que fomenti la creativitat individual en dos sentits també, cap a la societat i el medi i cap a la superació de barreres psicològiques internes, per tal d'entendre les limitacions que ens imposen tant l'entorn com la llibertat de les persones que ens envolten. És a dir, una empatia que no tingui en compte les limitacions a tres nivells: personal, social i mediambiental, no deixarà de ser una caritat disfressada, abocada a un bonisme que no ajudarà a cohesionar la societat diversa i a contribuir al desenvolupament personal. Per tant caldria que en la societat futura canviés el concepte de treball entès ara com una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta (DIEC); a que fós, més aviat, una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats, sempre en equilibri amb la natura que l'envolta i sense depassar els seus límits ecològics. 

El pas d'una societat competitiva, basada en la insatisfacció personal a una societat col·laborativa, basada en el manteniment i l'eficiència incloent-hi el medi ambient, cal que tingui unes motivacions clares basades sòlidament en la consciència de que els humans només som una part al mateix nivell que les altres d'un tot que no necessita per res la nostra presència preeminent i dominadora.

Cal, en definitiva, actuar amb la motivació de que la satisfacció individual és impossible sense un entorn social també satisfet (amb les necessitats bàsiques, materials i immaterials, cobertes), i aquest no es pot aconseguir imposant limitacions o separacions de qui és més digne o mereixedor de benestar. Com tampoc, des d'un punt de vista supremacista de l'home vers l'entorn. Precisament, la consciència de la limitació de recursos ens ha de portar a la motivació del repartiment equitatiu no només entre els humans sinó també amb la natura que ens envolta.
Salutacions,
SZD

divendres, 26 de juny de 2015

Entrevista a Ràdio 4




Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us remeto a l'entrevista que ens van fer a Ràdio 4 el proppassat 12 de juny, sobre la campanya de Verkami pel llibre 'Per què la crisi no acabarà mai':

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SPREFER/mp3/8/1/1434137469018.mp3

Salutacions,
SZD

dilluns, 25 de maig de 2015

Verkami pel llibre: Per què la crisi no acabarà mai





Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post el dedico a fer difusió d'un projecte que acabem d'encetar a Verkami: la recollida de fons per editar i distribuir un llibre de divulgació sobre el Peak Oil. Aquest és un projecte en el que fa temps que treballem i que recull materials i idees que molts/es de vosaltres ja coneixereu sobre la crisi energètica, ambiental i econòmica que estem patint. El llibre pretén, a més d'exposar les causes de la crisi actual, emfatitzar que la transformació futura del sistema socioeconòmic cal que vagi en una direcció que apunti cap a quelcom que estigui en equilibri amb les noves condicions i limitacions físiques actuals. 

Tot seguit us en faig una breu descripció, que també podreu trobar a l'enllaç de Verkami.




Descripció del projecte

Un llibre d'aquestes característiques (divulgatiu i amb una visió resumida) no es troba en cap de les dues llengües en les quals està escrit (català i castellà) per tant, pensem que és una eina necessària per divulgar el problema de la crisi energètica i que pot tenir una gran difusió.

Els autors, el Jordi Solé i el Francesc Sardà, som científics a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona que, a part de la nostra tasca d'investigació, ens dediquem a difondre i explicar temes, relacionats amb la nostra recerca, d'interès per a la societat.

Vivim temps de canvis profunds sota l'actual crisi econòmica, i creiem que des de la nostra perspectiva hem d'ajudar a donar una visió diferent sobre el plantejament dels actuals reptes de futur al gran públic. És doncs des d'aquest punt de vista que hem escrit aquest treball de divulgació Per què la crisi no acabarà mai, un llibret de 50 pàgines il·lustrat, llest per publicació, per posar en evidència la forta relació entre els problemes econòmics i financers actuals amb la seva base física i ecològica.

El llibre posa de manifest com la societat actual globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic degut, essencialment, a que aquest es manté per l'increment en l'explotació dels recursos naturals i els energètics (combustibles fòssils) en particular. Si el creixement econòmic no és doncs ja possible, caldrà repensar aquest model actual per adaptar-lo a la nova realitat. El nostre llibre pretén ser una petita contribució al necessari debat social sobre aquest canvi ineludible.

Calendari previst

En principi dependrà de Laertes, però segons ells, en un termini de mes o mes i mig tindrien enllestides les còpies i podríem començar la tramesa i distribució de llibres.


Moltes gràcies pel vostre interès i, si podeu, us agraïria la difusió.
Salutacions,
SZD