dilluns, 25 de maig de 2015

Verkami pel llibre: Per què la crisi no acabarà mai





Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post el dedico a fer difusió d'un projecte que acabem d'encetar a Verkami: la recollida de fons per editar i distribuir un llibre de divulgació sobre el Peak Oil. Aquest és un projecte en el que fa temps que treballem i que recull materials i idees que molts/es de vosaltres ja coneixereu sobre la crisi energètica, ambiental i econòmica que estem patint. El llibre pretén, a més d'exposar les causes de la crisi actual, emfatitzar que la transformació futura del sistema socioeconòmic cal que vagi en una direcció que apunti cap a quelcom que estigui en equilibri amb les noves condicions i limitacions físiques actuals. 

Tot seguit us en faig una breu descripció, que també podreu trobar a l'enllaç de Verkami.




Descripció del projecte

Un llibre d'aquestes característiques (divulgatiu i amb una visió resumida) no es troba en cap de les dues llengües en les quals està escrit (català i castellà) per tant, pensem que és una eina necessària per divulgar el problema de la crisi energètica i que pot tenir una gran difusió.

Els autors, el Jordi Solé i el Francesc Sardà, som científics a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona que, a part de la nostra tasca d'investigació, ens dediquem a difondre i explicar temes, relacionats amb la nostra recerca, d'interès per a la societat.

Vivim temps de canvis profunds sota l'actual crisi econòmica, i creiem que des de la nostra perspectiva hem d'ajudar a donar una visió diferent sobre el plantejament dels actuals reptes de futur al gran públic. És doncs des d'aquest punt de vista que hem escrit aquest treball de divulgació Per què la crisi no acabarà mai, un llibret de 50 pàgines il·lustrat, llest per publicació, per posar en evidència la forta relació entre els problemes econòmics i financers actuals amb la seva base física i ecològica.

El llibre posa de manifest com la societat actual globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic degut, essencialment, a que aquest es manté per l'increment en l'explotació dels recursos naturals i els energètics (combustibles fòssils) en particular. Si el creixement econòmic no és doncs ja possible, caldrà repensar aquest model actual per adaptar-lo a la nova realitat. El nostre llibre pretén ser una petita contribució al necessari debat social sobre aquest canvi ineludible.

Calendari previst

En principi dependrà de Laertes, però segons ells, en un termini de mes o mes i mig tindrien enllestides les còpies i podríem començar la tramesa i distribució de llibres.


Moltes gràcies pel vostre interès i, si podeu, us agraïria la difusió.
Salutacions,
SZD

dilluns, 6 d’abril de 2015

Reducció i optimització (I)






Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post, continuació de l'anterior, aprofitaré una pregunta clau que va fer en Richard Heinberg  en un post recent per reflexionar sobre com reduir i optimitzar: Com podem ajudar a millorar la resiliència de la societat, començant a nivell local, en el supòsit que el decreixement com a estratègia tindrà poc o cap accés a les regnes de la política nacional i internacional?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quin és el problema (o problemes) al qual ens enfrontem per canviar col·lectivament (sobre tot a nivell local) la tendència actual de consumisme i aspiracions de millora material infinita, vers a un nou horitzó de decreixement col·lectiu. Per poc que ens informem o analitzem, sempre arribem a la mateixa conclusió: hem creat un sistema addicte als combustibles fòssils. Doncs bé, jo afegiria que aquesta addicció als combustibles fòssils ens ha fet addictes, a nivell individual, al materialisme més descarat. Aquest materialisme ha acabat entelant aquelles característiques humanes més útils per fer front a l'Oil Crash. És a dir, ha menystingut i atrofiat allò que ens ajudarà tant a nivell individual com a nivell social, ço és, l'actitud de mirar pel benefici comú, posant l'interès del grup per davant del propi. Això, actualment, és vist com un signe de debilitat en el millor dels casos, o d'estupidesa manifesta en el pitjor. Per tant, abans o durant una via cap el camí de la reducció i l'optimització voluntària, cal considerar la magnitud d'aquest problema d'individualisme exagerat. Només així podrem albirar actuacions mínimament coherents que ens puguin proporcionar alguna possibilitat en aquesta ineludible transició. Insisteixo, el problema actual per a la transició és l'addicció a l'abundància (individual i col·lectiva) de les societats del primer món. Aquesta addicció és pot desglossar en tres nivells: psicològic, relacional-social i material. En aquest post, analitzaré el primer nivell d'addicció i, en els successius, em centraré en els següents.

Per portar a terme una transició efectiva cal tenir present que cal una certa 'desconnexió' mental del sistema actual. El canvi cal que sigui en primer lloc intern i, en aquest sentit, la gestió del nostre temps per a la transició personal és un bon indicador dels avenços en el nostre canvi d'actitud: el curt termini en front del llarg termini. És a dir, com mantenir el delicat equilibri entre el que ens exigeix la societat de forma immediata, front el que sabem que ens ajudarà en el futur? Necessitem una desconnexió mental de les expectatives amb les que ens adoctrina el paradigma actual, per tal de poder gestionar el temps necessari en el dia a dia, a fi de portar a terme les activitats que requereix un procés temporalment més llarg, com és una transició personal a un altre model. No hi ha receptes màgiques ni opcions guanyadores, només existeix l'humil camí de la prova error: equivocar-nos, rectificar i seguir avançant. O dit en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar. Aquest és el camí que, quan el col·lapse sigui més evident, els dirigents polítics a tots els nivells hauran d'emprendre, no perquè la idea del Peak Oil hagi fet forat, sinó, senzillament, perquè la situació i l'escassetat de recursos els empenyeran a això, però deixem aquest aspecte pel post següent.

El problema clau en la reducció i optimització a nivell psicològic és que cal lluitar contra la mentalitat general que pren com fet natural el que, observat des del sentit comú més estricte, és una aberració: el progrés individual a ultrança. Aquesta mentalitat esquizofrènica (o de dissonància cognitiva) porta a la ment a buscar un estat de sobre satisfacció per fugir del present, i ho fa enfocar-se totalment en els fenòmens exteriors amb un excés de confiança en allò que creu inqüestionable (el progrés). Els estats emocionals d'un habitant mitja del primer món comporten una tendència a la inestabilitat quan les expectatives no són satisfetes. És més, tot i satisfer les premisses subliminars (benestar material), diversos mecanismes com l'estrès, l'angoixa davant de la incertesa sempre existent amb la tendència a l'evasió mitjançant la sobre-estimulació sensorial dinamiten un estat que, vist des d'un punt de vista objectiu, hauria de ser el normal: un ànim serè amb una certa satisfacció vital més o menys constant. I és que la paradoxa del sistema actual ha estat (ja en èpoques pre-crisi) el fet de que tot i tenir les necessitats bàsiques cobertes, l'estat de satisfacció i tranquil·litat no era, ni molt menys, el més freqüent en el món occidental. Així doncs aquesta situació anímica contradictòria s'ha acabat traduint en una cerca d'estats emocionals intensos per fugir de la paradoxa interna. Som addictes a activitats (individuals o col·lectives) que provoquen aquests sobre-estímuls i quan aquests no ens són suficients sempre existeix el recurs a l'addicció a drogues (siguin toves i tolerades socialment, com l'alcohol, el tabac o la cafeïna, o dures, com qualsevol tipus d'estupefaent). Aquest estat inestable, des del meu punt de vista, ve del procés de centrament en el món material com a única o més fàcilment assolible font de benestar. D'aquí neix la dinàmica mental perversa que assumeix que, per estar més bé, cal tenir més possessions materials, en un cicle de creixement sense límit quan, en realitat, això sabem que no és així. Per tant, ja és hora de començar a qüestionar aquest prejudici i canviar-lo. La reducció que cal, ha de néixer, necessàriament, de l'individu. És cert que aquesta reducció és donarà tant si la fem de manera voluntària com si no. Però la clau aquí rau en l'optimització. Si volem fer una reducció al més òptima possible aquesta s'ha d'avançar a les restriccions que vindran: ha de ser pro-activa i no re-activa. La reducció pro-activa només pot donar-se des del punt de vista d'una reducció voluntària. En aquest sentit, cal emprendre, en el camp individual, una acció decidida per anar reduint el que podríem anomenar necessitats espúries creades per la publicitat i els mitjans de masses actuals. Aquesta reducció cal que comenci per la reducció d'expectatives de qualsevol tipus, fins i tot les que creiem moralment més elevades, com la conscienciació per un canvi social o col·lectiu cap a la sostenibilitat i el decreixement. Amb això no vull dir que no s'hagin d'emprendre iniciatives per proposar i conscienciar del canvi necessari, no, el que dic és que caldria deslligar-les de l'obtenció d'un impacte elevat. És a dir, més aviat centrar-nos en el camí i la qualitat del que obtenim, tal com diu R. Heinberg en el seu post. Potser cal que primer siguem exemples de canvi, acceptant que, tot i que fem el possible, potser no hi arribarem, i adoptar una actitud mental semblant a l'estat anímic que ja suggerien els epicuris a Grècia al segle III a.C. o els moïstes a la Xina al segle V a.C. En aquest canvi de mentalitat hi haurà d'haver necessàriament una gran dosi d'empatia vers tot el patiment que el canvi anirà generant. Aquesta empatia per a mi no és un estat mental paternal que neix d'una pretesa superioritat moral (com tenen alguns moviments socials de vegades). L'empatia està totalment allunyada de la noció de caritat i/o interès material. L'estat empàtic al qual em refereixo tampoc vol dir practicar una generositat sense límit o desfer-nos de la fermesa davant dels abusos. Per a mi, aquesta empatia per a la transició és senzillament, una actitud personal (i per tant diferent en cadascun de nosaltres) que ens permet afrontar tot allò que va passant des d'una certa serenor i comprensió. Això ens permetrà aportar el millor en cada moment, però sense deixar-nos absorbir ni desequilibrar pel que ens va succeint. Així doncs, cal entendre que reduir a fora vol dir reduir a nivell interior, mental, i optimitzar a fora vol dir examinar a dins, ser tolerants i auto-crítics de forma creativa. El lector potser argumentarà: és clar, és molt fàcil pensar-ho o dir-ho, però no tant fàcil fer-ho. Ningú ha dit que hagi de ser fàcil, però recordem que sabem on volem arribar i tenim una recepta: provar, equivocar-nos, rectificar i continuar. Que també podem expressar en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar.
Salutacions,
SZD

divendres, 13 de febrer de 2015

O reduir i optimitzar o col·lapsar, aquesta és la qüestió


Benvolguts/des lectors/es,

Actualment està de moda l'eficiència. No només des d'un punt de vista energètic, també des d'un punt de vista econòmic i comercial: cal aprofitar al màxim l'energia, el temps i els diners. I, com no podia ser d'altra manera, la maquinària propagandística del sistema actual ens convenç de que l'economia afavoreix aquelles persones, entitats o empreses més eficients. Però això és realment així? Veiem primer què vol dir eficiència.

Eficiència és el concepte que ens dona informació sobre com és de ben utilitzat el temps, l'esforç o un recurs material en un determinat procés. El rendiment (el concepte d'eficiència aplicat a les màquines tèrmiques), en termodinàmica, ens dona idea de la proporció entre l'efecte buscat (en general, el treball produït) i l'energia invertida. Tant l'eficiència com el rendiment ens mesuren com de 'bo' és el procés que hem utilitzat per produir un efecte, és a dir, de la quantitat de recurs que desaprofitarem. La física ens dóna un límit a l'eficiència i al rendiment, i ens n'indica una tendència. El límit l'imposa la conservació de la energia i ens diu que res no podrà ser mai més eficient que un 100%, la qual cosa voldria dir que quelcom es produeix sense fer res, per exemple: tinc molts diners al banc i, sense fer res, se'm multipliquen... hem fet il·lusionisme, del no-res en traiem quelcom! (la diferència entre els diners que tenia i els que tindré en el futur és positiva, quan seguint la física hauria de ser negativa). De fet, la cosa no és exactament així, aquest truc es basa en obtenir alguna cosa 'sense fer res', restant-ho del treball, diners o patrimoni d'algú altre. És un joc de suma total zero en un món, com el nostre, finit. L'altra qüestió que la física ens indica és la tendència dels processos: l'eficiència anirà disminuint amb el pas temps i/o amb la velocitat del procés que utilitzem. És a dir, per un mateix resultat, com més de pressa el volem tenir, menys eficient serà el procés. El cas clàssic, ja explicat en d'altres posts és el del cotxe, per un mateix cotxe i un mateix recorregut, si volem arribar més ràpid, gastarem més energia (benzina). Però seguint amb el mateix exemple, l'eficiència del motor anirà baixant a mesura que passi el temps, senzillament pel desgast de la pròpia mecànica interna. Doncs bé, veiem que els conceptes d'eficiència i rendiment ens relacionen causa-efecte amb el camí que porta de la causa a l'efecte i, ho fan, matemàticament, fent el quocient entre el que hem invertit i allò que n'hem obtingut.



Però, com el lector ja deu intuir, aquesta idea de buscar l'eficiència en tot el que fem, inserida en el nostre inconscient consumista és, no només una quimera d'un sistema absurd i injust, sinó que resta totalment allunyada de la realitat físico-ecològica del món del qual formem part. En aquests temps de canvi, un sistema hiper-eficient no és molt aconsellable. M'explicaré amb una analogia. Prenem l'exemple d'un bosc mediterrani ben conservat, un ecosistema madur presenta una varietat gran d'espècies i nínxols ecològics, amb processos i xarxes tròfiques que es caracteritzen per una especialització gran i una gran capacitat en l'explotació de cada recurs necessari per a la seva supervivència. És a dir, qualsevol especie en un bosc madur està adaptada per ser molt eficient en l'aprofitament dels recursos necessaris. Això és el que pretén el nostre sistema econòmic: que, talment com en un bosc madur, creem processos que estiguin al màxim adaptats a l'activitat i objectiu productiu fixat, seguint això sí, la lògica financera imperant en el moment.




Però què passa quan el bosc mediterrani és afectat per agents externs que n'alteren l'equilibri? Per exemple, es sobre-explota amb tales intensives o es crema freqüentment o, senzillament, degut a canvis en la pluviometria, s'allarguen molt els períodes de sequera? Doncs que la diversitat d'espècies i la seva proporció en el cens total i en els patrons dominants, els nínxols ecològics i els recorreguts i cicles de nutrients, canvien. De sobte, es passa d'un sistema d'espècies hiper-especialitzades en processos concrets (per tant molt eficients) a especies amb menys eficiència en l'ús dels recursos però molt més versàtils i amb més plasticitat per adaptar-se als canvis (més resilients, al cap i a la fi).
I aquí és on l'analogia ens pot ser útil, ja que comparant la nostra societat amb un ecosistema, veiem què, precisament, la maquinària econòmico-financera està dissenyada per, en una situació d'excés d'energia disponible, diversificar, fomentar la hiper-especialització i derivar els recursos cap aquests nous processos diferents, creant al final, com en el bosc, una diversitat de sectors econòmics i industrials creixent. Fent al mateix temps, que el procés nou sigui més intensiu en la producció d'allò pel que ha estat creat (en llenguatge econòmic: produeixi més). Però tot això només val per a un sistema que té la capacitat d'obtenir recursos de forma abundant i a baix cost.

Quan les condicions ambientals del bosc canvien, el seu equilibri biològic també ho ha de fer, donant lloc a un ecosistema que serà molt diferent si els canvis són grans. De la mateixa manera, els canvis en l'accés als recursos del nostre sistema productiu i econòmic són (i seran) molt grans, això ens aboca a grans canvis socio-polítics i en la mateixa economia. Seguint l'analogia ecològica, s'ha acabat l'època de les espècies hiper-especialitzades, molt adaptades a sectors econòmics molt definits o d'activitats molt específiques i ha començat l'era de les especies molt flexibles i no tant eficients en un procés determinat, però sí amb una capacitat gran d'adaptació a situacions noves i imprevistes.

Ha començat l'era del decreixement, i aquest no és una opció, és el que ens espera ens agradi o no. L'elecció que tenim és si escollim fer-ho optimitzant els recursos o decidim malbaratar-los amb l'obsessió per mantenir un sistema que va contra natura, més enllà de tota lògica o, fent com les especies en un sistema canviant, comencem a assumir-ho com un fet ineludible. Si de veritat ho acceptem, apostarem per la reducció en les nostres necessitats (tant individuals com col·lectives) i treballarem per optimitzar aquesta reducció de la manera menys traumàtica possible. Com? Doncs això, benvolguts/des lectors/es, és ja matèria per un altre post.
Salutacions,
SZD

diumenge, 1 de febrer de 2015

Matrioixca



Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post us referencio l'article que vaig escriure per a la revista15/15\15 el mes de gener. Espero que el trobeu interessant.
Salutacions,
SZD

dilluns, 22 de desembre de 2014

Dieta, creixement econòmic i vegetarianisme


(http://gelohealthcare.com/wp-content/uploads/2014/11/vegetarian-balanced-dietvegetarian-and-vegan-diet--health-and-disease-prevention---what-ior5uthe.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post el vull dedicar a parlar del treball del darrer premi Ramon Margalef, en David Tilman, els treballs d'aquest científic tot i que no estan relacionats directament amb el Peak Oil, si que ho estan amb com la societat industrial actual està deteriorant el medi ambient i quines són les projeccions de futur si seguim amb l'actual tendència. Partint de les conclusions d'aquest treball en faré alguna extensió pensada, com sempre, per fomentar la discussió i a la reflexió, cal dir per endavant que exposo una deducció personal i que no pretenc que ningú s'ho prengui malament, el que expresso és, senzillament, una percepció personal totalment discutible.

El professor Tilman, en el seu darrer treball, relaciona la dieta de diferents països amb l'impacte ambiental i la salut. En particular es fixa en la diabetis tipus II, certs tipus de càncer, malalties cardíaques i d'altres malalties d'alta taxa de mortalitat natural. Considera quatre tipus de dieta: vegetariana (no total: consum de proteïna animal un cop al mes), mediterrània, amb consum de peix i omnívora, escrites aquí en ordre creixent de consum en quantitat de proteïna d'origen animal. Segons els seus estudis, la dieta Mediterrànea és la que té una estadística més baixa global de patir aquestes malalties, mentre que dietes amb alt consum de proteïna animal n'incrementen el risc. Un punt interessant és que relaciona els ingressos per càpita amb el tipus de dieta així, a més ingressos, més consum de proteïna d'origen animal i, per tant, més risc de patir les malalties abans mencionades. Per exemple, s'observa que en països (com la Xina) en els quals hi ha hagut un increment del poder adquisitiu, la dieta ha anat canviant a mesura que els ingressos han pujat, tendint a un consum més gran de carn i, per tant, a pujar el percentatge de malalties com el càncer, la diabetis o les malalties cardíaques. El que s'observa també és que en països amb rendes mitjanes més altes incrementa el consum de productes processats que aporten calories anomenades  'buides' és a dir amb un contingut nutricional menys equilibrat: greixos, sucres, olis i farines refinades i alcohol. Finalment, amb el nivell econòmic incrementa la demanda calòrica, cosa que porta a un increment de l'índex de massa corporal que en casos extrems contribueix a l'obesitat.

Un altre punt interessant és la relació entre la dieta i les emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle, bàsicament CO2: les emissions per gram de proteïna d'origen animal (carn de rumiant) respecte a les d'origen vegetal (llegums) són 250 vegades més grans, o vist d'una altra manera, vint racions de vegetals impliquen menys emissions de CO2 que una ració de vedella.

Fins aquí el que reporta ens dóna la quantificació d'un concepte que la població amb una certa informació té assumit: la dieta condiciona la salut. El que no es té tant clar és que la dieta condiciona i afecta fortament el medi ambient i que, a més, el nivell econòmic condiciona la dieta i, per tant, també la salut i el medi ambient. Però és que tot i que l'article no ho comenta, les emissions de CO2 equivalents es poden utilitzar com una mesura molt grollera de l'energia utilitzada per produir aquest aliment. Així doncs podríem dir que (sense comptar el transport) la carn i productes d'origen animal són més intensius en l'ús d'energia que els d'origen vegetal.

A partir d'aquí l'autor fa una previsió pel futur (en la qual no suposa l'existència present ni futura del Peak Oil ni de l'Oil Crash). Com sempre, cal emfatitzar que quan un científic fa previsions no té una bola de vidre i, per tant, són suggerències del que pot passar si continuem com fins ara. Una de les més interessants és que si es segueix amb la tendència actual podem tenir problemes de seguretat alimentària a nivell global tan aviat com al 2050, tant pel que fa a la producció d'aliment com a l'ús i necessitat de terra cultivable i desforestació. Aquests problemes es podrien gestionar favorablement, si hi hagués, a nivell global una transició a un tipus diferent de dieta, sobre tot en els països amb nivells de renda elevats. 
La dieta vegetariana és l'opció que suposa una previsió millor: tot i l'increment de població previst, un canvi a dieta vegetariana suposaria una reducció tant de les emissions de CO2 com de l'ús de terra cultivable. I tot això sense tenir en compte el cost del transport en la distribució d'aliments i l'escassetat energètica futura pel que fa a l'ús intensiu de fertilitzants i pesticides necessaris en l'actual agricultura industrial. 

Ja veiem doncs que, des d'aquest punt de vista cal, també, un canvi de paradigma i aquest canvi cal que es produeixi des de baix cap dalt: de la consciència i actitud individual cap a la col·lectiva.  
Tenint en compte aquest estudi, en el qual, en base a uns fets s'esbossen unes prediccions, podem veure cap a on ens aboca un escenari de reducció sobtada de l'energia disponible per càpita: cap a un canvi de dieta. És a dir, si no som capaços de canviar pro-activament aquest impacte de l'alimentació en el medi i la nostra dependència dels combustibles fòssils, la reducció d'energia disponible ens obligarà a fer-ho. Al cap i a la fi, és una altra manera d'enfocar el problema que es planteja al llibre 'Nosaltres els detritívors'. Com ja he comentat algunes vegades, la qüestió no és si decreixerem o no, o si serem o no vegetarians, la qüestió és com arribarem a ser-ho: si ho fem de forma pro-activa, és possible que aquest vegetarianisme tingui components més equilibrades (pel que fa l'accés de nutrients) si ho fem de forma desordenada, reactiva i/o caòtica, potser que tinguem un vegetarianisme com el que actualment pateixen 1000 milions d'humans (amb dietes inadequades i problemes de seguretat alimentària).
Salutacions,
SZD

dimecres, 26 de novembre de 2014

La fi del creixement i la inestabilitat estructural del capitalisme: Economia Simbiòtica

(http://www.independent.ie/opinion/analysis/nigel-farndale-capitalism-isnt-broken-it-just-needs-a-little-tweak-26812038.html)

Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us convido a llegir un petit resum de l'article que hem publicat en una revista especialitzada l'Antonio García-Olivares i jo mateix.
Aquest és un article per un número especial de la revista sobre el futur del capitalisme, per tant, cal llegir-lo des d'aquesta perspectiva. És un treball pensat per explicar en una publicació acadèmica la situació actual de crisi parlant de dues qüestions bàsiques. En la primera, es planteja l'esgotament del model actual, i això es fa sense cap posicionament ideològic de partida. En la segona, es proposa un model alternatiu al sistema capitalista-financer-globalitzat actual, en la línia del que ja d'altres grans economistes com Boulding, Georgescu-Roetgen, Schumacher o Daly, per citar-ne només alguns, han proposat abans.

En l'article es comença parlant del Peak Oil i constatant que el pic dels combustibles fòssils és probablement una qüestió de dècades en comptes de segles. Per tant, l'establiment d'una nova matriu energètica, basada inicialment en energia primària renovable i en l'electrificació de l'economia, sembla inevitable i pot iniciar un últim cicle econòmic expansiu, el que es pot anomenar com un nou cicle de Kondratieff, però si es dóna, aquest cicle també esgotarà una fracció important de les reserves de diversos minerals crucials. Si aquest darrer cicle expansiu es produeix, al poc temps el creixement exponencial de l'energia i el PIB pot ser ja no serà possible a causa de les limitacions dels minerals.

Per altra banda també s'apunta a l'alerta de la comunitat científica sobre una crisi general de la resiliència dels ecosistemes a nivell mundial. Aquesta crisi dels ecosistemes pot conduir a canvis irreversibles tant aviat com al període 2025-2045, si es manté la taxa de creixement global actual. En aquest problema dels ecosistemes cal posar especial atenció als problemes de seguretat alimentaria en situacions en les quals la producció alimentaria mundial, des de l'anomenada Revolució Verda, és totalment dependent dels combustibles fòssils i de la mineria d'elements essencials per a mantenir la producció alimentària mundial com és el fòsfor.

És doncs en aquestes noves circumstàncies de creixement econòmic zero i de nous problemes globals que exigeixen noves solucions i estratègies de gestió diferents a les abordades fins a la data, que el capitalisme s'enfrontarà a reptes que estan fora dels seus paràmetres de treball històric i requerirà molt més que reformes parcials.


Davant d'aquesta situació, en pot sorgir un escenari futur amb la creació de centres de nucleació de noves pràctiques econòmiques, com poden ser els moviments cooperatius i d'economia solidària en sinergia amb les ciutats en transició i les comunitats virtuals. Això es pot dur a terme amb mobilitzacions polítiques orientades a mantenir les taxes anteriors d'ocupació i de qualitat de vida (les expectatives de "progrés") que obliguin a una transició a un capitalisme d'estat estacionari regulat. Ja hi ha experiències en l'actualitat més recent d'aquestes iniciatives, des dels moviments de protesta ciutadana de l'11 M o 'Occupy Wall-Street' fins a iniciatives transformadores de base com les Ciutats en Transició o iniciatives cooperativistes. És doncs des de la tendència de que la taxa de guany caigui a condicions estacionàries dins de mercats competitius que es pot arribar a transformar aquest capitalisme d'estat estacionari en una economia simbiòtica post-capitalista.

Si trobeu que aquestes idees són interessants us animo a donar un cop d'ull a l'article.
Salutacions,
SZD

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Desmuntant la paradoxa de Jevons



(http://clubfordegrowth.org)

Benvolguts/des lectors/es,
Escric aquest post per mirar d'aclarir un concepte que en els cercles propers al col·lectiu de peakoilers, de vegades s'utilitza com a base i punt de partida per certes argumentacions i actituds que, sota el meu punt de vista, poden conduir a errors. Aquest concepte és el conegut com a 'Paradoxa de Jevons'.
Què és la paradoxa de Jevons? W.S. Jevons va ser un economista del segle XIX, conegut per documentar un principi empíric de funcionament del sistema socioeconòmic capitalista. Bàsicament, aquest principi diu que qualsevol millora en l'eficiència del sistema que condueixi a un estalvi en el consum d'energia per un determinat procés, no farà que el conjunt del sistema socioeconòmic estalviï aquesta part que no s'utilitza, sinó que la millora en eficiència, a la pràctica, porta a un consum d'energia més gran del conjunt. Això es pot veure en diversos exemples, com el del l'automoció: cada cop els cotxes són més eficients en l'ús de combustible però aquest fet no ha conduït a un manteniment o reducció del consum de combustible per a l'automoció, ben al contrari, aquest consum ha anat incrementant en el el temps si prenem com a referència tot el període d'ús massiu de l'energia fòssil. Veiem doncs que aquest fet empíric documentat per Jevons porta al punt contradictori de que l'estalvi d'energia en una part (o per un individu o col·lectiu) condueix a un consum més gran total. I d'això, alguns peakoilers en dedueixen la impossibilitat d'una transició suau cap a un model socioeconòmic diferent, ja que si els que realment estem conscienciats mirem d'estalviar, aquest estalvi o falta de consum, el sistema el reconduirà cap a les parts que no estalvien, per mantenir-se en el seu intent fatu de créixer. Per tant, d'això en dedueixen que qualsevol estratègia enfocada dins i pel sistema, no té possibilitats d'èxit perquè sempre serà més còmode restar dins el paradigma capitalista que reduir el consum de manera voluntària per una societat que, com ja he dit en d'altres ocasions, és addicta al consum creixent.

Doncs bé, em temo que aquest punt de vista, que afecta tant la paradoxa de Jevons com l'extrapolació peakoiler, presenta seriosos punts febles. Entengui, benvolgut/da lector/a que no pretenc aquí qüestionar les tesis de Jevons, només posar-les en un nou context i, per tant, qüestionar-ne l'aplicació indiscriminada. Segons el meu punt de vista, la satisfacció de la paradoxa porta implícites dues condicions necessàries. La primera, la connectivitat del mercat, és a dir, que el sistema pugui transferir sense pràcticament costos, activitats econòmiques (bens i serveis) no només d'uns sectors econòmics a d'altres sinó també geogràficament (d'uns llocs a d'altres). En posaré un exemple, suposem que tenim un poble en transició que aconsegueix reduir el seu consum energètic elèctric un 10%, en el sistema actual, aquest 10% d'estalvi serà depredat per d'altres pobles o ciutats que estiguin al voltant o de qualsevol altre zona que estigui en el radi del node de distribució més proper. Però què passa quan aquesta connectivitat és trenca? Doncs que la transferència d'”estalvi” ja no es pot produir a nivell global o regional (si la segmentació de l'economia és local).
La segona condició necessària perquè funcioni la paradoxa de Jevons és que el sistema cal que es trobi en un estat que afavoreixi el creixement. Això és així perquè la cadena de transmissió de bens és el diner, i aquest, en un sistema capitalista, com l'actual, és deute. És amb el deute que directa o indirectament es fomenta el consum creixent. Si, com comença a passar actualment, el diner/deute perd el seu valor i el mercat en perd la confiança, per exemple, en un sistema capitalista en implosió, llavors la transferència de riquesa entre sectors econòmics o geogràfics perd la seva eficiència i, al fer-ho, no es pot reconduir la eficiència o estalvi per incrementar el consum global d'energia o productes.

Què passa quan no es satisfan aquestes dues condicions? Doncs que el sistema entra en un estat inestable, on qualsevol petita pertorbació (qualsevol fet advers o contratemps) provoca oscil·lacions grans de tots els valors o indicadors socioeconòmics. O, fins i tot, el col·lapse del sistema (o de parts d'ell). Pensem que, al cap i a la fi, la paradoxa de Jevons no és tal, sinó més aviat el reflex del bon funcionament del capitalisme, on prenent el creixement com a base, qualsevol procés s'incorpora al sistema per mantenir-ne el seu creixement.

Per tant, no és cert, des del meu punt de vista, que Jevons invalidi qualsevol acció que condueixi a un estat d'estalvi energètic. És cert, potser, actualment, però aquesta acció o conjunt d'accions o actituds  són essencials perquè, quan arribi el moment de que les condicions necessàries no es satisfacin, permetin a aquesta part del sistema afrontar el futur i la davallada amb una mica més de possibilitats de sortir-se'n. Això els aportarà un avantage sobre els grups o individus que no ho hagin fet abans i actuïn de forma reactiva, precisament perquè aquestes estratègies i actituds d'adaptació no s'aprenen, i molt menys s'implementen, d'avui per demà.

Així doncs crec que el missatge és clar i cal ser molt conscients de què es fa quan es porta a terme una estratègia de decreixement voluntari. Per a mi el que s'intenta (a part de divertir-se, com diu en Rob Hopkins) és plantar les llavors que pugin germinar quan la situació i l'entorn permetin a aquest nou paradigma emergent desenvolupar-se.  Es pretén donar referències clares de què fer i com fer-ho, per permetre que aquesta manera de fer s'estengui al voltant d'aquests punts. Això seria, en llenguatge de l'Antonio García-Olivares al congrés de Barbastro, que les llavors ara formades actuïn de centres de nucleació per ajudar a expandir el nou sistema socioeconòmic adaptat a una realitat de recursos decreixents.
Salutacions,

SZD