Canvi Climàtic i impacte en els ecosistemes marins

 

Benvolgudes lectores,

Avui us parlaré d'un article escrit per la Júlia Crespin (del qual en sóc coautor) i publicat recentement, que estudia l'impacte del canvi climàtic en els ecosistemes marins, en particular els d'aquesta part del Mediterrani en la qual vivim. L'article estudia els canvis que han tingut lloc en les dues darreres dècades en els patrons de circulació atmosfèrica i com això impacta en el creixement del plàncton marí. 

El corrent en doll i el declivi de la productivitat marina al Mediterrani nord-occidental

El nou estudi publicat a Progress in Oceanography revela que el desplaçament cap al nord del corrent en doll subtropical —una conseqüència directa del canvi climàtic— està provocant una reducció persistent en la producció primària marina al Mediterrani nord-occidental. Durant les darreres dues dècades, aquesta regió ha experimentat una davallada del 40% en la concentració de clorofil·la, un indicador clau de la productivitat fitoplanctònica.

Els corrents en doll, vents molt potents situats a les capes altes de la troposfera, juguen un paper fonamental en la dinàmica atmosfèrica global. L'estudi, mostra que la migració del corrent en doll —que s’ha desplaçat uns 75 km cap al nord des de l’any 2000— està debilitant els patrons de vent que afavoreixen els processos d’aflorament a la regió del Golf de Lleó. Aquests processos són essencials per portar nutrients des de les profunditats cap a la superfície, on són aprofitats pel fitoplàncton, base de tota la xarxa tròfica marina.

S'han utilitzat més de 20 anys de dades de reanàlisi atmosfèrica i oceanogràfica per correlacionar el posicionament del corrent en doll amb el comportament de variables com l’estrès del vent, l’aflorament 
d’Ekman i la concentració de clorofil·la. L’anàlisi estadística mostra una forta correlació negativa entre la posició del corrent i la concentració de clorofil·la, especialment en les components estacionals.

Els resultats indiquen que, a diferència d'altres regions del món on el canvi climàtic podria intensificar els vents afavoridors de l’aflorament, al Mediterrani nord-occidental l’efecte és el contrari. Aquesta tendència representa una amenaça per als ecosistemes marins i les pesqueries de la zona, ja que la reducció en la productivitat primària podria desencadenar efectes en cascada al llarg de tota la cadena tròfica.

Els autors també adverteixen que aquest patró podria estar repetint-se en altres regions marines de latitud mitjana, fet que subratlla la necessitat de monitoritzar l’evolució dels corrents en doll com a indicador crític dels impactes climàtics sobre els oceans. Finalment, destaquen que caldrà més recerca per comprendre els mecanismes exactes —com ara l’efecte dels corrents oceànics, la composició del fitoplàncton o la variabilitat interanual— que modulen la resposta del sistema marí a aquestes pertorbacions atmosfèriques. 

A banda de l'impacte en els ecosistemes, un resultat important d'aquest estudi és que els patrons de vents estan canviant (fet ja detectat en d'altres treballs) per tant, això caldria que es tingués molt en compte quan fem prospectiva d'energia renovable marina, en particular l'eòlica marina industrial. Un dels llocs on es vol explotar aquest tipus d'energia és al Golf de Roses. Per tant, ara sorgeixen unes qüestions: s'ha plantejat la projecció de canvis en els patrons de vents tenint en compte el que ja es veu en aquest estudi per fer estimacions del cost-benefici de la implantació de l'eòlica al Golf de Roses? Es tenen en compte els impactes ecològics  d'implantació de la renovable industrial tenint en compte la pressió afegida als ecosistemes (baixada de la producció primària actual i futura)? Són preguntes que els favorables a ultrança del negoci de la renovable industrial caldria que es plantegessin. 

Què són els corrents en doll i com estan canviant?

Els corrents en doll (o jet streams) són fluxos d'aire molt ràpids que circulen a grans altituds a la troposfera, entre 8 i 15 km sobre la superfície terrestre. Es formen per la combinació entre la rotació de la Terra i les diferències de temperatura entre les masses d’aire tropical i polar. Aquestes estructures allargades i sinuoses tenen una influència decisiva sobre el clima i les condicions meteorològiques, ja que actuen com a guies per a sistemes de baixa i alta pressió.
Amb el canvi climàtic, especialment per l'escalfament desproporcionat de l'Àrtic (amplificació àrtica), els corrents en doll han experimentat canvis significatius: s’han desplaçat cap al nord, s’han tornat més ondulats i, en alguns casos, més lents. Aquests canvis alteren els patrons de precipitació, les sequeres, les onades de calor i també les dinàmiques oceàniques, com es mostra en l'article de Crespin et al. (2025) per al cas del Mediterrani nord-occidental.

Referències:

Crespin, J., Solé, J., & Canals, M. (2025). Jet stream poleward migration leads to marine primary production decrease. Progress in Oceanography, 235, 103494.

La gran mentida nuclear (II)

 

By Photo courtesy of National Nuclear Security Administration / Nevada Site Office. Public Domain, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=190949

Benvolgudes lectores,

Tenia pendent la continuació del post anterior per aclarir per què existeix una indústria que, com ja vam veure, no és ni neta ni gaire eficient energèticament, si se’n fan els comptes de manera honesta. El sistema actual, però, permet ignorar costos futurs tot classificant-los com a “externalitats”, sovint mitjançant la desinformació, i cada vegada més amb cinisme, perquè a hores d’ara ja no es pot al·legar ignorància. A banda d’aquesta tergiversació, hi ha una connexió profunda, encara que rarament exposada de manera oberta, entre la indústria nuclear i la indústria armamentística. És una relació estructural, històrica i tecnològica que cal fer explícita.

L’energia nuclear té un origen essencialment militar. Els primers desenvolupaments tecnològics no estaven destinats a produir electricitat, sinó a fabricar bombes. El Projecte Manhattan, entre 1942 i 1945, és el paradigma d’aquesta voluntat: mobilitzà recursos científics, tècnics i econòmics a gran escala amb l’objectiu de desenvolupar les primeres armes nuclears. Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial, part d’aquest coneixement i de les infraestructures es van adaptar a usos civils, però el control militar es va mantenir en molts estats. Cal tenir en compte que les mateixes tecnologies que fan funcionar un reactor poden servir per obtenir materials fissils per a armament: és el que s’anomena “doble ús”.

Els materials que es fan servir per a la generació d’energia i per a la fabricació d’armes són pràcticament els mateixos. L’urani-235 s’empra com a combustible quan està enriquit al 3-5%, però pot ser utilitzat per fabricar bombes si s’enriqueix fins al 90%. El plutoni-239, que es genera com a subproducte en reactors, també és clau per a armament nuclear. Altres elements com el deuteri o el triti tenen aplicacions tant en reactors de fusió experimentals com en bombes termonuclears. Això vol dir que, de facto, qualsevol país amb una infraestructura nuclear pot arribar a disposar dels mitjans tècnics per produir armament.

Aquesta interconnexió no és només tecnològica, sinó també econòmica. Moltes de les empreses que operen en el sector nuclear civil participen també en projectes militars. És el cas de gegants com Westinghouse als EUA, que a banda de reactors comercials subministra tecnologia per a submarins nuclears, o Rosatom a Rússia, que combina exportació de reactors amb desenvolupament d’armes. França, a través d’Orano (antic Areva), i la Xina amb la CNEIC, també integren activitats civils i militars dins la mateixa estructura industrial.

De fet, molts països han desenvolupat el seu programa armamentístic aprofitant instal·lacions civils. Els EUA van començar la seva xarxa de centrals comercials durant els anys 50, però ja disposaven del major arsenal nuclear mundial. Rússia i França han mantingut aquest doble ús de manera sistemàtica, mentre que altres estats com el Regne Unit, Índia, Israel o Corea del Nord han utilitzat reactors de recerca o potència com a base per al desenvolupament de capacitat armamentística. El cas de Corea del Nord és especialment clar: el seu programa civil va derivar directament en la producció de plutoni per a armes.

Aquesta realitat ha dut a la creació de tractats internacionals com el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP), que diferencia entre països amb armes nuclears i països sense, però permet als segons tenir reactors civils. L’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA) actua com a supervisor, però els mecanismes de control han estat sovint insuficients. Estats com Israel, Índia i Pakistan no han signat mai el TNP i disposen d’arsenals. Altres, com l’Iran, han estat acusats d’emprar programes civils com a tapadora per al desenvolupament militar.

Pel que fa a l’estat Espanyol, no disposa oficialment d’armes nuclears, però forma part del TNP i opera centrals comercials amb tecnologia importada, majoritàriament de França i dels EUA. Empreses com Tecnatom i Ensa tenen participació civil, però també col·laboren amb programes vinculats a l’OTAN. A més, històricament l’estat Espanyol ha allotjat armes nuclears nord-americanes en bases com Rota i Torrejón, tot i que no n’ha reconegut mai la presència.

És possible separar l’energia nuclear de la indústria armamentística? Històricament no ha estat així, i tècnicament continua essent molt difícil. Encara que existeixen regulacions, la mateixa naturalesa de la tecnologia nuclear fa que els límits entre ús civil i militar siguin porosos. Per tant, cal tenir molt present què implica el suggerir que, la mal anomenada, energia nuclear pot ser una opció actual o futura per a la transició a una societat descarbonitzada. 

Salutacions,

SZD

La gran mentida nuclear

(By Garcellor - Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=6816222)

Benvolgudes lectores,

Aquest post i el següent seran, a diferència del que acostuma a ser la norma en aquest bloc, més quantitatius. I ho seran degut a una necessitat que ve de la campanya que ja fa uns anys s’ha engegat a Europa i que, penso, a Catalunya cada cop anirà agafant més força, sobre tot quan calgui tancar i desmantellar les tres centrals nuclears que hi tenim operatives. Cal un post en aquest sentit per mostrar amb números i càlculs clars del que s’anomena energia nuclear. Veurà la lectora que, la mal anomenada, energia nuclear no és ni font energètica ni és neta. Des de fa uns anys, els lobbies nuclears han intentat fer passar bou per bèstia grossa i han afegit a la primera mentida (és una font d’energia) una segona: és una energia neta en el sentit de que representa molt poques emissions comparades amb l’energia fóssil. En aquest post doncs us presentaré unes estimacions molt aproximades que posen en evidència l’engany majúscul del qual hem estat víctimes. En el post següent entendrem el perquè de l’engany i qui hi ha realment al darrera. 

No és una font d’energia 

Per a que ho sigui cal considerar tot el cicle de vida i veure que l’energia produïda en tot el cicle de vida supera la que es consumeix per construcció, manteniment i desmantellament. Per tant, cal comptar la construcció de les centrals nuclears, la mineria, el manteniment de la central, el seu desballestament i, el més important, el manteniment dels residus durant tot el temps que siguin actius i, per tant, perillosos per a la vida. 

L'energia real generada per 1 kg d'urani en un reactor nuclear comercial (amb un enriquiment del 4% de l'U-235 disponible) és aproximadament (tenint en compte una eficiència de calor generat a electricitat del 33%) 27 terajoules (TJ) o 2,7 × 10¹³ J.

L'energia necessària per gestionar de manera segura els residus nuclears generats per 1 kg d'urani durant 100.000 anys (el temps en que els residus deixen de ser perillosos) és aproximadament 100 petajoules (PJ) o 1 × 10¹⁷ J en una estimació conservadora, en la qual es tenen en compte els costos del manteniment de la infrastructura d’emmagatzematge dels residus. Si fem una estimació menys conservadora podríem dir que el valor seria 45 TJ o  4,5 × 10¹³ J.

L'energia necessària per construir una central nuclear, distribuïda per 1 kg d'urani utilitzat en tota la seva vida útil (40 anys), del seu desmantellament i tractament posterior de les parts contaminades és,  aproximadament, 57 gigajoules (GJ) o 5,7 × 10¹⁰J.

Aquí no he comptat la possibilitat d’accident i el cost energètic que ha implicat això. Però ja veiem que si estimem tot el cicle de vida (i això és necessari fer-ho si volem deixar un planeta habitable a les generacions futures) l’energia nuclear és un embornal d’energia: 27TJ de generació front 45 TJ per kilogram d’urani de consum al llarg de tot el cicle de vida del combustible utilitzat.

No és una energia neta

Per això cal calcular les emissions associades a l’ús d’urani, veiem-ho. L'energia consumida i les emissions associades a l’energia nuclear provenen de diverses etapes: Extracció i refinament de l'urani: 563 tCO₂e, enriquiment i fabricació del combustible nuclear: 375,83 tCO₂e per kg d'urani, construcció, manteniment i desmantellament de la central nuclear: 601,33 tCO₂e/kg d'urani. A partir d’aquí ve el problema de comptar les emissions dels residus, ja que depen de com ho fem (suposant que es posen en magatzems geològics que «només» cal vigilar durant 500 anys), ens dona unes emissions de 31,57 tCO₂e/kg. Si som conservadors, suposant que caldrà vigilar els residus mentre estiguin actius (ja que tots no es poden emmagatzemar en aquest tipus de llocs), llavors dóna: 6.313 tCO₂e/kg (cent mil anys de gestió activa). Així, cada kg d’urani utilitzat en una central nuclear genera aproximadament 1.572 tones de CO₂ equivalent al llarg del seu cicle de vida (en la hipòtesi de que només cal mantenir-lo durant 500 anys). Si ho fem amb el que s’anomena dipòsit actiu: 7.854 tones CO₂e/kg d'urani. 

Si ho expressem d’una altra manera, això són uns 200 gCO₂e/kWh front els 390 gCO₂e/kWh que genera una central de cicle combinat. Si fem estimacions més optimistes podríem dir que son 100 gCO₂e/kWh. És a dir una central nuclear emet un quart del que emet una central de gas de cicle combinat. Per tant, d’energia «neta» res de res. 

Factor de risc associat

L’anàlisi del cicle de vida de l’energia nuclear ha de considerar els costos energètics i les emissions associades als accidents nuclears. Això és especialment rellevant perquè els accidents poden generar impactes a molt llarg termini, tant ambientals com econòmics.

Els models probabilístics de seguretat nuclear assumeixen que els dissenys de reactors moderns han reduït significativament la probabilitat d’accidents. No obstant això, la dada empírica suggereix una probabilitat molt més alta (1 cada 6.000 anys-reactor) això dóna unes emissions associades als accidents de 0.75 tones CO₂e/kg d'urani. Ja veiem que si ens centrem només en emissions l’impacte és baix, ara, això seguint la lògica del sistema consumista que tenim, si ho fem en termes de risc i morts, llavors el cost avaluat cal reconsiderar-lo d’una altra manera, diria que més humana (i aquí ho deixo). 

Conclusió

Hem vist segons aquests càlculs molt aproximats, perquè la nuclear no és una font d’energia ni és neta. Llavors perquè ens venen això? Si considerem només el curt termini (per tant, incorrectament), sí que és una font d’energia (sense comptar els costos de tractament i manteniment dels residus i el desmantellament de les centrals). Dit d'una manera col·loquial: si ens fem trampes al solitari llavors podem dir que els reactors nuclears generen energia. Però clar, com totes les trampes, amb el temps es veuen, i ara que els reactors es fan vells, exposen les vergonyes del sistema trampós que ens han venut. Ja podem veure on tindrem els problemes en el futur proper: primer en el tancament de les centrals que, econòmicament, és inviable sense subvenció pública (quin benefici en treu l’empresa del desmantellament?). Per tant, existirà la temptació des de l’esfera pública d’allargar al màxim la vida de les centrals, amb el risc que això comporta i amb l’increment de la generació de residus corresponent. Per altra banda, hi ha els residus dels quals ningú se’n vol responsabilitzar perquè, una altra vegada, és una inversió a fons perdut, de fet això ho hauria de pagar qui n’ha tret el benefici, correcte? Ah! però espera, que l’economia «de mercat» no anava així...

Hi ha una raó de fons més important de les que he exposat per justificar aquesta obsessió i rentat verd que s'està fent amb la nuclear. Però això, benvolguda lectora, requereix un altre post. 

Salutacions,

SZD

PS. Alguns enllaços d'interès: 

https://www.cbo.gov/sites/default/files/110th-congress-2007-2008/reports/11-14-nuclearfuel.pdf

https://www.europarl.europa.eu/RegData/etudes/etudes/join/2001/303110/DG-4-JOIN_ET%282001%29303110_EN.pdf

https://aei.pitt.edu/82924/1/1993.pdf

https://www-pub.iaea.org/MTCD/Publications/PDF/P1905_web.pdf

https://inis.iaea.org/records/gq124-vcs15/files/42024293.pdf?download=1

https://aei.pitt.edu/6656/1/6656.pdf

https://www.oecd-nea.org/upload/docs/application/pdf/2020-11/5300-strategy-selection.pdf

Societat de consum, societat de la mort

(By Jaime Ardiles-Arce (photographer). Krater by Euphronios (painter) and Euxitheos (potter). - Wikipedia:Contact us/Photo submission, Domini públic, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=4944469)

Benvolgudes lectores,

Començo l’any amb un post que vol fer un balanç i ajudar a prendre consciència del que ha significat l’any passat i de les tendències que apunten per aquest any que acaba de començar. Així per cadascuna de les tres crisis que estem patint en destacaré un aspecte concret que m'ha semblat més rellevant. 

La crisi climàtica ens ha tocat d’aprop amb una DANA al País Valencià, un fenòmen extrem, i que els escenaris futurs apunten que seran més freqüents i intensos. Aquests events extrems es donen degut a un canvi de la dinàmica de circulació atmosfèrica (canvis en el corrent en doll atmosfèric) i l’increment de la temperatura superficial del mar, que aquest any ha batut rècords. 

En segon lloc la situació geopolítica mundial, presenta més inestabilitat i menys acords globals per fer front a les amenaces ambientals. Es de destacar els fracassos vestits d’acords importants de les COP, la darrera ha estat per enmarcar com una referència a estratègies de desorientació i auto-engany. En particular la COP29 a Baku ha estat un fracàs estrepitòs pel que fa compromisos dels estats rics per posar els recursos i els mitjans per fer front a la catastrofe climàtica. 

Pel que fa a la crisi energètica i de recursos, el darrer informe de la AIE posa de manifest que, com més va, més desorientació hi ha i més difícil es fa maquillar l’evidència. Es parla de transició renovable a gran escala, però el gran esforç de coordinació, mobilització de recursos financers i de reorganització socio-econòmica que això implica no es menciona o, si es fa, només s’aborda amb frases fetes i brindis al sol que ho fien tot a l’eficiència i a la innovació tecnològica futura. 

Sobre la crisi ecològica les notícies són cada cop més preocupants, només cal dir que hem creuat el límit planetari pel que fa a la integritat de la biosfera i cal afegir-hi aquí el que es coneix com a entitats noves, entre les quals els plàstics. Cal recordar que els micro i nano plàstics ja han arribat al nostre cervell i han entrat dins del nucli cel·lular que és on hi ha el material genètic de la cèl·lula. A partir d'aquí els riscos de continuar consumint plàstics ens porten a territoris desconeguts fins ara...

Així doncs, no es vol qüestionar el que és una evidència: el sistema que ha creat el problema no ens hi pot treure. En un treball de finals de l’any passat a Nature queda ben clar que el problema són/som els rics: el 20% més ric del món són els que produeixen més impacte en els límits planetaris. En particular, aquest treball fa una anàlisi detallada i troba que la responsabilitat d’entre un 31-67% i un 51-91% de creuar els límits planetaris és pot atribuir al 10-20% de la població més rica del món. Independentment del país que es consideri, ja que és una qüestió de poder adquisitiu i de patrons de consum. La suggerencia és clara: canviant el consum d’aquest 20%, que adopti els nivells i patrons de consum dels que tenen menys impacte portaria a una reducció de 25-53% de la pressió sobre el medi ambient. Només amb això, es tornaria a portar els límits planetaris de la integritat de la biosfera i del canvis d’usos del sol a zona segura. Però això implica, benvolguda lectora, canvis estructurals en les principals economies del món i aquí és on arribem a tocar os.

Part del problema és que no estem canviant de rumb perquè encara pensem que en un sistema com l’actual on el déu benefici és inqüestionable i la santa competitivitat és la metodologia que manté aquest déu viu, és difícil produir canvis. Ja que aquest 20% són (som) els que tenen el poder i els mitjans per poder actuar i invertir les tendències. Així, pensem que la dinàmica mental i la visió que tenim els habitants del primer món no ens permet fer canvis profunds de manera ràpida (de moment).

Hi ha qui diu que el problema és el capitalisme i no tant sols el consumisme. Però cal tenir en compte que actualment capitalisme i consumisme són les dues cares d’una mateixa moneda: mentre que el capitalisme és un sistema que gestiona com es produeixen i distribueixen els béns, el consumisme es refereix a una actitud o comportament centrat en com es consumeixen aquests béns. Podríem dir que el capitalisme és el que proveeix l’oferta, mentre que el consumisme empeny la demanda en un llaç que es retroalimenta de manera exponencial per produir-consumir cada cop més i més. Potser el que caldria doncs es veure d’entendre millor què es aquest consumisme, perquè del capitalisme i les seves crítiques hi ha molta bibliografia. 

El consumisme requereix una societat insatisfeta, depressiva, que estigui regida per comportaments compulsius, irreflexius i guiats per l’emotivitat acrítica. Tot això porta a que els inidividus d’aquesta societat, tot i tenir de tot, no puguin estar mai satisfets i per tant, ser feliços. Consumir és fer desapareixer, eliminar, matar o destruir/transformar per satisfer desitjos (reals o creats) en oposició a la vida, que és regeneració. Per tant, una societat que es basa en la idea de consum és una societat que, quan consumeix la biosfera i no en permet la seva regeneració és una societat que està emfatitzant la mort, i per tant la desaparició de la vida en les seves formes actuals. És, per tant, una societat que, amb el culte al déu benefici a través del consum, lloa a Tànatos, el déu de la mort, sense adonar-se’n. Si ens cenyim a les dades, comprovarem que la integritat de la biosfera està sent destruida cada cop més i per tant, estem matant amb el nostre consum esfereidor, la vida a la Terra. D'aquí el títol del post: una societat de consum és una societat que mata la vida a la terra i, per tant, una societat de la mort. 

Com he dit més amunt, el nostre problema és que, tenint les necessitats bàsiques cobertes, no estem satisfets. En el moment que ens adonem d’això, en aquest moment, es produeixen canvis de perspectiva que poden portar a canvis de comportament individual i col·lectiu. 

Per a mi, l’estratègia en les classes mitjanes i altes del primer món i les altes del sud global, passa per cultivar el sentiment de benestar que sorgeix de la gratitud per allò que sí tenim. Aquest sentiment d’agraiment ens treurà de la nostra obsessió per la distracció i el consum, per aprofundir en això cal tenir present que allò que tenim ho devem a moltes altres persones. Cal adonar-se que no només allò que tenim, sinó gran part d’allò que som ho devem a la influència, el contacte i la cura de moltes altres persones. Hem oblidat que la societat funciona (encara) perquè la majoria de gent té cura dels altres,  dels més febles i dels més desafavorits. Un clar exemple d’això ha estat la reacció popular, amb els voluntaris que han anat a ajudar als afectats de la DANA al País Valencià. Seguiré desenvolupant aquest punt en un post futur. 

Salutacions,

SZD

Catalunya: constitució i república

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Estelada_humana_a_Manresa.JPG (Josep Renalias Lohen11, CC BY-SA 3.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0>, via Wikimedia Commons)

Benvolgudes lectores,

Avui és un dia especial al nostre país, tot i que no tothom ho sàpiga reconèixer. Tal dia com avui a Catalunya va començar una revolució democràtica que va quedar temporalment estroncada. Passats els anys encara no hem pres prou perspectiva del que va passar i per això m'agradaria dir alguna cosa sobre el moviment social que va portar al país a una efervescència política que, hores d'ara sembla que tothom ha oblidat enmig de les circunstancies actuals. Deixeu-me constatar abans que res un fet: degut a la globalització aquí, com també a d’altres llocs, socialment, políticament i ambiental hi ha una tensió molt important. Això ve de que tenim una situació en la qual ambientalment i a nivell de recursos estem al límit. Per fer front a aquesta situació calen canvis molt profunds que vinguin d’una visió diferent del món. I aquests canvis han de reflexar-se en tres nivells: polític, socio-cultural i de gestió ambiental.

A nivell polític cal un canvi radical de fer les coses. Una oportunitat d’aquest canvi radical va ser, i és, tot el moviment per la independencia de Catalunya. Això és així per la part que té de canvi de regles del joc i d’oposició a l’stablishment o l’statu quo.

Així, el moviment per la independència de Catalunya ofereix unes possibilitats interessants pel que fa a la transició cap una gestió més propera a la societat, més descentralitzada i més lligada als interessos de la població i a la protecció del medi ambient que no pas els actuals estats-nació (construïts, o a mig fer com l’Espanyol). De fet, l’aspiració de crear un estat independent i diferent de l’actual neix com un descontentament general envers com es va gestionar la crisi del 2008-2010, i les seves seqüeles per una banda i per la frustració de gran part de la societat catalana cap a un model polític (l’autonomista, resultat del règim del 78) que mostrava (i mostra) signes evidents d’esgotament. D’aquí sorgeix l’empenta per reformar aquest model, confiant en que l’anomenada ‘transició’ no s’havia acabat i, per tant, es podia impulsar un model encara més descentralitzat per regenerar tot l’estat. Això ve d’una llarga tradició dels darrers dos segles (XIX i XX) en els quals Catalunya ha estat un motor no només econòmic sinó polític pel que fa a la modernització de l’estat Espanyol. D’aquí que primer es proposés una reforma de l’estatut, que no només va fallar, sinó que va ser motiu de befa per la nació dominant a l’estat, la que assimila la idea d’Espanya per la de Castella. Aquest menyspreu neixia d’una prepotència característica de qui sap que, no només té el poder, sinó que controla els mitjans que difonen el discurs que serà consumit per les masses. La resta ja ho coneixem: alternativa si no ens escolten i ens ridiculitzen? Marxar. El problema ara és com ho fem per marxar si la nació dominant (Espanya-Castella) és la que controla no només la força sinó el discurs i la propaganda. Però anem a pams. En el moment que estem vivint podem constatar:

• la inoperància majoritària (amb excepcions) de la classe política degut a la contaminació del règim del 78 i a una estructura política que neix ja viciada i presenta greus mancances democràtiques, tal com vaig apuntar en un post de fa ja temps.
• clarificació de la situació respecte de l’1O del 2017. La independència és un moviment revolucionari que no pot confiar en les institucions existents per a la seva culminació. Això ha quedat palès tant l’Octubre del 2017, com en els anys següents, en els quals, a partir d’aquell punt només hi ha hagut renúncies a nivell polític (i social) devant de la repressió de tot el moviment independentista. 
• com a moviment revolucionari que és, no pot ser mai reformista i, per tant, cal que sigui rupturista en els tres eixos principals: nacional, social i ambiental.

A partir d’aquí cal tenir clar en què s’ha equivocat i, al meu entendre, es continua equivocant, el moviment independentista. Segons els discursos que he sentit a la manifestació de la diada, per exemple:

• l’ideari del moviment, per tal com ha anat evolucionant s’ha bastit a ‘la contra’, és a dir, la independència com la solució als mals que venen d’Espanya. 
• el punt antenior ha portat a un discurs basat en el futur: el que hagim de discutir sobre com solucionar els problemes actuals, ho farem un cop el procés s’hagi culminat amb la independència, amb tot el que això comporta d’indefinició i, per tant, de feblesa i de sobre-estimació del procés.
• l’unionisme ha reaccionat, ho han fet imposant ‘la (seva) realitat’ com a solvència enfront del ‘fer volar coloms’: l’estat tindrà mancances, però funciona i ho fa per garantir l’ordre, si cal amb accions violentes i èticament, moralment i democraticament reprovables. Tot i que sabem que, citant a Asimov: ‘la violència és l’últim recurs dels incompetents’. A més, aquesta reacció, en l’aparell de propaganda espanyol ha capgirat la situació i ha transformat l’agressor en víctima (la política, la cultura i la imposició de la llengua Espanyola) i la víctima en agressor (els independentistes imposen la seva voluntat i la seva llengua al conjunt de la societat catalana que, majoritariament, es vol espanyola). I tot això ha agafat totalment desprevingut a l’independentisme, perquè confiava en la ‘solidesa’ dels fets.
• la propaganda nacionalista i colonial espanyola i els seus mitjans afavoreixen els grans interessos internacionals que fan, al seu torn, de mecanisme sostenidor del mateix estat. Per tant, internacionalment, els grans lobbies, són conservadors en els canvis polítics, sobre tot en el cas d’un moviment que té aspectes revolucionaris: més democràcia, més participació ciutadana, més empoderament de la col·lectivitat i de les decisions polítiques per part de la ciutadania, etc. 
• fruit d’aquesta propaganda (que fa segles que funciona), els catalans mentalment, directament o indirecta, acceptem la superioritat de la llengua i la cultura hispànica. Cosa que és rotundament falsa perquè no hi ha, objectivament parlant, cap llengua ni cultura superior a les altres. Això és típic de societats colonitzades i en parlaré en un altre post. 
• hi ha un darrer punt que tot sovint es menciona i és l’absència de lideratges aglutinadors. Aquest aspecte neix d’un problema estructural més gran, que és el fet de que hi hagi, en general, una classe política que ha perdut la vocació de servei a la societat. 

A. J. Tonybee va estudiar l’evolució de les elits socials, la seva decadència i el paper que comportava això en el col·lapse de la societat que dirigien. Tonybee comenta la desconnexió de les elits de la realitat i els reptes que enfronta la societat que dirigeixen com una de les causes de la decadència de la civilització que guien. Per tant, Catalunya pateix ara mateix aquest problema, juntament amb tot occident. A aquest fet s’hi suma la tendència global a la superficialitat i l’individualisme. Un problema característic de tots el col·lapses és la creixent ‘individualització’ de la societat. Això és, cada cop la noció de pertànyer a un grup cohesionat, relativament gran i amb unes característiques identificatives que moldegen positivament el comportament individual és més feble. En d’altres paraules, la gent va més a la seva i pensa menys en els altres. Això es dóna a tots els nivells però és, precisament, en els nivells de gestió més alts on això es fa més palès. He parlat manta vegades de la teoria d’Orlov de les fases del col·lapse. Aquesta teoria es pot veure des de la perspectiva de la pèrdua de consciència col·lectiva, que passats certs llindars, fa avançar en fases que redueixen l’abast de les interaccions socioeconòmiques per un creixent individualisme. Si prenem aquest punt de vista podrem entendre què passa amb els partits catalans actuals i amb alguns dels seus líders i les decisions que es prenen o les campanyes de des-informació que es fan. Actualment hem arribat a un punt en que molts (no tots) dels nostres representants polítics ja no són cap d’aquestes dues coses: ni ens representen ni fan política. No ens representen perquè no defensen els interessos del col·lectiu que els ha votat i, no només això, en són totalment indiferents, perquè creuen que amb una publicitat ben engreixada i sucosa tothom (o la majoria) s’empassarà qualsevol cosa. Per altra banda, i com a conseqüència d’aquest primer punt, tampoc no fan política, entesa com l’art de governar o gestionar els afers públics, perquè gestionen només els seus afers, això sí, amb recursos públics.

Fins aquí el diagnòstic. La proposta és utilitzar el potencial que tenim com a nació per modificar aquesta tendència. En aquest sentit el document que ha publicat l’ANC per revertir la situació, les Tesis d’Agost  va en aquesta direcció i proposa línies ideològiques molt interessants per reactivar el moviment. La proposta que faig aquí complementa aquest document. 

Cal tenir en compte que, per les seves característiques, Catalunya es un país amb un teixit social molt fort, per tant, això cal reforçar-ho, i aquí cal molta creativitat i confiança en el que som. Això permetrà bastir un moviment que hagi après del passat i que tingui la força de ser auto-crític de forma constructiva. 

Un error cabdal en aquests anys va ser assumir que sense llengua i cultura podíem tenir un estat independent, que podem ser independents com ho és Irlanda, amb la mateixa cultura del país del costat. La hipòtesi que hi havia per sota d’això era creure que hi havia una part important de la societat que, sent hispano-parlant, no acceptaria el moviment si es basava en una reivindicació cultural-nacional. Ja s’ha vist que això no és així i que realment, qui no accepta el moviment i se sent nacionalment espanyol és precisament perquè és impermeable a qualsevol cosa que qüestioni l’statu quo i creu que tant la llengua com la cultura catalana són inútils en el millor dels casos i una nosa que cal eliminar en el pitjor. Per tant, la renúncia a la llengua i la cultura no és una opció. Renunciar a la llengua en el moviment independentista és fer el joc al nacionalisme espanyol, que pretén eliminar totes les altres cultures peninsulars o reduir-les a la seva mínima expressió per tal que acabin desapareixent. 

Per tant, primer pas, prestigiar i donar valor al que som: la nostra cultura i la nostra llengua, i aquí hi ha molt camí per correr mentre encara siguem una pseudo-autonomia de l’estat. 

Per altra banda, cal engrescar a tothom amb el moviment independentista. La lluita per la independència és renovadora i revolucionària en el sentit de canviar l’estructura socio-política. Cal convidar a tothom que defineixi com vol que sigui la nova república. Això sí, aquesta definició cal que parteixi d’unes bases comuns: democràcia, cultura i llengua i drets fonamentals i ambientals. I per això cal bastir consensos grans i posar negre sobre blanc què implicarà la independència. 

Hi ha hagut un intent en aquesta direcció, la proposta de constitució feta pel jutge Santi Vidal. El fet que va quedar esborrada fulminantment dels mitjans i del debat polític, n’indica el perill per a l’estat. Reconeixent aquest primer intent de constitució, crec que es pot prendre com un inici per tal de que la societat i el moviment independentista expressi què vol ser com estat. Això és una oportunitat i una opció guanyadora si s’articula i es desenvolupa correctament, ja que permet bastir i definir objectius concrets. 

Si m’ho permeteu, la constitució ha de ser innovadora en els tres àmbits que he mencionat abans: democràtic (organització territorial, representació política, defensa de les llibertats i definició de deures), socio-cultural (com protegir i potenciar una cultura minoritzada i desprestigiada i la seva llengua, instruments necessaris per aconseguir-ho i mecanismes de gestió democràtica d’aquests instruments) i ambiental. En aquest darrer punt, el més important, ja hi ha alguna aportació interessant, per exemple en aquest article, en la proposta del Manifest per una Transició Ecosocial Justa i Democràtica i en les 52 mesures per a una transició ecosocial. Des del meu punt de vista la independència ha d’implicar necessèriament la defensa de la terra i de la Terra al mateix temps, perquè no té sentit una sense l’altra. La transició a un nou sistema o un nou estat ha de ser justa socialment i ambiental o no és transició, és gestió del col·lapse, amb tot el que això implica. 

Molta de la gent que s’havia il·lusionat amb el moviment independentista ara està decebuda o desesperançada. Però el fet de que hi hagi un nombre molt important de persones que encara cregui en el projecte és indicatiu de que és sòlid i que, malgrat les dificultats, en el futur té moltes opcions de tirar endavant. Cal però entomar reptes i construir, cal bastir unes estructures socio-polítiques que no depenguin de la representació institucional sinó que estiguin orientades a utilitzar-les de forma molt concreta i curta en el temps per construir unes noves estructures més d’acord amb les necessitats presents i futures. Cal un projecte engrescador bastit amb opcions, no amb negacions obertes: tenim una finestra d’oportunitat única per reprendre el camí polític allà on el 2017 no es va saber arribar, però només si aprenem dels errors i proposem un relat transformador de la societat, ja que sense un objectiu clar per després de la independència no podem tenir la força necessària per tirar endavant. I la proposta, repeteixo, és clara: una constitució que defineixi una república ampliament democratica, socialment oberta des d’una defensa de la llèngua i cultura catalana i ambientalment revolucionària en la defensa del patrimoni natural (ecològic i ambiental) per a les generacions futures. 

Salutacions,

SZD

Temps de rècords

https://overshoot.footprintnetwork.org/

Benvolgudes lectores,

Escric aquest post estiuenc per fer notar que aquests darrers dies hem tingut dues efemèrides tristes. La primera ens alerta sobre els registres de temperatura mitjana global, l’indicador que ens dóna una idea de com ens estem allunyant del que podríem dir en termes col·loquials la «normalitat». Doncs bé, aquest any ja hem superat un altre cop les màximes temperatures des de que es tenen registres, el rècord és va assolir el dilluns de la setmana passada (22 de juliol). És a dir, va ser el dia amb una temperatura mitjana de tot el planeta més càlida (17,16 ºC) que la del dia abans (17,09ºC) o la de l’any passat (17,08ºC). Aquest fet ens està posant de manifest que no només hi ha un ascens de la mitjana de temperatures anual, sinó que els extrems càlids es van fent més grans. Aquest comportament és típic d’un sistema que s’està desestabilitzant, és a dir, està passant d’un estat que podia absorbir certes pertobacions a un que és inestable i, per tant, qualsevol petit canvi o pertorbació l’allunyarà molt d’on estava inicialment. Per entendre això, podem fer servir l’analogia d’un pont que s’està deteriorant. Primer el pont en bon estat pot aguantar vibracions, siguin de vent o de vehicles pesats que passen per sobre: les absorbeix mantenint l’estructura i reduint aquestes vibracions. Si el pont es deteriora llavors cada cop notarem que, al passar un vehicle pesat, o quan bufa el vent fort, el pont vibra més i tarda més en absorbir aquestes oscil·lacions. Si no fem res, arribarà un moment que qualsevol petita oscil·lació farà que el pont col·lapsi. Bé, això és el que estem fent amb el clima de la Terra: l’estem empenyent cap a un estat en el qual cada cop oscil·la més i tarda molt més en absorbir les pertorbacions, siguin aquestes en forma d’emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH), de destrucció dels embornals d’aquets gasos, de destrucció i canvi d’usos del sol o dels ecosistemes, etc. D’aquest rècord n’han parlat algun dels mitjans catalans, però com sempre, aquestes notícies no s'expliquen amb el mateix entusiasme del que es parla d’aquells assumptes realment importants per a la humanitat, com les olimpíades de París o les qüestions de l'economia convencional. 

A aquest rècord en podem afegir un altre encara més important i punyent: avui és el dia del sobreeiximent planetari. Això vol dir que avui, precisament, hem consumit tots els recursos renovables que la Terra pot regenerar en un any. El problema d’aquest dia és que cada any es dona més aviat, exceptuant l’any de la pandèmia i els subsegüents. Per exemple, el 1975 aquest dia del sobreeiximent o excés va ser el 27 de novembre, el 2000 el 17 de setembre o el 2015 el 7 d’agost. Per tant, aquest temps de cada cop exhaurir els recursos disponibles i no deixar que el planeta els regeneri, s’escurça. Fins quan? No ho sabem, però és evident que a aquest ritme no tardarem en experimentar la tempesta perfecta. Recuperant l’analogia del pont, no només estem fent passar cada cop vehicles més pesants pel pont sinó que, a més, estem treient o deteriorant les estructures del pont que el sostenen, fent, per tant, que el col·lapse del pont s’acceleri. Pensem que els recursos renovables del planeta afecten en gran mesura també a la capacitat dels ecosistemes de fer d’embornal de GEH. Tot i que aquesta metodologia del dia del sobreeiximent o del excés planetari té algunes crítiques, la idea que la sustenta està en la mateixa direcció de la que alerten els límits planetaris. 

Per tant, dos rècords per a fer-nos pensar durant aquest més d’Agost.

Salutacions,

SZD

Catalunya: entre la negació, la ira i la negociació

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/9e/Palau_Parl_Cat.jpg)

Benvolgudes lectores,

Escric en aquest post sobre el resultat de les eleccions el diumenge al nostre país. Ho faig saltant-me un principi bàsic que he intentat seguir des del principi d’aquest bloc, que és no escriure amb pressa, però crec que les circunstàncies actuals ho requereixen i crec també, que els resultats són tant obvis i evidents, que no cal esperar gaire per fer quatre apunts de la trista realitat que mostren les tendències de vot. 

Cal dir doncs, que tenim mala peça al teler en dos aspectes: el primer i més important és la constatació de que l’electorat a Catalunya és fortament involucionista pel que fa a polítiques climàtiques i de protecció dels ecosistemes. El segon aspecte és que l’opció de regeneració democràtica s’ha aconseguit descativar (de moment) pel moviment involucionista/conservador. Veiem en aquest post el primer aspecte i, en un de futur, parlaré del segon.

L’actual espectre parlamentari mostra que, 125 dels 135 escons al Parlament (85,96% dels vots) són conservadors. Amb això vaig més enllà de les etiquetes sentimentals que ven cada maquinària electoral de partit. És a dir que, pel que fa, per exemple, als tres partits més votats, les seves actuacions a nivell mediambiental són gairebé calcades: tots ells han governat en un moment o altre i cap d’ells ha seguit polítiques decidides per fer front al problema. Deixeu-me dir que de problema només n’hi ha un de gros: la nostra supervivència com espècie i la de moltes altres que arrossegarem en aquesta bogeria. D'aquest en  deriven després tots els altres que tenim actualment. Alerta, això no vol dir que dintre de cada partit no hi hagi sectors molt preocupats pel medi ambient, però aquests sectors tenen molt poc pes en les polítiques que acaba fent i aplicant a curt i mig termini el seu partit i, per tant, a la pràctica, és com si no hi fossin. El que indiquen els resultats és que als habitants de Catalunya (al menys els que han votat en aquesta contesa electoral) o no els importa, o no creuen necessari un canvi de manera d’afrontar el problema mediambiental, ja que els partits que han votat majoritariament o el neguen directament (Vox i PP) o fan veure que els preocupa, però a l’hora d’actuar proposen pedaços que són més un rentat verd que una altra cosa. Els dos partits que proposen de manera directa alguna acció representen només el 9,91% dels vots. 

Fa temps que vaig parlar de les fases del dol en el problema de col·lapse mediambiental i de recursos que estem patint. En el model de Klüber-Ross, a nivell social, els resultats indiquen que estem en les dues/tres primeres fases: negació i/o ira o, com a molt, en la de la negociació. És a dir que l’espectre polític en el Parlament ens mostra que les propostes polítques principals es centren en mantenir l’actual model perquè, o no veuen, o no reconeixen que fent les mateixes polítiques que s’han fet en els darrers 60 anys però posant més renovables no és una opció que solucioni el problema. Cal dir que el que ens passa a Catalunya no és una peculiaritat i que seguim les tendències a nivell europeu, però també cal dir que aquestes tendències aquí es veuen agreujades per la situació particular i les inèrcies històriques (tant autòctones com del país veí, que imposa la seva manera de fer) que configuren la realitat actual. 

Per tant, segons el panorama actual, caldrà actuar des de les plataformes socials i l’activisme fent pressió des de moviments ciutadans per contraposar-se als interessos econòmics (o lobbies) dominants que pretenen (i sembla que aconsegueixen) utilitzar les institucions com a corretja de transmissió i plataforma d’implementació dels seus interessos particulars. Aquests interessos són curt-terministes i volen un retorn immediat de les seves accions o ‘inversions’ amb diner públic que ‘ajudi’ a implementar els seus negocis (la majoria dels quals són, en el millor dels casos, rentat verd). En tenim uns quants exemples, però citaré els tres més característics: el projecte de macro complex turístic a Tarragona, el macro parc eòlic a l’Empordà i l’ampliació de l’aeroport del Prat. Tots tres són una aposta per un model suicida que no només trinxa el territori i beneficiarà a uns pocs, empobrint-ne a molts, sinó que, en el cas de l’aeroport és llençar els diners quan el transport aeri es reduirà en les properes dècades. En el cas del parc eòlic pot causar un dany majúscul i irreparable als ecosistemes marins i en el cas del complex turístic al camp de Tarragona degradarà socialment i incrementarà la necessitat de recursos en un àrea que ja està al límit pel que fa a la seva vertebració social, contaminació i en necessitats materials. 

Tot plegat doncs apunta a que sigui qui sigui dels grans partits que gestioni l’autonomia els propers 4 anys, decisius en adaptació i mitigació del Canvi Climàtic, no han entès (o no volen entendre) els reptes que hem d’afrontar i el canvi de model que implica. 

Fins aquí el diagnòstic, ara cal veure com actuar davant aquesta situació. En primer lloc la situació que vivim és un signe clar de les primeres fases del col·lapse. Vull recordar aquí que el col·lapse es dona perquè la societat que el pateix s’entesta en seguir aplicant velles polítiques i maneres de fer a problemes nous. Això passa perquè tal com vaig comentar en el darrer post el sistema actual pretén vendre que un problema irresoluble té solució, per això parlava de la quadratura del cercle (matemàticament és un oxímoron). Les eines que tenim de representació democràtica clarament no són útils per la situació de col·lapse que estem visquent, bàsicament perquè es necessita una gestió democràtica més descentralitzada, més representativa i més participativa i adaptada a cada territori, cosa que va contra la tendència de cooptar i controlar les decisions i el govern pels grans interessos econòmics. 

Aquesta acció des de fora de les institucions, cada cop més dominades per aquesta visió curt-terminista i de cerca del benefici immediat i allunyat de l’interès públic, cal que estigui basada en un canvi de perspectiva. Aquesta perspectiva implica unes actuacions que entenguin que l’objectiu es ajudar a un canvi de model que es produirà d’una manera o una altra, però que l’important és treballar pel com i no tant pel què. Es a dir, està clar que el model creixentista, neo-liberal i injust actual està a les acaballes, l’important aquí és que quan la majoria de la població se n’adoni (i ja se n’adona: què és sinó l’augment del populisme i el feixisme?) no caigui en la desesperació o l’apatia. Per això cal treballar en els canvis de mentalitat, en l’establir xarxes de suport social i en no esperar resultats immediats. D'aquesta part pràctica en parlaré en el següent post. 

Finalment deixeu-me fer un apunt final pels que sempre deslliguen l'eix nacional de l'eix social o l'ambiental: sense el nostre patrimoni natural (i això és la protecció del medi ambient i ecosistemes) no hi ha país, no hi ha cultura i no hi ha, al capdavall, política vàlida. Fins que els moviments polítics del país, actualment els que s'anomenen independentistes, no posin com a prioritat vertebradora del moviment la protecció del medi ambient i els ecosistemes enfront de l'actual model suïcida i assassí, no tenim opció. En parlaré més en detall en un post proper. 

Salutacions,

SZD