dimarts, 17 de novembre de 2015

El retorn del futur: les expectatives d'un demà millor.





Benvolguts/des lectors/es,
Aquest pretén ser un post que, tal com dos posts anteriors  en la mateixa línia, qüestiona el nostre esquema conceptual. La reflexió que faig ve motivada sobretot pels atemptats recents a Paris. Vull expressar el meu condol per aquests fets i les víctimes i familiars d'aquestes i, al mateix temps, per totes i cadascuna de les víctimes que les actuals guerres estan causant en tot el món. Penso que el que ha passat a Paris ens ha de fer reflexionar i ens ha de moure més enllà de les emocions de rebuig, ràbia o por, per arribar a qüestionar-nos com estem encarant l'actual situació sociopolítica en aquest món globalitzat. En aquesta línia m'agradaria doncs emfatitzar que els brots violents que estem patint  a Europa no reflecteixen res més que un cicle que alguns estudis ja fa temps apunten (tal com vaig documentar en posts anteriors) i que cal tenir en compte si seguim mantenint el BAU. Bàsicament les conclusions d'aquests estudis són que la violència depèn del grau de desigualtat social que hi hagi en una societat. Si la nostra societat és globalitzada, la desigualtat (i per tant la violència) també l'hem d'entendre globalitzada i cal treballar per reduir-la no només a Europa o el primer món sinó a tot el planeta. El que passi a l'Àfrica, Sud-Amèrica o Àsia ens afecta directament. Per tant, el que no podem fer és tenir una mentalitat del segle passat (que presuposava fronteres impermeables a certs fenòmens) en el món altament connectat del Segle XXI.
El que ara estem vivint és una conseqüència directa d'allò que hem anat construint en les darreres dècades, en el darrer segle. Cal doncs que ens qüestionem què hi ha en els nostres dogmes culturals que porta a les situacions que estem vivint. Cal que repensem doncs els nostres paradigmes culturals occidentals.

La nostra cultura, entenent-la en sentit ampli, presenta un inconvenient fonamental per aconseguir una vida amb un cert grau de satisfacció resilient: es fonamenta en un passat interpretat esbiaixadament, per mantenir-nos en la il·lusió d'un futur que no existeix. La nostra, és una societat que viu d'ideals absoluts indemostrables per, al mateix temps, menysprear els detalls relatius que qüestionen la il·lusió d'un futur millor. Per exemple, una gran majoria de gent acceptarà la frase següent com lògica i certa: 'La humanitat sempre ha progressat, ergo seguirà progressant'. La fal·làcia de conceptes genèrics com 'humanitat' (què entenem com a humanitat?) i 'progrés' (què vol dir progrés i per a qui d'aquesta humanitat?) és manifesta, però com que el sentiment que sorgeix és encoratjador ens identifiquem amb aquest concepte, el 'comprem'. I sí, dic el comprem perquè paguem un preu per aquesta identificació: ens foragitem a nosaltres mateixos de la realitat, projectant-nos cap a un futur 'millor' (materialment) que no acaba mai d'arribar. És clar, si el futur sempre és millor, el present serà sempre pitjor que allò que ha de venir: el que és realment important passarà demà o el mes que ve o l'any que ve... Així creem mentalment una il·lusió de que el que estem vivint no val tant la pena com el que viurem i, al fer-ho ens perdem la immensitat de matisos que ens aporta el món present. Per viure en el futur cal que esborrem els detalls, que els diluïm en un garbuix borrós i imprecís al servei d'una conceptualització superficial. I aquesta conceptualització depèn d'allò que creiem que ens donarà satisfacció en el futur, sigui proper o llunyà, però sempre fora de l'abast de la realitat, del que percebem en aquest mateix instant.

El ciutadà de classe mitjana actual, viu pendent del demà, del futur o d'un altre lloc, pensant que la satisfacció arribarà si fa determinades accions. En això, com a col·lectiu, ens hem debatut en el sistema capitalista i financer actual. Aquest doncs, és un sistema criminal per moltes coses, però per a mi, per una qüestió bàsica: mata el present, que és l'únic que tenim amb valor real. I aquí hi ha la clau de volta pel problema (individual i col·lectiu) que ens ha portat a l'atzucac actual: la possibilitat, el perill, de col·lapse social.

L'evolució històrica ens ha portat a un sistema socioeconòmic que podríem anomenar com la societat-hipoteca o societat tarja de crèdit. El nostre benestar present descansa en el robatori (l'espoli diria jo) sistemàtic del futur. Aboquem, per un present il·lusòriament feliç, a les futures generacions a un món que tindrà unes condicions mediambientals, energètiques, materials i, per tant, socials, realment preocupants. Però el camí que duu a aquests escenaris no és pas planer: la desigualtat (i no pas tant l'escassetat) ocasiona violència, i aquesta s'escampa com una taca d'oli en el teixit, ben adobat, d'una societat-tarja-de-crèdit que es tanca en si mateixa perquè ha perdut totalment l'empatia i, per tant, la humanitat. Una societat atemorida pel futur i la incertesa, una societat que ni tant sols ha pogut arribar a ser hedonista.

En fi, tornant als casos de violència que ens han tocat de prop aquests dies, potser caldria que hi reflexionéssim sense defugir responsabilitats individuals (i col·lectives). El que ha passat a Paris ens hauria de moure a intentar utilitzar els sentiments i les emocions de solidaritat i de greuge per anar més enllà de la gairebé total unanimitat en la premsa (sensacionalista) actual internacional i plantejar-nos què estem fent a tots els nivells i com, des del nostre petit racó de món podem ajudar a, com a mínim, no empitjorar una situació terrible que cada cop es planteja més greu.

Existeix però un problema individual fonamental en aquest canvi que hauria d'esdevenir per poder transformar la nostra societat: implica un canvi d'habits molt fort per a la majoria de la població. I és des d'aquest punt de vista que cal conduir les estratègies per aconseguir algun canvi en la tendència actual. Cada individu de la nostra societat té (tenim) un problema semblant al d'un fumador: ens sabem depenents d'uns hàbits que ens porten a la destrucció, però pensem que potser no ens tocarà a nosaltres, que el càncer de pulmó o les complicacions cardíaques no ens arribaran a afectar per molt que mantinguem la nostra dependència a aquesta addicció. No ens adonem que potser amb un canvi a temps evitaríem les complicacions més que previsibles, l'esforç de canviar, de ser crítics amb les nostres actituds i decisions i la voluntat ferma d'ajudar col·lectivament a un canvi que ens allunyi del pitjor escenari és motl difícil d'assolir per a la majoria. 

Tanmateix, així com hi ha fumadors que deixen el seu hàbit perniciós, alguns tenim una petita esperança que, arribat el moment, potser un canvi col·lectiu evitarà el pitjor escenari. El canvi d'actitud generalitzat es donarà quan hi hagi un nombre crític de persones que no s'oposin al canvi de sistema, i per tant al decreixement, sinó que se n'adonin que el decreixement és innegociable, al que podem optar és a decidir com volem decréixer.

Salutacions,
SZD

dimarts, 8 de setembre de 2015

Començar de zero





Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post tenim una contribució de'n Quim, un peakoiler que ens dóna una visió sobre el procés independentista català i la seva relació amb la crisi energètica.
Salutacions,
SZD



Alguns diaris pronostiquen una majoria absoluta dels partits independentistes. Potser ja s'ha dit quasi tot sobre la possibilitat d'una independència i sobre els seus pros i contres. Però poc es parla sobre les qüestions dels recursos: materials, biològics i energètics.

Avís als navegants: Que ningú pensi que el petroli a 40 euros significa que no hi ha una crisi energètica. La crisi energètica existeix i ha provocat una crisi de creixement.

Des de fa quasi una dècada els països industrialitzats tenen problemes per a créixer i per a proporcionar les prestacions i serveis que ens van prometre. L'exhauriment, en les properes dècades, dels recursos fòssils obliga a una transició a unes fonts de generació d'energia renovable molt menys rentables des del punt de vista termodinàmic. Els costos energètics, de materials i de capitals d'aquesta transició limitaran fortament qualsevol intent de creixement econòmic.

El semblant d'un recent augment de despesa ha estat afavorit per la utilització, per part dels bancs centrals, de la impressora de diners (els Quantitative Easings que han posat "al carrer" centenars de milers de milions d'euros i dòlars) per mantenir un sector financer completament desguarnit de cap recolzament tangible. Els Quantitative Easings han fet pujar les borses arreu del món i n'han provocat l'augment més ràpid de la història del capital. Al final, la locomotora mundial (la Xina) ha encallat per la manca de compradors dels seus productes i la locomotora europea ha anat capejant el temporal per la seva disponibilitat de reserves de carbó. Però per tota Europa els petits negocis continuen tancant i les llistes d'atur no disminueixen.

El sistema econòmic triomfant i dominador del segle XX ja ha deixat de ser viable i això ha afavorit la caiguda de règims i estats que està provocant migracions humanes a escales que cap de nosaltres va imaginar fa deu anys.
La Unió Europea, nascuda d'una llavor que es mostrà d'èxit als anys 60s, s'ha convertit en una font de problemes pels seus propis habitants (i pels dels voltants). L'espoli de la propietat pública dels països integrants (Grècia només és un exemple), l'eliminació generalitzada dels ajuts i subvencions a les energies renovables, i les negociacions secretes per uns acords de lliure comerç amb els Estats Units no ajuden en res a resoldre els problemes d'unes economies condemnades a decréixer.



(http://noticieshgxi.blogspot.com.es/2015/07/11s-2015-necessitem-50-voluntaris-la.html)

Pocs esdeveniments polítics han tingut o tindran la capacitat de poder provocar un canvi de rumb d'aquesta via sense futur: El referèndum escocès, la sortida de Grècia del Euro, la independència catalana, o el referèndum anglès per sortir de la Unió Europea. Els dos primers van fallar a tots europeus. L'un per la confiança dels escocesos en les millores promeses (després incomplertes) pels principals partits (de tots els colors) del Regne Unit. L'altre, per la incapacitat dels dirigents grecs a planificar una transició ordenada a una moneda pròpia i que van acabar presoners de les demandes d'uns dirigents europeus curts de vista i cobdiciosos.
Els catalans tenim, a les nostres mans, la oportunitat de provocar un esdeveniment polític major que pot ajudar a replantejar-se el model d'unió europeu per esdevenir més democràtic i que afronti, d'una vegada per totes, les exigències i necessitats d'un decreixement ineludible.

Evidentment no hi ha res assegurat, però està a les nostres mans donar un pas que pot traduir-se en un escenari de reconeixements de drets i obligacions que ara per ara no hi són en cap constitució europea. Per exemple, el dret de cadascú de generar la seva pròpia energia (dret que permetria acabar finalment amb un dels monopolis claus del feudalisme). També podem incloure, en la constitució que hem de definir entre tots, l'obligació de l'estat de construir i mantenir una infraestructura electrificada de transport de mercaderies i persones. A Espanya, el 70% del transport utilitza combustibles fòssils i s'estan invertint milions i milions d'euros en construir vies de l'AVE (en situacions aberrants com el túnel de Pajares) i poques inversions s'estan fent per desenvolupar l'Eix de mercaderies del Mediterrani (en oposició al bon finançament proporcionat pel govern espanyol a l'Eix central Córdoba/Algecires-Madrid-França). El desenvolupament de les renovables significarà que el transport per tren serà una necessitat. Però el transport a alta velocitat és un luxe inigualable que ja no podem mantenir.

Moltes coses podem intentat canviar començant de zero. El procés català és tan plural que pots fins i tot escollir aquella ideologia que millor s'adigui amb els valors de cadascú. Podríem esperar el referèndum dels britànics, però potser els anglesos no electrifiquen el transport a l'Empordà. O podem intentar canviar les coses nosaltres mateixos ara que el petroli costa 40 euros. Ens sortirà més barat.

Quim

divendres, 21 d’agost de 2015

Reducció i optimització (II): on volem arribar?

(http://www.oficinajove.cat/ca/noticies/10-hashtags-imprescindibles-per-a-la-cerca-activa-de-feina)


Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post vull posar sobre la taula una qüestió complexa però necessària. Això és, com gestionar òptimament i col·lectiva un futur amb recursos materials decreixents en un context de triple crisi? (ambiental, econòmica i energètica-material). Quan, els que portem anys donant voltes al problema dels recursos i el medi ambient, ens plantegem estratègies de gestió, sempre arribem al mateix punt: el problema és social, de model, no és un problema de recursos materials estrictament. Caldria doncs avançar en ampliar el coneixement sobre com gestionar socialment el col·lapse. La gestió social del canvi de paradigma, cal que tingui en compte l'aspecte psicològic a més del social. És en aquest sentit que, si visiteu d'altres posts, quan parlo del problema social, sempre poso de manifest les mancances dels moviments socials de canvi perquè hi trobo a faltar aquesta integració psicològica individual tant necessària. Una part de l'angoixa que produeix la possibilitat de canvi sobtat o col·lapse ve de la incertesa cap al futur. Així, una de les qüestions que poden aportar un cert alleujament a la tensió provocada per la incertesa del col·lapse és tenir un objectiu on arribar, una fita post-col·lapse. Com hauria de ser o com voldríem que fos aquesta societat post-carboni, post-fòssil? Potser si tenim una mica més clar l'objectiu serà més fàcil d'enfilar el camí cap a una transició. 

En aquest post doncs em centraré en configurar un possible escenari final: com hauria de ser una societat futura resilient i sostenible? Les idees que apuntaré aquí estan basades en pensadors i economistes que, de ben segur, molts lectors/es ja deuen conèixer, algun d'ells referències del que actualment es coneix com economia ecològica: E.F. Schumacher, J.A. Schumpeter, N. Georgescu-Roegen, H. Daly o R. Solow, entre d'altres. 



(http://www.ocio.net/estilo-de-vida/ecologismo/economia-ecologica-sus-objetivos/)


L'humà és un ésser social, per tant, la individualitat humana es veu configurada juntament amb la societat en la qual l'individu es desenvolupa. Aquesta societat, al mateix temps, es veu condicionada/determinada per l'entorn mediambiental. Per tant, en primer lloc caldria plantejar-nos quina activitat humana podem prendre com eix vertebrador i coordinador de la interacció individu-societat? Des del meu punt de vista, aquella o aquelles accions individuals que portin a un benefici col·lectiu dins d'un equilibri amb l'entorn. En aquest punt el lector pot pensar: clar, això és el que actualment s'entén per treballar. Doncs no, en el model social actual, treballem per obtenir diners i si, a més, ens agrada el que fem per guanyar-los, molt millor, i aquí es on sol acabar el concepte 'treball'. En una societat ideal post-combustibles fòssils, el treball caldria que fos un servei cap a la societat, no un mitjà per instrumentalitzar als altres i l'entorn, és a dir, el treball caldria que deixés de ser només un mitjà per obtenir recursos. El treball, entès com un servei, cal que tingui una doble funció: exterior (individu-societat) i interior (individu-individu, és a dir, permetre desenvolupar les potencialitats individuals per una major plenitud personal). 

Si el treball és un servei a la comunitat i un mitjà de desenvolupament personal, passa de ser només un mitjà per aconseguir recursos a convertir-se en el nexe que aglutina tot un entorn social i ajuda, al mateix temps, a desenvolupar les potencialitats individuals. Perquè la feina és una funcionalitat inherent de la societat, en la qual, la persona que la realitza expressa la seva individualitat i la retroba reflectida en el conjunt de la societat a la qual serveix. Aquesta aproximació al treball no és nova, la podem trobar moltes vegades expressada en certa manera en campanyes de motivació als treballadors d'algunes empreses. El problema és que aquesta visió del treball com un servei no funciona i és totalment incompatible en un entorn social que creu cegament en el valor de la competència per depredar a la major velocitat possible els recursos (suposats infinits) entesos aquests com objectes, animals o persones. El sistema actual, com ja sabem, repeteix com un mantra l'eficàcia de la competència i la competitivitat per obtenir el benestar, per a que tot funcioni. Ja veiem on ens ha portat aquest mantra inqüestionable. Així doncs, el treball-servei social/mediambiental cal que quedi definit en una mentalitat de no-competència i d'equilibri en les col·laboracions. Aquests equilibris delicats es mantindran si el desenvolupament personal (psicològic) és també equilibrat i, en aquest sentit, l'empatia juga un paper important.

Però el treball cal que fomenti la creativitat individual en dos sentits també, cap a la societat i el medi i cap a la superació de barreres psicològiques internes, per tal d'entendre les limitacions que ens imposen tant l'entorn com la llibertat de les persones que ens envolten. És a dir, una empatia que no tingui en compte les limitacions a tres nivells: personal, social i mediambiental, no deixarà de ser una caritat disfressada, abocada a un bonisme que no ajudarà a cohesionar la societat diversa i a contribuir al desenvolupament personal. Per tant caldria que en la societat futura canviés el concepte de treball entès ara com una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta (DIEC); a que fós, més aviat, una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats, sempre en equilibri amb la natura que l'envolta i sense depassar els seus límits ecològics. 

El pas d'una societat competitiva, basada en la insatisfacció personal a una societat col·laborativa, basada en el manteniment i l'eficiència incloent-hi el medi ambient, cal que tingui unes motivacions clares basades sòlidament en la consciència de que els humans només som una part al mateix nivell que les altres d'un tot que no necessita per res la nostra presència preeminent i dominadora.

Cal, en definitiva, actuar amb la motivació de que la satisfacció individual és impossible sense un entorn social també satisfet (amb les necessitats bàsiques, materials i immaterials, cobertes), i aquest no es pot aconseguir imposant limitacions o separacions de qui és més digne o mereixedor de benestar. Com tampoc, des d'un punt de vista supremacista de l'home vers l'entorn. Precisament, la consciència de la limitació de recursos ens ha de portar a la motivació del repartiment equitatiu no només entre els humans sinó també amb la natura que ens envolta.
Salutacions,
SZD

divendres, 26 de juny de 2015

Entrevista a Ràdio 4




Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us remeto a l'entrevista que ens van fer a Ràdio 4 el proppassat 12 de juny, sobre la campanya de Verkami pel llibre 'Per què la crisi no acabarà mai':

http://mvod.lvlt.rtve.es/resources/TE_SPREFER/mp3/8/1/1434137469018.mp3

Salutacions,
SZD

dilluns, 25 de maig de 2015

Verkami pel llibre: Per què la crisi no acabarà mai





Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post el dedico a fer difusió d'un projecte que acabem d'encetar a Verkami: la recollida de fons per editar i distribuir un llibre de divulgació sobre el Peak Oil. Aquest és un projecte en el que fa temps que treballem i que recull materials i idees que molts/es de vosaltres ja coneixereu sobre la crisi energètica, ambiental i econòmica que estem patint. El llibre pretén, a més d'exposar les causes de la crisi actual, emfatitzar que la transformació futura del sistema socioeconòmic cal que vagi en una direcció que apunti cap a quelcom que estigui en equilibri amb les noves condicions i limitacions físiques actuals. 

Tot seguit us en faig una breu descripció, que també podreu trobar a l'enllaç de Verkami.




Descripció del projecte

Un llibre d'aquestes característiques (divulgatiu i amb una visió resumida) no es troba en cap de les dues llengües en les quals està escrit (català i castellà) per tant, pensem que és una eina necessària per divulgar el problema de la crisi energètica i que pot tenir una gran difusió.

Els autors, el Jordi Solé i el Francesc Sardà, som científics a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona que, a part de la nostra tasca d'investigació, ens dediquem a difondre i explicar temes, relacionats amb la nostra recerca, d'interès per a la societat.

Vivim temps de canvis profunds sota l'actual crisi econòmica, i creiem que des de la nostra perspectiva hem d'ajudar a donar una visió diferent sobre el plantejament dels actuals reptes de futur al gran públic. És doncs des d'aquest punt de vista que hem escrit aquest treball de divulgació Per què la crisi no acabarà mai, un llibret de 50 pàgines il·lustrat, llest per publicació, per posar en evidència la forta relació entre els problemes econòmics i financers actuals amb la seva base física i ecològica.

El llibre posa de manifest com la societat actual globalitzada ha arribat als límits del creixement econòmic degut, essencialment, a que aquest es manté per l'increment en l'explotació dels recursos naturals i els energètics (combustibles fòssils) en particular. Si el creixement econòmic no és doncs ja possible, caldrà repensar aquest model actual per adaptar-lo a la nova realitat. El nostre llibre pretén ser una petita contribució al necessari debat social sobre aquest canvi ineludible.

Calendari previst

En principi dependrà de Laertes, però segons ells, en un termini de mes o mes i mig tindrien enllestides les còpies i podríem començar la tramesa i distribució de llibres.


Moltes gràcies pel vostre interès i, si podeu, us agraïria la difusió.
Salutacions,
SZD

dilluns, 6 d’abril de 2015

Reducció i optimització (I)






Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post, continuació de l'anterior, aprofitaré una pregunta clau que va fer en Richard Heinberg  en un post recent per reflexionar sobre com reduir i optimitzar: Com podem ajudar a millorar la resiliència de la societat, començant a nivell local, en el supòsit que el decreixement com a estratègia tindrà poc o cap accés a les regnes de la política nacional i internacional?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quin és el problema (o problemes) al qual ens enfrontem per canviar col·lectivament (sobre tot a nivell local) la tendència actual de consumisme i aspiracions de millora material infinita, vers a un nou horitzó de decreixement col·lectiu. Per poc que ens informem o analitzem, sempre arribem a la mateixa conclusió: hem creat un sistema addicte als combustibles fòssils. Doncs bé, jo afegiria que aquesta addicció als combustibles fòssils ens ha fet addictes, a nivell individual, al materialisme més descarat. Aquest materialisme ha acabat entelant aquelles característiques humanes més útils per fer front a l'Oil Crash. És a dir, ha menystingut i atrofiat allò que ens ajudarà tant a nivell individual com a nivell social, ço és, l'actitud de mirar pel benefici comú, posant l'interès del grup per davant del propi. Això, actualment, és vist com un signe de debilitat en el millor dels casos, o d'estupidesa manifesta en el pitjor. Per tant, abans o durant una via cap el camí de la reducció i l'optimització voluntària, cal considerar la magnitud d'aquest problema d'individualisme exagerat. Només així podrem albirar actuacions mínimament coherents que ens puguin proporcionar alguna possibilitat en aquesta ineludible transició. Insisteixo, el problema actual per a la transició és l'addicció a l'abundància (individual i col·lectiva) de les societats del primer món. Aquesta addicció és pot desglossar en tres nivells: psicològic, relacional-social i material. En aquest post, analitzaré el primer nivell d'addicció i, en els successius, em centraré en els següents.

Per portar a terme una transició efectiva cal tenir present que cal una certa 'desconnexió' mental del sistema actual. El canvi cal que sigui en primer lloc intern i, en aquest sentit, la gestió del nostre temps per a la transició personal és un bon indicador dels avenços en el nostre canvi d'actitud: el curt termini en front del llarg termini. És a dir, com mantenir el delicat equilibri entre el que ens exigeix la societat de forma immediata, front el que sabem que ens ajudarà en el futur? Necessitem una desconnexió mental de les expectatives amb les que ens adoctrina el paradigma actual, per tal de poder gestionar el temps necessari en el dia a dia, a fi de portar a terme les activitats que requereix un procés temporalment més llarg, com és una transició personal a un altre model. No hi ha receptes màgiques ni opcions guanyadores, només existeix l'humil camí de la prova error: equivocar-nos, rectificar i seguir avançant. O dit en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar. Aquest és el camí que, quan el col·lapse sigui més evident, els dirigents polítics a tots els nivells hauran d'emprendre, no perquè la idea del Peak Oil hagi fet forat, sinó, senzillament, perquè la situació i l'escassetat de recursos els empenyeran a això, però deixem aquest aspecte pel post següent.

El problema clau en la reducció i optimització a nivell psicològic és que cal lluitar contra la mentalitat general que pren com fet natural el que, observat des del sentit comú més estricte, és una aberració: el progrés individual a ultrança. Aquesta mentalitat esquizofrènica (o de dissonància cognitiva) porta a la ment a buscar un estat de sobre satisfacció per fugir del present, i ho fa enfocar-se totalment en els fenòmens exteriors amb un excés de confiança en allò que creu inqüestionable (el progrés). Els estats emocionals d'un habitant mitja del primer món comporten una tendència a la inestabilitat quan les expectatives no són satisfetes. És més, tot i satisfer les premisses subliminars (benestar material), diversos mecanismes com l'estrès, l'angoixa davant de la incertesa sempre existent amb la tendència a l'evasió mitjançant la sobre-estimulació sensorial dinamiten un estat que, vist des d'un punt de vista objectiu, hauria de ser el normal: un ànim serè amb una certa satisfacció vital més o menys constant. I és que la paradoxa del sistema actual ha estat (ja en èpoques pre-crisi) el fet de que tot i tenir les necessitats bàsiques cobertes, l'estat de satisfacció i tranquil·litat no era, ni molt menys, el més freqüent en el món occidental. Així doncs aquesta situació anímica contradictòria s'ha acabat traduint en una cerca d'estats emocionals intensos per fugir de la paradoxa interna. Som addictes a activitats (individuals o col·lectives) que provoquen aquests sobre-estímuls i quan aquests no ens són suficients sempre existeix el recurs a l'addicció a drogues (siguin toves i tolerades socialment, com l'alcohol, el tabac o la cafeïna, o dures, com qualsevol tipus d'estupefaent). Aquest estat inestable, des del meu punt de vista, ve del procés de centrament en el món material com a única o més fàcilment assolible font de benestar. D'aquí neix la dinàmica mental perversa que assumeix que, per estar més bé, cal tenir més possessions materials, en un cicle de creixement sense límit quan, en realitat, això sabem que no és així. Per tant, ja és hora de començar a qüestionar aquest prejudici i canviar-lo. La reducció que cal, ha de néixer, necessàriament, de l'individu. És cert que aquesta reducció és donarà tant si la fem de manera voluntària com si no. Però la clau aquí rau en l'optimització. Si volem fer una reducció al més òptima possible aquesta s'ha d'avançar a les restriccions que vindran: ha de ser pro-activa i no re-activa. La reducció pro-activa només pot donar-se des del punt de vista d'una reducció voluntària. En aquest sentit, cal emprendre, en el camp individual, una acció decidida per anar reduint el que podríem anomenar necessitats espúries creades per la publicitat i els mitjans de masses actuals. Aquesta reducció cal que comenci per la reducció d'expectatives de qualsevol tipus, fins i tot les que creiem moralment més elevades, com la conscienciació per un canvi social o col·lectiu cap a la sostenibilitat i el decreixement. Amb això no vull dir que no s'hagin d'emprendre iniciatives per proposar i conscienciar del canvi necessari, no, el que dic és que caldria deslligar-les de l'obtenció d'un impacte elevat. És a dir, més aviat centrar-nos en el camí i la qualitat del que obtenim, tal com diu R. Heinberg en el seu post. Potser cal que primer siguem exemples de canvi, acceptant que, tot i que fem el possible, potser no hi arribarem, i adoptar una actitud mental semblant a l'estat anímic que ja suggerien els epicuris a Grècia al segle III a.C. o els moïstes a la Xina al segle V a.C. En aquest canvi de mentalitat hi haurà d'haver necessàriament una gran dosi d'empatia vers tot el patiment que el canvi anirà generant. Aquesta empatia per a mi no és un estat mental paternal que neix d'una pretesa superioritat moral (com tenen alguns moviments socials de vegades). L'empatia està totalment allunyada de la noció de caritat i/o interès material. L'estat empàtic al qual em refereixo tampoc vol dir practicar una generositat sense límit o desfer-nos de la fermesa davant dels abusos. Per a mi, aquesta empatia per a la transició és senzillament, una actitud personal (i per tant diferent en cadascun de nosaltres) que ens permet afrontar tot allò que va passant des d'una certa serenor i comprensió. Això ens permetrà aportar el millor en cada moment, però sense deixar-nos absorbir ni desequilibrar pel que ens va succeint. Així doncs, cal entendre que reduir a fora vol dir reduir a nivell interior, mental, i optimitzar a fora vol dir examinar a dins, ser tolerants i auto-crítics de forma creativa. El lector potser argumentarà: és clar, és molt fàcil pensar-ho o dir-ho, però no tant fàcil fer-ho. Ningú ha dit que hagi de ser fàcil, però recordem que sabem on volem arribar i tenim una recepta: provar, equivocar-nos, rectificar i continuar. Que també podem expressar en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar.
Salutacions,
SZD

divendres, 13 de febrer de 2015

O reduir i optimitzar o col·lapsar, aquesta és la qüestió


Benvolguts/des lectors/es,

Actualment està de moda l'eficiència. No només des d'un punt de vista energètic, també des d'un punt de vista econòmic i comercial: cal aprofitar al màxim l'energia, el temps i els diners. I, com no podia ser d'altra manera, la maquinària propagandística del sistema actual ens convenç de que l'economia afavoreix aquelles persones, entitats o empreses més eficients. Però això és realment així? Veiem primer què vol dir eficiència.

Eficiència és el concepte que ens dona informació sobre com és de ben utilitzat el temps, l'esforç o un recurs material en un determinat procés. El rendiment (el concepte d'eficiència aplicat a les màquines tèrmiques), en termodinàmica, ens dona idea de la proporció entre l'efecte buscat (en general, el treball produït) i l'energia invertida. Tant l'eficiència com el rendiment ens mesuren com de 'bo' és el procés que hem utilitzat per produir un efecte, és a dir, de la quantitat de recurs que desaprofitarem. La física ens dóna un límit a l'eficiència i al rendiment, i ens n'indica una tendència. El límit l'imposa la conservació de la energia i ens diu que res no podrà ser mai més eficient que un 100%, la qual cosa voldria dir que quelcom es produeix sense fer res, per exemple: tinc molts diners al banc i, sense fer res, se'm multipliquen... hem fet il·lusionisme, del no-res en traiem quelcom! (la diferència entre els diners que tenia i els que tindré en el futur és positiva, quan seguint la física hauria de ser negativa). De fet, la cosa no és exactament així, aquest truc es basa en obtenir alguna cosa 'sense fer res', restant-ho del treball, diners o patrimoni d'algú altre. És un joc de suma total zero en un món, com el nostre, finit. L'altra qüestió que la física ens indica és la tendència dels processos: l'eficiència anirà disminuint amb el pas temps i/o amb la velocitat del procés que utilitzem. És a dir, per un mateix resultat, com més de pressa el volem tenir, menys eficient serà el procés. El cas clàssic, ja explicat en d'altres posts és el del cotxe, per un mateix cotxe i un mateix recorregut, si volem arribar més ràpid, gastarem més energia (benzina). Però seguint amb el mateix exemple, l'eficiència del motor anirà baixant a mesura que passi el temps, senzillament pel desgast de la pròpia mecànica interna. Doncs bé, veiem que els conceptes d'eficiència i rendiment ens relacionen causa-efecte amb el camí que porta de la causa a l'efecte i, ho fan, matemàticament, fent el quocient entre el que hem invertit i allò que n'hem obtingut.



Però, com el lector ja deu intuir, aquesta idea de buscar l'eficiència en tot el que fem, inserida en el nostre inconscient consumista és, no només una quimera d'un sistema absurd i injust, sinó que resta totalment allunyada de la realitat físico-ecològica del món del qual formem part. En aquests temps de canvi, un sistema hiper-eficient no és molt aconsellable. M'explicaré amb una analogia. Prenem l'exemple d'un bosc mediterrani ben conservat, un ecosistema madur presenta una varietat gran d'espècies i nínxols ecològics, amb processos i xarxes tròfiques que es caracteritzen per una especialització gran i una gran capacitat en l'explotació de cada recurs necessari per a la seva supervivència. És a dir, qualsevol especie en un bosc madur està adaptada per ser molt eficient en l'aprofitament dels recursos necessaris. Això és el que pretén el nostre sistema econòmic: que, talment com en un bosc madur, creem processos que estiguin al màxim adaptats a l'activitat i objectiu productiu fixat, seguint això sí, la lògica financera imperant en el moment.




Però què passa quan el bosc mediterrani és afectat per agents externs que n'alteren l'equilibri? Per exemple, es sobre-explota amb tales intensives o es crema freqüentment o, senzillament, degut a canvis en la pluviometria, s'allarguen molt els períodes de sequera? Doncs que la diversitat d'espècies i la seva proporció en el cens total i en els patrons dominants, els nínxols ecològics i els recorreguts i cicles de nutrients, canvien. De sobte, es passa d'un sistema d'espècies hiper-especialitzades en processos concrets (per tant molt eficients) a especies amb menys eficiència en l'ús dels recursos però molt més versàtils i amb més plasticitat per adaptar-se als canvis (més resilients, al cap i a la fi).
I aquí és on l'analogia ens pot ser útil, ja que comparant la nostra societat amb un ecosistema, veiem què, precisament, la maquinària econòmico-financera està dissenyada per, en una situació d'excés d'energia disponible, diversificar, fomentar la hiper-especialització i derivar els recursos cap aquests nous processos diferents, creant al final, com en el bosc, una diversitat de sectors econòmics i industrials creixent. Fent al mateix temps, que el procés nou sigui més intensiu en la producció d'allò pel que ha estat creat (en llenguatge econòmic: produeixi més). Però tot això només val per a un sistema que té la capacitat d'obtenir recursos de forma abundant i a baix cost.

Quan les condicions ambientals del bosc canvien, el seu equilibri biològic també ho ha de fer, donant lloc a un ecosistema que serà molt diferent si els canvis són grans. De la mateixa manera, els canvis en l'accés als recursos del nostre sistema productiu i econòmic són (i seran) molt grans, això ens aboca a grans canvis socio-polítics i en la mateixa economia. Seguint l'analogia ecològica, s'ha acabat l'època de les espècies hiper-especialitzades, molt adaptades a sectors econòmics molt definits o d'activitats molt específiques i ha començat l'era de les especies molt flexibles i no tant eficients en un procés determinat, però sí amb una capacitat gran d'adaptació a situacions noves i imprevistes.

Ha començat l'era del decreixement, i aquest no és una opció, és el que ens espera ens agradi o no. L'elecció que tenim és si escollim fer-ho optimitzant els recursos o decidim malbaratar-los amb l'obsessió per mantenir un sistema que va contra natura, més enllà de tota lògica o, fent com les especies en un sistema canviant, comencem a assumir-ho com un fet ineludible. Si de veritat ho acceptem, apostarem per la reducció en les nostres necessitats (tant individuals com col·lectives) i treballarem per optimitzar aquesta reducció de la manera menys traumàtica possible. Com? Doncs això, benvolguts/des lectors/es, és ja matèria per un altre post.
Salutacions,
SZD