divendres, 13 febrer de 2015

O reduir i optimitzar o col·lapsar, aquesta és la qüestió


Benvolguts/des lectors/es,

Actualment està de moda l'eficiència. No només des d'un punt de vista energètic, també des d'un punt de vista econòmic i comercial: cal aprofitar al màxim l'energia, el temps i els diners. I, com no podia ser d'altra manera, la maquinària propagandística del sistema actual ens convenç de que l'economia afavoreix aquelles persones, entitats o empreses més eficients. Però això és realment així? Veiem primer què vol dir eficiència.

Eficiència és el concepte que ens dona informació sobre com és de ben utilitzat el temps, l'esforç o un recurs material en un determinat procés. El rendiment (el concepte d'eficiència aplicat a les màquines tèrmiques), en termodinàmica, ens dona idea de la proporció entre l'efecte buscat (en general, el treball produït) i l'energia invertida. Tant l'eficiència com el rendiment ens mesuren com de 'bo' és el procés que hem utilitzat per produir un efecte, és a dir, de la quantitat de recurs que desaprofitarem. La física ens dóna un límit a l'eficiència i al rendiment, i ens n'indica una tendència. El límit l'imposa la conservació de la energia i ens diu que res no podrà ser mai més eficient que un 100%, la qual cosa voldria dir que quelcom es produeix sense fer res, per exemple: tinc molts diners al banc i, sense fer res, se'm multipliquen... hem fet il·lusionisme, del no-res en traiem quelcom! (la diferència entre els diners que tenia i els que tindré en el futur és positiva, quan seguint la física hauria de ser negativa). De fet, la cosa no és exactament així, aquest truc es basa en obtenir alguna cosa 'sense fer res', restant-ho del treball, diners o patrimoni d'algú altre. És un joc de suma total zero en un món, com el nostre, finit. L'altra qüestió que la física ens indica és la tendència dels processos: l'eficiència anirà disminuint amb el pas temps i/o amb la velocitat del procés que utilitzem. És a dir, per un mateix resultat, com més de pressa el volem tenir, menys eficient serà el procés. El cas clàssic, ja explicat en d'altres posts és el del cotxe, per un mateix cotxe i un mateix recorregut, si volem arribar més ràpid, gastarem més energia (benzina). Però seguint amb el mateix exemple, l'eficiència del motor anirà baixant a mesura que passi el temps, senzillament pel desgast de la pròpia mecànica interna. Doncs bé, veiem que els conceptes d'eficiència i rendiment ens relacionen causa-efecte amb el camí que porta de la causa a l'efecte i, ho fan, matemàticament, fent el quocient entre el que hem invertit i allò que n'hem obtingut.



Però, com el lector ja deu intuir, aquesta idea de buscar l'eficiència en tot el que fem, inserida en el nostre inconscient consumista és, no només una quimera d'un sistema absurd i injust, sinó que resta totalment allunyada de la realitat físico-ecològica del món del qual formem part. En aquests temps de canvi, un sistema hiper-eficient no és molt aconsellable. M'explicaré amb una analogia. Prenem l'exemple d'un bosc mediterrani ben conservat, un ecosistema madur presenta una varietat gran d'espècies i nínxols ecològics, amb processos i xarxes tròfiques que es caracteritzen per una especialització gran i una gran capacitat en l'explotació de cada recurs necessari per a la seva supervivència. És a dir, qualsevol especie en un bosc madur està adaptada per ser molt eficient en l'aprofitament dels recursos necessaris. Això és el que pretén el nostre sistema econòmic: que, talment com en un bosc madur, creem processos que estiguin al màxim adaptats a l'activitat i objectiu productiu fixat, seguint això sí, la lògica financera imperant en el moment.




Però què passa quan el bosc mediterrani és afectat per agents externs que n'alteren l'equilibri? Per exemple, es sobre-explota amb tales intensives o es crema freqüentment o, senzillament, degut a canvis en la pluviometria, s'allarguen molt els períodes de sequera? Doncs que la diversitat d'espècies i la seva proporció en el cens total i en els patrons dominants, els nínxols ecològics i els recorreguts i cicles de nutrients, canvien. De sobte, es passa d'un sistema d'espècies hiper-especialitzades en processos concrets (per tant molt eficients) a especies amb menys eficiència en l'ús dels recursos però molt més versàtils i amb més plasticitat per adaptar-se als canvis (més resilients, al cap i a la fi).
I aquí és on l'analogia ens pot ser útil, ja que comparant la nostra societat amb un ecosistema, veiem què, precisament, la maquinària econòmico-financera està dissenyada per, en una situació d'excés d'energia disponible, diversificar, fomentar la hiper-especialització i derivar els recursos cap aquests nous processos diferents, creant al final, com en el bosc, una diversitat de sectors econòmics i industrials creixent. Fent al mateix temps, que el procés nou sigui més intensiu en la producció d'allò pel que ha estat creat (en llenguatge econòmic: produeixi més). Però tot això només val per a un sistema que té la capacitat d'obtenir recursos de forma abundant i a baix cost.

Quan les condicions ambientals del bosc canvien, el seu equilibri biològic també ho ha de fer, donant lloc a un ecosistema que serà molt diferent si els canvis són grans. De la mateixa manera, els canvis en l'accés als recursos del nostre sistema productiu i econòmic són (i seran) molt grans, això ens aboca a grans canvis socio-polítics i en la mateixa economia. Seguint l'analogia ecològica, s'ha acabat l'època de les espècies hiper-especialitzades, molt adaptades a sectors econòmics molt definits o d'activitats molt específiques i ha començat l'era de les especies molt flexibles i no tant eficients en un procés determinat, però sí amb una capacitat gran d'adaptació a situacions noves i imprevistes.

Ha començat l'era del decreixement, i aquest no és una opció, és el que ens espera ens agradi o no. L'elecció que tenim és si escollim fer-ho optimitzant els recursos o decidim malbaratar-los amb l'obsessió per mantenir un sistema que va contra natura, més enllà de tota lògica o, fent com les especies en un sistema canviant, comencem a assumir-ho com un fet ineludible. Si de veritat ho acceptem, apostarem per la reducció en les nostres necessitats (tant individuals com col·lectives) i treballarem per optimitzar aquesta reducció de la manera menys traumàtica possible. Com? Doncs això, benvolguts/des lectors/es, és ja matèria per un altre post.
Salutacions,
SZD

diumenge, 1 febrer de 2015

Matrioixca



Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post us referencio l'article que vaig escriure per a la revista15/15\15 el mes de gener. Espero que el trobeu interessant.
Salutacions,
SZD

dilluns, 22 desembre de 2014

Dieta, creixement econòmic i vegetarianisme


(http://gelohealthcare.com/wp-content/uploads/2014/11/vegetarian-balanced-dietvegetarian-and-vegan-diet--health-and-disease-prevention---what-ior5uthe.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post el vull dedicar a parlar del treball del darrer premi Ramon Margalef, en David Tilman, els treballs d'aquest científic tot i que no estan relacionats directament amb el Peak Oil, si que ho estan amb com la societat industrial actual està deteriorant el medi ambient i quines són les projeccions de futur si seguim amb l'actual tendència. Partint de les conclusions d'aquest treball en faré alguna extensió pensada, com sempre, per fomentar la discussió i a la reflexió, cal dir per endavant que exposo una deducció personal i que no pretenc que ningú s'ho prengui malament, el que expresso és, senzillament, una percepció personal totalment discutible.

El professor Tilman, en el seu darrer treball, relaciona la dieta de diferents països amb l'impacte ambiental i la salut. En particular es fixa en la diabetis tipus II, certs tipus de càncer, malalties cardíaques i d'altres malalties d'alta taxa de mortalitat natural. Considera quatre tipus de dieta: vegetariana (no total: consum de proteïna animal un cop al mes), mediterrània, amb consum de peix i omnívora, escrites aquí en ordre creixent de consum en quantitat de proteïna d'origen animal. Segons els seus estudis, la dieta Mediterrànea és la que té una estadística més baixa global de patir aquestes malalties, mentre que dietes amb alt consum de proteïna animal n'incrementen el risc. Un punt interessant és que relaciona els ingressos per càpita amb el tipus de dieta així, a més ingressos, més consum de proteïna d'origen animal i, per tant, més risc de patir les malalties abans mencionades. Per exemple, s'observa que en països (com la Xina) en els quals hi ha hagut un increment del poder adquisitiu, la dieta ha anat canviant a mesura que els ingressos han pujat, tendint a un consum més gran de carn i, per tant, a pujar el percentatge de malalties com el càncer, la diabetis o les malalties cardíaques. El que s'observa també és que en països amb rendes mitjanes més altes incrementa el consum de productes processats que aporten calories anomenades  'buides' és a dir amb un contingut nutricional menys equilibrat: greixos, sucres, olis i farines refinades i alcohol. Finalment, amb el nivell econòmic incrementa la demanda calòrica, cosa que porta a un increment de l'índex de massa corporal que en casos extrems contribueix a l'obesitat.

Un altre punt interessant és la relació entre la dieta i les emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle, bàsicament CO2: les emissions per gram de proteïna d'origen animal (carn de rumiant) respecte a les d'origen vegetal (llegums) són 250 vegades més grans, o vist d'una altra manera, vint racions de vegetals impliquen menys emissions de CO2 que una ració de vedella.

Fins aquí el que reporta ens dóna la quantificació d'un concepte que la població amb una certa informació té assumit: la dieta condiciona la salut. El que no es té tant clar és que la dieta condiciona i afecta fortament el medi ambient i que, a més, el nivell econòmic condiciona la dieta i, per tant, també la salut i el medi ambient. Però és que tot i que l'article no ho comenta, les emissions de CO2 equivalents es poden utilitzar com una mesura molt grollera de l'energia utilitzada per produir aquest aliment. Així doncs podríem dir que (sense comptar el transport) la carn i productes d'origen animal són més intensius en l'ús d'energia que els d'origen vegetal.

A partir d'aquí l'autor fa una previsió pel futur (en la qual no suposa l'existència present ni futura del Peak Oil ni de l'Oil Crash). Com sempre, cal emfatitzar que quan un científic fa previsions no té una bola de vidre i, per tant, són suggerències del que pot passar si continuem com fins ara. Una de les més interessants és que si es segueix amb la tendència actual podem tenir problemes de seguretat alimentària a nivell global tan aviat com al 2050, tant pel que fa a la producció d'aliment com a l'ús i necessitat de terra cultivable i desforestació. Aquests problemes es podrien gestionar favorablement, si hi hagués, a nivell global una transició a un tipus diferent de dieta, sobre tot en els països amb nivells de renda elevats. 
La dieta vegetariana és l'opció que suposa una previsió millor: tot i l'increment de població previst, un canvi a dieta vegetariana suposaria una reducció tant de les emissions de CO2 com de l'ús de terra cultivable. I tot això sense tenir en compte el cost del transport en la distribució d'aliments i l'escassetat energètica futura pel que fa a l'ús intensiu de fertilitzants i pesticides necessaris en l'actual agricultura industrial. 

Ja veiem doncs que, des d'aquest punt de vista cal, també, un canvi de paradigma i aquest canvi cal que es produeixi des de baix cap dalt: de la consciència i actitud individual cap a la col·lectiva.  
Tenint en compte aquest estudi, en el qual, en base a uns fets s'esbossen unes prediccions, podem veure cap a on ens aboca un escenari de reducció sobtada de l'energia disponible per càpita: cap a un canvi de dieta. És a dir, si no som capaços de canviar pro-activament aquest impacte de l'alimentació en el medi i la nostra dependència dels combustibles fòssils, la reducció d'energia disponible ens obligarà a fer-ho. Al cap i a la fi, és una altra manera d'enfocar el problema que es planteja al llibre 'Nosaltres els detritívors'. Com ja he comentat algunes vegades, la qüestió no és si decreixerem o no, o si serem o no vegetarians, la qüestió és com arribarem a ser-ho: si ho fem de forma pro-activa, és possible que aquest vegetarianisme tingui components més equilibrades (pel que fa l'accés de nutrients) si ho fem de forma desordenada, reactiva i/o caòtica, potser que tinguem un vegetarianisme com el que actualment pateixen 1000 milions d'humans (amb dietes inadequades i problemes de seguretat alimentària).
Salutacions,
SZD

dimecres, 26 novembre de 2014

La fi del creixement i la inestabilitat estructural del capitalisme: Economia Simbiòtica

(http://www.independent.ie/opinion/analysis/nigel-farndale-capitalism-isnt-broken-it-just-needs-a-little-tweak-26812038.html)

Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us convido a llegir un petit resum de l'article que hem publicat en una revista especialitzada l'Antonio García-Olivares i jo mateix.
Aquest és un article per un número especial de la revista sobre el futur del capitalisme, per tant, cal llegir-lo des d'aquesta perspectiva. És un treball pensat per explicar en una publicació acadèmica la situació actual de crisi parlant de dues qüestions bàsiques. En la primera, es planteja l'esgotament del model actual, i això es fa sense cap posicionament ideològic de partida. En la segona, es proposa un model alternatiu al sistema capitalista-financer-globalitzat actual, en la línia del que ja d'altres grans economistes com Boulding, Georgescu-Roetgen, Schumacher o Daly, per citar-ne només alguns, han proposat abans.

En l'article es comença parlant del Peak Oil i constatant que el pic dels combustibles fòssils és probablement una qüestió de dècades en comptes de segles. Per tant, l'establiment d'una nova matriu energètica, basada inicialment en energia primària renovable i en l'electrificació de l'economia, sembla inevitable i pot iniciar un últim cicle econòmic expansiu, el que es pot anomenar com un nou cicle de Kondratieff, però si es dóna, aquest cicle també esgotarà una fracció important de les reserves de diversos minerals crucials. Si aquest darrer cicle expansiu es produeix, al poc temps el creixement exponencial de l'energia i el PIB pot ser ja no serà possible a causa de les limitacions dels minerals.

Per altra banda també s'apunta a l'alerta de la comunitat científica sobre una crisi general de la resiliència dels ecosistemes a nivell mundial. Aquesta crisi dels ecosistemes pot conduir a canvis irreversibles tant aviat com al període 2025-2045, si es manté la taxa de creixement global actual. En aquest problema dels ecosistemes cal posar especial atenció als problemes de seguretat alimentaria en situacions en les quals la producció alimentaria mundial, des de l'anomenada Revolució Verda, és totalment dependent dels combustibles fòssils i de la mineria d'elements essencials per a mantenir la producció alimentària mundial com és el fòsfor.

És doncs en aquestes noves circumstàncies de creixement econòmic zero i de nous problemes globals que exigeixen noves solucions i estratègies de gestió diferents a les abordades fins a la data, que el capitalisme s'enfrontarà a reptes que estan fora dels seus paràmetres de treball històric i requerirà molt més que reformes parcials.


Davant d'aquesta situació, en pot sorgir un escenari futur amb la creació de centres de nucleació de noves pràctiques econòmiques, com poden ser els moviments cooperatius i d'economia solidària en sinergia amb les ciutats en transició i les comunitats virtuals. Això es pot dur a terme amb mobilitzacions polítiques orientades a mantenir les taxes anteriors d'ocupació i de qualitat de vida (les expectatives de "progrés") que obliguin a una transició a un capitalisme d'estat estacionari regulat. Ja hi ha experiències en l'actualitat més recent d'aquestes iniciatives, des dels moviments de protesta ciutadana de l'11 M o 'Occupy Wall-Street' fins a iniciatives transformadores de base com les Ciutats en Transició o iniciatives cooperativistes. És doncs des de la tendència de que la taxa de guany caigui a condicions estacionàries dins de mercats competitius que es pot arribar a transformar aquest capitalisme d'estat estacionari en una economia simbiòtica post-capitalista.

Si trobeu que aquestes idees són interessants us animo a donar un cop d'ull a l'article.
Salutacions,
SZD

dimarts, 21 octubre de 2014

Desmuntant la paradoxa de Jevons



(http://clubfordegrowth.org)

Benvolguts/des lectors/es,
Escric aquest post per mirar d'aclarir un concepte que en els cercles propers al col·lectiu de peakoilers, de vegades s'utilitza com a base i punt de partida per certes argumentacions i actituds que, sota el meu punt de vista, poden conduir a errors. Aquest concepte és el conegut com a 'Paradoxa de Jevons'.
Què és la paradoxa de Jevons? W.S. Jevons va ser un economista del segle XIX, conegut per documentar un principi empíric de funcionament del sistema socioeconòmic capitalista. Bàsicament, aquest principi diu que qualsevol millora en l'eficiència del sistema que condueixi a un estalvi en el consum d'energia per un determinat procés, no farà que el conjunt del sistema socioeconòmic estalviï aquesta part que no s'utilitza, sinó que la millora en eficiència, a la pràctica, porta a un consum d'energia més gran del conjunt. Això es pot veure en diversos exemples, com el del l'automoció: cada cop els cotxes són més eficients en l'ús de combustible però aquest fet no ha conduït a un manteniment o reducció del consum de combustible per a l'automoció, ben al contrari, aquest consum ha anat incrementant en el el temps si prenem com a referència tot el període d'ús massiu de l'energia fòssil. Veiem doncs que aquest fet empíric documentat per Jevons porta al punt contradictori de que l'estalvi d'energia en una part (o per un individu o col·lectiu) condueix a un consum més gran total. I d'això, alguns peakoilers en dedueixen la impossibilitat d'una transició suau cap a un model socioeconòmic diferent, ja que si els que realment estem conscienciats mirem d'estalviar, aquest estalvi o falta de consum, el sistema el reconduirà cap a les parts que no estalvien, per mantenir-se en el seu intent fatu de créixer. Per tant, d'això en dedueixen que qualsevol estratègia enfocada dins i pel sistema, no té possibilitats d'èxit perquè sempre serà més còmode restar dins el paradigma capitalista que reduir el consum de manera voluntària per una societat que, com ja he dit en d'altres ocasions, és addicta al consum creixent.

Doncs bé, em temo que aquest punt de vista, que afecta tant la paradoxa de Jevons com l'extrapolació peakoiler, presenta seriosos punts febles. Entengui, benvolgut/da lector/a que no pretenc aquí qüestionar les tesis de Jevons, només posar-les en un nou context i, per tant, qüestionar-ne l'aplicació indiscriminada. Segons el meu punt de vista, la satisfacció de la paradoxa porta implícites dues condicions necessàries. La primera, la connectivitat del mercat, és a dir, que el sistema pugui transferir sense pràcticament costos, activitats econòmiques (bens i serveis) no només d'uns sectors econòmics a d'altres sinó també geogràficament (d'uns llocs a d'altres). En posaré un exemple, suposem que tenim un poble en transició que aconsegueix reduir el seu consum energètic elèctric un 10%, en el sistema actual, aquest 10% d'estalvi serà depredat per d'altres pobles o ciutats que estiguin al voltant o de qualsevol altre zona que estigui en el radi del node de distribució més proper. Però què passa quan aquesta connectivitat és trenca? Doncs que la transferència d'”estalvi” ja no es pot produir a nivell global o regional (si la segmentació de l'economia és local).
La segona condició necessària perquè funcioni la paradoxa de Jevons és que el sistema cal que es trobi en un estat que afavoreixi el creixement. Això és així perquè la cadena de transmissió de bens és el diner, i aquest, en un sistema capitalista, com l'actual, és deute. És amb el deute que directa o indirectament es fomenta el consum creixent. Si, com comença a passar actualment, el diner/deute perd el seu valor i el mercat en perd la confiança, per exemple, en un sistema capitalista en implosió, llavors la transferència de riquesa entre sectors econòmics o geogràfics perd la seva eficiència i, al fer-ho, no es pot reconduir la eficiència o estalvi per incrementar el consum global d'energia o productes.

Què passa quan no es satisfan aquestes dues condicions? Doncs que el sistema entra en un estat inestable, on qualsevol petita pertorbació (qualsevol fet advers o contratemps) provoca oscil·lacions grans de tots els valors o indicadors socioeconòmics. O, fins i tot, el col·lapse del sistema (o de parts d'ell). Pensem que, al cap i a la fi, la paradoxa de Jevons no és tal, sinó més aviat el reflex del bon funcionament del capitalisme, on prenent el creixement com a base, qualsevol procés s'incorpora al sistema per mantenir-ne el seu creixement.

Per tant, no és cert, des del meu punt de vista, que Jevons invalidi qualsevol acció que condueixi a un estat d'estalvi energètic. És cert, potser, actualment, però aquesta acció o conjunt d'accions o actituds  són essencials perquè, quan arribi el moment de que les condicions necessàries no es satisfacin, permetin a aquesta part del sistema afrontar el futur i la davallada amb una mica més de possibilitats de sortir-se'n. Això els aportarà un avantage sobre els grups o individus que no ho hagin fet abans i actuïn de forma reactiva, precisament perquè aquestes estratègies i actituds d'adaptació no s'aprenen, i molt menys s'implementen, d'avui per demà.

Així doncs crec que el missatge és clar i cal ser molt conscients de què es fa quan es porta a terme una estratègia de decreixement voluntari. Per a mi el que s'intenta (a part de divertir-se, com diu en Rob Hopkins) és plantar les llavors que pugin germinar quan la situació i l'entorn permetin a aquest nou paradigma emergent desenvolupar-se.  Es pretén donar referències clares de què fer i com fer-ho, per permetre que aquesta manera de fer s'estengui al voltant d'aquests punts. Això seria, en llenguatge de l'Antonio García-Olivares al congrés de Barbastro, que les llavors ara formades actuïn de centres de nucleació per ajudar a expandir el nou sistema socioeconòmic adaptat a una realitat de recursos decreixents.
Salutacions,

SZD

dimecres, 10 setembre de 2014

De complexitats, col·lapses i conspiracions


Benvolguts/des lectors/es,
Degut al que vaig detectant per comentaris, preguntes i al·lusions, crec que val la pena insistir en algunes idees ja comentades en aquest bloc i fer-ho des d'una altra perspectiva. El post va doncs a aclarir alguns 'mecanismes de fugida' que degut a l'acció dels mitjans d'informació i l'educació que hem rebut tenim fortament imbuïts. Aquests mecanismes de fugida venen reforçats per una actitud que, com ja he comentat alguna vegada, és molt comú i pròpia d'una societat que és fortament immadura. L'actitud bàsica a la qual em refereixo és la de la delegació de la responsabilitat individual. Aquesta actitud és camuflada sovint de 'confiança': confiança en que em resoldran els problemes, confiança en que no m'enganyaran, confiança en que si actuo d'una determinada manera socialment acceptada seré automàticament acceptat/da, confiança en que els dolents sempre són els altres i són molt dolents, etc. També es pot camuflar de derrotisme: de fet no delego, però no tinc control sobre el que em faran els que tenen el poder que, a més, el que sigui que facin ho faran per perjudicar-me, per tant, no faig res. O, per acabar una llista que podria ser molt llarga, amb actituds fortament individualistes que miren d'aprofitar-se dels més incauts: si no m'aprofito jo segur que ho farà qualsevol altre. I és en aquest sentit doncs, que sorgeix la qüestió d'allò que sovint es vol explicar en aquest i d'altres blocs: que el sistema que ara comença a agonitzar és basa i es sustenta en un fort individualisme i irresponsabilitat individuals.
És, al meu entendre, sobre la base d'aquest paradigma mental que sorgeixen, en part, les teories de la conspiració, el reduccionisme ideològic i la demagògia més agressiva. Busquem causes simples a problemes que ja no es poden tractar com es feia abans, per anar tirant i tapar forats, seguint la màxima de que: 'el que ha funcionat fins ara ho hem de seguir aplicant, perquè és el que funcionarà'. Doncs no, rotundament no! si tant bé ha funcionat el paradigma anterior perquè hem arribat a aquest atzucac? Així doncs, es culpa a la corrupció dels polítics o als bancs, sense pensar en que a baix nivell hi ha corrupció (amb factura o sense? Amb IVA o sense?) o que tots tenim els nostres estalvis (pocs, molts o cap) en bancs que a més, gestionen lloguers, transferències, targes de crèdit, etc. Que faríem doncs sense aquests polítics o aquests bancs? Qui critica cal que tingui opcions i aquestes opcions cal que siguin realistes, que es responsabilitzin dels riscos i conseqüències. Però abans de criticar els criticadors veiem perquè aquesta actitud.
El món com enteníem fins ara que funcionava, és a dir, la imatge mental, paradigma, arquetipus o subjectivitat col·lectiva que ens donava la representació de la realitat, ha deixat de ser vàlida. Aquest món, es mor, o dit més precisament, aquesta idea de com és el món, està començant a qüestionar-se. Ja vaig fer algun post referint-me a les idees força o clau en les que es basava aquest paradigma obsolet. Però aquella era una visió estàtica. Veiem-ho des d'un altre punt de vista: com construíem (i continuem fent-ho actualment) la nostra visió de futur? Potser al lector/a li semblarà que aquesta pregunta és intranscendent, però així com veiem el món, així actuarem per adaptar-nos al futur. Bé, quin és l'error al qual ens ha portat l'antic model? El creure en la causa-efecte i en la linealitat a ultrança per resoldre problemes que van més enllà de l'acció-reacció. És per això que és tant difícil que gent amb segons quina formació i interessos vulguin entendre el canvi climàtic o els límits del creixement. Pensem-hi: fins ara per solucionar un problema es cercava i s'identificava una causa i, un cop trobada, s'intentava eliminar aquesta causa, esperant que això fes desaparèixer l'efecte indesitjat. Cal dir que, en certs casos i a curt termini això funcionava, però quan ens enfrontem a problemes més complexes intentem aplicar la mateixa manera de fer i l'errem, fent més gran el problema. Ens hem pensat que la causa-efecte servia per mesurar-ho tot amb comportaments proporcionals (la causa i l'efecte estaven relacionats per una constant). Per exemple, si hi ha crisi és perquè hi ha corrupció: més corrupció més crisi, eliminem la corrupció i s'acabarà la crisi. Què vol dir eliminar la corrupció? Fins a quin nivell? Ah, quan comencem a anar al detall de com portar a la pràctica el que pensem és on comencem a adonar-nos de la immensitat de la tasca, i llavors? Ui, llavors... llavors, canviem de tema no sigui que hagi de canviar de paradigma mental, que això cansa molt! El greu del cas és que apliquem aquesta manera de fer arreu fins a l'absurd, sense adonar-nos que l'únic que fèiem fins ara, quan intentàvem projectar-nos en el futur era extrapolar una corba amb segments de recta.



Si no anem gaire lluny en el temps la visió lineal, de causa-efecte serveix aproximadament. A la que volem extrapolar (anar molt lluny en el temps) la causa-efecte no ens serveix, d'aquí que les teories de la conspiració no serveixin perquè, qui és capaç de, mitjançant una causa i un comportament lineal predir amb precisió un fet o conjunt de fets? Clar, que parlar un cop els fets ja s'han produït i donar explicacions elaborades és tota una altra cosa... però predir amb fiabilitat, això, benvolguts/des lectors/es, va molt més enllà i és el que ara necessitem: menys demagògia, menys elucubracions sobre qui són els culpables i més idees de com sortir de l'atzucac i tirar endavant. Repeteixo, les crítiques són necessàries i benvingudes però la crítica per la crítica sense aportar visions constructives de què fer a la pràctica i que estigui al nostre abast, això és el que té, per mi, un valor real. Perquè sinó el que estem fent és fugint, evitant enfrontar-nos amb la realitat (o un aspecte d'aquesta que no ens agrada) i, vulguem o no, la realitat acaba imposant-se, com estem comprovant en aquest món fortament no lineal, misteriós i limitat del qual en som parts actuants i afectades. Entenguem que en cap moment estic negant que hi hagi corrupció i que aquesta és important, però els fets (fets, no opinions) i les dades ens mostren que la corrupció no és el problema, és un problema, la manipulació de les masses i les guerres pels recursos no són el problema, és un problema i l'ús abusiu del poder sobre el poble dels lobbies i grans agens econòmics no és el problema, és un problema. Bé, en tenim identificats uns quants de problemes: què fem? Què fa vostè lector/a a nivell pràctic, individual, en el seu dia a dia per adaptar-se a aquesta nova realitat, a aquesta nova visió del món?
I per començar a adaptar-nos, potser, no cal que faci el que sigui que faci per canviar el món, o perquè les generacions futures o els fills o néts ho necessitaran, o perquè em sentiré millor i/o menys culpable, o perquè això em donarà un avantatge sobre els altres si començo a adaptar-me més aviat. Estaria bé, potser, pensar en que cal fer alguna cosa per tot el que he dit abans o, també perquè, senzillament, és el que cal fer, sense esperar res a canvi.
Salutacions,
SZD

divendres, 1 agost de 2014

Nosaltres, els detritívors




(http://www.detritivoros.com)


Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post us presento una ressenya extensa que va fer en Manuel Casal del seu llibre 'Nosotros los detritívoros'. En Quim Ballabrera i jo mateix en vam fer la traducció al català esperant que es pogués publicar en algun mitjà de comunicació de masses català (diaris com l'Ara, El Punt Avui, La Vanguardia, el Periodico o Vilaweb). Finalment no va ser possible, cap dels mitjans on es va enviar aquesta ressenya va considerar-la prou interesant com per fer-se'n ressó (res nou per altra banda). Finalment, va sortir publicada ja fa un temps a la web https://radi.ms/ca/nosaltres-els-detritivors/. Així doncs, per fer-ne més difusió i amb el permís de l'autor, ara us la copio tot seguit. Només em resta recomanar-vos que si la introducció ja és interessant per sí sola, el llibre ho és més. I ho és tant pel que fa al tema i les dades que aporta com pel fet de constatar un fet dificil d'empassar: ens alimentem, al cap i a la fi, d'uns detritus, és a dir, de les restes fòssils que han permès un increment espectacular de la producció agrícola i ramadera mundial. No ser conscients d'aquest fet ens porta a un risc altíssim de fallida en la seguretat alimentària mundial. El llibre doncs és una crida d'alerta per una banda i, per l'altra, una proposta (l'única viable, de fet) per evitar el desastre.
Salutacions,
SZD



A partir de 1776 l’ús de la màquina de vapor de Newcomen millorada per James Watt va portar a una creixent dependència de l’energia fòssil, la qual va proveir, de manera temporal i a fraccions cada vegada majors de la població humana, de poders gegantins. Amb els desenvolupaments tecnològics que van venir després, l’Homo colossus va adquirir durant les noves generacions, la il·lusió de no tenir límits.

William R. Catton, Jr (2009)


Després de la Revolució Industrial els éssers humans ens convertim en una espècie detritívora, és a dir, que s’alimenta de detritus. Aquesta denominació procedeix del llibre «Overshoot: The Ecological Basis of Revolutionary Change» del sociòleg nord-americà William Catton, nascut el 1926 i que des dels anys 70 del segle XX s’ha dedicat a l’estudi de la sociologia mediambiental i de l’ecologia humana. Aquest llibre va marcar el 1980 una fita en la literatura de la ciència ecològica amb la seva pionera advertència que la humanitat estava sobrepassant la capacitat de càrrega del planeta. L’obra va tenir fa pocs anys (2009) una seqüela titulada «Bottleneck: Humanity’s Impending Impasse», que constitueix el lúcid i amarg testament intel·lectual de Catton i en el qual el professor emèrit de la Universitat Estatal de Washington ja no adverteix: es limita a constatar que no es va fer res des d’aquell moment per evitar o revertir l’extralimitació, i analitza en detall com l’arrogant exuberància (hubris) de l’Homo colossus ens porta directes a un coll d’ampolla evolutiu que pot suposar l’extinció de la nostra espècie o, si més no, una brutal reducció en el nombre d’éssers humans sobre el planeta.


Els detritus dels quals ens alimentem els humans no són altres que el petroli i el gas natural, els tresors fòssils que la nostra espècie va aprendre a explotar, i que han permès que (en un interval de tan sol dos-cents anys!) multipliquéssim per set la població mundial. Fins el segle XIX, la població mundial s’havia mantingut sempre per sota dels mil milions de persones. Aquesta xifra podria representar, per tant, la capacitat màxima de càrrega que té el planeta per mantenir la nostra espècie amb les aportacions constants d’energia procedents del sol. L’aportació extra que va suposar l’energia fòssil (primer el carbó, després el petroli i el gas natural) ens ha permès, de manera temporal, ampliar enormement el nostre nínxol ecològic i sobrepassar aquesta xifra d’una manera espectacular. On abans hi cabien tot just mil milions, de sobte (en termes històrics) ara en som set mil milions.


El 1920 encara érem només dos mil milions, així que en l’últim segle ens hem triplicat. La gràfica del creixement de la població humana des de l’any 1800 és un exemple de llibre del que és un creixement exponencial. I si la superposem amb la gràfica del consum total d’energia (o amb la del consum per càpita) entendrem com ha estat possible aquest creixement: la correlació entre ambdues magnituds és absoluta. De fet, podem calcular d’on han sortit tants éssers humans fins i tot en termes físics: les molècules de nitrogen que contenen els cossos dels éssers humans que actualment poblem la Terra —en forma d’ADN i aminoàcids que formen els teixits de la nostra massa muscular, per exemple— han sortit en bona mesura —es calcula que en un 50%— del gas natural, principalment metà, que proporciona els fertilitzants nitrogenats, per mitjà de l’anomenada reacció de Haber-Bosch, i aquests, al seu torn, en aliments vegetals i animals per mitjà de l’agricultura i ramaderia industrials. Ha estat aquesta disponibilitat de metà i de petroli —energia solar prehistòrica emmagatzemada en forma química al llarg de milions d’anys— la que ens ha permès ampliar la capacitat del planeta per allotjar humans, superant el nostre límit natural dels mil milions de persones.


L’anomenada Revolució Verda bé podia haver-se anomenat més pròpiament la Revolució Negra, tant pel color del petroli que la va fer possible com pel futur al qual ens estava condemnant. En poques dècades centenars de milers de tractors, recol·lectores i altra maquinària agrícola es va estendre pel món. Tones de fertilitzants sintètics van ser introduïts en terres exhaurides. Milions de vehicles de transport, indústries de processament i distribució alimentària, centenars de cadenes de supermercats i centres comercials es van convertir en el mecanisme creat per la nostra civilització per explotar aquesta energia fòssil i convertir-la en aliment per a més i més éssers humans. Les millores en la qualitat de vida que van sorgir associades també a aquesta abundància energètica (com ara serveis de sanitat pública híper-tecnificada, milers de productes farmacèutics de síntesi, tot tipus de materials de la indústria petroquímica, etc.) van fer possible no només que naixessin i es poguessin alimentar cada vegada més persones, sinó que sobrevisquessin en millors condicions materials, sobretot en els països pertanyents al industrialitzat món ric. Per descomptat, tot això va ser facilitat per un sistema econòmic i social orientat al benefici privat a curt termini i embarcat en un aparentment imparable creixement econòmic, mesurat aquest segons la quantitat de béns i serveis produïts amb aquesta descomunal energia, que eren consumits per la creixent massa humana de treballadors-consumidors.


« La nostra espècie patirà abans o després una terrible caiguda en la seva població, una enorme mortaldat »



Tràgicament però previsible, això no podia durar molt i així ens ho intentava explicar Catton ja el 1980. Ja ho havien intentat avisar abans que ell, el matrimoni Meadows i Jorgen Randers —autors de l’informe «Limits to Growth» (1972)— i, en les dècades que van venir després, una comunitat més gran de científics, filòsofs i ecologistes. El petroli primer, i després el gas natural, arribarien sense trigar molt al seu màxim nivell d’extracció, i a partir d’aquí disminuiria la seva disponibilitat, amb la qual cosa, tot el sistema industrial muntat a sobre seu, inclòs el sistema agroalimentari, s’esfondraria. És el que avui coneixem com peak oil, peak gas, peak coal… i molts altres pics o sostres d’extracció de recursos finits, energètics i materials. L’espècie que deixa d’alimentar-se de les seves fonts energètiques renovables —no podem oblidar que el menjar és energia endo-somàtica (és a dir aquelles de què disposa cada cicle anual gràcies al sol i a la base fotosintètica de la cadena tròfica)— per passar a alimentar-se detritus abundant i ric però no renovable, experimentarà un creixement explosiu (exponencial) en la seva població. Però en fer-ho, aquesta espècie que es converteix en detritívora s’està condemnant a un col·lapse demogràfic en el moment en què el detritus arribi a un cert punt d’esgotament, de la mateixa manera que succeeix amb les poblacions d’insectes o altres animals en el moment en que es converteixen en una plaga i, després d’esgotar l’excedent d’aliment, moren massivament.


El que hem d’afrontar, per tant, és que la nostra espècie patirà abans o després una terrible caiguda en la seva població, una enorme mortaldat, el que es coneix en anglès com un die-off. Entre els autors que han analitzat aquesta situació no existeix consens sobre quin serà el nivell fins al qual caurà la població humana després de la desaparició del seu temporal suport energètic fòssil, però sí que podem enumerar alguns factors que seran rellevants al respecte:


Sense els fertilitzants sintètics faltaria el nitrogen per a la meitat dels cossos humans existents: d’aquí podem derivar que quan aquests deixin d’estar disponibles per falta de gas natural, no hi pot haver més de 3.500 milions d’habitants.
La població humana preindustrial sempre es va mantenir per sota dels mil milions: aquest sembla ser el sostre natural de la nostra espècie, o almenys el sostre històricament constatat.
Els avenços en el coneixement científic en àrees com la medicina, la biologia, la química, l’edafologia, l’ecologia, i fins i tot en tècniques una mica underground com la permacultura, associades al major coneixement que es té sobre l’eficiència i la sostenibilitat dels diversos sistemes agrícoles tradicionals al llarg de la història, podrien, en teoria, compensar d’alguna manera la caiguda de la població i que disposéssim així d’un límit natural mica ampliat , encara que això requeriria també que fóssim capaços de conservar col·lectivament aquest coneixement i aplicar-lo adequadament en un context de descens energètic accelerat i de col·lapse a múltiples nivells.
Desgraciadament, l’extralimitació (el overshoot del qual ens advertia Catton) té conseqüències sobre la base natural que sosté la població (el sòl fèrtil, la biodiversitat, l’aigua potable, el clima…), i durant diverses dècades —com a mínim— després del col·lapse és possible que aquesta base de recursos no recuperi el nivell que permetia al planeta suportar mil milions d’humans… o fins i tot que no es recuperi mai o quedi danyat per segles a causa de la contaminació, la pèrdua del sòl fèrtil, el canvi climàtic i altres factors destructius d’origen antropogènic. És a dir, el que podríem en principi compensar per mitjà del nostre actual coneixement científic (o allò que sabem fer) potser quedi anul·lat per la via del deteriorament ambiental (que ens limita allò que podem fer).
El previsible col·lapse de la civilització industrial associat a la caiguda en els recursos energètics fòssils disponibles molt probablement tindrà conseqüències que impactin directament i negativament en el nivell demogràfic: guerres pels últims recursos (siguin aquests energia, matèries primeres, aigua, terra fèrtil…), conflictivitat social, deteriorament de les condicions de vida, catàstrofes industrials degut a la falta de manteniment i de materials amb greus repercussions ambientals i en la salut per a milions de persones (només cal recordar els tràgics episodis de Bhopal, Txernòbil, Deep Horizon, Fukushima…), augment de la contaminació en un va intent de prosseguir amb un sistema inviable (p.ex. mitjançant la substitució parcial del petroli pel carbó en certs usos), pèrdua de la capacitat de regulació i de control dels Estats sobre les activitats contaminants i sobre la seguretat de les poblacions, i un llarg i tètric etcètera.
La manca d’aliment serà un obvi genet d’aquest apocalipsi auto induït, com ja acabem de comentar, en deixar de ser viable l’agroindústria intensiva actual fòssil-dependent.
Sabem que les guerres pels recursos són un factor que la nostra violenta espècie difícilment evitarà i que, de fet, venim experimentant en major o menor mesura des del començament de la Revolució Industrial, amb dues grans guerres mundials i innombrables conflictes locals.
El deteriorament general de les condicions de vida també implicarà un augment de morts difícil de quantificar a priori, la contaminació serà sens dubte decisiva en aquesta caiguda poblacional, per mitjà d’una extensió dels càncers, problemes hormonals, intoxicacions i tot tipus de malalties d’origen ambiental, com els llevats en una ampolla de most, acabarem ofegant-nos en els nostres propis residus alcohòlics després del festí de sucres.
El col·lapse de les ciutats, el funcionament de les quals és totalment dependent del subministrament permanent d’aliments i d’energia des de l’exterior, i on ja viu més de la meitat de la població mundial, suposarà una greu crisi demogràfica amb un èxode probablement caòtic de milers de milions de persones de tornada al camp a la recerca de suport i de treball, amb previsibles conflictes de tota mena, per molt gradual que poguéssim aconseguir fer aquest retorn, i que pot implicar la mort d’una part no negligible dels ex-urbanites.
L’augment de les infeccions, epidèmies, parasitosi, etc . —que ja s’està produint ara per factors pre-col·lapse com el canvi climàtic, la resistència als antibiòtics o les mutacions dels agents infecciosos— serà cada vegada més difícil de tallar amb els sistemes sanitaris en fallida i es cobrarà més vides a cada any que passi, contribuint així també al descens de la població.
El canvi climàtic serà una via indirecta en què els nostres residus (en aquest cas els gasos d’ efecte hivernacle) deterioraran la capacitat del planeta per suportar a la nostra espècie: menys llocs habitables, menys aigua potable, augment d’incendis forestals i fenòmens meteorològics extrems, pèrdua de biodiversitat, destrucció d’ecosistemes, problemes per al cultiu d’espècies agrícoles…, això sense comptar amb les possibles realimentacions positives que puguin accelerar l’escalfament global (per exemple, la fosa del permafrost àrtic i la conseqüent alliberament massiu de metà a l’atmosfera) i fent bruscament inhabitable el planeta per als humans i moltes altres espècies.
Accidents en instal·lacions com preses hidroelèctriques o centrals nuclears, deguts a fenòmens atmosfèrics, moviments sísmics, tempestes geo-magnètiques o al simple deteriorament per envelliment de les estructures no compensat amb un manteniment que cada vegada serà més costós en termes econòmics i energètics.
Deteriorament general en les estructures econòmiques i socials, amb milions de noves persones excloses cada any, incapaços d’adaptar-se-, atrapades en maneres i llocs de vida insostenibles, i que ja està a portant al suïcidi a no poques persones i al deteriorament general de la seva salut física i mental per a gairebé totes.
Descens de la natalitat davant les males perspectives econòmiques i també a causa de la contaminació química, tot i que es podria compensar aquesta tendència per l’accés cada vegada més difícil a mètodes anticonceptius i per la tendència a tornar a les famílies extenses per compensar la manca de suport estatal (seguretat social , jubilació pagada…) i de les energies fòssils necessàries per al cultiu mecanitzat de les terres .
Nivell polític-econòmic. Els detentors del poder intenten mantenir-se tant sí com no en aquest naufragi de la civilització, i per això necessiten mantenir la resta de la població mirant cap a un altre costat el màxim temps possible, mentre ells es ressituen per a l’etapa post-capitalista i acaparen tots els recursos possibles per a ells, a costa dels de baix i a costa d’altres països. És doncs així que hem d’interpretar l’actual espoli de diners i serveis públics, l’acaparament massiu de terres a nivell mundial, els intents per controlar l’aigua o les llavors, i totes les maniobres geopolítiques al voltant de països exportadors d’energia.
Nivell semiòtic-cultural. La cultura de masses creada des dels anys 50 del segle XX a partir d’aquesta maquinària monstruosa i ubiqua anomenada publicitat, i inserida en els cervells de bona part dels set mil milions per mitjà de la televisió, ens promet continuïtat i millora permanent, promovent valors suïcides com el consum irracional, l’individualisme i la híper-especialització.
Nivell psicològic-genètic. La nostra pròpia resistència mental, la dissonància cognitiva, ens impedeix acceptar tot el que xoqui amb el nostre model mental de representació del món, que contradigui les nostres expectatives, que desmenteixi els relats que des de nens ens van inserir al cervell en el nivell semiòtic-cultural i que ens han convençut del progrés continu i irreversible, del creixement infinit, de l’excepcionalitat de la nostra espècie i de la seva separació i domini de la resta del món natural, del poder màgic de la ciència i la tecnologia, de la infinitud dels recursos… Tanmateix, la nostra genètica és el fruit de milions d’anys de lluita individual i col·lectiva contra perills que són palpables i immediats (un depredador, una tribu invasora, un incendi, una inundació…) i, per tant, estem neuronalment cablejats per reaccionar molt bé davant aquest tipus d’amenaces i adaptar-nos a condicions canviants que tenim enfront nostre. Però per desgràcia, això implica que no sabem reaccionar davant l’imprevist, davant les amenaces invisibles, davant les condicions que encara no han canviat… L’evolució no ens ha capacitat per anticipar, per prevenir i els nostres gens ens mantenen paralitzats dient-nos: no passa res, no reaccionis.




En definitiva: no sabem fins on caurà la població humana, però sabem que ho farà amb seguretat ja que desapareixerà allò que la va permetre elevar durant un breu lapse històric per sobre del seu límit natural. Tampoc sabem el ritme al qual es produirà aquest descens, tot i que les xifres manejades per diversos autors semblen indicar que es completarà la caiguda en menys d’un segle. El que sí sembla bastant més clar són les vies per les quals es produirà aquest col·lapse poblacional, ja que comptem amb experiències històriques d’altres civilitzacions humanes i poblacions animals que van col·lapsar en el passat, i moltes d’aquestes vies es relacionen amb el 5è factor abans esmentat.





« Els nostres gens ens mantenen paralitzats dient-nos: no passa res, no reaccionis. »



Davant d’aquesta perspectiva el nostre instint de supervivència i el nostre sentit ètic ens exigeixen buscar una solució, una sortida, alguna cosa que minimitzi aquesta massiva mortaldat o que, almenys, eviti la total extinció de la nostra espècie. Sembla, però, molt difícil albirar alguna cosa semblant a una esperança. En qualsevol cas el primer seria reconèixer la situació en els seus autèntics termes i lluitar contra el gegantí i múltiple engany que ens manté bloquejats. Aquest mortal engany penetra en la nostra percepció a diversos nivells:


Sense lliurar-nos d’aquests enganys (externs i interns, socials i psicològics ) resulta ingenu pensar en un altre final de la nostra història diferent a la catàstrofe més absoluta. De totes maneres, si hem de començar aquest alliberament per algun punt ha de ser per la base de tot aquest colossal error de la nostra espècie: si volem tenir alguna oportunitat d’evitar el destí dels detritívors, no queda un altre remei que deixar amb la màxima urgència de menjar petroli. Això no vol dir només passar a consumir aliments locals i produïts sense despesa d’energia i fertilitzants fòssils, sinó reduir dràstica i massivament el nostre consum en tots els àmbits, és a dir, la nostra petjada energètica total. Tanmateix, la solució individual no asseguraria la supervivència: aquesta reducció ha de ser realitzada en conjunt per tota la nostra espècie, de manera coordinada, organitzada i redistribuint amb justícia els recursos romanents per igualar al més possible els nivells materials de vida de tots els éssers humans, amb l’objectiu de satisfer les necessitats bàsiques del màxim nombre possible de persones a nivell mundial i sense discriminacions. Sinó, seria deixar de consumir perquè altres poguessin consumir més o durant més temps, que potser és el que alguns estan buscant subreptíciament. Per descomptat, parlem d’una política de Decreixement democràticament gestionat, contra una política homicida dirigida per un capitalisme salvatge en caòtica descomposició. Per descomptat parlem d’una utopia, però una utopia imprescindible si volem evitar la nostra extinció com a espècie .

                                                 Manuel Casal Lodeiro

Traducció al català: Joaquim Ballabrera & Jordi Solé (Oil Crash Observatory)