dilluns, 7 juliol de 2014

Darrera crida (manifest)

(http://www.ultimallamada.org/el-manifiesto/?lang=es)


Benvolguts/des lectors/es,
Avui mateix ha sortit publicat un manifest signat per un considerable nombre de personalitats alertant sobre la urgència de canviar la tendència actual. El document, que ha sortit referenciat a diaris com La Vanguardia ens parla dels límits del planeta, que ja hem sobrepassat, i també de que no hi ha molt de temps per redirigir el que anomena com a 'genocidi a càmera lenta', el text dóna com a molt un lustre per aprofitar la 'finestra d'oportunitat'. És doncs una crida necessària per alertar dels greus problemes que tenim per resoldre. Si en voleu llegir el text original aquí en teniu l'adreça. Tot seguit us en presento una traducció al català que hem fet els companys de l'OCO
Salutacions,
SZD


Última crida

(manifest)

Els ciutadans i ciutadanes europeus, en la seva gran majoria, assumeixen la idea de que la societat de consum actual pot “millorar” en el futur (i que hauria de fer-ho). Entre tant, bona part dels habitants del planeta esperen anar acostant-se als nostres nivells de benestar material. Tot i així, el nostre nivell de producció i consum s'ha aconseguit al preu d'esgotar els recursos naturals i energètics, i trencar els equilibris ecològics de la Terra.
Res d'això és nou. Les investigadores i els científics més lúcids han estat donant-nos fonamentats senyals d'alarma des de començaments dels anys setanta del segle XX: de prosseguir amb les tendències de creixement vigents (econòmic, demogràfic, en l'ús de recursos, generació de contaminants i increment de desigualtats) el resultat més probable per al segle XXI és un col·lapse de la civilització .

Avui s'acumulen les notícies que indiquen que la via del creixement és ja un genocidi a càmera lenta. El declivi en la disponibilitat d'energia barata, els escenaris catastròfics del canvi climàtic i les tensions geopolítiques pels recursos mostren que las tendències de progrés del passat s’estan trencant.

En front d'aquest desafiament no n’hi ha prou amb els mantres cosmètics  del desenvolupament sostenible, ni la mera aposta per tecnologies eco-eficients, ni una suposada “economia verda” que encobreix la mercantilització generalitzada de bens naturals i serveis ecosistèmics. Les solucions tecnològiques, tant a la crisis ambiental com al declivi energètic, són insuficients. A més a més, la crisi ecològica no és un tema parcial sinó que determina tots els aspectes de la societat: alimentació, transport, indústria, urbanització, conflictes bèl·lics… Es tracta, en definitiva, de la base de la nostra economia i de les nostres vides.

Estem atrapats en la dinàmica perversa d'una civilització que si no creix no funciona, i si creix destrueix les bases naturals que la fan possible. La nostra cultura, tecnòlatra i mercàlatra, oblida que som, des de l'arrel, dependents dels ecosistemes i interdependents.

La societat productivista i consumista no pot ser sustentada pel planeta. Necessitem construir una nova civilització capaç d'assegurar una vida digna a una enorme població humana (avui més de 7.200 milions), encara creixent, que habita un món de recursos minvants. Per  això, seran necessaris canvis radicals als nostres modes de vida, les nostres formes de producció, el disseny de les ciutats i l'organització territorial: i sobre tot als valors que guien tot l'anterior. Necessitem una societat que tingui com a objectiu recuperar l'equilibri amb la biosfera, i utilitzi la investigació, la tecnologia, la cultura, l'economia i la política per a avançar cap a aquesta fi. Necessitarem per a això tota la imaginació política, generositat moral i creativitat tècnica que aconseguim desplegar.

Però aquesta Gran Transformació es troba amb dos obstacles titànics: la inèrcia del mode de vida capitalista i els interessos dels grups privilegiats. Per a evitar el caos i la barbàrie cap a on avui estem dirigint-nos, necessitem una ruptura política profunda amb l’hegemonia vigent, i una economia que tingui com a fi la satisfacció de necessitats socials dins dels límits que imposa la biosfera, i no l'increment del benefici privat.

Per sort, cada cop més gent està reaccionant davant dels intents de les elits de fer-los pagar els plats trencats. Avui, a l'Estat espanyol, el despertar de dignitat i democràcia que va suposar el 15M (des de la primavera de 2011) està gestant un procés constituent que obre possibilitats per a d’altres formes d'organització social.

Malgrat tot, és fonamental que els projectes alternatius prenguin consciència de les implicacions que suposen els límits del creixement i dissenyin propostes de canvi molt més audaces. La crisi de règim i la crisi econòmica només es podran superar si al mateix temps se supera la crisis ecològica. En aquest sentit, no basten polítiques que tornin a les receptes del capitalisme keynesià. Aquestes polítiques ens van portar, durant els decennis que van seguir  a la segona guerra mundial, a un cicle d'expansió que ens va col·locar en el llindar dels límits del planeta. Un nou cicle d'expansió és inviable: no hi ha base material, ni espai ecològic,  ni recursos naturals que puguin sustentar-lo.

El segle XXI serà el segle més decisiu de la història de la humanitat. Suposarà una gran prova per a totes les cultures i societats, i per a l'espècie en el seu conjunt. Una prova on es dirimirà la nostra continuïtat a la Terra i la possibilitat d’anomenar “humana” a la vida que siguem capaços d'organitzar després. Tenim davant nostre el repte d'una transformació de calibre anàleg al de grans esdeveniments històrics com la revolució neolítica o la revolució industrial.

Atenció: la finestra d'oportunitat s'està tancant. Es cert que hi ha molts moviments de resistència al voltant del món en pro de la justícia ambiental (la organització Global Witness ha registrat gairebé mil ambientalistes morts només als últims deu anys, en les seves lluites contra projectes miners o petroliers, defensant les seves terres i les seves aigües). Però, com a molt, tenim un lustre per a assentar un debat ample i transversal sobre els límits del creixement, i per a construir democràticament alternatives ecològiques i energètiques que siguin a la vegada rigoroses i viables. Hauríem de ser capaces de guanyar grans majories per a un canvi de model econòmic, energètic, social i cultural. A més a més de combatre les injustícies originades per l'exercici de la dominació i l'acumulació de riquesa, parlem d'un model que assumeixi la realitat, faci les paus amb la naturalesa i possibiliti la vida bona dins dels límits ecològics de la Terra.


Una civilització s'acaba i n’hem de construir una altra de nova. Les conseqüències de no fer res --o fer massa poc-- ens porten directament al col·lapse social, econòmic i ecològic. Però si comencem avui, encara podem ser les i els protagonistes d'una societat solidària, democràtica i en pau amb el planeta.
En diversos llocs de la Península Ibérica, Balears i Canàries, i a l'estiu de 2014

dijous, 3 juliol de 2014

Tecnologia, tecno-optimisme i tecnòcrates




(http://www.sapeople.com/2013/12/05/nelson-mandela-quotes-513/)

Que la vida iba en serio
 uno lo empieza a comprender más tarde

-como todos los jóvenes, yo vine 
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería 
y marcharme entre aplausos

-envejecer, morir, eran tan sólo
 las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
 y la verdad desagradable asoma:


envejecer, morir,
 es el único argumento de la obra.
                                                                            Jaime Gil de Biedma


Benvolguts/des lectors/es,
Volia començar aquest post amb un poema que emmarca molt bé el sentiment que el més comú dels humans sent quan se n'adona de que allò que li han explicat fins al moment és, sinó directament un engany, al menys una il·lusió. El que ens transmet la poesia, a part de la bellesa que hàgim pogut copsar en el sentiment melancòlic que ens evoca, és, precisament, el reconeixement de les limitacions i, un cop reconegudes, la reacció que se'n desprèn per a algú que ha viscut amb un peu en un present superficial i, un altre peu, en l'esperança d'un futur cada cop millor. Aquest, bàsicament, és el quadre diagnòstic, molt simplificat, de la nostra societat occidental i globalitzada. Pensem-hi amb deteniment, quina és la idea subjacent a la nostra societat (a part del tant reivindicat mite del progrés)? Doncs que la tecnologia tot ho pot, que aquesta ha portat grans avenços a la societat i que ens resoldrà els problemes que tinguem en el futur, siguin els que siguin. Ho he dit ja en repetits posts i ho constato en les xerrades, però aquesta idea és tant arrelada que és difícil de canviar. Som com el nen (la societat industrial) que pensa que el seu pare (la tecnologia) ho pot tot, però arriba un moment en que el nen es converteix en adolescent i, de manera pràctica, se n'adona de que el seu pare tecnològic no ho pot tot. Què fa l'adolescent? Doncs entra en un període d'actituds contradictòries, canviants, per cercar quin és el seu lloc en la nova realitat i trobar un paper en aquesta que s'adapti a les seves capacitats. La nostra societat industrialitzada ha arribat al final de la infància i comença l'adolescència. El problema d'aquesta adolescència social és que, al revés que l'adolescent tipus, en la societat industrial, l'energia per explorar, per experimentar i, per tant, per prendre decisions que siguin fruit d'un cert balanç, no l'acompanya. El nen producte de la societat industrial dels darrers dos-cents anys no té temps per cercar el seu lloc en el món, precisament, perquè la seva energia va minvant. Així, el repte és més gran encara: sense poder experimentar aquest contacte amb el món adult de les limitacions físiques, aquest nen industrial cal que s'enfronti directament amb la vellesa i la decrepitud. En aquest punt, veiem que la societat, de manera general, s'enfronta a un dilema amb dues opcions, dos camins. El primer és fer veure que no passa res i continuar intentant esprémer la natura amb el seu pare tecnològic pensant que, de fet, no hi ha una altra opció perquè les forces (l'energia) que el mantenen no li donen cap marge. El segon és utilitzar, no la tecnologia, sinó més aviat el coneixement, per mirar d'adaptar-se de la millor manera a la (nova) realitat.

Quina opció està prenent de moment aquest nen malcriat pel seu pare tecnològic? Doncs la primera i més fàcil: fer veure com si no passes res i, quan hi ha algun problema massa evident per mirar de negligir-lo, intentar aplicar més tecnologia: posar un tecnòcrata a manar. Suposo que el lector ja sabrà a què em refereixo. Que hi ha quelcom que no funciona és evident, però es segueix aplicant la mateixa recepta inútil, senzillament, perquè ens neguem a acceptar que el nostre pare no ho pot tot. I d'aquí que comencem a entrar en un cert síndrome de Peter Pan social que, en aquest cas, no ens pot portar res de bo.

Així doncs, en aquesta cursa esbojarrada per mantenir l'actual paradigma, els dirigents polítics, recolzats per la immensa majoria de persones, s'entesten a utilitzar més tecnologia, insistint, els més innovadors, a proposar que caldria, per que tot anés bé, posar en el govern a més tècnics (tècnics, és clar, especialistes en progrés i creixement). Des del meu punt de vista, l'error majúscul que es comet és no només metodològic, ho és també de concepte: potser caldria pensar en exigir als governants, no només un perfil tècnic sinó, més important encara, un perfil filosòfic. Perquè el problema no és tant que hi hagin parts del sistema que no funcionin, el problema més enllà de la metodologia a aplicar (dretes-esquerres) és que cal entendre quines són les idees clau que ens han portat a l'atzucac i com canviar-les per adaptar-nos a la nova realitat. M'explicaré amb un exemple.
Tenim un cotxe que ja té molts anys i que no funciona bé, el cotxe té unes avaries que són greus i cares, però nosaltres ens entestem a mantenir aquest cotxe portant-lo a diferents mecànics. Els mecànics es limiten a canviar les peces que fallen, però un mecànic, com a tècnic que és, no té la formació necessària per entendre perquè el cotxe funciona i tenir una visió de conjunt dels diferents processos físics que el porten als seus límits: rendiment, despesa de combustible, desgast per fatiga de les diferents peces, que no són res més que implicacions diferents del segon principi de la termodinàmica aplicats, no només al motor, sinó al disseny aerodinàmic del cotxe i als seus elements de seguretat. Així doncs, si ens entestem a mantenir el cotxe donant-li un ús intensiu com havíem fet sempre podem trobar-nos que, un bon dia, el cotxe ens deixi en mig de la carretera amb una averia greu i irreparable.

Així ens trobem amb la política actual on el trist del cas és que, la ja tradicional dicotomia entre 'dretes' i 'esquerres', s'ha transformat en una única tesi en favor de la tècnica i la seva aplicació tecnocràtica, seguint el paradigma Hegelià de tesi-antítesi-síntesi, que té com a resultat portar la civilització industrial a les seves darreres conseqüències: el col·lapse. Veiem que, a l'estat espanyol les noves opcions polítiques que han aparegut recentment (per exemple, Podemos) no són gaire sensibles a difondre que l'única opció plausible és el decreixement. La cosa tampoc és que estigui millor en l'àmbit català, on els partits més a l'esquerra o, fins i tot, els anomenats verds són bastant opacs a fer del decreixement el pal de paller del seu programa. Ho vaig dir ja fa temps i ho repeteixo, qualsevol opció política que no tingui com a idea base el decreixement és o populista interessada, o ancorada en interessos del model disfuncional actual.

Quina és la meva proposta? doncs que cal recolzar-nos en el coneixement, més que en la tècnica. És cert que la tècnica ha fet possibles grans avenços en l'època de creixement, com el cas paradigmàtic de la millora de la màquina de vapor per J. Watt, que va possibilitar la Revolució Industrial. Ara, però, ens caldrà, a més de tècnica, l'afegit de punts de vista integradors que aporta el coneixement fonamental.

Un lector potser no gaire preocupat per aquestes qüestions pot pensar que, al cap i a la fi, acaba sent tot el mateix. Des del meu punt de vista crec que, en època d'abundància, aquestes diferències i detalls possiblement eren irrellevants, ara no. No tenim ni el temps ni els recursos per permetre'ns moltes proves.

I, arribats a aquest punt, cal dir que tampoc pretenc que prenguem la ciència fonamental com a veritat i única guia. Hi ha qui diu que la ciència s'ha convertit en la nova religió de l'agnosticisme materialista actual. Des del meu punt de vista no és així, però potser en part s'han utilitzat conceptes científics per justificar accions polítiques. Més enllà d'aquesta actitud, per mi, ha estat la tecnologia i la fe en el seu imperi desmesurat la que s'ha convertit en base i arquetipus de la nova 'religió'. Sovint es diu que, per exemple, el darwinisme i la seva actualització, el neo-darwinisme, ajuda a justificar el capitalisme actual i que, precisament això, prova que la ciència recolza el sistema. Això és només cert en part, sempre que prenguem una visió instrumental del coneixement científic. Us posaré un exemple: quan intentes explicar com funciona la ciència a un públic generalista o a algú de l'estament administratiu (polític o gestor públic) no s'entén ni s'accepta mai, mai, allò que sovint s'aplica en ciència: el principi de precaució. I aquest principi és bàsic en el funcionament de la ciència: deixar ben clar quan quelcom és un fet o quan és una especulació o matèria de discussió. Només quan prenem aquest principi en contraposició a l'acció i cerca de solucions fàcils i immediates és quan es pot entendre perquè no s'accepta aquest principi. Per això una societat immadura com la nostra no accepta (com un nen) que existeixen problemes de difícil solució o, fins i tot, irresolubles. I és aquí on el punt de vista de la filosofia de la ciència té molt a aportar a la manera, la direcció i l'acció pràctica a seguir com a marc possible en una època de grans canvis conceptuals com la que comencem a viure. En aquest sentit, com a antídot a la superficialitat imperant, l'esperit científic ens ensenya a exercir la crítica (constructiva) i, per tant, ens dóna contraparts a l'establert, bàsicament, per que ens dota d'un cert relativisme. Per altre costat, cal començar a trencar esquemes i canviar l'actitud de ressentiment cap al sistema injust en el qual vivim. Cal començar a treballar (sobre tot a nivell individual) per arribar a una actitud de satisfacció tranquil·la, una equanimitat que ens deixi veure la imatge emergent en mig de la realitat preocupant que ens envolta.

Així doncs, per acabar el post i començar la reflexió crec que, quan parlem de decreixement cal començar a fer-nos preguntes per poder donar, com a mínim, algunes senyals de què cal debatre; partint del fet de que al sistema actual no li queda gaire recorregut. Deixo doncs algunes preguntes per a la reflexió dels lectors/es:

A nivell col·lectiu, cap a on volem anar? Quin és l'estat possible d'arribada? Com definiríem una estructura de govern que, a més de vetllar per mantenir l'equilibri amb el medi, assegurés un repartiment equitatiu dels recursos? Seria possible això a nivell global?

Salutacions,

SZD

dijous, 26 juny de 2014

El fin de la expansión (ressenya)



(http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=1272)

Benvolguts/des lectors/es,
El post d'avui el dedicaré a fer una breu introducció del llibre de'n Ricardo Almenar: 'El fin de la expansión' (Ed. Icaria). És un llibre molt interessant que fa una aproximació original al problema objecte d'aquest bloc. El llibre introdueix els conceptes de finitud i infinitud dels recursos mitjançant dues imatges evocadores: el món oceà il·limitat i el món illa afitat i limitat en recursos. Per exemplificar aquests conceptes glosa històricament el que va ser l'expansió polinèsia al Pacífic sud, incloent-hi la colonització de la illa de Pasqua. A partir d'aquesta expansió l'autor introdueix una diversitat de comportaments segons les illes que considerem, el medi natural al que estaven sotmesos els colonitzadors i com aquest comportament varia a través de les seves experiències i la història en el seu nou hàbitat. Així doncs, a partir d'aquesta base conceptual i d'aquesta imatge colonitzadora del Pacífic, s'estableixen analogies amb l'expansió de la nostra civilització industrial, l'economia que li és pròpia i com, ja des del segle XX existeixen veus des de la mateixa economia (Boulding, Schumacher o Daly) que alerten de que la tendència d'aquesta expansió de la civilització industrial a ultrança només pot portar al desastre. Els dos darrers capítols del llibre els dedica a veure quines són les implicacions d'una (necessària) transició a un nou model: què implica no canviar i, en cas de que ho fem voluntàriament, què cal canviar per passar del món oceà al món illa. Finalment, ens fa un esbós d'escenaris possibles en el futur. Aquesta és, potser, la part més arriscada del llibre i la que, de manera natural, pot despertar actituds més crítiques, sobre tot quan l'autor considera colonitzacions extra-planetàries com escenaris futurs. Tot i així, l'enfoc metodològic amb que s'analitzen els diferents escenaris i les conclusions a les que arriba són interessants i inspiradores per elles mateixes. Un llibre doncs, de lectura molt recomanable.

Salutacions,
SZD

dilluns, 16 juny de 2014

Velocitat, immediatesa i eficiència


(http://www.spreadeffect.com/blog/improve-website-speed/)

Benvolguts/des lectors/es,
Fa dues setmanes vaig estar donant una conferència a Eivissa i, dinant amb alguns dels companys que havien estat organitzant i participant en les conferències, va sortir el tema de que aquesta societat en la que vivim té una dependència extraordinària de la hiper-connectivitat i la immediatesa: volem estar connectats amb tot el món de la manera més ràpida possible (internet i els viatges en avió en són una manifestació clara). Reflexionant una mica sobre el tema, la qüestió no és precisament anecdòtica i mereix, al meu entendre, un aclariment sobre quines relacions té aquesta dependència sobre el consum i necessitat  d'energia i com afecta això a la gestió del col·lapse societari que estem ja experimentant.

Com ja he comentat abans, la societat en la que vivim és la societat del culte a la velocitat i, com a conseqüència directa, de la immediatesa. Això no és res de nou, és ben conegut i acceptat, -fins i tot en les seves repercussions psicològiques, en el que s'anomena estrès-. Per tant, no ens plantegem mai si aquest fet és quelcom que hàgim de canviar de manera fonamental o, encara més, per quina raó hem arribat a fer-nos tant dependents de la velocitat i la immediatesa.

Així doncs, quina relació té aquest requeriment d'immediatesa amb l'energia i el col·lapse de la societat? 

Veiem primer com ho relacionem amb l'energia. En un món canviant i amb una necessitat de que tot vagi de pressa, es necessària una gran capacitat d'acceleració (canvi en la velocitat). Aquesta capacitat de canvi en la velocitat, físicament, fa que necessitem, en mitjana, més potència, és a dir més energia per unitat de temps. Físicament ho podem veure pensant en un cotxe. Si volem que aquest cotxe assoleixi grans velocitats en poc temps, caldrà que tingui una gran acceleració i aquesta acceleració vindrà condicionada per la potència que pugui donar el seu motor, és a dir per la capacitat de fer treball (físic) del motor per unitat de temps. Com ja he dit en alguns posts i també va comentar l'Antonio en algun altre, l'important és la potència que necessitem i, ja vaig aclarir que, quan parlem del pic del petroli (Peak Oil), no parlem del màxim d'energia accessible a la societat, estem parlant del màxim d'energia per unitat de temps subministrable a la societat. Com a detall fixeu-vos que, pel que fa a combustibles fòssils, les unitats habituals són milions de barrils equivalents de petroli per dia (unitat de potència) o, en renovables, la unitat directament és el Watt o algun dels seus multiples (kilo, mega, o giga). Per tant, la immediatesa i la velocitat en la societat s'han donat perquè hi ha hagut una disponibilitat social (pels països del primer món) immensa de potència des del començament de l'època industrial. Però és que això ha generat al mateix temps una dinàmica social pròpia i ara tots ens hem fet depenents d'aquesta capacitat d'acceleració i d'accés ràpid a qualsevol lloc, cosa o informació en el món globalitzat i s'ha convertit en una característica intrínseca del sistema que el duu, precisament a una inèrcia fatal. Per tant, l'increment en la producció de petroli diària i el creixement del PIB no són doncs més que realitats que van unides a aquesta necessitat d'immediatesa. 


Però és que afegit a tot això existeix un fet que sovint passa desapercebut. La capacitat d'increment, o tant sols de manteniment, de potència actual passa per tenir una font d'energia amb una alta densitat energètica i que al mateix temps pugui ser també un vector energètic. Què és la densitat energètica? Si la densitat és la quantitat de matèria per unitat de volum, la densitat energètica és la quantitat d'energia emmagatzemada per unitat de volum. Aquí us presento una figura de la densitat energètica dels diferents materials 



Veiem que la densitat energètica de, posem, el diesel, no és la mateixa que la de la biomassa i ni molt menys no és la mateixa que la de les bateries de zinc. Acompanyant al concepte de la densitat energètica, cal tenir en compte l'eficiència de conversió d'energia  que ve a ser una altra forma de considerar el que ja hem introduït aquí com a TRE

Vist tot l'anterior, amb més potència podrem obtenir no només qualsevol producte de manera massiva, sinó que l'obtindrem de manera més ràpida. Aquesta immediatesa és necessaria en una economia competitiva com l'actual, en la que un dels factors a tenir en compte és qui pot subministrar amb més rapidesa. És per això que, si volem mantenir la velocitat en el sistema mai podrem reduir la potència necessària (i per tant fer que el sistema sigui més eficient).

Bé, i això què té a veure amb el col·lapse? Doncs si tenim un sistema globalitzat, en el qual cadenes de producció, subministrament i consum estan pensades per funcionar en un règim de velocitats (de temps d'entrega) determinats (assumint energia barata i abundant). En el moment en que aquestes velocitats (o terminis de producció i entrega) no es puguin satisfer, senzillament, perquè no hi haurà prou potència per mantenir-ho, certes parts de les xarxes de producció-distribució poden arribar a aturar-se, generant efectes en cadena locals que, eventualment, poden afectar a grans àrees. I no estic parlant precisament de la falta de benzina a les gasolineres, estic parlant de costos de transport i distribució de qualsevol producte. Evidentment que passat un temps, el sistema es pot readaptar als nous temps de producció i transport, però el fet és que aquesta adaptació serà reactiva i no proactiva, degut, precisament a la nostra adicció a la immediatesa. 

En fi, benvolgut/da  lector/a, ens hem convertit en addictes a una manera de fer i de funcionar que, de no canviar-la o reconduir-la, ens porta directes a situacions complicades. La necessitat imperiosa d'acceleració (immediatesa i rapidesa) ens ha convertit en quelcom que, mentalment, ens duu a comportar-nos de la mateixa manera que les persones amb addiccions. Potser caldria que ens anéssim conscienciant de que el món futur serà, necessàriament més lent, a més de molt més gran, del que ho és ara.
Salutacions,
SZD

dissabte, 10 maig de 2014

La hipertròfia del model econòmic actual ('Eppur si muove').






Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser un apunt a un fet que, segurament, molts dels lectors d'aquest bloc ja coneixen o, si no és el cas, intueixen d'una manera o una altra: la ciència econòmica no està preparada per fer front als problemes que ja han començat a castigar la nostra societat. Quan parlo d'economia estic pensant en l'economia convencional, la que apliquen els governs per prendre les seves decisions i que té la seva base en bona mesura en els postulats d'A.Smith i J.M. Keynes. Pretenc doncs donar una visió molt divulgativa (i per tant, ni profunda ni rigorosa) per entendre com hem arribat a aquesta situació d'incapacitació d'una de les eines més potents que ha tingut la societat industrial per al seu desenvolupament.

Aquest és un bloc divulgatiu, per tant, no m'estendré en conceptes tècnics i subtilitats que, espero, els lectors més documentats en la matèria sabran perdonar-me. Comencem doncs per la definició de la ciència econòmica, segons el DIEC, economia és:

1 1 f. [LC] [ECT] Administració ordenada dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment. Economia domèstica.
1 2 f. [ECT] Estudi de l’administració correcta dels recursos escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats humanes.
1 3 f. [ECT] Configuració esquemàtica d’un sistema, d’una estructura o d’una realitat econòmica. El model d’una economia oberta. Economia capitalista. Una economia rural. Una economia planificada, desenvolupada.


M'interessa especialment la segona definició perquè, aquesta precisament, és la que ha perdut actualment el seu sentit. De fet, degut a la influència del pare de l'economia moderna, Adam Smith, l'economia actual encara es basa en les aproximacions que es deriven de considerar que cal administrar els recursos com si aquests fossin il·limitats per un costat i, si no és el cas, infinitament substituïbles. Això és així en el que s'ha pres i continua prenent-se com un axioma: la llei de l'oferta i la demanda.
Què són la llei de l'oferta i la demanda i el criteri de ceteris paribus? L'oferta i demanda (en lliure mercat) diu que si un recurs es fa més escadusser llavors el preu en reflecteix aquest fet, pujant. D'altra banda, si un producte és car, es pot optar per substituir-lo per un altre més abundant i, per tant, més barat. I de fet, això explica certs comportaments econòmics, però no d'altres. A més es suposa que el preu es regula mantenint la resta de factors o condicionants econòmics constants (ceteris paribus). Tot i que la teoria econòmica clàssica ha evolucionat molt des de Keynes, cal dir que no ha estat capaç de predir l'actual crisi ni, com sabem, de gestionar-ne les seves conseqüències a nivell global, en gran part degut a l'acceptació de dogma dels preceptes del 'lliure mercat' i de la llei de l'oferta i la demanda. També cal dir que, entre els economistes hi ha diferents veus que no combreguen amb els postulats actuals que apliquen a ulls clucs els polítics. Hi ha hagut, i hi ha, veus que s'han oposat (per exemple E.F. Schumacher) i que s'oposen als plantejaments heretats des de fa dos segles. Però tot i així (i que em corregeixin els lectors més doctes en la matèria) no hi ha cap corrent actual dels que dominen l'agenda política que es plantegi realment retornar a l'esperit original de l'economia: la gestió dels recursos escassos i l'estudi d'una economia en col·lapse per l'efecte de la limitació d'un recurs insubstituïble: l'energia. I això és així perquè llavors ens enfrontem a un problema extremadament complicat, veiem perquè.

Tant la llei de l'oferta i la demanda que hem comentat com la del lliure mercat (o de la mà invisible dels mercats que tot ho regulen) fallen quan el sistema arriba als seus límits, com ho està fent actualment. En matemàtiques diríem que aquests dos preceptes anteriors són aproximacions que venen de modelitzar (és a dir, idealitzar) l'economia real. En aquesta modelització de processos s'assumeixen dues hipòtesis: linealització (llei de l'oferta i la demanda) i dependència univariant (ceteris paribus). Quan la base de tota economia, és a dir, l'energia, arriba al límit de producció i no pot créixer més, llavors les coses comencen a no funcionar en un sistema pensat per créixer i fer servir aproximacions lineals (és a dir, proporcionalitats entre variables). Així doncs, quan el sistema és no-lineal, la causa i l'efecte no són proporcionals. Però és que, a més, quan el sistema arriba als seus límits, les variables que es relacionaven per parelles per exemple, ja no ho fan, i els efectes passen a dependre de més d'una causa. 

Quan el sistema no es pot predir utilitzant coeficients de proporcionalitat entre variables que, fins a la data, eren fiables per fer certes estimacions o prediccions, per exemple el PIB, la taxa d'atur o la inflació (per donar alguns indicadors macroeconòmics habituals) llavors cal que es comenci a pensar en utilitzar altres eines. És més, com que les relacions entre aquests i d'altres indicadors macroeconòmics són diferents (ja actualment) de les que havien estat en l'època de creixement exponencial de l'economia, no es poden prendre com variables independents, cosa que en pot invalidar alguna d'elles (com és el cas del PIB per relacionar-lo amb indicador de riquesa o de prosperitat).


Ja veiem doncs que, en temps d'escassetat no tenim, precisament, l'eina que ens hauria de servir per gestionar millor els recursos, preparada per fer-ho. Ben al contrari, el que sembla que comença a ser la tendència actual és utilitzar aquesta eina (l'economia) per portar el sistema encara més als seus límits, ignorant-los o empenyent-los cap al futur. És a dir, prenem el model, la idealització o les aproximacions del món, com la veritat, entestant-nos a que el món platònic d'economia neoliberal sigui igual que el món real, físic. En aquest punt, només cal recordar el que la llegenda diu que va dir Galileo quan va abjurar de la visió heliocèntrica.

Com ja he comentat diverses vegades, aquesta actitud porta, no només a incrementar el risc de col·lapse, sinó que n'incrementa, en cas que es doni, la seva rapidesa i profunditat.

Quina direcció cal emprendre doncs? D'una banda la que ja comença a posar en pràctica l'economia ecològica. Per l'altra banda, cal començar a adonar-nos que, segurament, s'invertirà el patró de relació entre la microeconomia i la macroeconomia. Fins ara, hi ha hagut una preeminència del factor macro sobre el micro degut, bàsicament, a que com que l'energia era pràcticament gratis tot era escalable a nivell planetari: el cost del transport de bens i de fabricació a gran escala ha estat negligible en front del cost de fabricació a petita escala, afavorint la fabricació massiva i el transport global. Aquesta tendència ha supeditat totalment l'economia de petita escala (micro) a l'economia i les tendències de gran escala (macro). Això, amb la creixent escassetat de combustible fòssil, canviarà i s'invertirà un altre cop, tornant a pesar més el factor micro que el macro. Aquest fet no vol dir que en el futur l'orientació o estudi macroeconòmic no tingui cap sentit, sinó més aviat que aquest macro serà menys global (o poc global) com ho era abans de l'era dels combustibles fòssils i haurà de ser entès més aviat com una disciplina d'àmbit regional, amb receptes diferents per a cada zona. Però repeteixo, el col·lapse de l'actual model econòmic evidenciarà l'obsolescència d'una de les disciplines econòmiques que més èxits havia donat fins a la data: la macroeconomia.


Així doncs és clar que, quan arribem als límits d'explotació i producció d'un bé que no és una mercaderia més i que no és substituïble, cau pel seu propi pes qui mana: l'economia depèn sempre de la física, i no a l'inrevés. En una època on la troballa dels combustibles fòssils havia portat els límits físics molt lluny de la immediatesa de l'escala humana, l'economia s'havia adaptat a aquest paradigma, perdent el sentit de ciència que gestiona els recursos limitats per passar a ser la ciència que gestiona el creixement i els bens que aquest genera (és a dir eludint l'accepció 2 del DIEC i centrant-se en les dues restants). Això ha estat possible perquè les límits físics i materials s'han expandit moltíssim amb un aport virtualment infinit d'energia (a principis del segle XX). La qual cosa ha generat l'economia globalitzada i la importància cabdal de la macroeconomia. Però la física sempre mana sobre l'economia, sempre, i ara, arribats als límits haurem de retornar a una ciència econòmica que no només gestioni els recursos escassos i tingui en compte els límits físics i ecològics del planeta sinó que, a més, pugui oferir estratègies per gestionar un sistema econòmic i social en col·lapse. I és precisament aquest punt de vista que ens costa assumir quan, tot sovint, després de prendre consciència en les xerrades divulgatives es demana una 'solució', la cara dels oients quan la resposta és: no hi ha solució! ho diu tot. No hi ha solució tal com hem entès fins ara les solucions (de dalt a baix: de macro a micro). La gestió de les crisis que estem vivint serà micro (de baix a dalt) o no serà. Per això és tant important endegar iniciatives locals, de proximitat. Quan ens preguntem: i jo, què hi puc fer? la resposta és clara: comença a pensar en local, és el futur. A partir d'aquí un món nou comença a obrir-se... Se'ns ha girat feina, molta feina, a tots plegats.
Salutacions,
SZD

dijous, 3 abril de 2014

L'etern retorn o 'el dia de la marmota'.



Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén ser una mica controvertit, perquè dispara sota la línia de flotació de la majoria d'activismes (que no de tots, cal dir-ho). És, per tant, un post que busca en certa manera una mica la provocació per despertar un sentit crític i una auto-revisió. Bé, doncs sense més dilació, comencem.

Ja he parlat en alguns altres posts dels treballs de'n Tainter i de'n Turchin. Doncs bé, un aspecte que sovint se'ns escapa quan considerem les seves teories és que la versió històrica de les esquerres sobre 'les conquestes dels drets socials' degut a la lluita del proletariat, tal com expressa el marxisme, fan figa. M'explicaré. I, per fer-ho, cal que primer recorri a les matemàtiques, definint quan una condició perquè ocorri quelcom és necessària i quan és suficient, però ho faré amb un exemple perquè quedi més divulgatiu. Una condició necessària per poder tenir el carnet de conduir és ser major d'edat, però el ser-ho no és suficient per poder tenir el carnet. Així és necessari, tot i que no és suficient, tenir divuit anys per poder conduir.

Sabem que el benestar que (encara ara) tenim a nivell material (que no psicològic) és degut a que hem viscut 200 anys d'explotació de recursos energètics fòssils, els quals han funcionat com esclaus energètics. L'energia abundant és condició necessària (tot i que no suficient) per tenir un nivell de benestar generalitzat en el sistema capitalista actual. El que sovint s'oblida des de l'activisme (el que la història ens ensenya i el que ens diu en Turchin en els seus treballs) és que per a què la revolució social arribi a un repartiment de la riquesa realment efectiu, cal tenir recursos (energia) en abundància, si no és així, tenim un repartiment molt desigual d'aquests recursos. Això ja ho he comentat en d'altres posts i, recentment també ho ha publicat algun estudi. Fixem-nos-hi, parlem de l'estat del benestar, benestar per a qui? Realment, les lluites socials han portat a una major igualtat en el món en aquest repartiment de recursos? Des del meu punt de vista rotundament, no. Cal dir-ho clarament, hem estat víctimes d'aquest activisme naïf d'esquerres (que no és tot l'activisme d'esquerres, cal dir-ho) que pretenia lluitar pels drets socials en el món ric, mentre mirava cap a un altre lloc quan es tractava dels drets dels estats pobres del planeta. Per tant, des d'aquest punt de vista no és que hi hagi hagut una conquesta dels drets socials amb la lluita obrera, és que hi havia més pastís a repartir i, clar, les engrunes eren més grosses pels pobres desgraciats que estàvem prop de la taula del gran capital, per la resta, el de sempre: misèria i desesperació. Per tant, per a mi, llec en la matèria d'història i economia (no sóc ni una cosa ni l'altra, només un físic amb formació en ecologia) la teoria del pretès esclat revolucionari que porti a un assoliment de drets és falsa en essència. És el que es dedueix de les teories que abans he comentat. I és així fonamentalment perquè la societat en la qual vivim no és, ni ha estat en cap moment, igualitària. Per tant, i si no haguéssim conquerit cap dret? Sinó que, senzillament, les classes dirigents haguessin permès que, en pro del seu major benestar arribéssim a tenir unes engrunes més grosses? És més, valdran les teories i hipòtesis històriques que hem conegut en un món vivint en el costat esquerre de la corba de Hubbert per un món totalment diferent, que comença ja a viure en el costat dret de la corba de Hubbert? (i, sobre tot, en un costat dret amb l'efecte de la reducció dràstica de la TRE).

Però anem un pas més enllà, si l'abundància energètica es condició necessària en el sistema actual per un cert repartiment de la riquesa (és a dir, perquè arribin engrunes més grosses): què passa quan no es compleix la condició necessària? Doncs sí, efectivament, s'acaba la festa i, si fem cas a la història, s'acaba malament: guerres, violència, fam i epidèmies. L'apocalipsi? Un altre cop, rotundament no. La via més probable, la violenta, no és una condició necessària, però des del meu punt de vista, acceptar que la revolució (és a dir la violència) històricament ha portat beneficis (aconseguir repartir el pastís) és perillós. I ho és perquè l'opció revolucionària porta associada un cert grau de destrucció que, en un escenari de recursos de tot tipus minvants, acceleraria el col·lapse. Per tant, cal ser valents i trencar certs esquemes que, al cap i a la fi només beneficien a qui té el poder (i reparteix les engrunes) perquè, precisament qui té el poder l'exerceix amb l'ús de la violència (sigui del tipus que sigui: psicològica o física) per tant l'opció violenta, l'esclat social, només l'acaba afavorint. Només cal veure en que han acabat les revoltes que recordem més recents: la mal anomenada primavera àrab, Síria i, ara recentment Ucraïna. Curiosament (o no) moltes d'aquestes revoltes estan relacionades amb el preu de l'aliment, tal com apuntava l'Antonio en un post o tenen una component geoestratègica relacionada fortament amb el subministrament energètic (Ucraïna). Cal tenir clar que existeix un risc alt de dues classes socials molt separades (tal com apuntava l'estudi mencionat anteriorment) però el problema fonamental de la fragmentació social no serà a causa dels 'rics', el problema serà la falta de recursos bàsicament, afegit al fet de tenir unes classes dirigents obsessionades en mantenir el BAU...

Per tant, veure com una opció la revolta en el sentit convencional, tal com ens han explicat que ha funcionat en la història, és un error. La violència sempre acaba afavorint al més poderós. Així doncs, què cal fer? Des del meu punt de vista, desconnectar del sistema progressivament. Els que tenim clar que el sistema actual més d'hora que tard ha de fer fallida, cal que fugim de les opcions polítiques o fins i tot, de la idea que una opció revolucionària aportaria quelcom constructiu a un nou paradigma. I així, cal pensar en clau de nou paradigma, cal fermesa i habilitat en aquests temps interessants i terribles que ens ha tocat viure. Però sobre tot cal deixar enrere idees obsoletes sobre el funcionament d'un món el futur del qual serà molt diferent del que podem arribar a intuir amb la informació del passat, és a dir, en l'època de recursos abundants. En aquest sentit, si observem el comportament de la humanitat al llarg del temps sembla que hàgim viscut atrapats en el temps. Ja que civilització rere civilització han anat originant-se, creixent, esgotant els recursos que les sostenien i, finalment, col·lapsant. Talment seguint la dinàmica de qualsevol plaga o proliferació algal. El llibre de'n Jared Diamond ens en dóna uns quants exemples. El problema que patim actualment és que degut a l'ús intensiu dels recursos fòssils estem canviant el patró habitual, cíclic, per un que porti conseqüències a moltes generacions futures. No només estem exhaurint els recursos materials, sinó que també incrementem els nivells de pol·lució del medi ambient, en canviem la geografia a gran escala i estem modificant el clima. Tot això fa que hàgim deixat de comportar-nos com proliferacions algals o bacteris en una placa de petri, per canviar a adoptar un comportament suïcida, com el dels virus o les cèl·lules cancerígenes. No estem contents amb estar atrapats en el temps com en el dia de la marmota que, en el nostre afany destructiu, ens hem deixat arrossegar per la nostra part més violenta i depredadora per intentar sortir d'aquest cicle. No comprenem que sortir d'aquesta manera, és a dir, accelerant i accentuant el patró que ens ha portat sempre al cul-de-sac del col·lapse en cada nou cicle, aquest cop pot fer que arribem al punt de no poder repetir aquest cicle mai més.

Finalment, vindrà un temps en que la gent se n'adonarà de que el sistema s'ha mort, de que el vell paradigma ja no funciona i de que aquesta manera de fer ha deixat un rastre de destrucció que perdurarà molt de temps. El que serà crucial en aquests temps és tenir la claredat de veure perquè el sistema va col·lapsar, precisament per no repetir els mateixos errors que, en els diferents col·lapses de civilitzacions, s'han anat repetint. Tenim una oportunitat, la darrera oportunitat, de no repetir el que hem vingut fent volta rere volta. I és la darrera oportunitat perquè aquest cop ja haurem devastat tot el planeta, potser això ens farà despertar...
Salutacions,
SZD

dimecres, 12 març de 2014

Una taxonomia del 'peakoiler'





(http://www.biologycorner.com/resources/orca_taxonomy.gif)

Benvoguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser una mica irònic i és que, tenint en compte les perspectives futures i l'evolució de la situació nacional i internacional, el panorama comença a veure's negre. Com ja sabem, ara mateix caldria que el tema que ens ocupa formés part de l'agenda dels moviments polítics i que comencés una campanya d'accions decidides en alguna direcció com per exemple la que vaig apuntar en la meva carta als Reis d'Orient. Veient doncs que, de moment, aquestes accions no arriben i, esperant i desitjant que, quan la situació vagi evolucionant, realment hi hagi un canvi estratègic, per treure-li ferro a l'assumpte, em permeto un post amb un cert toc d'humor. Per això proposo una classificació d'aquells que hem vist 'la llum' de com funciona el món i que, realment, hem sortit del somni del BAU consumista per entrar directament en la vigília del món real: aquell que té límits físics que, inexorablement, imposen conseqüències sobre el nostre comportament individual i col·lectiu.




Així doncs, tots aquells que, comunament s'anomenen (o auto-anomenen) 'peakoilers' no formen pas una massa homogènia, perquè com els lectors d'aquest bloc i d'altres hauran comprès, el ser peakoiler no és un punt d'arribada sinó, ben al contrari, un punt de sortida. Aquest punt de sortida comença després d'haver superat la fase de negació, un cop s'han comprès les conseqüències del Peak Oil
Degut a l'activitat de divulgador del problema i a la pertinença a l'Oil Crash Observatory, puc fer un esbós de les diferents reaccions i actituds englobant les diferents respostes a l'Oil Crash en grups determinats. Deixeu-me, per començar, que defineixi què és la taxonomia, segons el DIEC és la part de la història natural que classifica els animals i les plantes. Així doncs comencem aquesta classificació taxonomica del que podem anomenar 'espècie peakoilera'. Aquesta espècie es pot dividir en sis subespècies (és una primera classificació, els lectors poden considerar-ne algunes més que segurament se m'escapen). Cal que digui que aquesta classificació no és immòbil, una mateixa persona pot transitar per les diferents subespècies, depenent de la seva situació personal, o de les evidències que pugui tenir en un cert moment. Jo mateix, per posar-me per endavant en un post com aquest, em puc haver identificat, en algun moment o altre, en quatre de les espècies.


El tecno-optimista. És aquell peakoiler que confia en que el desenvolupament d'alguna tecnologia, existent o per descobrir, proporcionarà una estratègia per gestionar satisfactòriament la crisi que vivim. En aquest grup podríem posar-hi aquells que, tenint en compte un possible desenvolupament renovable, creuen que mitjançant aquest pot continuar el creixement econòmic i el BAU. Si les seves idees no s'implementen és, senzillament, perquè hi ha una trama d'interessos i una sèrie de lobbies de poder que ho impedeixen o, senzillament, perquè encara la societat no està prou madura. Dins d'aquesta subespècie hi tenim diversos grups, des del tecno-optimista innocent fins el teco-optimista interessat, que emparentaria lleugerament amb el peakoiler oportunista. Per tant, en aquesta subespècie el decreixement econòmic no es reconeix com una sortida viable, es segueix mantenint el model de creixement o, estirant els conceptes, alguna vegada es fa una lleu al·lusió a l'economia de l'estat estacionari, això sí, sempre sense sortir del model industrial actual (cosa que francament, no he entès mai).

L'activista optimista. Són els que, essent decreixentistes, creuen en que la societat global actual derivarà, tard o d'hora, cap a una economia de l'estat estacionari d'una manera contínua i sense grans sotracs o cap a un estat econòmic diferent, adaptats amb menys recursos de forma relativament suau. Per ells, cal treballar per que això sigui possible i, per tant, fer divulgació, conferències i participar en organitzacions que fomentin una economia sostenible i local. L'esforç cal que s'enfoqui sobretot en el punt de vista 'positiu', per tant, no es pot 'espantar' a la gent parlant de les possibilitats de canvis bruscos cap a pitjor, perquè aquesta mateixa possibilitat va en contra d'un canvi: la gent es bloqueja i decideix no actuar. És per tant, una posició que pateix d'un cert grau d'il·lusió extrem que dóna sentit a la pròpia activitat i naturalesa a partir dels resultats exteriors. El seu corrent més radical negaria l'existència de les següents subespècies per la seva actitud 'negativa', englobant-les genèricament a totes en la subespècie de supervivencialista.

L'existencialista. És el que, seguint el corrent filosòfic que dóna nom a aquesta subespècie, creu que el Peak Oil no és res més que una manifestació més del fet que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida. Per tant, com que la vida no té un sentit específic, i cadascú li ha de donar el seu, doncs tota acció per evitar les conseqüències del Peak Oil no tindrà cap conseqüència. Així doncs, aquesta subespècie difereix radicalment de l'activista optimista, tot i que no nega el valor de l'acció, aquesta està relacionada més en el que aporta a la persona subjectivament que al seu valor transformador exterior. El problema bàsic que tenen els individus d'aquesta subespècie és que sovint, en una societat excessivament enfocada en l'exterior com la nostra, tenen problemes per ser entesos completament, fins i tot per les altres subespècies.

El col·lapsista. En aquesta subespècie hi ha, cal dir-ho, els moderats i els radicals, que estarien a la frontera de la següent subespècie (els supervivencialistes). Els membres d'aquesta subespècie pensen que el col·lapse és, essencialment, inevitable. Ara, la separació entre moderats i radicals rau en el fet de quin grau de col·lapse es donarà i de les seves conseqüències. En el cas dels moderats, pensen que el col·lapse és necessari per que hi hagi un canvi radical i es recondueixi la situació abans de que es passi a fases més profundes del col·lapse (en aquest sentit coincidirien amb els activistes optimistes). Per contra, els col·lapsistes radicals pensen que un cop iniciat el col·lapse aquest no es pot aturar a escala global, és a dir, la situació degenerarà fins a arribar a un punt en que les superestructures (grans empreses, estats, activitat industrial) desapareguin sota escenaris convulsos i de gran agitació social. A partir d'aquí, arribats a la fase tres del model d'Orlov, es podrà construir un nou model, més en equilibri amb el que quedi de l'entorn. Els col·lapsistes radicals troben molts punts de coincidència amb la següent subespècie, tot i que per la seva inclinació social, la seva determinació no és tant radical, això sí, per tots dos grups de col·lapsistes l'horitzó vital sempre és tenyit de tons grisos-negrosos que, per la gent que els envolta, poden semblar d'un pessimisme desesperant.


El supervivencialista. Són aquells individus que, conscients que no hi ha res a fer, trien el pla B personal com opció urgent i única. En anglès els preppers engloben tots aquells que es preparen per a una emergència o col·lapse, sigui aquest produït pel Peak Oil o per una invasió extra-terrestre. El peakoiler prepper però diríem que és un col·lapsista radical que ha passat a una acció individualista com motor de canvi. En aquesta subespècie també tenim diferències, des de l'urbanita que es compra o lloga un tros de terra per poder sobreviure quan vingui la gran escassetat a aquell que s'apunta a cursos de defensa personal per poder afrontar un entorn molt més violent que el que vivim en l'actual societat. Els supervivencialistes però tendeixen a un fort individualisme a diferencia dels col·lapsistes i semblant-se molt, en aquest sentit, a la següent subespècie.


L'oportunista. És aquell o aquella que, sent conscient del Peak Oil el nega interessadament, precisament, per treure un benefici de la posició d'avantatge que li dóna aquesta informació en front dels que no n'estan informats o, senzillament, la descarten per negació emocional. Pensem que tenir informació sobre la tendència de l'evolució dels mercats (energètics o de matèries) pot donar beneficis si es segueix una estratègia d'inversió crematística, és a dir, invertir fins que hi ha signes de que les coses van malament i, llavors, de-invertir per passar a un altre valor en creixement. Seguir aquest cicle atent als cicles transitoris d'inversió, pot portar avantatges i sucosos beneficis, sempre que es deixi escrupolosament de costat el fet de que, l'enriquiment adquirit, es fa a costa de l'empobriment de molts. Precisament, els que que tenen la desgràcia de confiar en els oportunistes els poden portar a conseqüències molt negatives en moments que els recursos cada cop seran més limitats. L'oportunista és una subespècie de vegades mimètica amb els existencialistes, els podem confondre si no hi parem atenció, tot i que sovint es delaten per un cinisme descarnat que els identifica clarament en les seves intencions tòxiques d'aprofitar qualsevol oportunitat per obtenir un avantatge sobre els altres. L'oportunista mira només pel seu propi interès, i basa la seva acció en la teoria de mantenir-se dalt del sistema fins el darrer moment, pensant que això l'ajudarà a passar el col·lapse millor que si no ho fes, sense comprendre que en època de turbulència i canvi el tenir una posició d'avantatge en algun moment no assegura una posició segura en el futur, i menys si l'obtens a costa de la misèria de molts.

Doncs bé, venvolgut/da lector/a, aquesta és la meva aproximació taxonòmica al moviment peakoiler... I vostè benvolgut/da en quin grup es posa?
Salutacions,
SZD