divendres, 3 d’abril de 2020

Nèmesi (I): COVID19 i l’epidèmia subjacent





Benvogudes lectores,
En aquestes setmanes de confinament s’ha trastocat la nostra vida a tots els nivells i, en aquest sentit val la pena anar reflexionant sobre aquesta pandèmia, aquest cigne negre que anomenava l’Antonio Turiel en aquest col·lapse de la civilització actual. Primer de tot vull expressar la meva tristesa, desolació i condol per totes les situacions de patiment i dolor que està portant aquesta pandèmia, per les morts, els malalts i la gent afectada directament o indirecta. Ara no és el moment de crítiques de què s’està fent o com s’està fent, ja hi haurà temps d’una anàlisi més pausada i amb perspectiva quan s’acabi el confinament i la pandèmia hagi remès.

En primer lloc, cal reconeixer que els col·lapsistes no havíem previst aquest event, que genera un efecte en cascada i acaba generant una aturada (en aquest cas gran però no total) del sistema. Tot i així, cal dir que els sistemes complexos, i l’ecosistema del qual formem part n’és un, tenen aquestes característiques: la impredictibilitat en periodes mitjans o llargs de temps i, sobre tot, una impredictibilitat creixent quan el sistema s’apropa al punt de no retorn de transició sobtada (com és el que vinc explicant fa anys en aquest bloc). Aquesta pandèmia és part d'una Nèmesi, que acaba amb la Hybris que vaig comentar en un post anterior. Per tant des d’aquí, només pretenc fer una humil reflexió (molt limitada) que s’afegirà a l’oceà de visions que emergeixen aquest dies, moltes d’elles amb molt més trellat que aquesta.

La pandèmia (com tot event sobtat, imprevist, en un sistema inestable) obre una bifurcació en el camí (tal com apunta Noam Chomski), però no és la darrera bifurcació que se'ns presentarà. Aquesta bifurcació, més enllà del que ara va sonant al voltant de la salut i l’economia, crec que ens ha de fer veure quin és el substrat ètic (polaritzat) que ha portat (i porta) a les decisions de governs i individus. La tria d'un camí o un altre en aquesta bifurcació o cruïlla descansa sobre dos pols: imposició o cooperació. I, al seu torn aquests dos pols es modulen seguint un substrat conceptual (o ontològic). Aquest substrat cal elaborar-lo i fer una diagnosi més enllà de la urgència actual, a dos nivells: material i mental.

Moltes de les anàlisis que he llegit, es centren en l’aspecte material i si ho fan en l’aspecte mental es centren en els impactes psicològics del confinament. M’agradaria començar des d’aquest punt de vista psicològic: cal tenir en compte que aquesta és una pandèmia que es desenvolupa en una base epidèmica. Aquesta epidèmia de fons es basa en un engany col·lectiu del qual tots en som subjectes actius i passius. És a dir, tots (en major o menor mesura) el mantenim i en som receptors.
La base epidèmica a què em refereixo és l’estrès com a malaltia. Segons l’OMS l’estrès ha anat creixent en les darreres dècades i, actualment als EUA el 50% del ciutadans senten que els impacta negativament en la feina, en algunes organitzacions se l'anomena l’epidèmia del segle XXI. Tenint en compte això, cal considerar de forma molt urgent, a més de la inestabilitat associada a les tres crisis (climàtica, ecològica i energètica) de la nostra civilització, la inestabilitat mental que patirem com individus, que es pot traduir, entre d'altres, en un alt nivell de frustració. Aquesta inestabilitat mental sociològica va, en gran part, associada a aquesta epidèmia silenciosa que ara, a més, s’agreujarà. Per tant, l’estrès de fons que patim com individus, no ajuda a gestionar una situació com l’actual, perquè el confinament en genera més. Hi ha un espectre d’actituds (respecte no només el COVID19, sinó al col·lapse) amb extrems en els dos pols que ens han dut a la bifurcació actual: cooperació o imposició. Les idees que sostenen aquestes dues actituts serien, per a la imposició: «què cal fer perquè això no torni a passar i mantenir el que (creiem que) teníem abans» o, per la cooperació: «el sistema socio-econòmic actual està obsolet, per tant, calen canvis profunds, cal canviar per adaptar-nos a la incertesa actual i futura, deixant enrere la il·lusió de la seguretat». 

No val la pena entrar ara en el pol de la imposició, aquest té uns bons fonaments en hàbits fortament arrelats en la nostra societat. M’interessa més aquí analitzar el pol, l’opció, de la cooperació.

Per començar a treballar en el pol de la cooperació cal que ens anem deslliurant de l’estrès, bàsicament, perquè cooperar implica tenir una actitud d’obertura cap als altres, mentre que, si estem estressats (en el paradigma lluita-fugida) estem a la defensiva i això ens limita la comunicació, essencial per poder col·laborar i cooperar. Cal que tinguem clar que l’estrès afecta a diversos àmbits de la nostra vida, per exemple:


  • temps: més estrès, més sensació de no tenir temps per fer el que volem fer (o necessitem fer).
  • recursos: treballar més per tenir més o, en la majoria de la població mundial, per sobreviure. La paradoxa del (primer) món actual: tot i tenir les necessitats materials cobertes tenim una vida amb poc temps ‘de qualitat’.
  • estat mental: la 'qualitat' del temps que tenim depèn del nostre estat mental i, per tant, de la percepció de la realitat que vivim. Operem, la major part del temps, en estats mentals automatitzats però amb la percepció de que els individus som els que en realitat decidim, en major grau, el camí i que som els amos de les nostres decisions.
  • necessitats: la propaganda ens inunda mentalment per a fer que volguem més coses i per distreure’ns. Fomentar la distracció crea estats mentals i patrons conductuals automatitzats, poc reflexius, poc autocrítics i per tant amb poca consciència. Així fomentem hàbits de fugida/distracció que debiliten la facultat propositiva-volitiva i, en resum, un estat mental més conscient i menys automàtic.
  • volició: al no tenir voluntat (deixar-nos anar en la distracció) ens deixem arrossegar, cosa que crea un sentiment inconscient d’impotència que, o ens situa en un estat més evassiu, o ens provoca irritació.

Però què és el que dispara i/o manté l’estrés? La por, aquesta sol ser una por que no detectem i que, per tant, és més difícil de gestionar perquè no ens prepara per ‘lluitar o fugir’, és una por a la incertesa que genera una angoixa pel futur i del present. Aquesta por (paradoxalment) és fonamental pel manteniment del sistema actual, perquè genera un horror vacui per allò que cau fora dels límits considerats ‘normals’ o més ben dit, habituals, usuals o coneguts ("més val boig conegut...").

Veiem alguna proposta de com gestionar aquest estrès a nivell conceptual i actitudinal. Us proposo dos eixos, factual i temporal:


  1. Factual. Tres pilars: sortint de la cooperació, assumir la responsabilitat per acabar portant a terme acció(ns). 
  2. Temporal. Horitzó a: curt, mitjà i llarg termini. No em cansaré de repetir que el canvi que volem per a la societat, cal que l’implementem a nivell personal, perquè són les relacions individuals les que construeixen les estructures supra-individuals (a nivell de famílies, veinats, pobles, regions, països, nacions, continents) que, al seu torn, tornen a afectar als individus. 

Cooperació. Aquesta època ens aboca a la incertesa individual i aquesta incertesa, es pot paliar posant el focus, en lloc de en l'individu aillat, en l’aspecte col·lectiu. On posem la nostra motivació? en nosaltres mateixos com a primera idea motriu o en els altres? I quan pensem en 'els altres' ho ampliem més enllà de família, amics i coneguts? El confinament i la pandèmia ens han fet paleses dues qüestions: la interdependència del sistema socio-ecològic on vivim i la importància de tothom per igual (recordem aquelles tres velles paraules: llibertat, igualtat, fraternitat?). I ho ha fet en els dos costats, el destructiu: angoixa pel que facin malament els altres i la fragilitat de les relacions econòmico-comercials. Per aquest motiu, qualsevol persona pot ser, independentment del seu origen, professió, ideologia, etc. una amenaça. Per altra banda, el constructiu: el patiment compartit no només és patiment dividit, també és el mètode per alleujar-lo i gestionar-lo. La solidaritat és doncs el camí (que no l’objectiu). De fet, aquesta és la vacuna pel virus de la por: només posant-nos en el lloc dels altres (no només capir-los intel·lectualment, sinó sentir quina és la seva realitat) podrem avançar en el camí de la solidaritat i de la cooperació. Però aquesta solidaritat i cooperació cal que estiguin basades en una motivació que busqui el benefici comú i que fugi, entre d’altres coses, de la culpabilització, de la banalització que porta a la cosificació i, sobre tot, de l’actitud de donar almoina o fer caritat.

Responsabilitat. Dels tres pilars, aquest és el més important perquè, entre d’altres coses, és el més difícil d’entendre i per tant d’assumir. Segons el DIEC és la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó.

La tendència passada i actual ha portat a la centrifugació del comportament cap a l’exterior en una dinàmica d’irresponsabilitat. Si observem una mica veiem que, en general demanem responsabilitat a les institucions, però no qüestionem el fet que, durant les èpoques de bonança (al primer món) hem anat delegant en les institucions les decisions clau (i per tant les responsabilitats) i això, ara, en certa manera, se’ns gira en contra. Si no ens hem preocupat de bastir un sistema socio-econòmic transparent, just, equitatiu i flexible, quan les coses anaven bé, ara no podem pretendre que el sistema (la societat) de cop i volta es transformi. Perquè no hem demanat responsabilitats abans o, si ho hem fet, ha estat de forma parcial. Crec que aquesta delegació ha vingut accentuada amb l’excés de materialisme, que ha desembocat en una necessitat contínua i creixent d’alienació cap a l’exterior, que té com a conseqüència una cosificació creixent, i per tant una deshumanització en augment. Això ha portat al que coneixem, sense avergonyir-nos-en, com societat del consum i, consumir és, precisament, esgotar, dissipar, gastar o destruir (DIEC) el que tenim. Per tant, la societat del consum és una societat destructiva a tots els nivells, no pot ser mai una societat, ni tant sols, sostenible. Ras i curt: consumir és destruir, sostenir és mantenir,  per tant, una societat sostenible mai pot ser una societat consumista.

Si entenem la responsabilitat, com diu la definició, com una resposta, un efecte associat a una causa, i el que hi ha a la societat es construeix col·lectivament (aquests dies en tenim proves fefaents) la responsabilitat no depèn només d’un individu, un grup d’individus o d’un estat. Això sí, de la mateixa manera que l’efecte no depèn només d’una causa, ni de totes les causes per igual, la responsabilitat també està repartida de forma desigual, però toca a tothom, a tothom. Això doncs, ens implica a tots i, per tant, ens dóna poder per actuar i, al mateix temps la necessitat indestriable d’assumir o acceptar les conseqüències de l’acció (o la inacció).




Acció. Només quan integrem els dos primers pilars podem dissenyar una estratègia (coherent) que consideri tres periodes de d’acció, l’immediat (accions en el dia a dia) el mig termini (accions a portar a terme progressivament en un període de mesos) i el llarg termini (accions o plans a portar a terme en horitzons de màxim 5 anys). De la implementació i possibles metodologies i responsabilitats en les escales socials (nombre de persones) i temporals en podem parlar més endavant. Només un apunt: no hi ha receptes generals per aplicar a qualsevol lloc i situació. Cal aprendre a fer mentre anem fent, sent molt crítics i auto-crítics. El col·lapse és això benvolgudes lectores: treure’ns la són de les orelles i començar a actuar d’una manera diferent a com ho veniem fent, amb consciencia col·lectiva, solidaritat i responsabilitat.
Salutacions,
SZD


dijous, 20 de febrer de 2020

Hybris a Nèmesi (II): el Canvi Climàtic i els recursos



(https://en.wikipedia.org/wiki/Hubris#/media/File:Paradise_Lost_12.jpg)

Benvolgudes lectores,
El primer post d’aquest any el dedico a fer-vos cinc cèntims d’un article recent que integra les tres potes materials en les quals es sosté el nostre paradigma actual: l’energia, l’aigua i el menjar i la seva relació amb la pèrdua de diversitat y el canvi climàtic. L’article el podeu trobar aquí (Van Vuuren et al. 2019) el podem relacionar amb les tres crisis (el canvi climàtic, la crisi energètica i el col·lapse de la biosfera) de les quals he parlat en aquest bloc en diferents posts
Existeix actualment abundant literatura científica sobre el que es coneix com «energy-water-food nexus» és a dir les relacions entre l’aigua, l’aliment i l’energia. Aquestes anàlisis estudien (molts cops a nivell local o regional) com la producció d’energia el consum d’aigua i la producció d’aliments cal que s’integrin en les anàlisis de la seva evolució perquè poden interferir-se i inter-limitar-se. Si a aquestes influències hi sumem l’efecte creixent del canvi climàtic tenim una complicació afegida que n’incrementa la incertesa de l'anàlisi del comportament futur. En aquest estudi en particular, s’utilitzen models de simulació per les interaccions entre clima, ecosistemes, energia i factors socio-econòmics (per a aquesta part s’utilitza el model IMAGE) i pel que fa al consum d’aliments per càpita utilitzen el model FDM. Per altra banda, també utilitzen diagrames de shankey per trobar fluxos d’energia i matèria rellevants.

Exemple de diagrama de Shankey 
(https://en.wikipedia.org/wiki/Sankey_diagram#/media/File:Sankeysteam.png)

Per fer les projeccions s’utilitzen escenaris basats en els Shared Socioeconomic Pathways (SSP) en particular l’SSP2 que ja vaig comentar en un post anterior. El SSP2 és el que prenen com a referència i, per oposició, en proposen un de «resposta» en el que es proposen actuacions per fer front a l’escenari de referència. Cal dir que aquest escenari de referència és coherent amb les projeccions de la FAO pel que fa al consum i producció d’aliments fins l’any 2050. Les projeccions utilitzant l’escenari de referència (SSP2) diuen que, si no es canvien les polítiques, fins al 2050, la producció de menjar i d’energia podria incrementar un 60% i el consum d’aigua un 20%, conduint tot això a una més gran pressió en el medi ambient i, en conseqüència, a una molt més gran degradació de recursos. En l’article ens dona algunes receptes per revertir aquesta tendència. (Incís: com veureu, aquest article no té en compte una limitació de recursos estricta, es limita a la comptabilitat confiant en que es podrà arribar a aquests nivells de consum).

En aquest treball la metodologia és interessant perquè es combinen els models per fer projeccions amb estimacions dels diagrames de shankey per veure ‘ineficiències’ del sistema. Segons les anàlisis es proposen quatre eixos de millora:

1) Canvi de dieta. Es recomana un canvi a dietes amb menys consum de carn. Actualment, hi ha una relació directa entre la tendència a incrementar el consum de carn i l’increment del nivell econòmic (més rics implica menjar més carn): el consum de productes càrnics, sucre i olis incrementa a mesura que els ingressos incrementen. En promig, a partir d’uns ingressos per càpita de USD10000/any l’ingesta de menjar incrementa considerablement. En les projeccions es fa palès que l’increment en consum és degut a que les regions en vies de desenvolupament canvien de dieta cap al consum de proteïna animal, la qual és extremadament ineficient en l’ús de recursos (com els usos del sòl i l’aigua), en parlarem en un post futur. El detall afegit és que, a més, aquesta dieta és menys saludable. Equivalentment al que passa amb el consum de menjar, es dóna amb l’increment del consum d’energia. Tant el consum de menjar com el d’energia es preveu que pugin un 60% en el període que va del 2015 al 2050. Els autors recomanen que, per fer front a aquest increment en el consum d’aliments, cal canviar la dieta a una menys intensiva en el consum de proteïna animal. Una reducció moderada en el consum de proteïna animal (seguint la dieta Willett) porta dues conseqüències: la primera, una dieta més saludable, la segona una reducció del 30% en producció d’aliments respecte l’escenari base.

2) Increment en el rendiment i l’eficiència agrícola. Alguns estudis apunten que és possible incrementar la producció agrícola en un 15% comparat amb l’escenari de referència en els països en vies de desenvolupament, utilitzant una millor gestió de l’aigua i els nutrients i amb una millora de l’assessorament d’experts i la intensificació de la producció animal.

3) Reducció de les deixalles i del menjar que es malbarata. S’estima que un terç de la producció d’aliment mundial es malgasta. Particularment aquest malbaratament és més gran en els països rics, tot i que en els pobres també es produeix. El principals punts de malbaratament en la cadena són el post-collita, processat i transformació. Els càlculs mostren que la reducció del malbaratament de menjar a la meitat (15%) portaria a una reducció de la producció d’un 8%, en usos de la terra de 5% i en ús d’aigua en un 5%, amb caigudes de emissions similars.

4) Polítiques climàtiques. En aquest punt, l’article apunta la necessitat d’integrar les polítiques de reducció d’emissions amb les estratègies anteriors i amb les tecnologies de Captura i Emmagatzematge de Carboni (CCS) per tal d’entrar en el que es coneix com emissions negatives més enllà del 2050 i així compensar les emissions intensives que hem produït (i es preveu de produir). Així l’article suggereix l’ús de la bio-energia el CCS i l'aforestació.

En general doncs aquest treball recomana unes anàlisis i respostes integrades per fer front a l’Emergència Climàtica, la crisi ecològica i de recursos. En l’article s’analitzen l’energia, l’aigua i el menjar com variables clau per fer un estudi de partida, tot i així, ja s’intueix que és un primer pas i que caldrà més produnditat en les anàlisis, en concret la seva regionalització i localització depenent de l’àrea geogràfica i del ritme al qual es pretengui navegar la transició.

Nota final: aquest article no assenyala directament els problemes de manca de recursos (apunta cap a un creixement de la producció d'energia i altres recursos) però el trobo interessant perquè, tot i ser negacionista de la crisi de recursos, fins i tot en una dinàmica BAU ja es veu (si s'és honest intel·lectualment) que no podem seguir de cap manera en aquest camí. Des del meu punt de vista aquest article fa paleses les contradiccions del sistema, perquè tot i les suggerències en canvi de dieta, reducció del malbaratament, etc. no qüestiona la lògica econòmica actual... tot arribarà. 


Salutacions,
SZD

dilluns, 23 de desembre de 2019

El col·lapse dels estats: Espanya. Una revisió.



(https://www.publico.es/politica/casa-real-ofrece-matices-discursos-franquistas-rey-juan-carlos.html)
Benvolgudes lectores,
Aquest post, tal com indica el títol, pretén ser una revisió i profundització del post del 15 de setembre del 2017. Per tant, deprés de més de dos anys del post en que analitzava la situació de l’estat espanyol pel que fa a Catalunya just abans del referendum de l’u d’octubre. La meva intenció és fer auto-crítica veient si les projeccions que vaig fer en aquell moment eren encertades o no i profunditzar (o modificar en algun cas) en les tesis que proposava llavors sobre la crisi del model polític i socio-econòmic espanyol.

Els fets. Des del que s’ha anomenat «octubre republicà», l’estat espanyol ha desplegat una estratègia de repressió i confusió en dos fronts principals: el mediàtic i el judicial-policial. Aquests dos fronts han aconseguit un replegament i una desorientació del moviment polític independentista (que no del social, que resta latent), atiant l’enfrontament i el partidisme aparent en la classe política (independentista). Tantmateix, des del meu punt de vista, això no és el més important. El més important és que hi ha hagut víctimes a la presó (hostatges polítics, estic en contra d’anomenar-los presos només, són hostatges d’un règim que, quan es tracta de la unitat de l’estat ho és tot menys garantista) i a l’exili. Però per sobre d’això, el més greu de tot és que la situació ha anat empitjorant a mesura que les protestes s’han intensificat i ara ja tenim ferits amb lesions permanents per part de la policia per utilitzar pilotes de goma (a més de pressumptos casos de tortures, maltractaments i amenaces), l’ús de les quals és prohibit legalment, perdó, pseudo-legal, perquè es veu que el que legisla el parlament regional català és legislació que no han de complir les forces de seguretat de l’estat perquè és una legislació només per als colonitzats. Paralel·lament a aquesta ofensiva jurídico-legal s’ha endegat una campanya de propaganda per remoure la part emocional de la població escampant un discurs amb bons i dolents, mitjançant mentides i manipulacions. Així doncs, amb aquesta pinça s’ha aconseguit una desorientació conceptual (ja no es parla d’independència ni del referendum organitzat tenint en contra tot l’aparell d’un estat, sinó d’autodeterminació) i sembrar la llavor de la por (al menys a l’administració) per la via de les accions judicials i l’amenaça d’engreixar la llista d’hostatges privats de llibertat i sota vigilància. Un dels detalls més interessants apareguts recentment són les memòries de l’expresident Rajoy, que posen de manifest com el moviment independentista ha estat fomentat per la via de la provocació, des del mateix estat, per una voluntat recentralitzadora, per tirar enrere les competències de les regions i tornar a un estat centralitzat que, fet i fet, es l’únic que la cultura nacional espanyola entén. Val a dir que la recentralització s’entén des d’una visió, com la del pensament franquista, que promou una corrupció sistèmica. Si tenim en compte diversos estudis, veurem que la descentralització (democràtica) fiscal i política està associada a una menor corrupció. Per tant, és lògic que els estats, i més els de base ideològica jacobina i amb dèficid democràtic, busquin una major centralització perquè això accentua la corrupció, necessària en el model neo-liberal actual. D’això en parlarem en un altre post. 

Diagnosi. Permeteu-me que aquí faci una esmena al marc conceptual que he anat introduint en aquest bloc, basat en la teoria de les 5 fases del col·lapse segons Dimitri Orlov. Després de referenciar-la com un marc conceptual per fer determinades anàlisis, penso que aquesta teoria només és útil per anàlisis de sistemes prou grans (com l’antiga URSS) o, sent petits, prou aïllats. A la pràctica, i per estats fortament interconnectats, és a dir, immersos en la globalització, crec que cal revisar-la i, si em permeteu, ho faré en un post futur. El que sí que continua sent vàlid és el concepte de col·lapse de civilització (en termes generals) i com aquest és desenvolupa a la regió mediterrània en general, i a Catalunya en particular. Per altra banda, la meva hipòtesi de que l’estat, amb la via repressiva, s’enfrontava a una escalada de desletigimació, crec que infravalorava el poder persuassiu de la propaganda i distorsió de la realitat que han fet (i cada cop fan més) els mitjans de comunicació de masses. El paper del periodisme al servei del règim tardo-franquista és clau per donar veu i legitimar una acció injustificable des d’un punt de vista dels drets humans. Així doncs, error en la diagnosi que ha portat a que les conseqüències o projeccions no hagin estat del tot encertades. Prova de tot això és que, per una banda, al país vehí s’ha destapat el franquisme-feixisme abans disfressat dins el PP, i això ha fet bascular tot l’espectre polític espanyol cap a tesis molt més conservadores (i anti-democràtiques) i converteix l’estat espanyol (encara més) en una anomalia a Europa. Actualment els partits polítics monàrquics van des de la socialdemocràcia moderada amb Podemos fins al feixisme recalcitrant dels neo-franquistes recentment en expansió. Quan a Europa es preocupen realment per l’emergència del feixisme (ara anomenat ultra-dreta) ho fan des d’un llegat històric encara molt present per l’impacte que significà la Gran Guerra. A l’estat espanyol, el feixisme no només no es qüestiona, sinó que se’l normalitza en programes de televisió, monuments, noms de carrers i funerals d’estat. Perquè es dona aquest fet? Doncs perquè, cal reconèixer-ho, la societat espanyola té unes mancances de cultura democràtica molt importants, i en això, hi té molt a veure la classe política que es crea a partir de l’engany (ara parcialment destapat) del règim del 78. Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya? Des del meu punt de vista hi ha diferències culturals Catalunya-Espanya importants que eren claríssimes i ben paleses fa 40 anys i que, gràcies a la classe política d’aquí, s’han anat diluint. Això fa que, actualment, existeixin dues forces oposades (simplificant molt, amb el risc que això comporta) que no són ni molt menys conjunts disjunts, sinó que presenten solapaments importants: el pol unionista-constitucionalista-estatalista espanyol i el pol independentista-reformista-estatalista català. Simplificant encara més podríem dir que hi ha dues tendències: la conservadora que pretèn mantenir l’status quo i la innovadora que pretèn explorar altres vies diferents a la que considera exhaurida. La diferència (encara existent) entre la classe política (i per tant indicadora de la societat que, teòricament, representa) espanyola i catalana és, precisament el biaix en l’espectre: a Catalunya tenim un espectre polític més àmpli que va des del pol unionista (un calc en petit de l’espanyol) fins al pol independentista, que representa des de sectors liberals fins a tesis anti-capitalistes. Aquesta riquesa d’opcions es una singularitat molt interessant que, crec, és molt positiva per a fer front a situacions molt complexes: una crisi de civilització com l’actual. Precisament, els grans poders econòmics de l’estat (íntimament relacionats amb els grans poders econòmics internacionals), representats pels grups mediàtics de comunicació de masses, intenten disminuir aquesta diversitat, per tal de tenir un control més efectiu sobre l’aparell polític i l’estat, en aquest cas a Catalunya, representat pel govern regional de la Generalitat. 


Conseqüències. Malhauradament, una de les idees que vaig transmetre en les meves projections ha estat del tot vàlida: la reducció de llibertats, la recentralització anti-democràtica amb finalitats inconfessables de fer un estat menys transparent (i per tant, més corrupte) i la repressió, s’agreuja en cada senyal (tebi) de protesta. És a dir, amb l’excusa de la seguretat i de mantenir l’ordre (constitucional?) s’emprenen accions politico-judicials per restringir les (poques) llibertats (expressió, associació i conseqüentment de protesta) que existeixen a l’estat. Així doncs, la qüestió real i fonamental que apuntava ja fa dos anys sobre com volem col·lapsar té més vigència ara que mai. I aquí és on anem a parar després de dos anys: el col·lapse en el que estem immersos ens anirà donant crisis econòmiques recurrents, la següent ja s’albira, tal com apunten alguns analistes. A grans trets, la situació actual front el col·lapse es pot entendre des de dos punts d’acció política que, a efectes pràctics, es poden plasmar seguint l’espectre que he mencionat abans. Dels dos pols unionista-independentista la part coincident és l’estatalisme tradicional, és a dir la part més conservadora de l’independentisme coincideix amb la part més ‘refomadora’ de l’unionisme. Ambdós pivoten respecte el concepte d’estat actual (que a efectes pràctics és un estat creat al segle XIX). Ras i curt, hi ha un sector important de l’independentisme que pretén extrapolar l’estat espanyol, creant-ne una còpia diferenciada/millorada en petit, per entrar a formar part del club d’estats europeus. Aquesta és doncs la zona de sol·lapament perquè des de la part unionista-conservadora aquesta zona actua de darrer recurs devant d’una (possible) desfeta de l’estat en les seves actuals condicions, és l’opció de mal menor en cas de derrota de l'unionisme, i un complet desastre (ideològic i polític) per la part del moviment independentista que pretén una reforma a fons del sistema. Però anem a la part més interessant formulant la pregunta clau: què aporta el moviment independentista de nou, d’original, devant de la situació de col·lapse de civilització (emergència climàtica, crisi ecològica i crisi energètica)? Crec que, l’èxit del moviment independentista (i, quan dic èxit, no em refereixo a aconseguir un estat independent, cosa més que probable a mitjà termini) depèn de quines propostes fa per fer front al col·lapse. El moviment independentista es farà resilient i transformador en la mesura que articuli un missatge plausible, honest i d'alta volada a les crisis que estem patint. En aquest sentit, l’independentisme ha de fer seva la lluita contra el canvi climàtic i les crisis energètica i ecològica, fent propostes polítiques concretes basades en una administració molt més democràtica i descentralitzada, en incentivar la participació ciutadana, en eliminar la pobresa i lluitar a nivell nacional (principat i tota la nació) i internacional per erradicar la desigualtat social. L’independentisme de base té un actiu molt valuós: no està condicionat pels cicles electorals i pels lobbies econòmics, per tant, pot lligar grans acords i consensos que van més enllà dels interessos econòmics i del control del gran capital que es fa en la política de despatxos. Així doncs, ara i els anys que venen ens presenten una oportunitat de prendre una direcció que pot servir de punta de llança a d’altres moviments en d’altres àrees geogràfiques o, per contra, podem quedarnos amb l’anar fent i fer un petit salt a un estat que, per poca visió, no sigui capaç d’aportar estratègies útils en una situació futura que serà cada cop més complexa.
Salutacions,
SZD

dimecres, 3 de juliol de 2019

D’Hybris a Nèmesi (I)



Photo by Marshall Astor on Flickr, 2007-01-04, see https://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=341698903&size=o, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2300661


Benvolgudes lectores,
Quedava una pregunta pendent en el darrer post: com encarar el temps de col·lapse en el que estem ja immersos des de fa uns anys?
Per respondre a aquesta pregunta cal veure quines són les tendències actuals, i a partir d’aquí, proposar estratègies per navegar els temps convulsos, presents i futurs.
Des del meu punt de vista, i simplificant molt, podem considerar dues grans àrees o esferes: la sociopolítica/cultural i l’ambiental. Si ho volem veure des d’una perspectiva més analítica, tenim l’entorn (clima, ecosistema i recursos) que condiciona l’esfera sociopolítica, econòmica i psicològica i, al seu torn, la reacció sociopolítica d’adaptació a les condicions ambientals també influeix en aquesta esfera. Un clar exemple és la tendència històrica actual, l’accés a grans recursos (energètics i materials) ha condicionat una socio-economia que acaba influint (degradant) el medi ambient i aquest, al seu torn, torna a afectar a la societat. Doncs bé, tenint aquest model al cap, podem veure quina és l’evolució d’aquest binomi. Prenem doncs els factors un per un i veiem com poden ser els escenaris d’evolució segons el que ha anat passant els darrers anys. En aquest post em centraré només en l’esfera socioeconòmica.

-Societat: estem inmersos en una creixent pèrdua de llibertats (tal com ja he apuntat en el post anterior). Aquesta pèrdua de llibertats té origen en les tendències polítiques actuals que retornen a visions ‘conservadores’ com a conseqüència de la crisi que estem patint, la incertesa que genera i, per tant, el sentiment d’aingoxa associat a la inseguretat que produeix. Això fa que el ciutadà derivi ideològicament cap a opcions que, per una banda, li asseguren que posaran ‘ordre’ i, per l’altra que, diuen ser (cínicament) els que són fora del sistema i per tant poden reconduir-lo, així la persona que vota aquestes opcions té una oportunitat de ‘castigar’ el sistema polític actual que ens ha portat al desgavell que patim. Aquesta situació es dona als EUA, Brasil i, en certa manera en l’ascens de l’extrema dreta a Europa. Això porta als estats les societats dels quals tenen una feble tradició i cultura de representació de baix a dalt i de control dels excessos del poder, a utilitzar de manera, més o menys intensa, el poder judicial per col·laborar en la restricció de llibertats en favor de més seguretat (seguretat per a mantenir el poder en qui el té, és clar). En aquesta línia, s’utilitzen les institucions polítiques i administratives per restringir la diversitat de pensament, la crítica i la possible modificació o reforma de l’statu quo. Un cas interessant és el que s’anomena lawfare que s’ha aplicat amb èxit al Brasil, Turquia i a Espanya, entre d’altres llocs, amb més o menys intensitat. Aquest retorçament i deformació de la justícia no només s’utilitza en casos de moviments polítics o per exonerar o rebaixar la pena per crims efectuats per elements afins a les ideologies de l’estat com el cas, per exemple, de l’assassinat de’n Guillem Agulló, sinó que s’utilitza també amb finalitats dissuassòries per a determinats col·lectius, com els periodistes, així tenim el cas de José Couso, per exemple, on es fa palès com actua la ‘justícia’ a tots els nivells de l’estat quan hi ha interessos inconfessables i supeditacions político-econòmiques a directrius de la potència que, ara mateix, dirigeix el món.
Aquestes tendències socials es tradueixen políticament, a banda de en una deriva cap a postulats conservadors, tal com ja he dit, en una re-centralització de l’estat, un enfortiment dels seus mecanismes, perquè precisament els estats actuals (i en més mesura com més grans siguin) actuen de corretja de transmissió del poder econòmic i, aquest, es mou amb facilitat rere els focus de l’opinió pública i de la transparència. Per tant, s’estableix en aquest sentit un matrimoni diabòlic entre més estat i més concentració de poder econòmic, que es retroalimenta mútuament. Per això l’estat que actualment patim (no només els catalans, qualsevol persona del planeta en pateix algun, malhauradament) és especialment procliu a aquest matrimoni que, dit de passada, en les dictadures es quan funciona més bé, perquè el control públic és molt baix. L’estat espanyol actual, com a bon hereu del franquisme, està molt ben situat per exercir aquesta reducció de llibertats i drets de manera eficient i ràpida. Però entrar en això requereix un altre post, més endavant. Tota aquesta deriva va, precisament, en contra d’una gestió col·lectivament poc traumàtica del col·lapse ja que un poder centralitzat i poc democràtic incorpora alts nivells de corrupció que accentua la inoperància i falta de flexibilitat. Amb grups dirigents poc flexibles i insensibles al patiment generalitzat, el desastre està garantit.

-Economia: el paradigma actual sembla no tenir aturador, es segueix amb les visions neoclàssiques d’explotació a ultrança dels recursos a tots els nivells, entesos aquests com els ‘serveis ecosistèmics’, minerals/energètics o humans. Sí, humans, perquè en monetaritzar certs àmbits com l’efecte de la contaminació sobre la salut, els accidents de trànsit, o l’impacte de la immigració (ilegal) no només deshumanitzem a les persones i per tant, obviem el seu patiment, sinó que n’establim clarament diferencies dalt-baix, o ric-pobre. Això és obvi en el tractament informatiu, per exemple en inundacions, terratrèmols o huracans: no és el mateix (ni se n’informa igual) si és produeixen a Europa o USA que si és al tercer món. Evidentment el tractament informatiu no es pot dir que sigui només condicionat al factor econòmic, però és clar que a nivell informatiu (i legal) ‘val’ més una vida al primer món d’un ciutadà nascut al primer món que els migrants que perden la vida al Mediterrani. La rel del problema no és només certs biaixos culturals i la superficialització rampant actual, és, com ja he apuntat d’altres vegades, la cosificació, que converteix qualsevol ésser en un mer objecte, del qual l’economia neoclàssica ajuda a posar en una gradació d’importància quantitativa amb un preu o cost determinat. Immersos en aquest paradigma econòmic, l’enorme maquinària de marketing o creadora de ‘necessitats’ funciona a la perfecció en qualsevol situació, repeteixo, en qualsevol situació: sigui favorable o desfavorable. Però per crear ‘necessitats’ afegides cal que vivim en un món imaginari, fora de l’esfera biofísica, per això, al final, ‘les lleis del mercat’ negligeixen les de la física en l’economia actual, per això vivim la il·lusió de ser deus que tot ho poden (Homo Deus en deia aquell) i que si no ho podem ara, ho podrem en el futur. Quin desgavell! Això ens aboca a continuar en l’economia del creixement a ultrança, perquè no se’ns esfondri el món imaginari en el que vivim.

-Psicologia: Tal com he dit repetides vegades i he emfatitzat en el post anterior, el problema és més social i psicològic (individual i col·lectiu) que de recursos i ambiental, perquè com ja he apuntat més amunt, vivim en una ‘realitat’ desconnectada del món. Si ho analitzem honestament, el món és precisament limitacions, pors, incertesa, inseguretat, però també és (o pot ser) connexió, pau, llibertat i creativitat.
Des del meu punt de vista, ens hem creat una preso mental en la nostra ignorància bàsica de voler ‘controlar’, ‘dominar’ i ‘aprofitar’. Aquesta creació artificial ve d’un sentit de separació entre allò humà i allò natural, en el moment que ens separem, sorgeix la tricotomia: iguals, superiors o inferiors. Moltes de les diferents tradicions filosòfico-religioses s’han situat en alguna d’aquestes tres opcions, típicament el cristianisme i la moderna religió materialista (sigui aquesta de dretes amb el capitalisme o d’esquerres amb el marxisme o tots els socialismes) que en deriva, en la segona.
Aquesta frontera delimita el terreny mental en el que ens movem: l’humà és allò conegut, segur i comfortable mentre que allò natural és salvatge, insegur, incert i, per tant, incòmode. Així doncs mirem d’eixamplar el terreny humà contra allò natural, mirem d’aconseguir un impossible: humanitzar la natura o, si voleu dir-ho en llenguatge del best seller Homo Deus, crear d’alguna manera ‘una natura humana’ i portar a la nostra experiència quotidiana el Paradís a la Terra. Això genera una tensió no resolta i creixent, perquè en el fons sabem que pretenem un impossible i, front la paradoxa irresolube,  cerquem la distracció. La distracció és la fugida temporal del paradigma mental dominant que ens reclou en aquesta presó mental. Llavors actuem com els ratolins a l’experiment del Rat Park, buscant el nostre ‘soma’ que ens permeti treure el cap per la finestra i respirar, alleujats un moment, un instant, per tornar a capbussar-nos en la il·lusió de la realitat, en la lluita per fingir una felicitat impostada. Tenim, per tant, una addicció al consum con una forma de distracció, de fugida del món. Perquè sabem que alguna cosa no va bé, que el món, per molt que ens obstinem a fer-nos selfies per l’instagram o a penjar fotos de les vacances, per molt que siguem dels privilegiats que ho tenim gairebé tot resolt a nivell material, hi ha insatisfacció, creada pel mateix marqueting que ens impulsa a consumir en excés, per una banda i per l’altra pel fet de que el món no porta un ritme que poguem assumir. Només cal fixar-se en el ritme de vida de la gent a les (grans) ciutats.

Així doncs, vivim en un món trepidant: ràpid, intens i, a voltes, cruel, però irreflexiu la major part del temps. Sovint penso que cada persona, cada individu roman atrapat en un mar de confusió en el qual es mou seguint impulsos, rampells provocats per la imediatesa del medi que l’envolta, però al ser reactius no podem ser res més que partícules que vibren en el conjunt d’una taca d’humans en un univers de vibracions, de moviments, que, al no comprendre, al no resoldre la paradoxa que hem creat, afrontem de manera maldestra, produint encara més confusió.

Observant amb perspectiva, em ve la imatge dels humans com una coral immensa de cantaires desafinats que canten com poden sense cap coherència, cadascú escoltant només als més propers o allò que creu que li arriba de més lluny, que està sempre distorsionat per l’increïble soroll que l’envolta. Així, cadascú intenta cantar, no perquè el tot soni harmònic sinó per fer el só més agut, més fort o més ‘original’ dins de la cacofonia existent, per poder escoltar-se un mateix i identificar-se, pobrement, enmig d’un sense sentit generalitzat i agressiu. Aquest esforç ingent d’escatir allò útil enmig del caos de sons ens ha fet perdre moltes coses, però dues en destaquen: la capacitat d’escoltar lliurement i, com a conseqüència, la capacitat de percebre el silenci. Les conseqüències d’haver perdut això són terribles i molt profundes per al comportament col·lectiu de la nostra espècie. I així vivim la majoria, desorientats en un món ple de sons, de dades, d’informació pobrament interpretada, però cada cop més perduts i més sols.

Però existeix una possibilitat diferent a l’olla de grills actual, a l’estrés, a la cerca malaltissa de distracció, a la fugida constant cap a la superficialitat, la banalitat i l’aïllament egoista. Existeix la possibilitat de reconeixer que el problema no és a fora, no és dels altres, bàsicament tenim un problema de com percebem a nivell individual el món i, a partir d’aquesta visió, com decidim relacionar-nos-hi. Perquè si parem, si deixem de contribuir a la bogeria sonora existent, podrem sentir que hi ha alguns sons que sí son harmoniosos, que, en lloc d’estressar-nos, distreure’ns i esgotar-nos, ens porten una certa tranquil·litat, una mica de pau. Si parem i escoltem podrem veure que, enmig del girigall hi ha veus que ens porten de fora a dins, que ens permeten deixar d’esforçar-nos en semblar, en voler ocupar un lloc en la disbauxa existent i ens permeten descansar. Senzillament, hem de parar, parar i escoltar, però escoltar d’una manera diferent, no des de l’intel·lecte, no des del judici pre-conceptual basat en el que ens sembla ‘bo’ o ‘dolent’. A aquesta manera d’escoltar li podem dir de moltes maneres: rendir-se, deixar-se anar sense deixar-se portar, o senzillament ‘sentir’, simplement ‘sentir’.
I a partir d’aquí, comença un camí nou, perquè en aquest escoltar podrem percebre veus i sons d’instruments que sempre han estat allí, però que no sentíem. Veus de persones que ja han fet aquest camí i que ens poden ajudar a ‘sentir millor’, veus que han quedat gravades en textos, en llibres que ens ajuden a percebre d’una forma més clara, deixar de costat el terrabastall exterior per poder escoltar la música que també ens envolta. Però per això haurem de començar a deixar de portar-nos per les tendències passades, per la necessitat de cridar. Per això haurem de començar a afinar la nostra veu, a aprendre la tècnica per poder, realment, cantar. Haurem d’anar a moltes audicions i concerts on es toqui la música que realment ens aporta pau, on les persones que tenen una percepció i sensibilitat especial ens permetin comprovar, una i altra volta que el canvi és possible, que deixar l’emocionalitat reactiva que ens porta al soroll desagradable no es només desitjable, és necessari en aquest món que ha desconnectat de la música. Però, què podem fer per poder integrar en el nostre quèfer diari aquesta música subtil que es difícil de distingir enmig del desori extern? Com podem percebre quelcom tant tènue d’entrada, tant delicat enmig del brogit? Doncs potser, només potser el primer pas és l’humilitat, potser es reconèixer el que hem après a ser: agressius, compulsius, volubles... potser primer es reconèixer que rere la nostra suposada façana de generositat, bona voluntat i bonhomia tots tenim un individualisme que ens aïlla i ens asseca, que ens fa perdre la sensibilitat. Només llavors podrem veure que allò que ens fa grans no són els sons de fora sinó els que sonen dins nostre quan realment escoltem, quan realment deixem l’individu i sentim el món. Només llavors podrem començar, no només a escoltar la música, potser podrem començar a tocar, a cantar, primer maldestrament, però poc a poc, cada cop més encertadament, la música que ens lliga a tot el que ens envolta i que ens fa vibrar amb la pau, la tranquil·litat i la joia. I potser, després de temps d’escoltar i mirar de tocar afinat, només potser, podrem percebre en el silenci allò que, algú va dir, ens pot portar a arribar a escoltar la música de les esferes...
Salutacions,
SZD

dimarts, 22 de gener de 2019

Hybris


(https://en.wikipedia.org/wiki/Nemesis#/media/File:Alfred_Rethel_002.jpg)

Benvolgudes lectores,
Aquest post és una auto-crítica que vol ser constructiva i extensiva a tot el moviment ‘peakoiler’. El que diré ve de l’experiència directa del meu dia a dia amb la comunitat científica que tracta la transició renovable, les reaccions del públic quan faig divulgació, la interacció amb amics i familiars i amb els alumnes de la universitat.

La majoria de gent que es conscient del problema de l’esgotament dels recursos entén i accepta que tenim devant un problema descomunal, les tres crisis, de les quals he parlat en aquest bloc, ens posen devant d’una situació d’emergència com no ha tingut mai la humanitat, aquest problema i la seva dimensió, complexitat i implicacions fa que la majoria de gent honesta reconegui que el canvi climàtic, la crisi energètica i el col·lapse de la biosfera tal com la coneixem fan que hàgim de canviar el paradigma actualCal acceptar això com un malalt cal que accepti la seva malaltia per poder guarir-se. Cal acceptar que les receptes fàcils no tenen cabuda en una societat complexa com ho és l’actual i cal acceptar que les implicacions de la no acceptació d’aquesta situació comportaran a mitjà i llarg termini més patiment que si ho acceptem. Però realment ho acceptem o, en lloc d’acceptar, estem negociant?

La reacció ‘peakoiler’. Fa temps vaig fer una taxonomia del ‘peakoiler’ que ens il·lustra en un to divertit, quines són les diferents posicions que prenem devant d’aquest problema sense solució. Però cap d’elles planteja una acció concreta més enllà de mesures individuals i actituds personals: consumir menys i de proximitat, intentar reduir el transport, reciclar, votar opcions (gairebé inexistents) que promogin canvis polítics i socials a nivell més profund, etc. En particular, a nivell local també hi ha inciatives molt lloables com els pobles en transició o la permacultura, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc. Tantmateix, aquestes opcions locals són difícilment escalables. D’altra banda, aquestes ‘opcions’, ens treuen de la inèrcia a la que ens porta el dia a dia? O només ens tranquil·litzen superficialment? Perquè, en realitat, som conscients de que no podem canviar el rumb d’aquest vaixell, com tampoc es va poder canviar el rumb del Titànic?
Formularé la qüestió d’una altra manera, seguint la idea que introdueix l’Antonio Turiel en el seu bloc aquí i aquí. Suposem que tenim una entrevista amb un polític important, que realment té el poder de prendre decisions que seran implementades. Què li diríem? Quines mesures concretes li proposaríem per fer front a la situació i que, a més, fossin possibles sense que es jugui la seva posició? Realment serviria de res? Ja veiem que estem en un atzucac. El problema bàsic que tenim és que sabem el punt de partida B (la situació actual de BAU) i el punt d’arribada R (una hipotètica societat resilient i amb menys requeriments materials i energètics) però no hi ha una proposta estandard, clara i consensuada en les vessants tècniques, socials, econòmiques, filosòfiques (ètiques i conceptuals) que ens permeti delimitar un camí clar del punt B (BAU) al punt R (Resiliència). Fins fa poc pensava, com molts dels meus companys, que calia un canvi cultural, per tal d’evitar les tendències que apunten alguns articles recents (per exemple, sobre feixisme o sobre els cicles històrics i decadència d’occident). Pensava que calia arribar a una societat formada per uns individus que basin la seva cosmovisió en un esquema conceptual diferent i, sobre aquesta cosmovisió (conceptual-filosòfica-ètica) construir una cultura diferent a l’actual, en la línia del que ofereix l’ecosocialisme o l’ecofeminisme. I en aquest sentit tenim doncs diagnosis més profundes, sobre tot de les errades de la visió actual, i una d’elles és reconèixer, honestament, fins a quin punt n’estem d'impregnats d’aquesta visió sistèmica extractivista-materialista.  De treballs que van en aquesta línia tenim els de Saral Sakar i, a nivell estatal els de'n Jorge Riechmann  amb el seu ecosocialisme descalç o  l'ecofeminisme de Maria MiesVandana Shiva o Yayo Herrero, entre d'altres. Però, des del profund respecte i admiració que m'inspiren aquestes visions i treballs, penso que cal anar un pas més enllà, ja que la visió actual (capitalista-materialista) i, tristament, les seves alternatives (ecosociolisme i ecofeminisme) no han aconseguit canviar estructuralment la situació respecte a les etapes anteriors de la història, on el pensament màgico-religiós dominava. L’actual religió materialista, en les seves dues vessants (capitalisme i marxisme) no émés que l’evolució del punt de vista religiós dels segles anteriors, actualitzats als segles XX i XXI. Així doncs, de manera genèrica, podríem dir que aquesta visió religiosa materialista i individualista actual fa pensar (erròniament) que la Natura es competitiva i que la civilització i cultura actual és, no només lícita, sinó desitjable per l’interès general, perquè està d’acord amb l’entorn natural. Això és en la base dels nostres patrons de comportament individual i, per interacció d’individus, dels col·lectius.

Actualment crec, cada cop més, que estava equivocat. Pensava que es podia construir una nova visió basant-nos en més coneixement, en fonamentar-nos en la realitat biofísica i aplicar, racionalment, les conseqüències del que sabem que funciona (a petita escala). Però estava equivocat. I penso que l’equivocació, en part, ve de creure que només profunditzant en l’analisi dels problemes (en tots els àmbits del coneixement) es pot contribuir a gestionar millor el col·lapse, a navegar la transició. Al cap i a la fi, aquesta creença en la potència de l’anàlisi racional és un tipus de prepotència social, i de la cultura occidental en particular. Aquesta hybris, alimentada per la ciència i la tecnologia és en l’arrel dels populismes i, al capdavall, dels cicles de civilització. Fem anàlisis acurades d’una part del problema, però donant-ne per vàlida sense discussió una altra de fonamental: l’assumpció implicita de la nostra capacitat (com a civilització) d’anar més enllà de l’atzucac en el que ens hem posat. El feixisme, i el populisme, no han vingut per a quedar-se (que també) sinó que sempre han estat aquí, en forma d'aquesta prepotència, només cal analitzar com el sistema actual ha utilitzat la desigualtat i la injustícia sempre per a creixer i mantenir-se. I això es fa palès quan els que critiquem aquest sistema, som incapaços de proposar una transició suau, no traumàtica, des del punt B al R. Més enllà d’aquesta transició, intentem veure el període actual com un dels nobrosos cicles de la història, tal com es suggereix en l'espiral de la energia o en els treballs de Spengler, però aquests ‘cicles’ ho són en un context de desigualtat permanent, d’injustícia, des de fa segles.

Penso que hem estat i som, massa prepotents, emborratxats pel record i la sensació de poder que dóna la tecnologia i els ‘assoliments’ passats, pensem (en major o menor mesura) que serem capaços de redreçar la situació actual, en la seva versió més tecno-optimista (sigui fòssil o renovable) o, al menys, de preservar-ne si més no el millor, alguns trets que ens ajudin en un futur que es planteja,  cada cop, més negre. En aquesta embriaguesa social, no podem reconèixer que no hem estat ni som capaços de proporcionar condicions dignes ni tant sols a tots els humans (no parlem dels animals i de la Natura en el seu conjunt) precisament en el període de la humanitat on hem tingut més recursos al nostre abast. Cal que reconeixem clarament el fracàs que estem tenint a tots els nivells.

Tal com he dit, i hi inisteixo, aquesta no-acceptació ve de l’orgull de la nostra civilització que, veient-se com igualitària, fraternal i amb llibertat individual, en realitat és violenta, corrupta i injusta. Degut a això, no reconeixem el fat al qual ens enfrontem, i, tal com succeeix als mites clàssics, en el zènit de la nostra civilització, embriagats d’hybris, s’abraona sobre nosaltres la nostra pròpia nèmesi.


Però devant de la situació actual, què cal fer? Hi ha alguna actitud que no ens porti a la depressió i/o al nihilisme? Des del meu punt de vista, el primer que cal és obrir la perspectiva més enllà d’una actitud pessimista. Com habitants acomodats en una societat insensible i malaltissa, amb tendències psicopàtiques, cal que pensem que, degut a aquest col·lapse, el malson s’està acabant. La civilització que ha deslegitimat els valors humans i ens ha alienat com éssers vius pensant-nos com entitats artificials sense cap sentit més que el plaer immediat, que ha entronitzat la mentida (post-veritat en diuen), la violència, el robatori i el patiment de tot tipus i arreu (al tercer i al primer món) és a punt d’acabar. Aquest malson és a les acaballes i, com a la majoria dels malsons, el despertar ve de la auto-consciència que el que estem vivint no és la realitat o, si ho voleu veure des d’un altre punt de vista, que la història que ens han explicat era falsa, hem viscut en una il·lusió, en una pel·lícula de Hollywood. Tot això ara s’està esfondrant i apareixerà un paisatge diferent, una nova narrativa, una sortida al final d’aquest recorregut. Allò que s’albira al final del tunel és diferent, anem a un món més clar, més humà i, sobretot, molt menys prepotent. Però, com encarar aquest final del malson? Això ja és tota una altra història que deixo per a un post posterior...
Salutacions,
SZD

dissabte, 10 de novembre de 2018

En l’espiral de l’energia: història de la humanitat des del paper que hi ha tingut l’energia. (Ressenya)





Benvolgudes lectores,
En aquest post us faig una breu ressenya del llibre (en dos volums) de En la espiral de la energía, de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes. 
El llibre aborda les qüestions fonamentals de diagnosi de l’estat del sistema socioeconòmic i ambiental actual mitjançant una perspectiva d’evolució històrica, amb una aproxiamció de límits i recursos biofísics. Aquesta perspectiva tot i que té precedents en Tainter i Diamon és, pel seu abast, detall, precisió en l’anàlisi i desenvolupament de conceptes, realment excel·lent.

El primer volum es centra en la re-interpretació de l’evolució històrica de la humanitat des de la persepectiva de com l’energia i els recursos disponibles són els que condicionen l’organització social, i no a l’inrevés. És a dir, a diferència del punt de vista clàssic i present en tots els aspectes de la nostra societat occidental (del cinema a l’escola, fins a les universitats) el llibre planteja un altre discurs necessari i imprescindible en l’època de col·lapse de civilització que estem vivint. Això converteix aquest treball en una contraposició molt valuosa per superar aquest discurs dominant.
En el segon volum es fa un diagnòstic de la situació actual i una projecció de quines situacions futures es poden donar, tenint en compte el present i l’evolució històrica.

Així doncs, el llibre repassa la història des del Paleolític fins a l’època actual, seqüenciada en 9 capítols: societat farratgera (capítol 1), Revolució Agrària (capítol 2), inici de la societat dominadora i l’època dels Estats extractius (capítol 3), capitalisme agrari (capítol 4), Revolució Industrial (capítol 5), l’era del petroli (capítol 6), causes econòmiques, polítiques i socials de la Crisi Global (capítol 7), causes ambientals i de reproducció social (capítol 8) i possibles amenaces futures (capítol 9). Així tenim una seqüència que va des de l’era pre-fòssil (capítols de l’u al quatre), fòssil (cinc i sis), la situació actual (set i vuit) i un anàlisi final de la possible evolució futura (capítol nou).

Per a cada capítol l'anàlisi es centra en i) el sistema econòmic, incloent els treballs que el sostenen i el metabolisme sobre el que s’estructura ii) les formes d’organització social i nivell polític, entre les que destaca l’estat, iii) les agrupacions socials, prepassant la història de la ciutat iv) el sistema cultural i com es construeix v) les lluites entre grups socials que defenen articulacions basades en la dominació i els que aposten pels models igualitaris i sostenibles (passant per la complexitat d’opcions intermitges); vi) la relació de l’ésser humà amb l’entorn i vii) la quantitat i qualitat del fluxe d’energia i materials disponible fent incidència en el paper de la tecnologia. 

Conceptualment el llibre planteja un desenvolupament interessant del concepte, introduït per Tainter, del binomi complexitat-energia i de la llei dels retorns marginals decreixents, que és al seu torn, conseqüència del bionmi complexitat-energia i dels límits biofísics. Els autors defineixen indicadors de la complexitat per tractar de donar una estimació quantitativa. Es pren un model conceptual de xarxa per establir aquesta quantificació i estableixen que, per incrementar la complexitat, els sistemes necessiten incrementar el fluxe i la quantitat d’energia utilitzada. Els indicadors són:

1) Nombre de nodes dels sistema. En una societat seria el nombre d’individus.
2) Interconnexió entre nodes. A més interconnexions més complexitat.
3) Diversitat dels nodes. Més diversitat de nodes implicarà més complexitat.
4) Informació que flueix entre els nodes. Aquí es considera no només el volum d’informació que passi entre nodes sinó la quantitat de nodes que tenen accés a un volum d’informació determinat.

Les societats dominants seran més grans i s’estendran molt més com més quantitat d’energia disponible tinguin. Així el binomi energia-complexitat s’estén al trinomi energia-complexitat-dominació. Per tant, s’estableixen dos pols d’organització social: societats igualitàries i societats dominadores (el model capitalista seria un exemple clar d’aquestes segones).

Es proposa una evolució no-lineal de la història, precisament perquè aquesta s’entén com la conseqüència de l’evolució de les societats humanes en una interacció d’aquestes amb l’entorn i amb les decisions col·lectives que es prenen segons el context sociològic i cultural. Per tant, aquesta visió planteja situacions d’equilibri dinàmic i de punts de bifurcació amb canvis profunds. 

Per simplificar, es plantegen dos grans marcs o periodes històrics: fins fa 6000 anys i a partir d’aquesta data. Societats igualitàries, les més antigues (abans de 6000 anys) i societats dominadores (jerarquies, guerres i explotació ambiental) les més modernes. Les societats dominadores són un model que, degut al seu funcionament bàsic, condueixen, inevitablement, a tres tipus d'evolució temporal:

i) salt endavant en la captació d’energia i matèria
ii) crisi i recuperació ( que en realitat es només quelcom temporal, ja que no aborda els problemes de fons)
iii) col·lapse i reestructuració.

Finalment, per no allargar-me més, cal dir que el títol del llibre vol emfatitzar una particular visió cíclica de la història que, com molt be expliquen els seus autors: «...De este modo, por cíclica [la visió històrica] no nos referimos a repetitiva, a un eterno retorno, sino a una espiral en la que se vuelve a pasar por etapas similares, pero en contextos y formatos distintos...»

Per la meva banda només em resta animar a les lectores d’aquest bloc a llegir aquest llibre.  Al mateix temps, felicitar als autors per aquest fantàstic treball. L’únic comentari/suggerència que faria (an Luis i a l’editorial) és que és una llàstima que no hi hagi versió anglesa d’aquesta obra. Una versió/traducció a l’anglès li donaria un impacte molt més gran. Tot i així, cal agrair (i aplaudir) la iniciativa i l’esforç que suposa una obra d’aital magnitud.
Salutacions cordials,
SZD

dilluns, 22 de gener de 2018

El transport en un sistema 100% renovable: costos i implicacions.





Benvolgudes lectores,
En aquest post faig un petit resum d’un article que hem publicat una part del grup MEDEAS de l’ICM (l’Antonio García-Olivares, l’Oleg Osychenko i jo mateix), que ha sortit publicat recentment sobre el transport en un sistema 100% renovable. Aquest article és un resultat del projecte MEDEAS, en particular, dels treballs que vam fer per analitzar un dels colls d’ampolla en la transició a un sistema socio-econòmic no fòssil. Els resultats preliminars amb models com el predecessor del model MEDEAS, el WoLim, ja apuntaven a que el transport en la nostra societat globalitzada serà una de les qüestions més importants a resoldre per fer front al pic i disminució progressiva de la producció d’energia fòssil. Cal aclarir que els problemes més grans que genera la dependència fòssil del transport (bàsicament petroli) no es centren només en els viatges que podem fer per desplaçar-nos per anar a treballar o de vacances, pensem, sobre tot, en el transport de totes les matèries primeres industrials, alimentació, materials per infrastructures, etc. que caldrà adaptar per mantenir una hipotètica economia global funcionant. L’exercici de l’article és doncs, assumint el BAU (Bussiness as Usual, negocis com sempre o fer com sempre hem fet) veure quins costos (energètics) i quines implicacions tindria fer el canvi de fòssil a renovable sense tocar res més. Aquest canvi bàsicament es basa en substituir allò que funciona amb motors de combustió per motors elèctircs. Veiem-ne un breu resum (pels detalls us recomano llegir tot l’article).

En aquest treball es fa una revisió des del punt de vista energètic i tecnològic dels sistemes de transport que s’han proposat com alternatives provades als mitjans de transport que utilitzen els combustibles fòssils i a les previsions per entrar en una era post-carboni. Prenem com hipòtesi un sistema de transport igual que el que teníem a nivell global l’any 2014.

En un càlcul conservador, si aquest sistema fòssil el substituïm per un de renovable, s’estalvia un 18% de l’energia consumida (aquí parlem del cost del consum per ‘moure’ persones i mercaderies, no del cost de l’adaptació de totes les infrastructures associades al transport i subministrament d’energia per a aquest transport). Aquesta reducció vindria d’una reducció del 68% en el consum d’energia en transport terrestre, però que es compensaria en part per un increment en el consum d’energia del transport marítim (163%) i aeri (149%). Aquests increments en el transport marítim i aeri venen de la impossibilitat, amb les tecnologies actuals, d’electrificar-los, és a dir, caldria mantenir aquest transport en sistemes de combustió però, en aquest cas, passant al gas natural, que es produïria a partir d’electricitat generada per fonts renovables. A aquesta hipòtesi cal afegir que assumim una reducció del transport aeri del 50%. Això es deriva de la necessitat de produir gas natural a partir de l'electricitat per alimentar els motors d'avions i vaixells, la qual cosa suposa forts augments de preus d'ambdós tipus de serveis i la disminució del transport intercontinental, cosa que pot produir una reubicació de l'activitat econòmica. L'ús d'hidrogen per a l'avió en comptes de metà estalviarà energia, tot i que a costa de ltenir un combnustible menys segur. D'altra banda, l'ús del combustible per avions augmentaria el consum del sector aeri un 317% en relació amb el seu consum actual i faria que aquest sector consumís un 47% de la demanda energètica del transport total. Això tindria un efecte dramàtic i probablement insuportable sobre els preus i la mobilitat aèria. Per mantenir els preus dels vols a un nivell similar al d'avui, la ràtio d'energia consumida pel sector aeri en relació amb l'energia total disponible hauria de ser similar a la de l'economia actual, al voltant del 3% (IEA 2014). Una futura economia 100% renovable, capaç d'oferir el mateix servei que l’economia fòssil contemporània exigirà al voltant del 87% de l'energia d'aquest últim; això suposaria 342110 PJ (Peta Joules) de consum final per produir serveis similars als de l'economia del 2014. Si el 3% d'aquesta energia (10019 PJ) ha de ser consumit pel sector aeri, això significa que el sector aeri renovable hauria de tenir un 35% de la mida del sector aeri del 2014 i consumiria un 35% l'energia per al sector 100% renovable. Una fracció més gran implicaria un augment dels preus. Tantmateix, projectar la mida exacta i els augments de preus que un futur sector aeri toleraria és un tema complex que requeriria una anàlisi socioeconòmica més enllà de l'abast d'aquest estudi, així doncs hem assumit un escenari amb un 50% del nombre d'aeronaus del 2014 com a plausible.

Atesa la manca actual d'infraestructures aeroportuàries per emmagatzemar metà o hidrogen, en les pròximes dècades, pot ser necessari un ús més gran dels biocombustibles a reacció per mitigar la petjada de carboni d'acord amb les recomanacions de l'IPCC . No obstant això, en una economia 100% renovable, la construcció d'aquestes infraestructures i l'ús de metà o hidrogen seria una opció més econòmica i estalviarien una quantitat important d'energia.
La transició cap a un transport aeri i marítim 100% renovable no suposaria cap estalvi energètic o monetari en comparació amb el sistema actual. Per tant, des d'una perspectiva de racionalitat econòmica, la substitució dels combustibles fòssils en el transport ha de començar amb el transport terrestre, on estalviaria una major quantitat d'energia i CO2 a un cost menor i deixaria la conversió renovable completa d’aquests dos sectors fins a més tard.



Pel que fa al transport terrestre, hem suposat dues alternatives: (i) vehicles amb bateries, (ii) vehicles per vies o amb catenària. Una alternativa als punts de recàrrega per a vehicles elèctrics seria l'anomenat sistema de Vehicles Elèctrics per Vies (TEV de les sigles en anglès: Tracked Electric Vehicles). Es basa en una idea de l'inventor Will Jones, que busca construir autopistes especials en les quals els automòbils no només es recarreguen mentre es mouen, sinó que també es condueixen de manera autònoma (amb un sistema de navegació incorporat al vehicle). Aquestes carreteres evitarien la congestió del trànsit, ja que els cotxes podrien viatjar en una mena de trens de vehicles. Els cotxes es recarreguen durant el recorregut utilitzant un sistema elèctric tipus Scalextric, o "bimotor", instal·lat al centre del carril. Gran part de l'electricitat podria venir de panells solars situats a sobre o a la mateixa carretera. El desplegament global d'aquest sistema seria car, però permetria una reducció significativa de la mida de les bateries amb el corresponent estalvi de metalls escassos.
Si es tria un sistema TEV, la seva inversió de capital seria de 5,3 x 1013 USD (dòlars EUA), superior a la inversió en renovació de flotes de transport. En aquest cas, la inversió total seria de 9,8 x 1013 USD i la taxa d'inversió hauria de ser del 2,2% del producte mundial brut per any.
Les inversions en infraestructures de transport global entre 2014 i 2025 s’han calculat en 14 x 1012 USD, equivalent a 1.4 x 1012 USD l'any com a mitjana dels pròxims anys. D'altra banda, la producció mundial de fabricació de vehicles va ser de 66 milions de vehicles i gairebé 2 x 1012 euros de facturació global el 2005. El 2016, la producció mundial de vehicles va ser 95 milions de dòlars. Per tant, si la taxa de renovació per vehicle s'ha mantingut constant aproximadament, la facturació global hauria de ser actualment de 2,9 x 1012 euros o 3,5 x 1012 USD l'any. Aquesta xifra es pot considerar igual a la despesa anual de vehicles nous. Si la transició té lloc en un termini de 30 anys, el cost anual de renovació de la flota de vehicles seria del 34% de les despeses anuals actuals de vehicles nous. Per tant, aquesta substitució és factible i es pot considerar part de la renovació habitual de la flota de transport. D'altra banda, les inversions en infraestructures anuals en punts d'emmagatzematge i recàrrega de gas representarien el 0,4% i el d’un sistema TEV, el 126% de la inversió en infraestructura de transport actual. Així, una electrificació global de la xarxa viària exigirà un esforç d'inversió addicional del 40% respecte als nivells actuals.
A curt termini, l'escenari (i) (vehicles amb bateries) té l'atractiu d'un cost reduït, però pot mantenir o fins i tot augmentar la massificació d'automòbils a les nostres ciutats i, a llarg termini, pot provocar un fort increment dels preus del níquel i el liti utilitzats en les bateries de cotxe. L'escenari (ii) vehicles elèctrics per vies (TEV), evitarà aquests problemes fent les bateries de cotxe més petites i que no siguin necessaris punts de recàrrega a les ciutats, tot i que a un cost molt elevat. Una tercera alternativa que eviti els problemes de congestió a les ciutats i les elevades inversions de capital és compartir cotxes (carsharing). Es tracta d'un sistema de lloguer d'automòbils per períodes curts de temps (tan curt com una hora) que evita la necessitat de propietat dels automòbils i que podria reduir la flota d'automòbils de passatgers en un ordre del 69%, augmentant el temps mitjà d'ús per a cada cotxe. A més, maximitzaria l'ús dels cicles de bateria. Aquest tipus de sistema sembla adequat a la disminució del poder adquisitiu de les classes mitjanes que s'ha observat als països desenvolupats des del 2008 i als preus relativament alts dels cotxes elèctrics actuals.
En l'escenari (i), l'energia embeguda necessària per a la transició del transport és 16415 PJ, el 91% per a vehicles, el 2.4% per als avions, el 2,9% per a vaixells, l'1,2% per a l'electrificació de ferrocarrils, l'1,8% per a l'emmagatzematge de gas i el 0,2% per punts de recarrega. Això equival al 4,2% de l'energia secundària (en els punts de consum) produïda el 2014 i al 16% de l'energia secundària consumida pel sector del transport el 2014. Si la transició es produís en un termini de 30 anys, la inversió seria d'aproximadament el 0,1% de l'energia secundària total anual (0,5% de l'energia consumida per transport per any). En l'escenari (ii), aquestes xifres serien del 9,7% de l'energia secundària de 2014 i una inversió del 0,3% de l'energia secundària de 2014 per any.
La nostra estimació no considera nous requisits d'infraestructura per a l'alimentació del sistema d’electricitat a gas. La transició també hauria d'anar acompanyada d'una nova infraestructura per a la producció d'energia renovable, la redundància dels sistemes energètics (renovables) i les xarxes intel·ligents per interconnectar els llocs de producció, emmagatzematge i consum elèctric. Les inversions de capital i energia necessàries per a la nova infraestructura necessària per a una economia 100% renovable, no s’estudien en aquest treball. No obstant això, el fet que l'energia incorporada al capital fix de les infraestructures de transport sigui només una petita fracció de l'energia secundària utilitzada anualment per l'economia, suggereix que la nova infraestructura no serà la part principal del problema en una transició 100% renovable.

El cost total de capital de la nova flota de vehicles, vaixells, trens electrificats i avions seria, amb els nostres supòsits, 3.9 x 1013 USD,  un 88% per a la construcció de la flota de vehicles, un 8% per a la nova flota d'avions, un 2,8% per a la nova flota de vaixells i 1,2% per a la nova infraestructura elèctrica del ferrocarril (locomotores i catenàries). La incorporació de les estacions de recàrrega i la infraestructura de transport de gasos no canviaria de manera visible aquests resultats.
Si prenen com a referència el producte mundial brut: 74 x 1012$ USD1990 (dòlars de l'any 1990) el 2016,  que equival a 13.6 x 1013 $ USD2016 (dòlars de 2016). La nova infraestructura, costaria el 33% del producte brut mundial de 2016. Si això s'aconsegueix en un termini de 30 anys, la taxa d'inversió anual hauria de ser del 1,1% del producte mundial brut per any (amb les hipòtesis que hem proposat en aquest estudi). Atès que la formació del capital mundial és el 25% del producte mundial brut, aquesta inversió sembla factible, tot i que hauria d'anar acompanyada d'una inversió similar en infraestructures de producció d'energia renovable.

Els mercats estan invertint cada vegada més en la producció i el transport renovables, però no amb els increments anuals necessaris per evitar un canvi climàtic irreversible. El necessari canvi tecnològic profund i les inversions en la implementació per a l'electrificació del transport suggereix que cal un esforç decisiu en l'àmbit polític i pràctic dels governs. Això planteja reptes immediats, en part esmentats aquí, que poden requerir polítiques decisives i nous enfocaments per assolir els objectius projectats per donar suport a la descarbonització del sistema de transport.

Les restriccions principals de materials escassos que poden posar en perill el desenvolupament a gran escala de bateries a bord, motors elèctrics, piles de combustible i aeronaus renovables són: les reserves limitades de liti i níquel, les reserves de coure limitades, l'ús de metalls rars com platí i pal·ladi en cel·les de combustible i els alts costos d'energia per sintetitzar combustibles aeronàutics a partir d'electricitat.



Recomanem doncs un conjunt de mesures per part de governs i societat civil per anticipar aquests riscos:


  • Substitució de la major part del transport terrestre interurbà actual, que es basa en camions i cotxes particulars, mitjançant trens elèctrics per a mercaderies i passatgers.
  • Ús de vehicles elèctrics només per a transport de curta distància entre ciutats sense alternativa de transport públic.
  • Ús limitat dels vehicles elèctrics, que es tradueix en una flota relativament petita. La mida actual podria considerar-se un límit superior, però no solucionaria els problemes de congestió a les ciutats, podria augmentar els preus de metalls importants com Ni i Li, i podria posar en perill la seva disponibilitat per a altres usos industrials. S'hauria de donar prioritat al transport públic electrificat.
  • Ús de les piles de combustible només quan la demanda d'autonomia i potència del vehicle ho exigeixi.
  • Reducció de flotes d'aviació a favor de (i) sistemes ferroviaris i (ii) transport marítim, en aquest ordre.
  • La reorganització i la reducció del trànsit marítim, ja que els vaixells de càrrega serien els principals consumidors de combustibles a partir d'ara i les piles de combustible d'hidrogen i biogàs en el futur.
  • Optimització de la logística i el treball, per reduir la demanda de viatges.
  • Desplaçament de "modes" de transport d'alta a baixa intensitat energètica. Els paràmetres apropiats per quantificar aquests modes d'intensitat i priorització serien de kWh per cada passatger-km i kWh per Tm-km.
  • Millora de l'eficiència energètica, no només mitjançant l'ús de les millors tecnologies disponibles, sinó també mitjançant l'actuació en infraestructures de transport urbà i públic. El foment del TaaS (transport com servei) i l'intercanvi d'automòbils tenen un gran potencial per reduir la demanda d'energia i materials per al transport per carretera.


Algunes de les limitacions de la present anàlisi inclouen la incertesa, imprevisibilitat o dificultat de projectar els següents factors:


  • Tecnologies disruptives que puguin substituir recursos crítics o alleujar el dèficit energètic.
  • Evolució de la distribució demogràfica i migracions forçades pel canvi climàtic i futures guerres.
  • Evolució de la desigualtat econòmica, que podria obstaculitzar les inversions renovables en molts països.
  • Decisions polítiques i de mercat que fomentin camins específics de transició del transport actual de combustibles fòssils al transport elèctric. Consens sobre la disposició dels estats a tot el món en el desplegament d'una economia descarbonitzada, que pot traduir-se en diferents escenaris de com es finança i fomenta la transició.
  • Recursos econòmics disponibles en futurs escenaris de crisis climàtiques i ambientals.


Una altra conclusió d'aquest estudi és que un sistema de transport renovable és factible, però no necessàriament compatible amb el creixement exponencial habitual del consum de recursos. Estem entrant en una època on les inversions requerides en les pròximes dècades suposaran l'ús de grans fraccions de les reserves de metalls importants com Cu, Ni, Li, Pt i Pa. Alguns d'aquests metalls (per exemple, Pt i Pa) tenen propietats físiques específiques que els fan essencials. Per tant, qualsevol política per a la transició renovable necessària ja no es pot basar exclusivament en preus i incentius, sinó que ha de considerar també les reserves geològiques i l’escassetat dels materials. En els propers 50 anys, la manca d'elasticitat de les reserves metàl·liques probablement accelerarà la necessitat de dissenyar una economia post-capitalista que utilitzi noves eines econòmiques. Algunes d'aquestes eines serien l'ús d'indicadors geofísics i de sostenibilitat, l'abandó del PIB com a principal indicador de l'èxit econòmic, la incorporació a l'economia de la planificació a llarg termini i l'avaluació ambiental científica i, sobretot, la introducció de nous mecanismes que puguin crear prosperitat sense augmentar necessàriament el consum de recursos i materials.



Salutacions,
SZD