dijous, 9 de novembre de 2017

La transició renovable i els escenaris de futur






Benvolgudes lectores,
En aquest post faig un petit resum d’un article del grup de l’ICM, que ha sortit publicat recentment sobre l’evolució futura de la producció de petroli i com poden ser els escenaris de transició renovable.

Fa uns quants anys, l’Antonio Turiel va fer un post basat en dades de l’Agència Internacional de l’Energia (IEA, per les sigles en anglès) on feia uns càlculs de com seria en el futur l’evolució de la producció de petroli tenint encompte l’energia neta. Doncs bé, prenent com a base aquells càlculs vam proposar-nos analitzar més en detall les dades i, després, mirar de relacionar-ho amb la implantació de renovables. Tot seguit passaré a explicar breument els resultats més importants, però deixeu-me dir aquí que no ha estat fàcil publicar aquest article. Ha costat més de dos anys i mig des de que el vam enviar a la primera revista, Energy Policy. Aquesta revista, després de tenir-lo durant un any i mig en revisió i passar per tres rondes de revisions el va desestimar sense fer cap crítica en absolut a problemes en els càlculs o en la part científica. Què passava (i passa) amb aquest article? doncs que algunes de les conclusions a les que arribem posen en qüestió les previsions de la mateixa Agència Internacional de l’Energia. Tot seguit veureu perquè, us explico els punts principals que hem estudiat.

1) Anàlisi de les previsions de l’IEA. Quan vam fer els càlculs (a finals de l’any 2014) ens vam fixar en que les estimacions de l’IEA canviaven en dos informes de només dos anys de diferència (2012 i 2014) i ho posem en evidència en l’article (taula 1). El que acabem mostrant és que les prediccions de l’IEA són fetes amb objectius predeterminats, qüestionant doncs la validesa dels resultats del models que utilitzen. 


2) A partir de les estimacions de producció en volum passem a les estimacions d’energia bruta (figura 1) tenint en compte els diferents tipus de petroli que dóna l’IEA. També comparem aquestes estimacions amb les corves de producció d'altres autors i veiem que les corves de l’IEA no segueixen en tot el període representat el model de Hubbert (excepte si eliminem la categoria de ‘camps per descobrir’). Cosa lògica si tenim en compte que les dades estan ‘cuinades’ tal com hem dit abans.





Figura 1


A partir de l’energia bruta calculem l’energia neta tenint en compte la TRE (constant) de cada un dels tipus de petroli (figura 2).




Figura 2



Com veiem, la gràfica de l’energia neta ja no és tant optimista i presenta un estancament i lleuger descens de la producció a l’any 2040.
Si en lloc de suposar que la TRE serà constant al llarg del temps, la suposem decreixent (de fet sabem que ha anat baixant pel petroli: de 100:1 a 20:1 o menys actualment per al cru). Llavors podem suposar diferents models de descens de la TRE, el més optimista (potencial) ens dóna (figura 3).


Figura 3


Que dóna un clar descens respecte el màxim (sobre el 2020) i es situa prop dels 80 milions de barrils diaris, per baixar, al 2040, sobre el 75 milions de barrils diaris.


Si emprem però un model de decreixement lineal (cas més pessimista, figura 4) ens dóna una situació de producció de tots els líquids que baixa a 40 milions de barrils diaris per al 2040 (la meitat de la producció en el màxim). 




Figura 4


3) Tenint en compte aquest descens en la producció d’energia neta per tots els líquids del petroli, mirem de veure quin hauria de ser el creixement renovable per compensar aquesta caiguda. Ho fem tenint en compte dues hipòtesis:

a) l’energia neta total (líquids del petroli + renovables) es manté constant i igual a la màxima en el pic. Això implica, tenint en compte la correlació entre PIB i producció de petroli, l’estancament del PIB i, per tant, de l’economia. Veiem en la figura 5 quin és el % de creixement en renovable per aquesta hipòtesi. Les dades ens diuen que, pel model de decaïment de la TRE potencial, necessitem un creixement que és per sota de l’1% anual per a tot el període (fins a 2040). Recordem però, que això implicaria un estat de crisi constant en el model actual per falta de creixement en el PIB.



Figura 5

b) pet tal que l’economia creixi suposem que l’energia neta incrementa un 3% anual. En aquest cas (figura 6) veiem que la taxa d’implementació creix molt i es manté sempre per sobre del 4%.


Figura 6

4) A banda d’aquests càlculs en l’article també fem una estimació del cost energètic de la infraestructura necessària pel desenvolupament renovable: 160.5 Gboe (Gboe vol dir mil milions de Barrils de petroli equivalent). Si aquesta energia la repartim en 25 anys (una primera estimació del que tardaria la transició) són 17.6 milions de barrils diaris que és un 22% de l’energia neta produïda al 2015.


Conclusions


I) Aquest treball demostra que la transició a un sistema de subministrament d'energia renovable s'ha de definir tenint en compte la TRE de les fonts d'energia primàries disponibles. Les xifres presentades en aquest treball s'han de considerar estimacions optimistes/conservadores sobre les necessitats d'una transició renovable. Les taxes reals d'implantació i les necessitats d'energia poden ser significativament més grans que les que es presenten aquí si es tenen en compte altres factors.

II) Les taxes mínimes requerides per al desenvolupament de fonts d'energia renovable per arribar a una transició són factibles tenint en compte que, durant els últims 5 anys, el desenvolupament mitjà global de fonts renovables ha estat al voltant del 5%, i el 2012 té un creixement del 8% (segons dades de l'informe REN21). Aquestes taxes de desenvolupament d’energies renovables també són compatibles amb la previsió de l'IEA d'un 5% de creixement mitjana d’energies renovables durant els propers 5 anys.

III) El treball desenvolupat aquí pretén donar un conjunt de valors estimats en supòsits optimistes, estimular un debat i advertir sobre la futura disponibilitat d'energia neta global i la urgència de polítiques més concretes i determinades en tots els nivells administratius (regió, país i internacional) per recolzar i millorar la implementació d'energies renovables.

IV) La taxa d'implantació d'energies renovables implicaria més esforços per obtenir matèries primeres i, alhora, podria produir un excés de subproductes que podrien tenir dos impactes negatius. En primer lloc, la sobreoferta de productes hoste eventualment innecessaris podria baixar els seus preus i desafavorir el reciclatge d'aquests metalls, situació que en l'actualitat s’ha donat en les economies emergents, depenent fortament de les empreses. Una segona retroalimentació negativa és l'impacte ambiental associat a l'extracció i el processament d'enormes quantitats de matèria primera, traduint-se en el millor dels casos, en un augment de les emissions de Gasos d’Efecte Hivernacle que podrien superar els beneficis dels estalvis d’emissions de les fonts renovables i, en els pitjors casos, a un augment de la dispersió al medi de metalls pesants potencialment tòxics i d'elements radioactius.

Finalment dir que, com heu vist en aquest resum, benvolgudes lectores, tot i que la transició renovable és imprescindible, planteja uns reptes molt importants a tots els nivells: ecològic, tecnològic, social, polític... I per tant, cal que ens comencem a plantejar si aquesta transició és realment possible en el marc de l’actual sistema econòmic.

Salutacions,
SZD
 

divendres, 15 de setembre de 2017

El col·lapse dels estats: Espanya


(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f7/Franco0001.PNG)

Benvolgudes lectores,
Escric aquest post i aviso abans de res que potser no agradarà a algunes de les (poques) lectores que té aquest bloc. Per això, qui no sigui independentista, pot deixar de llegir a partir d’aquí.

També vull remarcar que sóc conscient que dient el que dic en aquest post potser m’arrisco a que en un futur (llunyà o proper) em puguin denunciar i multar-me o anar a la presó, però arribats a aquest punt penso que (potser temeràriament) cal fer un acte de fermesa mostrant les pròpies idees.
Sí, sóc independentista des que he tingut opinió política (ja d’adolescent) perquè sempre he pensat que perquè la meva cultura pogués sobreviure o, al menys, morir dignament, calia que hi hagués alguna estructura política, reconeguda internacionalment, per poder recolzar-la.
Sempre he tingut clar que l’estat Espanyol anava a la contra (i encara hi va) de poder ser, sentir-se, parlar i viure amb normalitat en català i la cultura catalana i no tenir la sensació de que, per fer-ho, per senzillament desenvolupar-nos o viure en la llengua i la cultura de les generacions anteriors, havíem de demanar disculpes o agrair que ho poguessim fer, com si ens fessin un favor. El temps ha anat passant i, com tot, també el meu concepte de què podia significar la independència del meu país. Ara, a més de les raons que ja tenia fa molts anys, la penso com una manera de fer una transició més suau cap a unes estructures estatals fortament descentralitzades, tal com vaig apuntar en un relat de ficció fa temps. Així doncs si els estats han de col·lapsar o, al menys, els estats tal com els coneixem actualment, per mi, la millor manera és trocejar-los per transferir poder de dalt a baix. I d’aquí que el primer pas sigui que l’estat espanyol es desmembri en parts més petites, més properes a la gent i amb menys poder centralitzat. Bé, fins aquí la teoria.

Els fets indiquen una deriva més que preocupant, en els darrers dies les accions judicials i policials de l’estat espanyol indiquen repressió amb amenaces a càrrecs electes i a la població pel senzill fet de voler-se expressar democràticament. S’ha anat més enllà del que la pròpia Constitució Espanyola garanteix, com és la llibertat d’expressió, anul·lant actes públics per debatre, retirar i identificar persones per enganxar cartells, fins i tot hi ha hagut amenaces de mort a diputades que, si s’han condemnat, ha estat amb un però, accions policials en impremtes buscant el que ja saben que no trobaran, etc. En fi, espectacles i accions lamentables de part de qui, teòricament, ha de garantir la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans de l’estat. D’entrada no és tant estrany pensar que passaria això, perquè des de fa temps ja en tenim mostres d'aquesta manera de fer: atacs de la policia a periodistes, segrest de revistes satíriques, protecció per part de l’estat de presumptos delinqüents o una certa tolerància de l'aparell estatal de l’acció continuada de grups d’extrema dreta i d’assassins per motius ideològics, l’existencia i subvenció pública a entitats que enalteixen una dictadura militar, o l’existència encara en fosses sense identificar de restes mortals d’executats durant el franquisme, etc. La llista és llarga i no cal tampoc estendre's. Tot això havia anat passant a comptagotes i, per tant, les reaccions eren més aviat tèbies. El que crida l’atenció és que ara, degut a l’acció dels partits independentistes i a la inacció dels partits pretesament renovadors, això ho han hagut d’accentuar i, previsiblement, anirà a més... ja veurem fins on arriben.

La diagnosi. Deixeu-me aquí portar a tomb la teoria de les cinc fases del col·lapse de l’Orlov. Aquesta teoria precisament del que parla és de legitimitat, els sona? Doncs bé, l’estat espanyol, tant original històricament, està aconseguint d’avançar directament a la fase tres del col·lapse. Perquè no oblidem que, quan s’esdevé una dictadura o un govern del qual la majoria de ciutadans no se’n senten particips l’estat és amb allò que cal conviure, però també d’allò que poc en vols saber. Les dues primeres fases del col·lapse fa temps que s’intueixen en l’horitzó i, amb la següent onada recessiva, el col·lapse financer serà, sinó un fet, cada cop més a prop. Amb el que està passant aquests dies, l’estat Espanyol s’arrisca a una escalada de deslegitimació, no només a Catalunya sinó arreu. Les mesures repressores sempre acaben passant factura i més en una societat com l’actual en la que, encara que no ho sembli, hi ha certa capacitat de reacció.

Les conseqüències. La situació és molt més greu del que es pot pensar. I ho és per a tots els ciutadans de l’estat, no ho és només per als catalans que, històricament i com a col·lectiu, ja estem acostumats a rebre per defensar idees modernitzadores de l’estat: va passar tant a la primera República Espanyola, com després (guerra Carlina) també a la segona República Espanyola i durant la (mal anomenada) guerra civil espanyola. Realment s’estan tolerant de forma generalitzada aquests abusos d’autoritat que ja existien per exemple, per parlar en la nostra llengua (i haver de canviar per coacció directa o indirecta d’un agent de l’autoritat, en podria explicar algunes ‘anecdotes’ la més recent d’una amiga quan es va haver de renovar el DNI fa més d’un any). Ara però, si es continua amb aquest deixar fer, tant per a la resta de ciutadans de l'estat com per als catalans que 'ja els està bé', la cosa anirà a pitjor. Potser aconseguirà l’estat la seva finalitat d'aturar la celebració del referendum, però més enllà d’això, haurà aconseguit quelcom molt més valuós per al que alguns anomenen Règim del 78: veure fins on es pot arribar en els actes de repressió. Per tant, estem davant d’un test, d’un senyal clar que donarà a l’aparell estatal el missatge que, amb la combinació dels canals de comunicació de l’estat (públics o subvencionats) i l’acció judicial/policial es pot reprimir qualsevol opció política que no interessi. Més i tot, després de la derrota dels independentistes, qui s'arriscarà políticament a proposar canvis fonamentals en l'estat sense risc de ser acusat d'anticonstitucional o ilegal? Ara toca als independentistes catalans, però més aviat que tard aniran a buscar a qualsevol que s’aparti del que es considera ‘constitucional’ segons el seu criteri.

I més enllà del que significa per les llibertats individuals i col·lectives, això porta a una deslegitimació de l’estat que, llavors, només es sosté per la força repressiva i la por (en tenim exemples ben propers històricament parlant). Per tant, quan aquesta estructura coactiva es debiliti i, amb el col·lapse ho farà, es fragmentarà en mil bocins i anirem directament cap una societat políticament descentralitzada, ja que requereix menys recursos de tot tipus. El punt aquí és que, si aquest és el cas, es farà d’una manera més caòtica i desordenada, amb més manipulació i corrupció que va associada sempre a la falta de transparència i control públic. Aquí hom pot pensar que, si hi hem d’arribar és igual com ho fem. Doncs no, no serà el mateix arribar-hi amb la confiança en la col·lectivitat i en el veí, que amb la por de que el veí et denunciï o que s’estengui la certesa que qualsevol persona que pretengui gestionar allò compartit ho farà per benefici propi o dels seus. Perquè això, directament, és garantitzar que, amb poc temps es passi ja a la fase de col·lapse social.

Perquè del que estem parlant al cap i a la fi és de frenar la tendència a l’individualisme i a l’egoïsme social. Estem parlant de trobar maneres per a què la societat consideri allò públic com allò de tots i els treballadors públics i representants polítics com a servidors socials. Estem parlant d’això per evitar una costa avall perillosa pel que fa a la igualtat social necessària per adaptar-nos a les dificultats que ja estem començar a afrontar.

Per tant la ‘qüestió catalana’ ja no és si sí o si no, la qüestió que tenim devant ara mateix és com volem col·lapsar? Un escenari ens obre possibilitats (només possibilitats, no certeses, però això ja és molt) l’altre, el continuista (ple de certeses, molt negres, per cert) ja sabem on ens porta, cada dia està més clar cap allà on ens porta: de retorn a un sistema d’on ens pensavem que n’havíem sortit ja fa molt de temps.
Salutacions,
Jordi Solé (SZD)

dimecres, 30 d’agost de 2017

Navegant el col·lapse


(https://w-dog.net/wallpaper/william-turner-fishing-boats-entering-the-harbor-of-calais-pattern-seascape-sea-waves-storm-people-ship-sail/id/328895/)

Benvolgudes lectores,

Aquest mes que acaba ha estat especialment intens i desagrable degut als atemptats patits a Barcelona i Cambrils. Aquests fets van ocasionar un estat de xoc pel fet de veure un entorn com les Rambles de Barcelona, molt familiar i estimat, tacat de sang, amb morts i ferits en unes escenes que semblava que estaven tretes d’una pel·lícula més que formar part d’una realitat colpidora. Aquests fets abominables han provocat un gran impacte social. El primer que cal remarcar és que encara és aviat per arribar a escatir els detalls, motivacions i trames d’interessos que han mogut a uns joves a l’odi i la violència indiscriminada cap a persones innocents. Però més enllà dels anàlisis detallats el que m’interessa aquí és veure de donar un punt de vista del que ha passat des de la perspectiva de la crisi de la civilització industrial i del col·lapse que anem vivint, la major part del temps, sense adonar-nos-en fins que realitats com la del 17 d’agost ens colpegen fortament. Els fets d’aquest tipus que hem anat visquent aquests anys a diferents ciutats europees esquitxen ‘la normalitat’ de la nostra opulenta societat per fer-nos adonar d’una ‘altra realitat’.

Més enllà de la violència que traspua la nostra societat de forma constant i que, com més avança el col·lapse més s’exagera, el que fan aquests fets a més d’arrabassar vides innocents horriblement és qüestionar els pilars conceptuals sobre els quals es recolza la nostra quotidianitat. Em va cridar l’atenció precisament el lema amb el que es va convocar la manifestació de rebuig dels atemptats i de recolzament de les víctimes: ‘No tinc por, no tenim por’.



Quan vaig veure això el que vaig pensar és que el que en realitat es volia dir era: ‘No vull/volem tenir por’. Perquè al cap i a la fi el que volem és (tot i tenir por) no tenir-ne. Per mirar de bregar amb aquest sentiment d’indefensió i inseguretat acudim ràpidament al relat, a l’explicació que ens tranquil·litzi racionalment, que ens consoli i ens digui que, d’alguna manera, això que ha passat no pot tornar a passar o si més no, no ens passarà a nosaltres o algun ésser estimat. Llavors es pot fer una anàlisi superficial per fugir d’estudi (buscant bocs expiatoris) i amagar el cap sota l’ala (com la majoria de mitjans han fet), fer una anàlisi més profunda com fan alguns mitjans o fer una anàlisi que té en compte, precisament, el context de col·lapse en el qual ens estem endinsant. Aquestes anàlisis, ens porten a pensar que si no hi fem res, la tendència serà a augmentar la violència en aquesta lluita pels recursos. I és en aquest sentit que podem arribar a pensar que, al cap i a la fi, això que estem vivint és una guerra, una guerra pels recursos, entre estats (que són una part del problema) o entre classes socials: pobres contra rics.

Però crec que, malgrat les anàlisis racionals, ens cal algun relat que ens allunyi de la por i ens reconforti i això, benvolgudes lectores, encara no ho he trobat, precisament perquè des del món dels peakoilers encara no hem aconseguit d’anar més enllà de la crítica i de directrius generals de què cal fer. No estic aquí parlant de donar un corpus teòric i pràctic a la transició i a un nou sistema en equilibri amb el medi ambient, no vull que em malinterpreteu, hi ha intents molt seriosos des de l’economia ecològica, els moviments decreixentistes, ciutats en transició, etc. tal com he comentat moltes vegades. Precisament aquests moviments treballen la vessant racional i la social, però no l’emocional, la personal, només algun llibre com el de la Carolyn Baker  segueix aquesta direcció. Crec que paral·lelament a això cal bastir també una aproximació filosòfica que doni una opció al consumisme desmesurat, al materialisme i a la falsa promesa de que en acumular possessions està la clau de la felicitat. En aquesta direcció en tenim ja mostres molt reeixides com les aportacions de Jordi Pigem o Jorge Riechman. Però cal, encara, trenar aquestes tres vessants: conceptual/tècnico-científica, psicològica i filosòfica per donar un relat alternatiu i prou atractiu que, al mateix temps, ens aporti el mapa personal per a navegar aquests temps convulsos de col·lapse civilitzatori.

La proposta que llenço des d’aquí és començar per plantejar uns valors diferents als que actualment predominen: individualisme, materialisme i ‘passotisme’ o inhibició devant del patiment aliè. I és en aquest sentit que proposava un marc conceptual inicial per a una nova ètica.

Però més enllà de la teoria potser cal començar per canviar els valors, per valor entenc (DIEC): Allò en què és estimada o apreuada una cosa (o una persona). I des d’aquest punt de vista parteixo precisament de l’ecologia: allò que cal valorar més és allò que potencia el nostre aspecte social, perquè els humans per sobre de tot som animals socials i a més els humans necessitem dels altres éssers vius (biosfera) per sobreviure. Per tant, els ‘valors’ actuals ens porten a la destrucció de la societat perquè ‘cosifiquen’ els altres humans (i éssers vius) i els despersonalitzen. L’altre és diferent de mi mateix i com més diferent és de mi mateix menys ‘persona’ serà. Ja veiem que això obre la porta a la cosificació i per tant a utilitzar qualsevol mitja per aconseguir que l’’altre’ faci el que em plau. Aquest és el problema de l’altrització’ que ja apuntava fa un temps.

Així doncs cal ‘valorar’ aquelles qualitats que ens humanitzen a nivell individual, perquè (un altre cop) des de l’ecologia teòrica i la dinàmica de sistemes complexos les interaccions entre individus creen el sistema i no a l’inrevés. Una primera proposta seria emfatitzar/practicar i actualitzar constantment tres qualitats que ajuden a reforçar/construir/potenciar els nostres aspectes relacionals/socials. Amb aquesta pràctica podem aconseguir navegar el col·lapse, perquè en aquest trajecte necessitem companys de viatge que remin en la bona direcció (humana) i que ens recolzin en l’adversitat: dolor compartit és dolor dividid, joia compartida és joia multiplicada. Veiem doncs quines poden ser aquestes tres qualitats sobre les que podem començar a practicar.



Generositat: aquí no penso en el fet de la generositat naïf o puntual que alguna vegada he comentat, estic parlant de la generositat que neix de la voluntat d’equitat, de justícia. Estic parlant d’absència de mesquinesa en la motivació de donar. Estic parlant d’intentar donar sense rebre res a canvi, del fet de que donar ja no es donar perquè, al cap i a la fi, és compartir allò que és de tots. I en aquets sentit, cal mirar sempre cap avall, cap a qui té menys per veure d’equilibrar la situació. Aquí tampoc estic plantejant donar-ho tot a qui primer passi, això no té cap sentit. La generositat requereix un sentit de desprendiment que està subjecte a una crítica: de vegades donar por fer molt de mal quan fomenta certs hàbits o genera dependències. Per això cal tenir una certa saviesa.

Amabilitat: Basada en voler el millor per als altres, el seu benestar. Però aquest benestar, més enllà de tenir les necessitats bàsiques cobertes és també un benestar social (relacions personals) i psicològic (auto-imatge i auto-estima). I per tant cal un cert grau d'empatia per poder fer-se càrrec de la situació de l'altre. Segons això aquesta amabilitat cal que sorgeixi d’un estat de confiança entre individus que proporciona la necessaria tranquil·litat per bastir unes relacions sòlides no basades en l’interès materialista i per tant, en la pura utilització de l’altre com un recurs. Per bastir aquesta confiança cal una generositat inicial.

Saviesa: que neix de la comprensió intel·lectual, la pràctica i l’aprenentatge dels errors degut a una honestedat interior i que ens donen una gestió emocional equilibrada. La saviesa és la destil·lació del coneixement que deriva, al seu torn, de tractar la informació procedent de dades.

Ja veiem que a partir d’aquest punt podem entrar en un camp extremadament ric en matisos i profund en aspectes pràctics. Convido a les lectores a aportar-hi la seva visió i comentaris, per poder entre totes explorar aquest nou espai que és la construcció d’un relat alternatiu al capitalisme salvatge que ens ha portat a l’atzucac actual.
Salutacions,
SZD

dissabte, 11 de març de 2017

Com serà la societat del futur? Escenaris segons l'IPCC


(http://www.zerohedge.com/news/2016-07-07/whats-starting-now-will-overturn-entire-system-complete-collapse-everything)

Benvolgudes lectores,
En aquest post us vull fer un petit recull del que s’ha publicat pel que fa a l’impacte socio-economic del canvi climàtic en el darrer any. La literatura científica en aquest tema és nombrosa però, pel que fa als interessos d’aquest bloc, i més concretament pel lligam entre canvi climàtic i energia, em centraré en algunes publicacions de l’any passat que crec poden ser d’interès pel que fa a com, des de l’àmbit científic i tècnic, es veu la possible evolució futura de la nostra societat globalitzada.
Per algú que arribi de nou a aquest bloc i/o per les lectores que no estiguin molt al corrent del tema, començaré per conceptes bàsics que, alguna vegada, ja he comentat en aquest bloc, per exemple quan he parlat del projecte de llei del canvi climàtic aCatalunya.

L’organització mundial de referència en el Canvi Climàtic és el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC o IPCC, per les seves sigles en anglès) que el·labora informes periòdics recopilant estudis científico-tècnics i assessora els governs. L’IPCC fa prediccions seguint el que anomena escenaris. Els escenaris són esbossos de situacions futures que es construeixen assumint determinades hipòtesis. Per construir aquests escenaris els científics utilitzen els models d’evolució climàtica o models climàtics. Aquests escenaris es basen en la física associada a uns indicadors atmosfèrics de concentracions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH o GHG, també per les seves sigles en anglès). Així, segons com siguin les emissions futures ens porten a uns canvis o altres en el comportament del clima del planeta. El que s’ha intentat en els darrers anys i en concret amb la cimera de Paris (COP21) és arribar a acords dels estats a nivell mundial per veure de reduïr aquestes emissions en el futur i, per tant, de no arribar a escenaris gaire diferents de la situació actual pel que fa a la temperatura promig de la Terra (i d’altres factors ambientals com el nivell del mar promig o canvis pluviomètrics). Aquests intents de reducció d’emissions no han estat molt efectius, prova d’això és que les emissions no han parat de crèixer. Com moltes sabreu, l’increment d’emissions es degut, entre d’altres coses, a que la nostra societat necessita cremar combustibles fóssils per funcionar.

Doncs bé, les prediccions o escenaris futurs de l’IPCC s’han anat publicant en diferents informes, el més recent dels quals és del 2014, l’anomenat AR5. Aquest informe té una vessant física on es fan prediccions basades en models climàtics sobre les concentracions futures (no emissions) de GEH. Aquestes prediccions s’agrupen en quatre grans escenaris per a l’any 2100: RCP2.6, RCP4.5, RCP6 i RCP8.5. Les sigles RCP venen de l’anglès Camins de Concentració Radiativa (Radiative Concentration Pathways), és a dir és la diferència entre la radiació del Sol que absorveix la Terra i la que torna a re-emetre a l’espai. Les quantitats de radiació afegida a la d'èpoques pre-industrials que proposen cadascun dels RCPs són creixents i representen +2.6, +4.5, +6.0, and +8.5 W/m2 respectivament. Aquests forçaments radiatius van associades a temperatures creixents mitjanes de la Terra per a l’any 2050 o a l’any 2100:




2046-2065 2081-2100
Escenari Promig i rang probable en ºC Promig i rang probable en ºC
RCP2.6 1.0 (0.4 a 1.6) 1.0 (0.3 a 1.7)
RCP4.5 1.4 (0.9 a 2.0) 1.8 (1.1 a 2.6)
RCP6.0 1.3 (0.8 a 1.8) 2.2 (1.4 a 3.1)
RCP8.5 2.0 (1.4 a 2.6) 3.7 (2.6 a 4.8)



També en l’AR5 es fan prediccions sobre els impactes mediambientals de les diferents evolucions futures del clima a la Terra en cadascun dels RCPs (escenaris radiatius) esmentats abans.

Recentment, a l’octubre del 2016, s’han publicat les dades de les prediccions socio-econòmiques associades als escenaris radiatius (RCPs). En aquestes prediccions s’hi han considerat variables com: l’evolució de la població mundial, l’organizació social, el consum energètic, el nivell econòmic, etc.  Les prediccions s’han fet també basades en escenaris, s’han utilitzat el que es coneix com Models d'Avaluació Integrada (MAI o IAM per les sigles en anglès) i s'han donat evolucions fins al 2100. Els IAM integren diferents àrees d’anàlisi i pretenen donar doncs una visió de conjunt pel que fa a l’evolució de l’ecologia, el clima i els aspectes humans (socio-econòmics i polítics). Els escenaris que fan aquestes prediccions s’anomenen Camins compartits socio-econòmics (CCS o SSP de les sigles en anglès de Shared Socioeconomic Pathways). Doncs bé, s’han obtingut 5 escenaris tipus segons l’evolució futura de les variables ambientals i socio-econòmiques. Cal remarcar que aquests SSPs són diferents dels RCP (o escenaris radiatius): en els RCPs només es parlava de nivell de concentració de GEH i per tant d’estimacions de l’evolució de la temperatura promig de la Terra o d’altres variables físico-químiques o biològiques. En aquests ‘nous’ escenaris s’entra a analitzar què pot passar en l’estructura socio-econòmica mundial i en l’evolució del mediambient i l’organització política. Anem a descriure breument cadascun dels 5 SSPs. Per aquesta descripció em basaré en l’article de Rihai et al. (2017).

1) SSP1: Sostenibilitat. El món canvia cap a un camí més sostenible, integrant el desenvolupament  amb el respecte dels límits ambientals. La gestió dels béns comuns globals millora: cooperació efectiva en tots els nivells i sectors. Hi ha un creixement de la població baix: les inversions en educació i salut provoquen una transició demogràfica accelerada. Aquests factors es produeixen per un canvi d'enfocament: es canvia el paradigma del creixement econòmic pel paradigma del benestar humà. Això va acompanyat d’una reducció de la desigualtat i una millora de l'eficiència d’ús dels recursos (menys consum d’energia i altres recursos materials). Per tant, el consum s'orienta al baix creixement material i baixa intensitat energètica.

2) SSP2: El camí del mig. En aquest escenari es segueixen les tendències històriques, per tant, es mantenen els patrons socials, econòmics i tecnològics. Així doncs, el desenvolupament i creixement dels ingressos es segueixen produint de forma desigual (geogràficament i social). Hi ha avenços lents en la consecució d'objectius de desenvolupament sostenible tot i que els avenços tecnològics procedeixen sense interrupció. Com a conseqüència el medi ambient experimenta una degradació continuada. Per altra banda, la dependència dels combustibles fòssils disminueix lentament: No hi ha reticència a utilitzar els recursos fòssils no convencionals. Hi ha un creixement moderat de la població.

3) SSP3: Rivalitat Regional. En aquest escenari hi ha cada cop més interès en la identitat nacional i, per tant, creix la preocupació en la seguretat regional. Així, es centren els esforços cada cop més en qüestions regionals, deixant de banda objectius que requereixen col·laboració global. En aquest sentit s’afebleixen cada cop més les institucions globals sent aquestes ineficaces per afrontar els reptes ambientals. Les polítiques s'orienten cap a la seguretat: es posen doncs obstacles al comerç internacional o inter-regional, en particular en l'energia, els recursos i l'agricultura i en aconseguir seguretat alimentària i energètica dins de la pròpia regió. Aquestes polítiques porten, en general, cap a formes autoritàries de govern. Dins d'aquest marc socio-polític hi ha un desenvolupament econòmic lent, un consum alt de materies primeres i persisteixen o empitjoren les desigualtats socials. Hi ha una forta degradació ambiental i la població mundial es reparteix de forma desigual: baixa població en els països industrialitzats i alta en els països en vies de desenvolupament.


4) SSP4: Desigualtat. Hi ha inversions altament desiguals en capital humà, juntament amb l'augment de les desigualtats en les oportunitats econòmiques i el poder polític. En aquest escenari hi ha un gran augment de les desigualtats i l'estratificació social entre i dins dels països. Apareix una bretxa entre la societat connectada internacionalment i les societats de baixos ingressos. El poder es concentra en una petita elit política i empresarial. El creixement econòmic és moderat i es degrada la cohesió social. El sistema energètic es diversifica degut a un subministrament incert: la incertesa en els mercats de combustibles fòssils condueix a la falta d'inversió en nous recursos. Hi ha, per tant, inversions en combustibles intensius en carboni i en fonts d'energia de baix carboni. Les polítiques ambientals se centren en qüestions locals al voltant de les àrees d'ingressos mitjans i alts.

5) SSP5: Creixement ràpid. Impulsat per l'èxit econòmic de les economies industrialitzades i emergents, el món cada vegada té més fe en els mercats competitius, la innovació i les societats de participació per produir un ràpid progrés tecnològic i el desenvolupament del capital humà com el camí cap al desenvolupament sostenible. És un escenari alimentat per energia que prové de combustibles fòssils. Es mantenen els mercats globals integrats. Hi ha fortes inversions en salut, educació, i institucions per millorar el capital humà i social. Explotació dels abundants recursos de combustibles fòssils i l'adopció de recursos i energia intensius en els estils de vida a tot el món. Hi ha un ràpid creixement de l'economia mundial. S’empra poc esforç global en abordar els impactes ambientals locals. Hi ha una població mundial baixa amb alta mobilitat.






Tot seguit us faig alguns comentaris breus sobre els escenaris aquí exposats. El que més crida l’atenció en tots aquests escenaris és que no es té en compte per res l’efecte de la limitació dels recursos. S’assumeix que les polítiques que es duguin a terme per deixar els combustibles fòssils enrere ho faran per fer front als riscos futurs del Canvi Climàtic o, senzillament, per la constatació immediata dels seus efectes. Una prova d’això és l’escenari SSP5, on es parla de creixement basat en una economia fòssil.
Per altra banda, el que és interessant d’aquests mateixos escenaris (particularment el SSP3 i el SSP4) és que parlen, sense dir-ho explícitament, de col·lapse social ‘de facto’. Per tant, aquests estudis venen a reafirmar el que ja hem dit manta vegades en aquest i d’altres blocs: els governants saben el que hi ha i quins riscos futurs existeixen, és el gruix de la població la que roman inconscient del greu perill que ens amenaça. I hi insisteixo: en aquests anàlisis no es té en compte l’efecte del Peak Oil. Parlar d’això serà, però, materia d’un altre post.
Salutacions,
SZD

dimarts, 29 de novembre de 2016

El Canvi Climàtic i la vida al planeta: més enllà de l'ecologia

(http://www.sci-news.com/astronomy/science-earth-like-exoplanets-universe-03361.html)

Benvolgudes lectores,
En aquest post us vull fer un resum d'un article de revisió que ha estat publicat recentment a la revista Science. L'article revisa l'enorme empremta que està tenint el Canvi Climàtic en la biosfera. En aquest bloc ja he comentat en d'altres ocasions que els temps que estem vivint estan marcats fortament per tres crisis: climàtica, ecològica i energètica. 
En aquest nou treball de recopilació que us comento, es documenta el que ja alguns fa temps que anem veient pel que es va publicant sobre el canvi climàtic i el seu impacte sobre els ecosistemes: que la crisi ecològica deixa de ser-ho per convertir-se en quelcom més genèric i profund: una crisi biològica. Fins a la data, han anat apareixent diferents treballs científics que alertaven dels canvis en els ecosistemes deguts a l'activitat humana. Un d'aquests, ja de l'any 2012, era també de revisió (compendi de treballs científics sobre la temàtica tractada) i parlava dels canvis abruptes en els ecosistemes degut a l'efecte de l'activitat humana. En aquest article es deia que sobre el 2045, de seguir la tendència actual, tots els ecosistemes de la terra experimentarien un canvi cap a un estat incert. Recordo, en aquest punt, que la nostra alimentació depèn, precisament, de saber com, quan in en quina quantitat podrem tenir collites per alimentar-nos i alimentar al bestiar.
Doncs bé, si les previsions a l'any 2012 alertaven sobre el problema en els ecosistemes, ara en aquest nou article, es diu que els impactes del canvi climàtic són ja evidents a nivell fins i tot genètic. Us en faig doncs un breu resum.
En el treball s'entén impacte com: canvis (positius o negatius des del punt de vista humà) d'un procés ecològic degut al canvi climàtic. A partir d'aquí es considera la rellevància d'aquest efecte en els ecosistemes i en els sistemes humans. És a dir, com afecta el canvi climàtic al menjar i d'altres recursos (pesqueries, agricultura, boscos i producció ramadera) i a la salud dels humans. Les evidencies apunten cap a un increment de la impredictibilitat (tal com ja es deia a l'estudi del 2012) però en aquest article es constata que la impredictibilitat vindrà accentuada per una reducció de la diversitat genètica en els cultius que, a més, tindran uns rendiments inconsistents amb el que s'ha vingut observant en el passat, un decreixement de la producció pesquera degut a la reducció de la mida del peix i una disminució de la producció de vegetals degut a menys períodes de fred a l'hivern que, en conjunt, posaran en escac la seguretat alimentaria global. A més, es preveuen canvis en la distribució de vectors de malalties, juntament amb l'aparició de nous patògens i plagues que posaran en perill seriós la salud dels humans a més de les de les collites, la producció de fusta i la producció ramadera.




Els principals impactes es poden dividir en:

-Impactes ecològics del canvi climàtic. 
  1. Organismes. Diferents organismes estan canviant per adaptar-se a situacions de major amplitud tèrmica, o primaveres més càlides en zones temperades. S'avancen els períodes migratoris o es modifiquen mitjançant selecció per les condicions ambientals, i apareixen respostes genètiques per adaptar-se a les noves condicions climàtiques.
  2. Població. En la majoria d'espècies les migracions i els processos vitals (embrionaris, floració, posta o hivernació) estan condicionats pels canvis estacionals i interestacionals. Els canvis en la temperatura i la concentració de CO2 han estès els períodes de creixement de moltes espècies de plantes. En el mar es veuen avançats els temps típics de les proliferacions algals (base de les xarxes tròfiques marines) deguts a canvis en la temperatura de l'aigua i la reducció de la capa de gel. L'acumulació de l'estrés degut a canvis en la temperatura afecta també a l'abundància d'individus, l'estructura d'edats i la proporció mascles-femelles. S'estima que un 80% de les espècies en ecosistemes marins, d'aigua dolça i terrestres tenen una resposta en abundància degut als efectes del canvi climàtic.   
  3. Distribució d'espècies. S'ha constatat que la resposta més ràpida de les especies és un desplaçament en la seva distribució per trobar condicions dels hàbitats més òptimes. Les espècies aquàtiques han expandit el seu habitat en la part freda (latitud) a un ritme de 19 km per dècada, les marines 72 km per dècada i les terrestres 6 km per dècada. S'ha observat una tendència a l'expansió de les especies tropicals a entorns i hàbitats considerats abans com a temperats.   
  4. Comunitats. Com a resposta a la redistribució d'espècies en resposta al canvi climàtic, les interaccions entre les especies s'han alterat i han emergit noves interaccions. Aquestes noves interaccions poden afectar, al seu torn als impactes abiòtics del canvi climàtic. A més les noves interaccions introdueixen noves relacions tròfiques que poden alterar o generar disrupcions en la xarxa tròfica, com la sobre-predació. En conjunt aquests canvis poden afectar de forma crítica en la productivitat dels ecosistemes. Per exemple s'estima que hi ha hagut una disminució del fitoplàncton marí des del 1899 (1% per any) que està relacionada amb l'increment de la temperatura de la superfície del mar.

-Impactes en els ecosistemes: canvis d'estat en els ecosistemes. 
Dels 94 processos ecològics estudiats en aquest treball, un 82% presenten evidencies de l'impacte del canvi climàtic (i això amb un canvi global de només 1ºC). Tal com s'ha vist els impactes van des de genètics i fisiològics fins a respostes en l'abundància i distribució de les poblacions. Així doncs si els ecosistemes continuen acumulant estrés, es poden donar canvis abruptes que donin lloc a estats totalment diferents de l'actual i altament impredictibles.

-Impactes en el benestar humà:
  1. Amenaces a la producció. Com exemple, pel que fa les pesqueries, no hi ha un consens respecte quins son els costos o beneficis de la redistribució d'espècies ja que les tendències tenen molta variabilitat. Es constata que en zones Àrtiques la biomassa de les espècies comercials ha crescut degut al increment en la productivitat del plàncton per la reducció de la capa de gel, mentre que els canvis en productivitat als oceans del sud són menys clars. Tot i això, les anàlisis mostren que la tendència a llarg termini, degut a l'escalfament de l'oceà porta a la reducció de la mida corporal dels individus que al seu torn condueix a un decreixement de la productivitat d'un 23% en la massa total produïda de les espècies comercials.
  2. Plagues i malalties. Un dels efectes més importants de l'escalfament global és en els boscos, degut a la propagació de plagues que provoquen un augment de la mortalitat dels arbres amb el conseqüent impacte en la producció de fusta i de la captura de CO2 atmosfèric. Les masses forestals afecten també a la qualitat de l'aigua i al volum d'aigua en les conques dels rius. Al mateix temps el canvi climàtic presenta impactes en les malalties transmeses per vectors biològics (per exemple insectes) ja que, al canviar els rangs dels hàbitats i la seva distribució es poden presentar malalties endèmiques d'unes àrees en d'altres que originalment no ho eren. Aquests canvis es constaten per exemple en les poblacions de mosquits estenent-se a àrees originàriament més fredes que els seus hàbitats naturals.
  3. Pèrdua d'ecosistemes intactes i les seves funcions. Tots els canvis reportats impliquen que es posi en risc la funcionalitat dels ecosistemes i que, per tant, perdin la seva capacitat per ser embornals de CO2, de regular les condicions climàtiques locals i reduir altres riscos abiòtics com inundacions, sequeres o l'impacte de les marees en ecosistemes costaners.

Finalment, l'article fa propostes sobre el paper de la ciència i les accions que cal portar a terme en un món amb una temperatura mitjana més alta. Partint de la base que l'actual temperatura de la Terra ja ha incrementat 1ºC respecte a l'era preindustrial, els darrers acords de la COP21 de les Nacions Unides es basen en mantenir l'increment futur no més enllà dels 2ºC. Per tant, es tracta en primer lloc d'adaptar-nos a aquesta nova situació (1ºC) i de no empitjorar-la excessivament (2ºC).

Tenint en compte els canvis que ja que reporta l'article, calen polítiques decidides per fer front als problemes que es preveuen gravíssims. Així doncs, és necessari el compromís de tots els estats, lobbies, empreses i ciutadanes en aquest repte. En aquest sentit, l'article demana que es segueixi donant suport a la ciència bàsica per analitzar i entendre com els processos ecològics interactuen amb el canvi climàtic i per proveir mesures adaptatives basades en els ecosistemes que puguin afavorir les defenses naturals contra els perills climàtics. Juntament amb aquestes mesures cal reconèixer el paper dels ecosistemes intactes (sobre tot els que són més extensos) en ajudar a superar els reptes climàtics. Això és així perquè els ecosistemes intactes no només són un embornal de carboni i una font de biodiversitat (amb el conseqüent impacte en el flux genètic) si no que són també reguladors dels règims climàtics locals i poden ajudar a les poblacions humanes a adaptar-se millor al canvi climàtic. Així doncs les prioritats de les organitzacions internacionals no han d'anar només enfocades a la reducció d'emissions de GEH sinó que també aquests esforços cal que vagin acompanyats de la comprensió dels processos ecològics clau que formen la biosfera a més de emprendre accions decidides per conservar els hàbitats naturals on aquests processos operen.

Ja veiem doncs benvolgudes lectores, que se'ns ha girat feina, molta feina. Precisament per això cal començar ara a prendre iniciatives urgents individuals i col·lectives. Cal ser molt actives i informar-nos perquè el que hi ha en joc no és només el que ara passi sinó el futur de les generacions que vindran. Els nens que ara comencen el seu viatge per la vida seran els que patiran tots aquests canvis que ja comencem a veure. Encara som a temps de fer-hi alguna cosa. I hi podem fer molt, començant per demanar a empreses i polítics que posin a les seves agendes les actuacions urgents per afrontar aquesta situació. Cal deixar enrere la comòditat i la por paralitzant, ens hem de moure per evitar el pitjor. La finestra d'oportunitat encara és oberta, però no ho estarà molt de temps. Més enllà de les disputes fútils i el curt-terminisme estèril, després de tot, sempre roman una pregunta: com volem que les generacions futures ens recordin a nosaltres i a la nostra era?
Salutacions,
Jordi

dijous, 10 de novembre de 2016

Quan el dit assenyala la lluna... tots mirem al Trump



Benvolgudes lectores,
Amb aquest post em vull afegir a l'actualitat informativa d'aquests dies: les recents eleccions als EUA i la victòria del controvertit Donald Trump. En aquest sentit, us recomano les brillants anàlisis que n'han fet companys peakoilers com l'Antonio Turiel, la Marga Mediavilla o l'Ugo Bardi. Tots ells amb posts sobre diferents punts de vista del que estem patint: l'ensorrament d'un model socio-econòmic caduc i obsolet. Tinc poc a afegir als seus comentaris respecte l'anàlisi de les causes de fons del que està passant al món que, en gran mesura, és causa del declivi material i energètic que venim divulgant des de fa temps. Aquestes i d'altres anàlisis coincideixen en senyalar una tendència en diferents àrees, ajuntant revesos polítics per a la imatge de normalitat que ens entestem a mantenir: Trump, Brèxit, l'auge de l'extrema dreta,...
I, honestament, crec que aquesta diagnosi és encertada, i coincideixo en que un punt important és que  cal assenyalar responsabilitats polítiques pel que està passant. Perquè tant Trump, com el Brèxit com l'extrema dreta, venen d'una política anterior nefasta. Això ja fa temps ho apuntava J.M. Greer analitzant perquè en Trump pujava en acceptació. Sé que això serà molt políticament incorrecte, però si ara ha guanyat en Trump és precisament per què hem tingut 8 anys d'Obama. O més ben dit, perquè Obama va arribar al poder per canviar el sistema i, després de vuit anys, la gent se n'ha adonat que el sistema no es pot canviar des de dins, ja que té els seus propis mecanismes de 'compensació' i les seves inèrcies. Per dir-ho en forma d'eslogan Obama era el "Yes, we can" i al final la gent se n'ha adonat que, en realitat "Really, we can't".  Només una classe mitjana/alta adormida americana no ha volgut, com no vol veure la classe mitjana europea, que el problema no s'arregla només votant, el problema no se soluciona de forma simple i còmoda amb el mateix que hem fet els darrers 50 anys. El problema és molt més greu i terrible que el fet que ara surti un candidat a la presidencia de l'única super-potència militar que representa aspectes realment repugnants. Aquesta classe mitjana Americana i Europea, realment fem auto-crítica? Diria que no...
En aquest sentit ara no es vol veure que així com als USA, a Grècia, primer hi va haver un intent de reforma frustrat. Va passar a Grècia, passa ara als EUA i, en certa manera el Brèxit beu del mateix pou emocional. Perquè, què és pitjor? Que malvisquis dignament o que a sobre t'humilïin? La humiliació és el que sent algú quan confia en algú altre, un company, un igual (un president de color, un lluitador d'una classe social desafavorida històricament) que li promet que l'ajudarà i el que acaba fent és una operació de maquillatge. De fet, el mateix sistema, les mateixes elits, ara volien repetir la jugada posant al davant del país la representació d'un altre col·lectiu històricament maltractat (les dones) per un sistema paternalista, masclista i criminal, però no els ha sortit bé. Molta gent als USA ha preferit la ràbia  i el vot de càstig. Perquè et poden enganyar una vegada i poden jugar amb la teva il·lusió, però la gent no és imbècil, per molt manipulable que sigui. Devant d'aquest panorama, què queda? la ira, l'enuig i l'estripar les cartes fruit de la impotència. I aquí ve una reflexió, és que la gent que ha votat Trump ara o vota Le Pen a França, s'ha tornat racista de cop? Realment no, el que passava és que ja era racista, ja era sexista, això ja existia, però quan els recursos són abundants tot queda més difuminat, tot és més passable. El que ha passat és que ara, amb l'absència de recursos, emergeix allò que és inherent en la nostra cultura occidental: el supremacisme, el culte a la superioritat moral i la desigualtat. Perquè si no hi hagués desigualtat, com podríem ser competitius? Si tots som iguals no té sentit sobresortir i trepitjar el cap de l'altre per anar més amunt, perquè entendríem que el que li fem a l'altre ens ho fem a nosaltres mateixos. El que està passant amb aquests fenòmens és que ens està tornant, multiplicada, la nostra hipocresia social i ara, estorats, ens diem: no era això companys! Doncs mireu (companyes) sí és això: i mentre no deixem aquesta superioritat moral que arrosseguen molts moviments d'esquerra i fem autocrítica, humilment, dels nombrosos errors comesos, el terreny adobat pel populisme continuarà creixent.
Precisament, l'eix dreta-esquerra, fins i tot molt de l'anomenat activisme verd és un model obsolet perquè pretèn (il·lusament o maliciosament) transformar el sistema des de dins.  La història ens ensenya que els sistemes humans no s'adapten a condicions de recursos mivants d'energia, els sistemes col·lapsen per falta d'energia... a partir d'aquí en pot sortir quelcom de nou, d'esperançador, però en cap cas el model caduc canviarà de patrons espontàniament.
Tenint en compte això, cal dir que, a curt termini, malgrat que la situació empitjorarà a molts nivells, no ho farà tant de pressa com ara alguns vaticinen (aquesta mateixa inèrcia que comentava, farà que en Trump no pugui portar a terme mesures de canvi radical, de la mateixa manera que l'Obama no ho va poder fer). Per altra banda, també cal tenir en compte que, amb el populisme, la societat del primer món ha deixat l'etapa de la negació per entrar en la de la ira i això, al cap i a la fi, és una notícia de que les coses estan canviant, tot i que ningú pot assegurar que s'arribi a l'etapa final d'acceptació de manera globalitzada.
Com sempre acabo comentant cal fer pedagogia, molta, i ara més que mai cal tenir clar que, contra el que estem lluitant no és només contra unes elits extractives, contra uns poders i uns lobbies amb interessos concrets, la lluita al cap i a la fi és contra la ràbia i la ira col·lectives que sorgeixen de la humiliació i la desesperació social. Ara, més que mai, cal molta autocrítica i molta humilitat, a més de grans dòsis de paciència.
Salutacions,
SZD

dissabte, 8 d’octubre de 2016

El projecte de Llei de Canvi Climàtic de Catalunya: avantatges i aspectes a millorar

Benvolgudes lectores,
Tal com vaig dir en el post anterior, degut a la importància d'aquesta proposta legislativa i a la meva intervenció en ponència com a representant de l'Oil Crash Observatory (OCO) us faré un esbós de quines són, al meu entendre, les principals aportacions de la llei i, per altra banda, quins són els aspectes a millorar que, si es tenen en compte, es podrien incorporar en el text d'aprovació definitiu. Així doncs, primer explicaré quines són les aportacions i avantatges del redactat actual, tot seguit em centraré en quins són els aspectes principals a millorar i finalment acabaré amb unes conclusions breus fruit del que pot significar aquesta llei i, el que és més important, què ens indica sobre el nivell de conscienciació polític i social sobre temes mediambientals.


Introducció

En primer lloc saludar la proposta de llei, ja que és un pas endavant que ajudarà molt a la conscienciació sobre el greu problema que estem patint i que patirem nosaltres i les generacions futures. En aquest sentit m'agradaria emfatitzar que la gestió d'aquest problema (i el del risc de col·lapse) cal adreçar-lo des de moltes vessants, però una de les més importants és la política.

Actualment el discurs polític (i el periodisme i propaganda que se'n fa) a Catalunya es centra en dos eixos: el nacional i el social.



Però afegit a aquests eixos n'hi ha un tercer, l'eix ambiental.



Aquest tercer eix es negligeix constantment. Aquesta llei doncs és un intent d'emfatitzar-ne la importància i, per tant, d'incloure'l en la política actual. Cal tenir en compte que l'eix ambiental és el que controla els altres dos eixos: sense eix ambiental (sense un medi ambient habitable i favorable a la vida humana) no tenim ni nació ni societat, per tant, les polítiques tant socials com nacionals cal que es basin en afavorir un medi ambient (clima, ecosistemes i energia) no degradat. Sense política ambiental ambiciosa no hi pot haver ni política social ni nacional. Això es veu en la figura: a més degradació menys capacitat i recursos per als altres dos tipus de polítiques.



Avantatges/aspectes positius



-És un primer pas necessari i imprescindible. Curiosament aquesta llei que, per les seves implicacions, caldria que es proposes a nivell estatal, es proposa per part d'una autonomia, en un intent de marcar una direcció a seguir que és del tot necessària i urgent. El fet d'estar limitada al marc autonòmic doncs la limita en molts aspectes, perquè són els estats al cap i a la fi els que tenen major marge de maniobra per decidir polítiques de reducció d'emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEH) i per actuar de manera més efectiva des d'una perspectiva inter-sectorial. Per altra banda una llei d'aquestes característiques cal ser aplaudida perquè deixa de costat d'una vegada les estratègies negacionistes del canvi climàtic d'origen antropogènic.

-S'alinea parcialment amb alguns dels objectius de les directives europees (SET-Plan, Energy Roadmap 2050) pel que fa a les reduccions d'emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle. Tal com vaig mencionar en el post anterior el projecte de llei proposa clarament l'objectiu de reducció d'emissions un 20% per l'any 2020, seguint les recomanacions que ja existeixen en els diferents plans d'actuació de governs anteriors (com el PECAC 2012-2020). També es comenten les expectatives de reducció al 2050 d'un 80% d'emissions. Cal comentar que l'any de referència pel càlcul, tot i dir que l'IPCC pren el 1990, és el 2005.

-Planteja la integració de les diferents àrees político-econòmiques en un esforç de transversalitat. En aquest sentit. L'esperit de la llei és que serveixi de paraigües per qualsevol iniciativa legislativa en àmbits que afectin directament o indirecta el medi ambient (emissions, pol·lució, política agrària i ramadera, etc.) i per tant és un aspecte positiu i certament ambiciós comparat amb altres legislacions en països industrialitzats.

-Estableix un intent de fiscalització en el marc competencial autonòmic i la necessitat d'exemplificació en l'actuació de l'administració pública catalana. En aquest sentit, ajustant-se al marc competencial actual, planteja només l'actuació sobre el que es coneix com emissions difuses, que és sobre la part que tenen competències les autonomies. Les emissions difuses representen sobre un 70% del total d'emissions de GEH a Catalunya (dades de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic) i fan referència a aquelles emissions de fonts mòbils o no puntuals.

Aspectes a millorar


-Tot i ser un primer pas, cal preveure modificacions més ambicioses segons els futurs tractats internacionals de l'ONU i la UE. En el text es comenta que es poden fer aquestes modificacions però el que cal que quedi clar és que aquestes modificacions seran més restrictives pel que fa a les emissions de GEH, en cap cas més permissives.

-No planteja ni es compromet amb els acords recents de la COP21, ni en les normes europees de reducció d'emissions per al 2030 i 2050. Això s'entén si pensem que la llei va estar redactada abans d'aquests acords de la COP21, per tant seria molt interessant poder-los incorporar.

-La llei, talment com els acords de la COP21 és voluntarista, però més indefinida que els acords internacionals. Cal delimitar clarament uns mínims compromisos en matèria energètica (suport legislatiu, fiscal o d'assessorament) per portar a terme una transició massiva a fonts renovables. A més caldria que, en ser una llei que depèn de només una administració, no fos voluntarista sinó que contingues també un règim de sancions, com qualsevol altre llei important que impliqui cert grau d'urgència social. Si es volen trencar inèrcies de degradació del medi i d'emissions, els incentius són importants però les sancions també, sobre tot en un sistema econòmic que tot ho tradueix a un valor monetari. Així, les sancions per grans empreses que podrien plantejar-se pagar per contaminar (si els surt a compte) caldria que es dimensionessin d'acord amb això, fent impossible aquesta perversió de la sanció, per tal de dissuadir-les.

-Tot i l'esforç de transversalitat cal delimitar objectius clars, sobretot en tres sectors clau: Energia (transició renovable), Agricultura, Ramaderia (foment de la producció ecològica i local) i Pesca (totalment absent en la llei, com si les flotes pesqueres catalanes no depenguessin totalment del dièsel) i transport (reducció del transport privat, racionalització i foment del transport públic).

-Seguint aquesta línia de poca definició hi ha un tímid intent de fiscalitat, excessivament restringida al marc competencial actual, amb un impost als vehicles de motor lleugers. L'aportació econòmica per fer polítiques de mitigació i adaptació prové només d'aquest impost i de l'aportació del comerç d'emissions de GEH, que recapta l'estat Espanyol. En aquest sentit, per exemple, el Fons Climàtic de què parla la llei, depèn en una part molt important de l'estat. Una possible proposta seria: adaptar i coordinar tributs propis del Govern per tenir en compte una fiscalitat climàtica per a una nova estratègia político-econòmica

Conclusions



Tenint aquests avantatges i inconvenients presents, una possible estratègia per una més gran concreció en els objectius a assolir i els mètodes per arribar-hi, es podria basar en tres grans pilars que escric tot seguit:


Suport a les actuacions i iniciatives existents en la reducció d'emissions de GEH i d'implantació d'energies renovables.


Incentivació de: la recerca, la conscienciació social dels reptes a assolir en el futur proper i l'impuls de noves iniciatives en la reducció d'emissions (socials i tecnològiques).


Responsabilització respecte a emissions i dany als ecosistemes. Això vol dir: Sancions + eliminació de subsidis indirectes (o ocults) a fonts d'energia no renovable.

Per acabar, tal com dèia al principi la llei és un primer pas que cal aplaudir, tot i així, aquest primer pas cal que apunti a un desenvolupament ràpid de polítiques urgents decidides (amb mesures més concretes d'incentius i penalitzacions/sancions) en un ambit inter-sectorial integrat. Cal veure amb perspectiva aquesta iniciativa, del redactat final de la llei que s'acabi aprovant acabarem veient fins a quin punt la societat catalana actual està conscienciada de la gravetat del canvi climàtic i, per tant, quina importància dóna la nostra classe política a la gestió d'un dels reptes més importants que té la nostra societat actualment. 
Salutacions,
SZD