dijous, 3 abril de 2014

L'etern retorn o 'el dia de la marmota'.



Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén ser una mica controvertit, perquè dispara sota la línia de flotació de la majoria d'activismes (que no de tots, cal dir-ho). És, per tant, un post que busca en certa manera una mica la provocació per despertar un sentit crític i una auto-revisió. Bé, doncs sense més dilació, comencem.

Ja he parlat en alguns altres posts dels treballs de'n Tainter i de'n Turchin. Doncs bé, un aspecte que sovint se'ns escapa quan considerem les seves teories és que la versió històrica de les esquerres sobre 'les conquestes dels drets socials' degut a la lluita del proletariat, tal com expressa el marxisme, fan figa. M'explicaré. I, per fer-ho, cal que primer recorri a les matemàtiques, definint quan una condició perquè ocorri quelcom és necessària i quan és suficient, però ho faré amb un exemple perquè quedi més divulgatiu. Una condició necessària per poder tenir el carnet de conduir és ser major d'edat, però el ser-ho no és suficient per poder tenir el carnet. Així és necessari, tot i que no és suficient, tenir divuit anys per poder conduir.

Sabem que el benestar que (encara ara) tenim a nivell material (que no psicològic) és degut a que hem viscut 200 anys d'explotació de recursos energètics fòssils, els quals han funcionat com esclaus energètics. L'energia abundant és condició necessària (tot i que no suficient) per tenir un nivell de benestar generalitzat en el sistema capitalista actual. El que sovint s'oblida des de l'activisme (el que la història ens ensenya i el que ens diu en Turchin en els seus treballs) és que per a què la revolució social arribi a un repartiment de la riquesa realment efectiu, cal tenir recursos (energia) en abundància, si no és així, tenim un repartiment molt desigual d'aquests recursos. Això ja ho he comentat en d'altres posts i, recentment també ho ha publicat algun estudi. Fixem-nos-hi, parlem de l'estat del benestar, benestar per a qui? Realment, les lluites socials han portat a una major igualtat en el món en aquest repartiment de recursos? Des del meu punt de vista rotundament, no. Cal dir-ho clarament, hem estat víctimes d'aquest activisme naïf d'esquerres (que no és tot l'activisme d'esquerres, cal dir-ho) que pretenia lluitar pels drets socials en el món ric, mentre mirava cap a un altre lloc quan es tractava dels drets dels estats pobres del planeta. Per tant, des d'aquest punt de vista no és que hi hagi hagut una conquesta dels drets socials amb la lluita obrera, és que hi havia més pastís a repartir i, clar, les engrunes eren més grosses pels pobres desgraciats que estàvem prop de la taula del gran capital, per la resta, el de sempre: misèria i desesperació. Per tant, per a mi, llec en la matèria d'història i economia (no sóc ni una cosa ni l'altra, només un físic amb formació en ecologia) la teoria del pretès esclat revolucionari que porti a un assoliment de drets és falsa en essència. És el que es dedueix de les teories que abans he comentat. I és així fonamentalment perquè la societat en la qual vivim no és, ni ha estat en cap moment, igualitària. Per tant, i si no haguéssim conquerit cap dret? Sinó que, senzillament, les classes dirigents haguessin permès que, en pro del seu major benestar arribéssim a tenir unes engrunes més grosses? És més, valdran les teories i hipòtesis històriques que hem conegut en un món vivint en el costat esquerre de la corba de Hubbert per un món totalment diferent, que comença ja a viure en el costat dret de la corba de Hubbert? (i, sobre tot, en un costat dret amb l'efecte de la reducció dràstica de la TRE).

Però anem un pas més enllà, si l'abundància energètica es condició necessària en el sistema actual per un cert repartiment de la riquesa (és a dir, perquè arribin engrunes més grosses): què passa quan no es compleix la condició necessària? Doncs sí, efectivament, s'acaba la festa i, si fem cas a la història, s'acaba malament: guerres, violència, fam i epidèmies. L'apocalipsi? Un altre cop, rotundament no. La via més probable, la violenta, no és una condició necessària, però des del meu punt de vista, acceptar que la revolució (és a dir la violència) històricament ha portat beneficis (aconseguir repartir el pastís) és perillós. I ho és perquè l'opció revolucionària porta associada un cert grau de destrucció que, en un escenari de recursos de tot tipus minvants, acceleraria el col·lapse. Per tant, cal ser valents i trencar certs esquemes que, al cap i a la fi només beneficien a qui té el poder (i reparteix les engrunes) perquè, precisament qui té el poder l'exerceix amb l'ús de la violència (sigui del tipus que sigui: psicològica o física) per tant l'opció violenta, l'esclat social, només l'acaba afavorint. Només cal veure en que han acabat les revoltes que recordem més recents: la mal anomenada primavera àrab, Síria i, ara recentment Ucraïna. Curiosament (o no) moltes d'aquestes revoltes estan relacionades amb el preu de l'aliment, tal com apuntava l'Antonio en un post o tenen una component geoestratègica relacionada fortament amb el subministrament energètic (Ucraïna). Cal tenir clar que existeix un risc alt de dues classes socials molt separades (tal com apuntava l'estudi mencionat anteriorment) però el problema fonamental de la fragmentació social no serà a causa dels 'rics', el problema serà la falta de recursos bàsicament, afegit al fet de tenir unes classes dirigents obsessionades en mantenir el BAU...

Per tant, veure com una opció la revolta en el sentit convencional, tal com ens han explicat que ha funcionat en la història, és un error. La violència sempre acaba afavorint al més poderós. Així doncs, què cal fer? Des del meu punt de vista, desconnectar del sistema progressivament. Els que tenim clar que el sistema actual més d'hora que tard ha de fer fallida, cal que fugim de les opcions polítiques o fins i tot, de la idea que una opció revolucionària aportaria quelcom constructiu a un nou paradigma. I així, cal pensar en clau de nou paradigma, cal fermesa i habilitat en aquests temps interessants i terribles que ens ha tocat viure. Però sobre tot cal deixar enrere idees obsoletes sobre el funcionament d'un món el futur del qual serà molt diferent del que podem arribar a intuir amb la informació del passat, és a dir, en l'època de recursos abundants. En aquest sentit, si observem el comportament de la humanitat al llarg del temps sembla que hàgim viscut atrapats en el temps. Ja que civilització rere civilització han anat originant-se, creixent, esgotant els recursos que les sostenien i, finalment, col·lapsant. Talment seguint la dinàmica de qualsevol plaga o proliferació algal. El llibre de'n Jared Diamond ens en dóna uns quants exemples. El problema que patim actualment és que degut a l'ús intensiu dels recursos fòssils estem canviant el patró habitual, cíclic, per un que porti conseqüències a moltes generacions futures. No només estem exhaurint els recursos materials, sinó que també incrementem els nivells de pol·lució del medi ambient, en canviem la geografia a gran escala i estem modificant el clima. Tot això fa que hàgim deixat de comportar-nos com proliferacions algals o bacteris en una placa de petri, per canviar a adoptar un comportament suïcida, com el dels virus o les cèl·lules cancerígenes. No estem contents amb estar atrapats en el temps com en el dia de la marmota que, en el nostre afany destructiu, ens hem deixat arrossegar per la nostra part més violenta i depredadora per intentar sortir d'aquest cicle. No comprenem que sortir d'aquesta manera, és a dir, accelerant i accentuant el patró que ens ha portat sempre al cul-de-sac del col·lapse en cada nou cicle, aquest cop pot fer que arribem al punt de no poder repetir aquest cicle mai més.

Finalment, vindrà un temps en que la gent se n'adonarà de que el sistema s'ha mort, de que el vell paradigma ja no funciona i de que aquesta manera de fer ha deixat un rastre de destrucció que perdurarà molt de temps. El que serà crucial en aquests temps és tenir la claredat de veure perquè el sistema va col·lapsar, precisament per no repetir els mateixos errors que, en els diferents col·lapses de civilitzacions, s'han anat repetint. Tenim una oportunitat, la darrera oportunitat, de no repetir el que hem vingut fent volta rere volta. I és la darrera oportunitat perquè aquest cop ja haurem devastat tot el planeta, potser això ens farà despertar...
Salutacions,
SZD

dimecres, 12 març de 2014

Una taxonomia del 'peakoiler'





(http://www.biologycorner.com/resources/orca_taxonomy.gif)

Benvoguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser una mica irònic i és que, tenint en compte les perspectives futures i l'evolució de la situació nacional i internacional, el panorama comença a veure's negre. Com ja sabem, ara mateix caldria que el tema que ens ocupa formés part de l'agenda dels moviments polítics i que comencés una campanya d'accions decidides en alguna direcció com per exemple la que vaig apuntar en la meva carta als Reis d'Orient. Veient doncs que, de moment, aquestes accions no arriben i, esperant i desitjant que, quan la situació vagi evolucionant, realment hi hagi un canvi estratègic, per treure-li ferro a l'assumpte, em permeto un post amb un cert toc d'humor. Per això proposo una classificació d'aquells que hem vist 'la llum' de com funciona el món i que, realment, hem sortit del somni del BAU consumista per entrar directament en la vigília del món real: aquell que té límits físics que, inexorablement, imposen conseqüències sobre el nostre comportament individual i col·lectiu.




Així doncs, tots aquells que, comunament s'anomenen (o auto-anomenen) 'peakoilers' no formen pas una massa homogènia, perquè com els lectors d'aquest bloc i d'altres hauran comprès, el ser peakoiler no és un punt d'arribada sinó, ben al contrari, un punt de sortida. Aquest punt de sortida comença després d'haver superat la fase de negació, un cop s'han comprès les conseqüències del Peak Oil
Degut a l'activitat de divulgador del problema i a la pertinença a l'Oil Crash Observatory, puc fer un esbós de les diferents reaccions i actituds englobant les diferents respostes a l'Oil Crash en grups determinats. Deixeu-me, per començar, que defineixi què és la taxonomia, segons el DIEC és la part de la història natural que classifica els animals i les plantes. Així doncs comencem aquesta classificació taxonomica del que podem anomenar 'espècie peakoilera'. Aquesta espècie es pot dividir en sis subespècies (és una primera classificació, els lectors poden considerar-ne algunes més que segurament se m'escapen). Cal que digui que aquesta classificació no és immòbil, una mateixa persona pot transitar per les diferents subespècies, depenent de la seva situació personal, o de les evidències que pugui tenir en un cert moment. Jo mateix, per posar-me per endavant en un post com aquest, em puc haver identificat, en algun moment o altre, en quatre de les espècies.


El tecno-optimista. És aquell peakoiler que confia en que el desenvolupament d'alguna tecnologia, existent o per descobrir, proporcionarà una estratègia per gestionar satisfactòriament la crisi que vivim. En aquest grup podríem posar-hi aquells que, tenint en compte un possible desenvolupament renovable, creuen que mitjançant aquest pot continuar el creixement econòmic i el BAU. Si les seves idees no s'implementen és, senzillament, perquè hi ha una trama d'interessos i una sèrie de lobbies de poder que ho impedeixen o, senzillament, perquè encara la societat no està prou madura. Dins d'aquesta subespècie hi tenim diversos grups, des del tecno-optimista innocent fins el teco-optimista interessat, que emparentaria lleugerament amb el peakoiler oportunista. Per tant, en aquesta subespècie el decreixement econòmic no es reconeix com una sortida viable, es segueix mantenint el model de creixement o, estirant els conceptes, alguna vegada es fa una lleu al·lusió a l'economia de l'estat estacionari, això sí, sempre sense sortir del model industrial actual (cosa que francament, no he entès mai).

L'activista optimista. Són els que, essent decreixentistes, creuen en que la societat global actual derivarà, tard o d'hora, cap a una economia de l'estat estacionari d'una manera contínua i sense grans sotracs o cap a un estat econòmic diferent, adaptats amb menys recursos de forma relativament suau. Per ells, cal treballar per que això sigui possible i, per tant, fer divulgació, conferències i participar en organitzacions que fomentin una economia sostenible i local. L'esforç cal que s'enfoqui sobretot en el punt de vista 'positiu', per tant, no es pot 'espantar' a la gent parlant de les possibilitats de canvis bruscos cap a pitjor, perquè aquesta mateixa possibilitat va en contra d'un canvi: la gent es bloqueja i decideix no actuar. És per tant, una posició que pateix d'un cert grau d'il·lusió extrem que dóna sentit a la pròpia activitat i naturalesa a partir dels resultats exteriors. El seu corrent més radical negaria l'existència de les següents subespècies per la seva actitud 'negativa', englobant-les genèricament a totes en la subespècie de supervivencialista.

L'existencialista. És el que, seguint el corrent filosòfic que dóna nom a aquesta subespècie, creu que el Peak Oil no és res més que una manifestació més del fet que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida. Per tant, com que la vida no té un sentit específic, i cadascú li ha de donar el seu, doncs tota acció per evitar les conseqüències del Peak Oil no tindrà cap conseqüència. Així doncs, aquesta subespècie difereix radicalment de l'activista optimista, tot i que no nega el valor de l'acció, aquesta està relacionada més en el que aporta a la persona subjectivament que al seu valor transformador exterior. El problema bàsic que tenen els individus d'aquesta subespècie és que sovint, en una societat excessivament enfocada en l'exterior com la nostra, tenen problemes per ser entesos completament, fins i tot per les altres subespècies.

El col·lapsista. En aquesta subespècie hi ha, cal dir-ho, els moderats i els radicals, que estarien a la frontera de la següent subespècie (els supervivencialistes). Els membres d'aquesta subespècie pensen que el col·lapse és, essencialment, inevitable. Ara, la separació entre moderats i radicals rau en el fet de quin grau de col·lapse es donarà i de les seves conseqüències. En el cas dels moderats, pensen que el col·lapse és necessari per que hi hagi un canvi radical i es recondueixi la situació abans de que es passi a fases més profundes del col·lapse (en aquest sentit coincidirien amb els activistes optimistes). Per contra, els col·lapsistes radicals pensen que un cop iniciat el col·lapse aquest no es pot aturar a escala global, és a dir, la situació degenerarà fins a arribar a un punt en que les superestructures (grans empreses, estats, activitat industrial) desapareguin sota escenaris convulsos i de gran agitació social. A partir d'aquí, arribats a la fase tres del model d'Orlov, es podrà construir un nou model, més en equilibri amb el que quedi de l'entorn. Els col·lapsistes radicals troben molts punts de coincidència amb la següent subespècie, tot i que per la seva inclinació social, la seva determinació no és tant radical, això sí, per tots dos grups de col·lapsistes l'horitzó vital sempre és tenyit de tons grisos-negrosos que, per la gent que els envolta, poden semblar d'un pessimisme desesperant.


El supervivencialista. Són aquells individus que, conscients que no hi ha res a fer, trien el pla B personal com opció urgent i única. En anglès els preppers engloben tots aquells que es preparen per a una emergència o col·lapse, sigui aquest produït pel Peak Oil o per una invasió extra-terrestre. El peakoiler prepper però diríem que és un col·lapsista radical que ha passat a una acció individualista com motor de canvi. En aquesta subespècie també tenim diferències, des de l'urbanita que es compra o lloga un tros de terra per poder sobreviure quan vingui la gran escassetat a aquell que s'apunta a cursos de defensa personal per poder afrontar un entorn molt més violent que el que vivim en l'actual societat. Els supervivencialistes però tendeixen a un fort individualisme a diferencia dels col·lapsistes i semblant-se molt, en aquest sentit, a la següent subespècie.


L'oportunista. És aquell o aquella que, sent conscient del Peak Oil el nega interessadament, precisament, per treure un benefici de la posició d'avantatge que li dóna aquesta informació en front dels que no n'estan informats o, senzillament, la descarten per negació emocional. Pensem que tenir informació sobre la tendència de l'evolució dels mercats (energètics o de matèries) pot donar beneficis si es segueix una estratègia d'inversió crematística, és a dir, invertir fins que hi ha signes de que les coses van malament i, llavors, de-invertir per passar a un altre valor en creixement. Seguir aquest cicle atent als cicles transitoris d'inversió, pot portar avantatges i sucosos beneficis, sempre que es deixi escrupolosament de costat el fet de que, l'enriquiment adquirit, es fa a costa de l'empobriment de molts. Precisament, els que que tenen la desgràcia de confiar en els oportunistes els poden portar a conseqüències molt negatives en moments que els recursos cada cop seran més limitats. L'oportunista és una subespècie de vegades mimètica amb els existencialistes, els podem confondre si no hi parem atenció, tot i que sovint es delaten per un cinisme descarnat que els identifica clarament en les seves intencions tòxiques d'aprofitar qualsevol oportunitat per obtenir un avantatge sobre els altres. L'oportunista mira només pel seu propi interès, i basa la seva acció en la teoria de mantenir-se dalt del sistema fins el darrer moment, pensant que això l'ajudarà a passar el col·lapse millor que si no ho fes, sense comprendre que en època de turbulència i canvi el tenir una posició d'avantatge en algun moment no assegura una posició segura en el futur, i menys si l'obtens a costa de la misèria de molts.

Doncs bé, venvolgut/da lector/a, aquesta és la meva aproximació taxonòmica al moviment peakoiler... I vostè benvolgut/da en quin grup es posa?
Salutacions,
SZD


dijous, 20 febrer de 2014

Informació, coneixement... i manipulació



(http://www.knowledge-management-tools.net/knowledge-information-data.html)


Benvolguts/des lectors/es,
Avui miraré de comentar un aspecte que en el post anterior vaig deixar només apuntat: com una part del problema social al qual ens enfrontem està creat per com es transmet la informació i el coneixement a totes les escales. Abans d'entrar en aspectes més profunds caldria aclarir què és informació i què coneixement. Segons el DIEC, informació és:

f. [LC] [CO] Acció d’informar o d’informar-se; l’efecte. Donar, haver, tenir, rebre, informacions sobre algú o alguna cosa. Un servei d’informacions. 
f. [LC] [CO] Conjunt de notícies. La informació d’un diari. 
f. [SO] Forma més característica de la comunicació de massa. 
f. [CO] En teoria matemàtica de la informació, innovació que conté un missatge. 
f. [AD] Indagació o constatació jurídica i legal d’un fet o d’un delicte. 
f. [AD] Conjunt de les proves que resulten de l’examen de documents i de testimonis presentats davant un tribunal. 
f. [IN] En inform., contingut d’una o més dades, fent abstracció de la representació concreta que adopta.


Mentre que coneixement és:

m. [LC] [FS] Facultat i acte de conèixer. És una criatura que encara no té coneixement. Té molt coneixement.Té poc coneixement. 
m. [LC] [FS] Consciència de si mateix i dels propis actes. Ha mort amb tot el coneixement. 
 [LC] perdre el coneixement Perdre la consciència. En sentir la mala notícia, va perdre el coneixement. 
m. [LC] Coneixença 
 [LC] amb coneixement de causa loc. adv. Coneixent prou informació per opinar o actuar responsablement.Obrar, parlar, amb coneixement de causa. 
 [AD] prendre coneixement d’un fet Tenir-ne o adquirir-ne coneixença. 
m. [AD] Declaració feta per una persona o un òrgan administratiu per a notificar que s’ha assabentat del contingut d’un document o d’un acte administratiu. 
m. [DR] Examen judicial de les actuacions. 
m. [DR] Document que el capità d’una nau signa i remet a l’armador, reconeixent les mercaderies carregades i les condicions del transport.



Segons les definicions del diccionari, sembla ser que  informació és allò que ens aporta alguna cosa que no sabíem prèviament en un missatge, mentre que coneixement és l'acció de, tenint una informació assabentar-se'n, prendre'n consciencia i d'aquesta manera ordenar-la i integrar-la, contextualitzada, al nostre registre conceptual. M'interessen especialment aquestes dues categories perquè sovint es confonen i, per exemple, es parla de la societat de la informació i el coneixement. Doncs bé, sembla ser que no és el mateix, podem estar molt informats (rebre moltes dades) però per contra, no tenir gaire coneixement (és a dir, assabentar-nos de què implica aquesta informació) per poder actuar en conseqüència. I aquest punt, benvolguts/des lectors/es és la clau de volta que obre la porta de la reacció a qualsevol aspecte de l'Oil Crash.


Per tant, anem a simplificar una mica i, prenent com a referència la piràmide del principi del post, podríem dir que tenim a la nostra disposició una gran quantitat de dades a través dels mitjans de masses i d'internet, però aquestes dades les hem de processar quan ens arriben perquè tinguin un valor informatiu, és a dir, ens aportin alguna cosa diferent del que teníem abans de rebre aquestes dades. A partir d'aquí, per integrar aquestes dades en coneixement cal un pas més, pujar un nivell per a que aquesta informació arribi a formar part de la nostra realitat conceptual, és a dir el que acabarà fent que actuem.

I aquest punt, el del pas de la informació al coneixement, és el pas previ per poder començar a actuar. Així, des de que rebem la informació fins que passem a una acció existeix tot un procés psicològic interior que cal tenir en compte. Un model interessant per escatir aquest procés, és el que utilitza la psicologia militar per millorar l'acció en combat. És el que es coneix com bucle OODA, és a dir,  Observar, Orientar-se, Decidir i Actuar.




(http://atechnologyjobisnoexcuse.com/2012/10/cult-of-the-product/ooda-loop/)

Així, en anglès, OODA loop: Observe, Orient, Decide and Act. Observar: implica la percepció de la informació de l'entorn. Orientar-se: significa destriar, de tota la informació que rebem, aquella que és important. Decidir: en base a la informació i l'experiència que tenim cal seleccionar una, d'entre totes les possibilitats, d'acció. Actuar: portar a terme l'acció seleccionada com més adient.





(http://relationary.wordpress.com/tag/function/)



Aquest bucle ens permet veure on són els colls d'ampolla en la seqüència que impedeix a un individu afrontar la realitat i actuar en conseqüència. En la societat actual, segons el meu punt de vista, es superposen tres aspectes els quals fan que visquem en un cert estat de realitat virtual, mantenint-nos inactius o dins el BAU: Primer, tenim un excés d'informació, davant d'aquest, el cervell té tendència a bloquejar-se i perd la capacitat per integrar-la coherentment. Segon, aquesta informació està esbiaixada, és a dir, hi ha molta dada inútil, que ens manté en un estat de somni despert, una realitat paral·lela que, mentre mantenim el nostre estat material de confort, no té gaire a veure amb la realitat que viuen altres humans molt aprop. I tercer, els dos primers aspectes afecten, minvant-la, la capacitat d'orientar-se (segona fase del bucle). Degut, com deia, a l'excés de dades que ens arriben i al biaix de la informació, la capacitat de decidir objectivament, per sobre del missatge subliminar que se'ns envia és gairebé nul·la. Per tant, és impossible decidir i encara menys, actuar.



Deixeu-me explicar aquests tres punts que he comentat. El primer, l'excés de dades, s'ha convertit en un bombardeig pràcticament, ens col·lapsa els sentits però al mateix temps ens provoca estats emocionals dels quals som totalment dependents. Aquests estats emocionals es tradueixen en hàbits que els reforcen, tancant així el cercle: estímul-hàbit-estímul. El desenvolupament de la tecnologia ha permès transmetre més dades (informació) en menys temps. Així per exemple, una pel·lícula d'acció actual, té molts més fotogrames per minut que una pel·lícula de fa cinquanta anys. El mateix passa amb les imatges en els informatius o la quantitat de missatges que es reben per internet via Facebook, Twiter, per email, o en diaris electrònics que actualitzen la informació de manera gairebé contínua. Però és que sobreposat a aquest flux de dades, en tenim moltes de totalment inútils i, del percentatge que és útil, el missatge subliminar es centra en reforçar les idees (per afirmació o per desqualificació de les que no segueixin la tendència) o conceptes que ja vaig introduir en un altre post. Així doncs això introdueix un biaix molt fort en la informació que considerem útil per integrar en el nostre sistema cognitiu que, mentre no presenti cap contradicció amb el que ens envolta (dissonància cognitiva) funcionarà de manera automàtica només admetent informació processada que reforci i mantingui el paradigma del passat. No és d'estranyar doncs que de vegades es facin defenses amb vehemència de la realitat 'virtual' que el sistema tracta de mantenir.

Però és en els casos en que es comença a trencar aquest paradigma, en el que tenim també un comportament que impedeix l'actuació i que reforça el BAU. Degut al gran desequilibri en quantitat i en qualitat de la informació el procés d'orientació es veu molt afectat, fent molt difícil una decisió. Llavors el bucle es redueix passant a ser un de més curt: observació-orientació. Buscant tenir més informació per confirmar l'orientació que, no ens porta a decidir-nos. Si ens hi fixem però, aquesta tendència a 'no fer res' o a 'buscar més dades' és la que ens inculca el propi sistema perquè ens deixem portar pels missatges subliminars i no anem en contra de la tendència general. Cal doncs trencar aquesta tendència a la inèrcia que tenim tant arrelada, com fer-ho és una qüestió molt personal, tot i així, en algun altre post potser podria donar quatre idees d'allò que pot funcionar i que segur alguns lectors podran complementar comentant-ho. Com sempre, són temps de començar a prendre responsabilitats, sobre tot a nivell individual.
Salutacions,
SZD

diumenge, 2 febrer de 2014

La democràcia dels Mercats i el camí cap a l'esclavatge.

(http://usslave.blogspot.com.es/2012/03/zanzibars-anglican-church-and-slave.html)


Benvolguts/des lectors/es,

En la situació de crisi actual hi ha paraules què, de tant sentir-les, han esdevingut familiars pel ciutadà: economia, finances, mercats, prima de risc, deute, política, corrupció, democràcia, etc. En aquest post em fixaré en dues d'elles: mercats i democràcia perquè, penso, estan molt relacionades i a més, tenen molt a veure amb un concepte subliminar que, moltes vegades, les identifica. O al menys això sembla. Per exemple, des de l'any 1961 existeix un organisme internacional anomenat OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que s'ocupa bàsicament de promoure el benestar i desenvolupament econòmic a través de la democràcia. Tal com diuen en la seva web: 'El fil conductor del nostre treball és un compromís compartit amb les economies de mercat recolzades per les institucions democràtiques i centrades en el benestar de tots els ciutadans'. Per tant, veiem que mercats i democràcia van lligades, fins al punt que gairebé tots els estats del món es declaren 'democràtics', ho siguin o no.
D'on destil·la aquest lligam conceptual? Tradicionalment, per assolir el desenvolupament econòmic es suposava que es necessitava d'un consens i d'unes garanties legals. És a dir, per a què les regles del joc comercial afavorissin l'economia i l'enriquiment de qui d'ella en vivia, calia que aquestes normes fossin respectades per una àmplia majoria, per tant, calia que aquesta majoria estès bàsicament d'acord amb aquestes lleis. I, en teoria, un dels pilars de la democràcia és el consens i la voluntat de la majoria. La institució que garantia aquestes lleis i dirimia en cas de conflicte era l'estat. Teníem doncs dos pols o forces o, si ho voleu veure des d'una perspectiva menys seriosa, un joc (el comerç i l'economia), un àrbitre (l'estat regulador) i uns jugadors (els ciutadans). Els jugadors (ciutadans) decidien periòdicament si seguien amb les mateixes regles del joc (les que regulaven les seves relacions socials i econòmiques) o les canviaven, i l'arbitre (l'estat o l'administració, la classe política) obeïa el mandat del poble, l'implementava i feia complir la voluntat de la majoria. En aquest sentit doncs, un estat democràtic garantia el màxim consens i, per tant, la màxima estabilitat legal en un món en que els ciutadans són clients. Aquesta estabilitat era condició necessària per què els intercanvis comercials poguessin prosperar, ja que aportaven seguretat a qui tenia un capital i el volia invertir.
Aquest escenari que, després de la segona guerra mundial, va posar les condicions per al creixement i la instauració del model capitalista actual a nivell global, a mesura que ha passat el temps ha anat canviant. Aquest canvi ha estat degut bàsicament a que, com vaig comentar en el post anterior, la complexitat del sistema creix a mesura que evoluciona, i així s'han creat unes super-estructures, que beuen principalment de la part financera del sistema econòmic mundial i que són les que actuen com a tercer poder per canviar les regles del joc econòmic en favor seu i en contra dels altres dos actors (els jugadors-ciutadans i l'arbitre-estat).

Així doncs en la situació actual hem passat d'un estat de cert control per majories de la cosa pública a, degut a la complexitat de la societat, un estat on el poder rau en organitzacions opaques (sovint transnacionals) amb un únic interès (créixer i guanyar poder) i que, en funció d'aquest interès, exerceixen pressions (o directament controlen) l'estat, és a dir, són jutge i part en el joc econòmic i comercial. Si entenem això, veurem perquè la democràcia s'ha degradat a tot el món occidental en general i a l'estat espanyol en particular (el qual no té precisament un tarannà gaire democràtic, fonamentalment per qüestions històriques). El ciutadà informat intueix aquesta 'relació' entre el poder econòmic-financer i el polític, però si ens hi fixem bé, els mitjans de comunicació, de forma subliminar, venen que el polític té un poder real per exercir el seu programa, quan la realitat és ben diferent. En d'altres democràcies més establertes que l'espanyola el vot a un candidat-partit es decideix no tant pel color de la ideologia sinó per qui financia les campanyes electorals dels polítics. Aquí la situació és ben galdosa, perquè si ens informem, veurem que pràcticament tots els partits estan finançats per les mateixes entitats i/o lobbies. Atenció, no estic dient aquí que hi hagi cap complot conspiratiu, repeteixo, l'aparició de les grans entitats econòmiques transnacionals i la seva influència en la política a nivell planetari és una conseqüència directa del creixement desmesurat de l'economia i de la població i, per tant, de la necessitat creixent de més recursos i d'una gestió d'aquesta de manera centralitzada i uniforme per a tot el sistema socio-econòmic global.

Així com la societat ha anat guanyant complexitat, la informació i el coneixement també han anat canviant. Per un costat el volum d'informació a disposició d'un individu actualment és enorme, degut a la creació d'internet. Per altra banda, aquest mateix volum d'informació fa que la seva assimilació per la majoria de la població, per tal que ho tradueixi en coneixement és cada cop més baixa. Aquest fet s'afegeix a la saturació d'informació individual en detriment de la capacitat de creació de coneixement. I, precisament el coneixement (no només l'accés a la informació) és una peça clau per poder prendre decisions equilibrades i conseqüents amb la realitat present i futura, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. El problema és que la sensació generalitzada és que sí que estem ben informats, perquè, de fet tenim accés a la informació, però la realitat és que aquest accés a la informació no es tradueix actualment en un coneixement que ens aporti consciència sobre la situació en la que estem. No m'estenc més en aquest aspecte què, penso, requeriria tot un post per ell mateix.

Per tant, i tornant al que deia al principi, l'aparició d'aquestes supra-entitats transnacionals (llegeixis aquí grans multinacionals i grans entitats financeres que cotitzen a les borses de tot el món) ha acabat afectant no només a la democràcia, sinó que, degut al seu interès i estructura allunyada totalment de l'individu, també ha afectat al nivell de benestar que pot arribar a tenir el ciutadà. És a dir, per l'estructura mateixa del sistema, que crea aquestes entitats, es produeix un bombeig de riquesa de baix cap a dalt: dels individus i les classes socials més febles cap a les entitats transnacionals i grans corporacions i a les classes socials amb més poder. Aquesta tendència no comença precisament amb la crisi econòmico-financera actual. Comença de manera molt marcada, com ja vaig apuntar en un altre post, amb la desvinculació del diner del seu contra-valor material. Això va fer que hi hagués una succió de riquesa dels països més pobres (que, curiosament, en molts casos eren rics en recursos naturals) cap a països rics. Aquesta riquesa material va permetre l'extensió del que ara anomenem classe mitjana dels països desenvolupats que, per la pròpia dinàmica del sistema també permetia el creixement d'una classe rica i d'una elit de magnats. Cal doncs ser conscients que tant aquesta classe mitjana consumista com els rics arreu del món, no s'ha construït sinó amb el lladronici de recursos de països pobres, que el sistema de creixement dels països anomenats 'industrialitzats' ha mantingut (i manté) en aquesta situació de pobresa de manera permanent. I tot anava molt bé per nosaltres, habitants despreocupats d'aquesta classe mitjana, fins que hem arribat als límits del creixement, llavors la situació ha canviat i, alguns, només alguns, ens hem adonat i hem acceptat l'absurditat del sistema. Però per a molta gent, desconeixedora dels mecanismes que mouen la societat consumista, aquesta situació de pobresa s'ha anat estenent des de l'anomenat tercer món fins a arribar a hores d'ara a les capes socials més febles de la societat d'Europa i els països rics. 

La tendència, com ja he comentat diverses vegades, és a que aquest empobriment generalitzat segueixi i augmenti (exponencialment?) amb el temps. I això no pot canviar si el sistema no canvia, és a dir, si no ens plantegem que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de l'empobriment de molts. I és, precisament, en aquest sentit que els lobbies de poder i les classes dominants el que fan és crear una il·lusió de falsa informació en la qual la 'realitat' que veiem a través de les pantalles és aquella que ens porta camí del neo-feudalisme i, per tant, de l'esclavatge de la majoria de la població, un esclavatge que, recordo, gran part del planeta ja està vivint hores d'ara. En aquest sentit, el gran repte per aquestes classes dominants és mantenir a la creixent població empobrida en un estat de submissió i acceptació de la situació com irresoluble. Per tant, de seguir la tendència actual existeix el risc d'arribar a una situació d'una societat molt simplificada, amb dos o tres estrats socials i amb diferències abismals entre la majoria de pobres i els super-rics. Tot i que aquesta situació seria la preferible pels grans magnats actuals i, repeteixo, el sistema té les seves inèrcies i, una d'elles és mantenir les super-estructures (com ja he comentat) des del meu punt de vista no és gens clar que es pugui mantenir un model com l'actual amb grans eixos transnacionals que meni a aquesta societat neo-feudal. Això és així perquè més enllà d'uns certs nivells de pobresa generalitzada la situació es torna molt inestable i parts importants de les estructures socio-econòmiques comencen a fer fallida (és el principi del col·lapse). En aquesta situació, el poder mateix de les grans estructures s'afebleix perquè no poden exercir la seva influència pels mitjans que havien utilitzat anteriorment. Això porta llavors a dos aspectes nous en el marc socio-econòmic, per un costat més inestabilitat social, per l'altre, poden aparèixer altres formes menys subliminars d'exercir el poder i la influència dels estrats més rics de la societat cap a la gran massa de població empobrida.

Per tant, en vista d'aquest panorama tant negre, quines opcions tenim? En primer lloc, lluitar aferrissadament per no només mantenir, sinó augmentar els mecanismes democràtics de gestió política i social. Més crisi cal que impliqui necessàriament més democràcia en tots els àmbits. I per exercir la democràcia, segons el meu punt de vista, cal enfocar els esforços en dos aspectes bàsics: proximitat i coneixement. I, en segon lloc, cal un treball interior, psicològic si voleu, per trencar vells esquemes mentals personals rígids (el BAUper adaptar-nos a la nova realitat canviant que ens espera.
Salutacions,
SZD   

dilluns, 20 gener de 2014

Energia i complexitat, o perquè l'eficiència a nivell social és una quimera.

(http://1.bp.blogspot.com/-Re1JrNEZ1Zo/TgHyeaekmdI/AAAAAAAAAj4/8bKP-t2R2Uw/s1600/eat_earth_0.png)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui desenvoluparé una idea important per entendre perquè és molt difícil que es doni la transició generalitzada i suau d'un món, com l'actual, amb energia abundant, a un altre on aquesta energia ha disminuït considerablement fins a nivells anteriors a la revolució industrial. En un altre post ja vaig donar una raó, més aviat psicològica, de perquè hi ha d'haver un cert grau de col·lapse per tal que la gent 'reaccioni' i faci alguna cosa per evitar un desastre col·lectiu. El concepte que vull explicar aquí el va introduir en Tainter al llibre que ja he citat unes quantes vegades, però en essència, sota una altra formulació, a l'ecologia ja estava enunciat abans.
L'anomenada llei dels retorns decreixents es basa en dues variables: energia i complexitat.
Sense energia una societat no pot existir. Aquí entenem com energia disponible socialment no només aquella que ens permet construir màquines i fer-les funcionar, desplaçar-nos o fabricar substàncies de qualsevol tipus, sinó també com allò que, a través de l'alimentació, permet als humans existir. Només cal recordar que, quan es parla d'alimentació es fan servir les calories (una mesura d'energia) per avaluar la quantitats de menjar per dia necessària per tenir una vida activa saludable.
Per altre costat tenim la complexitat d'una societat. Aquesta s'entén, generalment, com un conjunt de conceptes com la seva mida, el nombre i distinció de les seves parts, la varietat de funcions socials especialitzades que incorpora, el nombre de personalitats socials distintes i la varietat de mecanismes existents per organitzar aquestes personalitats i funcionar com un tot de forma coherent. Quines característiques té doncs una societat complexa? Doncs, per citar-ne algunes: té un alt grau d'estratificació i diferenciació social; molta especialització ocupacional i econòmica, tant pel que fa als individus, com als grups o territoris; un alt grau de centralització, és a dir una gran regulació i integració dels diversos grups econòmics i polítics per les elits, una gran inversió en aquells elements que defineixen 'civilització' (com pot ser arquitectura monumental, literatura i art, etc.), grans fluxos d'informació entre individus, entre grups polítics i econòmics i entre centre i perifèria, una gran integració de territoris en grans unitats polítiques, etc. Suposo que podem trobar en la societat actual globalitzada totes aquestes característiques.
Un cop entenem què és la complexitat a nivell social podem veure que el col·lapse d'una societat és, senzillament, la pèrdua sobtada d'un nivell establert (és a dir, que duri més de tres generacions) de complexitat socio-política. Com de sobtat (o ràpid) cal que sigui aquesta pèrdua de complexitat per parlar de col·lapse? Doncs diríem que aquesta pèrdua de complexitat no pot estendre's fins més enllà de tres generacions.
Doncs bé, la llei dels retorns decreixents diu que l'evolució d'una societat passa per un increment de l'ús de l'energia, que es transforma en un creixement de la complexitat. Aquest creixement de complexitat porta a que els retorns de l'energia invertida en obtenir-ne, cada cop siguin més petits, quedant cada cop doncs, menys marge d'energia sobrant (els anomenats retorns marginals) per invertir en més complexitat. Alerta! No és una relació causa efecte: energia crea complexitat, sinó una relació d'interacció mútua, energia i complexitat van juntes: disponibilitat d'energia es pot traduir en més complexitat que al seu torn ajuda a tenir més energia total que, amb el temps implicarà menys energia sobrant útil per a la societat. Un cop arribat al límit en que el retorn marginal és zero (és a dir l'energia sobrant per invertir en més complexitat), qualsevol petita pertorbació (això pot ser, un canvi en condicions mediambientals o inestabilitat social, per dir-ne algunes) portarà al col·lapse, és a dir, a la disminució sobtada de complexitat d'aquesta societat.
Per altra banda, si recordem el concepte de la TRE (Taxa de Retorn Energètic), dèiem que la TRE decreix amb el temps, és a dir, independentment de la societat o el recurs que analitzem, l'energia útil per a una societat, necessàriament, disminuirà amb el temps. Per tant, ambdós conceptes estan relacionats i són complementaris. La llei dels retorns marginals decreixents és coherent amb la TRE, però ens dóna més informació, perquè ens indica quin és l'efecte sobre la societat de tenir una font d'energia que pugui créixer amb el temps. La física, en particular la termodinàmica, ens ensenya que, l'explotació de qualsevol recurs natural finit està sotmès a una evolució temporal decreixent pel que fa a l'energia neta disponible. La història ens diu que la manera que té qualsevol societat de gestionar un recurs és mitjançant l'increment de complexitat, cosa que la portarà també, necessàriament, a una disponibilitat cada cop més petita d'energia útil sobrant. És a dir, tenim doncs dos lleis d'evolució, per un costat la física, per l'altre la social. Un concepte necessari, el de la TRE: encara que la societat no es fes més complexa, la física (en particular el segon principi de la termodinàmica) la portaria a tenir, amb el temps, menys energia disponible. I un altre, de social, aquesta energia s'utilitza per produir més complexitat (i créixer). Aquestes dues lleis es sumen per portar a un descens encara més brusc que si tinguéssim només el descens físic. Arribats a aquest punt podrem entendre què és en realitat el col·lapse: una adaptació del sistema complex que és la societat, a una situació d'escassetat d'energia útil per aquesta. Un cop la complexitat es redueix, queda més energia per seguir funcionant amb allò que encara queda.
Cal dir, a més, que és molt difícil que, espontàniament, cap sistema complex perdi complexitat sense que canviïn les condicions que el mantenen. Això doncs ens porta a pensar que el col·lapse és inevitable, com ja he dit altres vegades, i que és possible que en el costat dret de la corba de Hubbert es doni una retroalimentació destructiva d'aquest descens en complexitat i de la baixada de la TRE.

Tenint en compte doncs la llei dels retorns marginals decreixents podem entendre alguns dels aspectes i problemes que anem patint en aquesta crisi: des del malbaratament de recursos fins a la creixent pol·lució. Per aquest motiu veig altament improbable un canvi social espontani cap a una societat més eficient i més en equilibri amb els recursos minvants que la mantenen. És a dir, quan per alguns fòrums a internet es fa la pregunta de perquè la gent no reacciona, s'explica el fet de l'efecte dels mitjans de masses sobre la població: la manipulació de la informació, controlada pels lobbies de poder econòmic etc. Aquesta manipulació sovint utilitza mitjans subtils, alguns d'ells explicats abastament, com el de la saturació d'informació cap a l'espectador. No nego aquest paper, el que cal comprendre però és que aquests mecanismes, aquestes dinàmiques, formen part d'una societat complexa maldant per seguir mantenint aquest nivell de complexitat. I, el que cal comprendre realment és que, per tot el que acabo d'introduir en el post, la 'resignació' o 'frustració' de la gent actualment, és difícil que porti a un canvi global cap al decreixement espontani, perquè això és una auto-regulació en pèrdua de complexitat de la societat. Com he dit benvolguts/des lectors/es aquesta disminució de complexitat, no es dóna en un sistema complex, cal que canviïn les condicions que el mantenen.

Finalment, comentar el que ens ensenya la història, comenta en Tainter (tal com vaig explicar en un altre post) que en l'època de col·lapse de l'Imperi Romà d'occident, la reacció dels emperadors per evitar la descomposició va ser insistir en el BAU: més exèrcit i més centralització del poder per poder mantenir l'Imperi. Això va fer que quan arribés la descomposició ho fes més ràpidament i traumàtica. Sembla ser que les autoritats actuals segueixen una dinàmica semblant. Caldrà doncs estar preparats per quan les dues forces que ens porten al col·lapse (física, és a dir, TRE i social, retorn marginal zero) es sumin i s'alimentin mútuament.
Salutacions,
SZD

dijous, 26 desembre de 2013

Per Nadal, caritat… descomunal!




(http://cfl.nmmu.ac.za/Charity-Tournament)

Benvolguts/des lectors/es,
Aprofito les dates en les que ens trobem per fer una reflexió sobre el concepte de caritat, tant de moda pels volts de Nadal i que, crida l'atenció que, sent com és un concepte d'origen religiós, no hagi desaparegut, sinó ben al contrari, en una societat que li plau d'auto-anomenar-se 'laica'. Perquè encara actualment es fomenta aquesta actitud paternalista de la societat envers els més desafavorits, els exclosos socialment o, senzillament els malalts? Perquè té tant d'èxit i, el que, per a mi és més greu, ens felicitem sense recança d'accions com la Marató o la recollida d'aliments per Nadal? Alerta! No estic aquí dient que no siguin iniciatives lloables fins a cert punt, el que dic és que, amb el costum, les estem començant a acceptar com grans actuacions socials oblidant que, al cap i a la fi, són un mecanisme expiatori per un costat i, per l'altre, fan paleses les incapacitats de la nostra societat per solucionar problemes d'exclusió social o de gestió de recursos que, amb el temps no fan més que augmentar. Per a mi, aquestes actituds, posen de manifest quelcom que ja he anat dient des de fa temps: vivim en una societat malalta, formada per individus alienats, la major part d'aquests (sobre tot en el món industrialitzat) vivim en una realitat sintètica que és molt lluny de la realitat material, física, i de l'instant present. La nostra societat i cada individu que en forma part, es mostra incapaç de fer front a situacions que el desborden socialment i, veient-nos doncs sobrepassats ens deixem portar per la inèrcia del dia a dia que, malauradament ens converteix en BAUtòmates. Així doncs permeteu-me ser una mica impertinent i proposar una petita reflexió sobre els mecanismes psicològics que, cada any per aquestes dates, salten en la nostra societat opulenta, talment com cada dia sona el despertador per portar-nos de l'estat de somni en posició horitzontal a l'estat de somni en posició vertical. Un d'aquests mecanismes és la caritat Nadalenca.
Anem primer a veure perquè l'època de Nadal és particularment favorable a la caritat generalitzada, després entrarem en perquè aquest mecanisme és particularment nociu i és un signe més d'una societat com l'occidental, en clara decadència.
El Nadal, tradicionalment, és una època que, sota la influència del cristianisme, s'ha identificat amb els valors més positius de l'espècie: solidaritat, amor, família, pau, etc. És a dir, en un moment del cicle solar particularment fosc (en l'hemisferi nord, és clar) el cristianisme antic, va saber recollir celebracions paganes lligades al canvi de solstici i a l'arribada del nou cicle solar (amb l'allargament del dia) a valors morals a traves d'una simbologia universal: el nucli familiar. A partir d'aquí, aquesta imatge es propaga en tot l'àmbit cultural europeu i, després, amb la imposició de l'imaginari col·lectiu europeu a tot el món, es globalitza.
Per tant, aquesta època de l'any és terreny adobat per a que la gran maquinària de la publicitat es posi un vestit que mimetitzi aquests valors i arrossegui en el seu objectiu de fomentar la voràgine consumista, a tothom. Això ho fa per a qualsevol que obri els seus sentits als cants de sirenes de la televisió, ràdio, internet o, senzillament, passegi pel carrer: recordem, l'ambientació nadalenca als carrers té l'objectiu final de fomentar el consum. I, precisament, és en aquesta època que els que encara tenen diners per gastar senten una barreja de, per una banda, tendresa de deixar-se portar pels valors universals i, per l'altra, la mala consciència de sentir-se uns privilegiats... resultat: donar alguna cosa per descarregar-nos la consciència i sentir-nos millor en uns moments en que s'intenta, precisament, tenir menjar, regals i benestar material en abundància.


(http://voiceoftruthblog.com/consumerism-the-stumbling-block-of-a-generation)

Què tenim doncs com a resultat? Activem un mecanisme expiatori, com quan (en d'altres èpoques) n'hi havia que s'anaven a confessar els diumenges per, un cop rebuda l'absolució continuar portant el mateix tipus de vida. És a dir, la caritat té un efecte en aquell qui l'exerceix d'alliberament de tensió, però al mateix temps també proporciona un sentit de reconeixement en els valors humans universals per part de la societat. Per exemple, hi ha un magnat del món informàtic que, després d'anys d'acumular diners i de ser una de les fortunes més grans del món, es dedica a fer obres de caritat a través de la seva fundació. Què li representa el que dóna, després de tot el que ha obtingut amb pràctiques que, per dir-ho d'una forma suau, l'han arribat a portar als tribunals per anar contra la legalitat del seu país? Doncs pràcticament res! Què aconsegueix amb aquesta 'filantropia'? rentar-se la cara socialment i 'humanitzar' indirectament el seu negoci i els seus productes. Però si ara anem a les accions que comentava anteriorment de caritat social, potser no es basen en els mateixos mecanismes psicològics que els activats per aquest magnat amb la seva 'filantropia'? Caldria que ens ho preguntéssim.

Poques vegades es profunditza en l'impacte psicològic que té la caritat en qui la rep. Cal tenir en compte que la caritat, sense res més, crea dependència d'allò que es dóna i, a més, genera un sentit d'humiliació, per tal com la societat, basada en el quid pro quo percep una donació. És a dir, al rebre gratis, sense treballar, es fa més palès el sentiment de no pertànyer a la classe social 'normal' cosa que acaba creant un ressentiment per, al cap i a la fi, rebre per la porta del darrere allò que és un dret de tot ésser humà. Per un altre costat, la caritat, com ja he dit, no soluciona el problema al qual va adreçada, més enllà d'això ajuda a mantenir-lo i eternitzar-lo, perquè la caritat en si mateixa no és proposa l'acció més enllà de la donació, és una actuació superficial. Per un canvi, cal que l'acció vagi més enllà de la donació puntual material nadalenca, cal un canvi d'actitud social i, això, benvolguts/des lectors/es ja toca parts dels nostres edificis emocionals que són més profundes i que, per tant, són menys proclius a accions transformadores.
Només des d'un punt de vista constantment autocrític podem transformar una societat sense passar per les etapes més doloroses del col·lapse que, tant necessari com preocupant, ja està avançant en aquest món obsedit per una manera de fer infantil i deshumanitzada.
Salutacions,
SZD

diumenge, 22 desembre de 2013

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (II)



(http://collapse.com/jean-paul/2013/09/26/id270.htm)


Benvolguts/des lectors/es,
Havia deixat el post anterior amb una pregunta per respondre i ho intentaré en aquest post. Com es pot produir el col·lapse financer? Ja vaig avisar que tot i que es pugui dir alguna cosa de com es pot produir, és molt difícil dir alguna cosa sobre el quan, exactament.
Algunes de les conclusions que aquí escriuré estan inspirades en dos llibres: 'The five stages of collapse' de'n D. Orlov i, sobre tot, 'The collapse of complex societies' de'n J. Tainter.
Els lectors que han llegit la meva carta als reis mags poden pensar que l'escenari optimista serà una conseqüència d'aquell post; res més lluny del que pretenc. Com ja he vingut desgranant en d'altres posts, per a mi, no hi pot haver una certa actuació generalitzada fins que no hi hagi una part important de la població que estigui en condicions realment extremes i això, benvolguts lectors, és haver transitat les dues primeres fases del col·lapse. En aquest sentit doncs, deixeu-me dir que el col·lapse financer és quelcom que és molt possible que es doni i que cal que sigui així perquè hi hagiun canvi d'actitud, com ja he comentat altres vegades. Per concretar em centraré en dos escenaris extrems, que anomenaré l'optimista i el pessimista. Però abans deixeu-me explicar quins són els mecanismes habituals quan una super-estructura col·lapsa. Primer, veiem en què es basa el nostre sistema econòmic i productiu global i, després, quins són els escenaris possibles.
Com ja vaig dir, el diner és una necessitat de la societat actual per, bàsicament, mantenir una economia deslocalitzada i impersonal per un costat i, per l'altre, és un avaluador universal de bens. Hi ha un altre aspecte que, per veure el problema del col·lapse amb una visió general, cal tenir en compte: que el diner és la base constitutiva d'un estat a gran escala i de les estructures supra-estatals. Per tant, les fluctuacions o manca de confiança en el diner-deute actual acabaran afectant, negativament, a l'estat i al seu funcionament. Així doncs, com més gran sigui aquest estat més es veurà afectat per la crisi de confiança associada al col·lapse financer. L'estat, com una estructura emergent en un sistema complex, tractarà de mantenir-se a ultrança i, per tant, les persones identificades amb aquesta estructura prendran les mesures (dràstiques o radicals) que convinguin per la seva supervivència (de l'estat i personal). Si tenim clar això, podrem entendre el perquè del que ha passat històricament amb el col·lapse dels grans estats que, de fet, feien el que havien de fer per mantenir-se. Veiem, segons Tainter, com es va comportar l'imperi Romà d'occident abans de col·lapsar. Cal tenir clar que l'Imperi no només va mantenir la seva estructura en les etapes de decadència, sinó que va augmentar el seu nombre d'efectius: les legions romanes passaren de tenir 250000 homes a l'època d'August als 440000 homes a l'època de Constantí. En aquest sentit veiem doncs que en l'època de crisi i decadència de l'Imperi, la despesa militar no feu més que augmentar. Per altra banda l'estructura administrativa també va créixer, augmentant doncs també la càrrega que l'estat havia de suportar per mantenir-se. És a dir, segons Tainter, un sistema basat en el creixement incrementa la seva complexitat al mateix temps que creix, i això, precisament, és el que fa que acabi col·lapsant, perquè aquesta complexitat genera una necessitat energètica més gran i té uns retorns marginals decreixents en el temps. Però entrar en aquests mecanismes del col·lapse és tema d'un altre post.
Bàsicament, per mantenir l'estructura administrativa i militar de l'Imperi, calia tenir més recursos i aquests eren bàsicament les collites en zones rurals i les manufactures produïdes pels artesans. Quines mesures van emprendre els emperadors romans? Doncs mesures en dos sentits: incrementar els impostos sobre les classes productores, per una banda i, per l'altra, devaluar la moneda. Aquesta devaluació es feia disminuint la proporció d'or o plata que portava la moneda del cicle imperial anterior, comparada amb la de nova emissió. És a dir, l'estat imperial, devaluava la moneda i, per tant, provocava inflació per una banda, per l'altra incrementava la pressió sobre les classes productores de la societat. No se a vostès lectors/es, però a mi em sonen molt aquestes mesures, no creuen? I aquí arribem a un punt interessant, sembla ser que els nostres governants a nivell mundial estant portant a terme polítiques econòmiques de base molt semblant a les que es van practicar fa dos mil anys… no hem après res? Sembla, decididament que no o, potser, és que tot sistema basat en el creixement porta, necessàriament, a això quan arriba precisament al punt de no poder seguir amb la dinàmica expansiva. Bé, deia que l'Imperi Romà va fer el que es fa ara a nivell mundial: imprimir més paper moneda (devaluar la moneda) i incrementar els impostos. Les dues mesures van encaminades al mateix: obtenir més recursos de la part de la població que, de forma integrada, en té més; és a dir, l'actual classe mitjana.
Així doncs veiem que els estats i els grans poders econòmics i financers es veuen abocats a la dinàmica que sempre s'ha seguit en la història, mantenir-se manllevant recursos de les classes productives (actualment la classe mitjana dels països desenvolupats). L'evolució temporal d'aquest comportament es tradueix en una simplificació de la societat: de tenir una estratificació social relativament gradual, amb un estrat benestant majoritari, es passarà a tenir dues classes socials totalment desequilibrades, una minoria de super-rics i una gran majoria de pobres. Això serà així mentre no hi hagi un canvi de mentalitat en el camí cap aquesta simplificació. Tot i així, fins arribar a aquest estat, quins poden ser els estats intermedis? Això és el que proposo discutir amb els dos escenaris en les fases del col·lapse financer i comercial. Per tant, proposo una hipòtesi de base i, a partir d'aquesta, dos línies d'evolució que s'exemplificaran en els dos escenaris que he mencionat al principi.
Aquí introduiré una possibilitat, no una predicció, és com sempre, una possible evolució del sistema socio-econòmic mundial davant d'aquesta possibilitat, d'aquesta hipòtesi. La hipòtesi bàsica és que el col·lapse financer vingui donat per un ensorrament del dòlar com a divisa internacional degut a, per exemple, una espiral d'hiperinflació. Un cop es perdi la confiança en el dòlar, aquesta espiral d'hiperinflació afectarà a les altres monedes del món en més o menys mesura, en funció de la seva dependència de les importacions de petroli. Cal no oblidar que el dòlar USA és la moneda amb la que es compra i es ven el petroli a tot el món, un col·lapse del dòlar portaria a un problema de valoració del preu del cru en funció de les monedes locals diferents del dòlar. Per altra banda, l'efecte de la hiperinflació sempre es tradueix en unes conseqüències per a la població en general devastadores, però sobre tot, per aquelles capes socials especialment dependents dels serveis dels estats, per una banda i, per l'altra, dels estalvis dipositats en els bancs. Per tant, podem intuir que l'escenari de partida al qual hem refereixo, ens planteja una situació en la qual la classe mitjana del planeta estarà greument afectada i al llindar de la pobresa extrema. A partir d'aquí, podem tenir dues línies d'evolució.

Escenari optimista:
Davant de la situació d'incertesa generada per la hiperinflació, l'estat, dins el poc marge operatiu que tindria, portaria a terme mesures de contingència d'acord amb la societat civil. Després del possible desordre inicial, les autoritats administratives coordinarien i incentivarien la auto-organització ciutadana i, en previsió de l'empitjorament de la situació, elaborarien plans de futur per estabilitzar aquesta activitat de la societat, mantenint-ne un funcionament dels serveis bàsics per a la població. Aquest escenari, per anar contra-corrent, té una sèrie de complicacions: implica coordinació local i una forta descentralització, és a dir, la tendència oposada a la globalització actual: mateixes receptes per a qualsevol lloc. La condició, per tant, necessària per implementar de manera efectiva aquest escenari, seria que en les zones en que pugui passar això ja hi existeixi aquesta tendència organitzativa. Un punt que considero bàsic doncs és que hi hagi per una banda una fortalesa de la societat civil i, per l'altra, una consciència social de que no es tornarà als vells paradigmes.


Escenari pessimista:
Les autoritats resten reactives a la situació i s'entra en una espiral de desordre en primer moment, un cop passats uns dies o setmanes, la situació s'estabilitza. En les zones urbanes, on el govern concentra els seus alts càrrecs, les forces repressives mantenen una certa sensació de seguretat. Mentrestant, als subúrbis o les zones rurals més aïllades, la situació és molt diferent, amb llocs on la cooperació és la norma i la ingerència del forà és repel·lida amb vehemència o d'altres on el pillatge primerenc ha deixat pas a una situació on les màfies fan l'agost amb el seu negoci de 'protecció'. La violència i la inseguretat ciutadana incrementa de forma palesa, i és que en situacions de desordre o caos, en les quals la llei i el poder oficial cauen, aquest buit l'acaben ocupant aquells col·lectius que tenen experiència en la gestió de la violència i pocs escrúpols per exercir-la en el seu propi benefici. Això és així en aquest escenari de tal manera que es pot donar un manteniment de l'ordre per forces que agrupin en un mateix costat persones que abans de la situació crítica estaven enfrontades per estar als dos costats oposats de la legalitat.


M'agradaria emfatitzar que si el/la lector/a s'hi fixa, hi ha un factor clau que empeny el sistema a un d'aquests dos estats extrems: l'actuació de les autoritats delegant el poder cap a baix. Si l'estratègia es centra en mantenir a tota costa l'estat anterior, és més probable que s'acabi en l'escenari pessimista, si les autoritats delegen i es coordinen per acompanyar una situació que, de fet, serà irreversible, és més probable que les conseqüències siguin més semblants a l'escenari optimista. Només dos aclariments finals. Primer, cal acabar acceptant, a part de que el col·lapse és no només inevitable, sinó fins a cert punt, necessari, que l'important no és tant com aquest col·lapse es produeixi sinó el fet de quina serà la perspectiva que en tregui la humanitat un cop s'hagi produït. És a dir, si la humanitat en general no arriba a qüestionar-se el model creixentista com a font de tots els mals que han assolat el món en els dos-cents anys anteriors, seguirem tenint problemes en el futur. Segon, que el model creixentista és precisament a la base de la desigualtat social, és un model que necessita d'estructures estratificades, i per tant, piramidals en essència. En aquest sentit potser caldria, com he dit ja algunes vegades plantejar-se si els humans com a societat caldria que aprenguéssim potser dels insectes socials per organitzar-nos d'una forma que no acabés generant tant de dolor i patiment.
Salutacions,
SZD