Catalunya: constitució i república

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Estelada_humana_a_Manresa.JPG (Josep Renalias Lohen11, CC BY-SA 3.0 <https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0>, via Wikimedia Commons)

Benvolgudes lectores,

Avui és un dia especial al nostre país, tot i que no tothom ho sàpiga reconèixer. Tal dia com avui a Catalunya va començar una revolució democràtica que va quedar temporalment estroncada. Passats els anys encara no hem pres prou perspectiva del que va passar i per això m'agradaria dir alguna cosa sobre el moviment social que va portar al país a una efervescència política que, hores d'ara sembla que tothom ha oblidat enmig de les circunstancies actuals. Deixeu-me constatar abans que res un fet: degut a la globalització aquí, com també a d’altres llocs, socialment, políticament i ambiental hi ha una tensió molt important. Això ve de que tenim una situació en la qual ambientalment i a nivell de recursos estem al límit. Per fer front a aquesta situació calen canvis molt profunds que vinguin d’una visió diferent del món. I aquests canvis han de reflexar-se en tres nivells: polític, socio-cultural i de gestió ambiental.

A nivell polític cal un canvi radical de fer les coses. Una oportunitat d’aquest canvi radical va ser, i és, tot el moviment per la independencia de Catalunya. Això és així per la part que té de canvi de regles del joc i d’oposició a l’stablishment o l’statu quo.

Així, el moviment per la independència de Catalunya ofereix unes possibilitats interessants pel que fa a la transició cap una gestió més propera a la societat, més descentralitzada i més lligada als interessos de la població i a la protecció del medi ambient que no pas els actuals estats-nació (construïts, o a mig fer com l’Espanyol). De fet, l’aspiració de crear un estat independent i diferent de l’actual neix com un descontentament general envers com es va gestionar la crisi del 2008-2010, i les seves seqüeles per una banda i per la frustració de gran part de la societat catalana cap a un model polític (l’autonomista, resultat del règim del 78) que mostrava (i mostra) signes evidents d’esgotament. D’aquí sorgeix l’empenta per reformar aquest model, confiant en que l’anomenada ‘transició’ no s’havia acabat i, per tant, es podia impulsar un model encara més descentralitzat per regenerar tot l’estat. Això ve d’una llarga tradició dels darrers dos segles (XIX i XX) en els quals Catalunya ha estat un motor no només econòmic sinó polític pel que fa a la modernització de l’estat Espanyol. D’aquí que primer es proposés una reforma de l’estatut, que no només va fallar, sinó que va ser motiu de befa per la nació dominant a l’estat, la que assimila la idea d’Espanya per la de Castella. Aquest menyspreu neixia d’una prepotència característica de qui sap que, no només té el poder, sinó que controla els mitjans que difonen el discurs que serà consumit per les masses. La resta ja ho coneixem: alternativa si no ens escolten i ens ridiculitzen? Marxar. El problema ara és com ho fem per marxar si la nació dominant (Espanya-Castella) és la que controla no només la força sinó el discurs i la propaganda. Però anem a pams. En el moment que estem vivint podem constatar:

• la inoperància majoritària (amb excepcions) de la classe política degut a la contaminació del règim del 78 i a una estructura política que neix ja viciada i presenta greus mancances democràtiques, tal com vaig apuntar en un post de fa ja temps.
• clarificació de la situació respecte de l’1O del 2017. La independència és un moviment revolucionari que no pot confiar en les institucions existents per a la seva culminació. Això ha quedat palès tant l’Octubre del 2017, com en els anys següents, en els quals, a partir d’aquell punt només hi ha hagut renúncies a nivell polític (i social) devant de la repressió de tot el moviment independentista. 
• com a moviment revolucionari que és, no pot ser mai reformista i, per tant, cal que sigui rupturista en els tres eixos principals: nacional, social i ambiental.

A partir d’aquí cal tenir clar en què s’ha equivocat i, al meu entendre, es continua equivocant, el moviment independentista. Segons els discursos que he sentit a la manifestació de la diada, per exemple:

• l’ideari del moviment, per tal com ha anat evolucionant s’ha bastit a ‘la contra’, és a dir, la independència com la solució als mals que venen d’Espanya. 
• el punt antenior ha portat a un discurs basat en el futur: el que hagim de discutir sobre com solucionar els problemes actuals, ho farem un cop el procés s’hagi culminat amb la independència, amb tot el que això comporta d’indefinició i, per tant, de feblesa i de sobre-estimació del procés.
• l’unionisme ha reaccionat, ho han fet imposant ‘la (seva) realitat’ com a solvència enfront del ‘fer volar coloms’: l’estat tindrà mancances, però funciona i ho fa per garantir l’ordre, si cal amb accions violentes i èticament, moralment i democraticament reprovables. Tot i que sabem que, citant a Asimov: ‘la violència és l’últim recurs dels incompetents’. A més, aquesta reacció, en l’aparell de propaganda espanyol ha capgirat la situació i ha transformat l’agressor en víctima (la política, la cultura i la imposició de la llengua Espanyola) i la víctima en agressor (els independentistes imposen la seva voluntat i la seva llengua al conjunt de la societat catalana que, majoritariament, es vol espanyola). I tot això ha agafat totalment desprevingut a l’independentisme, perquè confiava en la ‘solidesa’ dels fets.
• la propaganda nacionalista i colonial espanyola i els seus mitjans afavoreixen els grans interessos internacionals que fan, al seu torn, de mecanisme sostenidor del mateix estat. Per tant, internacionalment, els grans lobbies, són conservadors en els canvis polítics, sobre tot en el cas d’un moviment que té aspectes revolucionaris: més democràcia, més participació ciutadana, més empoderament de la col·lectivitat i de les decisions polítiques per part de la ciutadania, etc. 
• fruit d’aquesta propaganda (que fa segles que funciona), els catalans mentalment, directament o indirecta, acceptem la superioritat de la llengua i la cultura hispànica. Cosa que és rotundament falsa perquè no hi ha, objectivament parlant, cap llengua ni cultura superior a les altres. Això és típic de societats colonitzades i en parlaré en un altre post. 
• hi ha un darrer punt que tot sovint es menciona i és l’absència de lideratges aglutinadors. Aquest aspecte neix d’un problema estructural més gran, que és el fet de que hi hagi, en general, una classe política que ha perdut la vocació de servei a la societat. 

A. J. Tonybee va estudiar l’evolució de les elits socials, la seva decadència i el paper que comportava això en el col·lapse de la societat que dirigien. Tonybee comenta la desconnexió de les elits de la realitat i els reptes que enfronta la societat que dirigeixen com una de les causes de la decadència de la civilització que guien. Per tant, Catalunya pateix ara mateix aquest problema, juntament amb tot occident. A aquest fet s’hi suma la tendència global a la superficialitat i l’individualisme. Un problema característic de tots el col·lapses és la creixent ‘individualització’ de la societat. Això és, cada cop la noció de pertànyer a un grup cohesionat, relativament gran i amb unes característiques identificatives que moldegen positivament el comportament individual és més feble. En d’altres paraules, la gent va més a la seva i pensa menys en els altres. Això es dóna a tots els nivells però és, precisament, en els nivells de gestió més alts on això es fa més palès. He parlat manta vegades de la teoria d’Orlov de les fases del col·lapse. Aquesta teoria es pot veure des de la perspectiva de la pèrdua de consciència col·lectiva, que passats certs llindars, fa avançar en fases que redueixen l’abast de les interaccions socioeconòmiques per un creixent l’individualisme. Si prenem aquest punt de vista podrem entendre què passa amb els partits catalans actuals i amb alguns dels seus líders i les decisions que es prenen o les campanyes de des-informació que es fan. Actualment hem arribat a un punt en que molts (no tots) dels nostres representants polítics ja no són cap d’aquestes dues coses: ni ens representen ni fan política. No ens representen perquè no defensen els interessos del col·lectiu que els ha votat i, no només això, en són totalment indiferents, perquè creuen que amb una publicitat ben engreixada i sucosa tothom (o la majoria) s’empassarà qualsevol cosa. Per altra banda, i com a conseqüència d’aquest primer punt, tampoc no fan política, entesa com l’art de governar o gestionar els afers públics, perquè gestionen només els seus afers, això sí, amb recursos públics.

Fins aquí el diagnòstic. La proposta és utilitzar el potencial que tenim com a nació per modificar aquesta tendència. En aquest sentit el document que ha publicat l’ANC per revertir la situació, les Tesis d’Agost  va en aquesta direcció i proposa línies ideològiques molt interessants per reactivar el moviment. La proposta que faig aquí complementa aquest document. 

Cal tenir en compte que, per les seves característiques, Catalunya es un país amb un teixit social molt fort, per tant, això cal reforçar-ho, i aquí cal molta creativitat i confiança en el que som. Això permetrà bastir un moviment que hagi après del passat i que tingui la força de ser auto-crític de forma constructiva. 

Un error cabdal en aquests anys va ser assumir que sense llengua i cultura podíem tenir un estat independent, que podem ser independents com ho és Irlanda, amb la mateixa cultura del país del costat. La hipòtesi que hi havia per sota d’això era creure que hi havia una part important de la societat que, sent hispano-parlant, no acceptaria el moviment si es basava en una reivindicació cultural-nacional. Ja s’ha vist que això no és així i que realment, qui no accepta el moviment i se sent nacionalment espanyol és precisament perquè és impermeable a qualsevol cosa que qüestioni l’statu quo i creu que tant la llengua com la cultura catalana són inútils en el millor dels casos i una nosa que cal eliminar en el pitjor. Per tant, la renúncia a la llengua i la cultura no és una opció. Renunciar a la llengua en el moviment independentista és fer el joc al nacionalisme espanyol, que pretén eliminar totes les altres cultures peninsulars o reduir-les a la seva mínima expressió per tal que acabin desapareixent. 

Per tant, primer pas, prestigiar i donar valor al que som: la nostra cultura i la nostra llengua, i aquí hi ha molt camí per correr mentre encara siguem una pseudo-autonomia de l’estat. 

Per altra banda, cal engrescar a tothom amb el moviment independentista. La lluita per la independència és renovadora i revolucionària en el sentit de canviar l’estructura socio-política. Cal convidar a tothom que defineixi com vol que sigui la nova república. Això sí, aquesta definició cal que parteixi d’unes bases comuns: democràcia, cultura i llengua i drets fonamentals i ambientals. I per això cal bastir consensos grans i posar negre sobre blanc què implicarà la independència. 

Hi ha hagut un intent en aquesta direcció, la proposta de constitució feta pel jutge Santi Vidal. El fet que va quedar esborrada fulminantment dels mitjans i del debat polític, n’indica el perill per a l’estat. Reconeixent aquest primer intent de constitució, crec que es pot prendre com un inici per tal de que la societat i el moviment independentista expressi què vol ser com estat. Això és una oportunitat i una opció guanyadora si s’articula i es desenvolupa correctament, ja que permet bastir i definir objectius concrets. 

Si m’ho permeteu, la constitució ha de ser innovadora en els tres àmbits que he mencionat abans: democràtic (organització territorial, representació política, defensa de les llibertats i definició de deures), socio-cultural (com protegir i potenciar una cultura minoritzada i desprestigiada i la seva llengua, instruments necessaris per aconseguir-ho i mecanismes de gestió democràtica d’aquests instruments) i ambiental. En aquest darrer punt, el més important, ja hi ha alguna aportació interessant, per exemple en aquest article, en la proposta del Manifest per una Transició Ecosocial Justa i Democràtica i en les 52 mesures per a una transició ecosocial. Des del meu punt de vista la independència ha d’implicar necessèriament la defensa de la terra i de la Terra al mateix temps, perquè no té sentit una sense l’altra. La transició a un nou sistema o un nou estat ha de ser justa socialment i ambiental o no és transició, és gestió del col·lapse, amb tot el que això implica. 

Molta de la gent que s’havia il·lusionat amb el moviment independentista ara està decebuda o desesperançada. Però el fet de que hi hagi un nombre molt important de persones que encara cregui en el projecte és indicatiu de que és sòlid i que, malgrat les dificultats, en el futur té moltes opcions de tirar endavant. Cal però entomar reptes i construir, cal bastir unes estructures socio-polítiques que no depenguin de la representació institucional sinó que estiguin orientades a utilitzar-les de forma molt concreta i curta en el temps per construir unes noves estructures més d’acord amb les necessitats presents i futures. Cal un projecte engrescador bastit amb opcions, no amb negacions obertes: tenim una finestra d’oportunitat única per reprendre el camí polític allà on el 2017 no es va saber arribar, però només si aprenem dels errors i proposem un relat transformador de la societat, ja que sense un objectiu clar per després de la independència no podem tenir la força necessària per tirar endavant. I la proposta, repeteixo, és clara: una constitució que defineixi una república ampliament democratica, socialment oberta des d’una defensa de la llèngua i cultura catalana i ambientalment revolucionària en la defensa del patrimoni natural (ecològic i ambiental) per a les generacions futures. 

Salutacions,

SZD