dijous, 25 d’agost del 2011

Nacionalismes i Oil Crash: Catalunya i Espanya

(http://www.racocatala.cat/noticia/21612/lestat-espanyol-sidentifica-franquisme-parlament-europeu)

Benvolguts/des,
Em surto de la serie de la TRE per fer un post polític, més que res
per donar lloc a debat entre els (pocs) lectors del bloc. Per tant el
que diré no és res que vulgui que passi si no, més aviat, quelcom que
pot passar, és a dir un risc al qual ens hauriem (o ens haurem)
d'enfrontar més aviat que tard. Bé, per centrar una mica el meu punt
de vista dividiré el post en tres parts: antecedents històrics,
indicis actuals i possibles escenaris de risc, a més  d'una petita (però
important)
reflexió final . El fil d'aquest post és
escatir algunes situacions que es poden donar amb alta probabilitat,
poder-les identificar i prepar-nos-hi al millor possible. La idea és donar uns possibles escenaris que tenen un nexe comú, una sensació que percebem els que estem conscienciats sobre el
problema de la crisi energètica i que apareix ocasionalment a les
discussions amb d'altres companys peakoilers: la deriva
violenta de la societat. Això, però, serà ja tema d'un altre post.

Antecedents històrics

No cal dir que, pel que fa a la realitat nacional Catalana fa segles
que s'ha plantejat com un repte i una necessitat veure d'integrar la
nostra personalitat i identitat nacional en un estat dominat
culturalment i ideològica per una altra nació, la Castellana o, com es
coneix actualment, l'Espanyola. Bé, dit això ,no faré cap llista del
que representa aquest encaix ni si s'ha aconseguit (és clar que no) o
si es possible o no que s'aconsegueixi (d'això, cada lector en tindrà la seva opinió). El
que vull ressaltar aquí és que la tendencia històrica ha deixat dues
identitats que, lluny de conviure simbiòticament (per dir-ho en termes
ecològics) han tingut una relació complicada. Per tant, una manera de
veure la relació històrica entre identitats és veure la seva plasmació
política i, això (per un llec en politologia com jo) és podria
resumir, grollerament, com l'enfrontament de dues visions
nacionalistes: la Catalana i l'Espanyola. Deixeu-me clarificar aquí
que el
terme nacionalista ha estat manipulat (demonitzat diria jo) des de fa alguns anys
interessadament, fent veure que segons qui no era nacionalista, però
si prenem la definició de nacionalisme (entès com l'expressió
política d'un sentiment nacional o de nació) veurem que això és
totalment falaç. En fi, que a l'estat Espanyol tindriem, com a
Catalunya, un ventall dins el mateix nacionalisme, que aniria des del
nacionalisme espanyol 'tolerant' amb les identitats perifèriques
(el Català entre elles) en un extrem i l''agressiu', que pretén
esborrar aquestes identitats eliminant la seva cultura i llengua, en l'altre. D'aquest tipus
de nacionalisme excloent i xenòfob en tenim un referent clar en el
franquisme, que és un moviment ideològic encara present, legal a
l'estat, que fa una defensa desvergonyida del terrorisme d'estat per
eliminar, entre d'altres depuracions, les identitats i cultures
diferents de la Castellana.
Al nacionalisme espanyol hi sorgeix com a contrapart política el
nacionalisme català, també amb un ventall ampli, que va des del
folklorisme anecdòtic fins a l'independentisme més deshinibit, tots
ells això sí, sempre emmarcats, per tradició, dins d'una forta
convicció majoritària democràtica i noviolenta (cal mencionar aquí clarament les excepcions
terroristes desmantellades de l'època dels 80). En fi, tenim doncs
que històricament hi ha una base política de tensió entre l'estat
Espanyol, fortament nacionalista, i unes identitats nacionals que
lluiten per sobreviure culturalment a un estat hegemònic amb
tendències uniformitzadores.

Indicis actuals

Que el nacionalisme espanyol més radical s'està desacomplexant, ja fa
temps que és força evident, des de que el PP va arribar al poder i,
sobretot quan ho va fer amb majoria absoluta, els ideòlegs
d'aquest partit es van veure reafirmats per, d'una forma
cada cop més descarada, reviure la ideologia que mai han negat i que,
via la fundació FAES, o des d'altres 'associacions d'intel·lectuals'
que van redactar el
'manifiesto por una lengua común', han actualitzat però que no és res
més que nacionalisme excloent, ja que afirma que hi ha una cultura i
llengua vàlida, l'espanyola, a la qual totes les altres han de
sotmetre's (això és nacionalisme lingüístic). Bé, això no es res més que el que va fer el general Franco
durant 40 anys, atacar les altres cultures peninsulars per intentar
fer-les desaparèixer i, casualitats de la vida, el PP, precisament no
ha condemnat mai el franquisme ni la dictadura, però clar, suposo que
una dictadura com la de general Franco no va ser terrorisme d'estat,
no? En fi, estem parlant d'indicis, anem per més. L'altre gran partit
nacionalista espanyol el PSOE, amb sucursals regionals a totes les
autonomies, no ha fet res per oposar-se a aquesta deriva
ultranacionalista espanyola, senzillament ha pactat quan li ha
convingut electoralment i s'ha aprofitat, com ho ha fet el PP, de
l'herencia franquista per mantenir una estructura d'estat només
parcialment democràtica, perquè, tot i que no sóc expert en dret, el
que és molt evident és que l'estat que tenim no és un estat
democràtic, perquè un estat democràtic es caracteritza a més de per poder
votar, per tenir una separació clara dels tres poders i perquè, sobre
tot, la voluntat del poble és sobirana. En aquest estat la voluntat del
poble és filtrada, condicionada i revocada per uns senyors jutges del màxim tribunal espanyol,  escollits a dit.
Curiosament,  els moviments de moda actualment que
reclament més democràcia no diuen res
d'aquesta herència franquista i es centren en les circumscripcions
electorals o es passen a un radicalisme assembleari que, estaria bé si
haguessim fet els deures abans pel que fa al que ja està inventat i
funcionant en d'altres països. En fi, que ja veiem que els indicis
actuals ens indiquen que segurament prendrem mal. Per un costat un
estat hereu d'una dictadura, als crims de la qual ningú ha passat
comptes i que, a més d'això, aquesta casta de privilegiats (els hereus
de la dictadura), lluny
d'avergonyir-se'n veuen lícit i natural tornar a imposar la seva
ideologia supremacista ja sense cap vergonya, amb excuses que farien
riure si no fessin agafar vergonya aliena (recordo que hi ha partits clarament feixistes
legals a l'estat, partits que fan bandera del terrorisme d'estat i del
racisme, de la violència ideologica... no hi havia una llei de
partits? ah! que només s'aplica a un determinat tipus de terrorisme). En mig de tot això, amb un
acte d'irresponsabilitat extrema s'alimenta a Espanya un
anti-catalanisme ferotge, per senzillament des d'aquí defensar democràticament
drets reconeguts a la carta de les nacions unides com a drets humans
(el dret d'autodeterminació n'és un d'ells) drets que no són
qüestionats per altres nacions llunyanes (el Tíbet, per exemple) però
quan toquen 'la unidad sagrada de la patria', llavors no valen. En fi,
que aquest anti-catalanisme per un costat, més el fet de sentir-se
menyspreat per l'altre i directament robat (l'espoli fiscal d'un 10% de PIB a Catalunya, reconegut pel mateix estat Espanyol no és dóna en cap altre zona de cap altre estat de la UE) fa que la corda es tensi  cada cop més. Si a tot això li sumem el fet que, tal com diu la Constitució Espanyola, l'exèrcit és el garant de la unitat de la 'patria' doncs ja tenim un coctel molotov servit, senyors, només cal afegir-hi l'espurna de l'oil crash perquè tot exploti.

Escenaris de risc

Aquí proposaré dos escenaris,  però es poden donar diverses combinacions intermitges:

Escenari 1. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
poc temps després es comencen a 'desactivar' les autonomies per reduïr
el dèficid que suposen, això s'utilitza clarament per atacar el poc
autogovern que queda de les altres nacions que hi ha a l'estat, en particular l'acarnissament és
més gran a Catalunya, s'anul·la definitivamen la inmersió lingüistica (tot i que canviar tot un sistema educatiu en època de carència això no és llençar diners i malbaratar recursos, com tampoc ho és obsedir-se amb una estructura ferroviaria radial encara que s'acabin tancant determinats trams per absència de viatgers). Si aquest atac a la ja malmesa cultura catalana no és prou, és a dir si no hi ha reacció per part de CiU i els partits autonomistes catalans, és seguiran envaïnt competencies fins a arribar a una prohibició de 'facto' de la llengua, sigui per menyspreu (provinciana i poc universal: de fet això ja es fa i s'ha vingut fent sempre, 'en espanyol, para que todo el mundo lo entienda', em van demanar en una xerrada a Pl. Catalunya els indignats). El fet és anul·lar l'autogovern, si ningú protesta s'aconsegueix el que es vol per submissió, si hi ha protestes del poble es reprimeix i si la resposta és institucional, llavors millor perquè ve el següent escenari. CiU accepta desapareixer intengrant-se a un PP en alça, en vista de que hi ha un retorn a un govern de concentración nacional espanyola. En aquest escenari degut a la manipulació dels mitjans de comunicació i a una repressió i censura encoberta, no hi ha reacció dels altres partits ni tampoc reacció popular en front de la perdua de llibertats individuals i col·lectives.


Escenari 2. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
segueix la seva política actual contra els nacionalismes perifèrics com en
l'escenari anterior, però a diferència d'aquest hi ha una reacció
popular que es tradueix en una d'institucional, el parlament i la
Generalitat es planten i declaren mesures d'oposició i la preservació
dels drets garantits a la mateixa Constitució Espanyola (alerta, perquè
no estic parlant de cap declaració d'independència, només de mantenir
l'autonomia). Aquest gest és interpretat per la part espanyola i venut
com una declaració de secessió i l'exercit surt al carrer per 'posar
ordre'. En fi, el govern de la Generalitat i part del parlament és engarjolat (hi ha precedents històrics, recordem Companys?) i es decreta l'estat militar i el toc de queda a tots els grans nuclis
urbans. Punt final, a partir d'aquí només cal llegir algun llibre d'història de després de la guerra civil per saber el que segueix i el que ens espera als catalans...

Reflexió final

Perquè m'he embrancat en un post tant especulatiu? Doncs perquè com
d'altres peakoilers em preocupa la reacció de la gent en moments de
tensió política i em preocupa més que res que es manipuli a la gent
per crear agitació com a excusa per després aplicar una repressió
desproporcionada. El sentit d'aquest post és tenir clar que aquest són
els riscos que ens podem trobar i que si ens trobem aquests escenaris
tinguem clar que les persones són el més important. Durant escenaris
de tensió política parts de la societat poden prendre partit i
estigmatitzar als 'altres'. Més que la repressió que pot venir per part
de l'exèrcit, el que pot ser realment perillós és que la societat
entri en una espiral violenta, que se separi els unionistes dels
independentistes, com els de dretes o els d'esquerres, els 'capitalistes' del 'poble'. La ideologia no
és el problema, tots sabem que el problema és no comprendre que hem
arribat al cim de producció de tots el recursos en el planeta. El
problema és no comprendre que no hi ha enemics, el veritable enemic és
la ignorància, que ens pot portar, com als habitants de l'Illa de
Pascua, al col·lapse. Aquest enemic, la ignorància, pot ser vençut com
va fer Sòcrates o com van fer a nivell col·lectiu els japonesos a
l'Època Edo, i dur-nos a uns escenaris post-col·lapse que ens
facin dignes del nom que ens hem donat com a especie: homo sapiens.
Salutacions,
SZD