dijous, 25 d’agost de 2011

Nacionalismes i Oil Crash: Catalunya i Espanya

(http://www.racocatala.cat/noticia/21612/lestat-espanyol-sidentifica-franquisme-parlament-europeu)

Benvolguts/des,
Em surto de la serie de la TRE per fer un post polític, més que res
per donar lloc a debat entre els (pocs) lectors del bloc. Per tant el
que diré no és res que vulgui que passi si no, més aviat, quelcom que
pot passar, és a dir un risc al qual ens hauriem (o ens haurem)
d'enfrontar més aviat que tard. Bé, per centrar una mica el meu punt
de vista dividiré el post en tres parts: antecedents històrics,
indicis actuals i possibles escenaris de risc, a més  d'una petita (però
important)
reflexió final . El fil d'aquest post és
escatir algunes situacions que es poden donar amb alta probabilitat,
poder-les identificar i prepar-nos-hi al millor possible. La idea és donar uns possibles escenaris que tenen un nexe comú, una sensació que percebem els que estem conscienciats sobre el
problema de la crisi energètica i que apareix ocasionalment a les
discussions amb d'altres companys peakoilers: la deriva
violenta de la societat. Això, però, serà ja tema d'un altre post.

Antecedents històrics

No cal dir que, pel que fa a la realitat nacional Catalana fa segles
que s'ha plantejat com un repte i una necessitat veure d'integrar la
nostra personalitat i identitat nacional en un estat dominat
culturalment i ideològica per una altra nació, la Castellana o, com es
coneix actualment, l'Espanyola. Bé, dit això ,no faré cap llista del
que representa aquest encaix ni si s'ha aconseguit (és clar que no) o
si es possible o no que s'aconsegueixi (d'això, cada lector en tindrà la seva opinió). El
que vull ressaltar aquí és que la tendencia històrica ha deixat dues
identitats que, lluny de conviure simbiòticament (per dir-ho en termes
ecològics) han tingut una relació complicada. Per tant, una manera de
veure la relació històrica entre identitats és veure la seva plasmació
política i, això (per un llec en politologia com jo) és podria
resumir, grollerament, com l'enfrontament de dues visions
nacionalistes: la Catalana i l'Espanyola. Deixeu-me clarificar aquí
que el
terme nacionalista ha estat manipulat (demonitzat diria jo) des de fa alguns anys
interessadament, fent veure que segons qui no era nacionalista, però
si prenem la definició de nacionalisme (entès com l'expressió
política d'un sentiment nacional o de nació) veurem que això és
totalment falaç. En fi, que a l'estat Espanyol tindriem, com a
Catalunya, un ventall dins el mateix nacionalisme, que aniria des del
nacionalisme espanyol 'tolerant' amb les identitats perifèriques
(el Català entre elles) en un extrem i l''agressiu', que pretén
esborrar aquestes identitats eliminant la seva cultura i llengua, en l'altre. D'aquest tipus
de nacionalisme excloent i xenòfob en tenim un referent clar en el
franquisme, que és un moviment ideològic encara present, legal a
l'estat, que fa una defensa desvergonyida del terrorisme d'estat per
eliminar, entre d'altres depuracions, les identitats i cultures
diferents de la Castellana.
Al nacionalisme espanyol hi sorgeix com a contrapart política el
nacionalisme català, també amb un ventall ampli, que va des del
folklorisme anecdòtic fins a l'independentisme més deshinibit, tots
ells això sí, sempre emmarcats, per tradició, dins d'una forta
convicció majoritària democràtica i noviolenta (cal mencionar aquí clarament les excepcions
terroristes desmantellades de l'època dels 80). En fi, tenim doncs
que històricament hi ha una base política de tensió entre l'estat
Espanyol, fortament nacionalista, i unes identitats nacionals que
lluiten per sobreviure culturalment a un estat hegemònic amb
tendències uniformitzadores.

Indicis actuals

Que el nacionalisme espanyol més radical s'està desacomplexant, ja fa
temps que és força evident, des de que el PP va arribar al poder i,
sobretot quan ho va fer amb majoria absoluta, els ideòlegs
d'aquest partit es van veure reafirmats per, d'una forma
cada cop més descarada, reviure la ideologia que mai han negat i que,
via la fundació FAES, o des d'altres 'associacions d'intel·lectuals'
que van redactar el
'manifiesto por una lengua común', han actualitzat però que no és res
més que nacionalisme excloent, ja que afirma que hi ha una cultura i
llengua vàlida, l'espanyola, a la qual totes les altres han de
sotmetre's (això és nacionalisme lingüístic). Bé, això no es res més que el que va fer el general Franco
durant 40 anys, atacar les altres cultures peninsulars per intentar
fer-les desaparèixer i, casualitats de la vida, el PP, precisament no
ha condemnat mai el franquisme ni la dictadura, però clar, suposo que
una dictadura com la de general Franco no va ser terrorisme d'estat,
no? En fi, estem parlant d'indicis, anem per més. L'altre gran partit
nacionalista espanyol el PSOE, amb sucursals regionals a totes les
autonomies, no ha fet res per oposar-se a aquesta deriva
ultranacionalista espanyola, senzillament ha pactat quan li ha
convingut electoralment i s'ha aprofitat, com ho ha fet el PP, de
l'herencia franquista per mantenir una estructura d'estat només
parcialment democràtica, perquè, tot i que no sóc expert en dret, el
que és molt evident és que l'estat que tenim no és un estat
democràtic, perquè un estat democràtic es caracteritza a més de per poder
votar, per tenir una separació clara dels tres poders i perquè, sobre
tot, la voluntat del poble és sobirana. En aquest estat la voluntat del
poble és filtrada, condicionada i revocada per uns senyors jutges del màxim tribunal espanyol,  escollits a dit.
Curiosament,  els moviments de moda actualment que
reclament més democràcia no diuen res
d'aquesta herència franquista i es centren en les circumscripcions
electorals o es passen a un radicalisme assembleari que, estaria bé si
haguessim fet els deures abans pel que fa al que ja està inventat i
funcionant en d'altres països. En fi, que ja veiem que els indicis
actuals ens indiquen que segurament prendrem mal. Per un costat un
estat hereu d'una dictadura, als crims de la qual ningú ha passat
comptes i que, a més d'això, aquesta casta de privilegiats (els hereus
de la dictadura), lluny
d'avergonyir-se'n veuen lícit i natural tornar a imposar la seva
ideologia supremacista ja sense cap vergonya, amb excuses que farien
riure si no fessin agafar vergonya aliena (recordo que hi ha partits clarament feixistes
legals a l'estat, partits que fan bandera del terrorisme d'estat i del
racisme, de la violència ideologica... no hi havia una llei de
partits? ah! que només s'aplica a un determinat tipus de terrorisme). En mig de tot això, amb un
acte d'irresponsabilitat extrema s'alimenta a Espanya un
anti-catalanisme ferotge, per senzillament des d'aquí defensar democràticament
drets reconeguts a la carta de les nacions unides com a drets humans
(el dret d'autodeterminació n'és un d'ells) drets que no són
qüestionats per altres nacions llunyanes (el Tíbet, per exemple) però
quan toquen 'la unidad sagrada de la patria', llavors no valen. En fi,
que aquest anti-catalanisme per un costat, més el fet de sentir-se
menyspreat per l'altre i directament robat (l'espoli fiscal d'un 10% de PIB a Catalunya, reconegut pel mateix estat Espanyol no és dóna en cap altre zona de cap altre estat de la UE) fa que la corda es tensi  cada cop més. Si a tot això li sumem el fet que, tal com diu la Constitució Espanyola, l'exèrcit és el garant de la unitat de la 'patria' doncs ja tenim un coctel molotov servit, senyors, només cal afegir-hi l'espurna de l'oil crash perquè tot exploti.

Escenaris de risc

Aquí proposaré dos escenaris,  però es poden donar diverses combinacions intermitges:

Escenari 1. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
poc temps després es comencen a 'desactivar' les autonomies per reduïr
el dèficid que suposen, això s'utilitza clarament per atacar el poc
autogovern que queda de les altres nacions que hi ha a l'estat, en particular l'acarnissament és
més gran a Catalunya, s'anul·la definitivamen la inmersió lingüistica (tot i que canviar tot un sistema educatiu en època de carència això no és llençar diners i malbaratar recursos, com tampoc ho és obsedir-se amb una estructura ferroviaria radial encara que s'acabin tancant determinats trams per absència de viatgers). Si aquest atac a la ja malmesa cultura catalana no és prou, és a dir si no hi ha reacció per part de CiU i els partits autonomistes catalans, és seguiran envaïnt competencies fins a arribar a una prohibició de 'facto' de la llengua, sigui per menyspreu (provinciana i poc universal: de fet això ja es fa i s'ha vingut fent sempre, 'en espanyol, para que todo el mundo lo entienda', em van demanar en una xerrada a Pl. Catalunya els indignats). El fet és anul·lar l'autogovern, si ningú protesta s'aconsegueix el que es vol per submissió, si hi ha protestes del poble es reprimeix i si la resposta és institucional, llavors millor perquè ve el següent escenari. CiU accepta desapareixer intengrant-se a un PP en alça, en vista de que hi ha un retorn a un govern de concentración nacional espanyola. En aquest escenari degut a la manipulació dels mitjans de comunicació i a una repressió i censura encoberta, no hi ha reacció dels altres partits ni tampoc reacció popular en front de la perdua de llibertats individuals i col·lectives.


Escenari 2. El PP guanya les eleccions generals per majoria absoluta,
segueix la seva política actual contra els nacionalismes perifèrics com en
l'escenari anterior, però a diferència d'aquest hi ha una reacció
popular que es tradueix en una d'institucional, el parlament i la
Generalitat es planten i declaren mesures d'oposició i la preservació
dels drets garantits a la mateixa Constitució Espanyola (alerta, perquè
no estic parlant de cap declaració d'independència, només de mantenir
l'autonomia). Aquest gest és interpretat per la part espanyola i venut
com una declaració de secessió i l'exercit surt al carrer per 'posar
ordre'. En fi, el govern de la Generalitat i part del parlament és engarjolat (hi ha precedents històrics, recordem Companys?) i es decreta l'estat militar i el toc de queda a tots els grans nuclis
urbans. Punt final, a partir d'aquí només cal llegir algun llibre d'història de després de la guerra civil per saber el que segueix i el que ens espera als catalans...

Reflexió final

Perquè m'he embrancat en un post tant especulatiu? Doncs perquè com
d'altres peakoilers em preocupa la reacció de la gent en moments de
tensió política i em preocupa més que res que es manipuli a la gent
per crear agitació com a excusa per després aplicar una repressió
desproporcionada. El sentit d'aquest post és tenir clar que aquest són
els riscos que ens podem trobar i que si ens trobem aquests escenaris
tinguem clar que les persones són el més important. Durant escenaris
de tensió política parts de la societat poden prendre partit i
estigmatitzar als 'altres'. Més que la repressió que pot venir per part
de l'exèrcit, el que pot ser realment perillós és que la societat
entri en una espiral violenta, que se separi els unionistes dels
independentistes, com els de dretes o els d'esquerres, els 'capitalistes' del 'poble'. La ideologia no
és el problema, tots sabem que el problema és no comprendre que hem
arribat al cim de producció de tots el recursos en el planeta. El
problema és no comprendre que no hi ha enemics, el veritable enemic és
la ignorància, que ens pot portar, com als habitants de l'Illa de
Pascua, al col·lapse. Aquest enemic, la ignorància, pot ser vençut com
va fer Sòcrates o com van fer a nivell col·lectiu els japonesos a
l'Època Edo, i dur-nos a uns escenaris post-col·lapse que ens
facin dignes del nom que ens hem donat com a especie: homo sapiens.
Salutacions,
SZD

9 comentaris:

AMT ha dit...

Jo veig probable un escenari al qual es faci servir Catalunya com a boc expiatori, però no crec que vingui d'una supressió directa de la llei de normalització lingüística. Més aviat ho veig com a una càrrega continua des dels mitjans de comunicació contra Catalunya, esperonada pel Govern d'Espanya òbviament, fent veure que en mig de la necessitat i problemes que es passen a Espanya a Catalunya no fan més que queixar-se però tenen de tot. Això aixecarà més ràbia i més ganes de marxar contra Catalunya, como si fent-ho es pogués resoldre la crisi espanyola, como si Catalunya fos la causa última d'aquesta crisi (això s'arribarà a dir, ja m'ho veig venir).

Per una altra banda, aquesta vegada el poble de Catalunya podria reaccionar. Però no amb armes sinó amb intel·ligència; ja et vaig donar la meva opinió d'alguna cosa que es podria fer.

Una abraçada.

zhongdi ha dit...

Doncs sí, estaria bé algun tipus de reacció tot i que jo no en confio gaire, ja ho saps. Però tant de bo, més que res per recuperar una mica la dignitat com a poble. En fi, ja veurem com acaba tot plegat, però ja sabem que buscar bocs expiatoris és el més fàcil i estem en una societat que busca, precisament, les explicacions i els recursos fàcils per un costat i, per l'altre, una resposta bel·ligerant, noviolenta implica constància, esforç, sacrifici... qualitats poc habituals en qualsevol societat occidental.
Salutacions,
SZD

GA ha dit...

Una precisión histórica, Franco no sólo hizo daño a las "culturas" (lo siento si lo pongo entrecomillado, pero no acepto la vinculación exclusiva de cultura con la tradición etnográfica de un pueblo, para mi solo existe la cultura humana) periféricas, sino a esa "española" (tengo dudas pues para mi español es uno que habitaba en Hispania). ¿o es que los fusilados y exiliados de otras regiones no perífericas (¿Andalucía y Cantabria lo son?) del mundo de las artes, las letras, las ciencias, la enseñanza, etc. durante y después de la guerra no contaba ni formaba parte de esa "españolismo" (si lo vemos así, claro)? Y recuerdo que en todo caso no solo en Catalunya sino en el resto del Estat el franquismo impuso una obligaciones morales y éticas basadas en un falso enaltecimiento nacionalista (manipulación de la Historia) y en un fundamentalismo católico. Y eso pasaba por prohibir una determinada lengua, pero también por impedir un determinado baile local en unas fiestas que no tuviera raíz cristiana. Lamentablemente como bien comparto contigo, la Constitución y el actual sistema parece la renovación de ese régimen en las cuestiones de división de poderes, sobretodo con la justicia, en la poca legibilidad y esclarecimiento de las autonomías, etc.

Yo el problema que veo en Catalunya aparte de cuestiones políticas son los desafíos económicos y sociales. El pais lleva más de de 10 años con una desaceleración y desubicación industrial (el offshore de occidente) y por tanto una economía cada vez mas terciaria centrada al turismo. Y ahora con la crisis se agrava con la desaparición del pequeño comercio. También unido a ello la caída de la demanda inmobiliaria, etc. Y en el tema social no se puede obviar la fuerte inmigración que habéis recibido en especial el cinturón de Barcelona para nada integrada en el "Catalanismo" y más bien con unas posturas cercanas al sometimiento divino coránico, sin olvidar sus problemas con su cobertura médica, educativa,etc. De ver unos riots (disturbios) a la inglesa por estos lares pondría mis ojos en en esas zonas.

Sds.

PD: Perdon por postear en castellá, no domino al complet la llengua, si quieres lo paso al catalá googliano.

zhongdi ha dit...

@GA, gràcies pel teu comentari. Veig que estem d'acord bàsicament en el fil principal del post: que l'estat que tenim, com hereu del franquisme és, diem-ne, deficitari pel que fa a la vocació democràtica i que això comporta especial perill en una situació de recursos decreixents. Pel que fa a les altres qüestions que apuntes sobre el franquisme, també d'acord en el fet que la neteja i la repressió es va patir per tot l'estat, per tal d'imposar una ideologia molt concreta i depurar qualsevol dissidència. Això és cert i quan dic que el terrorisme d'estat franquista feia altres depuracions em referia a això. El que també dic és que si a d'altres zones es va practicar i es va patir una repressió brutal, a Catalunya la vam patir en dos vessants: la de 'rojos' i la de 'separatistas', no se si et sonarà, cosa de la qual no es podia acusar algú de, posem per cas, castella. Amb això que quedi clar que no vull dir que les víctimes d'altres llocs siguin menys víctimes o que no patissin més, el que vull dir és que la natura de la repressió i, per tant, el bagatge històric aquí, fins i tot en això, és diferent i per tant cal veure la realitat socio-política a Catalunya de manera particular. No se si a tu t'haurà passat d'anar a algun lloc oficial (ja en 'democràcia') i trobar-te a algú que et digués: 'niño: hablame en cristiano', però es que actualment encara passa i si no que li preguntin al pobre noi al qui va pegar, l'any 2009, la guardia civil a Mallorca per parlar en català (http://www.diaridegirona.cat/espanya-internacional/2011/05/16/sancionen-guardia-civil-que-pega-jove-parlar-catala/487401.html). Però és que actualment, no a aquest nivell, en d'altres, a Barcelona i d'altres capitals, vas a un bar i et responen que: 'no te entiendo' o directament '¿como?' quan els parles en català, quan la llei diu que algú que treballa d'atenció al públic ha de respondre en la llengua en que se li dirigeixen, la majoria ja ni demanem que ens parlin en català, però que ens entenguin... Perquè dic això?, perquè l'estat, i això ho diu la constitució, té l'obligació de protegir les llengues d'Espanya, no? Doncs no es fa, i això genera tensió perquè la gent que ens identifiquem amb una cultura ens sentim menyspreats si no parlem en la 'llengua que val, la 'llengua realment útil', com si totes les llengües no fossin iguals: tothom té l'obligació de coneixer el castellà (l'Espanyol de la RAE, no? perquè el castellà es espanyol però, segons la constitució, també és espanyol el català, l'euskera i el gallec, però a la pràctica...) però cap obligació de coneixer les altres llengües en els seu territoris (això és el que es desprén directament de la sentència del constitucional sobre l'estatut Català), això no és un tracte supremacista i etnocentrista d'una cultura? Això no és herència franquista? l'espanyol és l'única llengua que és de coneixement obligat a tot l'estat, si totes són llengües espanyoles perquè no posar-les a totes en peu d'igualtat real? demanant que a cadascun dels territoris amb llengua pròpia, tinguin el mateixos drets i deures que el castellà. Fixem-nos que les estratègies recomanades per la FAES i implementades pel PP recentment van en la direcció d'atacar la llengua pròpia del territori: és veu la llengua no com una riquesa cultural, sigui la cultura entesa com vulguis, si no com un estorb en el camí del pensament únic... el més greu i perillós és que l'odi als catalans s'utilitzi com estratègia electoral.
...

zhongdi ha dit...

@GA. Continua:
Per tot això no et demanaré mai a tu ni a ningú que parli o escrigui en la meva llengua, cadascú s'expressa com vol i no penso que m'hagis de demanar perdó per res, és el que deia en el post, som companys de viatge en aquest camí que ens espera, que cada cop es va fent més incert, no hi ha diferències i menys quan podem entendre'ns perfectament cadascú des de la seva 'realitat etnogràfica' i històrica particular, sempre des del respecte i la igualtat, ara bé, també demano que a mi no m'obliguin a canviar de llengua al meu país o allà on es parli la meva llengua, just, no?
Finalment, sobre el que dius de la realitat social i econòmica de Catalunya, sobre la inmigració aquí i els problemes que pot comportar en un escenari d'Oil Crash, el meu comentari en aquest sentit, per extens, crec que val la pena fer-lo en un post que escriuré en breu.
Salutacions i gràcies de nou pel debat,
SZD

GA ha dit...

Estic d'acord. En el caso de las lenguas yo soy más partidario de prohibir las acciones que impidan a un individuo a expresarse en su código lingüístico que de protegerlas, pues al fin y al cabo una lengua es un como es un ser vivo, evoluciona y cambia constantemente según lo usen sus hablantes. Si, entiendo que al final hay que fijar unas reglas para que esto no sea un caos entre los propios hablantes de una lengua, y eso me hace recordar al euskera y al alemán, y sus procesos para normalizarlas. Es curioso que en mi comunidad de no ser por razones históricas (la entrada de los mesetarios en política) estaría posteando esto en una lengua cercana al occitán y al catalá, mientras en cada valle del norte aún persisten hablantes de esa lengua hoy todavía fraccionada (cada valle tiene sus particularidades) que se están muriendo porque sus descendientes ya no viven con ellos; que en la zona oriental parlen un catalá que parece que nadie quieren que lo hagan,ni los de un lado de la raya ni la otra; que haya varios intentos de normalización de esa lengua que desaparece y que exista una ley de lenguas que a nadie gusta o disgusta...Antiguamente uno no salía del valle y no sabía escribir, por eso no pasaban estas coasas.De todos modos como el Peak Oil es más un problema de mentalidad que de circunstancies externas. Si hay que hablar chabacano se aprende, si hay que desplazarse sin coche se aprende, la vida no debería dejar nunca de ser un proceso constante de aprendizaje. Quien no lo hace simplemente se muere o peor aún se convierte en un zombi, es decir en una amenaza para la sociedad.

Que por cierto la expresión de que me hables en cristiano me ha pasado alguna vez que otra con gente de mi idioma y no con palabras cultas ni técnicas precisamente.

Sts

David Pi ha dit...

La divulgació ràpida i massiva, a un nivell que tothom ho pugui entendre, és de vital importància per evitar que es pugui manipular la gent. No puc estar més en desacord amb els dirigents polítics que sabent la problemàtica dels recursos i la seva relació amb la crisi sistèmica eviten pronunciar-s'hi en públic per tal de no crear alarmisme. Quan la desesperació que ja ens afecta, afecti a la classe mitjana i alta (a casa seva), ja no calarà la veritat, calarà el missatge més fàcil.

No sé quin full de ruta té l'esquerra en aquest país però em fa l'efecte que és l'equivocat. A la pràctica són aliats del capital, atrapats en el curt-placisme.

ERC, IC, EUiA. Teniu l'organització, els diners i la infraestructura suficient per divulgar-ho. A que espereu? SE'NS ACABA EL TEMPS!

No ho entenc, està passant allò que Marx, en termes generals, va preveure fa un segle i mig. En aquesta pàgina i en d'altres que estic segur que heu llegit se us han explicat els motius concrets, i vosaltres, en ple llindar de la història, penseu que és millor no fer alarmisme?

REACCIONEU!

DavidE ha dit...

Això de Catalunya i Espanya acabará malament...

La reforma express de la Constitució és la prova més clara que no estem en una democracia i una broma de mal gust contra els ideals del moviment 15M en termes de participació ciutadana. Referendum JA (per l'amor de deu, si hi hauran eleccions el 20N, que costava organitzar un referendum el mateix dia!!!).

Les darreres decisions del TSJC només farán que radicalitzar cada una de les parts enfrontades. Crec que la societat catalana esta molt dividida i crispada en aquest tema.

És una gran incognita qui son els votants del PSC (n'hi ha de catalanistes?) o en realitat la inmensa majoria del seu electorat votaria PSOE i per la escola en castella.

CIU son uns venuts i uns cagats i sempre ho seran. ERC va traïr els seus ideals al segon tripartit. Però per qui estic més decepcionat és per IC. Simplement no entenc el seu discurs naïf, quan en una situació com la actual hauria de tenir mil propostes i alternatives.

Si un futur post crash-oil civilitzat requereix altes dosis de cooperació entre individuus i comunitats, el exemple patètic que estem donant amb el tema "nacionalismes" fa presagiar lo pitjor...

Davide
PS: Anims zhongdi, si que tens lectors. Proposo organitzar trobades locals amb gent sensibilitzada amb el tema per veure quins petits canvis quotidians esta fent en la seva vida cadescu de nosaltres. Podria ser molt enriquidor.

zhongdi ha dit...

@DavidE. Moltes gràcies pels teus comentaris i ànims. La situació política nacional, al menys pel que fa al futur més inmediat, no pressagia res de bo, com molt bé dius; només cal haver escoltat el discurs del president Mas d'avui parlant de 'mantenir l'estat del benestar', m'ha semblat deplorable...
Pel que fa a les trobades, em sembla una bona idea parlar de les estratègies d'adaptació a l'Oil crash, és a dir, experiències personals que puguin ajudar. Cal anar-ho madurant, falta veure qui hi participaria i, segons això, es pot buscar el lloc, el dia i hora.
Salutacions,
SZD