divendres, 15 de setembre de 2017

El col·lapse dels estats: Espanya


(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f7/Franco0001.PNG)

Benvolgudes lectores,
Escric aquest post i aviso abans de res que potser no agradarà a algunes de les (poques) lectores que té aquest bloc. Per això, qui no sigui independentista, pot deixar de llegir a partir d’aquí.

També vull remarcar que sóc conscient que dient el que dic en aquest post potser m’arrisco a que en un futur (llunyà o proper) em puguin denunciar i multar-me o anar a la presó, però arribats a aquest punt penso que (potser temeràriament) cal fer un acte de fermesa mostrant les pròpies idees.
Sí, sóc independentista des que he tingut opinió política (ja d’adolescent) perquè sempre he pensat que perquè la meva cultura pogués sobreviure o, al menys, morir dignament, calia que hi hagués alguna estructura política, reconeguda internacionalment, per poder recolzar-la.
Sempre he tingut clar que l’estat Espanyol anava a la contra (i encara hi va) de poder ser, sentir-se, parlar i viure amb normalitat en català i la cultura catalana i no tenir la sensació de que, per fer-ho, per senzillament desenvolupar-nos o viure en la llengua i la cultura de les generacions anteriors, havíem de demanar disculpes o agrair que ho poguessim fer, com si ens fessin un favor. El temps ha anat passant i, com tot, també el meu concepte de què podia significar la independència del meu país. Ara, a més de les raons que ja tenia fa molts anys, la penso com una manera de fer una transició més suau cap a unes estructures estatals fortament descentralitzades, tal com vaig apuntar en un relat de ficció fa temps. Així doncs si els estats han de col·lapsar o, al menys, els estats tal com els coneixem actualment, per mi, la millor manera és trocejar-los per transferir poder de dalt a baix. I d’aquí que el primer pas sigui que l’estat espanyol es desmembri en parts més petites, més properes a la gent i amb menys poder centralitzat. Bé, fins aquí la teoria.

Els fets indiquen una deriva més que preocupant, en els darrers dies les accions judicials i policials de l’estat espanyol indiquen repressió amb amenaces a càrrecs electes i a la població pel senzill fet de voler-se expressar democràticament. S’ha anat més enllà del que la pròpia Constitució Espanyola garanteix, com és la llibertat d’expressió, anul·lant actes públics per debatre, retirar i identificar persones per enganxar cartells, fins i tot hi ha hagut amenaces de mort a diputades que, si s’han condemnat, ha estat amb un però, accions policials en impremtes buscant el que ja saben que no trobaran, etc. En fi, espectacles i accions lamentables de part de qui, teòricament, ha de garantir la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans de l’estat. D’entrada no és tant estrany pensar que passaria això, perquè des de fa temps ja en tenim mostres d'aquesta manera de fer: atacs de la policia a periodistes, segrest de revistes satíriques, protecció per part de l’estat de presumptos delinqüents o una certa tolerància de l'aparell estatal de l’acció continuada de grups d’extrema dreta i d’assassins per motius ideològics, l’existencia i subvenció pública a entitats que enalteixen una dictadura militar, o l’existència encara en fosses sense identificar de restes mortals d’executats durant el franquisme, etc. La llista és llarga i no cal tampoc estendre's. Tot això havia anat passant a comptagotes i, per tant, les reaccions eren més aviat tèbies. El que crida l’atenció és que ara, degut a l’acció dels partits independentistes i a la inacció dels partits pretesament renovadors, això ho han hagut d’accentuar i, previsiblement, anirà a més... ja veurem fins on arriben.

La diagnosi. Deixeu-me aquí portar a tomb la teoria de les cinc fases del col·lapse de l’Orlov. Aquesta teoria precisament del que parla és de legitimitat, els sona? Doncs bé, l’estat espanyol, tant original històricament, està aconseguint d’avançar directament a la fase tres del col·lapse. Perquè no oblidem que, quan s’esdevé una dictadura o un govern del qual la majoria de ciutadans no se’n senten particips l’estat és amb allò que cal conviure, però també d’allò que poc en vols saber. Les dues primeres fases del col·lapse fa temps que s’intueixen en l’horitzó i, amb la següent onada recessiva, el col·lapse financer serà, sinó un fet, cada cop més a prop. Amb el que està passant aquests dies, l’estat Espanyol s’arrisca a una escalada de deslegitimació, no només a Catalunya sinó arreu. Les mesures repressores sempre acaben passant factura i més en una societat com l’actual en la que, encara que no ho sembli, hi ha certa capacitat de reacció.

Les conseqüències. La situació és molt més greu del que es pot pensar. I ho és per a tots els ciutadans de l’estat, no ho és només per als catalans que, històricament i com a col·lectiu, ja estem acostumats a rebre per defensar idees modernitzadores de l’estat: va passar tant a la primera República Espanyola, com després (guerra Carlina) també a la segona República Espanyola i durant la (mal anomenada) guerra civil espanyola. Realment s’estan tolerant de forma generalitzada aquests abusos d’autoritat que ja existien per exemple, per parlar en la nostra llengua (i haver de canviar per coacció directa o indirecta d’un agent de l’autoritat, en podria explicar algunes ‘anecdotes’ la més recent d’una amiga quan es va haver de renovar el DNI fa més d’un any). Ara però, si es continua amb aquest deixar fer, tant per a la resta de ciutadans de l'estat com per als catalans que 'ja els està bé', la cosa anirà a pitjor. Potser aconseguirà l’estat la seva finalitat d'aturar la celebració del referendum, però més enllà d’això, haurà aconseguit quelcom molt més valuós per al que alguns anomenen Règim del 78: veure fins on es pot arribar en els actes de repressió. Per tant, estem davant d’un test, d’un senyal clar que donarà a l’aparell estatal el missatge que, amb la combinació dels canals de comunicació de l’estat (públics o subvencionats) i l’acció judicial/policial es pot reprimir qualsevol opció política que no interessi. Més i tot, després de la derrota dels independentistes, qui s'arriscarà políticament a proposar canvis fonamentals en l'estat sense risc de ser acusat d'anticonstitucional o ilegal? Ara toca als independentistes catalans, però més aviat que tard aniran a buscar a qualsevol que s’aparti del que es considera ‘constitucional’ segons el seu criteri.

I més enllà del que significa per les llibertats individuals i col·lectives, això porta a una deslegitimació de l’estat que, llavors, només es sosté per la força repressiva i la por (en tenim exemples ben propers històricament parlant). Per tant, quan aquesta estructura coactiva es debiliti i, amb el col·lapse ho farà, es fragmentarà en mil bocins i anirem directament cap una societat políticament descentralitzada, ja que requereix menys recursos de tot tipus. El punt aquí és que, si aquest és el cas, es farà d’una manera més caòtica i desordenada, amb més manipulació i corrupció que va associada sempre a la falta de transparència i control públic. Aquí hom pot pensar que, si hi hem d’arribar és igual com ho fem. Doncs no, no serà el mateix arribar-hi amb la confiança en la col·lectivitat i en el veí, que amb la por de que el veí et denunciï o que s’estengui la certesa que qualsevol persona que pretengui gestionar allò compartit ho farà per benefici propi o dels seus. Perquè això, directament, és garantitzar que, amb poc temps es passi ja a la fase de col·lapse social.

Perquè del que estem parlant al cap i a la fi és de frenar la tendència a l’individualisme i a l’egoïsme social. Estem parlant de trobar maneres per a què la societat consideri allò públic com allò de tots i els treballadors públics i representants polítics com a servidors socials. Estem parlant d’això per evitar una costa avall perillosa pel que fa a la igualtat social necessària per adaptar-nos a les dificultats que ja estem començar a afrontar.

Per tant la ‘qüestió catalana’ ja no és si sí o si no, la qüestió que tenim devant ara mateix és com volem col·lapsar? Un escenari ens obre possibilitats (només possibilitats, no certeses, però això ja és molt) l’altre, el continuista (ple de certeses, molt negres, per cert) ja sabem on ens porta, cada dia està més clar cap allà on ens porta: de retorn a un sistema d’on ens pensavem que n’havíem sortit ja fa molt de temps.
Salutacions,
Jordi Solé (SZD)

dimecres, 30 d’agost de 2017

Navegant el col·lapse


(https://w-dog.net/wallpaper/william-turner-fishing-boats-entering-the-harbor-of-calais-pattern-seascape-sea-waves-storm-people-ship-sail/id/328895/)

Benvolgudes lectores,

Aquest mes que acaba ha estat especialment intens i desagrable degut als atemptats patits a Barcelona i Cambrils. Aquests fets van ocasionar un estat de xoc pel fet de veure un entorn com les Rambles de Barcelona, molt familiar i estimat, tacat de sang, amb morts i ferits en unes escenes que semblava que estaven tretes d’una pel·lícula més que formar part d’una realitat colpidora. Aquests fets abominables han provocat un gran impacte social. El primer que cal remarcar és que encara és aviat per arribar a escatir els detalls, motivacions i trames d’interessos que han mogut a uns joves a l’odi i la violència indiscriminada cap a persones innocents. Però més enllà dels anàlisis detallats el que m’interessa aquí és veure de donar un punt de vista del que ha passat des de la perspectiva de la crisi de la civilització industrial i del col·lapse que anem vivint, la major part del temps, sense adonar-nos-en fins que realitats com la del 17 d’agost ens colpegen fortament. Els fets d’aquest tipus que hem anat visquent aquests anys a diferents ciutats europees esquitxen ‘la normalitat’ de la nostra opulenta societat per fer-nos adonar d’una ‘altra realitat’.

Més enllà de la violència que traspua la nostra societat de forma constant i que, com més avança el col·lapse més s’exagera, el que fan aquests fets a més d’arrabassar vides innocents horriblement és qüestionar els pilars conceptuals sobre els quals es recolza la nostra quotidianitat. Em va cridar l’atenció precisament el lema amb el que es va convocar la manifestació de rebuig dels atemptats i de recolzament de les víctimes: ‘No tinc por, no tenim por’.



Quan vaig veure això el que vaig pensar és que el que en realitat es volia dir era: ‘No vull/volem tenir por’. Perquè al cap i a la fi el que volem és (tot i tenir por) no tenir-ne. Per mirar de bregar amb aquest sentiment d’indefensió i inseguretat acudim ràpidament al relat, a l’explicació que ens tranquil·litzi racionalment, que ens consoli i ens digui que, d’alguna manera, això que ha passat no pot tornar a passar o si més no, no ens passarà a nosaltres o algun ésser estimat. Llavors es pot fer una anàlisi superficial per fugir d’estudi (buscant bocs expiatoris) i amagar el cap sota l’ala (com la majoria de mitjans han fet), fer una anàlisi més profunda com fan alguns mitjans o fer una anàlisi que té en compte, precisament, el context de col·lapse en el qual ens estem endinsant. Aquestes anàlisis, ens porten a pensar que si no hi fem res, la tendència serà a augmentar la violència en aquesta lluita pels recursos. I és en aquest sentit que podem arribar a pensar que, al cap i a la fi, això que estem vivint és una guerra, una guerra pels recursos, entre estats (que són una part del problema) o entre classes socials: pobres contra rics.

Però crec que, malgrat les anàlisis racionals, ens cal algun relat que ens allunyi de la por i ens reconforti i això, benvolgudes lectores, encara no ho he trobat, precisament perquè des del món dels peakoilers encara no hem aconseguit d’anar més enllà de la crítica i de directrius generals de què cal fer. No estic aquí parlant de donar un corpus teòric i pràctic a la transició i a un nou sistema en equilibri amb el medi ambient, no vull que em malinterpreteu, hi ha intents molt seriosos des de l’economia ecològica, els moviments decreixentistes, ciutats en transició, etc. tal com he comentat moltes vegades. Precisament aquests moviments treballen la vessant racional i la social, però no l’emocional, la personal, només algun llibre com el de la Carolyn Baker  segueix aquesta direcció. Crec que paral·lelament a això cal bastir també una aproximació filosòfica que doni una opció al consumisme desmesurat, al materialisme i a la falsa promesa de que en acumular possessions està la clau de la felicitat. En aquesta direcció en tenim ja mostres molt reeixides com les aportacions de Jordi Pigem o Jorge Riechman. Però cal, encara, trenar aquestes tres vessants: conceptual/tècnico-científica, psicològica i filosòfica per donar un relat alternatiu i prou atractiu que, al mateix temps, ens aporti el mapa personal per a navegar aquests temps convulsos de col·lapse civilitzatori.

La proposta que llenço des d’aquí és començar per plantejar uns valors diferents als que actualment predominen: individualisme, materialisme i ‘passotisme’ o inhibició devant del patiment aliè. I és en aquest sentit que proposava un marc conceptual inicial per a una nova ètica.

Però més enllà de la teoria potser cal començar per canviar els valors, per valor entenc (DIEC): Allò en què és estimada o apreuada una cosa (o una persona). I des d’aquest punt de vista parteixo precisament de l’ecologia: allò que cal valorar més és allò que potencia el nostre aspecte social, perquè els humans per sobre de tot som animals socials i a més els humans necessitem dels altres éssers vius (biosfera) per sobreviure. Per tant, els ‘valors’ actuals ens porten a la destrucció de la societat perquè ‘cosifiquen’ els altres humans (i éssers vius) i els despersonalitzen. L’altre és diferent de mi mateix i com més diferent és de mi mateix menys ‘persona’ serà. Ja veiem que això obre la porta a la cosificació i per tant a utilitzar qualsevol mitja per aconseguir que l’’altre’ faci el que em plau. Aquest és el problema de l’altrització’ que ja apuntava fa un temps.

Així doncs cal ‘valorar’ aquelles qualitats que ens humanitzen a nivell individual, perquè (un altre cop) des de l’ecologia teòrica i la dinàmica de sistemes complexos les interaccions entre individus creen el sistema i no a l’inrevés. Una primera proposta seria emfatitzar/practicar i actualitzar constantment tres qualitats que ajuden a reforçar/construir/potenciar els nostres aspectes relacionals/socials. Amb aquesta pràctica podem aconseguir navegar el col·lapse, perquè en aquest trajecte necessitem companys de viatge que remin en la bona direcció (humana) i que ens recolzin en l’adversitat: dolor compartit és dolor dividid, joia compartida és joia multiplicada. Veiem doncs quines poden ser aquestes tres qualitats sobre les que podem començar a practicar.



Generositat: aquí no penso en el fet de la generositat naïf o puntual que alguna vegada he comentat, estic parlant de la generositat que neix de la voluntat d’equitat, de justícia. Estic parlant d’absència de mesquinesa en la motivació de donar. Estic parlant d’intentar donar sense rebre res a canvi, del fet de que donar ja no es donar perquè, al cap i a la fi, és compartir allò que és de tots. I en aquets sentit, cal mirar sempre cap avall, cap a qui té menys per veure d’equilibrar la situació. Aquí tampoc estic plantejant donar-ho tot a qui primer passi, això no té cap sentit. La generositat requereix un sentit de desprendiment que està subjecte a una crítica: de vegades donar por fer molt de mal quan fomenta certs hàbits o genera dependències. Per això cal tenir una certa saviesa.

Amabilitat: Basada en voler el millor per als altres, el seu benestar. Però aquest benestar, més enllà de tenir les necessitats bàsiques cobertes és també un benestar social (relacions personals) i psicològic (auto-imatge i auto-estima). I per tant cal un cert grau d'empatia per poder fer-se càrrec de la situació de l'altre. Segons això aquesta amabilitat cal que sorgeixi d’un estat de confiança entre individus que proporciona la necessaria tranquil·litat per bastir unes relacions sòlides no basades en l’interès materialista i per tant, en la pura utilització de l’altre com un recurs. Per bastir aquesta confiança cal una generositat inicial.

Saviesa: que neix de la comprensió intel·lectual, la pràctica i l’aprenentatge dels errors degut a una honestedat interior i que ens donen una gestió emocional equilibrada. La saviesa és la destil·lació del coneixement que deriva, al seu torn, de tractar la informació procedent de dades.

Ja veiem que a partir d’aquest punt podem entrar en un camp extremadament ric en matisos i profund en aspectes pràctics. Convido a les lectores a aportar-hi la seva visió i comentaris, per poder entre totes explorar aquest nou espai que és la construcció d’un relat alternatiu al capitalisme salvatge que ens ha portat a l’atzucac actual.
Salutacions,
SZD

dissabte, 11 de març de 2017

Com serà la societat del futur? Escenaris segons l'IPCC


(http://www.zerohedge.com/news/2016-07-07/whats-starting-now-will-overturn-entire-system-complete-collapse-everything)

Benvolgudes lectores,
En aquest post us vull fer un petit recull del que s’ha publicat pel que fa a l’impacte socio-economic del canvi climàtic en el darrer any. La literatura científica en aquest tema és nombrosa però, pel que fa als interessos d’aquest bloc, i més concretament pel lligam entre canvi climàtic i energia, em centraré en algunes publicacions de l’any passat que crec poden ser d’interès pel que fa a com, des de l’àmbit científic i tècnic, es veu la possible evolució futura de la nostra societat globalitzada.
Per algú que arribi de nou a aquest bloc i/o per les lectores que no estiguin molt al corrent del tema, començaré per conceptes bàsics que, alguna vegada, ja he comentat en aquest bloc, per exemple quan he parlat del projecte de llei del canvi climàtic aCatalunya.

L’organització mundial de referència en el Canvi Climàtic és el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (GICC o IPCC, per les seves sigles en anglès) que el·labora informes periòdics recopilant estudis científico-tècnics i assessora els governs. L’IPCC fa prediccions seguint el que anomena escenaris. Els escenaris són esbossos de situacions futures que es construeixen assumint determinades hipòtesis. Per construir aquests escenaris els científics utilitzen els models d’evolució climàtica o models climàtics. Aquests escenaris es basen en la física associada a uns indicadors atmosfèrics de concentracions de Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH o GHG, també per les seves sigles en anglès). Així, segons com siguin les emissions futures ens porten a uns canvis o altres en el comportament del clima del planeta. El que s’ha intentat en els darrers anys i en concret amb la cimera de Paris (COP21) és arribar a acords dels estats a nivell mundial per veure de reduïr aquestes emissions en el futur i, per tant, de no arribar a escenaris gaire diferents de la situació actual pel que fa a la temperatura promig de la Terra (i d’altres factors ambientals com el nivell del mar promig o canvis pluviomètrics). Aquests intents de reducció d’emissions no han estat molt efectius, prova d’això és que les emissions no han parat de crèixer. Com moltes sabreu, l’increment d’emissions es degut, entre d’altres coses, a que la nostra societat necessita cremar combustibles fóssils per funcionar.

Doncs bé, les prediccions o escenaris futurs de l’IPCC s’han anat publicant en diferents informes, el més recent dels quals és del 2014, l’anomenat AR5. Aquest informe té una vessant física on es fan prediccions basades en models climàtics sobre les concentracions futures (no emissions) de GEH. Aquestes prediccions s’agrupen en quatre grans escenaris per a l’any 2100: RCP2.6, RCP4.5, RCP6 i RCP8.5. Les sigles RCP venen de l’anglès Camins de Concentració Radiativa (Radiative Concentration Pathways), és a dir és la diferència entre la radiació del Sol que absorveix la Terra i la que torna a re-emetre a l’espai. Les quantitats de radiació afegida a la d'èpoques pre-industrials que proposen cadascun dels RCPs són creixents i representen +2.6, +4.5, +6.0, and +8.5 W/m2 respectivament. Aquests forçaments radiatius van associades a temperatures creixents mitjanes de la Terra per a l’any 2050 o a l’any 2100:




2046-2065 2081-2100
Escenari Promig i rang probable en ºC Promig i rang probable en ºC
RCP2.6 1.0 (0.4 a 1.6) 1.0 (0.3 a 1.7)
RCP4.5 1.4 (0.9 a 2.0) 1.8 (1.1 a 2.6)
RCP6.0 1.3 (0.8 a 1.8) 2.2 (1.4 a 3.1)
RCP8.5 2.0 (1.4 a 2.6) 3.7 (2.6 a 4.8)



També en l’AR5 es fan prediccions sobre els impactes mediambientals de les diferents evolucions futures del clima a la Terra en cadascun dels RCPs (escenaris radiatius) esmentats abans.

Recentment, a l’octubre del 2016, s’han publicat les dades de les prediccions socio-econòmiques associades als escenaris radiatius (RCPs). En aquestes prediccions s’hi han considerat variables com: l’evolució de la població mundial, l’organizació social, el consum energètic, el nivell econòmic, etc.  Les prediccions s’han fet també basades en escenaris, s’han utilitzat el que es coneix com Models d'Avaluació Integrada (MAI o IAM per les sigles en anglès) i s'han donat evolucions fins al 2100. Els IAM integren diferents àrees d’anàlisi i pretenen donar doncs una visió de conjunt pel que fa a l’evolució de l’ecologia, el clima i els aspectes humans (socio-econòmics i polítics). Els escenaris que fan aquestes prediccions s’anomenen Camins compartits socio-econòmics (CCS o SSP de les sigles en anglès de Shared Socioeconomic Pathways). Doncs bé, s’han obtingut 5 escenaris tipus segons l’evolució futura de les variables ambientals i socio-econòmiques. Cal remarcar que aquests SSPs són diferents dels RCP (o escenaris radiatius): en els RCPs només es parlava de nivell de concentració de GEH i per tant d’estimacions de l’evolució de la temperatura promig de la Terra o d’altres variables físico-químiques o biològiques. En aquests ‘nous’ escenaris s’entra a analitzar què pot passar en l’estructura socio-econòmica mundial i en l’evolució del mediambient i l’organització política. Anem a descriure breument cadascun dels 5 SSPs. Per aquesta descripció em basaré en l’article de Rihai et al. (2017).

1) SSP1: Sostenibilitat. El món canvia cap a un camí més sostenible, integrant el desenvolupament  amb el respecte dels límits ambientals. La gestió dels béns comuns globals millora: cooperació efectiva en tots els nivells i sectors. Hi ha un creixement de la població baix: les inversions en educació i salut provoquen una transició demogràfica accelerada. Aquests factors es produeixen per un canvi d'enfocament: es canvia el paradigma del creixement econòmic pel paradigma del benestar humà. Això va acompanyat d’una reducció de la desigualtat i una millora de l'eficiència d’ús dels recursos (menys consum d’energia i altres recursos materials). Per tant, el consum s'orienta al baix creixement material i baixa intensitat energètica.

2) SSP2: El camí del mig. En aquest escenari es segueixen les tendències històriques, per tant, es mantenen els patrons socials, econòmics i tecnològics. Així doncs, el desenvolupament i creixement dels ingressos es segueixen produint de forma desigual (geogràficament i social). Hi ha avenços lents en la consecució d'objectius de desenvolupament sostenible tot i que els avenços tecnològics procedeixen sense interrupció. Com a conseqüència el medi ambient experimenta una degradació continuada. Per altra banda, la dependència dels combustibles fòssils disminueix lentament: No hi ha reticència a utilitzar els recursos fòssils no convencionals. Hi ha un creixement moderat de la població.

3) SSP3: Rivalitat Regional. En aquest escenari hi ha cada cop més interès en la identitat nacional i, per tant, creix la preocupació en la seguretat regional. Així, es centren els esforços cada cop més en qüestions regionals, deixant de banda objectius que requereixen col·laboració global. En aquest sentit s’afebleixen cada cop més les institucions globals sent aquestes ineficaces per afrontar els reptes ambientals. Les polítiques s'orienten cap a la seguretat: es posen doncs obstacles al comerç internacional o inter-regional, en particular en l'energia, els recursos i l'agricultura i en aconseguir seguretat alimentària i energètica dins de la pròpia regió. Aquestes polítiques porten, en general, cap a formes autoritàries de govern. Dins d'aquest marc socio-polític hi ha un desenvolupament econòmic lent, un consum alt de materies primeres i persisteixen o empitjoren les desigualtats socials. Hi ha una forta degradació ambiental i la població mundial es reparteix de forma desigual: baixa població en els països industrialitzats i alta en els països en vies de desenvolupament.


4) SSP4: Desigualtat. Hi ha inversions altament desiguals en capital humà, juntament amb l'augment de les desigualtats en les oportunitats econòmiques i el poder polític. En aquest escenari hi ha un gran augment de les desigualtats i l'estratificació social entre i dins dels països. Apareix una bretxa entre la societat connectada internacionalment i les societats de baixos ingressos. El poder es concentra en una petita elit política i empresarial. El creixement econòmic és moderat i es degrada la cohesió social. El sistema energètic es diversifica degut a un subministrament incert: la incertesa en els mercats de combustibles fòssils condueix a la falta d'inversió en nous recursos. Hi ha, per tant, inversions en combustibles intensius en carboni i en fonts d'energia de baix carboni. Les polítiques ambientals se centren en qüestions locals al voltant de les àrees d'ingressos mitjans i alts.

5) SSP5: Creixement ràpid. Impulsat per l'èxit econòmic de les economies industrialitzades i emergents, el món cada vegada té més fe en els mercats competitius, la innovació i les societats de participació per produir un ràpid progrés tecnològic i el desenvolupament del capital humà com el camí cap al desenvolupament sostenible. És un escenari alimentat per energia que prové de combustibles fòssils. Es mantenen els mercats globals integrats. Hi ha fortes inversions en salut, educació, i institucions per millorar el capital humà i social. Explotació dels abundants recursos de combustibles fòssils i l'adopció de recursos i energia intensius en els estils de vida a tot el món. Hi ha un ràpid creixement de l'economia mundial. S’empra poc esforç global en abordar els impactes ambientals locals. Hi ha una població mundial baixa amb alta mobilitat.






Tot seguit us faig alguns comentaris breus sobre els escenaris aquí exposats. El que més crida l’atenció en tots aquests escenaris és que no es té en compte per res l’efecte de la limitació dels recursos. S’assumeix que les polítiques que es duguin a terme per deixar els combustibles fòssils enrere ho faran per fer front als riscos futurs del Canvi Climàtic o, senzillament, per la constatació immediata dels seus efectes. Una prova d’això és l’escenari SSP5, on es parla de creixement basat en una economia fòssil.
Per altra banda, el que és interessant d’aquests mateixos escenaris (particularment el SSP3 i el SSP4) és que parlen, sense dir-ho explícitament, de col·lapse social ‘de facto’. Per tant, aquests estudis venen a reafirmar el que ja hem dit manta vegades en aquest i d’altres blocs: els governants saben el que hi ha i quins riscos futurs existeixen, és el gruix de la població la que roman inconscient del greu perill que ens amenaça. I hi insisteixo: en aquests anàlisis no es té en compte l’efecte del Peak Oil. Parlar d’això serà, però, materia d’un altre post.
Salutacions,
SZD