divendres, 15 de setembre del 2017

El col·lapse dels estats: Espanya


(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f7/Franco0001.PNG)

Benvolgudes lectores,
Escric aquest post i aviso abans de res que potser no agradarà a algunes de les (poques) lectores que té aquest bloc. Per això, qui no sigui independentista, pot deixar de llegir a partir d’aquí.

També vull remarcar que sóc conscient que dient el que dic en aquest post potser m’arrisco a que en un futur (llunyà o proper) em puguin denunciar i multar-me o anar a la presó, però arribats a aquest punt penso que (potser temeràriament) cal fer un acte de fermesa mostrant les pròpies idees.
Sí, sóc independentista des que he tingut opinió política (ja d’adolescent) perquè sempre he pensat que perquè la meva cultura pogués sobreviure o, al menys, morir dignament, calia que hi hagués alguna estructura política, reconeguda internacionalment, per poder recolzar-la.
Sempre he tingut clar que l’estat Espanyol anava a la contra (i encara hi va) de poder ser, sentir-se, parlar i viure amb normalitat en català i la cultura catalana i no tenir la sensació de que, per fer-ho, per senzillament desenvolupar-nos o viure en la llengua i la cultura de les generacions anteriors, havíem de demanar disculpes o agrair que ho poguessim fer, com si ens fessin un favor. El temps ha anat passant i, com tot, també el meu concepte de què podia significar la independència del meu país. Ara, a més de les raons que ja tenia fa molts anys, la penso com una manera de fer una transició més suau cap a unes estructures estatals fortament descentralitzades, tal com vaig apuntar en un relat de ficció fa temps. Així doncs si els estats han de col·lapsar o, al menys, els estats tal com els coneixem actualment, per mi, la millor manera és trocejar-los per transferir poder de dalt a baix. I d’aquí que el primer pas sigui que l’estat espanyol es desmembri en parts més petites, més properes a la gent i amb menys poder centralitzat. Bé, fins aquí la teoria.

Els fets indiquen una deriva més que preocupant, en els darrers dies les accions judicials i policials de l’estat espanyol indiquen repressió amb amenaces a càrrecs electes i a la població pel senzill fet de voler-se expressar democràticament. S’ha anat més enllà del que la pròpia Constitució Espanyola garanteix, com és la llibertat d’expressió, anul·lant actes públics per debatre, retirar i identificar persones per enganxar cartells, fins i tot hi ha hagut amenaces de mort a diputades que, si s’han condemnat, ha estat amb un però, accions policials en impremtes buscant el que ja saben que no trobaran, etc. En fi, espectacles i accions lamentables de part de qui, teòricament, ha de garantir la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans de l’estat. D’entrada no és tant estrany pensar que passaria això, perquè des de fa temps ja en tenim mostres d'aquesta manera de fer: atacs de la policia a periodistes, segrest de revistes satíriques, protecció per part de l’estat de presumptos delinqüents o una certa tolerància de l'aparell estatal de l’acció continuada de grups d’extrema dreta i d’assassins per motius ideològics, l’existencia i subvenció pública a entitats que enalteixen una dictadura militar, o l’existència encara en fosses sense identificar de restes mortals d’executats durant el franquisme, etc. La llista és llarga i no cal tampoc estendre's. Tot això havia anat passant a comptagotes i, per tant, les reaccions eren més aviat tèbies. El que crida l’atenció és que ara, degut a l’acció dels partits independentistes i a la inacció dels partits pretesament renovadors, això ho han hagut d’accentuar i, previsiblement, anirà a més... ja veurem fins on arriben.

La diagnosi. Deixeu-me aquí portar a tomb la teoria de les cinc fases del col·lapse de l’Orlov. Aquesta teoria precisament del que parla és de legitimitat, els sona? Doncs bé, l’estat espanyol, tant original històricament, està aconseguint d’avançar directament a la fase tres del col·lapse. Perquè no oblidem que, quan s’esdevé una dictadura o un govern del qual la majoria de ciutadans no se’n senten particips l’estat és amb allò que cal conviure, però també d’allò que poc en vols saber. Les dues primeres fases del col·lapse fa temps que s’intueixen en l’horitzó i, amb la següent onada recessiva, el col·lapse financer serà, sinó un fet, cada cop més a prop. Amb el que està passant aquests dies, l’estat Espanyol s’arrisca a una escalada de deslegitimació, no només a Catalunya sinó arreu. Les mesures repressores sempre acaben passant factura i més en una societat com l’actual en la que, encara que no ho sembli, hi ha certa capacitat de reacció.

Les conseqüències. La situació és molt més greu del que es pot pensar. I ho és per a tots els ciutadans de l’estat, no ho és només per als catalans que, històricament i com a col·lectiu, ja estem acostumats a rebre per defensar idees modernitzadores de l’estat: va passar tant a la primera República Espanyola, com després (guerra Carlina) també a la segona República Espanyola i durant la (mal anomenada) guerra civil espanyola. Realment s’estan tolerant de forma generalitzada aquests abusos d’autoritat que ja existien per exemple, per parlar en la nostra llengua (i haver de canviar per coacció directa o indirecta d’un agent de l’autoritat, en podria explicar algunes ‘anecdotes’ la més recent d’una amiga quan es va haver de renovar el DNI fa més d’un any). Ara però, si es continua amb aquest deixar fer, tant per a la resta de ciutadans de l'estat com per als catalans que 'ja els està bé', la cosa anirà a pitjor. Potser aconseguirà l’estat la seva finalitat d'aturar la celebració del referendum, però més enllà d’això, haurà aconseguit quelcom molt més valuós per al que alguns anomenen Règim del 78: veure fins on es pot arribar en els actes de repressió. Per tant, estem davant d’un test, d’un senyal clar que donarà a l’aparell estatal el missatge que, amb la combinació dels canals de comunicació de l’estat (públics o subvencionats) i l’acció judicial/policial es pot reprimir qualsevol opció política que no interessi. Més i tot, després de la derrota dels independentistes, qui s'arriscarà políticament a proposar canvis fonamentals en l'estat sense risc de ser acusat d'anticonstitucional o ilegal? Ara toca als independentistes catalans, però més aviat que tard aniran a buscar a qualsevol que s’aparti del que es considera ‘constitucional’ segons el seu criteri.

I més enllà del que significa per les llibertats individuals i col·lectives, això porta a una deslegitimació de l’estat que, llavors, només es sosté per la força repressiva i la por (en tenim exemples ben propers històricament parlant). Per tant, quan aquesta estructura coactiva es debiliti i, amb el col·lapse ho farà, es fragmentarà en mil bocins i anirem directament cap una societat políticament descentralitzada, ja que requereix menys recursos de tot tipus. El punt aquí és que, si aquest és el cas, es farà d’una manera més caòtica i desordenada, amb més manipulació i corrupció que va associada sempre a la falta de transparència i control públic. Aquí hom pot pensar que, si hi hem d’arribar és igual com ho fem. Doncs no, no serà el mateix arribar-hi amb la confiança en la col·lectivitat i en el veí, que amb la por de que el veí et denunciï o que s’estengui la certesa que qualsevol persona que pretengui gestionar allò compartit ho farà per benefici propi o dels seus. Perquè això, directament, és garantitzar que, amb poc temps es passi ja a la fase de col·lapse social.

Perquè del que estem parlant al cap i a la fi és de frenar la tendència a l’individualisme i a l’egoïsme social. Estem parlant de trobar maneres per a què la societat consideri allò públic com allò de tots i els treballadors públics i representants polítics com a servidors socials. Estem parlant d’això per evitar una costa avall perillosa pel que fa a la igualtat social necessària per adaptar-nos a les dificultats que ja estem començar a afrontar.

Per tant la ‘qüestió catalana’ ja no és si sí o si no, la qüestió que tenim devant ara mateix és com volem col·lapsar? Un escenari ens obre possibilitats (només possibilitats, no certeses, però això ja és molt) l’altre, el continuista (ple de certeses, molt negres, per cert) ja sabem on ens porta, cada dia està més clar cap allà on ens porta: de retorn a un sistema d’on ens pensavem que n’havíem sortit ja fa molt de temps.
Salutacions,
Jordi Solé (SZD)

6 comentaris:

D. Vidal ha dit...

Gràcies Jordi, jo també concebo la independència de Catalunya com un pas més cap a una necessària descentralització en el camí cap al descens energètic al qual estem encaminats sense pal·liatius. Hi pot haver la temptació d'analitzar tota la situació actual, fins i tot també des d'altres visions de l'àmbit ecologista-decreixentista, aïlladament com a un fet cultural i històric (que ho és, però no únicament), perquè al cap i a la fi tots ho veiem segons les ulleres que duem posades: en aquests aspectes tots som part d'una (o diverses) tribus, i les narratives que utilitzem per explicar-nos el món (que transcorren sempre dins uns marges de tolerància que defineixen el nivell d'obertura i pluralitat de cada societat) ens són prou ben conegudes.

Però penso que amb tot el què sabem i del què s'ha comentat en aquest blog sobre el període de descens energètic que ens toca i tocarà viure, i les dinàmiques eminentment descentralitzadores que comportarà, no podem passar per alt que aquest fenomen va molt més enllà, i que si tot evoluciona favorablement, fins i tot pot ser pioner i servir d'exemple per a futurs processos descentralitzadors. Un país europeu de la mida i situació geogràfica d'una Catalunya independent, seria ideal per aconseguir convèncer l'opinió pública i política sobre com aprofundir encara més en la descentralització i recuperar processos anteriors històrics de decisió local, informar del propi descens energètic, i prendre mesures que per ser dutes a terme necessiten d'un subjecte col·lectiu àgil, flexible i de mentalitat oberta. De moment no ho estem aconseguint en l'actual marc polític, i les societats que fan més passos cap aquest sentit sembla que siguin en efecte les que tenen una demografia que els permet disposar d'aquests trets.

Per desgràcia, hem de tenir en compte que tota acció comporta una reacció, i el camí del descens no serà tot planer, sinó que hi haurà grops: en el nostre país, aquests grops en el nostre cas sembla que tindran forma de Tricorni, de Tribunal i de Ministeri, i la temptació immobilista i centralitzadora hi serà ben present durant tot el període. Potser l'independentisme fracassarà aquesta vegada, i la causa catalana, juntament amb altres lluites justes i útils es veuran impedides de moment; però és molt complicat aturar una onada, sobretot quan aquesta tornarà un cop rere un altre perquè s'acosta una tempesta.

Salutacions.

David Pi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
David Pi ha dit...

Jordi (i Antonio), gràcies per escriure de tant en tant.

Algú va dir que "les idees i la lluita no viuen sense organització". D'idees, no en tenim gaires (i la majoria, siguem sincers, carden pena); però la capacitat de lluita l'hem demostrat amb escreix; i a organització, està clar que a organització, veient l'1O, no ens guanya ningú. De les tres en necessitem a cabassos. I sabem que no és per guanyar el millor dels mons; sinó per evitar-ne el pitjor. Només ens cal una idea, una direcció. I com tossuts ho som molt, sé que la trobarem. La setmana que ve, no ho sé, però avui em sento molt orgullós de pertànyer a aquest poble. Visca Catalunya i visca la República.

David Pi ha dit...

Jordi, espero que no t'importi que comparteixi la meva reflexió aquí:

Jo no sóc una persona amb facilitat per la prosa, ni tampoc sóc especialment hàbil en analitzar els fets amb la suficient objectivitat i profunditat. Es per això suposo, que sempre busco autors de referència amb cervells més ben moblats que el meu; persones que veuen amb la sagacitat, rapidesa i profunditat que a mi em manca amb l’esperança de que entenent-los pugui trepitjar amb més fermesa, seguretat i convicció el següent pas a prendre. Perquè el que bàsicament em preocupa és això; el següent pas a prendre. Si aquestes meditacions pertanyessin únicament al pla intel·lectual, no m’hi angoixaria gaire.

Tampoc m’hi capficaria si la decisió a prendre pogués ser revertida amb facilitat o no tingués conseqüències greus, però en un món on els fluxos de recursos que sustenten la nostra complexa societat van minvant s’ha de pensar molt bé quin és el següent pas.

A més, el problema s’agreuja per tots aquells que actuar correctament implica fer-ho no només en un sentit personal i familiar (epicuri), sinó també en un sentit universal (kantià), pensant en termes d’humanitat; actuant, com creiem que ho hauria de fer tothom pel benefici de tothom.

Com hauria d’actuar un peak-oiler (pensant en termes d’humanitat) davant la qüestió de la sobirania dels Estats?

Des del meu punt de vista els grans Estats moderns deuen la seva existència (i eventual hegemonia) a l’enorme i asimètric flux de materials i energia que han sabut mantenir fins ara sota control. Sembla lògic pensar per tant, que al decréixer la base material i energètica que els sustenta, també es veurà afeblida la seva existència i hegemonia i que, en conseqüència semblaria que hem de cercar noves formes d’organització més modestes. Observo desconcertat, que no tots els que som conscients d’aquesta problemàtica ens posicionem igual davant la qüestió sobiranista. Hem ensopegat amb la primera pedreta que ens hem trobat en aquest camí de descens. Alerta! A veure si acabarem rodolant el que ens queda de baixada.

Apa, bon dia!

Daniel Oro ha dit...

Bon dia,
Vet aquí que arribo en aquest blog de una manera curiosa: algú et parla d'un científic que té un perfil humanista i jo dic "Uep!, això sí que és una novetat!". Si, una novetat en un món que cada dia em recorda més una telenovela: pots botar-te molts capítols que quan tornes a posar la TV, tot d'una ja saps el que està passant, i.e. que no ha passat res. I mira tu que arribo aquí per confirmar que sí que sembla que em trobo amb un científic humanista, i mira tu que llegeixo aquesta entrada com si hagués encés la TV després d'un temps per adonar-me que puc seguir la trama perfectament. Sí,han canviat coses, pero en essència tot segueix igual, el canvi és en la intensitat de la trama: ara tenim VOX i el sistema (als dos costats) ha donat mostres de no superar (ni de bon troç) la proba d'esforç: el pont s'ha enfonsat a la que li hem posat el segon camió assobre, i hi cabien molts, de camions. Dit això, m'agradaria preguntar-te com veus tu la situació 2 anys després de publicar aquesta entrada, pero llegint el que vas escriure. Sempre m'ha semblat interessant re-llegir el que es va escriure sobre tot quan hi ha prediccions. S'ha de tenir valor per fer-les, pero molt més per revisitarles després d'un temps, perque hi ha el risc de descubrir que potser et vas equivocar. Hem avançat dins del que el Colapse d'Orlov (que jo desconec) prediu?
M'aturo aquí perque no se si aquest missatge arribarà a bon port, i no es quedarà surant en el ciberespai per sempre més

songzhongdi ha dit...

Bon dia Daniel,
Doncs precisament estic pensant un post relacionat amb aquest que faci una anàlisi una mica més profunda de la qüestió que plantejo i que apunti alguna estratègia. Agraeixo el teu missatge i aportacions.
Salutacions cordials,
Jordi