El col·lapse dels estats: Espanya

(https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/f/f7/Franco0001.PNG)

Benvolgudes lectores,
Escric aquest post i aviso abans de res que potser no agradarà a algunes de les (poques) lectores que té aquest bloc. Per això, qui no sigui independentista, pot deixar de llegir a partir d’aquí.

També vull remarcar que sóc conscient que dient el que dic en aquest post potser m’arrisco a que en un futur (llunyà o proper) em puguin denunciar i multar-me o anar a la presó, però arribats a aquest punt penso que (potser temeràriament) cal fer un acte de fermesa mostrant les pròpies idees.
Sí, sóc independentista des que he tingut opinió política (ja d’adolescent) perquè sempre he pensat que perquè la meva cultura pogués sobreviure o, al menys, morir dignament, calia que hi hagués alguna estructura política, reconeguda internacionalment, per poder recolzar-la.
Sempre he tingut clar que l’estat Espanyol anava a la contra (i encara hi va) de poder ser, sentir-se, parlar i viure amb normalitat en català i la cultura catalana i no tenir la sensació de que, per fer-ho, per senzillament desenvolupar-nos o viure en la llengua i la cultura de les generacions anteriors, havíem de demanar disculpes o agrair que ho poguessim fer, com si ens fessin un favor. El temps ha anat passant i, com tot, també el meu concepte de què podia significar la independència del meu país. Ara, a més de les raons que ja tenia fa molts anys, la penso com una manera de fer una transició més suau cap a unes estructures estatals fortament descentralitzades, tal com vaig apuntar en un relat de ficció fa temps. Així doncs si els estats han de col·lapsar o, al menys, els estats tal com els coneixem actualment, per mi, la millor manera és trocejar-los per transferir poder de dalt a baix. I d’aquí que el primer pas sigui que l’estat espanyol es desmembri en parts més petites, més properes a la gent i amb menys poder centralitzat. Bé, fins aquí la teoria.

Els fets indiquen una deriva més que preocupant, en els darrers dies les accions judicials i policials de l’estat espanyol indiquen repressió amb amenaces a càrrecs electes i a la població pel senzill fet de voler-se expressar democràticament. S’ha anat més enllà del que la pròpia Constitució Espanyola garanteix, com és la llibertat d’expressió, anul·lant actes públics per debatre, retirar i identificar persones per enganxar cartells, fins i tot hi ha hagut amenaces de mort a diputades que, si s’han condemnat, ha estat amb un però, accions policials en impremtes buscant el que ja saben que no trobaran, etc. En fi, espectacles i accions lamentables de part de qui, teòricament, ha de garantir la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans de l’estat. D’entrada no és tant estrany pensar que passaria això, perquè des de fa temps ja en tenim mostres d'aquesta manera de fer: atacs de la policia a periodistes, segrest de revistes satíriques, protecció per part de l’estat de presumptos delinqüents o una certa tolerància de l'aparell estatal de l’acció continuada de grups d’extrema dreta i d’assassins per motius ideològics, l’existencia i subvenció pública a entitats que enalteixen una dictadura militar, o l’existència encara en fosses sense identificar de restes mortals d’executats durant el franquisme, etc. La llista és llarga i no cal tampoc estendre's. Tot això havia anat passant a comptagotes i, per tant, les reaccions eren més aviat tèbies. El que crida l’atenció és que ara, degut a l’acció dels partits independentistes i a la inacció dels partits pretesament renovadors, això ho han hagut d’accentuar i, previsiblement, anirà a més... ja veurem fins on arriben.

La diagnosi. Deixeu-me aquí portar a tomb la teoria de les cinc fases del col·lapse de l’Orlov. Aquesta teoria precisament del que parla és de legitimitat, els sona? Doncs bé, l’estat espanyol, tant original històricament, està aconseguint d’avançar directament a la fase tres del col·lapse. Perquè no oblidem que, quan s’esdevé una dictadura o un govern del qual la majoria de ciutadans no se’n senten particips l’estat és amb allò que cal conviure, però també d’allò que poc en vols saber. Les dues primeres fases del col·lapse fa temps que s’intueixen en l’horitzó i, amb la següent onada recessiva, el col·lapse financer serà, sinó un fet, cada cop més a prop. Amb el que està passant aquests dies, l’estat Espanyol s’arrisca a una escalada de deslegitimació, no només a Catalunya sinó arreu. Les mesures repressores sempre acaben passant factura i més en una societat com l’actual en la que, encara que no ho sembli, hi ha certa capacitat de reacció.

Les conseqüències. La situació és molt més greu del que es pot pensar. I ho és per a tots els ciutadans de l’estat, no ho és només per als catalans que, històricament i com a col·lectiu, ja estem acostumats a rebre per defensar idees modernitzadores de l’estat: va passar tant a la primera República Espanyola, com després (guerra Carlina) també a la segona República Espanyola i durant la (mal anomenada) guerra civil espanyola. Realment s’estan tolerant de forma generalitzada aquests abusos d’autoritat que ja existien per exemple, per parlar en la nostra llengua (i haver de canviar per coacció directa o indirecta d’un agent de l’autoritat, en podria explicar algunes ‘anecdotes’ la més recent d’una amiga quan es va haver de renovar el DNI fa més d’un any). Ara però, si es continua amb aquest deixar fer, tant per a la resta de ciutadans de l'estat com per als catalans que 'ja els està bé', la cosa anirà a pitjor. Potser aconseguirà l’estat la seva finalitat d'aturar la celebració del referendum, però més enllà d’això, haurà aconseguit quelcom molt més valuós per al que alguns anomenen Règim del 78: veure fins on es pot arribar en els actes de repressió. Per tant, estem davant d’un test, d’un senyal clar que donarà a l’aparell estatal el missatge que, amb la combinació dels canals de comunicació de l’estat (públics o subvencionats) i l’acció judicial/policial es pot reprimir qualsevol opció política que no interessi. Més i tot, després de la derrota dels independentistes, qui s'arriscarà políticament a proposar canvis fonamentals en l'estat sense risc de ser acusat d'anticonstitucional o ilegal? Ara toca als independentistes catalans, però més aviat que tard aniran a buscar a qualsevol que s’aparti del que es considera ‘constitucional’ segons el seu criteri.

I més enllà del que significa per les llibertats individuals i col·lectives, això porta a una deslegitimació de l’estat que, llavors, només es sosté per la força repressiva i la por (en tenim exemples ben propers històricament parlant). Per tant, quan aquesta estructura coactiva es debiliti i, amb el col·lapse ho farà, es fragmentarà en mil bocins i anirem directament cap una societat políticament descentralitzada, ja que requereix menys recursos de tot tipus. El punt aquí és que, si aquest és el cas, es farà d’una manera més caòtica i desordenada, amb més manipulació i corrupció que va associada sempre a la falta de transparència i control públic. Aquí hom pot pensar que, si hi hem d’arribar és igual com ho fem. Doncs no, no serà el mateix arribar-hi amb la confiança en la col·lectivitat i en el veí, que amb la por de que el veí et denunciï o que s’estengui la certesa que qualsevol persona que pretengui gestionar allò compartit ho farà per benefici propi o dels seus. Perquè això, directament, és garantitzar que, amb poc temps es passi ja a la fase de col·lapse social.

Perquè del que estem parlant al cap i a la fi és de frenar la tendència a l’individualisme i a l’egoïsme social. Estem parlant de trobar maneres per a què la societat consideri allò públic com allò de tots i els treballadors públics i representants polítics com a servidors socials. Estem parlant d’això per evitar una costa avall perillosa pel que fa a la igualtat social necessària per adaptar-nos a les dificultats que ja estem començar a afrontar.

Per tant la ‘qüestió catalana’ ja no és si sí o si no, la qüestió que tenim devant ara mateix és com volem col·lapsar? Un escenari ens obre possibilitats (només possibilitats, no certeses, però això ja és molt) l’altre, el continuista (ple de certeses, molt negres, per cert) ja sabem on ens porta, cada dia està més clar cap allà on ens porta: de retorn a un sistema d’on ens pensavem que n’havíem sortit ja fa molt de temps.
Salutacions,
Jordi Solé (SZD)