dimarts, 21 de maig de 2013

La mida sí importa o el principi d'escalabilitat: Sòcrates i la condició de suficiència.



(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:David_-_The_Death_of_Socrates.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui començarem parlant de filosofia per introduir una qüestió que, des del meu punt de vista, sovint es passa per alt, però té una importància cabdal: Quan un sistema és escalable? És a dir, quan un mètode, recepta o política es pot portar de l'aplicació a un lloc petit o un nombre reduït de persones cap a un lloc molt més gran o un nombre molt gran de persones?

Per entendre això darrer cal abans explicar quan una condició és necessària o és suficient (concepte utilitzat àmpliament en matemàtiques). Ho farem amb un exemple, que moltes vegades utilitzo a classe. Per aprovar un examen és necessari haver memoritzat els conceptes d'una assignatura però, de vegades, memoritzar, tot i que necessari, no és suficient per aprovar; cal entendre els conceptes i com es relacionen entre ells, no n'hi ha prou amb memoritzar: tot i que memoritzar és necessari, no és suficient. En qualsevol activitat humana o física puc tenir les condicions necessàries per a que es produeixi algun fet, però aquestes condicions no tenen per què ser suficients per que allò que esperem,  acabi produïnt-se.

Sòcrates educava amb el seu mètode a aquell ciutadà d'Atenes que volia regir la ciutat i, en fer-li veure quina era la situació de la seva família, li transmetia que, per a ser un bon administrador dels afers públics calia que abans mostrés com administrava correctament els privats i que, no sent aquest el cas, no podia de cap manera ser un bon administrador de la cosa pública. Amb aquesta història, Sòcrates ens introdueix la idea de que per gestionar quelcom a gran escala primer, necessàriament, ha de funcionar a petita escala. És a dir, per a què una recepta política, administrativa o societària funcioni a nivell macro, primer necessàriament, cal que funcioni a nivell micro. Bé i ara venen les mates: tot i que és necessari que quelcom funcioni a nivell micro per a que funcioni a nivell macro, no és suficient per a que aquest procés que es dona a petita escala funcioni a gran escala. Aquesta qüestió de vegades no es té clara quan es pretenen exportar 'solucions' que funcionen ara a nivell micro a nivell extensiu per a tota societat, a tot el planeta. És a dir, és necessari que una iniciativa de resiliència i sostenibilitat funcioni a petita escala per pensar en aplicar-la a gran escala: nivell estatal o inter-estatal, però no té perquè ser suficient, no n'hi ha prou amb que funcioni a petita escala per assegurar-ne l'èxit a gran escala.


(http://truitadepesols.blogspot.com.es/2009/07/pujar-escales-cap-avall.html)

Del que he dit anteriorment doncs podem assumir un cert bany de realitat: iniciatives que pretenguin re-construir la societat 'des de baix' tot i que fins a cert punt necessàries poden topar amb el problema d'escalabilitat de les mesures que s'emprenguin. Un exemple, en els darrers anys han aparegut iniciatives polítiques de caire assembleari que pretenen aplicar conceptes i estratègies que funcionen a petita escala, a nivells socials i de complexitat més grans. Bé, aquestes iniciatives assembleàries potser caldria que es plantegessin què passa amb el problema de l'escalabilitat, problema amb el qual, recordo, històricament, han topat molts moviments polítics de caire social: des de l'anarquia al comunisme de Marx. A l'intentar aplicar els seus principis organitzatius a gran escala han derivat en estructures molt diferents de les que originalment eren o pretenien ser. I aquí, tot i que no es comenta en la historiografia oficial, hi ha hagut un problema inherent d'escalabilitat.

Un altre exemple ens el podem trobar amb l'escalabilitat de les preteses solucions organitzatives tipus pobles en transició. I que quedi clar aquí que penso que són iniciatives interessants i necessàries, però precisament perquè ho són, em plantejo la seva viabilitat amb un escalat global o, sense anar tant lluny, a nivell d'estats.

Finalment, caldria plantejar-se també l'escalabilitat de la pretesa transició renovable, venuda com a paradigma futur per fer front al pic del petroli i tots els combustibles fòssils. La gran pregunta és: la transició a energies renovables és escalable a tot el planeta? Precisament el debat científic està girant actualment al voltant d'aquesta pregunta, la qual planteja altres preguntes a nivell més pràctic, la més important pot ser: quina és la potència màxima que pot subministrar el planeta amb energia purament renovable? També cal preguntar-se: tot i tenir suficient potència renovable i haver-hi prou materials (acer, coure, liti) aquesta és una condició necessària, però és també suficient per poder afrontar aquesta transició amb garanties d'èxit? I si no és així, potser caldria plantejar-nos objectius menys ambiciosos com l'accés a aliment i aigua potable per a tota la població...

En fi, benvolguts/des lectors/res, ja veiem que en els temps que corren, hem de veure de desempallegar-nos d'allò que ha estat el leitmotiv de la darrera era: la gestió d'un sistema complexe es pot afrontar amb receptes simples. Les conseqüències de l'aplicació d'aquestes receptes simples a totes les escales i dimensions socio-econòmiques i físiques les carreguem ara al capitalisme actual amb el seu model de creixement il·limitat que, recordo, han avalat també els moviments oposats a aquest capitalisme. Aquesta recepta acceptada tàcitament per la majoria, només posa de manifest el que, ja ara comencem a veure: som com nens jugant amb pistoles i, si continuem pensant que les pistoles són joguines inofensives i que el món és tant simple com volem que sigui, prendrem mal.
Salutacions,
SZD

2 comentaris:

Quim Nogueras ha dit...

L’article posa de manifest un contrasentit molt rellevant en aquests moments. Per un costat ens enfrontem a la inviabilitat palesa del model de societat actual. La transició cap a una manera de viure més sostenible no només preveiem que comporti una contracció dràstica del nostre nivell de consum, sinó que probablement exigeixi una reducció de la complexitat del propi sistema i, en definitiva de la seva escala, per tal que cada territori pugui trobar el seu propi equilibri entre les persones i l’ecosistema que les allotja.
Per l’altre costat, tenim tos plegats integrada l’associació de la idea de progrés amb els serveis que aquesta societat complexa ens ofereix, i se’ns fa difícil, fins i tot als conscienciats, de renunciar a alguns elements que ja considerem com a “drets”, com poden ser l’atenció sanitària d’alt nivell, l’educació universitària, els sistemes de protecció social, i tot allò que conforma l’anomenat “estat del benestar”.
Les iniciatives “des de baix” (cooperatives, transition towns) tenen sentit en un món més regional, menys complexe, però s’aventuren insuficients per sí mateixes davant problemes com el canvi climàtic, o contra la potència immensa de les grans transnacionals en el seu camí d’acaparament i assolament del planeta. Les plataformes polítiques sorgides en el xup-xup del 15M i que ara comencen confluir van en la direcció de fer-hi front, tot i que els precedents històrics, com bé assenyales, no resulten esperançadors. No obstant això, quina alternativa ens queda?

zhongdi ha dit...

@Quim. Per mi l'alternativa és fer el que poguem tot i que, en certs aspectes (no en tots) sabem que el col·lapse és inevitable. Sabem que la perspectiva és desencoratjadora, però precisament per això cal oposar-se a la visió derrotista, no amb optimisme, sinó amb un punt de vista constructiu (que vol dir, des del meu punt de vista, fer tot el que es pugui amb el que es pugui en el moment que es pugui). El futur que ens espera marca una tendència clara a una societat menys complexa i, al mateix temps, obre la porta a una més gran incertesa, però precisament aquesta incertesa aporta un raig de llum que cal aprofitar: és molt difícil una acció a nivell global, però una acció local realment informada pot fer molt on estigui localitzada i en el seu entorn immediat. Per això penso que val la pena seguir difonent quin és el problema al qual ens enfrontem i, al mateix temps, ser conscients que, cada cop més, les accions generalitzades toparan amb la falta de difusió o es distorsionaran. Cal doncs, de moment, continuar en la línia de difusió i conscienciació, ja arribaran, ben aviat, altres temps.
Salutacions i moltes gràcies pel teu comentari,
SZD