dimecres, 8 de juny de 2011

Les tribulacions d'un 'peakoiler'...



Benvolguts/des lectors/es,
Ja fa un cert temps que pensava fer un post d'aquest tipus, però la falta de temps m'ho ha fet anar endarrerint. Els comentaris de dos lectors han fet que finalment m'hi posi. Bé, he de dir que aquest post està molt relacionat amb un de recent i, per tant, en serà una expansió tenint en compte també un article de la Sharon Asty.
Què fer quan els que tenim tant clar això de l'Oil Crash, rebem la incomprensió dels éssers estimats més propers, per exemple la nostra parella?. Conec casos des de refús directe a fer cap menció al tema fins a descredit i menyspreu total del que s'intenta explicar, passant per l'intent d'obviar-ho o la ironia. Com enfrontar això?
  1. Quan ens trobem amb actituts de refús total cal pensar, en primer lloc que, potser el problema el tenim nosaltres. Se per experiència que el tema, un cop percebuda la seva importància i, sobretot al principi, és obsessiu: ho veiem tant clar que no entenem com és que els altres i, més que ningú, la nostra parella no ho enten ni li dóna la importància que li donem nosaltres. Bé, això pot desembocar en anar parlant recursivament del Peak Oil o l'Oil Crash i donar una sensació d'alarma que acaba creant una sensació contraproduent. Què fer en aquest sentit? En primer lloc calma, sobretot si tenim un refús directe de la parella, en aquest cas cal que utilitzem mètodes 'indirectes'. Que quedi clar que més que intentar 'manipular' a ningú el que cal és que girem en positiu la situació. Si hi ha refús, aprofitem-ho per veure el problema no com un problema si no com una oportunitat (se que això sona molt tòpic però funciona). 
  2.  Motivació: si en lloc de buscar la resiliència per ser uns 'supervivents' la busquem senzillament perquè farà que la nostra vida millori en molts aspectes, doncs aquesta és la millor raó. Per tant, cal buscar una motivació per la nostra parella: el que ens agradi a tots dos funcionarà i si a sobre li agrada més a la nostra parella doncs encarà millor. Per exemple: comprar la fruita i la verdura en la cistella ecològica pot ser una manera de prendre contacte amb cooperatives ecològiques i coneixer les seves activitats. Fer plans de futur per anar a viure a un entorn rural per estar més en contacte amb la natura ja és, bàsicament, una excel·lent raó per plantejar-s'ho a més que pot ser interessant per guanyar resiliència... això ens porta al punt següent.
  3. Cal divertir-se i gaudir de la transició, si no, no val la pena. Cal que aprofitem la informació que tenim per valorar el que ara encara podem fer i viure-ho més intensament. Per tant, cal canviar el xip i veure d'anar en la direcció que volem pasant-nos-ho el millor possible. Sé que és molt fàcil dir-ho i extremadament difícil fer-ho, per això penso que cal començar la transició i les activitats que fem amb objectius que motivin i il·lusionin tant al peakoiler com a la seva família. Proveu de pensar què li agradaria a la vostra parella que va en la direcció de la resiliència i que sempre deixeu de costat per falta de temps.
  4. Doneu-li temps, no tothom té el mateix ritme ni ha invertit les hores que tu has invertit en cercar informació a la xarxa, comprar o consultar llibres i analitzar la informació dels mitjans des de la perspectiva de la crisi energètica. Per tant, un cop més, devant d'una actitut de rebuig frontal el millor són les accions i fer aquestes accions d'entrada com a 'hobbie'. Això sí, dins aquesta comprensió cal cedir en certs aspectes i ser tolerant amb activitats que d'entrada sempre s'han fet i ara volem deixar de fer, la transició que volem que sigui suau per al món ha de començar-ho a ser també a les nostres vides.
  5. Pensar en que en aquesta història no hi ha 'bons i dolents', tots som víctimes d'un sistema que d'una manera o altra hem contribuït a mantenir. Per tant, el primer que hem de fer és no buscar culpables (ni que sigui en el fons del pensament) i menys en el nostre entorn inmediat. La falta de comprensió quan es dóna, és mútua, com he dit abans; i una actitut de manteniment de la nostra posició per 'guanyar' una discussió de vegades pot ser contraproduent perque 'guanyar una batalla ens pot fer perdre la guerra', ja m'enteneu. Per tant, el primer és reconèixer allò que ja estem fent o que la nostra parella ja fa per ser més resilient, ecològic o menys consumista, després cal pensar com millorar i anar avançant en nous objectius. En aquest sentit, cal que ens plantegem petites fites, coses fàcils d'aconseguir, per anar veient a curt termini que anem avançant i no caure en el desànim.
  6. Finalment veure de contactar i relacionar-nos amb gent sensible en aquests temes, en els barris o les ciutats petites de tota Catalunya hi ha cooperatives ecològiques o moviments ciutadans que van en aquesta direcció. La col·laboració o el contacte amb aquests grups sensibilitzats farà que no ens sentim sols i que, a més, la nostra parella no ens vegi com una anomalia. No ho som, en realitat hi ha molta gent que esta treballant en direccions semblants a les que nosaltres volem prendre, per tant, endavant.
Finalment emfatitzar que, sobretot, ens hem de treure de sobre tot el ràpidament que poguem la fase depressiva del procés de conscienciació sobre l'Oil Crash. Com? pensant en el món que volem per les generacions que vindran. Només podem donar-los un món millor si el pensem en positiu. Això no vol dir que no acceptem o fugim de la dura realitat, no. El que vull dir és que la nostra actitut i optimisme ens ha de fer arrossegar als que estimem, amb calma, amb flexibilitat però amb fermesa i lluitar amb astúcia pel futur que volem per ells.
Salutacions,
SZD

10 comentaris:

AMT ha dit...

És molt bo aquest post, i imprescindible! Descrius un problema repetit fins a la nàusea, i conec d'uns quants que han perdut la seva parella per les coses que aquí descrius. Cal ser resilient no només en allò material, però també en el que és afectiu i espiritual. És un canvi radical i difícil.

Bona feina. Una abraçada.

zhongdi ha dit...

Moltes gràcies! Ja feia temps que el volia fer i no sabia com enfocar-ho, l'article de la Sharon m'ha servit d'inspiració ;)
Una abraçada.

David ha dit...

Un problema més enllà de la comprensió, és el de l'acció. Potser no hi ha bons ni dolents, però si hi ha bones i males decisions. Convèncer la parella sobre el futur que ens espera és una cosa, convèncer-la de no hipotecar-nos, de cultivar un hort, de comprar fruiters, de formar part d'una cooperativa ecològica, de tenir gallines a casa... és una cosa molt diferent.

I jo no ho tinc tant malament, el següent pas, convèncer-la de tenir gallines.

Tema a part és com compaginar això amb la feina que no et pots permetre el luxe de deixar.

DPi

zhongdi ha dit...

Hola David,
Totalment d'acord amb el tema accions, ja veig que tu ets dels que ja porten temps avançant en el sentit d'anar fent accions en la direcció de guanyar resiliència. L'altra qüestió de la feina sempre és complicada, i cal actuar amb precaució. Però penso que, pels que ens anem preparant, la mateixa situació ens anirà portant cap a la direcció de més resiliència, s'acosten temps de grans canvis i això també vol dir grans oportunitats per aprofitar-los.
Salutacions,
SZD

Martí ha dit...

Gràcies,és el que més em desespera, veure com a la gent del meu voltant aquest tema li "rellisca".
Però tu ho has dit molt bé, segurament el principal problema és la reacció tremendista al peak oil, hem de passar a una mentalitat positiva per construir alguna cosa millor (no pel peak oil sinó per que ens convé canviar la realitat).

Sergi ha dit...

El problema amb que ens trovem en comentar aquest tipus de problemàtiques es que ens trovem en una societat en que s'ens transmet que em de ser feliços i pensar en positiu, ja que si no serem uns bitxos raros. Crec que el primer que em d'aprendre es a cambiar aquest paradigma. Si som sempre positius i no volem veure els problemes mai canviarem res. Una mica de negativisme no ens aniria malament per despertar del somni.

zhongdi ha dit...

@Sergi i Martí. Bé crec que més que una societat que ens indueixi a ser positius el que tenim és que la societat consumista indueix a la superficialitat. Per ser realment positius cal tenir una visió en profunditat de la complexitat dels problemes que existeixen en una societat, com la nostra, també complexa. El mal anomenat 'pensament positiu' no és el tipus de pensament positiu al que em referia, tal vegada no ho he expressat bé en el post, el que volia dir és tenir una actitut positiva en el sentit proactiu, ço és, estem enfront una situació greu, tenint en compte això cal prendre'ns-la com un repte, amb afany de superar les dificultats que se'ns vindran a sobre volguem o no i, només amb aquesta actitut, podrem tirar endavant amb un mínim de posibilitats. Aquest darrer punt, crec jo, està més lligat amb la noció de responsabilitat, de la qual ja n'he parlat en algun post i de la que en tornaré a parlar, aquesta responabilitat vol dir fer-nos la pregunta: què hi puc fer jo individualment?, què puc aportar encara que sigui minúscul? Crec que el primer que hi podem aportar és, precisament, una visó més profunda que un punt de vista superficial, intentar veure i adaptar la nostra situació per que les nostres actuacions parlin per elles mateixes per un costat, i seguir informats des d'un punt de vista al més crític possible per poder anar cap a una transició suau cap al decreixement.
Salutacions,
SZD

DavideBCN79 ha dit...

Gracies pel post Zhongdi!

Jo també he patit moltes fases que descrius. Amb la experiencia adquirida diria que la serenitat és indispensable.

Quan algu pren contacte amb el peak oil, primer ho nega o ridiculitza, o bé invoca a la tecnologia com el "deu" totpoderós i salvador.

Quan veiem que aixo son mecanismes de defensa per no afrontar una realitat preocupant, passem de cop a una fase més obsesiva i depresiva (que no ajuda) i ens allunya de la resta de gent no tant preocupada pel peak oil (som "bitxos raros"). No entenem com als demés els hi "rellisca" el tema com diu el Marti.

Quan més pensem i reflexionem en el tema, més aprenem de la seva extrema complexitat. No ens serveixen les tipiques evasives superficials.

Em de deixar temps als altres significatius per asimilar, i donar-lis el grau de informació que l'altre esta preparat per asimilar en cada moment (més informació no serveix de res o és contraproduent). Aixo es un art en si mateix, una habilitat propia de la inteligencia emocional.

És llogic el sentiment de estar "sobrepassats" per la allau de informació. Cal valentia per evitar la tentació de mirar cap a una altre banda. Per aixo crec sincerament que no tothom del nostre entorn afectiu estará "mentalment preparat" i és una realitat que hem de estar disposats a acceptar.

Lo que el zhongdi descriu com actitud positiva, jo ho entenc com serenitat un cop superada la fase "obsesiva". Si no, esta clarissim que entrariem en la depresió, bogeria o el nihilisme.

El que si que entenc que és important és anar alineant poc a poc les nostres conviccions personals amb les nostres accions. Aixo és un procés dificil i dolorós de autoconeixement. Crec que gradualment, en aquest procés de alineació personal dels valors amb les accions ens portará pau personal i un nou sentit de la vida: la convicció necesaria per trencar amb habits i creeces adquirides en el passat (feina, casa, relacions no desitjades, estils de vida, etc...).

No sé si aixo guarda relació amb lo que comenta l'Antonio de la resiliencia afectiva o espiritual.

zhongdi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
zhongdi ha dit...

@ DavideBCN79.
Totalment d'acord amb el que dius, una altra manera d'expressar-ho és tal com ho comentes respecte a la serenitat i sí, em sembla que és al que es referia l'Antonio amb la resiliència a nivell afectiu i espiritual.
Salutacions,
SZD