divendres, 15 d’abril de 2011

Reinventant el col·lapse



Benvolguts lectors,
Avui toca un (breu) comentari sobre el llibre de'n Dimitry Orlov, tal com vaig prometre. Bé, d'entrada he de dir que el llibre tracta molts aspectes diferents i temes diversos, per tant crec que val la pena parlar-ne no només en aquest post si no en algun més. Com  introducció general diré que el llibre es centra en dos estats: els EUA i l'antiga URSS, i compara el col·lapse de la Unió Soviètica amb el que pot passar degut a l'Oil crash als USA. El missatge del llibre no pot ser més desesperançador per la societat americana. Bàsicament diu que els USA ho tenen molt més cru per poder fer front a l'Oil Crash sense grans daltabaixos. L'Orlov basa, al meu entendre, aquesta idea en el fet de que (al igual que d'altres autors) una condició necessària per a una transició poc traumàtica cap al nou estat amb menys disponibilitat d'energia requereix cohesió social. És a dir, una necessitat (que no una garantia) d'adaptació és que existeixi abans del col·lapse un teixit social prou fort i uniforme com perquè quan la base de l'estat deixi de mantenir les estructures i infraestructures necessàries, els ciutadans segueixin mantenint-les perquè tot funcioni amb la major normalitat possible. Partint d'aquest idea, l'Orlov comença a desgranar les diferències entre la situació Soviètica abans del col·lapse i la societat americana actual. De les moltes que menciona em centraré en tres que, al meu entendre són d'especial interès: l'habitatge, el transport i l'accés al menjar.
L'habitatge. L'accés a un habitatge per a la majoria de la societat és una garantia d'estabilitat i equilibri social. En el cas de la URSS, durant la crisi, l'habitatge va quedar garantit per dos factors: la concentració de dues o tres generacions en la mateixa llar i el fet de que, en general l'habitatge no era propietat individual si no de l'estat, al col·lapsar l'estat, la gent senzillament va quedar-se vivint en els seus domicilis habituals. Per tant, aquest no va ser un problema greu pel gruix de la societat, però si que pot arribar a ser un problema greu per una societat on: no hi ha un accés barat a l'habitatge (ni tant sols de lloguer) i, a més, tendeix a la dispersió (tant espacial com generacional: als USA els fills s'independitzen aviat).
Pel que fa al transport, comenta que a la URSS, degut que aquest depenia de l'estat i d'alguna manera estava col·lectivitzat, durant el col·lapse polític aquesta infraestructura, com la majoria, va seguir funcionant, tot i que amb unes condicions precàries. Als USA, el transport col·lectiu està privatitzat allà on n'hi ha a una escala acceptable (em refereixo al corredor ferroviari de la Costa Est) la resta, tot transport privat i per carretera. És el model desenvolupat a costa d'energia fòssil barata. La predicció no pot ser més clara i crec que no cal fer molts comentaris del que implicarà un encariment del petroli incontrolat per la societat dels EUA on el model social té el cotxe (fora dels grans nuclis urbans) com apeça clau per fer qualsevol cosa.
Finalment, el menjar, en època de carència aguda la societat russa disposava en general de les àrees rurals. Molts ciutadans de Moscou que, per exemple tenien 'segones residències' (daxes) al camp, les van utilitzar per abastir-se parcialment en aquest periodes de dificultat. El cas dels USA, amb una agricultura industrial, no sostenible, totalment deslocalitzada es troba a l'altre extrem i, per tant aboca ja només amb un lleu increment dels preus del petroli a l'amenaça de desproveïment dels grans centres comercials (els famosos mall que aquí a Catalunya hem començat a copiar des de fa unes dècades).
  Una reflexió final, per veure la utilitat d'aquest llibre en el nostre país estaria bé veure quins trets americans o 'russos' tenim tenim socio-econòmicament, així podriem escatir quins sectors econòmics del nostre país són més susceptibles de col·lapsar o tenen més risc i quins en tenen menys. Però ja avanço alguna cosa, Catalunya és precisament deficitària en infraestructures més resilients dimensionades pel volum de la seva població i això és una conseqüència directa de la gestió política i administrativa de les darreres dècades. Ep! que no se'm malinterpreti aquesta mala gestió va repartida a tots els nivells: estatal, autonòmic i municipal.
Salutacions,
SZD

2 comentaris:

Jaume ha dit...

Sóc de Mallorca de la part del Llevant a on ara hi estan construint un nou traçat de tren,pens que mai el veurem passar,Espanya depen moltíssim del petroli barat i prova d'això mira ja com estéim.Aixó no te tornada enrrera i serà pitjor que a la URSS,pots estar segur.Sense energia,a Mallorca,a una illa hi ha poques possibilitats de sobreviure.
Salut.

zhongdi ha dit...

@ Jaume.
Jaume, gràcies pel teu comentari. Durant el temps que vaig viure a Mallorca també pensava com tu, sobretot per la falta d'una certa infraestructura de comunicacions menys depenent del petroli. Tot i això, no crec que a Mallorca no s'hi pugui viure després del col·lapse, les illes sempre han tingut població que hi vivia d'una manera més o menys independent (no sóc expert en història de les Illes, però ja se'n troba evidència abans del V mil·lenni aC). Per altra banda suposo que tu et refereixes al que passarà durant la transició, en l'Oil Crash. Que hi haurà problemes això segur, sobretot perquè, com en d'altres indrets, les illes ja han superat de molt, la capacitat de càrrega de població que tenen (no sabem segur quina és la 'carrying capacity' de les Illes però em fa l'efecte que no és la població actual). Ara, també cal tenir en compte que l'aïllament no sempre és un factor negatiu, en un primer moment ho és, degut a l'extrema dependència de les Illes de la Peninsula, però en una transició pot ser que certs efectes negatius també es vegin suavitats pel fet d'estar-n'hi relativament apartat.
Salutacions,
SZD