La història serà un bon mestre en els temps a venir. No la història oficial i concreta dels grans fets i les grans gestes, més aviat la història de petita escala, la història social. No estic dient res que no sigui evident, en les xerrades d'Oil Crash sovint sorgeix la idea d'una involució de la societat i, sembla que aquesta involució sempre ha de ser negativa, fosca, i comportar patiment. Això cal analitzar-ho amb una mica de detall. Proposo als lectors que pensin com es viu en una gran ciutat catalana, el més evident és l'estil de vida de Barcelona: ràpid, estressant fins a fer-se feixuc i a voltes agressiu, però la major part del temps irreflexiu. Només ens n'adonem de l'estil de vida que portem, devant d'una crisi personal o amb dificultats al voltant, socials. Hem creat una vida artificial apartada del ritme natural dels ecosistemes creient-nos, ignorants com som, reis absoluts i mandataris irreflexius, que farem el que ens donarà la gana sense cap mena de conseqüència (d'això se'n diu irresponsabilitat). Doncs bé això no és així, aquesta conducta infantil a nivell social ens ha portat on som. No vull dir ara que ens culpabilitzem i bloquegem. Dic, senzillament que tot el món i, particularment, TOTS en aquesta societat occidental, ens hem aprofitat de l'espoli sistemàtic i brutal que hem fet i estem fent sobre la natura: sobre els ecosistemes en general i sobre els recursos materials i minerals en particular. Quan critiquem els polítics per la seva mala gestió i la corrupció que els impregna fins el moll de l'os, caldria fer-nos a nosaltres mateixos un parell (català, no mallorquí) de preguntes. Primer, fins a quin punt, nosaltres mateixos no tolerem un cert grau de corrupció i negligència (o de vegades en som partícips) i com això, quan anem pujant en l'escala de poder es va amplificant (qui estigui lliure de responsabilitat que tiri la primera pedra) què fariem nosaltres en el seu lloc?. Crec que les respostes emocionals es suavitzen si tenim una mica d'empatia. I segon, demanem el cap dels nostres representants polítics i els blasmem, però un cop tinguem el seu cap, què en farem? solucionarà això la situació actual? molt em temo que la resposta és clarament que no.
Arribats fins aquí ara ve la pregunta clau que caldria que ens fessim quan veiem el futur tant negre, quan veiem aquesta involució: aquest ritme frenètic, aquest consumisme desesperat, aquesta agressivitat ens ha fet més feliços? ens ha portat a estar més en equilibri internament (psicològicament) i externament (socialment)? Ho dic perquè caldria que reflexionessim si, quan ens enfadem perquè ens retallen aquest 'estat del benestar' tant de moda en els darrers anys i reaccionem amb agressivitat i cercant bocs expiatoris no caldria que ens plantegessim clarament què vol dir aquest estat del benestar? què és important en aquest estat del benestar? Cal que ens plantegem fins a quin punt aquesta agressivitat que ens surt de dins de manera inconscient no és també un subproducte del consumisme, com l'agressivitat dels ionquis quan es veuen privats de la substància de la qual depenen, però que al mateix temps els esclavitza. Les respostes emocionals davant d'una situació de crisi, sigui la que sigui, no solen conduir a actituts encertades i, sobretot en el món actual, irreflexiu i violent intrínsecament, poden portar a un desastre col·lectiu.
En aquesta societat consumista que hem creat entre tots cal actuar amb fermesa sí, però sense actituts emocionals agressives. Cal valorar les diferents situacions i perspectives i no intentar defensar els interessos propis o del col·lectiu amb el qual ens identifiquem inflexiblement.
Imaginem un món com el de fa dos segles, un món on haurem de subsistir amb menys recursos materials, institucionals, tècnics i energètics, un món on les distàncies tornaran a ser enormes i on les relacions personals i socials seran diferents. Un món, però, que pot endur-se una herència d'aquest període històric, aquesta herència pot ser un tresor que pot dibuixar una perspectiva diferent pel futur. Aquest tresor pot ser tot el coneixement que hem anat adquirint durant una època que, degut a l'abundància energètica, haurà estat única pel que fa a l'arribar a extrems paranòics. El saber humà ha assolit el zenit, però també hem arribat al zenit de l'estupidesa i la falta de coherència pràctica amb aquest saber i conèixement adquirit: el Peak Everything que comenta en Richard Heinberg.
Salutacions,
SZD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada