...i final: Un nou paradigma.

     Poble de Davos als Alps Suïssos 
     (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Luftbild_Davos.jpg)


Benvolguts/des lectors/es,
Així com el post anterior (i bessó d'aquest) començava amb una referència a una pel·lícula, en aquest, m'agradaria començar fent referència a un llibre: La Muntanya Màgica, de Thomas Mann, considerada una de les millors obres de la literatura alemanya. Per qui no l'hagi llegida, aquesta novel·la ens explica les vivències d'un jove en un sanatori als Alps. La història, tant per l'època en la qual transcorren els fets (el tombant del segle XIX al XX: un temps de canvi i incertesa per l'esgotament d'un model de societat i la transició cap a un altre) com per l'evolució vivencial del personatge a nivell individual, té una actualitat esfereïdora. És clar que, com tota obra artística, presenta múltiples aspectes i dóna lloc a moltes interpretacions. Un dels aspectes per a mi interessants és com Hans Castorp (el protagonista) afronta la incertesa que té a nivell individual: un jove que té tota una vida per davant amb una carrera prometedora i, just al punt de començar-la, es retira a un sanatori per 'curar-se' de la patologia que l'afecta, buscant, en aquest retir, el coneixement (aportat per dos mentors: un maçó i un jesuïta). La història vivencial del protagonista vol ser un microcosmos que reflecteixi la incertesa de la societat burgesa de l'època, i com aquesta societat es debat entre la visió aportada per l'humanisme i la reafirmació de l'antic règim com a sistema vàlid fins al moment. L'evolució d'aquest conflicte donarà lloc a la primera gran guerra mundial, la qual marca, precisament, el final de la història. Estem actualment, en un estat semblant, al tombant d'un segle i en un canvi de paradigma: com a petit-burgesos de l'època, tots tenim alguna cosa d'aquest Hans Castorp de'n Thomas Mann. La Muntanya Màgica ens endinsa en els clarobscurs de la natura humana, com tota obra d'art genial, i ens aporta una excursió necessària a d'altres temps convulsos, però, el més important: ens il·lumina en un camí i una actitud molt actual. Ens dóna, potser, algunes actituds per contraposar a les idees comunament acceptades que mantenen el paradigma actual, ja esgotat. Inspirant-me doncs en el llibre, us proposo quatre costats, podríem anomenar-los quatre punts cardinals, per orientar-nos en aquest viatge cap al futur i contraposar-los a les quatre idees o conceptes en els que es fonamenta el paradigma actual. Aquests quatre punts només pretenen servir de brúixola opcional en el cas d'haver de navegar en mars desconeguts i especialment inhòspits.



Acceptar el col·lapse. És cert que la situació cada cop ens la plantegen més negra, més pèssima i sense sortida. Però pels que, precisament, sabem quin és el missatge que dóna l'antic paradigma i quina serà l'evolució d'aquest missatge, hem d'entendre que sempre que un model s'ha esgotat hi ha hagut un cert col·lapse i que aquest és necessari per impulsar els canvis. Repeteixo, un cert grau de col·lapse és necessari i inevitable, els éssers humans només ens movem davant de l'abisme, és llavors quan començarà el canvi. El col·lapse es dóna quan el paradigma conceptual que fèiem servir ja no ens és útil, però aquí hi ha un punt important a tenir en compte, els models de col·lapse (com el de l'Orlov) estan bàsicament conduïts per crisis de confiança en certes estructures, i aquesta confiança es va perdent, progressivament, d'escala gran (l'estat) a la més propera a l'individu (la família). Acceptar el col·lapse sense dramatismes vol dir entendre que la màquina de la propaganda ens envia el missatge de que el canvi de paradigma és un viatge cap al caos: 'fora del sistema no hi ha res'. I tots sabem que això no és així. Precisament el model de l'Orlov indica que hi ha múltiples estadis abans d'arribar al 'caos' que ens proposa el sistema com alternativa al paradigma actual. Per tant, hem de tenir clar que, tot i que incert, el camí existeix i depèn precisament de nosaltres com el fem, la incertesa ens pot aportar molt, perquè a part de la falta de seguretat que pot arribar a bloquejar-nos, també és cert que la incertesa ens dóna més possibilitats. El canvi i, per tant, el col·lapse, serà sobre tot un camí de pèrdua progressiva de confiança en tot allò que representava l'antic model. Però aquesta pèrdua de confiança que sorgirà com a reacció a un model obsolet no s'ha de traslladar a refusar tot el que vingui del passat. 

Per anar transitant el camí cap al nou paradigma, cal aprofitar tot el que puguem de l'antic paradigma. I amb això cal anar al següent punt.



Tenir confiança. Justament el paradigma actual ha sembrat la llavor de la desconfiança en nosaltres mateixos, o en l'acció social i els moviments ciutadans, intentant, d'aquesta manera desactivar-los. Quan dic tenir confiança no parlo de repetir la típica frase: 'durant la història, la humanitat ha passat per molts tràngols i se n'ha acabat sortint, per tant ara també ho farà'. Aquest reduccionisme no té en compte l'individu ni la col·lectivitat de petita escala, esborra el patiment individual en benefici d'una imatge de progrés i superació, al meu entendre, totalment falsa. La idea de la confiança, en l'antic paradigma, estava basada en la idea de progrés que, com ja vam veure, era falsa: la societat ha 'progressat' incrementant les desigualtats i obviant-les sobre tot en el primer món, això és progrés? No, des del meu punt de vista. Però és que ara que els recursos minven aquestes desigualtats que havíem foragitat del nostre entorn immediat ens tornen com una immensa bufetada. No, tenir confiança implica confiar en les nostres possibilitats individuals i col·lectives, implica reconèixer que tenim un coneixement del món que utilitzarem quan la necessitat arribi, per adaptar-nos a la incertesa i al desànim. Confiar implicarà necessàriament confiar en els altres, però no fer-ho d'una manera indiscriminada, sinó amb criteri, i segons unes noves regles del joc que aniran posant-se de manifest com més es degradi la situació actual.



Pensar en local. Això significa localitat en l'espai (el nostre entorn immediat) i en el temps. Pel que fa a la localitat espacial el paradigma actual ha proposat un món on, amb la globalització, ha primat l'homogeneïtzació a tots els nivells, transformant la riquesa social, cultural i ecològica, en un món que els físics anomenaríem invariant d'escala. És a dir el que servia en un lloc volia aplicar-se en un altre. Això ha aconseguit escampar certs valors, però també ha creat moltes mancances, senzillament perquè la natura, amb tota la seva complexitat no sol ser invariant d'escala (o almenys, no per tot). Tot i saber-ho (o sense ser-ne del tot conscients) hem convertit la peculiaritat en anècdota, transformant la Terra en un immens parc temàtic. I ara que ens n'adonem que la cosa no anava per aquí, justament ara, tenim l'oportunitat d'utilitzar la informació i el coneixement adquirit amb aquesta explosió uniformitzadora, aquesta màquina globalitzadora necessitava conèixer el món 'per transformar-lo'. Ara sabem que necessitem conèixer el món, però per adaptar-nos-hi millor. I aquí és on entra el concepte d'escalabilitat: si la realitat té múltiples escales, patrons i dimensions, decididament és molt agosarat (sinó una quimera) pretendre mantenir el paradigma homogeneïtzador des de baix: el que funciona per una comunitat petita, un veïnat o un poble, no funcionarà a escala estatal o continental. Pensar en local implica acceptar que la diferència ens marca els límits i que no tot és exportable a qualsevol lloc de la mateixa manera. Pensar en local implicarà trobar solucions a problemes concrets en llocs concrets i això voldrà dir dosis altes de creativitat i saber fer, acceptant realment les dificultats com a reptes.
Pel que fa a la localitat en el temps, ja ho he comentat en d'altres ocasions, hem d'evitar, de moment, projectar-nos en el futur. A mesura que la incertesa creixi amb el col·lapse, la boira en l'horitzó s'anirà fent cada cop més espessa i més propera. Per tant, què ens queda? Ancorar-nos en el present, tenir algunes mesures de contingència per situacions d'emergència, però intentar cada cop més viatjar al més lleugers possible. Ho repeteixo, no ens serveix aprendre Permacultura sinó ens agrada el camp, no podem forçar-nos a fer allò que en aquest mateix present no ens aporti alguna cosa. La resposta al paradigma actual és aportar la nostra creativitat per adaptar-nos a la transició però sense projectar-nos excessivament cap al futur, gaudir del camí, podríem dir.



Consciència holística. Som part d'un tot i com a part no som propietaris de res. Per tant, ens hem d'integrar en un sistema més gran amb una actitud que, si volem posar-li un nom, podríem anomenar d'humilitat, que no vol dir sentir-nos insignificants. El paradigma actual juga al tot o res: 'o som els amos del món, o som totalment prescindibles', com a part de la biosfera juguem un paper i hem de jugar-lo de la millor manera per mantenir-ne l'equilibri. Aquest equilibri cal que sigui el que s'anomena un equilibri dinàmic, és a dir, adaptant-se als canvis de l'entorn, un equilibri que no alteri (transformi, utilitzi, manipuli) significativament la resta de la biosfera o del planeta per la nostra acció directa. Tornem, a partir d'aquí, a anar a un punt anterior, per actuar amb equilibri cal conèixer, però si coneixem amb la voluntat d'adaptar-nos al sistema aquest coneixement adquirirà una altra dimensió i direcció. Per a mi aquesta consciència ens fa sortir de la immaduresa social en la que estem instal·lats: pensem que estem per sobre de la natura, que la dominem, que el planeta és nostre i que, per tant, és una joguina que podrem adaptar al nostre gust, tant, que al final creem un món artificial per viure-hi i treballar-hi fins al punt de voler fugir a la natura per descansar o per anar de vacances (quina ironia).

Dins d'aquesta consciència holística cal que tinguem ben present que vivim en un univers en constant degradació, segons el segon principi de la termodinàmica, el nostre món i el temps en que vivim és un oasi dins la tendència universal al desordre (increment d'entropia). Fixem-nos que aquest concepte, tant clar en l'intel·lecte dels físics, va contra el paradigma del progrés, que ja vam comentar, però és que aparentment, va contra l'evolució mateixa, només aparentment, és clar. La vida a la Terra és un oasi i una peculiaritat extraordinària en l'univers, una anomalia en la tendència general a la degradació, i els humans en formem part. És a dir, que tot i que la tendència de l'univers és la degradació, la vida, la biosfera en el seu conjunt, com a oasi reverteix en part (i amb un cert cost) aquesta tendència i el nostre paper, com a part de la biosfera és, precisament seguir la tendència de la biosfera en creació de diversitat biològica, no en la seva destrucció. L'opció fàcil és seguir la tendència termodinàmica, però això no ens duu a l'equilibri. Voler assolir l'equilibri ens porta a deixar de comportar-nos com un cultiu de bacteris en una proveta, per començar a retornar als nostres origens, centúries abans, quan en certa manera, l'home era més conscient dels seus límits.

Finalment, m'agradaria comentar que si hi para atenció, benvolgut/da lector/a, aquests idees base que podem utilitzar com a guia, no són res més que una recepta, com qualsevol altra, contra un estat mental altament emocional. No estic dient aquí que hàgim de reprimir les emocions. La part emocional juga un paper essencial en el comportament i en la presa de decisions (per a qui l'interessi el tema que llegeixi an Damasio) i precisament per això, hem de mirar de tenir, pels temps que venen, un estat emocional-sentimental-intel·lectual al més equilibrat possible i això suposa, per descomptat, impedir que la part emocional ho controli tot i anul·li la part racional. Pensem que la tasca dels mitjans de comunicació de masses és precisament produir un estat anímic desequilibrat, perquè això ens converteix en individus més manipulables. I és en els estats d'ànim amb forta component emocional i baixa racionalitat on podem detectar que la influència de l'entorn ens ha començat a afectar de manera important. El desànim i la depressió són comprensibles fins a cert punt, però en cap cas són un estat que pugui perllongar-se excessivament, precisament pel fet de que com a integrants de la societat que estem més alerta del problema que ens afecta, no ens podem permetre aquest luxe. Hem de canviar, com va fer en Hans Castorp a la Muntanya Màgica, utilitzant tot el coneixement i la saviesa que hem arribat a acumular i que tenim al nostre abast fàcilment; i, sobretot, hem de retornar al punt d'esperança i confinança en les nostres possibilitats per tirar endavant. Ras i curt, hem de madurar molt més com a societat i com a individus.
Salutacions,
SZD