dimecres, 6 de febrer de 2013

Inici (Inception)...


  (http://ubuntulife.wordpress.com/2010/08/06/inception-origen-wallpaper)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui m'agradaria començar aquest post parlant d'una pel·lícula: 'Inception' (Origen, en la versió doblada a l'espanyol). La història que ens explica aquesta pel·lícula es basa en la possibilitat d'implantar una idea (en principi, externa a l'individu) en la ment d'algú, aquesta idea en la ment d'un personatge important, arribarà a produir tot un seguit de decisions que el portin a unes conseqüències que d'altra manera no s'haguessin produït. En el cas de la pel·lícula es vol implantar una idea al propietari d'una multinacional perquè acabi dividint la seva empresa; l'acció de la pel·lícula transcorre en part en el misteriós món oníric què és on es vol implantar la idea en qüestió; el fil argumental s'arrodoneix presentant certes paradoxes sobre la consciència de l'estat de vigília i el somni, les implicacions de les quals, donarien per tot un altre post. Bé, això és l'argument d'una pel·lícula, és clar i, per tant, queda molt lluny de la realitat però, quant lluny està aquesta història de la realitat? Pensem-hi, trencar el paradigma actual és trencar també, i sobretot, amb el que considerem com a veritats indiscutibles, aquelles idees en les que tenim fe, que ens han acompanyat durant molt de temps (de fet, tota la vida). Sabem que així com siguin les nostres creences (i amb això vull dir les nostres idees inqüestionables) així actuarem en conseqüència. Atenció, no estic dient ara que estem tots posats en una immensa secta que ens renta el cervell per creure en el que acabem creient... o si? bé, potser abans de fer segons quines afirmacions valdria la pena que veiéssim quines idees tenim implantades i que acceptem de manera inqüestionable per, després de fer una revisió crítica, només després, benvolguts lectors, intentar respondre a aquesta pregunta.



Idea de progrés. Aquesta idea podríem dir que és al moll de l'os de la nostra societat, bombardejada contínuament des de mitjans publicitaris i periodístics, afecta a tots els àmbits: polític, social, econòmic, esportiu... Posaré un exemple d'actualitat, en el qual la crítica al 'sistema' s'efectua en superfície, però no en el fons perquè, atacar el fons, és atacar la idea de progrés i això, benvolguts lectors, és un mantra sagrat. Hores d'ara tothom critica la corrupció a nivell polític, xacra execrable de la nostra societat, davant d'això, s'ha posat de moda dir que clar, a la cosa pública es cobra poc i que això dóna lloc a la corrupció. I no, senyors no, el problema està en com comparem. Pregunto: és honest, ètic, lògic, que una persona cobri 10000 (deu mil!) vegades més que el salari mínim interprofessional? Doncs senyors facin una llista, i comencin per futbolistes, corredors de curses de cotxes, etc., que ningú qüestiona, ningú, a la majoria que critica la corrupció en la política i en la banca li sembla perfecte que es paguin uns salaris desproporcionadament grans al seu futbolista o equip preferit. Incloguin en aquesta llista també directius i banquers i critiquin senyors, critiquin, però si-us-plau, no oblidin que la corrupció en gran part ve de la injustícia social que genera el fet d'acceptar aquestes desigualtats, pensant, en el més profund del nostre inconscient, que a nosaltres també ens agradaria arribar a progressar com aquests que estan a dalt i cobren el que cobren. Però clar, això és virtualment impossible. A més, és immoral: que algú m'expliqui quin valor afegit a la societat aporta un sol individu, fent el que sigui (en particular, donar coces a una pilota) per tenir un nivell de vida deu mil vegades superior al de la mitjana. Aquí no pretenc dir que hi hagi d'haver una societat igualitària cent per cent, diferencies n'hi poden haver, però la qüestió és cal que siguin tant grans? Aporta alguna cosa que ho siguin, a part del malbaratament de recursos? Penso que no té cap mena de sentit, és un altre impossible. I clar, hem de ser conscients que l'absurditat de sous per dalt crea empobriment per baix, senzillament perquè el món és finit i, recordo, ja hem topat contra aquesta finitud. Potser això en l'època del creixement no és feia palès, però ara, senyores i senyors ara, estem topant contra els límits.


Idea del materialisme. Hem arribat a transformar la societat en un zombi que només s'alimenta dels diners. Tot es valora segons la contrapart monetària. En gran part, el prestigi social que es ven als mass-media, és tal que, com deia la cançoneta: 'tanto tienes, tanto vales'. Bé, potser ho podríem amanir, poc, amb que també es valora un cert coneixement (saber guanyar diners d'alguna manera, sigui la que sigui, encara que sigui no fent res, ja m'entenen, això val, per exemple, per sortir en programes de televisió a fer el gandul tancat en una casa amb d'altres dropos i per aquest simple fet tenir la vida solucionada a partir de llavors). I clar, el problema ve quan un es queda sense feina (i sense diners) i la capacitat que té aquesta persona per guanyar diners amb el que sap fer i ha fet tota la vida, tendeix a zero, què passa? Com que hem basat la nostra societat en el valor material, doncs en una societat en crisi (falta de diners i falta de feina) aquesta persona socialment deix de ser persona, per convertir-se en quelcom indefinit que, evidentment, no entra dins els esquemes de la societat materialista, en el millor dels casos, i en el pitjor doncs per a molts (dels que estan a la franja superior econòmicament i, per això mateix, es creuen superiors) són una càrrega social (i si no preguntin-li a determinada diputada espanyola amb el seu famós 'que se jodan' quan van aprovar mesures restrictives pel que fa a la gent més desafavorida, aquesta senyora segueix en el seu lloc, tot i que ha insultat al poble que, teoricament, representa).


Idea de la seguretat, de la certesa. Societat del benestar implica societat de la seguretat. Seguretat que demà menjaré, tindré una casa, una feina que a ser possible m'aporti molts diners, seguretat de que si tinc qualsevol problema de salut el podré resoldre satisfactòriament, seguretat de que tindré seguretat física i que puc anar pel carrer sense que vingui algú i em robi o em pegui o em mati, és a dir, seguretat de tenir seguretat, seguretat de que demà farà sol quan m'han dit que faria sol, seguretat de que si faig el que m'han dit que havia de fer per tenir una vida tranquil·la doncs llavors la tindré, seguretat de que el món és el que és: totalment predictible i fàcilment manejable. Doncs no, el món no és així, és incert i té un alt grau d'impredictibilitat, però clar si acceptem això llavors, llavors... què passa amb les dues idees anteriors? Efectivament! Se'n van en orris. Per tant hem de negar que hi ha molta incertesa en aquest món. Com ho fem? Això ja és una altra història, però resulta que a mesura que arribem als límits del sistema la incertesa creix: no se si tindré feina en el futur, per tant no se si tindré diners per viure, i per tant la vida que m'havia cregut que era inqüestionablement segura i certa, deixa de ser-ho. Què passa llavors: pànic! I el pànic genera ràbia i la ràbia no exterioritzada pot arribar a portar a la frustració. I per aquí no van les coses, per molt que d'entrada trobem justificat enfadar-nos amb la injustícia. Perquè, benvolguts lectors, tant la por com la ràbia no serveixen per construir i, per tant, no ens portaran a un futur que ens ajudi a adaptar-nos a aquesta incertesa, sense negar-la.


Idea d'infinitud. Sense la percepció de la realitat del món i els seus límits hem creat una societat totalment immadura, com un nen o un adolescent, que tenen una visió del món que no es correspon amb les limitacions reals, tant socials com físiques, i amb una nul·la consciència de la finitud de la vida i de les conseqüències, de vegades totalment inesperades, de certes accions. El paroxisme d'aquesta idea s'expressa en la visió que té del món l'economia tradicional, amb la hipòtesi implícita de creixement infinit. Aquest rebuig al final, té múltiples formes, la més comú és projectar el final prou lluny com per a que quedi fora de la influència del present. Per exemple: 'el Peak Oil és cert, clar, però encara queda molt per arribar-hi, segurament 20 o 30 anys', o bé, 'el tema de la fam al món és preocupant, evidentment, i hem de fer el possible per anar solucionant-lo de manera progressiva'. Tant un cas com l'altre són exemples de projecció en el futur de solucions que no volem afrontar ara, perquè implicarien que hem de posar un final a una manera de fer, i acceptar el final implicaria qüestionar la idea de progrés i la idea del materialisme, que, com ja hem vist, són la base del nostre sistema de creences. Perquè rebutgem un final? Aquest és un bon punt, penso que el rebutgem perquè la idea de final ens obliga a aterrar i mirar-nos el món des d'una perspectiva diferent del que ens han ensenyat (alliçonat, obligat?) a veure'l. Pensem-hi, com afronta la nostra societat la mort? (de fet és un final, el darrer final). Penso que l'afronta des d'una perspectiva totalment immadura, com un nen quan no vol sentir una cosa (es tapa les oïdes i es posa a cantar): evasió. Com afrontem el final de la nostra era, de la nostra societat i del paradigma que la sustenta? Evadint-nos. Ep! És una reacció ben humana, i crec que fins a cert punt necessària, l'evasió, el que ja no veig tant necessari és instal·lar-nos-hi i acceptar-la sense crítica.



Per tant, quan alguna vegada ens agafa 'un atac de realitat' (com deia una amiga) i ens qüestionem el que fem, com ho fem i si fem el que podem, crec que un primer pas pot ser preguntar-nos: Fins a quin punt estem dintre del paradigma mental del BAU? Aquesta és una pregunta que, amablement i honesta ens hem d'anar fent, per veure en quin punt del camí estem, perquè donat l'incessant bombardeig i insistència dels mitjans i de la societat en el BAU, cal que prenguem una certa distància. Aquesta distància ens ajudarà a no rodolar avall en la pendent de l'Oil Crash. El col·lapse bàsicament, comença amb el trencament de la confiança en el que crèiem abans com a segur, preparar-nos-hi, prenent distància de la porqueria amb que, cada cop més, els mass-media ens alimenten mentalment, ens ajudarà a afrontar el futur d'una forma molt més serena, amb més possibilitats de les que tindrem si ens deixem emportar per la deriva actual i futura de pessimisme i depressió.
Ens cal treballar des d'ara mateix per preparar-nos mentalment per al futur immediat.
Salutacions,
SZD

2 comentaris:

afseres ha dit...

Diga'm pessimista, però jo crec que estem abocats al fracàs en tot això que dius, la gent no s'entera d'aquestes coses. Ja està bé una mica d'esport (a mi m'agrada l'automobilisme), i una mica de discoteca i de sessió de pel·li de superherois buida de contingut (o pitjor, amb valors vomitius), però de tant en tant la gent hauria de connectar l'antena i veure que passa al món. Però la majoria de gent viu sense connectar l'antena, jo no hi ha dia que no em fiqui les mans al cap de les tonteries que sento dir a la gent (universitaris!).
Fins i tot en moment com aquest, de crisi, la gent no surt de les 4 tertúlies superficials d'alguna TV. Així com punyeta hem de solucionar res? No hi ha voluntat de saber, no hi ha curiositat, i sense això no anirem enlloc, arribaran eleccions, guanyaran els de sempre, i campi que pugui.
En fi, em mentalitzaré, em prepararé, i m'assentaré al sofà a veure com poc a poc se'n va a la merda la societat. Espero com a mínim poder fer-ho amb les persones que estimo en aquest món. Salut!

zhongdi ha dit...

@afseres, penso que en part tens raó, però només en part. És evident que un cert grau de col·lapse és inevitable, però això no vol dir que necessàriament la situació actual porti a la fi del món. Una de les idees que ha introduït la globalització és que el món és bàsicament uniforme, això implica que el que passi a un lloc es reproduirà de forma molt semblant a un altre i això, en un paradigma que col·lapsa deixa de ser cert. Què vull dir amb això? doncs que les pel·lícules apocalíptiques no dónen un mapa ni una predicció del que necessàriament hagi d'acabar succeïnt. Per altra banda, tampoc cal que tothom sigui conscient del problema real que tenim, només cal una minoria prou gran (i aquest 'prou gran' dependrà del lloc, per tant és difícil ponderar-lo) això ja ho he comentat en algun post i hi tornaré en el següent. Actualment ja hi ha gent que està fent alguna cosa al respecte. En les xerrades que dóno cada cop hi ha més gent conscienciada, potser no tot el que voldríem però crec que hem de ser molt generosos en aquest punt. Cal estar mentalitzats, evidentment, i cal preparar-se, però penso que l'actitud que ens cal és projectar el que volem que sigui el futur i lluitar per això. El paradigma actual, per molt que parli d'emprenedors, d'èxit o de guany no és capaç de donar resposta al que és de veritat important, que és el nivell personal, les emocions, els sentiments i els pensaments i la pròpia creativitat. Hem d'aprendre a desconnectar d'aquest paradigma iuna forma és començar a valorar el que ara tenim ara en el moment present i, francament, com occidentals tenim molt, moltíssim. En el nivell personal et suggeriria, si em permets, que contactessis amb gent que porta iniciatives de decreixement o de ciutats en transició i llavors veuràs que sí, que hi ha gent que fa i que intenta sortir-se d'aquest paradigma. Què és difícil sortir i fer alguna cosa? Sí, és clar, però no és, precisament un canvi semblant al canvi que demanem a aquells que no ens volen escoltar? Nosaltres, els que hem vist una mica abans el que se'ns pot venir a sobre hem de fer un pas més: actuar, de la manera que ens sigui possible, actuar. Tot sovint, una acció serena, planificada i coherent és molt més potent que milers de paraules.
Salutacions i moltes gràcies pel teu comentari,
SZD