dissabte, 12 gener de 2013

Les dues vies per fer front al col·lapse (per Paul Chefurka)


Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol anar una mica més profundament en els aspectes psicològics i personals de l'Oil Crash i la crisi energètica. De fet, en alguns posts, ja fa algun temps, vaig fer una mica de recull d'impressions  d'aspectes psicològics del material que hi ha per la web sobre com afrontar el col·lapse. Així doncs, seguint en aquella línia i com que hi ha persones més sàvies que jo en aquests assumptes, us tradueixo aquí un escrit de'n Paul Chefurka. Per a mi ha estat una visio íntima i personal del que experimentem els que anem transitant aquest camí, i com a tal la valoro i agraeixo que comparteixi els seus pensaments amb nosaltres. Aquest escrit doncs, tracta de com afrontar, segons ell, el que podríem dir que és un problema estructural total del món en el que vivim, aquest problema emergeix en forma de diferents crisis (tal com vaig apuntar en les primeres entrades d'aquest bloc) i ens afecta de diferents maneres tant a nivell individual, com col·lectiu.
Salutacions,
SZD


(http://www.paulchefurka.ca/)

Durant els últims sis anys aquest lloc web m'ha servit de 'bloc de notes de l'explorador'. Aquí es documenta, amb una veu molt personal, el meu viatge de descobriment a través dels mons de l'energia, l'ecologia, l'economia i la cultura humana. Es descriu el meu punt de vista sobre el poc reconegut, àmpliament incomprès i potencialment tràgic procés que enfronta la humanitat, com a resultat de la nostra negativa a acceptar els límits de les nostres activitats o aspiracions.
Ja no veig cap punt per seleccionar dels aspectes individuals de l'experiència humana per una atenció especial o per una crítica. El creixement demogràfic, el canvi climàtic, el corporativisme global, la contaminació química, l'esgotament de recursos, l'extinció d'espècies, la sobrepesca i acidificació dels oceans, la inestabilitat financera global, les creixents desigualtats socials i les injustícies són mers símptomes d'un sistema que ha estat fora de control durant segles (malgrat els nostros seriosos intents de convèncer-nos a nosaltres mateixos d'una altra manera), no ens queda cap opció - o potser mai vam tenir una altra opció – que seguir, aguantar el xàfec i deixar que l'excés humà es corregeixi sol, com passa sempre.

El raig de llum que veig és que totes les pressions que vénen d'aquest procés de correcció poden ser útils agullons cap a l'auto-desenvolupament personal. "En tots els assumptes, esforcem-nos per fer la feina correctament." Què significa això per a cada un de nosaltres? Què significa viure amb atenció, enmig de la voràgine, què requereix de nosaltres en termes de creixement personal, en el desenvolupament de la saviesa i el coneixement d'un mateix? Com pot cada un de nosaltres resoldre la nostra alienació – cadascun dels aspectes d'alienació de les nostres societats, de la naturalesa, del nostre propi lloc en l'univers? Com podem trobar les reconnexions que són essencials si hem de sortir d'aquesta tumultuosa adolescència per entrar en l'edat adulta individual i col·lectiva? Aquestes són preguntes profundes per temps foscos.

Pujant l'escala de la Consciència


Quan es tracta de la comprensió de l'actual crisi global, cada un de nosaltres sembla encaixar en algun lloc al llarg d'un continu de consciència que es pot dividir en cinc etapes:

Mortalment adormit. En aquesta etapa no sembla haver-hi problemes fonamentals, només algunes deficiències en l'organització humana, la conducta i la moralitat que es poden resoldre amb la deguda atenció a l'elaboració de normes. Les persones en aquesta etapa tendeixen a viure les seves vides amb alegria, amb ocasionals esclats d'enuig en el moment de les eleccions o de les estacions trimestrals de guanys corporatius.

Consciència d'un problema fonamental. Tant si es tracta del canvi climàtic, la superpoblació, el pic del petroli, la contaminació química, la sobre-pesca, la pèrdua de biodiversitat, el corporativisme, la inestabilitat econòmica o la injustícia sociopolítica, en aquest cas, un problema sembla atraure l'atenció del tot. Les persones en aquesta etapa tendeixen a ser activistes apassionades per la causa triada. Tendeixen a ser molt actives sobre el seu problema personal, i cegues a qualsevol altre.

Consciència de molts problemes. Tant aviat com a la gent se li fa més evident l'existència de diferents dominis, la consciència de la complexitat comença a créixer. En aquest punt una persona es preocupa per la priorització dels problemes en termes de la seva immediatesa i el grau d'impacte. Les persones en aquesta etapa es poden tornar reticents a reconèixer nous problemes - per exemple, algú que està compromès amb la lluita per la justícia social i contra el canvi climàtic no pot reconèixer el problema de l'esgotament dels recursos. Poden sentir que l'espai del problema que han triat es prou complex, i l'addició de qualsevol nova preocupació només contribuirà a diluir l'esforç que s'ha de centrar en la solució de la "màxima prioritat".

Consciència de les interconnexions entre els molts problemes. La comprensió que una solució en un domini pot empitjorar el problema d'un altre, marca l'inici d'un nivell de pensament del sistema a gran escala. També marca la transició de pensar en la situació en termes d'un conjunt de problemes a pensar-hi en termes d'un paradigma. En aquest punt, la possibilitat que no pot haver-hi una solució comença a manifestar-se.

Les persones que arriben a aquesta etapa tendeixen a tancar-se en petits cercles de gent amb idees afins per tal d'intercanviar punts de vista i aprofundir la seva comprensió del que està passant. Aquests cercles són necessàriament petits, degut tant a la profunditat d'exploració requerida en aquest diàleg personal com també perquè, simplement, no hi ha moltes persones que han arribat a aquest nivell d'enteniment.

La consciència que la situació abasta tots els aspectes de la vida. Això inclou tot el que fem, com ho fem, les nostres relacions amb els altres, així com el nostre tractament de la resta de la biosfera i el planeta físic. Amb aquesta realització, les comportes s'obren i no hi ha problema que estigui exempt de consideració o acceptació. El mateix concepte d'una "solució" es atravessat, i es deixa de costat com una pèrdua de temps.
Per als que arriben a l'etapa 5 hi ha un risc real de caure en la depressió. Al cap i a la fi, hem après al llarg de les nostres vides que la nostra esperança per al futur rau en la nostra capacitat per resoldre problemes en l'actualitat. Quan cap intel·ligència humana sembla capaç de resoldre el nostre problema, la possibilitat d'esperança es pot esvair com la llum de la flama d'una espelma, per ser reemplaçada per la foscor asfixiant de la desesperació.

Com actuem davant la desesperació és, per descomptat, profundament personal, però em sembla que hi ha dues vies generals per reconciliar-se amb la situació. Aquestes no són mútuament excloents, i la majoria de nosaltres funciona amb alguna combinació de les dues. Les identifico aquí com tendències generals, ja que la gent sembla interessar-se més per l'una o l'altra. Les anomeno el camí exterior i el camí interior.

Si un s'inclina a triar el camí exterior, es preocupa sobre l'adaptació i la resiliència local en el primer pla, com s'exemplifica a la Xarxa de Transició i el Moviment de Permacultura. Per a aquells en el camí exterior, el desenvolupament comunitari i les iniciatives locals de sostenibilitat tindran un gran atractiu. Organitzar partits polítics sembla ser menys atractiu per a les persones en aquesta etapa. La política és vista com a part del problema, o potser és només vista com una pèrdua de temps quan la veritable acció es durà a terme a nivell local.

Si un se sent inclinat a triar el camí exterior, ja sigui per temperament o circumstàncies, el camí interior disposa del seu propi conjunt d'atractius.

Escollir el camí interior implica tornar a emmarcar el problema en termes de consciència, d'autoconsciència i/o algun tipus de percepció transcendent. Per a algú en aquest camí, aquest és un intent de manifestar el missatge de Gandhi, "Converteix-te en el canvi que vols veure al món", a nivell més profundament personal. Aquest missatge es pot expressar de manera semblant referint-se a l'antiga dita hermètica: "Així com és a dalt, és a baix". O, en llenguatge senzill, "Per curar el món, primer comença per curar-te a tu mateix."

No obstant això, el camí interior no implica un "refugi en la religió". La majoria de les persones que he conegut i que han optat per un camí interior tenen una afinitat tant baixa per la religió tradicional com les seves contraparts al camí exterior la tenen per a la política tradicional. La religió organitzada és generalment vista com una part del problema en lloc d'una resposta vàlida a aquest. Els que han arribat a aquest punt no tenen interès en amagar o alleujar la dolorosa veritat, sinó que volen crear un context coherent personal per a això. L'espiritualitat personal d'un o altre tipus sovint funciona, però poques vegades ho fa la religió organitzada.

Val la pena esmentar que també hi ha la possibilitat d'una seriosa dificultat personal en aquest punt. Si algú no pot escollir un camí exterior per les raons que sigui, i és també resistent a la idea del creixement interior i l'espiritualitat com una resposta a la crisi de tot el planeta, llavors estarà realment en un compromís. Hi ha poques altres portes fora d'aquestes, excepte caure en la profunditat de la desesperació. Si un roman atrapat aquí durant un llarg període de temps, la vida pot començar a semblar molt ombrívola, i la violència en contra del món o contra un mateix pot començar a semblar una opció raonable. Mantingueu-vos vigilants sobre el vostre propi progrés, i si trobeu algú que es trobi en aquest estat, si us plau, oferiu-li suport escoltant-lo.

A partir de les meves observacions, cada etapa successiva d'aquestes cinc, conté aproximadament una desena part de la gent que hi ha en l'etapa anterior. Així que, encara que potser el 90% de la humanitat estigui en l'etapa 1, menys d'una persona de cada deu mil, estarà en l'etapa 5 (i cap d'ells és probable que siguin polítics). El nombre dels que han triat el camí interior a l'etapa 5 també sembla un ordre de magnitud menor que el nombre dels que estan en el camí exterior.

Jo he triat el camí interior com la meva resposta a l'etapa 5, la consciència. Funciona bé per a mi, però per navegar aquest imminent canvi, transició, metamorfosi (digueu-li com vulgueu), caldrà que tots nosaltres - no importa els camins elegits - cooperem en la presa de decisions encertades en els moments difícils.

Els meus millors desitjos per a un llarg viatge, emocionant i satisfactori.

Bodhi Paul Chefurka
19 octubre 2012

6 comentaris:

Carlos P. Ruiz ha dit...

Qué fantástico post. Gracias por publicarlo y traducirlo.

Es un modelo realmente útil. Lo comparto.

Quiero añadir dos ideas:
1) La etapa 5 no es la última. Incluso en esa etapa, el "individuo" observa una realidad exterior interconectada, pero desvinculada del "interior". Es posible tomar conciencia de un rango de interconexión superior, que engloba la conciencia del estado interior y la conciencia del observador). Yo a eso le llamaría "etapa 6".

2) En realidad, la descripción de este modelo es la de los que empiezan por el camino exterior.

Pero hay mucha muchísima gente, que está haciendo el camino "desde el otro lado", es decir empezando por el interior, y descubriendo posteriormente la complejidad del asunto "exterior".

Saludos y de nuevo gracias por la alta calidad del post.

zhongdi ha dit...

@Carlos,
Gràcies pel teu comentari. Em sembla interessant el que comentes sobre la etapa següent a la 5, que intenta veure interconnexions entre l'individu i la realitat que l'envolta, i aquí, penso que s'obre tot un altre món conceptual que entroncaria, potser, en el punt de vista cosmogònic oriental, però potser això quedaria un pèl off-topic. Tot i que no renunció a parlar-ne en algun post ;)
Pel que fa al que comentes de que el model és el dels que comencen pel camí exterior, també d'acord, però com a visió de procés personal m'ha semblat interessant per coincident amb la meva (i que em sàpiguin perdonar els lectors el biaix personal en el bloc, però de vegades és molt difícil abstreure's) perquè la meva aproximació al problema ha estat com la de l'autor que tradueixo per la "deformació" científica que tinc. De tota manera si en tens alguna informació (pàgines web o blocs) em seria molt interessant tenir algun material que documenti aquest camí des de "l'altre costat".
Salutacions i gràcies pel teu interessant comentari,
SZD

Antonio Lirio ha dit...

Jo, personalment, vaig arribar a l'etapa 5 i llavors vaig patir una greu depressió que em va fer aprimarme deu kilos i estar gairebé un mes i mig de baixa entre d' altres coses. La part bona de tot això es que la depressió en vam empenyer de cop cap al meu interior i allà vaig descobrir (estic descobrint) un espai trascendent que m' ha convertir en un ésser més resilient, menys pendent de mi mateix i més integrat en el món que en que viu. He aprés ha acceptat el món tal com es, tot i ser més conscient dels greus problemes amb els que ens enfrontem, i a actuar en la mida de les meves possibilitats però des de la calma i sense dramatismes.

Prego cada dia perqué es multipliqui el nombre de persones que es facin conscients de sí mateixas i de la situació i poder arribar aviat a una massa crítica per poder començar a engegar messures serioses que ens permeti transformar la nostra societat de una vegada per totes.

Per cert, que penses de tot aixó?

David Pi ha dit...

Com una persona que crea un espai web per tal de fer reflexionar al món sencer afirma que a optat per un camí interior?

(...)

No entenc res.

En fi, ens veiem aquesta tarda si trobo el camí.

zhongdi ha dit...

@Antonio, abans de res agrair-te el comentari i la teva participació explicant les vivències sobre el 'procés de conscienciació' i que penso poden ser útils a d'altres lectors o lectores silenciosos que van donant un cop d'ull per aquí de tant en tant. Em preguntes sobre la meva opinió i penso que per no extendre'm molt valdria la pena explicar-ho en el següent post, que ja estic escrivint. Tot i així penso que cal parlar-ne perquè és un tema extens i que té multiples aspectes i subtileses que, entre tots, podem anar aclarint. Primer dir-te que el procés que expliqués en un grau més o menys fort l'hem anat passant molts dels que ens preocupem per aquesta problemàtica i, penso que d'una manera o altra i en algun moment en un futur no molt llunyà, la inmensa majoria de la població, senzillament per que l'entorn l'obligarà, passarà (seguint el model de'n Chefurka) com a mínim a l'etapa 2. Pel que fa al camí interior, penso que, sobre tot com ho enuncia l'autor, obre un ventall ampli d'opcions, totes vàlides per a mi, sempre que respectin uns mínims que són els drets humans, a partir d'aquí allò que ens pugui aportar equilibri i pau amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn (a nivell de persones, el lloc on vivim i les actituds que prenem en el nostre dia a dia) és una tria personal. També penso que tot i que el procés que passem en les diferents etapes de consciènciació és dur i dolorós, un cop agafes una certa perspectiva, veus que arriba a tenir un sentit, precisament, com molt bé dius, ens converteix en individus molt més resilients davant dels reptes de moure'ns en la incertesa futura. Penso però que també hem d'estar preparats des d'aquesta consciència interior per afrontar i acceptar que el que nosaltres desitjaríem com a ideal (arribar a una massa crítica de gent que pugui canviar el paradigma existent) no té perquè donar-se i, per tant, preparar-nos-hi emocionalment i pràcticament. En fi, perdona l'extensió de la resposta, et proposo seguir en el següent post, si ho trobes convenient.
Salutacions i gràcies de nou,
SZD

zhongdi ha dit...

@David Pi, gràcies pel teu comentari. Bé, tot i que pugui semblar una contradicció d'entrada, penso que depen de com ho enfoquem no ho és. Primer dir-te que la web de'n Paul, pel que he vist, ha estat una web de 'recerca' i que aquest escrit seu és un dels darrers que tanca (o enceta, depèn) un procés que ell ordena i sintetiza en l'escrit. Per altra banda no penso que les dues vies siguin mútuament excloents, penso que l'autor parla de tendències i, com a tals, pots tenir una tendència interior amb una certa contribució de treball cap a d'altri o en 'comunitat' de la mateixa manera que qui aposta per la permacultura no té perquè deixar de banda els aspectes de donar sortida a les angoixes i contradiccions internes amb un enfoc cap a la pròpia 'intimitat emocional'... en fi, dir-te que potser en el proper post ho intentaré explicar una mica més extensament (que no sé si clarament ;)). Fins a la tarda i gràcies pel teu comentari.
SZD