tag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post8630194725211987759..comments2023-06-08T04:35:49.129-07:00Comments on Tempus fugit!: Hybris Jordi Solé (SZD)http://www.blogger.com/profile/14291670903200720883noreply@blogger.comBlogger7125tag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-43841634843470934512019-07-03T01:23:33.414-07:002019-07-03T01:23:33.414-07:00@Roger, moltes gràcies pel comentari, els links i ...@Roger, moltes gràcies pel comentari, els links i la informació. Conec els treballs de’n Mario i, de fet, tenim sinèriges i col·laboracions, degut, entre d’altres coses, a que liderem dos projectes molt paral·lels (MEDEAS i MAGIC), tant en visió com en objectius. Respecte a l’aproximació ecopsicològica que proposes em sembla molt interesssant, he llegit el teu post i coincideixo en la diagnosi que fas i també en les crítiques sobre algunes tendències polítiques actuals dins de l’ecologisme, he après punts i visions interessants del teu post. En termes generals coincideixo amb tu en que el camí no és només a fora sinó a dins i que no podrem suavitzar el col·lapse si no fem un treball intern abans, perquè des del meu punt de vista el sistema social-cultural en el que som, al cap i a la fi, és format per individus i a partir de les seves interaccions es formen les convencions socials, la cultura i les institucions que n’emergeixen. Aquest punt de vista el vaig intentar introduir en el post sobre les formigues, però com bé dius en el teu post, aquests conceptes (complexitat, incertesa, propietats emergents) estan lluny de ser assumits per certes intel·lectualitats i, molt menys per la ciutadania en general i les classes dirigents en particular. En el proper post penso anar una mica més enlla en la diagnosi dels problemes actuals i donar alguna idea sobre com afrontar-los. Moltes gràcies de nou pel teu comentari.Jordi Solé (SZD)https://www.blogger.com/profile/14291670903200720883noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-1876808737940667812019-07-03T01:20:56.491-07:002019-07-03T01:20:56.491-07:00@Xavier, moltes gràcies pel teu comentari. Doncs s...@Xavier, moltes gràcies pel teu comentari. Doncs sí, cal veure com trobar un camí enmig de la creixent rigidesa i persistència en patrons antics i maneres de fer que només ens porten a agreujar el desastre, això és particularment intens a l’administració que, per les seves característiques és poc flexible i amb moltes inèrcies. En el següent post intentaré analitzar amb més profunditat el problema i aportar alguna idea per tirar endavant.Jordi Solé (SZD)https://www.blogger.com/profile/14291670903200720883noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-33224995677685343702019-04-11T00:59:45.992-07:002019-04-11T00:59:45.992-07:00Gràcies per l'article Jordi. Desde la Ciència ...Gràcies per l'article Jordi. Desde la Ciència de la Sostenibilidad en la seva fundación (Kates et. al 2001) es parteix ja d'una idea de ciència normativa i s'accepten els presupòsits de la Ciencia Postnormal que porten dècades treballant en Futzowicz i en Ravetz (aquí --> https://en.wikipedia.org/wiki/Post-normal_science).<br /><br />En aquest sentit hem de, en primer lloc, reconceptualitzar la ciència i entrendre quina cosmovisió i al darrere. La metàfora del dimoni de Laplace, el somni de Leibniz de reduir totes les veritats de la raó un simple càlcul, el somni descartesia de subjugar el cos/emocions a la ment racional (a un concepte reduccionista de causa i efecte més viat, que és molt més simple fins i tot que el model clàssic Aristotèlic que reconeix quatre causes o que un model racional basat en la idea de "supervivència" o sostenibilitat més pragmàtic, i que accepte que la causalitat és multi-escala i multi-nivell i es retroalimenta (com per exemple ha treballat en Mario Giampietro --> https://www.researchgate.net/publication/228861695_Complexity_and_Scales_The_Challenge_for_Integrated_Assessment). Com diu en Mario en una conferència no es tracta de tenir un megamodel on prems un botó i tens la veritat. La idea de voler predir, de voler controlar és problemàtica... Crec que tampoc dona espai per la creativitat i una evolució orgànica. Al cap i a la fi, si vols ser capaç de predir tot... ¿No serà que tens por a que passa si no estàs sota control total? ¿No serà que la manera tecnocràtica de fer ciència, i que el neoliberalisme ha accentuat, que la URSS tenia també com a model, parteix d'uns supòsits psicoculturals molt profunds que cal analitzar?<br /><br />En aquest sentit desde autonomiaybienvivir, jo he estat força crítica. Tant l'ecosocialisme com l'ecofeminisme segueixen partint d'aquestes arrels il·lustrades. El primer presenta la mateixa visió materialista que ens ha portat fins aquí i pretén fer coses similars amb menys. On queda una cosmovisió que per exemple sacralitza la vida o l'univers? No seria aquesta part d'una filosofia ecopragmàtica que pogués guiar aquest canvi que necessitem? En aquest sentit la postmodernita ha obert el camí a donar a conéixer cosmovisions indígenes que ens poden ajudar a construir una nova cosmovisió globalista que no es carregui les identitats locals. Vaig fer un article parlant de com l'ecopsicologia ens pot ajudar a navegar a nivell individual i col·lectiu aquesta gran transició psicològica i cultural --> http://autonomiaybienvivir.blogspot.com/2019/01/las-raices-psicologicas-de-nuestro.html#comment-form<br /><br />Jo tinc molta fe en el paper que la psicologia transpersonal amb les seves dinàmiques diferentes i especialment l'ús psicoterapeutic d'enteògens, tal i com han proposat antropòlegs como Josep Maria Fericgla o psicòlegs com Claudio Naranjo. Estic onvençut que no podrem construir res positiu desde la idea reduccionista de "ment racional il·lustrada" i que els processos d'evolució, creativitat humana, possibilitats futures no es limiten per tant únicamente a la visió tecnocràtica habitual.<br /><br />En segon lloc i pel que fa ja més a la qüestió d'anàlisi més racional dels recursos hem de partir d'aquesta visió postnomal on s'admeten discusions amb axiomes en conflicte, amb valors en conflicte, que es un aspecte que molts pocs models admeten. Vaig explicar fa poc com el model MuSIASEM té ja aquest concepció no autoritària de la ciència integrada on es parteix de processos participatius amb visions equivalents legítimes que adement la complexitat epistemològica i que parteix de la Teoria de la Jerarquia de Allen i altres --> http://autonomiaybienvivir.blogspot.com/2019/03/el-modelo-musiasem-de-metabolismo.html?m=1<br /><br />Salutacions cordials,<br /><br />Roger<br />Rcarleshttps://www.blogger.com/profile/10527151433119849479noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-42020371829262767382019-02-01T01:49:13.013-08:002019-02-01T01:49:13.013-08:00A l'espera de la segona part "com encarar...A l'espera de la segona part "com encarar aquest malson", no puc estar més d'acord amb el que aquí exposes. En el meu cas treballant a l'administració, ara que tot es canvi, menys de paradigma i dels elements essencials del sistema. Alguns exemples que penso que estan relacionats amb el que apuntes: Prepotència, confiança i nihilisme BAU per confiar en un futur de control perfecte i decisions "justes i harmonioses" a través dels algoritmes del "big data", "solucionisme social i tècnic" com a forma "d'optimisme" per resoldre problemes estructurals, així amb una mica de voluntat, governança liberal, "participació" i algun sensor, app, invenció ad hoc donarem resposta a tots els reptes (sembla una cursa) del canvi climàtic, la segregació social i territorial, el col·lapse energètic, la mobilitat i l'accés a l'habitatge. En el millor dels casos s'aconsegueix quelcom que a mínima escal no fa massa nosa però difícilment replicable. Per no parlar de la incorporació acrítica dels ODS: el diagnòstic ens indica com està tot (tres crisis més urgències del present de cada ciutat), però les solucions cal buscar-les dintre del nostre paradigma i sense alterar massa el sistema. Així que, ara parlarem de turisme sostenible, mobilitat sostenible, qualsevol cosa... sostenible; coses sostenibles que no ho són i que en alguns casos (injustícia, desigualtat, etc) mai voldríem que ho fossin. Però què n'hem de fer?, depressió, nihilisme... Crec que sobre aquests temes no li guanyem al sistema.Xavier P.https://www.blogger.com/profile/06812873413629201062noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-81383357518156583752019-01-25T05:44:36.440-08:002019-01-25T05:44:36.440-08:00@Marc: certament, no hi pot haver una cosa sense l...@Marc: certament, no hi pot haver una cosa sense l'altra. El problema bàsic és que, en certa manera, ens hem cregut el mètode maquiavèlic i hem pensat que amb uns mitjans (sistema) absurd i injust arribaríem a un estat final acceptable per a tothom. Això, que, des del meu parer, és a la base de la teoria d'A. Smith és una de les raons per les quals estem on estem ara. L'altra cosa és si podem tenir un col·lapse controlat, però bé això es una qüestió de com definim els conceptes...<br />@Quim: Sí, hi ha algunes publicacions pendents que ho posen de manifest, a més ho expliquem en un llenguatge divulgatiu en el documental del projecte que està a punt de sortir.songzhongdihttps://www.blogger.com/profile/00262820039153696322noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-50011363878286152732019-01-23T08:10:11.565-08:002019-01-23T08:10:11.565-08:00Hem d'entendre que els resultats de MEDEAS est...Hem d'entendre que els resultats de MEDEAS estan resultant encara més funestos que els de The Limits to Growth?Quim Nnoreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-3804161061505045394.post-56029312544911341842019-01-22T22:55:41.495-08:002019-01-22T22:55:41.495-08:00al final sembla que la gent que treballem per un c...al final sembla que la gent que treballem per un canvi de model per un colapse controlat som també la que volem un mon més just, potser la historia ens mostra que una cosa no serà sense l'altre.<br /><br />salutmarchttps://www.blogger.com/profile/10878412892255975275noreply@blogger.com