D’Hybris a Nèmesi (I)

Photo by Marshall Astor on Flickr, 2007-01-04, see https://www.flickr.com/photo_zoom.gne?id=341698903&size=o, CC BY-SA 2.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2300661

Benvolgudes lectores,

Quedava una pregunta pendent en el darrer post: com encarar el temps de col·lapse en el que estem ja immersos des de fa uns anys?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quines són les tendències actuals, i a partir d’aquí, proposar estratègies per navegar els temps convulsos, presents i futurs.

Des del meu punt de vista, i simplificant molt, podem considerar dues grans àrees o esferes: la sociopolítica/cultural i l’ambiental. Si ho volem veure des d’una perspectiva més analítica, tenim l’entorn (clima, ecosistema i recursos) que condiciona l’esfera sociopolítica, econòmica i psicològica i, al seu torn, la reacció sociopolítica d’adaptació a les condicions ambientals també influeix en aquesta esfera. Un clar exemple és la tendència històrica actual, l’accés a grans recursos (energètics i materials) ha condicionat una socio-economia que acaba influint (degradant) el medi ambient i aquest, al seu torn, torna a afectar a la societat. Doncs bé, tenint aquest model al cap, podem veure quina és l’evolució d’aquest binomi. Prenem doncs els factors un per un i veiem com poden ser els escenaris d’evolució segons el que ha anat passant els darrers anys. En aquest post em centraré només en l’esfera socioeconòmica.

-Societat: estem inmersos en una creixent pèrdua de llibertats (tal com ja he apuntat en el post anterior). Aquesta pèrdua de llibertats té origen en les tendències polítiques actuals que retornen a visions ‘conservadores’ com a conseqüència de la crisi que estem patint, la incertesa que genera i, per tant, el sentiment d’aingoxa associat a la inseguretat que produeix. Això fa que el ciutadà derivi ideològicament cap a opcions que, per una banda, li asseguren que posaran ‘ordre’ i, per l’altra que, diuen ser (cínicament) els que són fora del sistema i per tant poden reconduir-lo, així la persona que vota aquestes opcions té una oportunitat de ‘castigar’ el sistema polític actual que ens ha portat al desgavell que patim. Aquesta situació es dona als EUA, Brasil i, en certa manera en l’ascens de l’extrema dreta a Europa. Això porta als estats les societats dels quals tenen una feble tradició i cultura de representació de baix a dalt i de control dels excessos del poder, a utilitzar de manera, més o menys intensa, el poder judicial per col·laborar en la restricció de llibertats en favor de més seguretat (seguretat per a mantenir el poder en qui el té, és clar). En aquesta línia, s’utilitzen les institucions polítiques i administratives per restringir la diversitat de pensament, la crítica i la possible modificació o reforma de l’statu quo. Un cas interessant és el que s’anomena lawfare que s’ha aplicat amb èxit al Brasil, Turquia i a Espanya, entre d’altres llocs, amb més o menys intensitat. Aquest retorçament i deformació de la justícia no només s’utilitza en casos de moviments polítics o per exonerar o rebaixar la pena per crims efectuats per elements afins a les ideologies de l’estat com el cas, per exemple, de l’assassinat de’n Guillem Agulló, sinó que s’utilitza també amb finalitats dissuassòries per a determinats col·lectius, com els periodistes, així tenim el cas de José Couso, per exemple, on es fa palès com actua la ‘justícia’ a tots els nivells de l’estat quan hi ha interessos inconfessables i supeditacions político-econòmiques a directrius de la potència que, ara mateix, dirigeix el món.

Aquestes tendències socials es tradueixen políticament, a banda de en una deriva cap a postulats conservadors, tal com ja he dit, en una re-centralització de l’estat, un enfortiment dels seus mecanismes, perquè precisament els estats actuals (i en més mesura com més grans siguin) actuen de corretja de transmissió del poder econòmic i, aquest, es mou amb facilitat rere els focus de l’opinió pública i de la transparència. Per tant, s’estableix en aquest sentit un matrimoni diabòlic entre més estat i més concentració de poder econòmic, que es retroalimenta mútuament. Per això l’estat que actualment patim (no només els catalans, qualsevol persona del planeta en pateix algun, malhauradament) és especialment procliu a aquest matrimoni que, dit de passada, en les dictadures es quan funciona més bé, perquè el control públic és molt baix. L’estat espanyol actual, com a bon hereu del franquisme, està molt ben situat per exercir aquesta reducció de llibertats i drets de manera eficient i ràpida. Però entrar en això requereix un altre post, més endavant. Tota aquesta deriva va, precisament, en contra d’una gestió col·lectivament poc traumàtica del col·lapse ja que un poder centralitzat i poc democràtic incorpora alts nivells de corrupció que accentua la inoperància i falta de flexibilitat. Amb grups dirigents poc flexibles i insensibles al patiment generalitzat, el desastre està garantit.

-Economia: el paradigma actual sembla no tenir aturador, es segueix amb les visions neoclàssiques d’explotació a ultrança dels recursos a tots els nivells, entesos aquests com els ‘serveis ecosistèmics’, minerals/energètics o humans. Sí, humans, perquè en monetaritzar certs àmbits com l’efecte de la contaminació sobre la salut, els accidents de trànsit, o l’impacte de la immigració (ilegal) no només deshumanitzem a les persones i per tant, obviem el seu patiment, sinó que n’establim clarament diferencies dalt-baix, o ric-pobre. Això és obvi en el tractament informatiu, per exemple en inundacions, terratrèmols o huracans: no és el mateix (ni se n’informa igual) si és produeixen a Europa o USA que si és al tercer món. Evidentment el tractament informatiu no es pot dir que sigui només condicionat al factor econòmic, però és clar que a nivell informatiu (i legal) ‘val’ més una vida al primer món d’un ciutadà nascut al primer món que els migrants que perden la vida al Mediterrani. La rel del problema no és només certs biaixos culturals i la superficialització rampant actual, és, com ja he apuntat d’altres vegades, la cosificació, que converteix qualsevol ésser en un mer objecte, del qual l’economia neoclàssica ajuda a posar en una gradació d’importància quantitativa amb un preu o cost determinat. Immersos en aquest paradigma econòmic, l’enorme maquinària de marketing o creadora de ‘necessitats’ funciona a la perfecció en qualsevol situació, repeteixo, en qualsevol situació: sigui favorable o desfavorable. Però per crear ‘necessitats’ afegides cal que vivim en un món imaginari, fora de l’esfera biofísica, per això, al final, ‘les lleis del mercat’ negligeixen les de la física en l’economia actual, per això vivim la il·lusió de ser deus que tot ho poden (Homo Deus en deia aquell) i que si no ho podem ara, ho podrem en el futur. Quin desgavell! Això ens aboca a continuar en l’economia del creixement a ultrança, perquè no se’ns esfondri el món imaginari en el que vivim.

-Psicologia: Tal com he dit repetides vegades i he emfatitzat en el post anterior, el problema és més social i psicològic (individual i col·lectiu) que de recursos i ambiental, perquè com ja he apuntat més amunt, vivim en una ‘realitat’ desconnectada del món. Si ho analitzem honestament, el món és precisament limitacions, pors, incertesa, inseguretat, però també és (o pot ser) connexió, pau, llibertat i creativitat.

Des del meu punt de vista, ens hem creat una preso mental en la nostra ignorància bàsica de voler ‘controlar’, ‘dominar’ i ‘aprofitar’. Aquesta creació artificial ve d’un sentit de separació entre allò humà i allò natural, en el moment que ens separem, sorgeix la tricotomia: iguals, superiors o inferiors. Moltes de les diferents tradicions filosòfico-religioses s’han situat en alguna d’aquestes tres opcions, típicament el cristianisme i la moderna religió materialista (sigui aquesta de dretes amb el capitalisme o d’esquerres amb el marxisme o tots els socialismes) que en deriva, en la segona.

Aquesta frontera delimita el terreny mental en el que ens movem: l’humà és allò conegut, segur i comfortable mentre que allò natural és salvatge, insegur, incert i, per tant, incòmode. Així doncs mirem d’eixamplar el terreny humà contra allò natural, mirem d’aconseguir un impossible: humanitzar la natura o, si voleu dir-ho en llenguatge del best seller Homo Deus, crear d’alguna manera ‘una natura humana’ i portar a la nostra experiència quotidiana el Paradís a la Terra. Això genera una tensió no resolta i creixent, perquè en el fons sabem que pretenem un impossible i, front la paradoxa irresolube,  cerquem la distracció. La distracció és la fugida temporal del paradigma mental dominant que ens reclou en aquesta presó mental. Llavors actuem com els ratolins a l’experiment del Rat Park, buscant el nostre ‘soma’ que ens permeti treure el cap per la finestra i respirar, alleujats un moment, un instant, per tornar a capbussar-nos en la il·lusió de la realitat, en la lluita per fingir una felicitat impostada. Tenim, per tant, una addicció al consum con una forma de distracció, de fugida del món. Perquè sabem que alguna cosa no va bé, que el món, per molt que ens obstinem a fer-nos selfies per l’instagram o a penjar fotos de les vacances, per molt que siguem dels privilegiats que ho tenim gairebé tot resolt a nivell material, hi ha insatisfacció, creada pel mateix marqueting que ens impulsa a consumir en excés, per una banda i per l’altra pel fet de que el món no porta un ritme que poguem assumir. Només cal fixar-se en el ritme de vida de la gent a les (grans) ciutats.

Així doncs, vivim en un món trepidant: ràpid, intens i, a voltes, cruel, però irreflexiu la major part del temps. Sovint penso que cada persona, cada individu roman atrapat en un mar de confusió en el qual es mou seguint impulsos, rampells provocats per la imediatesa del medi que l’envolta, però al ser reactius no podem ser res més que partícules que vibren en el conjunt d’una taca d’humans en un univers de vibracions, de moviments, que, al no comprendre, al no resoldre la paradoxa que hem creat, afrontem de manera maldestra, produint encara més confusió.

Observant amb perspectiva, em ve la imatge dels humans com una coral immensa de cantaires desafinats que canten com poden sense cap coherència, cadascú escoltant només als més propers o allò que creu que li arriba de més lluny, que està sempre distorsionat per l’increïble soroll que l’envolta. Així, cadascú intenta cantar, no perquè el tot soni harmònic sinó per fer el só més agut, més fort o més ‘original’ dins de la cacofonia existent, per poder escoltar-se un mateix i identificar-se, pobrement, enmig d’un sense sentit generalitzat i agressiu. Aquest esforç ingent d’escatir allò útil enmig del caos de sons ens ha fet perdre moltes coses, però dues en destaquen: la capacitat d’escoltar lliurement i, com a conseqüència, la capacitat de percebre el silenci. Les conseqüències d’haver perdut això són terribles i molt profundes per al comportament col·lectiu de la nostra espècie. I així vivim la majoria, desorientats en un món ple de sons, de dades, d’informació pobrament interpretada, però cada cop més perduts i més sols.

Però existeix una possibilitat diferent a l’olla de grills actual, a l’estrés, a la cerca malaltissa de distracció, a la fugida constant cap a la superficialitat, la banalitat i l’aïllament egoista. Existeix la possibilitat de reconeixer que el problema no és a fora, no és dels altres, bàsicament tenim un problema de com percebem a nivell individual el món i, a partir d’aquesta visió, com decidim relacionar-nos-hi. Perquè si parem, si deixem de contribuir a la bogeria sonora existent, podrem sentir que hi ha alguns sons que sí son harmoniosos, que, en lloc d’estressar-nos, distreure’ns i esgotar-nos, ens porten una certa tranquil·litat, una mica de pau. Si parem i escoltem podrem veure que, enmig del girigall hi ha veus que ens porten de fora a dins, que ens permeten deixar d’esforçar-nos en semblar, en voler ocupar un lloc en la disbauxa existent i ens permeten descansar. Senzillament, hem de parar, parar i escoltar, però escoltar d’una manera diferent, no des de l’intel·lecte, no des del judici pre-conceptual basat en el que ens sembla ‘bo’ o ‘dolent’. A aquesta manera d’escoltar li podem dir de moltes maneres: rendir-se, deixar-se anar sense deixar-se portar, o senzillament ‘sentir’, simplement ‘sentir’.

I a partir d’aquí, comença un camí nou, perquè en aquest escoltar podrem percebre veus i sons d’instruments que sempre han estat allí, però que no sentíem. Veus de persones que ja han fet aquest camí i que ens poden ajudar a ‘sentir millor’, veus que han quedat gravades en textos, en llibres que ens ajuden a percebre d’una forma més clara, deixar de costat el terrabastall exterior per poder escoltar la música que també ens envolta. Però per això haurem de començar a deixar de portar-nos per les tendències passades, per la necessitat de cridar. Per això haurem de començar a afinar la nostra veu, a aprendre la tècnica per poder, realment, cantar. Haurem d’anar a moltes audicions i concerts on es toqui la música que realment ens aporta pau, on les persones que tenen una percepció i sensibilitat especial ens permetin comprovar, una i altra volta que el canvi és possible, que deixar l’emocionalitat reactiva que ens porta al soroll desagradable no es només desitjable, és necessari en aquest món que ha desconnectat de la música. Però, què podem fer per poder integrar en el nostre quèfer diari aquesta música subtil que es difícil de distingir enmig del desori extern? Com podem percebre quelcom tant tènue d’entrada, tant delicat enmig del brogit? Doncs potser, només potser el primer pas és l’humilitat, potser es reconèixer el que hem après a ser: agressius, compulsius, volubles... potser primer es reconèixer que rere la nostra suposada façana de generositat, bona voluntat i bonhomia tots tenim un individualisme que ens aïlla i ens asseca, que ens fa perdre la sensibilitat. Només llavors podrem veure que allò que ens fa grans no són els sons de fora sinó els que sonen dins nostre quan realment escoltem, quan realment deixem l’individu i sentim el món. Només llavors podrem començar, no només a escoltar la música, potser podrem començar a tocar, a cantar, primer maldestrament, però poc a poc, cada cop més encertadament, la música que ens lliga a tot el que ens envolta i que ens fa vibrar amb la pau, la tranquil·litat i la joia. I potser, després de temps d’escoltar i mirar de tocar afinat, només potser, podrem percebre en el silenci allò que, algú va dir, ens pot portar a arribar a escoltar la música de les esferes...

Salutacions,

SZD