Adéu Europa? Un exercici d'anàlisi en temps d'incertesa

Benvolgudes lectores,

En temps estival i esperant la sotragada important que tindrem previsiblement a la tardor he escrit aquest post per posar sobre la taula l'evolució futura europea, tenint en compte els límits biofísics i les opcions polítiques actuals majoritàries en el nostre continent. 

Durant dècades, la construcció europea s'ha fonamentat sobre una premissa implícita: que el creixement econòmic, els avenços tecnològics i l'estabilitat institucional permetrien resoldre progressivament qualsevol crisi significativa. La integració europea, la globalització dels mercats i la disponibilitat d'energia abundant han proporcionat un marc de prosperitat sense precedents en la història del continent.

Tanmateix, les últimes dues dècades han posat de manifest una realitat més complexa. La crisi financera de 2008, la pandèmia, les tensions geopolítiques, la crisi energètica, l'encariment dels recursos materials i la creixent polarització política suggereixen que Europa ha entrat en una fase històrica diferent, caracteritzada per una acumulació simultània de vulnerabilitats econòmiques, ecològiques i institucionals.

L'objectiu d'aquest post no és predir el futur ni anunciar l'inevitable col·lapse de la Unió Europea. Més modestament, proposa un exercici d'exploració prospectiva: què podria passar si Europa continués gestionant aquestes tensions mitjançant les mateixes eines i els mateixos marcs mentals que han dominat fins ara?

En llenguatge de modelització, es tracta d'un escenari Bussiness As Usual (BAU). Un escenari en què els responsables polítics continuen prioritzant el creixement econòmic, evitant reformes estructurals potencialment impopulars i confiant que la innovació tecnològica, el finançament públic i l'endeutament permetran guanyar temps davant dels límits emergents.

La hipòtesi central d'aquest escenari és que els principals riscos per al futur d'Europa no provenen necessàriament d'un únic esdeveniment catastròfic, sinó de la interacció entre límits biofísics, estancament econòmic i inèrcia institucional. Quan els governs ajornen els costos però no en resolen les causes, les crisis tendeixen a acumular-se sota la superfície fins que es transformen en problemes polítics i socials de gran magnitud.

Des d'aquesta perspectiva, la qüestió fonamental no és si Europa disposa dels recursos tecnològics per afrontar els reptes de les properes dècades. La qüestió és si les seves institucions seran capaces d'adaptar-se a un context en què l'energia, els materials, el capital natural i la cohesió social deixin de ser abundants. O, dit d'una altra manera: fins a quin punt la política de la fugida cap endavant pot continuar funcionant abans que els seus costos es facin visibles. 

Així doncs aquí no pretenc fer cap vaticini ni donar etapes exactes de com evolucionarà un sistema complex en temps d'incertesa. Per tant, aquest exercici només és matèrial per a la  discussió.  El que dic tampoc no surt del no res, ja hi ha bibliografia (veure al final de l'article, per a qui li interessi) que estudia com hi ha certs riscos per a Europa que si no es gestionen convenientment poden portar a problemes estructurals molt importants. 

En aquest anàlisi seguirem bàsicament els tres eixos que tant Peter Turchin com Luke Kemp apunten com a claus per poder entendre l'evolució sociopolítica: els recursos i la seva relació amb l'economia, la gestió institucional i el paper de les elits. 

Característiques de l'escenari

La hipòtesi bàsica que emmarca l'escenari és la política actual de dilació: no voler afrontar i gestionar la realitat, és a dir, com la fugida cap endavant alimenta el populisme. Quan les institucions oficials no aborden la realitat física de l'escassetat i intenten anestesiar la crisi amb mesures temporals, es crea el caldo de cultiu ideal per a les forces polítiques populistes o d'extrema dreta. Això es pot analitzar des de tres vessants: 

1. La pèrdua de legitimitat de les "Elits Tècniques": Quan la UE o els governs estatals prometen que "la inflació és temporal" o que "les reserves i la tecnologia ho resoldran tot", i mesos després la població es troba amb un dièsel inassequible, una cistella de la compra pels núvols i restriccions, la confiança en la tecnocràcia i la ciència econòmica oficial es col·lapsa. Llavors, el discurs populista aprofita aquest buit: "Us estan mentint, les elits de Brussel·les són incapaces de protegir-vos".
2. El xoc de "Poder Adquisitiu" vs. Narrativa Clima/Transició. L'estagflació afecta de manera desproporcionada les classes mitjanes-baixes i les zones rurals/periurbanes (dependència absoluta del cotxe dièsel per anar a treballar, calefacció cara, menor marge de negociació salarial). Si l'única resposta institucional és mantenir discursos abstractes sobre la transició o demanar "sacrificis individuals" mentre no es garanteix el subministrament bàsic, el populisme canalitza aquest ressentiment. Es canalitza com un enfrontament entre la "burgesia urbana" que es pot permetre un vehicle elèctric i la "majoria treballadora" penalitzada pels costos de l'energia.
3. La simplificació de problemes complexos. En lloc d'explicar la complexitat de la pèrdua de cru per al dièsel i kerosè, la física de la producció energètica o el límit dels recursos, els moviments populistes ofereixen solucions màgiques i culpables clars: "La culpa és de les sancions o la diplomàcia europea", "La culpa són les polítiques verdes i ecologistes", "Si tanquem les fronteres o tornem a les sobiranies nacionals, tindrem energia barata de nou".

Un precedent històric: De la crisi dels 70 a la polarització moderna

L'última vegada que el món occidental va patir un xoc estagflacionari pur per escassetat d'oferta de petroli (les crisis de 1973 i 1979), el mapa polític global va canviar radicalment. Va suposar el col·lapse del consens socialdemòcrata de postguerra i l'arribada de la revolució neoliberal de Thatcher i Reagan, basada en el desmantellament de la regulació estatal. Avui, en un entorn molt més digitalitzat i polaritzat, un xoc estagflacionari de segona onada corre el risc de no desembocar en un nou model econòmic racional, sinó en un nacionalisme energètic agressiu i en la fragmentació interna de la mateixa Unió Europea ("cada país per a ell mateix" a l'hora d'assegurar el dièsel o el gas).

 

La trampa democràtica de la UE

Actualment les classes dirigents (elits) europees tenen un dilema difícil de resoldre:

• Si diuen la veritat ara:  explicar que cal reduir el consum de combustible un 15%, prioritzar camions en comptes de cotxes privats i acceptar un decreixement material, pot provocar protestes immediates (estil Gilets Jaunes) i la pèrdua de les properes eleccions.
• Si continuen amb la fugida cap endavant: Quan l'anestèsia de les reserves s'acabi a la tardor/hivern i el xoc d'estagflació arribi de cop, la frustració popular serà molt més violenta, lliurant el govern directament a opcions extremistes o obertament anti-europeistes.

En definitiva, la manca de valor per abordar la realitat biofísica de l'economia converteix el problema d'enginyeria i logística energètica en un problema d'estabilitat democràtica.

 

Possible evolució temporal de l'escenari BAU a Europa

Desglossaré aquesta evolució en quatre grans fases segons el nivell de degradació socio-econòmica i paràlisi institucional amb un resultat final de descomposició de la UE de facto. Les quatre fases temporals que proposo només són orientatives i, més que les dates concretes, cal parar atenció a què implica a nivell social cadascuna: 

Fase 1. 2026 - 2029: L'anestèsia i l'acumulació de deute

Inèrcia de resistència (2027 - 2029): Com va passar entre 2007 i 2009, l'economia real aguanta el cop a base d'estalvis previs, crèdit i deute públic. Es percep inflació i pèrdua de poder adquisitiu, però el sistema no "col·lapsa" immediatament.

Fase 2. 2029 - 2034: La materialització en l'economia real (El "2010" del nostre cicle)

Xoc fiscal (2029 - 2031): Els governs no poden mantenir els subsidis indefinidament amb tipus d'interès alts i un PIB estancat. Comencen les retallades estructurals i el tancament d'empreses dependents de l'energia cara.

Impacte social (2031 - 2034): Caiguda del turisme de masses pel cost dels carburants, destrucció d'ocupació logística i trencament de la capacitat de despesa de les famílies.

Fase 3 (2034 - 2038): El xoc polític i la fractura institucional

Consolidació de l'extrema dreta/populisme (2034 - 2037): Després de gairebé una dècada de pèrdua sostinguda de qualitat de vida, el consens europeista es trenca a les urnes. Governs de caràcter autoritari o recentralitzador prenen el control a Madrid i altres capitals europees.

Fase 4 (2038-2045+). Trencament de facto.

Intents de recentralització agressiva a l'Estat Espanyol que generen una fricció crítica amb Catalunya i el País Basc, en paral·lel a una Unió Europea que passa a ser un organisme irrellevant davant el "setge energètic" de cada estat.

En aquesta darrera fase la societat ja serà molt diferent a la que coneixem actualment i, per tant, entrar en més detalls és complicat. Una tendènia en tota aquesta línia temporal és clara: la inestabilitat en totes les vessants socials s'accentua, tot i que cal dir, però, que en aquesta projecció no he tingut en compte l'impacte del Canvi Climàtic, només m'he fixat en la crisi de recursos i la seva gestió (o, més aviat, la falta d'ella) en el nostre continent. Tampoc he fet cap referència a quines implicacions pot tenir aquest escenari a nivell bèlic i militar, però la idea aquí és només fer un esbós molt superficial de tendències i centrar-me en la part socio-política. Finalment, dir-vos que el fet de que la UE acabi desintegrant-se té impactes molt serioses a nivell global i implica, indirectament, un fracàs també a nivell de les institucions globals com les Nacions Unides que, en aquest context, també veurien molt mimbat el seu prestigi i capacitat d'influència.

Cal que us digui benvolgudes lectores que, de tots els posts que he fet, aquest és un dels que sincerament, espero que no es complexi en absolut. Però per això, cal tenir en compte aquest escenari. La idea és que pensar on ens pot portar la inèrcia institucional pot fer que les coses siguin d'una altra manera. 

Salutacions,

SZD

Bibliografia recomanada

Us he fet un quadre resum de la bibliografia i les seves principals característiques, més avall ho desenvolupo en el text.

Teoria / Enfocament	Mecanisme principal	Horitzó temporal estimat
Politologia de la UE (Webber, Schimmelfennig)	Paralització burocràtica, desintegració gradual i pèrdua de funcions comunitàries.	Llarg termini / Processos lents (2040–2060)
Cliodinàmica de Turchin	Sobreproducció d'elits, polarització sociopolítica i fallida de la cohesió interna.	Mitjà termini (2035–2050)
Teoria de Col·lapse de Kemp	Captura d'elits + xocs externs sincrònics en sistemes superinterconnectats.	Curt/Mitjà termini en cas de xoc (2030–2040)

En la ciència política, sociologia i economia de la UE, els investigadors prefereixen habitualment el terme "desintegració europea" (European disintegration) o "polity failure" abans que "col·lapse civilitzatori". Existeix una literatura acadèmica molt sòlida sobre el tema:

• Teoria de la Desintegració Europea: Autors com Douglas Webber (European Disintegration? The Politics of Crisis in the European Union) o Frank Schimmelfennig analitzen com crisis en cascada (crisi de l'euro, migracions, Brexit, guerra a Ucraïna, auge del populisme) podrien portar a un desballestament gradual de la UE.
• Polity Formation & Failures: Estudis acadèmics recents analitzen les crisis de la UE com a fallides de capacitat institucional o de comunitat política. La hipòtesi científica dominant no és una caiguda catastròfica d'un dia per l'altre, sinó una fragmentació o pèrdua de rellevància funcional (re-nacionalització de polítiques).

Aplicació de la teoria de Peter Turchin (Cliodinàmica)

Peter Turchin (Secular Cycles, End Times) utilitza la teoria estructural-demogràfica per analitzar la fragilitat dels sistemes polítics. Els seus indicadors clau són:

1. Empobriment popular (immiseration): Estancament de salaris reals, pèrdua del poder adquisitiu de la classe mitjana i desigualtat.
2. Sobreproducció d'elits: Massa aspirants a posicions de poder/riquesa en comparació amb els llocs disponibles, generant la faccionalització i polarització de les elits.
3. Insolvència fiscal de l'Estat: Incapacitat de l'estat per finançar-se sense deute massiu.

Aplicació de la teoria de Luke Kemp (Història del Col·lapse)

Luke Kemp (investigador del Centre for the Study of Existential Risk a Cambridge i autor de Goliath's Curse) analitza centenars de casos històrics de col·lapse d'imperis i regimes. Kemp argumenta que:

1. Captura oligàrquica: El·lits curtes de vista i obsessionades pel seu propi estatus/benefici extreuen recursos del sistema i impedeixen l'adaptació estructural.
2. Super-interconnexió i velocitat: Els sistemes actuals (com la UE) estan tan interconnectats globalment que els col·lapses moderns no seran lents i aïllats, sinó més ràpids, sincrònics i irreversibles.
3. Overshoot ecològic i fragilitat fiscal: La combinació de dependència energètica/recursos i deutes fa el sistema altament vulnerable a xocs externs (guerres, tall de subministrament, canvi climàtic).

No Normal: quan l’excepció deixa de ser-ho

Benvolgudes lectores,

En les darreres setmanes hem tornat a moure’ns en terreny incòmode. La guerra amb l’Iran, l’escalada militar i la possibilitat —ja no tan llunyana— del tancament de l’estret d’Ormuz han reactivat molts debats que, en realitat, fa temps que hauríem d’estar tenint de manera més oberta i honesta. Amb la treva, el trànsit per l’estret d’Ormuz s’ha reprès. Però això no elimina el problema de fons: mentre el conflicte continuï latent, el risc de noves restriccions o d’un nou tancament del pas segueix sent molt elevat, amb potencials impactes globals immediats.

Perquè quan parlem d’energia, de geopolítica i d’estabilitat econòmica, el problema no és només aquest episodi concret, sinó el marc general en què es produeix. Un marc que cada cop costa més sostenir amb la idea que tot plegat és una excepció temporal i que, un cop passi, “tornarem a la normalitat”.

En aquest context arriba el No Normal Tour, impulsat per l’Antonio Turiel, en un moment que no pot ser més oportú. No com un exercici de catastrofisme ni com una profecia, sinó com una invitació a canviar la mirada i acceptar que potser el problema no és que passin coses “anormals”, sinó que el que hem considerat normal durant dècades ja no ho és.

Podeu trobar tota la informació del tour aquí:

https://www.nonormal.org

I també l’entrada d’l’Antonio Turiel amb el calendari actualitzat al seu bloc:

https://crashoil.blogspot.com/2026/04/no-normal-tour-calendario.html

Quan allò impensable esdevé quotidià

Durant molt de temps, la narrativa dominant ha estat clara: hi ha crisis, sí, però són puntuals, gestionables, i permeten retornar a una certa estabilitat. Però aquesta estabilitat descansava sobre condicions molt concretes: energia abundant i barata, fluxos globals sense interrupcions i uns equilibris geopolítics fràgils però funcionalment acceptats.

L’estret d’Ormuz és un bon exemple de com n’és de delicat tot plegat. No és un simple pas marítim: és un coll d’ampolla crític per on circula una part essencial del petroli que alimenta l’economia global. El seu bloqueig, encara que fos parcial o temporal, no seria un problema regional, sinó un xoc sistèmic, amb repercussions immediates sobre preus, inflació, decisions polítiques i tensions socials.

Parlar de No Normal no és parlar d’un futur hipotètic. És posar nom al present.

No es tracta de dir que “tot s’acaba”, sinó d’assumir alguns fets incòmodes:

• que la volatilitat ja és estructural,
• que els xocs energètics no seran excepcionals,
• i que la transició energètica, tal com l’estem plantejant, no ens aïlla automàticament d’aquests xocs si no va acompanyada de canvis profunds en el model econòmic i material.

Acceptar el No Normal és deixar de tractar cada crisi com una sorpresa inexplicable i començar a llegir-les com a símptomes coherents d’un sistema que ha arribat als seus límits físics.

Pensar plegats, parlar clar

Aquest tour no és només una successió de xerrades. És una oportunitat per parlar sense eufemismes de límits, dependències i vulnerabilitats, però també de quines respostes col·lectives podem començar a construir. No per tranquil·litzar-nos ni per espantar-nos, sinó per recuperar capacitat d’anàlisi en un món cada cop més complex i menys previsible.

En temps de missatges simplificadors i solucions màgiques, aquests espais de debat són més necessaris que mai.

Xerrades No Normal: Barcelona, Palma i Girona

En el marc del No Normal Tour, també faré algunes xerrades pròximes. Us les deixo aquí per si us ve de gust venir-hi:

• Barcelona: 14 d'abril del 2026 a les 18:00h. LaFede.cat, C. Tàpies, 1-3, 08001 Barcelona
• Palma: 15 d’abril del 2026, a les 18:00h: Estudi General Lul·lià, Carrer de Sant Roc, 4, Centre, 07001 Palma.
• Girona: 17 d'abril del 2026, a les 18:00h: Centre Cívic del Barri Vell, Carrer de la Cort Reial, 7, 17004 Girona

Per acabar

Potser el més difícil d’assumir del No Normal no és la idea de crisi, sinó la pèrdua de la falsa seguretat que ofereix pensar que tot plegat és una excepció passatgera. El No Normal Tour ens convida, justament, a deixar de mirar cap a una normalitat que ja no torna i a començar a pensar com viure —i decidir— en un món diferent.

Com sempre, pensar-hi plegats ajuda.

Salutacions,

SZD

Hybris a Nèmesi (II): el Canvi Climàtic i els recursos

(https://en.wikipedia.org/wiki/Hubris#/media/File:Paradise_Lost_12.jpg)

Benvolgudes lectores,

El primer post d’aquest any el dedico a fer-vos cinc cèntims d’un article recent que integra les tres potes materials en les quals es sosté el nostre paradigma actual: l’energia, l’aigua i el menjar i la seva relació amb la pèrdua de diversitat y el canvi climàtic. L’article el podeu trobar aquí (Van Vuuren et al. 2019) el podem relacionar amb les tres crisis (el canvi climàtic, la crisi energètica i el col·lapse de la biosfera) de les quals he parlat en aquest bloc en diferents posts. 

Existeix actualment abundant literatura científica sobre el que es coneix com «energy-water-food nexus» és a dir les relacions entre l’aigua, l’aliment i l’energia. Aquestes anàlisis estudien (molts cops a nivell local o regional) com la producció d’energia el consum d’aigua i la producció d’aliments cal que s’integrin en les anàlisis de la seva evolució perquè poden interferir-se i inter-limitar-se. Si a aquestes influències hi sumem l’efecte creixent del canvi climàtic tenim una complicació afegida que n’incrementa la incertesa de l'anàlisi del comportament futur. En aquest estudi en particular, s’utilitzen models de simulació per les interaccions entre clima, ecosistemes, energia i factors socio-econòmics (per a aquesta part s’utilitza el model IMAGE) i pel que fa al consum d’aliments per càpita utilitzen el model FDM. Per altra banda, també utilitzen diagrames de shankey per trobar fluxos d’energia i matèria rellevants.

Exemple de diagrama de Shankey 

(https://en.wikipedia.org/wiki/Sankey_diagram#/media/File:Sankeysteam.png)

Per fer les projeccions s’utilitzen escenaris basats en els Shared Socioeconomic Pathways (SSP) en particular l’SSP2 que ja vaig comentar en un post anterior. El SSP2 és el que prenen com a referència i, per oposició, en proposen un de «resposta» en el que es proposen actuacions per fer front a l’escenari de referència. Cal dir que aquest escenari de referència és coherent amb les projeccions de la FAO pel que fa al consum i producció d’aliments fins l’any 2050. Les projeccions utilitzant l’escenari de referència (SSP2) diuen que, si no es canvien les polítiques, fins al 2050, la producció de menjar i d’energia podria incrementar un 60% i el consum d’aigua un 20%, conduint tot això a una més gran pressió en el medi ambient i, en conseqüència, a una molt més gran degradació de recursos. En l’article ens dona algunes receptes per revertir aquesta tendència. (Incís: com veureu, aquest article no té en compte una limitació de recursos estricta, es limita a la comptabilitat confiant en que es podrà arribar a aquests nivells de consum).

En aquest treball la metodologia és interessant perquè es combinen els models per fer projeccions amb estimacions dels diagrames de shankey per veure ‘ineficiències’ del sistema. Segons les anàlisis es proposen quatre eixos de millora:

1) Canvi de dieta. Es recomana un canvi a dietes amb menys consum de carn. Actualment, hi ha una relació directa entre la tendència a incrementar el consum de carn i l’increment del nivell econòmic (més rics implica menjar més carn): el consum de productes càrnics, sucre i olis incrementa a mesura que els ingressos incrementen. En promig, a partir d’uns ingressos per càpita de USD10000/any l’ingesta de menjar incrementa considerablement. En les projeccions es fa palès que l’increment en consum és degut a que les regions en vies de desenvolupament canvien de dieta cap al consum de proteïna animal, la qual és extremadament ineficient en l’ús de recursos (com els usos del sòl i l’aigua), en parlarem en un post futur. El detall afegit és que, a més, aquesta dieta és menys saludable. Equivalentment al que passa amb el consum de menjar, es dóna amb l’increment del consum d’energia. Tant el consum de menjar com el d’energia es preveu que pugin un 60% en el període que va del 2015 al 2050. Els autors recomanen que, per fer front a aquest increment en el consum d’aliments, cal canviar la dieta a una menys intensiva en el consum de proteïna animal. Una reducció moderada en el consum de proteïna animal (seguint la dieta Willett) porta dues conseqüències: la primera, una dieta més saludable, la segona una reducció del 30% en producció d’aliments respecte l’escenari base.

2) Increment en el rendiment i l’eficiència agrícola. Alguns estudis apunten que és possible incrementar la producció agrícola en un 15% comparat amb l’escenari de referència en els països en vies de desenvolupament, utilitzant una millor gestió de l’aigua i els nutrients i amb una millora de l’assessorament d’experts i la intensificació de la producció animal.

3) Reducció de les deixalles i del menjar que es malbarata. S’estima que un terç de la producció d’aliment mundial es malgasta. Particularment aquest malbaratament és més gran en els països rics, tot i que en els pobres també es produeix. El principals punts de malbaratament en la cadena són el post-collita, processat i transformació. Els càlculs mostren que la reducció del malbaratament de menjar a la meitat (15%) portaria a una reducció de la producció d’un 8%, en usos de la terra de 5% i en ús d’aigua en un 5%, amb caigudes de emissions similars.

4) Polítiques climàtiques. En aquest punt, l’article apunta la necessitat d’integrar les polítiques de reducció d’emissions amb les estratègies anteriors i amb les tecnologies de Captura i Emmagatzematge de Carboni (CCS) per tal d’entrar en el que es coneix com emissions negatives més enllà del 2050 i així compensar les emissions intensives que hem produït (i es preveu de produir). Així l’article suggereix l’ús de la bio-energia el CCS i l'aforestació.

En general doncs aquest treball recomana unes anàlisis i respostes integrades per fer front a l’Emergència Climàtica, la crisi ecològica i de recursos. En l’article s’analitzen l’energia, l’aigua i el menjar com variables clau per fer un estudi de partida, tot i així, ja s’intueix que és un primer pas i que caldrà més produnditat en les anàlisis, en concret la seva regionalització i localització depenent de l’àrea geogràfica i del ritme al qual es pretengui navegar la transició.

Nota final: aquest article no assenyala directament els problemes de manca de recursos (apunta cap a un creixement de la producció d'energia i altres recursos) però el trobo interessant perquè, tot i ser negacionista de la crisi de recursos, fins i tot en una dinàmica BAU ja es veu (si s'és honest intel·lectualment) que no podem seguir de cap manera en aquest camí. Des del meu punt de vista aquest article fa paleses les contradiccions del sistema, perquè tot i les suggerències en canvi de dieta, reducció del malbaratament, etc. no qüestiona la lògica econòmica actual... tot arribarà. 

Salutacions,

SZD

El col·lapse dels estats: Espanya. Una revisió.

(https://www.publico.es/politica/casa-real-ofrece-matices-discursos-franquistas-rey-juan-carlos.html)

Benvolgudes lectores,

Aquest post, tal com indica el títol, pretén ser una revisió i profundització del post del 15 de setembre del 2017. Per tant, deprés de més de dos anys del post en que analitzava la situació de l’estat espanyol pel que fa a Catalunya just abans del referendum de l’u d’octubre. La meva intenció és fer auto-crítica veient si les projeccions que vaig fer en aquell moment eren encertades o no i profunditzar (o modificar en algun cas) en les tesis que proposava llavors sobre la crisi del model polític i socio-econòmic espanyol.

Els fets. Des del que s’ha anomenat «octubre republicà», l’estat espanyol ha desplegat una estratègia de repressió i confusió en dos fronts principals: el mediàtic i el judicial-policial. Aquests dos fronts han aconseguit un replegament i una desorientació del moviment polític independentista (que no del social, que resta latent), atiant l’enfrontament i el partidisme aparent en la classe política (independentista). Tantmateix, des del meu punt de vista, això no és el més important. El més important és que hi ha hagut víctimes a la presó (hostatges polítics, estic en contra d’anomenar-los presos només, són hostatges d’un règim que, quan es tracta de la unitat de l’estat ho és tot menys garantista) i a l’exili. Però per sobre d’això, el més greu de tot és que la situació ha anat empitjorant a mesura que les protestes s’han intensificat i ara ja tenim ferits amb lesions permanents per part de la policia per utilitzar pilotes de goma (a més de pressumptos casos de tortures, maltractaments i amenaces), l’ús de les quals és prohibit legalment, perdó, pseudo-legal, perquè es veu que el que legisla el parlament regional català és legislació que no han de complir les forces de seguretat de l’estat perquè és una legislació només per als colonitzats. Paralel·lament a aquesta ofensiva jurídico-legal s’ha endegat una campanya de propaganda per remoure la part emocional de la població escampant un discurs amb bons i dolents, mitjançant mentides i manipulacions. Així doncs, amb aquesta pinça s’ha aconseguit una desorientació conceptual (ja no es parla d’independència ni del referendum organitzat tenint en contra tot l’aparell d’un estat, sinó d’autodeterminació) i sembrar la llavor de la por (al menys a l’administració) per la via de les accions judicials i l’amenaça d’engreixar la llista d’hostatges privats de llibertat i sota vigilància. Un dels detalls més interessants apareguts recentment són les memòries de l’expresident Rajoy, que posen de manifest com el moviment independentista ha estat fomentat per la via de la provocació, des del mateix estat, per una voluntat recentralitzadora, per tirar enrere les competències de les regions i tornar a un estat centralitzat que, fet i fet, es l’únic que la cultura nacional espanyola entén. Val a dir que la recentralització s’entén des d’una visió, com la del pensament franquista, que promou una corrupció sistèmica. Si tenim en compte diversos estudis, veurem que la descentralització (democràtica) fiscal i política està associada a una menor corrupció. Per tant, és lògic que els estats, i més els de base ideològica jacobina i amb dèficid democràtic, busquin una major centralització perquè això accentua la corrupció, necessària en el model neo-liberal actual. D’això en parlarem en un altre post. 

Diagnosi. Permeteu-me que aquí faci una esmena al marc conceptual que he anat introduint en aquest bloc, basat en la teoria de les 5 fases del col·lapse segons Dimitri Orlov. Després de referenciar-la com un marc conceptual per fer determinades anàlisis, penso que aquesta teoria només és útil per anàlisis de sistemes prou grans (com l’antiga URSS) o, sent petits, prou aïllats. A la pràctica, i per estats fortament interconnectats, és a dir, immersos en la globalització, crec que cal revisar-la i, si em permeteu, ho faré en un post futur. El que sí que continua sent vàlid és el concepte de col·lapse de civilització (en termes generals) i com aquest és desenvolupa a la regió mediterrània en general, i a Catalunya en particular. Per altra banda, la meva hipòtesi de que l’estat, amb la via repressiva, s’enfrontava a una escalada de desletigimació, crec que infravalorava el poder persuassiu de la propaganda i distorsió de la realitat que han fet (i cada cop fan més) els mitjans de comunicació de masses. El paper del periodisme al servei del règim tardo-franquista és clau per donar veu i legitimar una acció injustificable des d’un punt de vista dels drets humans. Així doncs, error en la diagnosi que ha portat a que les conseqüències o projeccions no hagin estat del tot encertades. Prova de tot això és que, per una banda, al país vehí s’ha destapat el franquisme-feixisme abans disfressat dins el PP, i això ha fet bascular tot l’espectre polític espanyol cap a tesis molt més conservadores (i anti-democràtiques) i converteix l’estat espanyol (encara més) en una anomalia a Europa. Actualment els partits polítics monàrquics van des de la socialdemocràcia moderada amb Podemos fins al feixisme recalcitrant dels neo-franquistes recentment en expansió. Quan a Europa es preocupen realment per l’emergència del feixisme (ara anomenat ultra-dreta) ho fan des d’un llegat històric encara molt present per l’impacte que significà la Gran Guerra. A l’estat espanyol, el feixisme no només no es qüestiona, sinó que se’l normalitza en programes de televisió, monuments, noms de carrers i funerals d’estat. Perquè es dona aquest fet? Doncs perquè, cal reconèixer-ho, la societat espanyola té unes mancances de cultura democràtica molt importants, i en això, hi té molt a veure la classe política que es crea a partir de l’engany (ara parcialment destapat) del règim del 78. Quin és l’estat de la qüestió a Catalunya? Des del meu punt de vista hi ha diferències culturals Catalunya-Espanya importants que eren claríssimes i ben paleses fa 40 anys i que, gràcies a la classe política d’aquí, s’han anat diluint. Això fa que, actualment, existeixin dues forces oposades (simplificant molt, amb el risc que això comporta) que no són ni molt menys conjunts disjunts, sinó que presenten solapaments importants: el pol unionista-constitucionalista-estatalista espanyol i el pol independentista-reformista-estatalista català. Simplificant encara més podríem dir que hi ha dues tendències: la conservadora que pretèn mantenir l’status quo i la innovadora que pretèn explorar altres vies diferents a la que considera exhaurida. La diferència (encara existent) entre la classe política (i per tant indicadora de la societat que, teòricament, representa) espanyola i catalana és, precisament el biaix en l’espectre: a Catalunya tenim un espectre polític més àmpli que va des del pol unionista (un calc en petit de l’espanyol) fins al pol independentista, que representa des de sectors liberals fins a tesis anti-capitalistes. Aquesta riquesa d’opcions es una singularitat molt interessant que, crec, és molt positiva per a fer front a situacions molt complexes: una crisi de civilització com l’actual. Precisament, els grans poders econòmics de l’estat (íntimament relacionats amb els grans poders econòmics internacionals), representats pels grups mediàtics de comunicació de masses, intenten disminuir aquesta diversitat, per tal de tenir un control més efectiu sobre l’aparell polític i l’estat, en aquest cas a Catalunya, representat pel govern regional de la Generalitat. 

Conseqüències. Malhauradament, una de les idees que vaig transmetre en les meves projections ha estat del tot vàlida: la reducció de llibertats, la recentralització anti-democràtica amb finalitats inconfessables de fer un estat menys transparent (i per tant, més corrupte) i la repressió, s’agreuja en cada senyal (tebi) de protesta. És a dir, amb l’excusa de la seguretat i de mantenir l’ordre (constitucional?) s’emprenen accions politico-judicials per restringir les (poques) llibertats (expressió, associació i conseqüentment de protesta) que existeixen a l’estat. Així doncs, la qüestió real i fonamental que apuntava ja fa dos anys sobre com volem col·lapsar té més vigència ara que mai. I aquí és on anem a parar després de dos anys: el col·lapse en el que estem immersos ens anirà donant crisis econòmiques recurrents, la següent ja s’albira, tal com apunten alguns analistes. A grans trets, la situació actual front el col·lapse es pot entendre des de dos punts d’acció política que, a efectes pràctics, es poden plasmar seguint l’espectre que he mencionat abans. Dels dos pols unionista-independentista la part coincident és l’estatalisme tradicional, és a dir la part més conservadora de l’independentisme coincideix amb la part més ‘refomadora’ de l’unionisme. Ambdós pivoten respecte el concepte d’estat actual (que a efectes pràctics és un estat creat al segle XIX). Ras i curt, hi ha un sector important de l’independentisme que pretén extrapolar l’estat espanyol, creant-ne una còpia diferenciada/millorada en petit, per entrar a formar part del club d’estats europeus. Aquesta és doncs la zona de sol·lapament perquè des de la part unionista-conservadora aquesta zona actua de darrer recurs devant d’una (possible) desfeta de l’estat en les seves actuals condicions, és l’opció de mal menor en cas de derrota de l'unionisme, i un complet desastre (ideològic i polític) per la part del moviment independentista que pretén una reforma a fons del sistema. Però anem a la part més interessant formulant la pregunta clau: què aporta el moviment independentista de nou, d’original, devant de la situació de col·lapse de civilització (emergència climàtica, crisi ecològica i crisi energètica)? Crec que, l’èxit del moviment independentista (i, quan dic èxit, no em refereixo a aconseguir un estat independent, cosa més que probable a mitjà termini) depèn de quines propostes fa per fer front al col·lapse. El moviment independentista es farà resilient i transformador en la mesura que articuli un missatge plausible, honest i d'alta volada a les crisis que estem patint. En aquest sentit, l’independentisme ha de fer seva la lluita contra el canvi climàtic i les crisis energètica i ecològica, fent propostes polítiques concretes basades en una administració molt més democràtica i descentralitzada, en incentivar la participació ciutadana, en eliminar la pobresa i lluitar a nivell nacional (principat i tota la nació) i internacional per erradicar la desigualtat social. L’independentisme de base té un actiu molt valuós: no està condicionat pels cicles electorals i pels lobbies econòmics, per tant, pot lligar grans acords i consensos que van més enllà dels interessos econòmics i del control del gran capital que es fa en la política de despatxos. Així doncs, ara i els anys que venen ens presenten una oportunitat de prendre una direcció que pot servir de punta de llança a d’altres moviments en d’altres àrees geogràfiques o, per contra, podem quedarnos amb l’anar fent i fer un petit salt a un estat que, per poca visió, no sigui capaç d’aportar estratègies útils en una situació futura que serà cada cop més complexa.

Salutacions,

SZD

En l’espiral de l’energia: història de la humanitat des del paper que hi ha tingut l’energia. (Ressenya)

([Libro] En la espiral de la energía (2ª edición) • Ecologistas en Acciónhttps://www.ecologistasenaccion.org › ... › Libros en Acción)

Benvolgudes lectores,

En aquest post us faig una breu ressenya del llibre (en dos volums) de En la espiral de la energía, de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes. 

El llibre aborda les qüestions fonamentals de diagnosi de l’estat del sistema socioeconòmic i ambiental actual mitjançant una perspectiva d’evolució històrica, amb una aproxiamció de límits i recursos biofísics. Aquesta perspectiva tot i que té precedents en Tainter i Diamon és, pel seu abast, detall, precisió en l’anàlisi i desenvolupament de conceptes, realment excel·lent.

El primer volum es centra en la re-interpretació de l’evolució històrica de la humanitat des de la persepectiva de com l’energia i els recursos disponibles són els que condicionen l’organització social, i no a l’inrevés. És a dir, a diferència del punt de vista clàssic i present en tots els aspectes de la nostra societat occidental (del cinema a l’escola, fins a les universitats) el llibre planteja un altre discurs necessari i imprescindible en l’època de col·lapse de civilització que estem vivint. Això converteix aquest treball en una contraposició molt valuosa per superar aquest discurs dominant.

En el segon volum es fa un diagnòstic de la situació actual i una projecció de quines situacions futures es poden donar, tenint en compte el present i l’evolució històrica.

Així doncs, el llibre repassa la història des del Paleolític fins a l’època actual, seqüenciada en 9 capítols: societat farratgera (capítol 1), Revolució Agrària (capítol 2), inici de la societat dominadora i l’època dels Estats extractius (capítol 3), capitalisme agrari (capítol 4), Revolució Industrial (capítol 5), l’era del petroli (capítol 6), causes econòmiques, polítiques i socials de la Crisi Global (capítol 7), causes ambientals i de reproducció social (capítol 8) i possibles amenaces futures (capítol 9). Així tenim una seqüència que va des de l’era pre-fòssil (capítols de l’u al quatre), fòssil (cinc i sis), la situació actual (set i vuit) i un anàlisi final de la possible evolució futura (capítol nou).

Per a cada capítol l'anàlisi es centra en i) el sistema econòmic, incloent els treballs que el sostenen i el metabolisme sobre el que s’estructura ii) les formes d’organització social i nivell polític, entre les que destaca l’estat, iii) les agrupacions socials, prepassant la història de la ciutat iv) el sistema cultural i com es construeix v) les lluites entre grups socials que defenen articulacions basades en la dominació i els que aposten pels models igualitaris i sostenibles (passant per la complexitat d’opcions intermitges); vi) la relació de l’ésser humà amb l’entorn i vii) la quantitat i qualitat del fluxe d’energia i materials disponible fent incidència en el paper de la tecnologia. 

Conceptualment el llibre planteja un desenvolupament interessant del concepte, introduït per Tainter, del binomi complexitat-energia i de la llei dels retorns marginals decreixents, que és al seu torn, conseqüència del bionmi complexitat-energia i dels límits biofísics. Els autors defineixen indicadors de la complexitat per tractar de donar una estimació quantitativa. Es pren un model conceptual de xarxa per establir aquesta quantificació i estableixen que, per incrementar la complexitat, els sistemes necessiten incrementar el fluxe i la quantitat d’energia utilitzada. Els indicadors són:

1) Nombre de nodes dels sistema. En una societat seria el nombre d’individus.

2) Interconnexió entre nodes. A més interconnexions més complexitat.

3) Diversitat dels nodes. Més diversitat de nodes implicarà més complexitat.

4) Informació que flueix entre els nodes. Aquí es considera no només el volum d’informació que passi entre nodes sinó la quantitat de nodes que tenen accés a un volum d’informació determinat.

Les societats dominants seran més grans i s’estendran molt més com més quantitat d’energia disponible tinguin. Així el binomi energia-complexitat s’estén al trinomi energia-complexitat-dominació. Per tant, s’estableixen dos pols d’organització social: societats igualitàries i societats dominadores (el model capitalista seria un exemple clar d’aquestes segones).

Es proposa una evolució no-lineal de la història, precisament perquè aquesta s’entén com la conseqüència de l’evolució de les societats humanes en una interacció d’aquestes amb l’entorn i amb les decisions col·lectives que es prenen segons el context sociològic i cultural. Per tant, aquesta visió planteja situacions d’equilibri dinàmic i de punts de bifurcació amb canvis profunds. 

Per simplificar, es plantegen dos grans marcs o periodes històrics: fins fa 6000 anys i a partir d’aquesta data. Societats igualitàries, les més antigues (abans de 6000 anys) i societats dominadores (jerarquies, guerres i explotació ambiental) les més modernes. Les societats dominadores són un model que, degut al seu funcionament bàsic, condueixen, inevitablement, a tres tipus d'evolució temporal:

i) salt endavant en la captació d’energia i matèria

ii) crisi i recuperació ( que en realitat es només quelcom temporal, ja que no aborda els problemes de fons)

iii) col·lapse i reestructuració.

Finalment, per no allargar-me més, cal dir que el títol del llibre vol emfatitzar una particular visió cíclica de la història que, com molt be expliquen els seus autors: «...De este modo, por cíclica [la visió històrica] no nos referimos a repetitiva, a un eterno retorno, sino a una espiral en la que se vuelve a pasar por etapas similares, pero en contextos y formatos distintos...»

Per la meva banda només em resta animar a les lectores d’aquest bloc a llegir aquest llibre.  Al mateix temps, felicitar als autors per aquest fantàstic treball. L’únic comentari/suggerència que faria (an Luis i a l’editorial) és que és una llàstima que no hi hagi versió anglesa d’aquesta obra. Una versió/traducció a l’anglès li donaria un impacte molt més gran. Tot i així, cal agrair (i aplaudir) la iniciativa i l’esforç que suposa una obra d’aital magnitud.

Salutacions cordials,

SZD

Col·lapse, dol i construcció d'una nova ètica

Benvolgudes lectores,

En aquest post m'ocuparé d'alguns aspectes dels quals ja he escrit algunes vegades, però que, degut a la seva importància, crec que val la pena abordar des de diferents perspectives.  És essencial debatre sobre els aspectes psicològics del Peak Oil i la importància de l'actitud respecte la possibilitat de col·lapse societari degut al Peak Oil (Oil Crash), el Peak Everything i el canvi irreversible dels ecosistemes de la Terra.

En primera instància, l'actitud que prenem respecte aquestes realitats, dependrà de l'estadi en el que estem del procés de dol i, en aquest sentit ja he fet algun post. Però posem-nos en la situació de qui ja ha passat aquest camí i ha arribat a l'acceptació plena de les conseqüències a nivell emocional que comportarà l'esfondrament (o la profunda transformació) de l'actual sistema socio-econòmic. Suposem doncs que tenim la capacitat adquirida mitjançant el procés de dol d'allunyar-nos una mica de la turbulència emocional i el patiment que comporta la comprensió de pèrdua, no només d'allò material que considerem bàsic, sinó (i que per mi és més important) de les nostres creences, la nostra fe en un futur millor (materialment parlant) del que ara tenim.

Si tenim aquesta capacitat, ens adonarem que l'actitud amb la que afrontem el present i el futur és clau. Hem de deixar enrere les antigues creences: competitivitat, èxit, cerca del benestar material a ultrança, egoïsme i auto-centrament, individualisme. Creences que són molt útils per forjar una actitud depredadora: buscar l'explotació (aconseguir, utilitzar i llençar) del màxim de recursos en el mínim temps possible. Entenem aquests 'recursos' com qualsevol entitat física (minerals, vegetals, animals o persones). Per canviar aquestes creences i construir-ne de noves un mètode molt útil, des del meu punt de vista, és fer-ne paleses les seves contradiccions. I, en aquest sentit, les contradiccions són moltes però les podríem classificar en dos tipus, contradiccions pràctiques i contradiccions lògiques.

Les pràctiques són les que tenen més literatura al darrere i es basen en veure que, bàsicament, la predació a ultrança ens porta a topar amb els límits del planeta i, per tant, a la destrucció de la societat actual en forma d'una caiguda de la complexitat estructural (d'això ja fa 40 anys que en tenim evidència). A més, aquesta línia argumental està ben adobada d'exemples històrics (només cal donar un cop d'ull als llibres de'n Tainter, Diamon o Turchin, per citar-ne alguns). El que es proposa a aquest nivell és, per una banda, redissenyar la nostra complexitat social tenint en compte aquestes limitacions (amb més o menys tecno-optimisme) o deixar que el sistema mateix es re-estructuri tot sol (col·lapse) i veure de suavitzar els possibles efectes destructors que pot tenir mitjançant mesures paliatives (aquesta aproximació seria l'adoptada pels col·lapsistes moderats o convençuts). Des del meu punt de vista, aquesta argumentació, tot i que fonamental, té una mancança bàsica: es queda en la percepció purament material i materialista del problema sense poder, en aquest sentit solucionar l'altre costat, lògic i psicològic.

Així doncs cal també tenir presents les contradiccions lògiques d'aquest esquema de creences, i aquestes són les inherents al fet de que, de manera general i global es postula un creixement il·limitat (absència de límits) però per aconseguir-lo de manera ràpida i eficient hem d'imposar límits a diferents escales: individual, social i política. És a dir, per poder predar amb eficiència cal veure als altres humans no com éssers amb necessitats, sentiments, emocions i patiments semblants als nostres, sinó com essencials competidors que, si no guanyem/destruïm/eliminem s'emportaran els recursos que nosaltres necessitem com individus, col·lectius, països o continents. En poques paraules, l'absència de límits ens imposa límits/limitacions internes: socials, col·lectives i personals. Limitacions a diferents escales humanes i geogràfiques. Aquestes creences estan molt arrelades en tots nosaltres. Per exemple en expressions com 'Pensa en global, actua en local' (global: no límits, personal: límits). Aquesta frase, tot i tenir una motivació transformadora, encara es basa en el concepte de veure el món i el que en ell succeeix com un conjunt d'entitats separades a diferents escales: global, col·lectiva, personal. Cal doncs, mitjançant aquesta contradicció lògica construir un nou marc conceptual i de creences. Els principis fundacionals d'aquest nou marc de creences no cal buscar-los molt lluny: si  la predació de recursos amb màxima eficiència es basa en l'establiment de limitacions (personals, col·lectives i geogràfiques) el que caldrà és, precisament, treballar per esborrar aquestes limitacions: personals, col·lectives i geogràfiques. És a dir, la contradicció es desfà quan comencem a treballar per veure que globalment tenim límits, però dins el planeta (en la seva estructura, funcionament i evolució) no existeixen aquests límits.  Només si tots tenim clar els límits a nivell planetari i ens veiem a nivell personal i col·lectiu com una mateixa entitat podem actuar en conseqüència i de manera efectiva.

A part de tot l'apuntat més amunt, Hi ha un altre aspecte que sovint se'ns escapa quan parlem dels límits del sistema: el temps. El temps és la tercera dimensió en aquest esquema tri-conceptual: contradiccions materials, lògiques i el factor temporal.

El temps doncs, és el factor que uniformitza i dilueix les diferències creades, artificialment, pels humans. Per un costat el temps globalitza les 'externalitats' que no hem volgut considerar històricament, retornant-nos, en forma d'efectes propers allò que havíem centrifugat fora del primer món: immigració, refugiats, contaminació, canvis globals en els ecosistemes per l'agricultura industrial, canvi climàtic, etc. Per l'altra, elimina la contradicció lògica que he comentat abans: l'explotació dels recursos que semblaven infinits ens aboca, mitjançant la presa de consciència de que les limitacions internes són impossibles en un planeta petit, a que l'única sortida és l'acció conjunta global, coordinada, i aquesta només serà possible quan prenem consciència de que el que fem als altres ens ho fem a nosaltres mateixos.

Deixeu-me posar, benvolgudes lectores, un exemple per mirar de sintetitzar el que he escrit fins ara. Pensem en que a casa tenim un rebost gran, ple de menjar inicialment i que, degut a que és tant gran mai no ens hem preocupat d'anar posant-hi més menjar, senzillament hem anat agafant el que ens ha semblat, sense criteri i, al mateix temps, abocant les deixalles en el mateix rebost. Ja podem pensar que a mesura que passa el temps, seguint amb aquesta manera de fer ens trobarem amb dos efectes. El primer del que ens adonarem a mesura que el menjar disminueixi és que se'ns fa més difícil trobar-lo (perquè les deixalles que hi hem anat deixant i el desordre en la tria del passat fan que hàgim de buscar més i tardem més en trobar el que volem). El segon fet serà que com més temps tardem en canviar d'actitud, més difícil se'ns farà planificar el que mengem, fins que s'arribi a un punt sense aquest necessari canvi, en que la gana ens farà menjar qualsevol cosa pel temps/cost de trobar-ho en mig de tota l'escombraria que hem anat acumulant.

Com veiem amb aquest exemple, cal primer ser conscients del perill en el qual es troba la humanitat, i només a partir d'aquí es poden plantejar canvis. Un cop ens fem conscients d'aquest perill cal proposar nous paradigmes culturals. Aquesta és una tasca immensa, però totes les persones que ja hem passat el procés de dol i d'acceptació, i som conscients dels límits del planeta, hem d'ajudar a portar a terme. Seguint el que he comentat més amunt, totes som necessàries, precisament, perquè totes estem navegant en aquest vaixell planetari.

Per aportar un granet de sorra a aquest debat conceptual, permeteu-me per acabar, benvolgudes lectores, proposar algunes suggerències de principis/conceptes en els quals podríem basar aquest nou paradigma cultural:

1. Socio-economia d'emergència. La humanitat ha entrat en un estat d'emergència i, com quan hem de fer front a una catàstrofe natural, l'única possibilitat d'acció és la col·laborativa. Cal dissenyar unes polítiques i una socio-economia que tinguin en compte aquest estat d'emergència.
2. Visió crítica. Cal canviar l'actitud d'acceptació acrítica i paralitzant o de crítica reactiva (per efecte d'un ressentiment degut a que sentim que ens han pres o ens prenen allò que consideràvem nostre) cap a una crítica interior (individual) i col·lectiva serena, que neixi d'una actitud constructiva i empàtica.
3. Temps únics. El fet de que hàgim arribat als límits del planeta ens col·loca en una situació privilegiada: la nostra generació és la que ha de gestionar aquesta situació, per tant tenim un temps únic i preciós del que les generacions futures depenen.
4. Accions i efectes. Tenint en compte aquesta situació cal valorar i tenir en compte que totes les accions, totes, tenen conseqüències, cal deixar de ser una societat que no es conscient de les conseqüències dels seus actes i que pot actuar sense tenir en compte les 'externalitats'.
5. Canvis. Psicològicament busquem el confort, la comoditat, la continuïtat i constància i, per tant, una certa absència de canvi, i si aquest existeix, volem que sigui suau i controlat. Però això ens ancora a una percepció del món que és irreal, més enllà de l'acció-reacció lineal i immediata: en intervals de temps més enllà de l'any no podem predir amb exactitud el futur, i menys en un sistema al límit dels seus recursos.
6. Ampliar la visió. Per dissenyar cada actuació, a més de tenir en compte els impactes i/o efectes possibles cal ser conscients de la fragilitat de la nostra societat, cultura i persona. Quan prenem com referència el planeta ens adonem de la futilitat de la nostra existència com espècie, per una banda. Per l'altra, quan ampliem el focus i posem en el seu lloc la nostra cultura en el context d'evolució planetari veiem que, com deia Tainter, aquest període històric que vivim, és una raresa en el decurs de tota la història dels humans. Si tenim en compte això deixarem la característica prepotència humana i baixarem a la humilitat del que en realitat som: un mamífer més dins de tot l'ecosistema planetari que, això sí, té una capacitat destructiva singular.
7. Produir el mínim dany possible. A l'hora de planificar i d'emprendre accions que seran complexes i difícils, cal triar les que menys perjudiquin al conjunt planeta-ecosistemes-humanitat. Això vol dir tenir clar que, a mesura que el col·lapse es faci més evident i profund no hi haurà 'solucions', només estratègies pal·liatives i mitigadores. Caldrà triar, de totes les que es presentin, la que tingui menys efectes destructius a mitjà i llarg termini.

Aquestes set suggerències poden ajudar a plantejar-nos quin sistema conceptual/ètic cal bastir per a la nova societat que sorgirà després del col·lapse (en el pitjor escenari) o de la transició (en el millor). Cal però que tinguem clar que la tasca actual, a més de treballar en el dia a dia individualment i col·lectiva per un canvi de paradigma, es aportar opcions realistes i efectives al sistema actual. I per això, una qüestió fonamental és proposar com ha de ser el nou marc conceptual/ètic/polític en un món post-industrial/capitalista.

Salutacions,

SZD

El projecte Europeu MEDEAS: recerca sobre la necessària transició energètica

Benvolgudes lectores (1),
En aquest post m'agradaria presentar el projecte europeu MEDEAS. Ho vull fer però des d'una perspectiva diferent a la que s'entén per divulgació científica més convencional i, per tant, sortir una mica de l'estil més fred i objectiu que, per deformació professional, tenim tendència a mantenir com a norma la gent del meu ram. Així doncs us en faré cinc cèntims des del punt de vista de qui l'ha escrit i el coordina. Si en voleu trobar una versió més objectiva, amb les línies de recerca principals i els objectius científics podeu consultar tant la web del projecte com l'article que he escrit per la revista 15/15\15.
Les lectores que segueixen els meus posts hauran vist que, com tothom que escriu regularment en un mitjà de comunicació, mantinc unes certes dèries en explicar i intentar divulgar les causes inherents de les crisis que estem patint. El missatge sempre acaba sent que cal actuar, cal implicar-nos, cal funcionar com individus que transformem el BAU. Doncs bé, seguint una mica aquestes dèries, fa cosa de tres anys vaig decidir que, a més de divulgar i conscienciar sobre aquesta temàtica, potser podia contribuir amb el meu granet de sorra en un altre camp, el de la recerca, per implicar-me més en la necessària transformació social i econòmica. I seguint doncs aquesta idea em vaig plantejar preparar un projecte de recerca per poder investigar quins serien els passos necessaris per fer una transformació de la nostra societat de la magnitud que cal fer. Com que els aspectes a estudiar són molts, em vaig centrar en allò que estava més relacionat amb la meva activitat científica d'aquell moment (de fet, encara hi continuo treballant en aquesta activitat, però cada cop menys): els models oceànics de simulació per ordinador i l'anàlisi de patrons i comportaments complexes a partir de mesures. La idea que tenia era construir un model de simulació de l'evolució de la producció d'energia, dels recursos i de variables econòmiques i socials a nivell global, per després poder-lo aplicar a parts específiques del món (Europa o països concrets). Les lectores informades ja intuiran que existeixen molts models que estudien aquestes qüestions. Un model tradicional en aquesta línia a nivell global és el World3. De fet, la idea no era (ni és) fer un altre model semblant al World3 és, més aviat, prendre'l com una inspiració per veure de crear una eina que vagi més enllà d'un model com el World3, incorporant el coneixement actual en els camps energètic, social i econòmic. Caldria que fos una eina prou flexible i entenedora per poder ser utilitzada per persones que no siguin totalment especialistes en el camp de l'energia, per tal de que puguin contribuir-hi des de la seva perspectiva. Doncs bé, en aquest camí (que no ha estat precisament de roses) vam aconseguir (a finals d'aquest any passat) que la Comissió Europea ens financés el projecte MEDEAS, que va ser l'evolució de les idees que es van anar covant durant els dos anys anteriors. La idea del projecte va anar evolucionant i també el consorci inicial, que va passar de 5 institucions (ICM-CSIC , INSTM , CRES , CIRCE  i UVA ) a 12 (ICM, INSTM, CRES, CIRCE, MU, UVA, ARU, BSERC, IIASA, DUHA, AEA i B4Y). I ha passat de ser un projecte que es centrava en l'àmbit Mediterrani (amb dues institucions espanyoles, una catalana, una italiana i una grega) a ser un projecte amb institucions de 8 estats de la UE (Espanya, Itàlia, Grècia, Àustria, Bulgària, Txèquia, Bèlgica i Regne Unit) a tenir tot el domini en tota Europa. S'hi han implicat persones i grups prou importants com alguns dels que formem l'OCO  (l'Antonio Turiel, l'Antonio García-Olivares, el Quim Ballabrera i l'Emili García), n'Ugo Bardi, el grup de dinàmica de sistemes de la Universidad de Valladolid, el grup de l'Alicia Valero (CIRCE) i agencies d'energia i grups de recerca en sostenibilitat de diferents països a més d'una ONG i una empresa. En el procés per anar perfilant el projecte calia veure què podíem oferir a la recerca que actualment es fa en el camp energètic. I en la cerca de quin és l'estat de l'art me'n vaig adonar de dos punts per a mi molt importants i que vull compartir amb vosaltres.
Primer, és evident que existeixen nombroses iniciatives que tenen en compte el 'Peak Everything', que a Europa els plans d'implementació d'energies renovables i de transició energètica ja estan contemplats com estratègies futures. Només cal donar un cop d'ull al SET-Plan o al Energy Roadmap 2050. Aquestes iniciatives plantegen que pel 2050 es redueixin en un 80% les emissions de CO2, la qual cosa vol dir que Europa cal que implementi ambiciosos plans de desenvolupament d'energies renovables.
Segon, que hi ha una evident manca de transparència i de facilitat d'accés als models energètics més enllà de les agències d'energia estatals o àmbits acadèmics. La dificultat d'accés es dóna en dues vessants: el programari necessari per utilitzar aquests models és sota llicència privada-corporativa (fins i tot per utilitzar el model World3 cal comprar un software propietari: el Vensim). Per tant, si algú vol utilitzar el model que fa servir l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) per fer les seves previsions o el model que s'utilitza a Europa (els quals es basen en un software conegut com TIMES-MARKAL) cal que pagui i s'endinsi en la complexitat d'uns models que requereixen molt de temps per aprendre'n l'ús. Així doncs, per una banda, un model complex requereix un temps d'aprenentatge llarg i un cert grau de coneixement previ i això fa que no tothom el pugui utilitzar fàcilment. Però per una altra banda, la producció d'energia es considerat un sector estratègic per a qualsevol estat i, al ser-ho, no es facilita l'accés a informació en aquest camp per a qualsevol usuari interessat. Tot això fa que, tot i que la majoria de recerca que es fa en aquest àmbit, està pagada amb els diners de tots, les eines que utilitza aquesta recerca no siguin públiques. Al final això re-alimenta el fet de que per comprovar o utilitzar els resultats de les simulacions de la AIE per a qualsevol estudiós o persona interessada que no pertanyi al col·lectiu 'propietari' d'aquesta eina, ho tingui difícil i li representi una despesa.
Detectades aquestes mancances, el projecte MEDEAS pretén posar a disposició de qualsevol persona interessada un model de simulació que sigui totalment públic, que es pugui utilitzar amb llicència GNU i programat en un llenguatge que sigui d'alt nivell i relativament fàcil d'utilitzar: Python. Aquest llenguatge és d'ús corrent actualment i amb ell es programen moltes aplicacions.
Per altra banda el MEDEAS també pretén incloure aspectes socials i econòmics en el model i crear una comunitat d'usuaris que vagi creixent, mitjançant un fòrum d'usuaris que pugui aportar els seus programes per a que puguin ser utilitzats per altres usuaris. La idea bàsica del projecte és crear una eina pública, pensada per que els propis usuaris la vagin modificant i expandint, seguint la filosofia de tot codi obert. Per aconseguir això, el MEDEAS té previstes activitats de divulgació com, per exemple la creació d'un MOOC o un formar un comitè assessor en la construcció i l'ús del model.
Finalment, en la part més tècnica, el model MEDEAS, parteix del WoLiM i tindrà tres sub-models: el model global, el model Europeu i finalment un model de país que serà una mitjana de tots els països de la Unió Europea.
Per acabar, deixeu-me sintetitzar en quatre punts allò que pretén el projecte MEDEAS:
1) Construir una eina informàtica per ajudar a la planificació de la transició energètica, tenint en compte aspectes socials, ambientals i econòmics.
2) Aquesta eina informàtica estarà a disposició de qualsevol ciutadà i estarà pensada per una audiència no especialitzada. El programari utilitzat serà Open Source (Python).
3) el model MEDEAS tindrà un disseny modular per estudiar diferents sectors economics i escales espacials. Amb aquest disseny es pretén que s'adapti a les diferents necessitats de cada usuari interessat.
4) Amb MEDEAS es pretén aportar una eina per poder dissenyar de manera més eficient polítiques que fomentin la transició cap a un nou model socio-econòmic basat en energies renovables i respectuós amb el medi ambient.

Us aniré posant al dia a través d'aquest bloc del avenços que anem fent en aquest projecte.
Salutacions,
SZD


(1) Seguint les recomanacions de la lingüista Carme Junyent, deixaré de desdoblar el gènere en els meus escrits.