El sistema de transport Europeu en una economia 100% renovable

Benvolgudes lectores,

Aquest és un post divulgatiu d’una de les darreres publicacions ( que podeu trobar aquí) dels resultats del projecte MEDEAS (www.medeas.eu) sobre el transport a Europa i les seves implicacions i canvis necessaris per fer-lo sostenible. Aquest article és una continuació i millora del que ja vam publicar aquí fa dos anys pel transport global i del que també en vaig fer un post. Ja en aquell treball indicavem com una transformació global del transport necessitava canvis estructurals de la logística del sector i que calia tenir en compte indicadors geofísics, la limitació de minerals i el rediseny de les xarxes de transport, a més d’una reducció dels modes de transport privat per carretera i del transport aeri i marítim. En aquest treball utilitzem un càlcul similar (avaluant costos de substitució del parc existent a l’any 2016 si canviem totes les unitats existents per d’altres amb tecnologia no fóssil). 

La metodologia que utilitzem té dues vessants: l’ús del que es coneix com intensitat energètica i l’avaluació de dos escenaris tipus (el bàsic i el que anomenem tot-vies, all-rails en anglès). 

La intensitat energètica d’un sector econòmic és l’energia emprada per generar una unitat de PIB, per tant, el que ens dóna és energia (Joules) per dóllar (o euro). Amb la intensitat energètica i el cost estimat dels nous vehicles obtenim un cost energètic (en Joules) de transformar tota la flota considerada. Ja veiem que el cost (energètic) avaluat aquí es centra en el reemplaçament de cada mode de transport per alternatives renovables, no té en compte diversos factors que s’haurien d’incloure en una anàlisi més detallada que inclouria el cicle de vida i que tindria en compte la manufactura dels productes per construir els vehicles (materials) i l’energia per manufacturar-los que, al seu torn, depèn del sector economic on s’imputin. Ja veiem doncs que una anàlisi més detallada implica moltíssimes dades. L’avantatge de fer aquest càlcul és que és una estimació a la baixa i dóna idea de la inversió necessària només per canviar la flota de vehicles sense altres consideracions. És doncs un exercici de mínims que, a l’hora de fer volar coloms de la indústria (i l’administració) amb el ‘vehicle elèctric’ posa en evidència que les inversions plantejades actualment són totalment insuficients i vol ser un avís a navegants en el futur si assumim la possibilitat de substitució i en calculem tot el cost. Naturalment a aquest cost caldrà afegir el cost de la transició en generació elèctrica, infrastructura energètica, manteniment... tot això en un present/futur amb menys potència disponible total.

Com a segona peça metodològica utilitzem els escenaris. Els escenaris són conjunts d’hipòtesis que ens ajuden a entendre situacions diferents per fer les anàlisis corresponents. En aquest treball hem considerar dos conjunts d'hipòtesis principals:

1) Base: tots els vehicles es reemplacen per vehicles elèctrics sense fer canvis de modes de transport (cotxes a cotxes, camions a camions, etc.). En aquest escenari s’avaluen dues situacions: post de recàrrega i vehicles amb catenària: TEV de les sigles en anglès (trolebusos a les ciutats i camions elèctrics per carreteres).

2) Tot-rails: es suposa que tot el transport terrestre es fa per tren. Per tant, es considera el cost d’ampliar la infrastructura necessària per establir un sistema de trens elèctric que pugui donar el mateix servei que dóna actualment la flota de vehicles terrestres.

En el següent esquema queden sintetitzats els escenaris considerats (la figura, en anglès, la podeu trobar a l’article aquí).

Els resultats ens dónen una avaluació aproximada de l’energia necessària per fer el canvi en cada escenari:

Els escenaris esmentats ens dónen que caldria una inversió d’entre el 2.3 i el 2.7 % del PIB anual de la UE durant 30 anys per la substitució del parc mòvil. Per altra banda, el nou sistema de transport requeriria un 16% menys energia que el de l’any 2016, amb una reducció del 70% del transport per carretera. Si volguéssim mantenir el volum de transport marítim i aèri, implicaria un increment de consum energètic del 162% i 149% per aquests modes, respectivament. En l’escenari tot-rails (transport terrestre basat en trens elèctrics exclusivament) hi hauria una reducció del 29% de consum energètic. 

Veiem doncs que amb aquest treball, utilitzant hipòtesis molt conservadores i sense tenir en compte els canvis necessaris en d’altres sectors socio-econòmics, donem unes quantitats que senyalen per on cal anar la inversió si es pretén fer una transició renovable del transport. Ara, la pregunta és: qui farà aquesta inversió, com la farà i d’on es treurà el capital per fer aquesta transformació?

Salutacions,

SZD

En l’espiral de l’energia: història de la humanitat des del paper que hi ha tingut l’energia. (Ressenya)

([Libro] En la espiral de la energía (2ª edición) • Ecologistas en Acciónhttps://www.ecologistasenaccion.org › ... › Libros en Acción)

Benvolgudes lectores,

En aquest post us faig una breu ressenya del llibre (en dos volums) de En la espiral de la energía, de Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes. 

El llibre aborda les qüestions fonamentals de diagnosi de l’estat del sistema socioeconòmic i ambiental actual mitjançant una perspectiva d’evolució històrica, amb una aproxiamció de límits i recursos biofísics. Aquesta perspectiva tot i que té precedents en Tainter i Diamon és, pel seu abast, detall, precisió en l’anàlisi i desenvolupament de conceptes, realment excel·lent.

El primer volum es centra en la re-interpretació de l’evolució històrica de la humanitat des de la persepectiva de com l’energia i els recursos disponibles són els que condicionen l’organització social, i no a l’inrevés. És a dir, a diferència del punt de vista clàssic i present en tots els aspectes de la nostra societat occidental (del cinema a l’escola, fins a les universitats) el llibre planteja un altre discurs necessari i imprescindible en l’època de col·lapse de civilització que estem vivint. Això converteix aquest treball en una contraposició molt valuosa per superar aquest discurs dominant.

En el segon volum es fa un diagnòstic de la situació actual i una projecció de quines situacions futures es poden donar, tenint en compte el present i l’evolució històrica.

Així doncs, el llibre repassa la història des del Paleolític fins a l’època actual, seqüenciada en 9 capítols: societat farratgera (capítol 1), Revolució Agrària (capítol 2), inici de la societat dominadora i l’època dels Estats extractius (capítol 3), capitalisme agrari (capítol 4), Revolució Industrial (capítol 5), l’era del petroli (capítol 6), causes econòmiques, polítiques i socials de la Crisi Global (capítol 7), causes ambientals i de reproducció social (capítol 8) i possibles amenaces futures (capítol 9). Així tenim una seqüència que va des de l’era pre-fòssil (capítols de l’u al quatre), fòssil (cinc i sis), la situació actual (set i vuit) i un anàlisi final de la possible evolució futura (capítol nou).

Per a cada capítol l'anàlisi es centra en i) el sistema econòmic, incloent els treballs que el sostenen i el metabolisme sobre el que s’estructura ii) les formes d’organització social i nivell polític, entre les que destaca l’estat, iii) les agrupacions socials, prepassant la història de la ciutat iv) el sistema cultural i com es construeix v) les lluites entre grups socials que defenen articulacions basades en la dominació i els que aposten pels models igualitaris i sostenibles (passant per la complexitat d’opcions intermitges); vi) la relació de l’ésser humà amb l’entorn i vii) la quantitat i qualitat del fluxe d’energia i materials disponible fent incidència en el paper de la tecnologia. 

Conceptualment el llibre planteja un desenvolupament interessant del concepte, introduït per Tainter, del binomi complexitat-energia i de la llei dels retorns marginals decreixents, que és al seu torn, conseqüència del bionmi complexitat-energia i dels límits biofísics. Els autors defineixen indicadors de la complexitat per tractar de donar una estimació quantitativa. Es pren un model conceptual de xarxa per establir aquesta quantificació i estableixen que, per incrementar la complexitat, els sistemes necessiten incrementar el fluxe i la quantitat d’energia utilitzada. Els indicadors són:

1) Nombre de nodes dels sistema. En una societat seria el nombre d’individus.

2) Interconnexió entre nodes. A més interconnexions més complexitat.

3) Diversitat dels nodes. Més diversitat de nodes implicarà més complexitat.

4) Informació que flueix entre els nodes. Aquí es considera no només el volum d’informació que passi entre nodes sinó la quantitat de nodes que tenen accés a un volum d’informació determinat.

Les societats dominants seran més grans i s’estendran molt més com més quantitat d’energia disponible tinguin. Així el binomi energia-complexitat s’estén al trinomi energia-complexitat-dominació. Per tant, s’estableixen dos pols d’organització social: societats igualitàries i societats dominadores (el model capitalista seria un exemple clar d’aquestes segones).

Es proposa una evolució no-lineal de la història, precisament perquè aquesta s’entén com la conseqüència de l’evolució de les societats humanes en una interacció d’aquestes amb l’entorn i amb les decisions col·lectives que es prenen segons el context sociològic i cultural. Per tant, aquesta visió planteja situacions d’equilibri dinàmic i de punts de bifurcació amb canvis profunds. 

Per simplificar, es plantegen dos grans marcs o periodes històrics: fins fa 6000 anys i a partir d’aquesta data. Societats igualitàries, les més antigues (abans de 6000 anys) i societats dominadores (jerarquies, guerres i explotació ambiental) les més modernes. Les societats dominadores són un model que, degut al seu funcionament bàsic, condueixen, inevitablement, a tres tipus d'evolució temporal:

i) salt endavant en la captació d’energia i matèria

ii) crisi i recuperació ( que en realitat es només quelcom temporal, ja que no aborda els problemes de fons)

iii) col·lapse i reestructuració.

Finalment, per no allargar-me més, cal dir que el títol del llibre vol emfatitzar una particular visió cíclica de la història que, com molt be expliquen els seus autors: «...De este modo, por cíclica [la visió històrica] no nos referimos a repetitiva, a un eterno retorno, sino a una espiral en la que se vuelve a pasar por etapas similares, pero en contextos y formatos distintos...»

Per la meva banda només em resta animar a les lectores d’aquest bloc a llegir aquest llibre.  Al mateix temps, felicitar als autors per aquest fantàstic treball. L’únic comentari/suggerència que faria (an Luis i a l’editorial) és que és una llàstima que no hi hagi versió anglesa d’aquesta obra. Una versió/traducció a l’anglès li donaria un impacte molt més gran. Tot i així, cal agrair (i aplaudir) la iniciativa i l’esforç que suposa una obra d’aital magnitud.

Salutacions cordials,

SZD

Tecnologia, tecno-optimisme i tecnòcrates

(http://www.sapeople.com/2013/12/05/nelson-mandela-quotes-513/)

Que la vida iba en serio uno lo empieza a comprender más tarde -como todos los jóvenes, yo vine a llevarme la vida por delante. Dejar huella quería y marcharme entre aplausos -envejecer, morir, eran tan sólo las dimensiones del teatro. Pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, es el único argumento de la obra.

                                                                            Jaime Gil de Biedma

Benvolguts/des lectors/es,

Volia començar aquest post amb un poema que emmarca molt bé el sentiment que el més comú dels humans sent quan se n'adona de que allò que li han explicat fins al moment és, sinó directament un engany, al menys una il·lusió. El que ens transmet la poesia, a part de la bellesa que hàgim pogut copsar en el sentiment melancòlic que ens evoca, és, precisament, el reconeixement de les limitacions i, un cop reconegudes, la reacció que se'n desprèn per a algú que ha viscut amb un peu en un present superficial i, un altre peu, en l'esperança d'un futur cada cop millor. Aquest, bàsicament, és el quadre diagnòstic, molt simplificat, de la nostra societat occidental i globalitzada. Pensem-hi amb deteniment, quina és la idea subjacent a la nostra societat (a part del tant reivindicat mite del progrés)? Doncs que la tecnologia tot ho pot, que aquesta ha portat grans avenços a la societat i que ens resoldrà els problemes que tinguem en el futur, siguin els que siguin. Ho he dit ja en repetits posts i ho constato en les xerrades, però aquesta idea és tant arrelada que és difícil de canviar. Som com el nen (la societat industrial) que pensa que el seu pare (la tecnologia) ho pot tot, però arriba un moment en que el nen es converteix en adolescent i, de manera pràctica, se n'adona de que el seu pare tecnològic no ho pot tot. Què fa l'adolescent? Doncs entra en un període d'actituds contradictòries, canviants, per cercar quin és el seu lloc en la nova realitat i trobar un paper en aquesta que s'adapti a les seves capacitats. La nostra societat industrialitzada ha arribat al final de la infància i comença l'adolescència. El problema d'aquesta adolescència social és que, al revés que l'adolescent tipus, en la societat industrial, l'energia per explorar, per experimentar i, per tant, per prendre decisions que siguin fruit d'un cert balanç, no l'acompanya. El nen producte de la societat industrial dels darrers dos-cents anys no té temps per cercar el seu lloc en el món, precisament, perquè la seva energia va minvant. Així, el repte és més gran encara: sense poder experimentar aquest contacte amb el món adult de les limitacions físiques, aquest nen industrial cal que s'enfronti directament amb la vellesa i la decrepitud. En aquest punt, veiem que la societat, de manera general, s'enfronta a un dilema amb dues opcions, dos camins. El primer és fer veure que no passa res i continuar intentant esprémer la natura amb el seu pare tecnològic pensant que, de fet, no hi ha una altra opció perquè les forces (l'energia) que el mantenen no li donen cap marge. El segon és utilitzar, no la tecnologia, sinó més aviat el coneixement, per mirar d'adaptar-se de la millor manera a la (nova) realitat.

Quina opció està prenent de moment aquest nen malcriat pel seu pare tecnològic? Doncs la primera i més fàcil: fer veure com si no passes res i, quan hi ha algun problema massa evident per mirar de negligir-lo, intentar aplicar més tecnologia: posar un tecnòcrata a manar. Suposo que el lector ja sabrà a què em refereixo. Que hi ha quelcom que no funciona és evident, però es segueix aplicant la mateixa recepta inútil, senzillament, perquè ens neguem a acceptar que el nostre pare no ho pot tot. I d'aquí que comencem a entrar en un cert síndrome de Peter Pan social que, en aquest cas, no ens pot portar res de bo.

Així doncs, en aquesta cursa esbojarrada per mantenir l'actual paradigma, els dirigents polítics, recolzats per la immensa majoria de persones, s'entesten a utilitzar més tecnologia, insistint, els més innovadors, a proposar que caldria, per que tot anés bé, posar en el govern a més tècnics (tècnics, és clar, especialistes en progrés i creixement). Des del meu punt de vista, l'error majúscul que es comet és no només metodològic, ho és també de concepte: potser caldria pensar en exigir als governants, no només un perfil tècnic sinó, més important encara, un perfil filosòfic. Perquè el problema no és tant que hi hagin parts del sistema que no funcionin, el problema més enllà de la metodologia a aplicar (dretes-esquerres) és que cal entendre quines són les idees clau que ens han portat a l'atzucac i com canviar-les per adaptar-nos a la nova realitat. M'explicaré amb un exemple.

Tenim un cotxe que ja té molts anys i que no funciona bé, el cotxe té unes avaries que són greus i cares, però nosaltres ens entestem a mantenir aquest cotxe portant-lo a diferents mecànics. Els mecànics es limiten a canviar les peces que fallen, però un mecànic, com a tècnic que és, no té la formació necessària per entendre perquè el cotxe funciona i tenir una visió de conjunt dels diferents processos físics que el porten als seus límits: rendiment, despesa de combustible, desgast per fatiga de les diferents peces, que no són res més que implicacions diferents del segon principi de la termodinàmica aplicats, no només al motor, sinó al disseny aerodinàmic del cotxe i als seus elements de seguretat. Així doncs, si ens entestem a mantenir el cotxe donant-li un ús intensiu com havíem fet sempre podem trobar-nos que, un bon dia, el cotxe ens deixi en mig de la carretera amb una averia greu i irreparable.

Així ens trobem amb la política actual on el trist del cas és que, la ja tradicional dicotomia entre 'dretes' i 'esquerres', s'ha transformat en una única tesi en favor de la tècnica i la seva aplicació tecnocràtica, seguint el paradigma Hegelià de tesi-antítesi-síntesi, que té com a resultat portar la civilització industrial a les seves darreres conseqüències: el col·lapse. Veiem que, a l'estat espanyol les noves opcions polítiques que han aparegut recentment (per exemple, Podemos) no són gaire sensibles a difondre que l'única opció plausible és el decreixement. La cosa tampoc és que estigui millor en l'àmbit català, on els partits més a l'esquerra o, fins i tot, els anomenats verds són bastant opacs a fer del decreixement el pal de paller del seu programa. Ho vaig dir ja fa temps i ho repeteixo, qualsevol opció política que no tingui com a idea base el decreixement és o populista interessada, o ancorada en interessos del model disfuncional actual.

Quina és la meva proposta? doncs que cal recolzar-nos en el coneixement, més que en la tècnica. És cert que la tècnica ha fet possibles grans avenços en l'època de creixement, com el cas paradigmàtic de la millora de la màquina de vapor per J. Watt, que va possibilitar la Revolució Industrial. Ara, però, ens caldrà, a més de tècnica, l'afegit de punts de vista integradors que aporta el coneixement fonamental.

Un lector potser no gaire preocupat per aquestes qüestions pot pensar que, al cap i a la fi, acaba sent tot el mateix. Des del meu punt de vista crec que, en època d'abundància, aquestes diferències i detalls possiblement eren irrellevants, ara no. No tenim ni el temps ni els recursos per permetre'ns moltes proves.

I, arribats a aquest punt, cal dir que tampoc pretenc que prenguem la ciència fonamental com a veritat i única guia. Hi ha qui diu que la ciència s'ha convertit en la nova religió de l'agnosticisme materialista actual. Des del meu punt de vista no és així, però potser en part s'han utilitzat conceptes científics per justificar accions polítiques. Més enllà d'aquesta actitud, per mi, ha estat la tecnologia i la fe en el seu imperi desmesurat la que s'ha convertit en base i arquetipus de la nova 'religió'. Sovint es diu que, per exemple, el darwinisme i la seva actualització, el neo-darwinisme, ajuda a justificar el capitalisme actual i que, precisament això, prova que la ciència recolza el sistema. Això és només cert en part, sempre que prenguem una visió instrumental del coneixement científic. Us posaré un exemple: quan intentes explicar com funciona la ciència a un públic generalista o a algú de l'estament administratiu (polític o gestor públic) no s'entén ni s'accepta mai, mai, allò que sovint s'aplica en ciència: el principi de precaució. I aquest principi és bàsic en el funcionament de la ciència: deixar ben clar quan quelcom és un fet o quan és una especulació o matèria de discussió. Només quan prenem aquest principi en contraposició a l'acció i cerca de solucions fàcils i immediates és quan es pot entendre perquè no s'accepta aquest principi. Per això una societat immadura com la nostra no accepta (com un nen) que existeixen problemes de difícil solució o, fins i tot, irresolubles. I és aquí on el punt de vista de la filosofia de la ciència té molt a aportar a la manera, la direcció i l'acció pràctica a seguir com a marc possible en una època de grans canvis conceptuals com la que comencem a viure. En aquest sentit, com a antídot a la superficialitat imperant, l'esperit científic ens ensenya a exercir la crítica (constructiva) i, per tant, ens dóna contraparts a l'establert, bàsicament, per que ens dota d'un cert relativisme. Per altre costat, cal començar a trencar esquemes i canviar l'actitud de ressentiment cap al sistema injust en el qual vivim. Cal començar a treballar (sobre tot a nivell individual) per arribar a una actitud de satisfacció tranquil·la, una equanimitat que ens deixi veure la imatge emergent en mig de la realitat preocupant que ens envolta.

Així doncs, per acabar el post i començar la reflexió crec que, quan parlem de decreixement cal començar a fer-nos preguntes per poder donar, com a mínim, algunes senyals de què cal debatre; partint del fet de que al sistema actual no li queda gaire recorregut. Deixo doncs algunes preguntes per a la reflexió dels lectors/es:

A nivell col·lectiu, cap a on volem anar? Quin és l'estat possible d'arribada? Com definiríem una estructura de govern que, a més de vetllar per mantenir l'equilibri amb el medi, assegurés un repartiment equitatiu dels recursos? Seria possible això a nivell global?

Salutacions,

SZD