(http://www.sapeople.com/2013/12/05/nelson-mandela-quotes-513/)
Que
la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más
tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por
delante.
Dejar
huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir,
eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero
ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:envejecer, morir, es el único argumento de la obra. |
Jaime Gil de Biedma
Benvolguts/des lectors/es,
Volia començar aquest post amb un
poema que emmarca molt bé el sentiment que el més comú dels humans
sent quan se n'adona de que allò que li han explicat fins al moment
és, sinó directament un engany, al menys una il·lusió. El que ens
transmet la poesia, a part de la bellesa que hàgim pogut copsar en
el sentiment melancòlic que ens evoca, és, precisament, el
reconeixement de les limitacions i, un cop reconegudes, la reacció
que se'n desprèn per a algú que ha viscut amb un peu en un present
superficial i, un altre peu, en l'esperança d'un futur cada cop millor.
Aquest, bàsicament, és el quadre diagnòstic, molt simplificat, de
la nostra societat occidental i globalitzada. Pensem-hi amb
deteniment, quina és la idea subjacent a la nostra societat (a part
del tant reivindicat mite del progrés)? Doncs que la tecnologia tot
ho pot, que aquesta ha portat grans avenços a la societat i que ens
resoldrà els problemes que tinguem en el futur, siguin els que
siguin. Ho he dit ja en repetits posts i ho constato en les xerrades,
però aquesta idea és tant arrelada que és difícil de canviar. Som
com el nen (la societat industrial) que pensa que el seu pare (la
tecnologia) ho pot tot, però arriba un moment en que el nen es
converteix en adolescent i, de manera pràctica, se n'adona de que el
seu pare tecnològic no ho pot tot. Què fa l'adolescent? Doncs entra
en un període d'actituds contradictòries, canviants, per cercar
quin és el seu lloc en la nova realitat i trobar un paper en aquesta
que s'adapti a les seves capacitats. La nostra societat
industrialitzada ha arribat al final de la infància i comença
l'adolescència. El problema d'aquesta adolescència social és que,
al revés que l'adolescent tipus, en la societat industrial,
l'energia per explorar, per experimentar i, per tant, per prendre
decisions que siguin fruit d'un cert balanç, no l'acompanya. El nen
producte de la societat industrial dels darrers dos-cents anys no té
temps per cercar el seu lloc en el món, precisament, perquè la seva
energia va minvant. Així, el repte és més gran encara: sense poder
experimentar aquest contacte amb el món adult de les limitacions
físiques, aquest nen industrial cal que s'enfronti directament amb
la vellesa i la decrepitud. En aquest punt, veiem que la societat, de
manera general, s'enfronta a un dilema amb dues opcions, dos camins.
El primer és fer veure que no passa res i continuar intentant
esprémer la natura amb el seu pare tecnològic pensant que, de fet,
no hi ha una altra opció perquè les forces (l'energia) que el
mantenen no li donen cap marge. El segon és utilitzar, no la
tecnologia, sinó més aviat el coneixement, per mirar d'adaptar-se
de la millor manera a la (nova) realitat.
Quina opció està prenent de moment
aquest nen malcriat pel seu pare tecnològic? Doncs la primera i més
fàcil: fer veure com si no passes res i, quan hi ha algun problema
massa evident per mirar de negligir-lo, intentar aplicar més
tecnologia: posar un tecnòcrata a manar. Suposo que el lector ja
sabrà a què em refereixo. Que hi ha quelcom que no funciona és
evident, però es segueix aplicant la mateixa recepta inútil,
senzillament, perquè ens neguem a acceptar que el nostre pare no ho
pot tot. I d'aquí que comencem a entrar en un cert síndrome de
Peter Pan social que, en aquest cas, no ens pot portar res de bo.
Així doncs, en aquesta cursa esbojarrada per
mantenir l'actual paradigma, els dirigents polítics, recolzats per
la immensa majoria de persones, s'entesten a utilitzar més
tecnologia, insistint, els més innovadors, a proposar que caldria,
per que tot anés bé, posar en el govern a més tècnics (tècnics,
és clar, especialistes en progrés i creixement). Des del meu punt
de vista, l'error majúscul que es comet és no només metodològic,
ho és també de concepte: potser caldria pensar en exigir als
governants, no només un perfil tècnic sinó, més important encara,
un perfil filosòfic. Perquè el problema no és tant que hi hagin
parts del sistema que no funcionin, el problema més enllà de la
metodologia a aplicar (dretes-esquerres) és que cal entendre quines
són les idees clau que ens han portat a l'atzucac i com canviar-les
per adaptar-nos a la nova realitat. M'explicaré amb un exemple.
Tenim un cotxe que ja té molts anys i
que no funciona bé, el cotxe té unes avaries que són greus i
cares, però nosaltres ens entestem a mantenir aquest cotxe
portant-lo a diferents mecànics. Els mecànics es limiten a canviar
les peces que fallen, però un mecànic, com a tècnic que és, no té
la formació necessària per entendre perquè el cotxe funciona i
tenir una visió de conjunt dels diferents processos físics que el
porten als seus límits: rendiment, despesa de combustible, desgast
per fatiga de les diferents peces, que no són res més que
implicacions diferents del segon principi de la termodinàmica
aplicats, no només al motor, sinó al disseny aerodinàmic del cotxe
i als seus elements de seguretat. Així doncs, si ens entestem a
mantenir el cotxe donant-li un ús intensiu com havíem fet sempre
podem trobar-nos que, un bon dia, el cotxe ens deixi en mig de la
carretera amb una averia greu i irreparable.
Així ens trobem amb la política
actual on el trist del cas és que, la ja tradicional dicotomia
entre 'dretes' i 'esquerres', s'ha transformat en una única tesi en
favor de la tècnica i la seva aplicació tecnocràtica, seguint el
paradigma Hegelià de
tesi-antítesi-síntesi, que té com a resultat portar la
civilització industrial a les seves darreres conseqüències: el
col·lapse. Veiem que, a l'estat espanyol les noves opcions
polítiques que han aparegut recentment (per exemple, Podemos) no són
gaire sensibles a difondre que l'única opció plausible és el
decreixement. La cosa tampoc és que estigui millor en l'àmbit
català, on els partits més a l'esquerra o, fins i tot, els
anomenats verds són bastant opacs a fer del decreixement el pal de
paller del seu programa. Ho vaig dir ja fa temps i ho repeteixo,
qualsevol opció política que no tingui com a idea base el
decreixement és o populista interessada, o ancorada en interessos
del model disfuncional actual.
Quina és la meva proposta? doncs que
cal recolzar-nos en el coneixement, més que en la tècnica. És
cert que la tècnica ha fet possibles grans avenços en l'època de
creixement, com el cas paradigmàtic de la millora de la màquina de
vapor per J. Watt, que va
possibilitar la Revolució Industrial. Ara, però, ens caldrà, a
més de tècnica, l'afegit de punts de vista integradors que aporta
el coneixement fonamental.
Un lector potser no gaire preocupat per
aquestes qüestions pot pensar que, al cap i a la fi, acaba sent tot
el mateix. Des del meu punt de vista crec que, en època
d'abundància, aquestes diferències i detalls possiblement eren
irrellevants, ara no. No tenim ni el temps ni els recursos per
permetre'ns moltes proves.
I, arribats a aquest punt, cal dir que
tampoc pretenc que prenguem la ciència fonamental com a veritat i
única guia. Hi ha qui diu que la ciència s'ha convertit en la nova
religió de l'agnosticisme materialista actual. Des del meu punt de
vista no és així, però potser en part s'han utilitzat conceptes
científics per justificar accions polítiques. Més enllà d'aquesta
actitud, per mi, ha estat la tecnologia i la fe en el seu imperi
desmesurat la que s'ha convertit en base i arquetipus de la nova
'religió'. Sovint es diu que, per exemple, el darwinisme i la seva
actualització, el neo-darwinisme, ajuda a justificar el capitalisme
actual i que, precisament això, prova que la ciència recolza el
sistema. Això és només cert en part, sempre que prenguem una visió
instrumental del coneixement científic. Us posaré un exemple: quan
intentes explicar com funciona la ciència a un públic generalista o
a algú de l'estament administratiu (polític o gestor públic) no
s'entén ni s'accepta mai, mai, allò que sovint s'aplica en ciència:
el principi de precaució. I aquest principi és bàsic en el
funcionament de la ciència: deixar ben clar quan quelcom és un fet
o quan és una especulació o matèria de discussió. Només quan
prenem aquest principi en contraposició a l'acció i cerca de
solucions fàcils i immediates és quan es pot entendre perquè no
s'accepta aquest principi. Per això una societat immadura com la
nostra no accepta (com un nen) que existeixen problemes de difícil
solució o, fins i tot, irresolubles. I és aquí on el punt de vista
de la filosofia de la ciència té molt a aportar a la manera, la
direcció i l'acció pràctica a seguir com a marc possible en una
època de grans canvis conceptuals com la que comencem a viure. En
aquest sentit, com a antídot a la superficialitat imperant,
l'esperit científic ens ensenya a exercir la crítica (constructiva)
i, per tant, ens dóna contraparts a l'establert, bàsicament, per
que ens dota d'un cert relativisme. Per altre costat, cal començar a
trencar esquemes i canviar l'actitud de ressentiment cap al sistema
injust en el qual vivim. Cal començar a treballar (sobre tot a
nivell individual) per arribar a una actitud de satisfacció
tranquil·la, una equanimitat que ens deixi veure la imatge emergent
en mig de la realitat preocupant que ens envolta.
Així doncs, per acabar el post i
començar la reflexió crec que, quan parlem de decreixement cal
començar a fer-nos preguntes per poder donar, com a mínim, algunes
senyals de què cal debatre; partint del fet de que al sistema actual
no li queda gaire recorregut. Deixo doncs algunes preguntes per a
la reflexió dels lectors/es:
A nivell col·lectiu, cap a on volem
anar? Quin és l'estat possible d'arribada? Com definiríem una
estructura de govern que, a més de vetllar per mantenir l'equilibri
amb el medi, assegurés un repartiment equitatiu dels recursos? Seria
possible això a nivell global?
Salutacions,
SZD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada