Col·lapse, dol i construcció d'una nova ètica

Benvolgudes lectores,

En aquest post m'ocuparé d'alguns aspectes dels quals ja he escrit algunes vegades, però que, degut a la seva importància, crec que val la pena abordar des de diferents perspectives.  És essencial debatre sobre els aspectes psicològics del Peak Oil i la importància de l'actitud respecte la possibilitat de col·lapse societari degut al Peak Oil (Oil Crash), el Peak Everything i el canvi irreversible dels ecosistemes de la Terra.

En primera instància, l'actitud que prenem respecte aquestes realitats, dependrà de l'estadi en el que estem del procés de dol i, en aquest sentit ja he fet algun post. Però posem-nos en la situació de qui ja ha passat aquest camí i ha arribat a l'acceptació plena de les conseqüències a nivell emocional que comportarà l'esfondrament (o la profunda transformació) de l'actual sistema socio-econòmic. Suposem doncs que tenim la capacitat adquirida mitjançant el procés de dol d'allunyar-nos una mica de la turbulència emocional i el patiment que comporta la comprensió de pèrdua, no només d'allò material que considerem bàsic, sinó (i que per mi és més important) de les nostres creences, la nostra fe en un futur millor (materialment parlant) del que ara tenim.

Si tenim aquesta capacitat, ens adonarem que l'actitud amb la que afrontem el present i el futur és clau. Hem de deixar enrere les antigues creences: competitivitat, èxit, cerca del benestar material a ultrança, egoïsme i auto-centrament, individualisme. Creences que són molt útils per forjar una actitud depredadora: buscar l'explotació (aconseguir, utilitzar i llençar) del màxim de recursos en el mínim temps possible. Entenem aquests 'recursos' com qualsevol entitat física (minerals, vegetals, animals o persones). Per canviar aquestes creences i construir-ne de noves un mètode molt útil, des del meu punt de vista, és fer-ne paleses les seves contradiccions. I, en aquest sentit, les contradiccions són moltes però les podríem classificar en dos tipus, contradiccions pràctiques i contradiccions lògiques.

Les pràctiques són les que tenen més literatura al darrere i es basen en veure que, bàsicament, la predació a ultrança ens porta a topar amb els límits del planeta i, per tant, a la destrucció de la societat actual en forma d'una caiguda de la complexitat estructural (d'això ja fa 40 anys que en tenim evidència). A més, aquesta línia argumental està ben adobada d'exemples històrics (només cal donar un cop d'ull als llibres de'n Tainter, Diamon o Turchin, per citar-ne alguns). El que es proposa a aquest nivell és, per una banda, redissenyar la nostra complexitat social tenint en compte aquestes limitacions (amb més o menys tecno-optimisme) o deixar que el sistema mateix es re-estructuri tot sol (col·lapse) i veure de suavitzar els possibles efectes destructors que pot tenir mitjançant mesures paliatives (aquesta aproximació seria l'adoptada pels col·lapsistes moderats o convençuts). Des del meu punt de vista, aquesta argumentació, tot i que fonamental, té una mancança bàsica: es queda en la percepció purament material i materialista del problema sense poder, en aquest sentit solucionar l'altre costat, lògic i psicològic.

Així doncs cal també tenir presents les contradiccions lògiques d'aquest esquema de creences, i aquestes són les inherents al fet de que, de manera general i global es postula un creixement il·limitat (absència de límits) però per aconseguir-lo de manera ràpida i eficient hem d'imposar límits a diferents escales: individual, social i política. És a dir, per poder predar amb eficiència cal veure als altres humans no com éssers amb necessitats, sentiments, emocions i patiments semblants als nostres, sinó com essencials competidors que, si no guanyem/destruïm/eliminem s'emportaran els recursos que nosaltres necessitem com individus, col·lectius, països o continents. En poques paraules, l'absència de límits ens imposa límits/limitacions internes: socials, col·lectives i personals. Limitacions a diferents escales humanes i geogràfiques. Aquestes creences estan molt arrelades en tots nosaltres. Per exemple en expressions com 'Pensa en global, actua en local' (global: no límits, personal: límits). Aquesta frase, tot i tenir una motivació transformadora, encara es basa en el concepte de veure el món i el que en ell succeeix com un conjunt d'entitats separades a diferents escales: global, col·lectiva, personal. Cal doncs, mitjançant aquesta contradicció lògica construir un nou marc conceptual i de creences. Els principis fundacionals d'aquest nou marc de creences no cal buscar-los molt lluny: si  la predació de recursos amb màxima eficiència es basa en l'establiment de limitacions (personals, col·lectives i geogràfiques) el que caldrà és, precisament, treballar per esborrar aquestes limitacions: personals, col·lectives i geogràfiques. És a dir, la contradicció es desfà quan comencem a treballar per veure que globalment tenim límits, però dins el planeta (en la seva estructura, funcionament i evolució) no existeixen aquests límits.  Només si tots tenim clar els límits a nivell planetari i ens veiem a nivell personal i col·lectiu com una mateixa entitat podem actuar en conseqüència i de manera efectiva.

A part de tot l'apuntat més amunt, Hi ha un altre aspecte que sovint se'ns escapa quan parlem dels límits del sistema: el temps. El temps és la tercera dimensió en aquest esquema tri-conceptual: contradiccions materials, lògiques i el factor temporal.

El temps doncs, és el factor que uniformitza i dilueix les diferències creades, artificialment, pels humans. Per un costat el temps globalitza les 'externalitats' que no hem volgut considerar històricament, retornant-nos, en forma d'efectes propers allò que havíem centrifugat fora del primer món: immigració, refugiats, contaminació, canvis globals en els ecosistemes per l'agricultura industrial, canvi climàtic, etc. Per l'altra, elimina la contradicció lògica que he comentat abans: l'explotació dels recursos que semblaven infinits ens aboca, mitjançant la presa de consciència de que les limitacions internes són impossibles en un planeta petit, a que l'única sortida és l'acció conjunta global, coordinada, i aquesta només serà possible quan prenem consciència de que el que fem als altres ens ho fem a nosaltres mateixos.

Deixeu-me posar, benvolgudes lectores, un exemple per mirar de sintetitzar el que he escrit fins ara. Pensem en que a casa tenim un rebost gran, ple de menjar inicialment i que, degut a que és tant gran mai no ens hem preocupat d'anar posant-hi més menjar, senzillament hem anat agafant el que ens ha semblat, sense criteri i, al mateix temps, abocant les deixalles en el mateix rebost. Ja podem pensar que a mesura que passa el temps, seguint amb aquesta manera de fer ens trobarem amb dos efectes. El primer del que ens adonarem a mesura que el menjar disminueixi és que se'ns fa més difícil trobar-lo (perquè les deixalles que hi hem anat deixant i el desordre en la tria del passat fan que hàgim de buscar més i tardem més en trobar el que volem). El segon fet serà que com més temps tardem en canviar d'actitud, més difícil se'ns farà planificar el que mengem, fins que s'arribi a un punt sense aquest necessari canvi, en que la gana ens farà menjar qualsevol cosa pel temps/cost de trobar-ho en mig de tota l'escombraria que hem anat acumulant.

Com veiem amb aquest exemple, cal primer ser conscients del perill en el qual es troba la humanitat, i només a partir d'aquí es poden plantejar canvis. Un cop ens fem conscients d'aquest perill cal proposar nous paradigmes culturals. Aquesta és una tasca immensa, però totes les persones que ja hem passat el procés de dol i d'acceptació, i som conscients dels límits del planeta, hem d'ajudar a portar a terme. Seguint el que he comentat més amunt, totes som necessàries, precisament, perquè totes estem navegant en aquest vaixell planetari.

Per aportar un granet de sorra a aquest debat conceptual, permeteu-me per acabar, benvolgudes lectores, proposar algunes suggerències de principis/conceptes en els quals podríem basar aquest nou paradigma cultural:

1. Socio-economia d'emergència. La humanitat ha entrat en un estat d'emergència i, com quan hem de fer front a una catàstrofe natural, l'única possibilitat d'acció és la col·laborativa. Cal dissenyar unes polítiques i una socio-economia que tinguin en compte aquest estat d'emergència.
2. Visió crítica. Cal canviar l'actitud d'acceptació acrítica i paralitzant o de crítica reactiva (per efecte d'un ressentiment degut a que sentim que ens han pres o ens prenen allò que consideràvem nostre) cap a una crítica interior (individual) i col·lectiva serena, que neixi d'una actitud constructiva i empàtica.
3. Temps únics. El fet de que hàgim arribat als límits del planeta ens col·loca en una situació privilegiada: la nostra generació és la que ha de gestionar aquesta situació, per tant tenim un temps únic i preciós del que les generacions futures depenen.
4. Accions i efectes. Tenint en compte aquesta situació cal valorar i tenir en compte que totes les accions, totes, tenen conseqüències, cal deixar de ser una societat que no es conscient de les conseqüències dels seus actes i que pot actuar sense tenir en compte les 'externalitats'.
5. Canvis. Psicològicament busquem el confort, la comoditat, la continuïtat i constància i, per tant, una certa absència de canvi, i si aquest existeix, volem que sigui suau i controlat. Però això ens ancora a una percepció del món que és irreal, més enllà de l'acció-reacció lineal i immediata: en intervals de temps més enllà de l'any no podem predir amb exactitud el futur, i menys en un sistema al límit dels seus recursos.
6. Ampliar la visió. Per dissenyar cada actuació, a més de tenir en compte els impactes i/o efectes possibles cal ser conscients de la fragilitat de la nostra societat, cultura i persona. Quan prenem com referència el planeta ens adonem de la futilitat de la nostra existència com espècie, per una banda. Per l'altra, quan ampliem el focus i posem en el seu lloc la nostra cultura en el context d'evolució planetari veiem que, com deia Tainter, aquest període històric que vivim, és una raresa en el decurs de tota la història dels humans. Si tenim en compte això deixarem la característica prepotència humana i baixarem a la humilitat del que en realitat som: un mamífer més dins de tot l'ecosistema planetari que, això sí, té una capacitat destructiva singular.
7. Produir el mínim dany possible. A l'hora de planificar i d'emprendre accions que seran complexes i difícils, cal triar les que menys perjudiquin al conjunt planeta-ecosistemes-humanitat. Això vol dir tenir clar que, a mesura que el col·lapse es faci més evident i profund no hi haurà 'solucions', només estratègies pal·liatives i mitigadores. Caldrà triar, de totes les que es presentin, la que tingui menys efectes destructius a mitjà i llarg termini.

Aquestes set suggerències poden ajudar a plantejar-nos quin sistema conceptual/ètic cal bastir per a la nova societat que sorgirà després del col·lapse (en el pitjor escenari) o de la transició (en el millor). Cal però que tinguem clar que la tasca actual, a més de treballar en el dia a dia individualment i col·lectiva per un canvi de paradigma, es aportar opcions realistes i efectives al sistema actual. I per això, una qüestió fonamental és proposar com ha de ser el nou marc conceptual/ètic/polític en un món post-industrial/capitalista.

Salutacions,

SZD