Benvolguts/des lectors/es,
Fa temps que intento entendre per un costat, el perquè de l'immobilisme de les classes dirigents i els lobbies de poder respecte a la situació actual i, per l'altre, l'apatia general i falta de reacció de la població que veu com, cada cop de manera més palesa i ràpida, es va empobrint. Com ja vaig introduir en un altre post, una hipòtesi d'aquest immobilisme i de la falta de reacció és que, precisament, aquestes classes dirigents, estiguin intentant guanyar temps mitjançant l'estratègia de la granota bullida. Aquesta estratègia es basa en el símil de posar una granota en una olla d'aigua freda i anar escalfant l'aigua poc a poc, aquesta acabarà morint en l'aigua bullint sense adonar-se'n (si la posem directament en aigua bullint, saltarà ràpidament fora de l'olla). Per tant pot ser que s'estès intentant derivar el col·lapse cap a una degradació controlada de la situació socioeconòmica. Si això fos així tenim, en l'acció i pensament d'aquestes classes dirigents i lobbies de poder, un efecte 'pinça'. Per un costat la pròpia inèrcia del sistema, que tendeix a mantenir la dinàmica fins que col·lapsa (tal com vaig escriure en l'anterior post). Per l'altre, el fet de que les persones amb informació real del que passa i amb un cert poder d'actuació pensin, davant de la impossibilitat de predicció temporal exacta del col·lapse i la incertesa que genera aquesta impredictibilitat, que, de moment, l'estratègia menys arriscada és intentar guanyar temps i anar-se posicionant pels canvis a venir. Aquest posicionament passa per bloquejar la informació 'problemàtica' i mantenir la il·lusió d'un futur millor, mitjançant els mètodes de propaganda. Alerta! No estic dient que hi hagi una conspiració ni res semblant, sinó que en front d'una situació, com l'actual, amb múltiples factors desencadenants de col·lapse, les estratègies causa-efecte de resolució dels problemes, tant útils fins ara, es veuen totalment desbordades. I, per tant, en aquest sentit, la millor opció és no confiar en les masses sinó mantenir-les ignorants i alienades al màxim (per això la passivitat general). Perquè no confiar en la reacció de la gent? Al cap i a la fi això és la democràcia, no? Per entendre aquesta psicologia cal, potser, consultar l'opinió d'alguns sociòlegs que adverteixen sobre el distanciament de les classes socials (diferències entre rics i pobres). Quan la diferència entre rics i pobres és molt gran, s'acaben comportant, de fet, com espècies diferents. I això és, precisament, per la raó que apunten altres estudis: que les persones amb un nivell de riquesa molt alt veuen reduïda la seva capacitat d'empatitzar. Aquí tindríem un mecanisme d'altrització (que vaig explicar en un altre post) del qual (a diferents nivells) tots en formem part, sense adonar-nos-en: vivim en la nostra bombolla incapaços de sentir una empatia que generi accions transformadores pels més desafavorits, els quals viuen (molt lluny) en la misèria, des de sempre. Què passarà quan siguem, precisament nosaltres, els que estem en la situació dels que ara ignorem?
Però perquè és tant difícil assumir aquesta (nova) realitat, tant per a la societat com per als dirigents? Perquè la solució més fàcil és la negació i l''anar fent'? Doncs, senzillament, perquè la gestió del problema toca temes tabú. Tabú per a qualsevol gestor actual. Hi ha molt de material sobre el tema i, qui s'informi una mica arriba sempre a la mateixa conclusió: el problema que patim no és res més que un problema poblacional. Això ja ho van apuntar els científics del Club de Roma, i els fundadors-inspiradors de l'economia ecològica com Georgescu-Roegen. Qui estigui interessat pot veure que, a nivell acadèmic hi ha un reconeixement del problema que patim. Sense anar més lluny, a casa nostra mateix, podem trobar material tant interessant com el discurs del Paul Erhlich quan li van concedir el premi Ramon Margalef. Tot i així, qualsevol insinuació als gestors o polítics del problema poblacional al que s'enfronta la humanitat, sembla que xoca contra una religió negacionista que refusa fins i tot de parlar-ne, dient que és una idea neo-malthusiana. Això ho vaig constatar fa uns mesos, quan vaig assistir a unes jornades sobre economia ecològica. Hi havia conferències molt interessants i entre els conferenciants alguns de renom mundial. Doncs bé, les cares d'aquests parlaven per elles mateixes quan, en el debat vaig plantejar el fet que, al cap i a la fi el problema de la crisi mundial era poblacional i que això des del punt de vista biològic era d'una evidència inqüestionable. El que vaig deduir (ningú m'ho va dir, però em va semblar evident) és que no es pot parlar de població si hom vol seguir tenint finançament pels projectes de recerca... no cal dir res més, no?.
Així doncs el camí més fàcil de les decisions dels centres i grups de poder, passa (i segurament passarà) per aplicar mesures de contingència que intentin suavitzar el sotrac, i mantenir una desinformació constant a través dels mitjans de comunicació de masses, que recordem-ho, no només ens filtren la realitat sinó que també ens creen necessitats il·lusòries per seguir consumint com autòmats. Aquesta actitud miop de les elits dirigents, no només retarda el conflicte sinó que (com suposo que ja deuen saber ells mateixos) pot amplificar-lo quan finalment es desencadeni, però suposo que això, de moment, no és l'important per aquests grups de poder. Com ja vaig dir, el sistema ha creat unes super-estructures: les multinacionals, que adquireixen un comportament autònom tal com ja vaig dir (només cal donar un cop d'ull a la teoria dels sistemes dinàmics i la complexitat per entendre què són i com funcionen aquestes superestructures). Per tant, també com ja vaig dir en el post anterior, no hi haurà pas decreixement organitzat, només col·lapse desorganitzat. Des del meu punt de vista, no hi haurà pas una revolució que, tal com pretenen els moviments antisistema, refaci tota la societat i impulsi un model més just i equitatiu, en equilibri amb l'entorn. Més aviat el sistema que tenim intentarà resistir a ultrança fins que implosioni totalment. Segons el meu parer doncs, penso que en les pròximes (dues?) dècades acabarem arribant a la fase tres del col·lapse, segons el model d'Orlov.
Arribats a aquest estadi del raonament hom pot pensar: 'no és possible, la gent no ho aguanta tot, al final reaccionarà, com ja ho ha fet de vegades'. Sento desil·lusionar-los però caldria donar un contrapès a aquesta línia argumental. Com exemple m'agradaria recordar la història de com les dictadures han arribat al poder en alguns llocs (Alemanya, la Xina, l'antiga Unió Soviètica, Cuba...). S'activa un moviment de base per 'refer' les estructures, i aquest mateix moviment de base 'revolucionari' acaba esdevenint una ombra grotesca del que havia volgut ser, aquesta deformació passa per trepitjar drets humans i democràtics i per transformar-se, al final, en allò que volia combatre. Amb això no vull dir que no hàgim de pensar en un canvi, sinó no estaria escrivint això. El que dic és que aquest canvi ha de ser d'una natura diferent als que, dins de la història moderna, s'han anat succeint. Ho he introduït en d'altres posts: el canvi necessari passa per abandonar la societat de consum i, això passa per deixar de ser consumidors. Consumidors en el sentit ampli, de bens materials, però també d'idees i de les conseqüències d'aquestes idees.
Quin podria ser un escenari probable i, segurament, el més desitjat per les elits dirigents actuals? Doncs que la situació es vagi degradant lentament, tant socialment com econòmicament i política. És a dir, que anem tendint cap a una situació com la que viuen mots països sud-americans, amb alts índex de criminalitat, corrupció i pobresa. I que hi tendim prou lentament com perquè ens puguin bullir com la granota que comentava al principi. Aquest és un escenari força probable. L'escenari BAU. Ens aboca això a una situació de desesperació? Depèn. A la llarga o a la curta la situació de degradació portarà al col·lapse de les gras estructures de poder que hi ha en aquest món globalitzat i se'n reduirà doncs l'abast i la influència. Aquesta pèrdua d'abast i d'influència al col·lapsar, provocarà escletxes en el mateix sistema i és en aquestes escletxes que poden sorgir i créixer els brots del nou paradigma. Però perquè aquests brots es desenvolupin i acabin generant un nou paradigma cal estar preparats. I estar preparats no només vol dir tenir informació sobre com adaptar-nos a una situació extrema, sinó, a més, com arribar a assolir un cert grau de desmenjament psicològic respecte la tendència general del que s'anomena opinió pública, que no és res més que l'opinió prefabricada d'alguns personatges clau, col·locada estratègicament en els mitjans de masses. Estar preparats és doncs començar a assumir psicològicament els diferents escenaris amb els que ens podem trobar. Estar preparats psicològicament pel que ha de venir no és una tasca fàcil perquè les situacions que ens podem trobar en el col·lapse de la societat industrial ara mateix no són assumibles. Per exemple, si cerquen informació sobre quina és la situació a Portugal o a Grècia es podran fer el càrrec del que ens espera: no sé si ho hauran notat però a les notícies no hi ha pas cap informació sobre la situació social d'aquests estats, no em sembla, precisament, cap casualitat. En fi, començar a preparar-se pel futur vol dir passar a l'acció i trobar vies de desconnexió que ens puguin ajudar a rebaixar la tensió quan aquesta es faci insuportable. Pensem que el fet de saber que el futur, segons el punt de vista de la societat industrial, és molt negre, no ens converteix precisament en immunes a les situacions de desesperació que es poden donar (i es donaran) en la població quan les circumstàncies empitjorin. Més aviat al contrari. Per tant, si no cerquem mètodes per trobar estones de pau enmig d'un ambient agressiu, hostil i amb alts graus de desequilibri psicològic, estarem exposats igualment a reaccionar de la mateixa manera que la resta de població, la qual no tindrà cap informació de què passa exactament, però sí que intuirà que els estan enganyant. Així doncs, tal com diu la Carolyn Baker, ens hem d'esforçar en trobar espais de gaudi i de joia enmig de la creixent tensió i desencís social. Cultivar la resistència, a més de la resiliència, a nivell psicològic, perquè quan arribem al punt en que el col·lapse de la societat industrial faci apareixer les primeres escletxes en el sistema, les poguem aprofitar per oferir una nova perspectiva del món, que ens porti a un futur molt diferent del que, encara ara, ens pretenen vendre.
Salutacions,
SZD
1 comentari:
@AdriàFS. Tens raó en aquest punt, la gent, en les qüestions fonamentals, no vol un canvi perquè la majoria encara està bé. I també és cert que el canvi es donarà quan hi hagi prou gent que estigui malament. El problema és que hi ha moltes possibilitats de que, quan hi hagi un canvi, aquest sigui com el 'canvi' que va portar a Hitler al poder; i això és molt preocupant, més potser, que la inoperància o incompetència d'algú que, com els d'ara, manin. Per això penso que ens hem de situar, mentalment en un escenari de col·lapse de la societat industrial i, per tant, aprendre del que hores d'ara està passant a Grècia i Portugal, per veure d'adaptar-nos-hi i preparar-nos-hi, al millor possible.
Salutacions i gràcies pel teu comentari,
SZD
Publica un comentari a l'entrada