Benvolguts/des lectors/es,
Sovint, quan es parla dels problemes que genera la crisi, hom es pregunta el perquè de la falta de reacció generalitzada, o del perquè de la passivitat enfront dels escàndols sobre corrupció i l'empitjorament de la situació socioeconòmica. Del perquè d'aquesta situació a nivell societari i dels mecanismes de control de la informació, ja n'he parlat en alguns altres posts. Bàsicament i resumint, el mateix sistema i les seves estructures emergents tenen una inèrcia que imposa, de dalt a baix, estratègies de manipulació i control de les masses a través dels mitjans de comunicació. La qüestió ara, més enllà d'entendre perquè hi ha una tendència generalitzada a no fer res, és emfatitzar que hi ha una actitud mental de resignació majoritària a no trencar el model capitalista actual.
Ja he comentat també en d'altres posts que fins que el col·lapse de la societat industrial no sigui prou evident (i encara no ho és) no hi haurà una reacció massiva. El problema fonamental és que aquesta resposta massiva es doni massa tard, quan el sistema i els recursos estiguin ja tant esgotats que no hi hagi marge per a un canvi de rumb efectiu per prevenir el desastre o que, precisament, hi hagi una resposta, però aquesta no vagi en la direcció que porti a una transició relativament suau cap a un altre sistema més adaptable a unes condicions ambientals cada cop més incertes. Tot i així penso que, tot i arribats a aquest estadi (fase tres del col·lapse) hi continuarà havent marge (en certs indrets) per, al menys, dissenyar un futur diferent del que apareixeria si no féssim res en aquell moment. I no fer res és la resignació, no fer res és creure allò que els mitjans de comunicació de masses ens diuen: l'individu sol no pot fer res més que acceptar sense qüestionar-se el que 'el poder' decideixi. La resignació és el que ens porta al bloqueig i la passivitat. De fet, segons el meu parer, la resignació, normalment, ve d'una falta de comprensió àmplia del problema i, sovint, això és degut a un enfocament molt parcial del problema que enfrontem. Aquesta comprensió parcial vol dir que, emocionalment, no hem acceptat allò que ens preocupa i bloqueja i, per tant, ens mantenim enfocats en una actitud que ens impedeix sortir d'un estat emocional determinat. Potser aquí, per exemplificar el que vull dir, caldria recordar la metàfora Zen sobre el dit que senyala a la lluna: massa sovint restem obsessionats mirant el dit, sense veure la lluna. Potser cal prendre una mica de distància. Prendre distància potser ens ajudarà a tenir més perspectiva i, per tant, a actuar no des de la immediatesa sinó des d'una visió més àmplia. Si prenem aquesta distància veurem que el problema de l'Oil Crash no és pas només un problema energètic, és un problema energètic degut a un problema social. Per tant, les estratègies de gestió del problema cal que siguin socials, sobretot. I amb això insisteixo: les solucions tecnològiques, aïlladament, no condueixen a res més que al desastre.
(http://www.myrkothum.com/the-meaning-of-the-finger-pointing-to-the-moon/)
El canvi de paradigma (socioeconòmic) ha de venir d'un canvi social, ja que les estructures socials (emergents) es construeixen per les interaccions individuals. Per tant, l'acció més efectiva és canviar la manera d'interactuar individual, canviar l'actitud respecte el que fem en el dia a dia. Preguntem-nos, perquè després de manifestacions i accions de protesta no s'han generat canvis en el sistema i tot segueix la mateixa tendència? Està estudiat que en situacions límit tenim un comportament col·lectiu que està molt lluny de ser racional i que podríem anomenar totalment emocional. No cal anar tampoc a situacions límit, pensem en el que fa un fumador o algú que porta una dieta desequilibrada, pensem en com ens comportem i prenem decisions que de vegades sabem racionalment que ens perjudiquen. De fet, la majoria de vegades utilitzem la racionalitat, al cap i a la fi, per satisfer o justificar totalment la nostra part (el nostre cervell) emocional. I el problema bàsic és que el nostre cervell emocional es basa, essencialment, en impulsos primaris útils en l'època evolutiva on s'originà, però totalment fora de lloc en un ambient distint del d'animal caçador recol·lector. Quin és doncs el camí? Des del meu punt de vista el camí és utilitzar la nostra capacitat individual de conèixer per arribar a transformar el cervell emocional. Això d'alguna manera ja ho fem, en part, quan passem de nens a adults, per exemple, i aprenem com adaptar-nos socialment. És possible doncs una altra transformació que porti a un canvi constructiu? Realment no ho sé, però el que sí sabem és que és possible una transformació en negatiu: ja he parlat del cas d'entrenament militar per eliminar la pulsió empàtica. Només des d'aquest entrenament o acció constant i decidida de la ment racional cap a l'emocional podem entendre la falta d'empatia de criminals o certs individus amb poder i diners que són insensibles al patiment al seu voltant. Per tant ja veiem que es pot controlar i transformar aquest cervell emocional. El repte doncs és produir aquest canvi en l'altre sentit.
El lector suspicaç pot començar a ensumar un cert flaire de espiritualitat o religiositat en el que estic dient. Res més lluny de la meva intenció, la meva formació m'impedeix anar més enllà del que es contrastable experimentalment o plausible racionalment. Però sí que cal plantejar-se que per sortir de l'atzucac en el que estem, cal canviar i reformular la nostra actitud i per tant la nostra ètica: no estic dient que canviem perquè sigui bo o dolent, estic dient que hem de canviar per assegurar la nostra supervivència com espècie, així de clar, així de senzill: els humans de les societats paleolítiques no col·laboraven amb els altres membres de la tribu perquè estava bé, ho feien per sobreviure. De la mateixa manera, els valors de la societat consumista: egoisme, individualisme, competència pels recursos, destrucció de l'entorn, insensibilitat cap el patiment aliè; ens porten cap al col·lapse. Per tant, tota acció individual que vagi en sentit contrari als valors dominants d'aquest paradigma actual, ens n'allunyarà (pot ser que poc, però precisament aquest 'poc' en el futur pot acabar sent decisiu). Bé, un cop tenim clar que per aconseguir alguna transformació significativa no n'hi ha prou amb una acció enfocada a convèncer racionalment als altres podríem proposar algunes mesures que, seguint el sentit comú poden ajudar-nos a portar a la pràctica aquesta acció transformadora individual.
Dividiré aquestes accions en tres nivells: econòmic, pràctic i psicològic. Aquests tres nivells, sempre segons el meu punt de vista, tenen un grau de dificultat creixent i, per això, ens demanen un nivell creixent d'implicació en la nostra acció transformadora. Com sempre el que explicaré en el que segueix no és ni molt menys una recepta a seguir, són un conjunt de percepcions i suggerències que formulo en base a l'experiència pròpia i la informació que he anat obtenint en la web i en la bibliografia relacionada amb el tema que ens ocupa.
Nivell econòmic: podríem dir que aquest nivell es pot resumir amb la pregunta, què fem amb els nostres diners? I això afecta bàsicament a com els guanyem, on guardem els que no utilitzem immediatament i com els gastem. La qüestió de com els guanyem, hores d'ara ja és molt complicada i molt personal, per tant, no hi entraré. El que sí que comentaré és com els guardem i com els gastem. Pel que fa a on els guardem jo diria que, com ja he dit altres vegades, hi ha un risc de tenir sumes considerables en comptes bancaris. Pel que fa als petits estalvis, fugiria de productes financers arriscats, evidentment de les inversions en borsa i de les grans entitats bancàries que, francament i com ja vaig comentar, a nivell internacional, moltes estan sent investigades per blanqueig de diners. Una menció important també al que ja he comentat en d'altres posts: el poder que tenim com a consumidors. I aquí cal veure de ser el que anomenaria consumidors conscients: saber i informar-nos del que comprem. Això vol dir triar en l'oferta que tenim segons tres paràmetres bàsics, per a mi en ordre decreixent d'importància. Primer la localitat del producte i del comerç: consumir productes locals, anar a comerços locals i intentar evitar grans superfícies comercials. Segon, la temporalitat del producte: en la qüestió dels aliments per exemple fruita i verdura de temporada, pel que fa a d'altres productes, triar els que siguin més durables fugint de les modes o del disseny i intentar, en la mesura del possible, evitar l'obsolescència programada, veient de reutilitzar, i aprofitar el mercat de segona mà. Finalment, primar la funcionalitat envers l'estètica: les coses són coses i, dins un cert marge raonable les coses estan al nostre servei perquè fan una funció, tant aviat com el valor estètic passa per davant de la funció que té aquest objecte en concret, comencem a servir a l'objecte en lloc de que aquest objecte ens sigui útil.
Nivell pràctic: què faig en el meu dia a dia? Si bé les indicacions del punt anterior poden semblar també pràctiques (que ho són) el que vull separar aquí és una manera de fer que ens implica molt més en la pràctica quotidiana. Per tant, tot i que el nivell anterior exigeix un cert nivell d'implicació, en aquest el compromís amb el canvi és més alt.
En primer lloc m'agradaria incidir en el pla B, que ja he comentat en algun post. El nostre quefer diari ha de permetre un cert espai per anar elaborant una alternativa de vida a mig i llarg termini. Cal pensar què és el més plausible segons la nostra situació vital i començar a posar les bases per avançar en aquesta direcció. És molt útil en aquest sentit fixar dates i objectius dins un calendari raonable.
Per altra banda, pel que fa a les qüestions pràctiques també cal anar cercant estratègies per actuar a nivell personal en els nostres entorns més immediats, no per convèncer a ningú sinó per anar transformant el nostre estil de vida en una direcció més resilient. Un dels aspectes més importants és els hàbits que tenim i com fer una transició, transformant o adaptant l'estil de vida actual, per un de futur més adaptat a la degradació socioeconòmica que hi haurà. Els hàbits no només ens permeten anar en una direcció de més resiliència material, sinó que cal que siguin pensats també per recolzar una resiliència psicològica, de la qual en parlaré en el següent punt. Un dels hàbits que podem començar a canviar és iniciar una progressiva desconnexió dels mitjans d'informació de masses, reduïr el nombre d'hores connectats a la xarxa, nombre d'hores de televisió o ràdio, etc. Cal que cerquem i trobem alguns espais i algun temps (o activitat) que ens permetin relaxar-nos i alliberar les tensions i si ja tenim aquestes activitats o espais, estudiar si són vulnerables a canvis de situació econòmica o a canvis en el lloc de residència. Un altre punt important pel que fa a l'acció pràctica és mirar d'implicar-nos o de col·laborar en grups que estiguin conscienciats respecte el problema energètic, hi trobarem el suport que dóna trobar gent amb perspectives i actituds semblants.
Nivell psicològic: En aquest nivell l'important és treballar el canvi d'actitud. És a dir, veure quins aspectes de la nostra manera de pensar i d'actuar estan influïts pel que anomenem BAU (fer les coses com sempre). En aquest sentit, cal una auto-crítica constant i esforç diari per poder tenir o aproximar-nos a:
- Tenir un concepte
holístic del món. El mètode científic mal aplicat a d'altres
disciplines ens ha portat a assumir que sempre el tot és format per
la suma de les parts. Així, analitzem tot en parts que mirem
d'entendre per poder controlar. Tenim tendència a fer-ho fins i tot
a nivell personal i en les nostres activitats diàries. Però, tot
sovint, el grau de satisfacció que percebem d'allò que anem vivint
no es pot analitzar disseccionant la vida en parts i valorant-les
per separat. Aquesta manera de fer és la que porta a mirar de fer
accions que, al cap i a la fi només són pedaços en un sistema que
fa aigües per tot arreu. Per tant, treballar per arribar a gestionar les qüestions personals des d'una perpectiva holística, de conjunt, ens aportarà, al seu torn, una altra actitud respecte el que fem i com ho fem.
- Transmetre el missatge del perquè de la degradació socioeconòmica mitjançant accions a nivell individual. Aquí ja no val la
típica actitud de 'fes el que et digui, però no el que jo faci'.
Arribats a aquest nivell de compromís cal entendre la urgència de fer més que no parlar. A mesura que el temps vagi passant hi haurà més i més gent que es fixarà en com el canvi d'actitud i les accions que l'acompanyen impliquen, a la llarga, una opció de vida molt diferent de la que estan acostumats i que, a més, planteja molts avantatges que d'altra forma no veurien.
- Trencar concepcions
morals i religioses de la nostra actitud, aquesta ha de basar-se en el
coneixement del món i la constant revisió auto-crítica d'aquest
coneixement. Fugir del maniqueisme i ser conscients que tot canvi
passa per diferents etapes, però que el que de veritat ens impulsa
a canviar no és la raó, és la part emocional que conforma el
nostre caràcter i personalitat. En aquest sentit doncs, potser és
útil tenir en compte de no aferrar-nos a idees o projectes i tenir un cert
grau de desmenjament respecte al que, en un moment donat, ens
funcioni. Això serà molt útil en un futur cada cop més
incert.
Però benvolgut/da lector/a, es preguntarà com portar a terme això? Doncs, en primer lloc cal constància, paciència i equilibri. Cal cercar estratègies personals (que potser seran úniques) fugir de les receptes i ser molt flexibles. Hauríem de copsar que en la societat actual, l'anomenada societat del coneixement, tenim això, una gran capacitat d'obtenir i manipular informació, però molt poca capacitat per relacionar-la i utilitzar-la per millorar la nostra acció social sobre el món. És a dir, hi ha coneixement, però no saviesa.
En definitiva, el punt aquí és procedir a la inversa del raonament que, quan exposem el problema de l'Oil Crash i el Peak Oil ,sovint salta com un mecanisme automàtic: el problema ve de les instàncies que tenen el poder. No, rotundament no, ja he argumentat que el problema ve de com interactuem amb el nostre entorn, per tant canviant la manera d'interactuar (i el que he exposat en aquest post és només un esbós d'un possible canvi) canviarem la societat. Cal actuar, però hem de ser els primers a fer-ho, és la nostra responsabilitat, pel nostre futur i pel dels que venen al darrere.
Salutacions,
SZD
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada