Reducció i optimització (II): on volem arribar?

(http://www.oficinajove.cat/ca/noticies/10-hashtags-imprescindibles-per-a-la-cerca-activa-de-feina)

Benvolguts/des lectors/es,

En aquest post vull posar sobre la taula una qüestió complexa però necessària. Això és, com gestionar òptimament i col·lectiva un futur amb recursos materials decreixents en un context de triple crisi? (ambiental, econòmica i energètica-material). Quan, els que portem anys donant voltes al problema dels recursos i el medi ambient, ens plantegem estratègies de gestió, sempre arribem al mateix punt: el problema és social, de model, no és un problema de recursos materials estrictament. Caldria doncs avançar en ampliar el coneixement sobre com gestionar socialment el col·lapse. La gestió social del canvi de paradigma, cal que tingui en compte l'aspecte psicològic a més del social. És en aquest sentit que, si visiteu d'altres posts, quan parlo del problema social, sempre poso de manifest les mancances dels moviments socials de canvi perquè hi trobo a faltar aquesta integració psicològica individual tant necessària. Una part de l'angoixa que produeix la possibilitat de canvi sobtat o col·lapse ve de la incertesa cap al futur. Així, una de les qüestions que poden aportar un cert alleujament a la tensió provocada per la incertesa del col·lapse és tenir un objectiu on arribar, una fita post-col·lapse. Com hauria de ser o com voldríem que fos aquesta societat post-carboni, post-fòssil? Potser si tenim una mica més clar l'objectiu serà més fàcil d'enfilar el camí cap a una transició. 

En aquest post doncs em centraré en configurar un possible escenari final: com hauria de ser una societat futura resilient i sostenible? Les idees que apuntaré aquí estan basades en pensadors i economistes que, de ben segur, molts lectors/es ja deuen conèixer, algun d'ells referències del que actualment es coneix com economia ecològica: E.F. Schumacher, J.A. Schumpeter, N. Georgescu-Roegen, H. Daly o R. Solow, entre d'altres. 

(http://www.ocio.net/estilo-de-vida/ecologismo/economia-ecologica-sus-objetivos/)

L'humà és un ésser social, per tant, la individualitat humana es veu configurada juntament amb la societat en la qual l'individu es desenvolupa. Aquesta societat, al mateix temps, es veu condicionada/determinada per l'entorn mediambiental. Per tant, en primer lloc caldria plantejar-nos quina activitat humana podem prendre com eix vertebrador i coordinador de la interacció individu-societat? Des del meu punt de vista, aquella o aquelles accions individuals que portin a un benefici col·lectiu dins d'un equilibri amb l'entorn. En aquest punt el lector pot pensar: clar, això és el que actualment s'entén per treballar. Doncs no, en el model social actual, treballem per obtenir diners i si, a més, ens agrada el que fem per guanyar-los, molt millor, i aquí es on sol acabar el concepte 'treball'. En una societat ideal post-combustibles fòssils, el treball caldria que fos un servei cap a la societat, no un mitjà per instrumentalitzar als altres i l'entorn, és a dir, el treball caldria que deixés de ser només un mitjà per obtenir recursos. El treball, entès com un servei, cal que tingui una doble funció: exterior (individu-societat) i interior (individu-individu, és a dir, permetre desenvolupar les potencialitats individuals per una major plenitud personal). 

Si el treball és un servei a la comunitat i un mitjà de desenvolupament personal, passa de ser només un mitjà per aconseguir recursos a convertir-se en el nexe que aglutina tot un entorn social i ajuda, al mateix temps, a desenvolupar les potencialitats individuals. Perquè la feina és una funcionalitat inherent de la societat, en la qual, la persona que la realitza expressa la seva individualitat i la retroba reflectida en el conjunt de la societat a la qual serveix. Aquesta aproximació al treball no és nova, la podem trobar moltes vegades expressada en certa manera en campanyes de motivació als treballadors d'algunes empreses. El problema és que aquesta visió del treball com un servei no funciona i és totalment incompatible en un entorn social que creu cegament en el valor de la competència per depredar a la major velocitat possible els recursos (suposats infinits) entesos aquests com objectes, animals o persones. El sistema actual, com ja sabem, repeteix com un mantra l'eficàcia de la competència i la competitivitat per obtenir el benestar, per a que tot funcioni. Ja veiem on ens ha portat aquest mantra inqüestionable. Així doncs, el treball-servei social/mediambiental cal que quedi definit en una mentalitat de no-competència i d'equilibri en les col·laboracions. Aquests equilibris delicats es mantindran si el desenvolupament personal (psicològic) és també equilibrat i, en aquest sentit, l'empatia juga un paper important.

Però el treball cal que fomenti la creativitat individual en dos sentits també, cap a la societat i el medi i cap a la superació de barreres psicològiques internes, per tal d'entendre les limitacions que ens imposen tant l'entorn com la llibertat de les persones que ens envolten. És a dir, una empatia que no tingui en compte les limitacions a tres nivells: personal, social i mediambiental, no deixarà de ser una caritat disfressada, abocada a un bonisme que no ajudarà a cohesionar la societat diversa i a contribuir al desenvolupament personal. Per tant caldria que en la societat futura canviés el concepte de treball entès ara com una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats transformant la natura que l’envolta (DIEC); a que fós, més aviat, una activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per a satisfer les seves necessitats, sempre en equilibri amb la natura que l'envolta i sense depassar els seus límits ecològics. 

El pas d'una societat competitiva, basada en la insatisfacció personal a una societat col·laborativa, basada en el manteniment i l'eficiència incloent-hi el medi ambient, cal que tingui unes motivacions clares basades sòlidament en la consciència de que els humans només som una part al mateix nivell que les altres d'un tot que no necessita per res la nostra presència preeminent i dominadora.

Cal, en definitiva, actuar amb la motivació de que la satisfacció individual és impossible sense un entorn social també satisfet (amb les necessitats bàsiques, materials i immaterials, cobertes), i aquest no es pot aconseguir imposant limitacions o separacions de qui és més digne o mereixedor de benestar. Com tampoc, des d'un punt de vista supremacista de l'home vers l'entorn. Precisament, la consciència de la limitació de recursos ens ha de portar a la motivació del repartiment equitatiu no només entre els humans sinó també amb la natura que ens envolta.

Salutacions,

SZD