O reduir i optimitzar o col·lapsar, aquesta és la qüestió

Benvolguts/des lectors/es,

Actualment està de moda l'eficiència. No només des d'un punt de vista energètic, també des d'un punt de vista econòmic i comercial: cal aprofitar al màxim l'energia, el temps i els diners. I, com no podia ser d'altra manera, la maquinària propagandística del sistema actual ens convenç de que l'economia afavoreix aquelles persones, entitats o empreses més eficients. Però això és realment així? Veiem primer què vol dir eficiència.

Eficiència és el concepte que ens dona informació sobre com és de ben utilitzat el temps, l'esforç o un recurs material en un determinat procés. El rendiment (el concepte d'eficiència aplicat a les màquines tèrmiques), en termodinàmica, ens dona idea de la proporció entre l'efecte buscat (en general, el treball produït) i l'energia invertida. Tant l'eficiència com el rendiment ens mesuren com de 'bo' és el procés que hem utilitzat per produir un efecte, és a dir, de la quantitat de recurs que desaprofitarem. La física ens dóna un límit a l'eficiència i al rendiment, i ens n'indica una tendència. El límit l'imposa la conservació de la energia i ens diu que res no podrà ser mai més eficient que un 100%, la qual cosa voldria dir que quelcom es produeix sense fer res, per exemple: tinc molts diners al banc i, sense fer res, se'm multipliquen... hem fet il·lusionisme, del no-res en traiem quelcom! (la diferència entre els diners que tenia i els que tindré en el futur és positiva, quan seguint la física hauria de ser negativa). De fet, la cosa no és exactament així, aquest truc es basa en obtenir alguna cosa 'sense fer res', restant-ho del treball, diners o patrimoni d'algú altre. És un joc de suma total zero en un món, com el nostre, finit. L'altra qüestió que la física ens indica és la tendència dels processos: l'eficiència anirà disminuint amb el pas temps i/o amb la velocitat del procés que utilitzem. És a dir, per un mateix resultat, com més de pressa el volem tenir, menys eficient serà el procés. El cas clàssic, ja explicat en d'altres posts és el del cotxe, per un mateix cotxe i un mateix recorregut, si volem arribar més ràpid, gastarem més energia (benzina). Però seguint amb el mateix exemple, l'eficiència del motor anirà baixant a mesura que passi el temps, senzillament pel desgast de la pròpia mecànica interna. Doncs bé, veiem que els conceptes d'eficiència i rendiment ens relacionen causa-efecte amb el camí que porta de la causa a l'efecte i, ho fan, matemàticament, fent el quocient entre el que hem invertit i allò que n'hem obtingut.

Però, com el lector ja deu intuir, aquesta idea de buscar l'eficiència en tot el que fem, inserida en el nostre inconscient consumista és, no només una quimera d'un sistema absurd i injust, sinó que resta totalment allunyada de la realitat físico-ecològica del món del qual formem part. En aquests temps de canvi, un sistema hiper-eficient no és molt aconsellable. M'explicaré amb una analogia. Prenem l'exemple d'un bosc mediterrani ben conservat, un ecosistema madur presenta una varietat gran d'espècies i nínxols ecològics, amb processos i xarxes tròfiques que es caracteritzen per una especialització gran i una gran capacitat en l'explotació de cada recurs necessari per a la seva supervivència. És a dir, qualsevol especie en un bosc madur està adaptada per ser molt eficient en l'aprofitament dels recursos necessaris. Això és el que pretén el nostre sistema econòmic: que, talment com en un bosc madur, creem processos que estiguin al màxim adaptats a l'activitat i objectiu productiu fixat, seguint això sí, la lògica financera imperant en el moment.

Però què passa quan el bosc mediterrani és afectat per agents externs que n'alteren l'equilibri? Per exemple, es sobre-explota amb tales intensives o es crema freqüentment o, senzillament, degut a canvis en la pluviometria, s'allarguen molt els períodes de sequera? Doncs que la diversitat d'espècies i la seva proporció en el cens total i en els patrons dominants, els nínxols ecològics i els recorreguts i cicles de nutrients, canvien. De sobte, es passa d'un sistema d'espècies hiper-especialitzades en processos concrets (per tant molt eficients) a especies amb menys eficiència en l'ús dels recursos però molt més versàtils i amb més plasticitat per adaptar-se als canvis (més resilients, al cap i a la fi).

I aquí és on l'analogia ens pot ser útil, ja que comparant la nostra societat amb un ecosistema, veiem què, precisament, la maquinària econòmico-financera està dissenyada per, en una situació d'excés d'energia disponible, diversificar, fomentar la hiper-especialització i derivar els recursos cap aquests nous processos diferents, creant al final, com en el bosc, una diversitat de sectors econòmics i industrials creixent. Fent al mateix temps, que el procés nou sigui més intensiu en la producció d'allò pel que ha estat creat (en llenguatge econòmic: produeixi més). Però tot això només val per a un sistema que té la capacitat d'obtenir recursos de forma abundant i a baix cost.

Quan les condicions ambientals del bosc canvien, el seu equilibri biològic també ho ha de fer, donant lloc a un ecosistema que serà molt diferent si els canvis són grans. De la mateixa manera, els canvis en l'accés als recursos del nostre sistema productiu i econòmic són (i seran) molt grans, això ens aboca a grans canvis socio-polítics i en la mateixa economia. Seguint l'analogia ecològica, s'ha acabat l'època de les espècies hiper-especialitzades, molt adaptades a sectors econòmics molt definits o d'activitats molt específiques i ha començat l'era de les especies molt flexibles i no tant eficients en un procés determinat, però sí amb una capacitat gran d'adaptació a situacions noves i imprevistes.

Ha començat l'era del decreixement, i aquest no és una opció, és el que ens espera ens agradi o no. L'elecció que tenim és si escollim fer-ho optimitzant els recursos o decidim malbaratar-los amb l'obsessió per mantenir un sistema que va contra natura, més enllà de tota lògica o, fent com les especies en un sistema canviant, comencem a assumir-ho com un fet ineludible. Si de veritat ho acceptem, apostarem per la reducció en les nostres necessitats (tant individuals com col·lectives) i treballarem per optimitzar aquesta reducció de la manera menys traumàtica possible. Com? Doncs això, benvolguts/des lectors/es, és ja matèria per un altre post.

Salutacions,

SZD