Reducció i optimització (I)

Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post, continuació de l'anterior, aprofitaré una pregunta clau que va fer en Richard Heinberg  en un post recent per reflexionar sobre com reduir i optimitzar: Com podem ajudar a millorar la resiliència de la societat, començant a nivell local, en el supòsit que el decreixement com a estratègia tindrà poc o cap accés a les regnes de la política nacional i internacional?

Per respondre a aquesta pregunta cal veure quin és el problema (o problemes) al qual ens enfrontem per canviar col·lectivament (sobre tot a nivell local) la tendència actual de consumisme i aspiracions de millora material infinita, vers a un nou horitzó de decreixement col·lectiu. Per poc que ens informem o analitzem, sempre arribem a la mateixa conclusió: hem creat un sistema addicte als combustibles fòssils. Doncs bé, jo afegiria que aquesta addicció als combustibles fòssils ens ha fet addictes, a nivell individual, al materialisme més descarat. Aquest materialisme ha acabat entelant aquelles característiques humanes més útils per fer front a l'Oil Crash. És a dir, ha menystingut i atrofiat allò que ens ajudarà tant a nivell individual com a nivell social, ço és, l'actitud de mirar pel benefici comú, posant l'interès del grup per davant del propi. Això, actualment, és vist com un signe de debilitat en el millor dels casos, o d'estupidesa manifesta en el pitjor. Per tant, abans o durant una via cap el camí de la reducció i l'optimització voluntària, cal considerar la magnitud d'aquest problema d'individualisme exagerat. Només així podrem albirar actuacions mínimament coherents que ens puguin proporcionar alguna possibilitat en aquesta ineludible transició. Insisteixo, el problema actual per a la transició és l'addicció a l'abundància (individual i col·lectiva) de les societats del primer món. Aquesta addicció és pot desglossar en tres nivells: psicològic, relacional-social i material. En aquest post, analitzaré el primer nivell d'addicció i, en els successius, em centraré en els següents.

Per portar a terme una transició efectiva cal tenir present que cal una certa 'desconnexió' mental del sistema actual. El canvi cal que sigui en primer lloc intern i, en aquest sentit, la gestió del nostre temps per a la transició personal és un bon indicador dels avenços en el nostre canvi d'actitud: el curt termini en front del llarg termini. És a dir, com mantenir el delicat equilibri entre el que ens exigeix la societat de forma immediata, front el que sabem que ens ajudarà en el futur? Necessitem una desconnexió mental de les expectatives amb les que ens adoctrina el paradigma actual, per tal de poder gestionar el temps necessari en el dia a dia, a fi de portar a terme les activitats que requereix un procés temporalment més llarg, com és una transició personal a un altre model. No hi ha receptes màgiques ni opcions guanyadores, només existeix l'humil camí de la prova error: equivocar-nos, rectificar i seguir avançant. O dit en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar. Aquest és el camí que, quan el col·lapse sigui més evident, els dirigents polítics a tots els nivells hauran d'emprendre, no perquè la idea del Peak Oil hagi fet forat, sinó, senzillament, perquè la situació i l'escassetat de recursos els empenyeran a això, però deixem aquest aspecte pel post següent.

El problema clau en la reducció i optimització a nivell psicològic és que cal lluitar contra la mentalitat general que pren com fet natural el que, observat des del sentit comú més estricte, és una aberració: el progrés individual a ultrança. Aquesta mentalitat esquizofrènica (o de dissonància cognitiva) porta a la ment a buscar un estat de sobre satisfacció per fugir del present, i ho fa enfocar-se totalment en els fenòmens exteriors amb un excés de confiança en allò que creu inqüestionable (el progrés). Els estats emocionals d'un habitant mitja del primer món comporten una tendència a la inestabilitat quan les expectatives no són satisfetes. És més, tot i satisfer les premisses subliminars (benestar material), diversos mecanismes com l'estrès, l'angoixa davant de la incertesa sempre existent amb la tendència a l'evasió mitjançant la sobre-estimulació sensorial dinamiten un estat que, vist des d'un punt de vista objectiu, hauria de ser el normal: un ànim serè amb una certa satisfacció vital més o menys constant. I és que la paradoxa del sistema actual ha estat (ja en èpoques pre-crisi) el fet de que tot i tenir les necessitats bàsiques cobertes, l'estat de satisfacció i tranquil·litat no era, ni molt menys, el més freqüent en el món occidental. Així doncs aquesta situació anímica contradictòria s'ha acabat traduint en una cerca d'estats emocionals intensos per fugir de la paradoxa interna. Som addictes a activitats (individuals o col·lectives) que provoquen aquests sobre-estímuls i quan aquests no ens són suficients sempre existeix el recurs a l'addicció a drogues (siguin toves i tolerades socialment, com l'alcohol, el tabac o la cafeïna, o dures, com qualsevol tipus d'estupefaent). Aquest estat inestable, des del meu punt de vista, ve del procés de centrament en el món material com a única o més fàcilment assolible font de benestar. D'aquí neix la dinàmica mental perversa que assumeix que, per estar més bé, cal tenir més possessions materials, en un cicle de creixement sense límit quan, en realitat, això sabem que no és així. Per tant, ja és hora de començar a qüestionar aquest prejudici i canviar-lo. La reducció que cal, ha de néixer, necessàriament, de l'individu. És cert que aquesta reducció és donarà tant si la fem de manera voluntària com si no. Però la clau aquí rau en l'optimització. Si volem fer una reducció al més òptima possible aquesta s'ha d'avançar a les restriccions que vindran: ha de ser pro-activa i no re-activa. La reducció pro-activa només pot donar-se des del punt de vista d'una reducció voluntària. En aquest sentit, cal emprendre, en el camp individual, una acció decidida per anar reduint el que podríem anomenar necessitats espúries creades per la publicitat i els mitjans de masses actuals. Aquesta reducció cal que comenci per la reducció d'expectatives de qualsevol tipus, fins i tot les que creiem moralment més elevades, com la conscienciació per un canvi social o col·lectiu cap a la sostenibilitat i el decreixement. Amb això no vull dir que no s'hagin d'emprendre iniciatives per proposar i conscienciar del canvi necessari, no, el que dic és que caldria deslligar-les de l'obtenció d'un impacte elevat. És a dir, més aviat centrar-nos en el camí i la qualitat del que obtenim, tal com diu R. Heinberg en el seu post. Potser cal que primer siguem exemples de canvi, acceptant que, tot i que fem el possible, potser no hi arribarem, i adoptar una actitud mental semblant a l'estat anímic que ja suggerien els epicuris a Grècia al segle III a.C. o els moïstes a la Xina al segle V a.C. En aquest canvi de mentalitat hi haurà d'haver necessàriament una gran dosi d'empatia vers tot el patiment que el canvi anirà generant. Aquesta empatia per a mi no és un estat mental paternal que neix d'una pretesa superioritat moral (com tenen alguns moviments socials de vegades). L'empatia està totalment allunyada de la noció de caritat i/o interès material. L'estat empàtic al qual em refereixo tampoc vol dir practicar una generositat sense límit o desfer-nos de la fermesa davant dels abusos. Per a mi, aquesta empatia per a la transició és senzillament, una actitud personal (i per tant diferent en cadascun de nosaltres) que ens permet afrontar tot allò que va passant des d'una certa serenor i comprensió. Això ens permetrà aportar el millor en cada moment, però sense deixar-nos absorbir ni desequilibrar pel que ens va succeint. Així doncs, cal entendre que reduir a fora vol dir reduir a nivell interior, mental, i optimitzar a fora vol dir examinar a dins, ser tolerants i auto-crítics de forma creativa. El lector potser argumentarà: és clar, és molt fàcil pensar-ho o dir-ho, però no tant fàcil fer-ho. Ningú ha dit que hagi de ser fàcil, però recordem que sabem on volem arribar i tenim una recepta: provar, equivocar-nos, rectificar i continuar. Que també podem expressar en tres paraules: perseverar, perseverar i perseverar.
Salutacions,
SZD