Encara queda temps... o no...

Bé, m'agradaria començar aquest post amb la inspiració d'un poema de'n Martí i Pol que motiva el títol del meu blog: 'Després de tot'. Us en copio una estrofa tot seguit i m'agradaria anar aprofitant els versos per relacionar-los amb la forma de vida que tenim actualment i com canviarà en un futur no molt llunyà.

Després de tot encara queda espai
per repensar la vida i convertir-la
en un àmbit molt més silenciós,
a l'abric dels inhòspits desgavells
i les inevitables maltempsades.
(MMiP)

Doncs encara queda espai per repensar-nos la vida. Però ara ja no és una qüestió de recerca 'espiritual' o de solidaritat, o per tenir una millor qualtitat de vida. Ara és una qüestió de supervivència. Segons l'evolució actual del món, no sembla que ens quedi molt de temps ni d'espai. L'anomenat Oil Crash ja es comença a manifestar i va fent que cada cop més tot el que ens envolta vagi degradant-se. El que aquí vull emfatitzar és el dilema al qual ens enfrontem: catàstrofe o decreixement. Aquest dilema ens revela dos aspectes en l'arribada a l'estat final . El primer, negatiu, serà que haurem de viure en un món menys segur, menys confortable i segurament amb una esperança de vida més baixa (per qui vulgui que consulti els models del Club de Roma). El segon, positiu, tendim cap a un món més senzill, més sostenible i més lent. Crec, per tant, que les crisis que estem patint (les tres, veure el post anterior on en parlo), no són, d'entrada, quelcom fatal o catastròfic, tot dependrà de com les anem afrontant. I amb això vull apuntar el pas més important i inmediat actualment: la transició a l'estat final. Per afrontar aquesta transició caldrà anar a cercar espais interiors i exteriors que ens donin eines per anar prescindint d'allò que ara hem convertit en imprescindible, però que en realitat no ho és. Si no ho fem, si no ho comencem a fer ara, arribarà un moment en que haurem de prescindir-ne per força i llavors tot el procés serà molt més dolorós. Llavors, la ruptura amb el sistema socio-econòmic i de pensament actual serà molt més dura. Hi ha qui creu que realment serà un trencament més aviat catastròfic i que no es possible una transició suau cap un món més gran, més lent i menys superpoblat, entre ells val la pena consultar el blog de Dimitri Orlov els seus arguments són potens i, cal reconèixer-ho, desesperançadors. Però pensem per un moment què passaria si hi hagués una massa crítica de gent que prengués consciència dels problemes i canviés? Seria possible en aquest cas una transició suau cap a un món sostenible? Quin canvi de consciència i a quin nivell cal aquest canvi per poder portar a terme una transició suau en un món en 'desintegració'? Evidentment no és una pregunta fàcil de respondre, però crec que dir que és possible aquest canvi de consciència i que no és una quimera és tocar de peus a terra, i si no, que els preguntin als ecologistes de fa 40 anys si pensaven que tindrien l'impacte i hi hauria la conscienciació que hi ha actualment sobre el medi ambient. Per tant, un canvi de visió, insisteixo, és possible. La qüestió és a quin nivell cal arribar en aquesta conscienciació i quina quantitat mínima de persones caldria que formessin una massa crítica d'opinió perquè aquesta tingués alguna influència en l'agenda econòmica (i política) dels grans interessos financers mundials. Deixò la resposta d'aquesta pregunta per més endavant. Aquí només vull fer una reflexió sobre el que ens mostra el poema del Martí i Pol: sempre queda espai per repensar la vida i convertir-la en quelcom més profund i menys aritificiós, més sòlid sota els temps canviants i adversos. I, per a mi, aquesta és la clau, hem de començar a ser conscients que hem arribat al límit del que la Terra ens pot oferir, hem gaudit d'aquest món globalitzat i frenètic fins que hem pogut i és la responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres, no només dels bancs, dels polítics o de les classes intel.lectuals, el canviar de ritme de vida i de visió. Hem de deixar de pensar i actuar com a paràsits d'aquest món per pensar com a una peça més de tot el conjunt. Hem de deixar de tenir aquesta prepotència basada en la ignorància optimista de que l'home que sap és un deu que, armat amb la seva tecnologia, tot ho soluciona. Hem de deixar enrere els temps de creure en que Harry Potter existeix, per créixer com a espècie i arribar a viure en equilibri amb el que ens envolta. Ens hi juguem molt, o canviem o caurem cap al precipici de les guerres, la fam i la reducció dràstica de la població mundial, com alguns ja preveuen. Nosaltres mateixos...

Per qui estigui interessat aquí hi ha una contribució a la ràdio local de Sants de l'Antonio Turiel i el Jordi Solé parlant de l'Oil Crash