divendres, 20 d’agost de 2010

El camí del mig...

El camí del mig és el que es coneix en el budisme com el camí que no cau tant en l'extrem d'un ascetisme estèril com en l'altre extrem d'una vida entregada als plaers i a la diversió i sotmesa per tant al patiment que acaba generant un abandonament als fenomens exteriors sense cap proposit de millora interior. Perquè aquest rotllo espiritualoide sobre el budisme? Doncs per introduir un altre escenari de l'Oil Crash, anem al camí del mig, entre el que vaig proposar en el darrer post i el que proposava l'Antonio fa uns dies. Quan estava pensant com podria ser aquest escenari 'intermig' em preguntava com tenir una perspectiva més realista del que pugui passar, sense arribar al realisme del pitjor escenari, i seguint amb un bonisme i optimisme desmesurat. I d'aquí han sorgit dues hipòtesis que em permeto posar a disposició dels lectors (com sempre if any) per ser discutides si els ve de gust.
  1. La primera és entendre que les administracions (polítics i poders econòmics) no admetran públicament mai que el Peak Oil és al darrere dels problemes econòmics. Des del punt de vista capitalista, basat essencialment en el moviment de diners mitjançant la inversió i, sobretot, en l'especulació dels beneficis que es poden obtenir amb la inversió del capital, admetre un escenari de no-creixement global implica el col.lapse del sistema i, per tant, perd el sentit l'invertir en res, perquè sempre es perdran diners. Per posar un exemple, suposem que algú que té 100 Eu. veu que sigui quina sigui la seva inversió sempre acabarà tenint al cap d'un temps, en el millor dels casos, 100 Eu. A aquest senyor no li surt a compte invertir els seu 100 Eu. en res, millor quedar-se'ls, que així no corre el risc d'acabar-ne tenint menys després d'haver-los invertit. Aquí doncs podem veure perquè els polítics, que no són més que les titelles dels grans poders econòmics, no posaran mai al corrent a la gent del que en realitat està passant i, a més, intentaran vendre i fer veure que sí, que passat un temps tornarem a estar millor econòmicament. Bé, doncs veiem que el primer punt que comentava en el post anterior (conscienciació) no serà mai possible.
  2. La segona és el temps que cal tenir perquè els canvis necessaris per fer una trancisió suau es puguin portar a terme. És a dir, com més ràpids siguin els canvis (la degeneració del sistema) menys capacitat tindrem d'adaptació i, per tant, més trasbals social causaran (transició menys suau).
Doncs bé, prenent aquests dos ingredients, veiem com podria anar una situació que, tenint en compte que no hi haurà una transmissió de la informació de dalt a baix, arribats a un cert punt els de baix ja veuran que els de dalt els aixequen la camisa, a més, des de dalt es veuran forçats a fer certs canvis estructurals més per necessitat de salvar els mobles i mantenir un cert ordre que per voluntat de fer que el sistema no col.lapsi. L'objetiu serà doncs veure si amb els mínims canvis estructurals possibles es poden mantenir els tres requeriments bàsics que vaig llistar en el post anterior (accés a aigua potable, menjar i sostre).
Crec que des dels estaments dirigents s'hauria d'endegar una política de mínims centrada en tres punts:
  1. Estalvi energètic amb mesures de reducció i eliminació de l'ús del vehicle privat. Aquest punt és clau, pensem que el consum d'energia, el transport privat en representa un 25 %. També una política d'estalvi d'energia elèctrica que no passa només per pujar els preus del rebut de l'electricitat, si no per impulsar una racionalització de l'ús d'aquesta energia eliminant subvencions a empreses que no apostin per l'eficiència i la racionalització del consum. Bé, aplicar aquestes mesures donaria més temps i això faria que ens poguessim adaptar com a societat millor als temps de vaques magres.
  2. Una reestructuració de la política d'ocupació i de formació. Pensada no com ara, per servir de matalàs temporal a l'aturat i donant una formació que no s'adapta però que fa veure que s'adapta a les exigències del mercat. Hauria de ser una política d'atur centrada en els aturats com una força potencial de mà d'obra i de servei a la comunitat. Una política eficient per afrontar un atur creixent i que no disminuirà és una peça fonamental per poder tirar endavant amb un mínim de garanties.
  3. Seguretat i ordre. Aquest punt va lligat a l'anterior. L'augment de l'atur sense cap esperança de reducció introduirà molta inestabilitat social. La solució fàcil és aplicar polítiques repressives, aquestes però, només serveixen a curt termini, perque no disminueixen la tensió sinó que la incrementen. Pensem que si tenim una gram massa de gent sense feina i amb prou feines per alimentar-se la taxa de criminalitat creixerà, posant més pressió als cossos de seguretat i a l'administració en general. Per altra banda en aquesta situació és genera desconfiança social envers tot el que representi servi d'ordre, amb l'agreujant de que una política repressiva normalment va acompanyada d'un alt grau de corrupció. Per tant, com ja vaig dir, implicació de l'administració amb les entitats cíviques, cercant solucions particulars per a cada comunitat o barri i, cosa clau, per la qüestió del manteniment de l'ordre: donar alguna cosa a fer als aturats que els faci sentir útils i socialment integrats per un costat i creació de patrulles ciutadanes o somatents per poder actuar amb complicitat amb els serveis de seguretat. Per altra costat cal una política decidida d'eliminació de la corrupció a tots els nivells, la corrupció fa que el sistema i l'administració siguin menys eficients i per tant, requereixen més recursos que podrien emprar-se en qüestions fonamentals com la sanitat.
Tot i el que acabo d'exposar les coses no anirien tant bé com en el millor escenari. És a dir, aquí el govern actua per reacció no en previsió i això vol dir mesures de xoc després de trasbalsos: manifestacions violentes, increment de la criminalitat molt per sobre del que estem acostumats i molta inseguretat ciutadana. També amb això vull dir que l'atur arribarà a taxes realment altes (com a mínim al 40 % de la població activa al principi per arribar a un 60 %) si aquest increment es produeix en 5 anys crec que, fins i tot actuant per reacció (però en la direcció correcta) podem anar cap a la trancisió suau. També una qüestió important és que els polítics no caiguin en actuacions populistes que al cap i a la fi estan sotmeses a raonaments curt-terministes i que a la llarga fan més mal que bé. Ja veieu, el camí del mig passa per que l'administració s'apropi al ciutadà, això és típic de democràcies consolidades on l'administració i els polítics creuen en la democràcia com a mecanisme útil de gestió i per solucionar els problemes. Aquí, molt em temo que la democràcia és només muntar referendums de cost milionari per decidir com es reforma un carrer. Pensar que el votar és només una llaminadura que es dóna al poble perquè estigui distret i mentrestant qui té el poder pugui fer el que li vingui de gust, que no passa mai res. Bé, doncs veurem si els polítics que tenim són capaços de fer aquest mínims canvis per arribar a una transició poc traumàtica...nosaltres mateixos.

5 comentaris:

AMT ha dit...

O no... Donada la no-linealitat del sistema, la qüestió sorgeix de si tenir una actitud reactiva en comptes de proactiva no porta necessàriament a una degeneració major e irrecuperable, en el sentit que tants cops hem parlat de que el estat final depèn de com es faci la transició.

Salu2.

zhongdi ha dit...

Doncs sí, certament, però aquí suposo que l'actitut reactiva es fa coneixent que no es pot anar a millor, és a dir són mesures per evitar el màxim d'efectes pel que fa a reduir la mortalitat, per això em referia a que aquestes mesures han de ser en la direcció correcta: paliatives i amb vista al llarg termini no a posar un pedaç. L'altra cosa és que amb la classe dirigent que tenim això sigui possible, aquí no hi entro.
Salut,
ZD

Hank Rearden ha dit...

Ya que nos ponemos religiosos yo traigo a colacion una parabola de la religion de aqui, de toda la vida, que es la parabola de los talentos.

http://www.tubiblia.net/parabola-de-los-talentos/1311

Espero que sirva para matizar las criticas al capitalismo y "su afan por el crecimiento".

Amen.


PD: ¡pero si Jesucrito era capitalista y neocon!. ¡Este domingo vuelvo a la Iglesia!

zhongdi ha dit...

@ Hank. Gracias de nuevo por tu aportación. La parábola, ciertamente, és clarificadora y creo que además de cruel va contra el concepto cristiano de un Dios bondadoso y generoso. Creo que a San Mateo se le fué la mano aquí. Pero tampoco no me preocupa mucho ateo como soy. Sólo decir que con partes de la biblia como esta se entiende el porqué de lo del opio para el pueblo. Pero en fin, éste comentario me ha dado una idea para un post, que pensaba hacer sobre las actitudes frente a una catástrofe. Saludos y gracias de nuevo.

Hank Rearden ha dit...

Yo tampoco soy muy religioso que digamos, pero estoy bastante de acuerdo con el mensaje fundamental del la parabola: debemos de desarrollarnos personalmente. La cuestion es que el desarrollo personal tiende a tener como como secuencia un crecimiento de la renta o del patrimonio o de la produccion en general. Dificilmente se puede separar una cosa de la otra (aunque la relacion inversa no es cierts, se puede ganar pasta sin desarrollarse personalmente)