Globalització i antiglobalització

Benvolguts lectors/es,
Aquest vol ser un post crític, però amb una crítica constructiva, respecte els moviments 'mediàtics' que s'estan produïnt darrerament. Aprofitaré doncs, aquest post per donar algunes impressions sobre el fenòmen que s'ha produït darrerament a l'estat espanyol; les acampades a les grans ciutats com a acte de rebel·lia i protesta envers la crisi i la corrupció a nivell social, institucional i polític que ens envolta (i impregna). He de dir i expressar clarament el meu suport a bona part dels 'manifestants' i acampats i saludar el que es doni algun tipus de 'reacció' a la situació actual i al fet de buscar alternatives a com s'està gestionant, des de les classes dominants i els lobbies de poder, la transició que estem vivint. Dit això, expressaré les meves objeccions i precaucions sobre aquest tipus de reaccions.  En primer lloc, m'agradaria dir que en aquestes acampades s'han anat desgranant diversos punts de vista molt emparentats amb els conceptes de globalització i anti-globalització. Aquests conceptes, mediàticament, des del meu punt de vista, són dues cares de la mateixa moneda. Què és la globalització? Parlant de manera poc rigorosa seria l'extensió a nivell global del consumisme i la seva versió psicològica, l'individualisme i la superficialitat uniformitzadora. Què proposa el moviment anti-globalització? Aquest és un moviment heterogeni i, per tant, ric en opcions i per això mateix dispers en mètodes i objectius, però pel que arriba al gran public (i això és el que acaba quedant en la memòria col·lectiva general) seria un moviment d'oposició anti-capitalista, d'esquerres i social. Doncs bé, cal que recordi, d'entrada, als lectors que tant les 'dretes' com les 'esquerres' tradicionals, unes per posició i les altres per oposició, no proposen actualment, ni han proposat res, que ens hagi estalviat arribar a l'atzucac en el que estem. Bàsicament (i repeteixo, això no són tots els moviments anti-globalització, però si els que els mitjans de masses emfatitzen) proposen com a solucions anti-globalització solucions o mètodes universals: lluita de classes, revolució, abolició dels privilegis... és a dir, solucions universals pel 'gran mal universal': el 'capitalisme'. I d'aquí s'entenen alguns dels  fets succeits a Barcelona: algun 'exaltat' (vull creure que va ser una minoria molt minsa) va tapar el monument a Macià amb una pancarta en homenatge a Buenaventura Durruti,  suposo que no va tapar també el nom de Catalunya perquè no hi va arribar, però no per falta de ganes. Doncs bé, a mi aquesta acció em va produir tristesa i em va ofendre, perquè indica o molta ignorància o molta mala llet. I en aquest sentit aniria el meu toc d'atenció a aquestes protestes: en nom d'un moviment de protesta es va intentar 'tapar' o més ben dit, menystenir la història nacional i la meva cultura, representada en aquest cas per un home que va ser escollit democràticament i va saber, a més, fer un canvi en la seva vida des de posicions violentes (era militar), en uns moments delicats i convulsos de la història del nostre país, cap a l'absèncica de violència, enfront d'algú que precisament defensava i utilitzava la violència com a mètode legítim.
En segon lloc, perquè aquestes manifestacions tenen, ja des del seu inici, certa flaire
jacobina, tenint en compte sobretot la crítica dels manifestants de Madrid, tan aviat com a Barcelona es
proposa expressar el fet diferencial, dient 'que no es vol barrejar política' i que 'no es barregés temes com l'independentisme en aquestes reivindicacions'. Perdonin senyors, política és precisament el que es preten fer amb aquestes reivindicacions, i si no què fan demanant, precisament a Madrid i a les espanyes, circumscripció electoral única per tot l'estat? En aquest sentit doncs diria que cal anar molt amb compte quan, des de la bona fe i el sentit de protesta i rebel·lia es prenen idees d'allò que creiem 'combatre' maquillades convenientment per servir segons quins interessos. Per tant, diria que el no respecte per la diferència i per les llibertats nacionals i pel dret democràtic a l'autodeterminació és una característica precisament globalitzadora. Ep! i que consti que jo em sento tant nacionalista com aquells que diuen que 'són ciutadans del món', jo també ho sóc ciutadà del món, i del meu país, és clar, i com a ciutadà del meu país pretenc solucions o estratègies adaptades al meu país pels problemes que patim al meu país. Aquestes estratègies precisament han de tenir en compte el bagatge cultural i històric del meu país, que és molt diferent del del país del costat, agradi o no als del país del costat; i les solucions o seran locals o no seran, és així de clar, senzillament perquè, quan, degut a la falta de recursos la població es localitzi i es ruralitzi, aquest bagatge és el que predominarà i el que serà útil, per ser el més adaptat a l'entorn ecològico-geogràfic. El que servirà a les
comarques de Tarragona no servirà a Sevilla o a Santiago de Compostel·la. I les estratègies a nivell Català, no tenen perquè ser útils a Espanya, tot i que des d'allà es pensi que sí, que el que funciona a Espanya ha de funcionar a tot l'estat. Això ja ha creat molt de patiment històricament: podriem fer una estadística, començant pels pobles indígenes americans i acabant en els pobles peninsulars. Ja hem vist com ha 'sol·lucionat' i ha portat la pau i la concòrdia històricament l'opció política encara considerada i utilitzada actualment, que és veure com la cultura vàlida i universal és la castellana, deixant les altres com  només un folklorisme anecdòtic però totalment inútil. Clar, les coses anirien millor si no fós per la tossuderia de certs pagesos poc viatjats que s'entesten en mantenir aquestes cultures. Doncs sort en tindrem precisament de la tossuderia d'aquests 'pagesos' senyors viatjats i universals. Dieu-me provincià si voleu, doncs sí, com a partidari del decreixement, estic en contra del malbaratament de recursos que suposa consumisme, i de les seves ideologies associades com el jacobinisme i l'universalisme mal entès, és a dir, el menyspreu a la diferència, portada a l'extrem de voler un individu alienat que consumeixi sense qüestionar-se res. Tant aviat com tenim aquest individu adormit pels mass-media, l'única resposta que té a l'abast és la violència, perquè no ho oblidem, la societat consumista és una societat violenta i individualista per se, i recordo precisament, que aquest individualisme és el darrer estat del col·lapse. Per tant, per mi, la resposta al 'sistema' no passa per una lluita violenta en el sentit tradicional de revolució. Passa pel compromís personal, no violent, de transició cap a una societat basada en el decreixement a tots els nivells. I què presuposa aquest decreixement? Quina és la pedra angular que ningú vol discutir? Doncs el decreixement demogràfic, i aquest decreixement s'ha d'encarar de manera diferent sengons el lloc. I cal començar a debatre-ho de manera urgent. Per tant, qui no discuteixi o proposi mesures no violentes de com ha de disminuir la població en dues generacions, està fent volar coloms. En un proper post parlaré més en profunditat d'aquest tema.
Salutacions,
SZD