Crisi, resignació o acceptació? Aquesta és la qüestió...

(Dansa de la mort: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dansa_de_la_Mort)

Benvolguts/des lectors/es,
Sovint, quan es parla dels problemes que genera la crisi, hom es pregunta el perquè de la falta de reacció generalitzada, o del perquè de la passivitat enfront dels escàndols sobre corrupció i l'empitjorament de la situació socioeconòmica. Del perquè d'aquesta situació a nivell societari i dels mecanismes de control de la informació, ja n'he parlat en alguns altres posts. Bàsicament i resumint, el mateix sistema i les seves estructures emergents tenen una inèrcia que imposa, de dalt a baix, estratègies de manipulació i control de les masses a través dels mitjans de comunicació. La qüestió ara, més enllà d'entendre perquè hi ha una tendència generalitzada a no fer res, és emfatitzar que hi ha una actitud mental de resignació majoritària a no trencar el model capitalista actual.

Ja he comentat també en d'altres posts que fins que el col·lapse de la societat industrial no sigui prou evident (i encara no ho és) no hi haurà una reacció massiva. El problema fonamental és que aquesta resposta massiva es doni massa tard, quan el sistema i els recursos estiguin ja tant esgotats que no hi hagi marge per a un canvi de rumb efectiu per prevenir el desastre o que, precisament, hi hagi una resposta, però aquesta no vagi en la direcció que porti a una transició relativament suau cap a un altre sistema més adaptable a unes condicions ambientals cada cop més incertes. Tot i així penso que, tot i arribats a aquest estadi (fase tres del col·lapse) hi continuarà havent marge (en certs indrets) per, al menys, dissenyar un futur diferent del que apareixeria si no féssim res en aquell moment. I no fer res és la resignació, no fer res és creure allò que els mitjans de comunicació de masses ens diuen: l'individu sol no pot fer res més que acceptar sense qüestionar-se el que 'el poder' decideixi. La resignació és el que ens porta al bloqueig i la passivitat. De fet, segons el meu parer, la resignació, normalment, ve d'una falta de comprensió àmplia del problema i, sovint, això és degut a un enfocament molt parcial del problema que enfrontem. Aquesta comprensió parcial vol dir que, emocionalment, no hem acceptat allò que ens preocupa i bloqueja i, per tant, ens mantenim enfocats en una actitud que ens impedeix sortir d'un estat emocional determinat. Potser aquí, per exemplificar el que vull dir, caldria recordar la metàfora Zen sobre el dit que senyala a la lluna: massa sovint restem obsessionats mirant el dit, sense veure la lluna. Potser cal prendre una mica de distància. Prendre distància potser ens ajudarà a tenir més perspectiva i, per tant, a actuar no des de la immediatesa sinó des d'una visió més àmplia. Si prenem aquesta distància veurem que el problema de l'Oil Crash no és pas només un problema energètic, és un problema energètic degut a un problema social. Per tant, les estratègies de gestió del problema cal que siguin socials, sobretot. I amb això insisteixo: les solucions tecnològiques, aïlladament, no condueixen a res més que al desastre.

(http://www.myrkothum.com/the-meaning-of-the-finger-pointing-to-the-moon/)

El canvi de paradigma (socioeconòmic) ha de venir d'un canvi social, ja que les estructures socials (emergents) es construeixen per les interaccions individuals. Per tant, l'acció més efectiva és canviar la manera d'interactuar individual, canviar l'actitud respecte el que fem en el dia a dia. Preguntem-nos, perquè després de manifestacions i accions de protesta no s'han generat canvis en el sistema i tot segueix la mateixa tendència? Està estudiat que en situacions límit tenim un comportament col·lectiu que està molt lluny de ser racional i que podríem anomenar totalment emocional. No cal anar tampoc a situacions límit, pensem en el que fa un fumador o algú que porta una dieta desequilibrada, pensem en com ens comportem i prenem decisions que de vegades sabem racionalment que ens perjudiquen. De fet, la majoria de vegades utilitzem la racionalitat, al cap i a la fi, per satisfer o justificar totalment la nostra part (el nostre cervell) emocional. I el problema bàsic és que el nostre cervell emocional es basa, essencialment, en impulsos primaris útils en l'època evolutiva on s'originà, però totalment fora de lloc en un ambient distint del d'animal caçador recol·lector. Quin és doncs el camí? Des del meu punt de vista el camí és utilitzar la nostra capacitat individual de conèixer per arribar a transformar el cervell emocional. Això d'alguna manera ja ho fem, en part, quan passem de nens a adults, per exemple, i aprenem com adaptar-nos socialment. És possible doncs una altra transformació que porti a un canvi constructiu? Realment no ho sé, però el que sí sabem és que és possible una transformació en negatiu: ja he parlat del cas d'entrenament militar per eliminar la pulsió empàtica. Només des d'aquest entrenament o acció constant i decidida de la ment racional cap a l'emocional podem entendre la falta d'empatia de criminals o certs individus amb poder i diners que són insensibles al patiment al seu voltant. Per tant ja veiem que es pot controlar i transformar aquest cervell emocional. El repte doncs és produir aquest canvi en l'altre sentit.
El lector suspicaç pot començar a ensumar un cert flaire de espiritualitat o religiositat en el que estic dient. Res més lluny de la meva intenció, la meva formació m'impedeix anar més enllà del que es contrastable experimentalment o plausible racionalment. Però sí que cal plantejar-se que per sortir de l'atzucac en el que estem, cal canviar i reformular la nostra actitud i per tant la nostra ètica: no estic dient que canviem perquè sigui bo o dolent, estic dient que hem de canviar per assegurar la nostra supervivència com espècie, així de clar, així de senzill: els humans de les societats paleolítiques no col·laboraven amb els altres membres de la tribu perquè estava bé, ho feien per sobreviure. De la mateixa manera, els valors de la societat consumista: egoisme, individualisme, competència pels recursos, destrucció de l'entorn, insensibilitat cap el patiment aliè; ens porten cap al col·lapse. Per tant, tota acció individual que vagi en sentit contrari als valors dominants d'aquest paradigma actual, ens n'allunyarà (pot ser que poc, però precisament aquest 'poc' en el futur pot acabar sent decisiu). Bé, un cop tenim clar que per aconseguir alguna transformació significativa no n'hi ha prou amb una acció enfocada a convèncer racionalment als altres podríem proposar algunes mesures que, seguint el sentit comú poden ajudar-nos a portar a la pràctica aquesta acció transformadora individual.

Dividiré aquestes accions en tres nivells: econòmic, pràctic i psicològic. Aquests tres nivells, sempre segons el meu punt de vista, tenen un grau de dificultat creixent i, per això, ens demanen un nivell creixent d'implicació en la nostra acció transformadora. Com sempre el que explicaré en el que segueix no és ni molt menys una recepta a seguir, són un conjunt de percepcions i suggerències que formulo en base a l'experiència pròpia i la informació que he anat obtenint en la web i en la bibliografia relacionada amb el tema que ens ocupa.

Nivell econòmic: podríem dir que aquest nivell es pot resumir amb la pregunta, què fem amb els nostres diners? I això afecta bàsicament a com els guanyem, on guardem els que no utilitzem immediatament i com els gastem. La qüestió de com els guanyem, hores d'ara ja és molt complicada i molt personal, per tant, no hi entraré. El que sí que comentaré és com els guardem i com els gastem. Pel que fa a on els guardem jo diria que, com ja he dit altres vegades, hi ha un risc de tenir sumes considerables en comptes bancaris. Pel que fa als petits estalvis, fugiria de productes financers arriscats, evidentment de les inversions en borsa i de les grans entitats bancàries que, francament i com ja vaig comentar, a nivell internacional, moltes estan sent investigades per blanqueig de diners. Una menció important també al que ja he comentat en d'altres posts: el poder que tenim com a consumidors. I aquí cal veure de ser el que anomenaria consumidors conscients: saber i informar-nos del que comprem. Això vol dir triar en l'oferta que tenim segons tres paràmetres bàsics, per a mi en ordre decreixent d'importància. Primer la localitat del producte i del comerç: consumir productes locals, anar a comerços locals i intentar evitar grans superfícies comercials. Segon, la temporalitat del producte: en la qüestió dels aliments per exemple fruita i verdura de temporada, pel que fa a d'altres productes, triar els que siguin més durables fugint de les modes o del disseny i intentar, en la mesura del possible, evitar l'obsolescència programada, veient de reutilitzar, i aprofitar el mercat de segona mà. Finalment, primar la funcionalitat envers l'estètica: les coses són coses i, dins un cert marge raonable les coses estan al nostre servei perquè fan una funció, tant aviat com el valor estètic passa per davant de la funció que té aquest objecte en concret, comencem a servir a l'objecte en lloc de que aquest objecte ens sigui útil.


Nivell pràctic: què faig en el meu dia a dia? Si bé les indicacions del punt anterior poden semblar també pràctiques (que ho són) el que vull separar aquí és una manera de fer que ens implica molt més en la pràctica quotidiana. Per tant, tot i que el nivell anterior exigeix un cert nivell d'implicació, en aquest el compromís amb el canvi és més alt.
En primer lloc m'agradaria incidir en el pla B, que ja he comentat en algun post. El nostre quefer diari ha de permetre un cert espai per anar elaborant una alternativa de vida a mig i llarg termini. Cal pensar què és el més plausible segons la nostra situació vital i començar a posar les bases per avançar en aquesta direcció. És molt útil en aquest sentit fixar dates i objectius dins un calendari raonable.

Per altra banda, pel que fa a les qüestions pràctiques també cal anar cercant estratègies per actuar a nivell personal en els nostres entorns més immediats, no per convèncer a ningú sinó per anar transformant el nostre estil de vida en una direcció més resilient. Un dels aspectes més importants és els hàbits que tenim i com fer una transició, transformant o adaptant l'estil de vida actual, per un de futur més adaptat a la degradació socioeconòmica que hi haurà. Els hàbits no només ens permeten anar en una direcció de més resiliència material, sinó que cal que siguin pensats també per recolzar una resiliència psicològica, de la qual en parlaré en el següent punt. Un dels hàbits que podem començar a canviar és iniciar una progressiva desconnexió dels mitjans d'informació de masses, reduïr el nombre d'hores connectats a la xarxa, nombre d'hores de televisió o ràdio, etc. Cal que cerquem i trobem alguns espais i algun temps (o activitat) que ens permetin relaxar-nos i alliberar les tensions i si ja tenim aquestes activitats o espais, estudiar si són vulnerables a canvis de situació econòmica o a canvis en el lloc de residència. Un altre punt important pel que fa a l'acció pràctica és mirar d'implicar-nos o de col·laborar en grups que estiguin conscienciats respecte el problema energètic, hi trobarem el suport que dóna trobar gent amb perspectives i actituds semblants.

Nivell psicològic: En aquest nivell l'important és treballar el canvi d'actitud. És a dir, veure quins aspectes de la nostra manera de pensar i d'actuar estan influïts pel que anomenem BAU (fer les coses com sempre). En aquest sentit, cal una auto-crítica constant i esforç diari per poder tenir o aproximar-nos a:

1. Tenir un concepte holístic del món. El mètode científic mal aplicat a d'altres disciplines ens ha portat a assumir que sempre el tot és format per la suma de les parts. Així, analitzem tot en parts que mirem d'entendre per poder controlar. Tenim tendència a fer-ho fins i tot a nivell personal i en les nostres activitats diàries. Però, tot sovint, el grau de satisfacció que percebem d'allò que anem vivint no es pot analitzar disseccionant la vida en parts i valorant-les per separat. Aquesta manera de fer és la que porta a mirar de fer accions que, al cap i a la fi només són pedaços en un sistema que fa aigües per tot arreu. Per tant, treballar per arribar a gestionar les qüestions personals des d'una perpectiva holística, de conjunt, ens aportarà, al seu torn, una altra actitud respecte el que fem i com ho fem.
   
2. Transmetre el missatge del perquè de la degradació socioeconòmica mitjançant accions a nivell individual. Aquí ja no val la típica actitud de 'fes el que et digui, però no el que jo faci'. Arribats a aquest nivell de compromís cal entendre la urgència de fer més que no parlar. A mesura que el temps vagi passant hi haurà més i més gent que es fixarà en com el canvi d'actitud i les accions que  l'acompanyen impliquen, a la llarga, una opció de vida molt diferent de la que estan acostumats i que, a més, planteja molts avantatges que d'altra forma no veurien.
   
3. Trencar concepcions morals i religioses de la nostra actitud, aquesta ha de basar-se en el coneixement del món i la constant revisió auto-crítica d'aquest coneixement. Fugir del maniqueisme i ser conscients que tot canvi passa per diferents etapes, però que el que de veritat ens impulsa a canviar no és la raó, és la part emocional que conforma el nostre caràcter i personalitat. En aquest sentit doncs, potser és útil tenir en compte de no aferrar-nos a idees o projectes i tenir un cert grau de desmenjament respecte al que, en un moment donat, ens funcioni. Això serà molt útil en un futur cada cop més incert.
   

Però benvolgut/da lector/a, es preguntarà com portar a terme això? Doncs, en primer lloc cal constància, paciència i equilibri. Cal cercar estratègies personals (que potser seran úniques) fugir de les receptes i ser molt flexibles. Hauríem de copsar que en la societat actual, l'anomenada societat del coneixement, tenim això, una gran capacitat d'obtenir i manipular informació, però molt poca capacitat per relacionar-la i utilitzar-la per millorar la nostra acció social sobre el món. És a dir, hi ha coneixement, però no saviesa.
En definitiva, el punt aquí és procedir a la inversa del raonament que, quan exposem el problema de l'Oil Crash i el Peak Oil ,sovint salta com un mecanisme automàtic: el problema ve de les instàncies que tenen el poder. No, rotundament no, ja he argumentat que el problema ve de com interactuem amb el nostre entorn, per tant canviant la manera d'interactuar (i el que he exposat en aquest post és només un esbós d'un possible canvi) canviarem la societat. Cal actuar, però hem de ser els primers a fer-ho, és la nostra responsabilitat, pel nostre futur i pel dels que venen al darrere.
Salutacions,
SZD

Superpoblació... i anar fent l'orni!

(http://isiria.wordpress.com/2008/07/22/population-bomb-ticks-louder-than-climate/)

Benvolguts/des lectors/es,

Fa poc he estat en una reunió dins el marc d'un congrés internacional sobre com estudiar d'una forma integrada els efectes del canvi climàtic en els ecosistemes marins i, en particular, en les pesqueries. En aquesta reunió o grup de treball (érem uns vint participants) hi havia experts en diverses àrees relacionades amb la pesca, l'ecologia i el canvi climàtic, hi havia doncs científics de primer nivell, alguns d'ells treballant en les prediccions sobre l'augment de temperatura global. Els temes tractats han estat interessants i, potser, en faré un post més endavant perquè hi havia un membre de l'IPCC (el grup d'experts que assessoren els governs sobre les qüestions referents al canvi climàtic i l'escalfament global), amb el qual he pogut tenir un parell de xerrades interessants. No parlaré ara doncs de canvi climàtic sinó del que em servirà per introduir el tema d'aquest post: la gent que és a un cert nivell científic i que és en contacte amb la part de gestió i de política és molt conscient del Peak Oil i de que, al cap i a la fi, el problema al qual ens enfrontem és poblacional. Pel que es pot entreveure del que diuen (com sempre, mai ho diran públicament i obertament) és que, quan es fa esment al problema del creixement de població, hi ha en la majoria dominant de gestors i dirigents l'actitud d'intentar obviar aquesta qüestió per raons político-ideològiques, d'interessos econòmics clars i per por a provocar un enfrontament entre diferents estats que faci que possibles acords en d'altres matèries se'n vagin en orris. Però, ¿perquè el control de la població és un tema tabú en els gestors i per tant també en la població en general? Miraré de donar la meva opinió, però abans d'això posem-nos una mica en antecedents històrics.

Un dels primers científics que va establir les bases sobre la relació entre població i recursos va ser Thomas Malthus. Dic que va ser un dels primers perquè hi ha antecedents de que els pensadors i polítics, en altres èpoques ja n'eren conscients d'aquest problema. Ho podem trobar, per exemple, en els escrits del pensador llatí Tertul·lià. Però bé, prenem doncs la teoria de Malthus com a primera constatació de la dinàmica que segueix el binomi població-recursos (aquí entenc com a recursos tot allò material que serveix per mantenir una persona viva: menjar, aigua potable, combustible per mantenir la calor, roba, etc.). Segons la teoria malthusiana, la població creix mentre hi ha recursos disponibles, quan aquesta passa la capacitat màxima de persones que suporten els recursos del sistema (el que en ecologia s'anomena capacitat de càrrega del sistema), aquesta decau molt per sota d'aquesta capacitat i, de fet, decau molt més ràpidament que ha crescut (bàsicament col·lapsa), això permet tornar a créixer a la població en el futur, perquè hi ha, un altre cop, recursos disponibles.

En un sistema, com en el que vivim, amb recursos finits sempre arribarem doncs a un punt en que s'acaben 'esgotant' aquest recursos perquè, senzillament, no arriba tot per a tothom. Hi ha actualitzacions de la teoria malthusiana, recentment en P. Turchin té treballs que relacionen la superpoblació amb les guerres, com ja vaig comentar en un altre post. 

Llavors, vist des d'aquesta perspectiva, el problema no és tant els recursos com el creixement de la població. Bé, i aquí és quan arribem al centre del problema del perquè controlar la població vol dir aturar el creixement d'aquesta, és a dir, impedir que cada vegada hi hagi més gent al món i per tant, en cada un dels estats del planeta. 

(http://www.un.org/esa/population/publications/longrange2/WorldPop2300final.pdf. Estimacions del creixement de la població mundial segons Nacions Unides)

El total de població depèn de dues taxes o ritmes: la taxa de natalitat (nombre de naixements per unitat de temps, posem, per any) i el de mortalitat (nombre de morts per unitat de temps, posem, per any). Si el nombre de naixements globalment és sempre més gran que el de morts la població creix. Per tant, un control de la població es pot fer de dues maneres, i una és òbviament, incidint sobre el nombre de naixements. Això és el que fan els països industrialitzats de forma 'espontània'.  També hi ha una altra manera, forçant per una política restrictiva i un control ferri a que la gent tingui menys fills, com va fer la Xina amb la política del fill únic. Ah! Com pot pensar el lector/a espavilat, hi ha també una altra manera de reduir la població i és amb la taxa de mortalitat: fent que mori més gent que la que neix durant un any. Però clar, aquesta segona opció tot i que ha estat la més utilitzada per la raça humana en la història, no és, precisament, la més humanitària, no creuen? Doncs bé, diríem que només ens queda com a opció humanitària, plantejar el control de la població actuant sobre la taxa de natalitat. Suposem que això és fa, sigui perquè hi ha unes autoritats que ens obliguen o perquè tot el món es posa d'acord en tenir menys fills. Cosa difícil aquesta segona, perquè els humans tenim una compulsió innata per reproduir-nos, encara que això ens porti a un gran patiment i al risc d'autodestrucció, la qual cosa ens situa com a col·lectiu, més aviat a nivell dels bacteris o virus que al nivell de mamífers o primats i, per descomptat, molt lluny d'aquest auto-anomenament prepotent que és l'home que sap (no sembla que, com a col·lectiu, sabem gaire cosa més que destrossar tot el que toquem).

En fi, deia que, sigui a les bones o a les males, acceptem reduir la pulsió reproductiva. Aquí ens trobarem amb 'problemes', el més greu dels quals és el que s'anomena envelliment de la població. Aquest envelliment de la població és degut a que la diferència entre natalitat i mortalitat va creixent també en el temps degut a que la vida de les persones s'allarga, és a dir, cada cop històricament vivim més anys. Si en un moment determinat es decideix reduir la natalitat, i tenim gent gran que, en essència, és mantinguda pels més joves, llavors aquestes generacions diem-ne de transició, hauran de suportar tota la càrrega de mantenir a la població més gran, empobrint-se, en conseqüència. No només això, sinó que ningú pot assegurar que amb una reducció dràstica de la població activa es pugui fer front al problema sense una gran tensió social. De fet és un problema que hores d'ara afronten els xinesos (per si no fos greu això, ells, a més, tenen el problema de que hi ha molt més homes que dones entre la població més jove...). Doncs bé, es troben que les generacions en edat laboral actual han de mantenir els pares per tots dos costats. Bàsicament, dues persones (un matrimoni, tots dos descendents fills únics) en manté quatre (teòricament, és clar, és l'estat el que ho paga i la reducció de població no ha estat tant dràstica perquè fora d'àrees urbanes no s'ha seguit la política de fill únic tant estrictament). Imaginem que passaria en la situació en que l'esperança de vida és l'actual i tenim pares i avis mantinguts per fills únics. Ja podem detectar aquí un problema greu, no troben? Clar, davant d'això ja veuran què deuen pensar els polítics i dirigents a alts nivells: no hi volen ni pensar, ni parlar-ne! Perquè què faria vostè si fos un polític que, potser, al cap de quatre anys ja no té cap responsabilitat davant d'una complicació d'aquestes? Doncs la temptació més forta és pensar que ja s'ho trobarà qui vingui al darrera...

Si benvolgut/da lector/a m'ha seguit fins aquí, podrà entendre perquè hi ha una certa censura sobre aquest tema i perquè quan algun científic ha publicat algun llibre que ha tingut un cert ressò parlant d'això, com en Paul Ehrlich (amb el llibre 'The population bomb'), doncs hi hagi hagut un linxament mediàtic per desacreditar a la persona i el seu treball, en lloc de veure d'ajudar i seguir fent recerca en aquesta qüestió.

En les xerrades sobre Oil Crash, quan s'aborda el tema de la població, les opinions basculen entre la innocència paternalista i el cinisme per esgotament o renúncia. Per altra banda, quan algunes persones insinuen de vegades que augmentarà la mortalitat amb, per exemple, les guerres, el que es pot dir és que en una guerra hi ha una reducció per efecte directe i indirecte de tota la població (joves i vells). Però no només això, una guerra és una experiència traumàtica social i, com a tal, generarà seqüeles en les generacions següents. Seqüeles que en una situació de col·lapse permanent poden arribar a ser desastroses pel que fa a un futur amb dificultats ja no energètiques sinó ambientals importants (d'això ja en parlaré en un altre post). Així estan les coses i com sempre quan arribem a aquest punt, em ve al cap aquella frase que atribueixen a A. Einstein: 'només conec dues coses infinites en aquest món: l'univers i l'estupidesa humana, tot i que no estic gaire segur de la primera'.

Però els he de ser franc benvolguts/des lectores, em resisteixo a admetre l'opció cínica de pensar que, vist el que hi ha, només resta esperar que tot s'ensorri com més aviat millor. No, és clar que les coses estan molt malament i estaran pitjor. És clar que el futur que ens espera en certs sentits fa por. Però no ens queda altre remei que intentar tirar endavant, explicant el problema i fent-ne la màxima difusió. Sent crítics amb tots i amb tot, però al mateix temps sempre aportar d'aquesta crítica una visió constructiva.

Salutacions,

SZD

Mites i realitats (V): Revolució i consum.

(http://indervilla.com/frog-photo-wallpapers/frog-after-diner-hd/#sthash.KBOsGrGo.dpbs)


Benvolguts/des lectors/es,
Fa temps que intento entendre per un costat, el perquè de l'immobilisme de les classes dirigents i els lobbies de poder respecte a la situació actual i, per l'altre, l'apatia general i falta de reacció de la població que veu com, cada cop de manera més palesa i ràpida, es va empobrint. Com ja vaig introduir en un altre post, una hipòtesi d'aquest immobilisme i de la falta de reacció és que, precisament, aquestes classes dirigents, estiguin intentant guanyar temps mitjançant l'estratègia de la granota bullida. Aquesta estratègia es basa en el símil de posar una granota en una olla d'aigua freda i anar escalfant l'aigua poc a poc, aquesta acabarà morint en l'aigua bullint sense adonar-se'n (si la posem directament en aigua bullint, saltarà ràpidament fora de l'olla). Per tant pot ser que s'estès intentant derivar el col·lapse cap a una degradació controlada de la situació socioeconòmica. Si això fos així tenim, en l'acció i pensament d'aquestes classes dirigents i lobbies de poder, un efecte 'pinça'. Per un costat la pròpia inèrcia del sistema, que tendeix a mantenir la dinàmica fins que col·lapsa (tal com vaig escriure en l'anterior post). Per l'altre, el fet de que les persones amb informació real del que passa i amb un cert poder d'actuació pensin, davant de la impossibilitat de predicció temporal exacta del col·lapse i la incertesa que genera aquesta impredictibilitat, que, de moment, l'estratègia menys arriscada és intentar guanyar temps i anar-se posicionant pels canvis a venir. Aquest posicionament passa per bloquejar la informació 'problemàtica' i mantenir la il·lusió d'un futur millor, mitjançant els mètodes de propaganda. Alerta! No estic dient que hi hagi una conspiració ni res semblant, sinó que en front d'una situació, com l'actual, amb múltiples factors desencadenants de col·lapse, les estratègies causa-efecte de resolució dels problemes, tant útils fins ara, es veuen totalment desbordades. I, per tant, en aquest sentit, la millor opció és no confiar en les masses sinó mantenir-les ignorants i alienades al màxim (per això la passivitat general). Perquè no confiar en la reacció de la gent? Al cap i a la fi això és la democràcia, no? Per entendre aquesta psicologia cal, potser, consultar l'opinió d'alguns sociòlegs que adverteixen sobre el distanciament de les classes socials (diferències entre rics i pobres). Quan la diferència entre rics i pobres és molt gran, s'acaben comportant, de fet, com espècies diferents. I això és, precisament, per la raó que apunten altres estudis: que les persones amb un nivell de riquesa molt alt veuen reduïda la seva capacitat d'empatitzar. Aquí tindríem un mecanisme d'altrització (que vaig explicar en un altre post) del qual (a diferents nivells) tots en formem part, sense adonar-nos-en: vivim en la nostra bombolla incapaços de sentir una empatia que generi accions transformadores pels més desafavorits, els quals viuen (molt lluny) en la misèria, des de sempre. Què passarà quan siguem, precisament nosaltres, els que estem en la situació dels que ara ignorem?
Però perquè és tant difícil assumir aquesta (nova) realitat, tant per a la societat com per als dirigents? Perquè la solució més fàcil és la negació i l''anar fent'? Doncs, senzillament, perquè la gestió del problema toca temes tabú. Tabú per a qualsevol gestor actual. Hi ha molt de material sobre el tema i, qui s'informi una mica arriba sempre a la mateixa conclusió: el problema que patim no és res més que un problema poblacional. Això ja ho van apuntar els científics del Club de Roma, i els fundadors-inspiradors de l'economia ecològica com Georgescu-Roegen. Qui estigui interessat pot veure que, a nivell acadèmic hi ha un reconeixement del problema que patim. Sense anar més lluny, a casa nostra mateix, podem trobar material tant interessant com el discurs del Paul Erhlich quan li van concedir el premi Ramon Margalef. Tot i així, qualsevol insinuació als gestors o polítics del problema poblacional al que s'enfronta la humanitat, sembla que xoca contra una religió negacionista que refusa fins i tot de parlar-ne, dient que és una idea neo-malthusiana. Això ho vaig constatar fa uns mesos, quan vaig assistir a unes jornades sobre economia ecològica. Hi havia conferències molt interessants i entre els conferenciants alguns de renom mundial. Doncs bé, les cares d'aquests parlaven per elles mateixes quan, en el debat vaig plantejar el fet que, al cap i a la fi el problema de la crisi mundial era poblacional i que això des del punt de vista biològic era d'una evidència inqüestionable. El que vaig deduir (ningú m'ho va dir, però em va semblar evident) és que no es pot parlar de població si hom vol seguir tenint finançament pels projectes de recerca... no cal dir res més, no?.

(http://voiceoftruthblog.com/consumerism-the-stumbling-block-of-a-generation)

Així doncs el camí més fàcil de les decisions dels centres i grups de poder, passa (i segurament passarà) per aplicar mesures de contingència que intentin suavitzar el sotrac, i mantenir una desinformació constant a través dels mitjans de comunicació de masses, que recordem-ho, no només ens filtren la realitat sinó que també ens creen necessitats il·lusòries per seguir consumint com autòmats. Aquesta actitud miop de les elits dirigents, no només retarda el conflicte sinó que (com suposo que ja deuen saber ells mateixos) pot amplificar-lo quan finalment es desencadeni, però suposo que això, de moment, no és l'important per aquests grups de poder. Com ja vaig dir, el sistema ha creat unes super-estructures: les multinacionals, que adquireixen un comportament autònom tal com ja vaig dir (només cal donar un cop d'ull a la teoria dels sistemes dinàmics i la complexitat per entendre què són i com funcionen aquestes superestructures). Per tant, també com ja vaig dir en el post anterior, no hi haurà pas decreixement organitzat, només col·lapse desorganitzat. Des del meu punt de vista, no hi haurà pas una revolució que, tal com pretenen els moviments antisistema, refaci tota la societat i impulsi un model més just i equitatiu, en equilibri amb l'entorn. Més aviat el sistema que tenim intentarà resistir a ultrança fins que implosioni totalment. Segons el meu parer doncs, penso que en les pròximes (dues?) dècades acabarem arribant a la fase tres del col·lapse, segons el model d'Orlov.
Arribats a aquest estadi del raonament hom pot pensar: 'no és possible, la gent no ho aguanta tot, al final reaccionarà, com ja ho ha fet de vegades'. Sento desil·lusionar-los però caldria donar un contrapès a aquesta línia argumental. Com exemple m'agradaria recordar la història de com les dictadures han arribat al poder en alguns llocs (Alemanya, la Xina, l'antiga Unió Soviètica, Cuba...). S'activa un moviment de base per 'refer' les estructures, i aquest mateix moviment de base 'revolucionari' acaba esdevenint una ombra grotesca del que havia volgut ser, aquesta deformació passa per trepitjar drets humans i democràtics i per transformar-se, al final, en allò que volia combatre. Amb això no vull dir que no hàgim de pensar en un canvi, sinó no estaria escrivint això. El que dic és que aquest canvi ha de ser d'una natura diferent als que, dins de la història moderna, s'han anat succeint. Ho he introduït en d'altres posts: el canvi necessari passa per abandonar la societat de consum i, això passa per deixar de ser consumidors. Consumidors en el sentit ampli, de bens materials, però també d'idees i de les conseqüències d'aquestes idees.
Quin podria ser un escenari probable i, segurament, el més desitjat per les elits dirigents actuals? Doncs que la situació es vagi degradant lentament, tant socialment com econòmicament i política. És a dir, que anem tendint cap a una situació com la que viuen mots països sud-americans, amb alts índex de criminalitat, corrupció i pobresa. I que hi tendim prou lentament com perquè ens puguin bullir com la granota que comentava al principi. Aquest és un escenari força probable. L'escenari BAU. Ens aboca això a una situació de desesperació? Depèn. A la llarga o a la curta la situació de degradació portarà al col·lapse de les gras estructures de poder que hi ha en aquest món globalitzat i se'n reduirà doncs l'abast i la influència. Aquesta pèrdua d'abast i d'influència al col·lapsar, provocarà escletxes en el mateix sistema i és en aquestes escletxes que poden sorgir i créixer els brots del nou paradigma. Però perquè aquests brots es desenvolupin i acabin generant un nou paradigma cal estar preparats. I estar preparats no només vol dir tenir informació sobre com adaptar-nos a una situació extrema, sinó, a més, com arribar a assolir un cert grau de desmenjament psicològic respecte la tendència general del que s'anomena opinió pública, que no és res més que l'opinió prefabricada d'alguns personatges clau, col·locada estratègicament en els mitjans de masses. Estar preparats és doncs començar a assumir psicològicament els diferents escenaris amb els que ens podem trobar. Estar preparats psicològicament pel que ha de venir no és una tasca fàcil perquè les situacions que ens podem trobar en el col·lapse de la societat industrial ara mateix no són assumibles. Per exemple, si cerquen informació sobre quina és la situació a Portugal o a Grècia es podran fer el càrrec del que ens espera: no sé si ho hauran notat però a les notícies no hi ha pas cap informació sobre la situació social d'aquests estats, no em sembla, precisament, cap casualitat. En fi, començar a preparar-se pel futur vol dir passar a l'acció i trobar vies de desconnexió que ens puguin ajudar a rebaixar la tensió quan aquesta es faci insuportable. Pensem que el fet de saber que el futur, segons el punt de vista de la societat industrial, és molt negre, no ens converteix precisament en immunes a les situacions de desesperació que es poden donar (i es donaran) en la població quan les circumstàncies empitjorin. Més aviat al contrari. Per tant, si no cerquem mètodes per trobar estones de pau enmig d'un ambient agressiu, hostil i amb alts graus de desequilibri psicològic, estarem exposats igualment a reaccionar de la mateixa manera que la resta de població, la qual no tindrà cap informació de què passa exactament, però sí que intuirà que els estan enganyant. Així doncs, tal com diu la Carolyn Baker, ens hem d'esforçar en trobar espais de gaudi i de joia enmig de la creixent tensió i desencís social. Cultivar la resistència, a més de la resiliència, a nivell psicològic, perquè quan arribem al punt en que el col·lapse de la societat industrial faci apareixer les primeres escletxes en el sistema, les poguem aprofitar per oferir una nova perspectiva del món, que ens porti a un futur molt diferent del que, encara ara, ens pretenen vendre.
Salutacions,
SZD

Mites i realitats (IV): El perquè del (necessari) col·lapse

(http://collapseofindustrialcivilization.com/tag/mangled-jet-stream/)

Benvolguts/des lectors/es,

Per introduir el tema d'avui deixeu-me començar amb un exemple metafòric. Suposem que hem de pujar una muntanya molt alta, el seu cim queda per sobre els núvols de manera que no sabem ben bé com d'alta és. En la nostra pujada comencem a peu i, al cap d'un temps de caminar, ens trobem amb un ruquet que utilitzem per continuar pujant, per tant, ara ja anem més de pressa. Seguim pujant i, al cap d'un temps trobem un carro amb una mula que ens permet anar carregant aliments pels animals i per nosaltres en el nostre viatge. Uns dies més tard trobem un cotxe espatllat que arreglem, aquest cotxe, com que només el volem per pujar i ens pren molt de temps arreglar-lo, el muntem amb l'imprescindible: fem només que el motor i la direcció funcionin, la resta (frens, sistemes de seguretat, ràdio, etc.) ho llencem per inservible en aquesta pujada. Un cop enllestit el cotxe deixem el carro i els animals i continuem la nostra pujada, que ara es fa més ràpida, malgrat que el pendent cap al cim també és més pronunciat. I així pujant arribem un bon dia al cim, i en arribar anem carregats de tot el que hem anat recollint pel camí, els records del nostre viatge cap al cim i moltes coses que, suposadament, ens ajudaran a tenir un descens còmode per l'altre costat. I és en aquest punt on cal decidir com emprendre la baixada. Sabem que el cotxe no té frens i que baixar amb el cotxe i tot el pes és perillós en extrem. Si albirem els primers kilòmetres de ruta de descens veiem que el pendent no és molt pronunciat així doncs, ens animem a començar a baixar amb el cotxe carregat, sense frens, pel suau pendent que s'insinua, esperant, innocentment, que aquest pendent sigui semblant per a tot el descens.

                                          (www.lamussara.org)

No continuo el relat de la baixada en cotxe pel pendent, sense frens, ja podem suposar com acaba... la nostra situació actual és, precisament, aquest descens de la muntanya, i no ens decidim a baixar del cotxe per salvar la vida, pensant que podem arribar a baix amb tota la càrrega que hem anat acumulant en la pujada. Perquè aquesta metàfora del cotxe? Doncs perquè moltes vegades, quan parlem de decreixement, pensem que es pot aplicar una 'solució' decreixentista a nivell global, canviant alguns hàbits i fent petits maquillatges. No crec que això sigui possible. Ep! Aquí no estic dient que no puguem adaptar-nos al que vingui. Senzillament, dic que si hi ha d'haver un canvi aquest no serà mai a gran escala ni, molt menys, espontani. 

També m'agradaria aclarir que moltes vegades quan es parla de decreixement o de disminució en el consum energètic es parla com si fóssim en un sistema reversible i simètric (com en el cas del cotxe al cim de la muntanya): reduïm el consum d'energia per habitant un tant per cent i sempre trobarem un temps passat on aquest consum era el que hem calculat i, llavors ve la reflexió errònia: no es vivia tant malament en aquells temps. On és l'error? Doncs primer ho diré en termes matemàtics i després en termes més planers. Fer un argument d'aquest tipus no té en compte ni la tendència de la comparació (comparem una tendència positiva en el sistema envers una tendència o pendent negatiu: pujant no calia frenar el cotxe baixant, sí) ni la derivada (en el costat dret de la corba de Hubbert la derivada és més gran que en el costat esquerre: la velocitat del cotxe de pujada és molt diferent de la de baixada). Dit en altres paraules: si comparem amb el passat no tenim en compte que el sistema té memòria i que aquesta memòria precisament abans del Peak Oil ens anava a favor. El que teníem per costum, el que havíem aprés sobre com funcionava tot a gran escala, és el que passaria més o menys en el futur (tot anava a més, tot creixia, tot millorava). Però és que, a més, el ritme del canvi (en el passat en positiu, en l'actualitat en negatiu) era més petit del que hores d'ara començarà a ser habitual. És a dir, tot anirà a menys, però ho farà d'una forma cada cop més ràpida i més inesperada i, per tant, ens portarà, a nivell col·lectiu a una incapacitat més gran d'adaptació. En aquest cas la memòria del sistema, que es tradueix en els nostres hàbits i creences sobre com funciona el món, ens va en contra.

I aquí trobem doncs una raó més del perquè del (necessari) col·lapse. Precisament, perquè fins i tot els decreixentistes estem, si fem una revisió prou crítica, imbuïts de BAU. Ens agradaria que, trobada una recepta, aquesta es pogués aplicar de forma generalitzada, per així evitar el patiment a gran escala que veiem en el futur proper. Però això no és possible. Fa temps que vinc dient que la societat moderna és una societat immadura: una cosa és parlar d'individus, que poden entendre el problema amb el que ens enfrontem, l'altra els mecanismes socials i els hàbits i idees apreses i arrelades fortament en l'inconscient. I, benvolguts/des lectors/es, com ja he dit moltes vegades, el canvi que cal fer requereix un canvi de paradigma, un canvi d'esquemes mentals i de relacions entre individus i, això no es pot portar a terme sense un canvi en l'inconscient individual que produeixi, per tant, un canvi en les estructures emergents col·lectives. Cal que com a societat aprenguem dels errors. Aquest aprenentatge passa, com en el cas d'un infant, necessàriament, per un cert grau de patiment i això, socialment, és un cert grau de col·lapse. No reflexionarem com a col·lectiu fins que no veiem la misèria al carrer, fins que no tinguem un entorn insegur i violent, fins que l'opulència que ara és generalitzada quedi reduïda a una minoria extremadament petita i fins que assumim que el futur mai no tornarà a ser com ens havíem acostumat.


Socialment i com a espècie ens hem d'enfrontar al pas de la joventud a la maduresa: comença el declivi. El canvi necessari passa perquè a nivell social s'accepti, per xoc si voleu, és a dir, a les males, el col·lapse i el decreixement innegociable. Llavors ens trobarem amb diversos escenaris repartits per tot el globus però que, bàsicament, podríem reduïr a dues classes. La primera, aquelles societats que intentaran mantenir-se en una joventut perpètua depredant com i quan puguin, durant un temps (fins desaparèixer) mantenint-se en un síndrome de Peter Pan col·lectiu. I, la segona, aquelles que, assumint el declivi de la maduresa, acceptaran aquesta amb els seus inconvenients i avantatges i, precisament aquestes, seran les que tindran més possibilitats de perdurar.

L'adaptació al col·lapse de la societat industrial, portarà temps i, socialment, podríem proposar guiar-nos pel model individual de Klüber-Ross de les fases del dol, però aplicat a nivell col·lectiu. Aquest model de cinc estats que ja he comentat en un altre post, ens pot ser útil per mirar d'entendre si el comportament col·lectiu va madurant per acceptar el que és inevitable. Tot i que si hem de fer cas a la història recent, en les crisis que hem patit fins ara no hem passat de la fase de la ira (que ha portat a guerres pels recursos). És a dir, la possibilitat d'un mimetisme social de les fases del model Klüber-Ross podria donar-se com a recepta pel comportament futur del col·lapse de la societat industrial. Això només és una suggerència agosarada (segurament un sociòleg no hi estarà d'acord) però, més enllà dels estudis pioners de Tainter i Diamon, hi ha hagut algun intent d'enfrontar el que pot significar a nivell sociològic el col·lapse de la societat industrial? Caldria reflexionar-hi.

Salutacions,

SZD

Mites i realitats (III): crisi i identitat.

(http://www.discoveringidentity.com/2009/10/27/identity-trend-9-identity-analytics/)

Benvolguts/des lectors/es,

La crisi multifactorial actual (ambiental, energètica, econòmico-financera, política...) és una crisi de model. I un model és una visió del món i un sistema de creences amb el qual ens identifiquem i que, per això mateix, ens permeten funcionar i projectar-nos cap al futur. La visió del món i l'estructura mental que tenim actualment ens porta a una actitud enfront del que ens envolta, i aquesta actitud mental a una manera d'actuar individual i com a col·lectiu. Fins al present i en el futur proper, la societat occidental globalitzada ha pres un model que l'ha mantingut en una identitat fortament immadura. Aquest punt de vista ja l'he tractat en d'altres posts, on parlava dels conceptes bàsics que acceptem com a veritats inqüestionables i que, de fet, són els que ens portaran al col·lapse de la nostra civilització industrial.



El col·lapse de la civilització industrial implicarà un xoc per a la majora de la població i aquest xoc portarà a una crisi de valors que, en la majoria dels casos, pot conduir a un refús superficial del passat, mantenint-ne però l'essència ideològica. Per posar un exemple, és molt probable una justificació i acceptació de la violència i de la repressió com a eina per eliminar tot allò 'podrit' del passat i mantenir un cert ordre, aquesta violència però, neix de la idea d'un món predatorial on preval i sobreviu només aquell més fort i adaptat a l'entorn. Per tant, des del meu punt de vista, cal un marc conceptual nou que redefineixi la relació inter-individu, per així possibilitar la generació d'estructures emergents (conjunt d'individus, societats o organitzacions) diferents que estiguin més en harmonia amb l'entorn.



El nou marc d'interrelació cal que canviï la visió del món com un lloc de depredador-presa o de lluita per la supervivència, cap a una visió més àmplia, és a dir, cap a una visió on no hi hagi una aproximació de societats o individus la raó de ser dels quals és l'explotació de recursos (entesos aquests com persones, animals o coses) sinó un concepte d'interacció individual i col·lectiva que estigui centrada en l'equilibri. En aquest sentit doncs, cal proposar una desmaterialització i una desobjectivització de la societat. Des del meu punt de vista per canviar la societat cal canviar la relació entre individus i, per canviar aquesta, cal que canviem la relació o l'actitud que tenim els individus cap a nosaltres mateixos. Preparar per tant, psicològicament a les persones pel nou escenari mundial, hauria de ser l'objectiu essencial. Pensem-hi, en l'educació actual moderna quin pes es dona a l'auto-coneixement, la gestió emocional i l'acceptació del propi cos i personalitat? Evidentment que gran part de la tasca d'educació de les generacions més joves cal que recaigui i recau sobre l'entorn familiar. Però aquest ambient familiar beu també directament i és molt influenciat pels mitjans de comunicació de masses, que al seu torn projecten un missatge i una ideologia totalment mental i materialista; generant un cicle que es reforça en la profundització de la banalització i la 'cosificació' de tot el que ens envolta. En aquest sentit, el marc educatiu hauria de donar eines tant als pares i familiars com als alumnes per poder tirar endavant en un procés de creixement i maduració individual. Això no és així, i caldria anar fent els passos necessaris per canviar-ho. Per això, cal emfatitzar, en aquest procés de transformació que viurem, la gestió emocional que ens porti a l'acceptació de la nostra part més tòxica, tant individualment com col·lectivament.



Cal doncs, repeteixo, canviar l'enfoc del món com un paratge de caçadors-preses en un món en essència agressiu, enfront d'un enfoc centrat en un món en equilibri dinàmic enmig d'un paratge d'interaccions no necessàriament hostils. I l'acceptació vol dir acceptar la part 'negativa' ponderant-la i objectivitzant-la. Això no vol dir negar la realitat: violència, misèria, mesquinesa, engany... són actituds que haurem d'afrontar i superar i que, cada cop més, seran presents en el nostre entorn i, potser, en nosaltres mateixos. Per fer front doncs a aquesta realitat que anirà emergint amb el col·lapse de la societat industrial, cal identificar les diferents estratègies de negació: per exemple, el pensament positiu mal entès n'és una. Voler centrar-se només en allò que ens fa sentir bé per fugir del missatge 'pessimista' no ens porta a afrontar una realitat que cada cop serà més dura. Voler fugir de les emocions negatives (ira, cobdícia, etc.) és només reprimir una part tant humana com ho són la fraternitat i la generositat. Penso, tal com exposa de forma brillant la Carolyn Baker, que l'acceptació dels sentiments i emocions que ens fan sentir malament, forma par del procés de dol, tant necessari per poder madurar.



Per entendre el que acabo d'exposar respecte a la negació us explicaré la teoria sobre l'actitud vital d'un bon amic i company de feina, perdoneu el llenguatge una mica barroer que faré servir, però intento amb aquest treure una mica de ferro a l'assumpte. Ell diu que tothom en aquesta vida té una quantitat determinada de merda per menjar-se, i que hi ha dues maneres de fer-ho, segons quina actitud es prengui a la vida o quina sort tinguem. La primera és anar menjant-se-la poc a poc, en aquest cas tenim més números de poder-la processar i anar digerint-la. Això seria precisament acceptar el col·lapse progressivament sense intentar fugir-ne i oblidar-lo. La segona és anar esquivant-la i haver de menjar-se-la tota de cop, amb la qual cosa és probable que siguem incapaços de digerir-la. Ja veiem que si anem negant i no fent res, ens podem trobar que al final, per molt que tinguéssim la informació del que aniria passant, ens trobarem tant o més enfonsats que els que d'entrada ni ho sospitaven.



Cal acceptar doncs que el col·lapse de la societat industrial no té una solució dins el BAU, per tant, si ens sortim del BAU, la crisi i el col·lapse que patim i patirem no és un problema, és un procés natural, i com a tal l'hem d'entendre. Prendre distància del BAU amb tot el que comporta és essencial per a una transició personal i col·lectiva. Prendre distància ens ajuda a desidentificar-nos amb el que, fins ara, hem cregut que érem, com a societat i com a individus. Això és necessari perquè el model ideològic (i dic el model, no els models perquè al cap i a la fi totes les propostes basades en el creixement segueixen, en essència, un model que ens porta al col·lapse) que teníem es farà cada cop més inútil.



Deixar d'identificar-nos amb el model ideològic actual és el primer pas per poder adaptar-nos al futur. Hem de cercar estratègies personals per aconseguir construir un model diferent que, en molts aspectes, serà totalment personal, però en qualsevol cas, serà radicalment diferent a l'actual. Si ens trobem perduts, i no sabem com podem començar, és molt útil, potser, pensar com volem que aquest nou model a nivell personal no volem que sigui, què és allò que volem canviar? A partir de la resposta a aquesta pregunta, començar a esforçar-nos per aplicar-ho a nivell personal en primer lloc. Assajar els canvis a nivell individual ens donarà eines i experiència d'allò que funciona i d'allò que no. Ens aportarà estratègies necessàries per navegar i orientar-nos en una realitat que cada cop serà més diferent a la que ens aniran 'explicant' des dels mitjans de comunicació de masses.



Finalment, només un apunt que em sembla important per començar a construir aquest nou entorn que ens espera. Cal centrar-nos en viure, no en sobreviure. Un peakoiler no podrà ser mai, des del meu punt de vista, només un supervivencialista (aquell que es construeix un búnquer per resistir els temps difícils) a nivell psicològic o nivell material. Un peakoiler cal que sigui aquell que no només sobreviu en un món difícil i de vegades terrible, sinó aquell que sap trobar les estratègies per poder generar espais de gaudi i de pau, de generositat i de suport en un món en col·lapse. Un peakoiler doncs cal que treballi per assumir la responsabilitat d'acceptar que tot té un final, tot. Tant des de l'esfera personal com en l'esfera social i global. D'aquesta acceptació naixeran les estratègies quotidianes per deixar enrere un món de predadors que té, al cap i a la fi, també els dies comptats.
Salutacions,
SZD

Mites i realitats (II): corrupció i col·lapse

(http://seekyt.com/define-corruption/)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui toca el tema estrella, el tema d'actualitat des del començament de la crisi: la corrupció. Anem primer a veure la definició del DIEC:

f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte. Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua.

I per corrompre: 
1 1 v. tr. [LC] Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana. La calor corromp la carn. Miasmes que corrompen l’aire. 
1 2 v. tr. [LC] per ext. Un text que copistes maldestres van corrompre. 
1 3 intr. pron. [LC] Amb tanta calor, la carn es corromp. 
2 1 tr. [LC] Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums).Certes doctrines corrompen els costums. Corrompre el gust del públic. 
2 2 intr. pron. [LC] Costums que s’han corromput. 
2 3 tr. [LC] Desviar (algú) de la rectitud, del deure. Mala gent que corromp els joves. 
2 4 tr. [LC] Induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir. Corrompre un jutge amb diners.

Per tant, ja veiem que el concepte de corrupció implica deshonestedat, falta d'ètica o de moral i d'integritat. Si prenem una certa perspectiva històrica de la crisi, la idea de corrupció ha estat present des de la fallida financera als EUA, és a dir és va vendre que tot era culpa d'unes operacions financeres fetes més enllà de l'ètica i que van ser permeses per les autoritats corresponents. Si fem un salt en el temps veiem que, cada cop més, es destapen escàndols de suborns, financiacions il·legals de partits polítics, banquers que abusen de la bona fe o ignorància dels clients, etc. És a dir, davant de l'opinió pública general es ven la idea de que una gran part dels problemes que tenim i del mal funcionament del sistema és a causa de la corrupció de les elits dirigents, tant econòmiques com polítiques.

Davant d'aquest estat de la qüestió m'agradaria fer dues reflexions. La primera és que, evidentment la corrupció no és la causa de la crisi, perquè bàsicament la corrupció és inherent a qualsevol sistema que estigui basat en el creixement. És a dir la corrupció és efecte, no causa. Si en fos la causa abans de la crisi, molt abans, quan 'tot anava bé' llavors no hi havia corrupció? És evident que n'hi havia, si es així, per què la crisi ara i no fa deu o quinze anys?

Per tant la causa de la crisi és l'esgotament de recursos que, amb un sistema corrupte s'aguditza. Però repeteixo, la corrupció ha existit sempre en la història de la humanitat. I aquí ve la meva segona reflexió: la corrupció no és inherent a la natura humana. Sí que és inherent però, als humans tant aviat formen part d'un sistema que és basi en l'acaparament de béns.

(http://en.wikipedia.org/wiki/File:Schurz_Corruption.jpg)


Perquè doncs la corrupció ha pres força en la població com a raó per justificar la crisi? Doncs, des del meu punt de vista, per dos motius. Primer, la corrupció permet assenyalar culpables clars, fixats en persones o col·lectius. Per tant, una causa clara i definida aporta un punt de fixació que, emocionalment, permet canalitzar el patiment i la frustració per un fet (la crisi) sobre el que no en tenim cap control directe. Segon, si hi ha una causa clara, eliminant la causa s'elimina l'efecte: acabada la corrupció acabada la crisi, i retorn al que teníem abans. És el mateix de sempre: canviar-ho tot, perquè no canivïi res. Deixeu-me insistir, aquí la frase seria: és el sistema, estúpid, el sistema! En definitiva, creure en la corrupció com a causa de tots els mals de la societat proporciona la tranquil·litat de tenir una causa solucionable amb facilitat: fer net amb els corruptes. Segons aquest punt de vista, no és pas un problema de recursos, que seria més difús i que plantejaria un canvi més radical. 

Ho podem il·lustrar amb un cas històric. Les diferents dinasties xineses són un exemple del que és un sistema relativament tancat on les crisis periòdiques que porten al canvi de dinastia són degudes a problemes de recursos envers la població existent. Però al mateix temps, els governants xinesos de totes les dinasties no van afrontar mai aquest problema directament (com sí que ho van fer els japonesos) sinó que es van centrar en poder controlar la corrupció, per altra banda incontrolable quan els recursos es fan cada cop menys abundants.

Si som una mica honestos, el problema de la crisi és que ens afecta d'aprop i, precisament ara, quan ens toca d'aprop, la població en general es planteja certs mecanismes que, fins abans de la crisi, ningú qüestionava en veu alta: els vols a un euro a Londres, les vacances al Carib en ressorts de luxe, o la pobresa i misèria que obligava a centenars de milers de persones a fugir dels seus llocs d'orígen per anar a sobreviure (de vegades posant en perill la pròpia vida) a llocs on hi havia una sòcietat del benestar. No estic acusant a ningú, només vull assenyalar, posant-me a mi el primer, el fet de que, si parlem de corrupció i, per tant, de qüestions ètiques caldria que fessim abans una revisió honesta de la societat i dels individus que en formem part, no creieu?


I tot això ens porta, a part del factor psicològic de l'externalització de la responsabilitat en el cas de la corrupció, que ja em sembla prou preocupant, al fet de que, al cedir aquesta responsabilitat també es delega l'acció per suprimir aquesta corrupció a tots els nivells, començant per l'individual. Quin futur se'ns planteja des d'ara mateix? En una societat en col·lapse, és evident que cada cop hi haurà més casos de corrupció i per tant més canalització de la frustració cap a determinats objectius o caps de turc. El col·lapse portarà a fer més evident les ineficiències del sistema i, entre elles la corrupció en serà la principal o una d'elles fins que arribi un punt en que els ciutadans fugin de l'administració i busquin maneres paral·leles o alternatives de gestionar les seves necessitats col·lectives o individuals. 

Aquesta degeneració ètica que porta el col·lapse en si mateix, ens planteja doncs escenaris que, fins ara, no estavem acostumats a viure, però que ben aviat seran el pa de cada dia. Per posar-vos un exemple d'allò al que em refereixo, és el que estic vivint actualment al meu lloc de feina. Davant de la imminència del col·lapse de la institució (una agència de l'Estat Espanyol, la meitat dels treballadors de la qual són funcionaris)  la reacció és de negació del que està passant (eren molt clares les cares de shock de molta gent després de que se'ls expliqués la situació en una reunió de tot el centre). La qüestió clau aquí és que, malgrat la preocupació sincera i la constatació de que la situació no s'havia donat mai, la majoria encara no és capaç d'afrontar la crua realitat: contractats eventuals (primer, i després funcionaris) perdrem tots, de forma directa o indirecta, la feina. L'educació en època de creixement fa que certes situacions no siguin assumibles per la majoria. Per tant, per negar doncs aquesta situació es planteja el problema com una qüestió de 'mala gestió' des del ministeri corresponent. Cert que hi pot haver una mala gestió, no ho nego. Però el que ens farà perdre el lloc de feina i ens arrossegarà a tots cap al col·lapse no és pas un problema de mala gestió en els temps passats. El que ens durà al col·lapse serà precisament, la mala gestió en els temps presents, per no voler afrontar un futur que ens horroritza, però que de forma inexorable ens acabarà atrapant, vulguem o no.

Davant d'aquest panorama, hi podem fer alguna cosa? Rotundament sí, però el primer pas és admetre aquest futur dur que ens espera. No s'hi val a negar el que vindrà, mirant de fugir en les rutines diàries que, encara ara podem fer, perquè quan la situació sigui crítica i ja no puguem dur a terme aquestes rutines, llavors haurem de mirar de cara a la realitat d'un món que no reconeixerem com a nostre i que, per tant, no estarem preparats per afrontar. Què hem de fer? Primer pas, com ja he dit en d'altres posts és mirar d'acceptar el que hi ha, un cop acceptat podem començar a preparar-nos, físicament i mental pel col·lapse de la societat industrial.

Salutacions,

SZD 

Mites i realitats (I): Renovables i oligopolis

(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEga2ucFsNq8NgtMWvWvFvgrHJAcq8gfbY974x2QBFuSAbxP3n28STSOQIvKlR6hQtTLNE7OtRNe74MkpIL6KdyQ5la5F9yH3w2qbBXNjPdfyvQUr7tscgUWAdv55POPUgYe7dU_M1pL9S22/s1600/abandoned+wind+turbines.jpg)


Benvolgut/des lectors/es,
Enceto una sèrie de posts per discutir alguns punts que, pel que veig darrerament en els mitjans de comunicació de masses, cal anar clarificant. Més que res per la influència i la hipnotització que exerceixen i, sobretot, perquè sent aquest un bloc dedicat bàsicament a gent conscienciada és important aportar contra-arguments a algunes imbecilitats que de vegades surten als telenotícies. Els mitjans de comunicació, en general i amb comptades excepcions, estan 'desvirtuant' l'opinió pública en una direcció que, sota el meu punt de vista, és molt preocupant. Per tant, la meva intenció en aquest i els següents posts és tractar d'aportar una visió un pèl més crítica que la que darrerament es va difonent i la majoria de la societat creu  com a veritable (sí, sí, creu, perquè tot el que surt a la televisió es creu amb més força del que ens expliquen i/o podem raonar).

Començaré doncs per una idea que està prenent cos en els sectors, diem-ne, conscienciats, sobre el problema de la crisi energètica. Que quedi clar per endavant que penso que cal desenvolupar les renovables com una estratègia de transició a una societat poc depenent de combustibles fòssils, però no penso que aquest desenvolupament s'hagi de fer a qualsevol preu (i quan parlo de preu no parlo de diners). Així doncs, quan hom participa en debats sobre renovables sempre, de forma indefugible, surt la idea de que els oligopolis energètics aprofiten la crisi per 'frenar' el desenvolupament de les renovables, pressionant al govern perquè retiri les subvencions a la fotovoltaica i la eòlica. Sembla ser que hi ha una mà negra d'interessos foscos que van en contra de les renovables perquè sinó aquestes triomfarien. Em perdonaran els lectors però aquesta teoria de la mà negra em provoca una gran recança per dos motius. El primer perquè em sona a teoria de la conspiració i, per deformació professional, en sóc al·lèrgic. El segon motiu és que si no és conspiració si que em sona al mateix argument de 'la mà dels mercats' en que creuen els economistes clàssics: el mercat tot ho acaba solucionant. Doncs bé, de la mateixa manera que el mercat no ho acaba solucionant tot (ho estem veient en aquesta crisi) els oligopolis (si és que n'hi ha) no van 'contra' les renovables. Prefereixo benvolguts/des lectors/es, veure-ho d'una altra manera, sense teories de la conspiració i sense pensament màgic d'una mà invisible que ens va a favor o en contra.



No podríem pensar que, potser, és que les renovables no són tant bon negoci com pretenen els que es dediquen al negoci de les renovables? I potser és que no són tant bon negoci, sobre tot, en el sistema capitalista actual, que pretén retorns ràpids i exponencials de les inversions. Les renovables no representen un retorn de la inversió ràpid a menys que no estiguin subvencionades i, hores d'ara, és dubtós que presentin un retorn gran (comparable a les no-renovables) sense un suport dels combustibles fòssils. Per tant, davant d'aquesta perspectiva, pretenen que uns sectors la raó de ser dels quals és obtenir guanys quasi-immediats, inverteixin en el que és, als seu ulls, un mal negoci? (repeteixo, dins el paradigma econòmic actual). És més, fins ara les renovables s'havien desenvolupat degut a la financiació (en part) dels estats. Bé, en un moment en que els estats comencen a col·lapsar i que l'entorn econòmic fuig del risc i de les inversions a llarg termini per por a no obtenir-ne els retorns esperats, qui hi invertirà? Doncs la situació és clara, cada cop l'estat més afeblit i amb menys recursos es preocuparà per uns problemes que considerarà més urgents: la situació de creixent tensió social i convulsió política. Perquè invertir en renovables si en realitat no hi ha problema amb l'energia no-renovable? Recordo que als mitjans de masses la crisi és econòmica i financera, sense base física d'esgotament dels recursos, per tant la inversió en renovables pot acabar-se veient com una excentricitat típica de hippies mentre hi ha gent que passa gana. Perquè gastar en molins de vent quan la societat té problemes 'més importants' que resoldre? Si és tant bon negoci, que hi inverteixi el sector privat. Aquesta serà, desenganyem-nos, l'actitud de l'estat en el futur si no hi ha un canvi de paradigma. Per tant, veient les coses des d'aquest punt de vista, els 'oligopolis energètics' no van contra les renovables, senzillament intenten mantenir el seu BAU que, recordo, és implícit en el sistema en el qual vivim.



Per altra banda, hi ha autors que diuen que les renovables no són més que extensions dels combustibles fòssils i que, per tant, no està clar si són possibles en un món que funcioni sense ells. Evidentment, ningú pot estar segur de que aquests científics tinguin raó o s'equivoquin, però el que està clar és que el problema de desenvolupar les renovables, presenta a més del problema de la dependència actual dels combustibles fòssils per instal·lació i manteniment de les infraestructures, el problema de l'escalabilitat que ja vaig comentar en un altre post. No és gens clar doncs que sigui assenyat apostar-ho tot a una sola carta (renovables), sense abans plantejar-se una estratègia de decreixement en el binomi població-recursos.



Per tant, les renovables no són la solució a la crisi energètica i no ho són bàsicament perquè en el paradigma del creixement res és solució a l'esgotament de recursos, és una equació sense resolució. Per tant, en lloc de pensar en termes de BAU pel que fa a les renovables caldria canviar potser de forma de pensar i ser molt més autocrítics, deixant de banda el 'sinó ets amb mi estàs en contra meu' tant típic del pensament superficial actual, que etiqueta i classifica ràpidament. Cal parar-nos a pensar el com i el quan. Repeteixo, no estic dient que no hàgim d'apostar per les renovables per al futur, estic dient que no ho podem fer amb el paradigma usual fins ara.

Per posar un exemple, pel que fa a les renovables, s'intenta copiar el model de les fòssils pel que fa a l'abastiment de la demanda. Per mi això és un greu error, fonamentalment perquè la demanda actual basada en fòssils presenta pics de potència que són fàcilment assumibles cremant el que sigui (petroli, carbó o gas) més potència? més cremem! però amb les renovables aquesta equació no és tant clara. Per tant un desenvolupament renovable passa necessàriament per un canvi d'hàbits i usos de consum energètic. I això darrer passa per tornar a un estil de vida que al cap i a la fi s'assemblaria més al de fa dos segles que a l'actual, perquè no cal reinventar la roda: fa tres generacions la societat era més resilient en moltes coses, sobretot amb els hàbits.

Així doncs, a part de les diferents raons que he donat, n'hi ha una que em sembla de les més importants, com ja vaig comentar en el post anterior,  si ens entestem a plantejar les renovables com la substitució de les fòssils i ho fem a qualsevol preu (per mantenir el model existent) ens podem trobar amb un problema greu, en un futur proper, de subministrament d'aliments a nivell mundial (no només al tercer món). I llavors potser tindrem subministrament elèctric per fer anar els cotxes elèctrics, però no tindrem menjar, i per tant ningú que acabi portant aquests cotxes. Sé que la situació que plantejo és absurda, però em sembla que hores d'ara per poder posar una mica de seny en les discussions que s'estan duent a terme en segons quins fòrums cal demostrar les coses per reducció a l'absurd.

Compte! el que acabo d'apuntar en el paràgraf anterior no és que subscrigui la teoria de 'hi ha coses més importants' i per tant no desenvolupem renovables, no. Dic que cal plantejar-se el problema d'una forma holística però prioritzant, sobre tot, l'alimentació de la població des d'ara mateix.

Finalment, dir que, vistos els interrogants que planteja aquesta qüestió cal actuar amb molta prudència. Des del meu punt de vista, si cal emprar alguna estratègia no pot ser mai de dalt a baix: energia renovable per arribar a alimentació de la població. L'estratègia cal que sigui sempre de baix a dalt: assegurar alimentació no depenent dels fòssils per després arribar a una societat energèticament renovable. Realment quan plantegem l'estratègia de baix a dalt, veiem la magnitud de la tasca a començar: desmecanitzar el camp, agricultura ecològica, localització, reducció de xarxes de distribució, canvi d'hàbits d'alimentació i dieta de la població... en fi, si tot això és difícil i requereix energia  (fòssil, que és la que ara utilitzem quasi totalment) per a una transició no traumàtica. Pretendre anar de dalt a baix és, al cap i a la fi, començar la casa per la teulada.
Salutacions,
SZD