Mites i realitats (III): crisi i identitat.

(http://www.discoveringidentity.com/2009/10/27/identity-trend-9-identity-analytics/)

Benvolguts/des lectors/es,

La crisi multifactorial actual (ambiental, energètica, econòmico-financera, política...) és una crisi de model. I un model és una visió del món i un sistema de creences amb el qual ens identifiquem i que, per això mateix, ens permeten funcionar i projectar-nos cap al futur. La visió del món i l'estructura mental que tenim actualment ens porta a una actitud enfront del que ens envolta, i aquesta actitud mental a una manera d'actuar individual i com a col·lectiu. Fins al present i en el futur proper, la societat occidental globalitzada ha pres un model que l'ha mantingut en una identitat fortament immadura. Aquest punt de vista ja l'he tractat en d'altres posts, on parlava dels conceptes bàsics que acceptem com a veritats inqüestionables i que, de fet, són els que ens portaran al col·lapse de la nostra civilització industrial.



El col·lapse de la civilització industrial implicarà un xoc per a la majora de la població i aquest xoc portarà a una crisi de valors que, en la majoria dels casos, pot conduir a un refús superficial del passat, mantenint-ne però l'essència ideològica. Per posar un exemple, és molt probable una justificació i acceptació de la violència i de la repressió com a eina per eliminar tot allò 'podrit' del passat i mantenir un cert ordre, aquesta violència però, neix de la idea d'un món predatorial on preval i sobreviu només aquell més fort i adaptat a l'entorn. Per tant, des del meu punt de vista, cal un marc conceptual nou que redefineixi la relació inter-individu, per així possibilitar la generació d'estructures emergents (conjunt d'individus, societats o organitzacions) diferents que estiguin més en harmonia amb l'entorn.



El nou marc d'interrelació cal que canviï la visió del món com un lloc de depredador-presa o de lluita per la supervivència, cap a una visió més àmplia, és a dir, cap a una visió on no hi hagi una aproximació de societats o individus la raó de ser dels quals és l'explotació de recursos (entesos aquests com persones, animals o coses) sinó un concepte d'interacció individual i col·lectiva que estigui centrada en l'equilibri. En aquest sentit doncs, cal proposar una desmaterialització i una desobjectivització de la societat. Des del meu punt de vista per canviar la societat cal canviar la relació entre individus i, per canviar aquesta, cal que canviem la relació o l'actitud que tenim els individus cap a nosaltres mateixos. Preparar per tant, psicològicament a les persones pel nou escenari mundial, hauria de ser l'objectiu essencial. Pensem-hi, en l'educació actual moderna quin pes es dona a l'auto-coneixement, la gestió emocional i l'acceptació del propi cos i personalitat? Evidentment que gran part de la tasca d'educació de les generacions més joves cal que recaigui i recau sobre l'entorn familiar. Però aquest ambient familiar beu també directament i és molt influenciat pels mitjans de comunicació de masses, que al seu torn projecten un missatge i una ideologia totalment mental i materialista; generant un cicle que es reforça en la profundització de la banalització i la 'cosificació' de tot el que ens envolta. En aquest sentit, el marc educatiu hauria de donar eines tant als pares i familiars com als alumnes per poder tirar endavant en un procés de creixement i maduració individual. Això no és així, i caldria anar fent els passos necessaris per canviar-ho. Per això, cal emfatitzar, en aquest procés de transformació que viurem, la gestió emocional que ens porti a l'acceptació de la nostra part més tòxica, tant individualment com col·lectivament.



Cal doncs, repeteixo, canviar l'enfoc del món com un paratge de caçadors-preses en un món en essència agressiu, enfront d'un enfoc centrat en un món en equilibri dinàmic enmig d'un paratge d'interaccions no necessàriament hostils. I l'acceptació vol dir acceptar la part 'negativa' ponderant-la i objectivitzant-la. Això no vol dir negar la realitat: violència, misèria, mesquinesa, engany... són actituds que haurem d'afrontar i superar i que, cada cop més, seran presents en el nostre entorn i, potser, en nosaltres mateixos. Per fer front doncs a aquesta realitat que anirà emergint amb el col·lapse de la societat industrial, cal identificar les diferents estratègies de negació: per exemple, el pensament positiu mal entès n'és una. Voler centrar-se només en allò que ens fa sentir bé per fugir del missatge 'pessimista' no ens porta a afrontar una realitat que cada cop serà més dura. Voler fugir de les emocions negatives (ira, cobdícia, etc.) és només reprimir una part tant humana com ho són la fraternitat i la generositat. Penso, tal com exposa de forma brillant la Carolyn Baker, que l'acceptació dels sentiments i emocions que ens fan sentir malament, forma par del procés de dol, tant necessari per poder madurar.



Per entendre el que acabo d'exposar respecte a la negació us explicaré la teoria sobre l'actitud vital d'un bon amic i company de feina, perdoneu el llenguatge una mica barroer que faré servir, però intento amb aquest treure una mica de ferro a l'assumpte. Ell diu que tothom en aquesta vida té una quantitat determinada de merda per menjar-se, i que hi ha dues maneres de fer-ho, segons quina actitud es prengui a la vida o quina sort tinguem. La primera és anar menjant-se-la poc a poc, en aquest cas tenim més números de poder-la processar i anar digerint-la. Això seria precisament acceptar el col·lapse progressivament sense intentar fugir-ne i oblidar-lo. La segona és anar esquivant-la i haver de menjar-se-la tota de cop, amb la qual cosa és probable que siguem incapaços de digerir-la. Ja veiem que si anem negant i no fent res, ens podem trobar que al final, per molt que tinguéssim la informació del que aniria passant, ens trobarem tant o més enfonsats que els que d'entrada ni ho sospitaven.



Cal acceptar doncs que el col·lapse de la societat industrial no té una solució dins el BAU, per tant, si ens sortim del BAU, la crisi i el col·lapse que patim i patirem no és un problema, és un procés natural, i com a tal l'hem d'entendre. Prendre distància del BAU amb tot el que comporta és essencial per a una transició personal i col·lectiva. Prendre distància ens ajuda a desidentificar-nos amb el que, fins ara, hem cregut que érem, com a societat i com a individus. Això és necessari perquè el model ideològic (i dic el model, no els models perquè al cap i a la fi totes les propostes basades en el creixement segueixen, en essència, un model que ens porta al col·lapse) que teníem es farà cada cop més inútil.



Deixar d'identificar-nos amb el model ideològic actual és el primer pas per poder adaptar-nos al futur. Hem de cercar estratègies personals per aconseguir construir un model diferent que, en molts aspectes, serà totalment personal, però en qualsevol cas, serà radicalment diferent a l'actual. Si ens trobem perduts, i no sabem com podem començar, és molt útil, potser, pensar com volem que aquest nou model a nivell personal no volem que sigui, què és allò que volem canviar? A partir de la resposta a aquesta pregunta, començar a esforçar-nos per aplicar-ho a nivell personal en primer lloc. Assajar els canvis a nivell individual ens donarà eines i experiència d'allò que funciona i d'allò que no. Ens aportarà estratègies necessàries per navegar i orientar-nos en una realitat que cada cop serà més diferent a la que ens aniran 'explicant' des dels mitjans de comunicació de masses.



Finalment, només un apunt que em sembla important per començar a construir aquest nou entorn que ens espera. Cal centrar-nos en viure, no en sobreviure. Un peakoiler no podrà ser mai, des del meu punt de vista, només un supervivencialista (aquell que es construeix un búnquer per resistir els temps difícils) a nivell psicològic o nivell material. Un peakoiler cal que sigui aquell que no només sobreviu en un món difícil i de vegades terrible, sinó aquell que sap trobar les estratègies per poder generar espais de gaudi i de pau, de generositat i de suport en un món en col·lapse. Un peakoiler doncs cal que treballi per assumir la responsabilitat d'acceptar que tot té un final, tot. Tant des de l'esfera personal com en l'esfera social i global. D'aquesta acceptació naixeran les estratègies quotidianes per deixar enrere un món de predadors que té, al cap i a la fi, també els dies comptats.
Salutacions,
SZD