Quan el dit assenyala la lluna... tots mirem al Trump

Benvolgudes lectores,
Amb aquest post em vull afegir a l'actualitat informativa d'aquests dies: les recents eleccions als EUA i la victòria del controvertit Donald Trump. En aquest sentit, us recomano les brillants anàlisis que n'han fet companys peakoilers com l'Antonio Turiel, la Marga Mediavilla o l'Ugo Bardi. Tots ells amb posts sobre diferents punts de vista del que estem patint: l'ensorrament d'un model socio-econòmic caduc i obsolet. Tinc poc a afegir als seus comentaris respecte l'anàlisi de les causes de fons del que està passant al món que, en gran mesura, és causa del declivi material i energètic que venim divulgant des de fa temps. Aquestes i d'altres anàlisis coincideixen en senyalar una tendència en diferents àrees, ajuntant revesos polítics per a la imatge de normalitat que ens entestem a mantenir: Trump, Brèxit, l'auge de l'extrema dreta,...
I, honestament, crec que aquesta diagnosi és encertada, i coincideixo en que un punt important és que  cal assenyalar responsabilitats polítiques pel que està passant. Perquè tant Trump, com el Brèxit com l'extrema dreta, venen d'una política anterior nefasta. Això ja fa temps ho apuntava J.M. Greer analitzant perquè en Trump pujava en acceptació. Sé que això serà molt políticament incorrecte, però si ara ha guanyat en Trump és precisament per què hem tingut 8 anys d'Obama. O més ben dit, perquè Obama va arribar al poder per canviar el sistema i, després de vuit anys, la gent se n'ha adonat que el sistema no es pot canviar des de dins, ja que té els seus propis mecanismes de 'compensació' i les seves inèrcies. Per dir-ho en forma d'eslogan Obama era el "Yes, we can" i al final la gent se n'ha adonat que, en realitat "Really, we can't".  Només una classe mitjana/alta adormida americana no ha volgut, com no vol veure la classe mitjana europea, que el problema no s'arregla només votant, el problema no se soluciona de forma simple i còmoda amb el mateix que hem fet els darrers 50 anys. El problema és molt més greu i terrible que el fet que ara surti un candidat a la presidencia de l'única super-potència militar que representa aspectes realment repugnants. Aquesta classe mitjana Americana i Europea, realment fem auto-crítica? Diria que no...
En aquest sentit ara no es vol veure que així com als USA, a Grècia, primer hi va haver un intent de reforma frustrat. Va passar a Grècia, passa ara als EUA i, en certa manera el Brèxit beu del mateix pou emocional. Perquè, què és pitjor? Que malvisquis dignament o que a sobre t'humilïin? La humiliació és el que sent algú quan confia en algú altre, un company, un igual (un president de color, un lluitador d'una classe social desafavorida històricament) que li promet que l'ajudarà i el que acaba fent és una operació de maquillatge. De fet, el mateix sistema, les mateixes elits, ara volien repetir la jugada posant al davant del país la representació d'un altre col·lectiu històricament maltractat (les dones) per un sistema paternalista, masclista i criminal, però no els ha sortit bé. Molta gent als USA ha preferit la ràbia  i el vot de càstig. Perquè et poden enganyar una vegada i poden jugar amb la teva il·lusió, però la gent no és imbècil, per molt manipulable que sigui. Devant d'aquest panorama, què queda? la ira, l'enuig i l'estripar les cartes fruit de la impotència. I aquí ve una reflexió, és que la gent que ha votat Trump ara o vota Le Pen a França, s'ha tornat racista de cop? Realment no, el que passava és que ja era racista, ja era sexista, això ja existia, però quan els recursos són abundants tot queda més difuminat, tot és més passable. El que ha passat és que ara, amb l'absència de recursos, emergeix allò que és inherent en la nostra cultura occidental: el supremacisme, el culte a la superioritat moral i la desigualtat. Perquè si no hi hagués desigualtat, com podríem ser competitius? Si tots som iguals no té sentit sobresortir i trepitjar el cap de l'altre per anar més amunt, perquè entendríem que el que li fem a l'altre ens ho fem a nosaltres mateixos. El que està passant amb aquests fenòmens és que ens està tornant, multiplicada, la nostra hipocresia social i ara, estorats, ens diem: no era això companys! Doncs mireu (companyes) sí és això: i mentre no deixem aquesta superioritat moral que arrosseguen molts moviments d'esquerra i fem autocrítica, humilment, dels nombrosos errors comesos, el terreny adobat pel populisme continuarà creixent.
Precisament, l'eix dreta-esquerra, fins i tot molt de l'anomenat activisme verd és un model obsolet perquè pretèn (il·lusament o maliciosament) transformar el sistema des de dins.  La història ens ensenya que els sistemes humans no s'adapten a condicions de recursos mivants d'energia, els sistemes col·lapsen per falta d'energia... a partir d'aquí en pot sortir quelcom de nou, d'esperançador, però en cap cas el model caduc canviarà de patrons espontàniament.
Tenint en compte això, cal dir que, a curt termini, malgrat que la situació empitjorarà a molts nivells, no ho farà tant de pressa com ara alguns vaticinen (aquesta mateixa inèrcia que comentava, farà que en Trump no pugui portar a terme mesures de canvi radical, de la mateixa manera que l'Obama no ho va poder fer). Per altra banda, també cal tenir en compte que, amb el populisme, la societat del primer món ha deixat l'etapa de la negació per entrar en la de la ira i això, al cap i a la fi, és una notícia de que les coses estan canviant, tot i que ningú pot assegurar que s'arribi a l'etapa final d'acceptació de manera globalitzada.
Com sempre acabo comentant cal fer pedagogia, molta, i ara més que mai cal tenir clar que, contra el que estem lluitant no és només contra unes elits extractives, contra uns poders i uns lobbies amb interessos concrets, la lluita al cap i a la fi és contra la ràbia i la ira col·lectives que sorgeixen de la humiliació i la desesperació social. Ara, més que mai, cal molta autocrítica i molta humilitat, a més de grans dòsis de paciència.
Salutacions,
SZD

El projecte de Llei de Canvi Climàtic de Catalunya: avantatges i aspectes a millorar

Benvolgudes lectores,
Tal com vaig dir en el post anterior, degut a la importància d'aquesta proposta legislativa i a la meva intervenció en ponència com a representant de l'Oil Crash Observatory (OCO) us faré un esbós de quines són, al meu entendre, les principals aportacions de la llei i, per altra banda, quins són els aspectes a millorar que, si es tenen en compte, es podrien incorporar en el text d'aprovació definitiu. Així doncs, primer explicaré quines són les aportacions i avantatges del redactat actual, tot seguit em centraré en quins són els aspectes principals a millorar i finalment acabaré amb unes conclusions breus fruit del que pot significar aquesta llei i, el que és més important, què ens indica sobre el nivell de conscienciació polític i social sobre temes mediambientals.

Introducció

En primer lloc saludar la proposta de llei, ja que és un pas endavant que ajudarà molt a la conscienciació sobre el greu problema que estem patint i que patirem nosaltres i les generacions futures. En aquest sentit m'agradaria emfatitzar que la gestió d'aquest problema (i el del risc de col·lapse) cal adreçar-lo des de moltes vessants, però una de les més importants és la política.

Actualment el discurs polític (i el periodisme i propaganda que se'n fa) a Catalunya es centra en dos eixos: el nacional i el social.

Però afegit a aquests eixos n'hi ha un tercer, l'eix ambiental.

Aquest tercer eix es negligeix constantment. Aquesta llei doncs és un intent d'emfatitzar-ne la importància i, per tant, d'incloure'l en la política actual. Cal tenir en compte que l'eix ambiental és el que controla els altres dos eixos: sense eix ambiental (sense un medi ambient habitable i favorable a la vida humana) no tenim ni nació ni societat, per tant, les polítiques tant socials com nacionals cal que es basin en afavorir un medi ambient (clima, ecosistemes i energia) no degradat. Sense política ambiental ambiciosa no hi pot haver ni política social ni nacional. Això es veu en la figura: a més degradació menys capacitat i recursos per als altres dos tipus de polítiques.

Avantatges/aspectes positius

-És un primer pas necessari i imprescindible. Curiosament aquesta llei que, per les seves implicacions, caldria que es proposes a nivell estatal, es proposa per part d'una autonomia, en un intent de marcar una direcció a seguir que és del tot necessària i urgent. El fet d'estar limitada al marc autonòmic doncs la limita en molts aspectes, perquè són els estats al cap i a la fi els que tenen major marge de maniobra per decidir polítiques de reducció d'emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEH) i per actuar de manera més efectiva des d'una perspectiva inter-sectorial. Per altra banda una llei d'aquestes característiques cal ser aplaudida perquè deixa de costat d'una vegada les estratègies negacionistes del canvi climàtic d'origen antropogènic.

-S'alinea parcialment amb alguns dels objectius de les directives europees (SET-Plan, Energy Roadmap 2050) pel que fa a les reduccions d'emissions de Gasos d'Efecte Hivernacle. Tal com vaig mencionar en el post anterior el projecte de llei proposa clarament l'objectiu de reducció d'emissions un 20% per l'any 2020, seguint les recomanacions que ja existeixen en els diferents plans d'actuació de governs anteriors (com el PECAC 2012-2020). També es comenten les expectatives de reducció al 2050 d'un 80% d'emissions. Cal comentar que l'any de referència pel càlcul, tot i dir que l'IPCC pren el 1990, és el 2005.

-Planteja la integració de les diferents àrees político-econòmiques en un esforç de transversalitat. En aquest sentit. L'esperit de la llei és que serveixi de paraigües per qualsevol iniciativa legislativa en àmbits que afectin directament o indirecta el medi ambient (emissions, pol·lució, política agrària i ramadera, etc.) i per tant és un aspecte positiu i certament ambiciós comparat amb altres legislacions en països industrialitzats.

-Estableix un intent de fiscalització en el marc competencial autonòmic i la necessitat d'exemplificació en l'actuació de l'administració pública catalana. En aquest sentit, ajustant-se al marc competencial actual, planteja només l'actuació sobre el que es coneix com emissions difuses, que és sobre la part que tenen competències les autonomies. Les emissions difuses representen sobre un 70% del total d'emissions de GEH a Catalunya (dades de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic) i fan referència a aquelles emissions de fonts mòbils o no puntuals.

Aspectes a millorar

-Tot i ser un primer pas, cal preveure modificacions més ambicioses segons els futurs tractats internacionals de l'ONU i la UE. En el text es comenta que es poden fer aquestes modificacions però el que cal que quedi clar és que aquestes modificacions seran més restrictives pel que fa a les emissions de GEH, en cap cas més permissives.

-No planteja ni es compromet amb els acords recents de la COP21, ni en les normes europees de reducció d'emissions per al 2030 i 2050. Això s'entén si pensem que la llei va estar redactada abans d'aquests acords de la COP21, per tant seria molt interessant poder-los incorporar.

-La llei, talment com els acords de la COP21 és voluntarista, però més indefinida que els acords internacionals. Cal delimitar clarament uns mínims compromisos en matèria energètica (suport legislatiu, fiscal o d'assessorament) per portar a terme una transició massiva a fonts renovables. A més caldria que, en ser una llei que depèn de només una administració, no fos voluntarista sinó que contingues també un règim de sancions, com qualsevol altre llei important que impliqui cert grau d'urgència social. Si es volen trencar inèrcies de degradació del medi i d'emissions, els incentius són importants però les sancions també, sobre tot en un sistema econòmic que tot ho tradueix a un valor monetari. Així, les sancions per grans empreses que podrien plantejar-se pagar per contaminar (si els surt a compte) caldria que es dimensionessin d'acord amb això, fent impossible aquesta perversió de la sanció, per tal de dissuadir-les.

-Tot i l'esforç de transversalitat cal delimitar objectius clars, sobretot en tres sectors clau: Energia (transició renovable), Agricultura, Ramaderia (foment de la producció ecològica i local) i Pesca (totalment absent en la llei, com si les flotes pesqueres catalanes no depenguessin totalment del dièsel) i transport (reducció del transport privat, racionalització i foment del transport públic).

-Seguint aquesta línia de poca definició hi ha un tímid intent de fiscalitat, excessivament restringida al marc competencial actual, amb un impost als vehicles de motor lleugers. L'aportació econòmica per fer polítiques de mitigació i adaptació prové només d'aquest impost i de l'aportació del comerç d'emissions de GEH, que recapta l'estat Espanyol. En aquest sentit, per exemple, el Fons Climàtic de què parla la llei, depèn en una part molt important de l'estat. Una possible proposta seria: adaptar i coordinar tributs propis del Govern per tenir en compte una fiscalitat climàtica per a una nova estratègia político-econòmica

Conclusions

Tenint aquests avantatges i inconvenients presents, una possible estratègia per una més gran concreció en els objectius a assolir i els mètodes per arribar-hi, es podria basar en tres grans pilars que escric tot seguit:

Suport a les actuacions i iniciatives existents en la reducció d'emissions de GEH i d'implantació d'energies renovables.

Incentivació de: la recerca, la conscienciació social dels reptes a assolir en el futur proper i l'impuls de noves iniciatives en la reducció d'emissions (socials i tecnològiques).

Responsabilització respecte a emissions i dany als ecosistemes. Això vol dir: Sancions + eliminació de subsidis indirectes (o ocults) a fonts d'energia no renovable.

Per acabar, tal com dèia al principi la llei és un primer pas que cal aplaudir, tot i així, aquest primer pas cal que apunti a un desenvolupament ràpid de polítiques urgents decidides (amb mesures més concretes d'incentius i penalitzacions/sancions) en un ambit inter-sectorial integrat. Cal veure amb perspectiva aquesta iniciativa, del redactat final de la llei que s'acabi aprovant acabarem veient fins a quin punt la societat catalana actual està conscienciada de la gravetat del canvi climàtic i, per tant, quina importància dóna la nostra classe política a la gestió d'un dels reptes més importants que té la nostra societat actualment. 

Salutacions,

SZD

El projecte de Llei de Canvi Climàtic de Catalunya

Benvolgudes lectores,

Degut a la meva participació en les compareixences que s'estan duent a terme al Parlament sobre el projecte de Llei de Canvi Climàtic de Catalunya, us faré en aquest post cinc cèntims del contingut d'aquest projecte de llei, que no pretén ser de cap manera exhaustiu. Per a aquelles que en vulguin més informació poden accedir al projecte de llei aquí. En un altre post analitzaré el projecte de llei des d'una perspectiva energètica i ecosistèmica.

El projecte de llei presenta un preàmbul i un articulat en set capítols que en concreten el marc conceptual.

El preàmbul consta de quatre parts que justifiquen i documenten la necessitat de la llei. Bàsicament aquestes tres parts son:

1. Explicació seguint l'IPCC (de les sigles en anglès Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic) de la connexió entre l'increment d'emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) i el canvi climàtic, unes de les conseqüències més importants i mesurables del qual és l'augment de la temperatura mitjana de la Terra des dels nivells de referència pre-industrials.
2. Exposició de les iniciatives a nivell global i Europeu en front de la reducció d'emissions de GEH. Pel que fa les iniciatives Europees, el període de referència que pren la proposta de llei arriba al 2020. En aquest termini cal que les emissions de GEH es redueixin un 20% respecte l'any de referència (1990), s'incrementin un 20% l'ús d'energies renovables en el consum brut d'energia final i es redueixi un 20% el consum d'energia primària degut a l'augment de l'eficiència. Això és coneix com l'objectiu 20-20-20. Es parla del mercat internacional d'emissions i de que l'objectiu 20-20-20, és només un pas cap a l'objectiu més ambiciós al 2050 de reducció d'emissions al voltant del 80-95% respecte als valors del 1990.
3. Reconeixement per part de la comunitat internacional (Nacions Unides) de la importància dels esforços a nivell regional (per sota dels estats) en l'èxit futur de les polítiques d'adaptació i mitigació del canvi climàtic i, per tant, la necessitat d'endegar una iniciativa a nivell del govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya que vagi en la direcció en que apunten les polítiques i tractats internacionals i per tant, no delegar aquest paper únicament a la capacitat legislativa de l'estat, emmarcant, això sí aquesta legislació a les competències de l'estatut d'autonomia català.
4. Justificació de la necessitat de la llei per consolidar i donar coherència a la trajectòria legislativa de Catalunya amb els diferents plans energètics i de mitigació del Canvi Climàtic (Pla marc del Canvi Climàtic del 2008, el PECACC 2012-2020 i l'ESCACC, aprovat el 2013) per una banda. Per altra banda, la necessitat de consolidar la contribució de Catalunya com a entitat 'sub-nacional' en els esforços per fer front al Canvi Climàtic, ja que s'estima que el 80% de les contribucions a nivell global són a aquest nivell.
5. S'exposen les cinc finalitats de la llei: 1) reducció de GEH i impactes del Canvi Climàtic a Catalunya, 2) reforçar les diverses estratègies anteriors en adaptació i mitigació, 3) promoure i garantir la coordinació de tots els instruments de planificació i de totes les administracions públiques catalanes a més de la participació ciutadana, dels agents socials i econòmics, 4) esdevenir un país avançat en la recerca i aplicació de noves tecnologies i 5) Fomentar la projecció catalana a l'exterior en aquest àmbit tant pel que fa a iniciatives de cooperació com en els debats en fòrums internacionals. Finalment es resumeixen els set capítols (amb un total de cinquanta articles), les vuit disposicions addicionals, cinc disposicions transitòries i onze disposicions finals del projecte de llei.

(font: Projeccions de la NOAA: temperatura (2071-2099))

Tot seguit, us faig un breu resum de cadascun dels set capítols de la llei.

1. Objecte. El capítol preliminar determina l’objecte de la Llei, en detalla les responsabilitats, concreta l’àmbit d’aplicació i estableix les definicions a les quals fan referència les disposicions de la Llei.
2. Mitigació. El capítol primer es dedica a les polítiques de mitigació en dos aspectes. El primer aspecte és sobre reducció d'emissions dins un model català de desenvolupament sostenible. El segon aspecte és la creació d'un inventari d'emissions a l'atmosfera segons la llei 34/2007 i com a complement de la xarxa de vigilància de contaminants atmosfèrics actualment en funcionament.
3. Adaptació. El capítol segon aborda els objectius d'adaptació. Recull de requisits per l'assoliment dels objectius dels diferents sectors de manera coordinada en el nou marc regulador. També es reforça el paper del Servei Meteorològic de Catalunya.
4. Integració. En el capítol tercer es recullen disposicions en relació amb el sector agrícola i ramader, de l’aigua, de la biodiversitat, dels boscos i la gestió forestal, del sector energètic, de la indústria, els serveis i el comerç, de les infraestructures, dels residus, de la salut, del transport i la mobilitat, del turisme, de les universitats i la recerca, així com de l’urbanisme i l'habitatge.
5. Estructura administrativa. En el capítol quart es delimiten les responsabilitats del departament de Territori i Sostenibilitat, Es reforça el paper de la Comissió Interdepartamental del Canvi Climàtic i, en el marc del foment de la participació ciutadana en matèria de Canvi Climàtic, es regula el Consell Català del Clima com a òrgan de participació d'organitzacions i institucions. A més s'estableixen criteris exemplificadors sobre l'administració pública i sobre la simplificació i racionalització administratives.
6. Fiscalitat. En el capítol cinquè s'introdueixen mesures econòmiques per fomentar la producció i el consum més net, amb menys impacte ambiental i menys malbaratament de recursos ambientals escassos.
7. Instruments. Finalment, en el capítol sisè es delimita la Creació del Fons Climàtic, que preveu nodrir-se de la transferència de recursos territorials provinents del Fons del Carboni per a una Economia Sostenible. Aquest darrer fons fou creat pel govern de l'estat pel Reial decret 1494/2011, de 24 d’octubre, el qual regula tant el Fons de Carboni per a una Economia Sostenible com el règim del comerç de drets d’emissió. A més es fa referència als programes voluntaris de foment per donar suport a la participació d'empreses, administracions i altres institucions en projectes de reducció de GEH. Finalment, es refereix a la promoció, innovació i desenvolupament del coneixement creant una plataforma digital i col·laborant amb els centres de recerca.

Finalment la llei, tenint en compte la urgència de legislar sobre aquesta qüestió, en una disposició final aborda l’accés a determinats recursos bàsics, i estableix com una nova prioritat social la lluita contra la pobresa energètica, especialment en aquells col·lectius més exposats a la pobresa i exclusió social. 

Veiem que aquesta és una proposta de llei que intenta aportar al marc legislatiu autonòmic una visió ambiental que va més enllà de planificacions anteriors, elevant la lluita, mitigació i adaptació al Canvi Climàtic a rang de llei i en aquest sentit, més que una llei més, pretén ser la llei de política ambiental Catalana. Així doncs cal fer una anàlisi acurada dels avantatges i mancances d'aquesta proposició de llei en el següent post.

Salutacions,

SZD 

Socio-economia d'emergència: el paper dels estats

Benvolgudes lectores,

Abans de fer un esbós de la futura economia post-carboni caldria, potser, veure què funciona i què no en el nostre model socio-econòmic i delimitar clarament quines contradiccions concretes té l'actual sistema, més enllà de la idea que tots compartim de que el que ens ha portat a l'aztucac actual és el creixement a ultrança. En aquest sentit les contradiccions més generals les vaig tractar el post anterior, fent una classificació grollera: pràctiques i lògiques. Les contradiccions lògiques ens porten a veure quins són els paradigmes culturals que més mal han fet als humans i més destrucció han creat en el planeta.

Com també deia en l'anterior post, la manera de trencar la contradicció lògica és invertint els termes que la componen. En aquest sentit, en la societat actual, el nostre sistema de creences es basa fortament en la identificació amb les estructures (divisories) emergents que els humans hem anat creant. Aquestes estructures es creen per les interaccions individuals, talment com un formiguer emergeix a partir de les interaccions de les formigues però el mapa del formiguer no existeix en cap de les formigues. Per aquest mateix procés de creació col·lectiva, els humans construïm les nostres estructures emergents: grups socials, associacions cíviques, culturals o esportives, empreses, conglomerats d'empreses, administracions locals (ajuntaments), regionals o estatals i, en el cim de la piràmide, entitats supra-estatals (organitzacions internacionals i grans empreses transnacionals). Doncs bé, d'una manera o altra, la inèrcia cultural ens porta a identificar-nos amb algunes d'aquestes estructures emergents (sóc seguidor d'un equip de futbol, m'agrada una opció política, pertanyo a un col·lectiu que s'identifica com a nació o m'identifico com habitant d'un estat determinat). És precisament en aquest joc d'identificacions que el nostre comportament es configura en gran part. Un problema bàsic d'aquestes identificacions és que compartimentaritza i esbiaixa la nostra visió del món, filtra la nostra percepció. I la filtra d'una manera perversa perquè ens fa perdre el sentit d'unitat, de formar part d'un tot amb els altres humans i els altres éssers vius que habitem el planeta. I aquest biaix es fa palès en la manera que tenim de gestionar i organitzar-nos políticament, socialment i econòmica. Ja des de l'antiga grècia la política és aquella disciplina o branca del coneixement que ens ajuda organitzar-nos i per tant, la política és la clau de volta i la corretja de transmissió de les identificacions col·lectives. La política és segons el DIEC: 'Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors'. En aquest sentit, l'estructura política que actua de mitjancera entre les estructures de petita escala (de desenes centenars o milers d'individus) a gran escala (desenes de milers o milions) és l'estat. Històricament, la política ha creat estructures (emergents) anomenades estats que, idealment, representen la població d'un territori, mitjançant un sistema administratiu lleugerament diferent en cada àrea geogràfica. Idealment, repeteixo, els estats actuals gestionen els interessos de la majoria de la població i, per tant, li proveeixen els serveis necessaris: sanitat, educació, seguretat en front de la violència i protecció per a les persones més desvalgudes. L'estat s'erigeix en el garant del benestar dels seus habitants, en eina de resolució de conflictes i en aplicador de la voluntat popular (poders executiu, legislatiu i judicial). Així doncs, l'estat és la realitat política última per al ciutadà i la màxima garantia d'equitat. Per extrapolació, s'espera que qualsevol estructura administrativa supra-estatal exerceixi i s'erigeixi com protectora dels ciutadans, els seus drets i les seves llibertats.

Però existeix un altre factor que es contraposa a aquesta realitat política última: l'economia extractiva i el seu paradigma de creixement il·limitat. Així estructures que haurien de complementar-se en benefici dels ciutadans, actuen en sentits oposats en molts casos. Actualment l'economia extractiva es contraposa al principi (teòricament) fundacional de l'estat occidental democràtic: la protecció i representació de les necessitats bàsiques i les llibertats dels ciutadans. Amb el pas del temps però aquesta tensió no resolta ha anat derivant cap al costat de l'economia extractiva (que de fet només 'veu' recursos il·limitats per tot arreu). Tots els estats actuals (i per tant, també les estructures supra-estatals) s'han convertit en agents executors dels interessos, no dels ciutadans, sinó de les grans empreses trans-nacionals que, al seu torn es basen en l'economia extractiva. En principi, els estats democràtics occidentals semblaven tenir uns mecanismes de 'control' de l'administració i de fiscalització del sistema polític, no només a través d'eleccions periòdiques i representants pròxims al ciutadà, sinó a través també del paper de la premsa com agent de denúncia. Com tots sabem, actualment els estats actuen cada com més com representants del poder econòmic globalitzat (grans interessos de corporacions internacionals). Des de corrupció per interessos econòmics ocults fins a les portes giratòries, els estats actuals es veuen deslegitimats, ja que el ciutadà es troba desemparat en front dels abusos de l'economia extractiva. Segons Tainter (a 'El col·lapse de les societats complexes'):

'Tot i tenir una estructura d'autoritat institucionalitzada, una base ideològica i el monopoli de la força, els governants dels estats comparteixen al menys una cosa amb els caps de les tribus de societats caçadores-recol·lectores: la necessitat de reforçar constantment la seva legitimitat.' És a dir, actualment els estats contemporanis estant perdent legitimitat entesa com (segons Tainter):

'la creença del poble i les elits que les normes són correctes i vàlides, que el món polític és tal com ha de ser...' i segueix: 'El suport que els membres (d'un estat) estiguin disposats a donar a un sistema polític és essencial per a la seva supervivència'. Així doncs, la situació actual global és l'inici de l'erosió de la legitimitat dels estats com estructures vàlides per gestionar i defensar els interessos dels seus ciutadans. Sabem com hem arribat aquí: per la creença de que l'economia extractiva actual és la pedra filosofal que, conjugada amb la màgia de la millora tecnològica, és capaç de resoldre tots els problemes.

El punt que cal entendre és que l'economia actual i passada (extractiva) no ha funcionat mai i per tant el seu contra-poder o administrador (l'estat) ha estat una eina pobra i maldestre que de cara als ciutadans s'ha projectat com eficient, però que l'únic que ha fet (i fa) és servir de crossa a un sistema econòmic inútil i cruel. Mentre el planeta presentava una situació que permetia tenir zones llunyanes que funcionessin com abocadors o com a mines de recursos (minerals, vegetals, animals o humans) els habitants dels estats 'desenvolupats' no ens preocupàvem de si el sistema funcionava o no, però quan els límits s'estan fent visibles ens qüestionem els gestors, però curiosament no el sistema socio-econòmic.

La recepta és simple en aquest punt, cal canviar tant l'economia com el gestor (l'estructura estatal): cal dissoldre els estats actuals. Per això cal anar a l'essència de com estan construïts, un altre cop segons Tainter:

'les societats complexes estan focalitzades en un centre, que no cal que sigui necessàriament geogràfic, però que és la font simbòlica de referència de la societat'. Ja veiem doncs que les estructures de gestió que hagi de tenir la socio-economia d'emergència no poden basar-se en els estats actuals i, per tant, cal que estiguin fortament descentralitzades. Aquesta descentralització cal que sigui a més, acompanyada d'una reducció de la complexitat administrativa i social, per tant, és necessària una administració més local amb vincles més febles i poder més reduït com més gran sigui l'àmbit geogràfic que gestiona l'estructura administrativa. Finalment, les grans estructures supra-estatals actuals em temo que en una economia d'emergència han de perdre gran part de les seves funcions coercitives i legislatives per convertir-se en òrgans assessors d'actuació a mitjà i llarg termini, no d'ingerència en política local i a curt termini. Però aquest esquema de com podria ser una economia post-carboni, ja és cosa del següent post.

Salutacions,

SZD

Col·lapse, dol i construcció d'una nova ètica

Benvolgudes lectores,

En aquest post m'ocuparé d'alguns aspectes dels quals ja he escrit algunes vegades, però que, degut a la seva importància, crec que val la pena abordar des de diferents perspectives.  És essencial debatre sobre els aspectes psicològics del Peak Oil i la importància de l'actitud respecte la possibilitat de col·lapse societari degut al Peak Oil (Oil Crash), el Peak Everything i el canvi irreversible dels ecosistemes de la Terra.

En primera instància, l'actitud que prenem respecte aquestes realitats, dependrà de l'estadi en el que estem del procés de dol i, en aquest sentit ja he fet algun post. Però posem-nos en la situació de qui ja ha passat aquest camí i ha arribat a l'acceptació plena de les conseqüències a nivell emocional que comportarà l'esfondrament (o la profunda transformació) de l'actual sistema socio-econòmic. Suposem doncs que tenim la capacitat adquirida mitjançant el procés de dol d'allunyar-nos una mica de la turbulència emocional i el patiment que comporta la comprensió de pèrdua, no només d'allò material que considerem bàsic, sinó (i que per mi és més important) de les nostres creences, la nostra fe en un futur millor (materialment parlant) del que ara tenim.

Si tenim aquesta capacitat, ens adonarem que l'actitud amb la que afrontem el present i el futur és clau. Hem de deixar enrere les antigues creences: competitivitat, èxit, cerca del benestar material a ultrança, egoïsme i auto-centrament, individualisme. Creences que són molt útils per forjar una actitud depredadora: buscar l'explotació (aconseguir, utilitzar i llençar) del màxim de recursos en el mínim temps possible. Entenem aquests 'recursos' com qualsevol entitat física (minerals, vegetals, animals o persones). Per canviar aquestes creences i construir-ne de noves un mètode molt útil, des del meu punt de vista, és fer-ne paleses les seves contradiccions. I, en aquest sentit, les contradiccions són moltes però les podríem classificar en dos tipus, contradiccions pràctiques i contradiccions lògiques.

Les pràctiques són les que tenen més literatura al darrere i es basen en veure que, bàsicament, la predació a ultrança ens porta a topar amb els límits del planeta i, per tant, a la destrucció de la societat actual en forma d'una caiguda de la complexitat estructural (d'això ja fa 40 anys que en tenim evidència). A més, aquesta línia argumental està ben adobada d'exemples històrics (només cal donar un cop d'ull als llibres de'n Tainter, Diamon o Turchin, per citar-ne alguns). El que es proposa a aquest nivell és, per una banda, redissenyar la nostra complexitat social tenint en compte aquestes limitacions (amb més o menys tecno-optimisme) o deixar que el sistema mateix es re-estructuri tot sol (col·lapse) i veure de suavitzar els possibles efectes destructors que pot tenir mitjançant mesures paliatives (aquesta aproximació seria l'adoptada pels col·lapsistes moderats o convençuts). Des del meu punt de vista, aquesta argumentació, tot i que fonamental, té una mancança bàsica: es queda en la percepció purament material i materialista del problema sense poder, en aquest sentit solucionar l'altre costat, lògic i psicològic.

Així doncs cal també tenir presents les contradiccions lògiques d'aquest esquema de creences, i aquestes són les inherents al fet de que, de manera general i global es postula un creixement il·limitat (absència de límits) però per aconseguir-lo de manera ràpida i eficient hem d'imposar límits a diferents escales: individual, social i política. És a dir, per poder predar amb eficiència cal veure als altres humans no com éssers amb necessitats, sentiments, emocions i patiments semblants als nostres, sinó com essencials competidors que, si no guanyem/destruïm/eliminem s'emportaran els recursos que nosaltres necessitem com individus, col·lectius, països o continents. En poques paraules, l'absència de límits ens imposa límits/limitacions internes: socials, col·lectives i personals. Limitacions a diferents escales humanes i geogràfiques. Aquestes creences estan molt arrelades en tots nosaltres. Per exemple en expressions com 'Pensa en global, actua en local' (global: no límits, personal: límits). Aquesta frase, tot i tenir una motivació transformadora, encara es basa en el concepte de veure el món i el que en ell succeeix com un conjunt d'entitats separades a diferents escales: global, col·lectiva, personal. Cal doncs, mitjançant aquesta contradicció lògica construir un nou marc conceptual i de creences. Els principis fundacionals d'aquest nou marc de creences no cal buscar-los molt lluny: si  la predació de recursos amb màxima eficiència es basa en l'establiment de limitacions (personals, col·lectives i geogràfiques) el que caldrà és, precisament, treballar per esborrar aquestes limitacions: personals, col·lectives i geogràfiques. És a dir, la contradicció es desfà quan comencem a treballar per veure que globalment tenim límits, però dins el planeta (en la seva estructura, funcionament i evolució) no existeixen aquests límits.  Només si tots tenim clar els límits a nivell planetari i ens veiem a nivell personal i col·lectiu com una mateixa entitat podem actuar en conseqüència i de manera efectiva.

A part de tot l'apuntat més amunt, Hi ha un altre aspecte que sovint se'ns escapa quan parlem dels límits del sistema: el temps. El temps és la tercera dimensió en aquest esquema tri-conceptual: contradiccions materials, lògiques i el factor temporal.

El temps doncs, és el factor que uniformitza i dilueix les diferències creades, artificialment, pels humans. Per un costat el temps globalitza les 'externalitats' que no hem volgut considerar històricament, retornant-nos, en forma d'efectes propers allò que havíem centrifugat fora del primer món: immigració, refugiats, contaminació, canvis globals en els ecosistemes per l'agricultura industrial, canvi climàtic, etc. Per l'altra, elimina la contradicció lògica que he comentat abans: l'explotació dels recursos que semblaven infinits ens aboca, mitjançant la presa de consciència de que les limitacions internes són impossibles en un planeta petit, a que l'única sortida és l'acció conjunta global, coordinada, i aquesta només serà possible quan prenem consciència de que el que fem als altres ens ho fem a nosaltres mateixos.

Deixeu-me posar, benvolgudes lectores, un exemple per mirar de sintetitzar el que he escrit fins ara. Pensem en que a casa tenim un rebost gran, ple de menjar inicialment i que, degut a que és tant gran mai no ens hem preocupat d'anar posant-hi més menjar, senzillament hem anat agafant el que ens ha semblat, sense criteri i, al mateix temps, abocant les deixalles en el mateix rebost. Ja podem pensar que a mesura que passa el temps, seguint amb aquesta manera de fer ens trobarem amb dos efectes. El primer del que ens adonarem a mesura que el menjar disminueixi és que se'ns fa més difícil trobar-lo (perquè les deixalles que hi hem anat deixant i el desordre en la tria del passat fan que hàgim de buscar més i tardem més en trobar el que volem). El segon fet serà que com més temps tardem en canviar d'actitud, més difícil se'ns farà planificar el que mengem, fins que s'arribi a un punt sense aquest necessari canvi, en que la gana ens farà menjar qualsevol cosa pel temps/cost de trobar-ho en mig de tota l'escombraria que hem anat acumulant.

Com veiem amb aquest exemple, cal primer ser conscients del perill en el qual es troba la humanitat, i només a partir d'aquí es poden plantejar canvis. Un cop ens fem conscients d'aquest perill cal proposar nous paradigmes culturals. Aquesta és una tasca immensa, però totes les persones que ja hem passat el procés de dol i d'acceptació, i som conscients dels límits del planeta, hem d'ajudar a portar a terme. Seguint el que he comentat més amunt, totes som necessàries, precisament, perquè totes estem navegant en aquest vaixell planetari.

Per aportar un granet de sorra a aquest debat conceptual, permeteu-me per acabar, benvolgudes lectores, proposar algunes suggerències de principis/conceptes en els quals podríem basar aquest nou paradigma cultural:

1. Socio-economia d'emergència. La humanitat ha entrat en un estat d'emergència i, com quan hem de fer front a una catàstrofe natural, l'única possibilitat d'acció és la col·laborativa. Cal dissenyar unes polítiques i una socio-economia que tinguin en compte aquest estat d'emergència.
2. Visió crítica. Cal canviar l'actitud d'acceptació acrítica i paralitzant o de crítica reactiva (per efecte d'un ressentiment degut a que sentim que ens han pres o ens prenen allò que consideràvem nostre) cap a una crítica interior (individual) i col·lectiva serena, que neixi d'una actitud constructiva i empàtica.
3. Temps únics. El fet de que hàgim arribat als límits del planeta ens col·loca en una situació privilegiada: la nostra generació és la que ha de gestionar aquesta situació, per tant tenim un temps únic i preciós del que les generacions futures depenen.
4. Accions i efectes. Tenint en compte aquesta situació cal valorar i tenir en compte que totes les accions, totes, tenen conseqüències, cal deixar de ser una societat que no es conscient de les conseqüències dels seus actes i que pot actuar sense tenir en compte les 'externalitats'.
5. Canvis. Psicològicament busquem el confort, la comoditat, la continuïtat i constància i, per tant, una certa absència de canvi, i si aquest existeix, volem que sigui suau i controlat. Però això ens ancora a una percepció del món que és irreal, més enllà de l'acció-reacció lineal i immediata: en intervals de temps més enllà de l'any no podem predir amb exactitud el futur, i menys en un sistema al límit dels seus recursos.
6. Ampliar la visió. Per dissenyar cada actuació, a més de tenir en compte els impactes i/o efectes possibles cal ser conscients de la fragilitat de la nostra societat, cultura i persona. Quan prenem com referència el planeta ens adonem de la futilitat de la nostra existència com espècie, per una banda. Per l'altra, quan ampliem el focus i posem en el seu lloc la nostra cultura en el context d'evolució planetari veiem que, com deia Tainter, aquest període històric que vivim, és una raresa en el decurs de tota la història dels humans. Si tenim en compte això deixarem la característica prepotència humana i baixarem a la humilitat del que en realitat som: un mamífer més dins de tot l'ecosistema planetari que, això sí, té una capacitat destructiva singular.
7. Produir el mínim dany possible. A l'hora de planificar i d'emprendre accions que seran complexes i difícils, cal triar les que menys perjudiquin al conjunt planeta-ecosistemes-humanitat. Això vol dir tenir clar que, a mesura que el col·lapse es faci més evident i profund no hi haurà 'solucions', només estratègies pal·liatives i mitigadores. Caldrà triar, de totes les que es presentin, la que tingui menys efectes destructius a mitjà i llarg termini.

Aquestes set suggerències poden ajudar a plantejar-nos quin sistema conceptual/ètic cal bastir per a la nova societat que sorgirà després del col·lapse (en el pitjor escenari) o de la transició (en el millor). Cal però que tinguem clar que la tasca actual, a més de treballar en el dia a dia individualment i col·lectiva per un canvi de paradigma, es aportar opcions realistes i efectives al sistema actual. I per això, una qüestió fonamental és proposar com ha de ser el nou marc conceptual/ètic/polític en un món post-industrial/capitalista.

Salutacions,

SZD

Petits gestos

Benvolgudes lectores,
El post d'avui l'escriu un lector del bloc i del llibre 'Per què la crisi no acabarà mai', en Xavier de la Encarnación. Parla sobre la importància d'anar més enllà dels petits gestos per aconseguir avançar en la tant necessària transició cultural per adaptar-nos als temps actuals i futurs. Curiosament ell fa referència a un personatge del qual també en vaig fer un post, podeu comparar les dues visions. Us deixo amb en Xavier.
Salutacions,
SZD

Els petits gestos són poderosos... però manifestament insuficients 

L'any 1994, TV3 va popularitzar un personatge conegut com el «capità enciam», que (amb un punt d'ingenuïtat deliciós) provava de conscienciar els espectadors de la importància del reciclatge i l'estalvi energètic per preservar el medi ambient. Més de vint anys després, els problemes mediambientals són cada cop més greus i evidents, però el missatge ecologista mainstream no sembla haver-se sofisticat pas gaire: el futur del nostre planeta sembla seguir depenent de les accions que tots nosaltres fem a títol individual, un ventall d'accions, a més, força limitat. Aquest missatge es troba tan arrelat dins la consciència col·lectiva, que és també la primera línia d'actuació proposada per la majoria de les persones quan descobreixen els reptes que, com a societat, ens planteja l'arribada del pic del petroli. Podríem plantejar-nos per què ha tingut tanta força aquest missatge que fa recaure en les accions individuals el futur del nostre planeta, i una resposta plausible seria que el seu èxit va lligat al fet que apel·la a la individualitat en una societat i un model econòmic que ha fet de l'individu i la individualitat el seu leitmotiv. Per tant, aquest tipus de discursos encaixen a la perfecció en el nostre model social, sense qüestionar-lo. Però considero que aquest tipus de missatge és contraproduent per diversos motius. N'esmentaré només dos: Una de les conseqüències d'aquesta omnipresència de l'apel·lació a l'actuació individual, és que molts de nosaltres hem acabat sobrevalorant l'impacte de les nostres accions, especialment d'aquelles quotidianes i que ens resulten més fàcils de fer (apagar el llum, reciclar, etc.), que són les habitualment publicitades per les administracions públiques. Així, ens hem acabat creient que els petits gestos són la solució, sovint deixant de banda aquells comportaments que poden resultar més rellevants des del punt de vista mediambiental i d'estalvi energètic. Un exemple paradigmàtic d'aquest comportament ens el mostren els resultats dels successius eurobaròmetres sobre actituds mediambientals. De manera continuada, veiem que les accions considerades més importants per la ciutadania són el reciclatge (de manera molt destacada), reduir el consum d'energia a les llars i fer servir el transport públic. Mentrestant, mesures amb un major impacte en termes de consum energètic com aplicar criteris mediambientals en el moment de fer grans compres (habitatge, sistemes de calefacció, viatges, vehicle privat, etc.) o aquells relacionats amb els hàbits de consum o alimentaris (difícilment es podria exagerar l'impacte del sistema agroalimentari sobre el medi ambient i sobre el consum energètic mundial) són poc esmentades. L'altra conseqüència, potser encara més nociva, és l'efecte desmobilitzador que té en bona part dels receptors d'aquest missatge, que es revela en afirmacions del tipus: «jo ja faig el que he de fer, la resta no és a les meves mans». Quan el missatge és que la nostra responsabilitat és actuar fent petites accions quotidianes, la invitació a renunciar a l'acció col·lectiva esdevé massa atractiva. D'aquesta manera, es menysté la importància d'intervenir en els afers públics per produir els necessaris i profunds canvis socials que requereix la situació en què ens trobem immersos. Els petits gestos associats a l'estalvi energètic, el reciclatge i l'eficiència són tan desitjables com necessaris per construir una societat funcional en un escenari en què haurem de viure amb una reducció significativa de l'energia disponible. Però amb això, malauradament, no n'hi haurà prou.

XEG 

El projecte Europeu MEDEAS: recerca sobre la necessària transició energètica

Benvolgudes lectores (1),
En aquest post m'agradaria presentar el projecte europeu MEDEAS. Ho vull fer però des d'una perspectiva diferent a la que s'entén per divulgació científica més convencional i, per tant, sortir una mica de l'estil més fred i objectiu que, per deformació professional, tenim tendència a mantenir com a norma la gent del meu ram. Així doncs us en faré cinc cèntims des del punt de vista de qui l'ha escrit i el coordina. Si en voleu trobar una versió més objectiva, amb les línies de recerca principals i els objectius científics podeu consultar tant la web del projecte com l'article que he escrit per la revista 15/15\15.
Les lectores que segueixen els meus posts hauran vist que, com tothom que escriu regularment en un mitjà de comunicació, mantinc unes certes dèries en explicar i intentar divulgar les causes inherents de les crisis que estem patint. El missatge sempre acaba sent que cal actuar, cal implicar-nos, cal funcionar com individus que transformem el BAU. Doncs bé, seguint una mica aquestes dèries, fa cosa de tres anys vaig decidir que, a més de divulgar i conscienciar sobre aquesta temàtica, potser podia contribuir amb el meu granet de sorra en un altre camp, el de la recerca, per implicar-me més en la necessària transformació social i econòmica. I seguint doncs aquesta idea em vaig plantejar preparar un projecte de recerca per poder investigar quins serien els passos necessaris per fer una transformació de la nostra societat de la magnitud que cal fer. Com que els aspectes a estudiar són molts, em vaig centrar en allò que estava més relacionat amb la meva activitat científica d'aquell moment (de fet, encara hi continuo treballant en aquesta activitat, però cada cop menys): els models oceànics de simulació per ordinador i l'anàlisi de patrons i comportaments complexes a partir de mesures. La idea que tenia era construir un model de simulació de l'evolució de la producció d'energia, dels recursos i de variables econòmiques i socials a nivell global, per després poder-lo aplicar a parts específiques del món (Europa o països concrets). Les lectores informades ja intuiran que existeixen molts models que estudien aquestes qüestions. Un model tradicional en aquesta línia a nivell global és el World3. De fet, la idea no era (ni és) fer un altre model semblant al World3 és, més aviat, prendre'l com una inspiració per veure de crear una eina que vagi més enllà d'un model com el World3, incorporant el coneixement actual en els camps energètic, social i econòmic. Caldria que fos una eina prou flexible i entenedora per poder ser utilitzada per persones que no siguin totalment especialistes en el camp de l'energia, per tal de que puguin contribuir-hi des de la seva perspectiva. Doncs bé, en aquest camí (que no ha estat precisament de roses) vam aconseguir (a finals d'aquest any passat) que la Comissió Europea ens financés el projecte MEDEAS, que va ser l'evolució de les idees que es van anar covant durant els dos anys anteriors. La idea del projecte va anar evolucionant i també el consorci inicial, que va passar de 5 institucions (ICM-CSIC , INSTM , CRES , CIRCE  i UVA ) a 12 (ICM, INSTM, CRES, CIRCE, MU, UVA, ARU, BSERC, IIASA, DUHA, AEA i B4Y). I ha passat de ser un projecte que es centrava en l'àmbit Mediterrani (amb dues institucions espanyoles, una catalana, una italiana i una grega) a ser un projecte amb institucions de 8 estats de la UE (Espanya, Itàlia, Grècia, Àustria, Bulgària, Txèquia, Bèlgica i Regne Unit) a tenir tot el domini en tota Europa. S'hi han implicat persones i grups prou importants com alguns dels que formem l'OCO  (l'Antonio Turiel, l'Antonio García-Olivares, el Quim Ballabrera i l'Emili García), n'Ugo Bardi, el grup de dinàmica de sistemes de la Universidad de Valladolid, el grup de l'Alicia Valero (CIRCE) i agencies d'energia i grups de recerca en sostenibilitat de diferents països a més d'una ONG i una empresa. En el procés per anar perfilant el projecte calia veure què podíem oferir a la recerca que actualment es fa en el camp energètic. I en la cerca de quin és l'estat de l'art me'n vaig adonar de dos punts per a mi molt importants i que vull compartir amb vosaltres.
Primer, és evident que existeixen nombroses iniciatives que tenen en compte el 'Peak Everything', que a Europa els plans d'implementació d'energies renovables i de transició energètica ja estan contemplats com estratègies futures. Només cal donar un cop d'ull al SET-Plan o al Energy Roadmap 2050. Aquestes iniciatives plantegen que pel 2050 es redueixin en un 80% les emissions de CO2, la qual cosa vol dir que Europa cal que implementi ambiciosos plans de desenvolupament d'energies renovables.
Segon, que hi ha una evident manca de transparència i de facilitat d'accés als models energètics més enllà de les agències d'energia estatals o àmbits acadèmics. La dificultat d'accés es dóna en dues vessants: el programari necessari per utilitzar aquests models és sota llicència privada-corporativa (fins i tot per utilitzar el model World3 cal comprar un software propietari: el Vensim). Per tant, si algú vol utilitzar el model que fa servir l'Agència Internacional de l'Energia (AIE) per fer les seves previsions o el model que s'utilitza a Europa (els quals es basen en un software conegut com TIMES-MARKAL) cal que pagui i s'endinsi en la complexitat d'uns models que requereixen molt de temps per aprendre'n l'ús. Així doncs, per una banda, un model complex requereix un temps d'aprenentatge llarg i un cert grau de coneixement previ i això fa que no tothom el pugui utilitzar fàcilment. Però per una altra banda, la producció d'energia es considerat un sector estratègic per a qualsevol estat i, al ser-ho, no es facilita l'accés a informació en aquest camp per a qualsevol usuari interessat. Tot això fa que, tot i que la majoria de recerca que es fa en aquest àmbit, està pagada amb els diners de tots, les eines que utilitza aquesta recerca no siguin públiques. Al final això re-alimenta el fet de que per comprovar o utilitzar els resultats de les simulacions de la AIE per a qualsevol estudiós o persona interessada que no pertanyi al col·lectiu 'propietari' d'aquesta eina, ho tingui difícil i li representi una despesa.
Detectades aquestes mancances, el projecte MEDEAS pretén posar a disposició de qualsevol persona interessada un model de simulació que sigui totalment públic, que es pugui utilitzar amb llicència GNU i programat en un llenguatge que sigui d'alt nivell i relativament fàcil d'utilitzar: Python. Aquest llenguatge és d'ús corrent actualment i amb ell es programen moltes aplicacions.
Per altra banda el MEDEAS també pretén incloure aspectes socials i econòmics en el model i crear una comunitat d'usuaris que vagi creixent, mitjançant un fòrum d'usuaris que pugui aportar els seus programes per a que puguin ser utilitzats per altres usuaris. La idea bàsica del projecte és crear una eina pública, pensada per que els propis usuaris la vagin modificant i expandint, seguint la filosofia de tot codi obert. Per aconseguir això, el MEDEAS té previstes activitats de divulgació com, per exemple la creació d'un MOOC o un formar un comitè assessor en la construcció i l'ús del model.
Finalment, en la part més tècnica, el model MEDEAS, parteix del WoLiM i tindrà tres sub-models: el model global, el model Europeu i finalment un model de país que serà una mitjana de tots els països de la Unió Europea.
Per acabar, deixeu-me sintetitzar en quatre punts allò que pretén el projecte MEDEAS:
1) Construir una eina informàtica per ajudar a la planificació de la transició energètica, tenint en compte aspectes socials, ambientals i econòmics.
2) Aquesta eina informàtica estarà a disposició de qualsevol ciutadà i estarà pensada per una audiència no especialitzada. El programari utilitzat serà Open Source (Python).
3) el model MEDEAS tindrà un disseny modular per estudiar diferents sectors economics i escales espacials. Amb aquest disseny es pretén que s'adapti a les diferents necessitats de cada usuari interessat.
4) Amb MEDEAS es pretén aportar una eina per poder dissenyar de manera més eficient polítiques que fomentin la transició cap a un nou model socio-econòmic basat en energies renovables i respectuós amb el medi ambient.

Us aniré posant al dia a través d'aquest bloc del avenços que anem fent en aquest projecte.
Salutacions,
SZD


(1) Seguint les recomanacions de la lingüista Carme Junyent, deixaré de desdoblar el gènere en els meus escrits.