Energia i complexitat, o perquè l'eficiència a nivell social és una quimera.

(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDSHdbh-S8QL5OTzNshDQXOaLXxbcv-ElJ8CnyJpRRAY25nC7rQssf8n-PvMHMnHSVCYQu_rBqoORmMqcsvhsYpfCfZsPgBU4PPE4a8gMIpJq88HN1YpF9mhsUdLkB-0tb_XAV5kAVs3KU/s1600/eat_earth_0.png)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui desenvoluparé una idea important per entendre perquè és molt difícil que es doni la transició generalitzada i suau d'un món, com l'actual, amb energia abundant, a un altre on aquesta energia ha disminuït considerablement fins a nivells anteriors a la revolució industrial. En un altre post ja vaig donar una raó, més aviat psicològica, de perquè hi ha d'haver un cert grau de col·lapse per tal que la gent 'reaccioni' i faci alguna cosa per evitar un desastre col·lectiu. El concepte que vull explicar aquí el va introduir en Tainter al llibre que ja he citat unes quantes vegades, però en essència, sota una altra formulació, a l'ecologia ja estava enunciat abans.
L'anomenada llei dels retorns decreixents es basa en dues variables: energia i complexitat.
Sense energia una societat no pot existir. Aquí entenem com energia disponible socialment no només aquella que ens permet construir màquines i fer-les funcionar, desplaçar-nos o fabricar substàncies de qualsevol tipus, sinó també com allò que, a través de l'alimentació, permet als humans existir. Només cal recordar que, quan es parla d'alimentació es fan servir les calories (una mesura d'energia) per avaluar la quantitats de menjar per dia necessària per tenir una vida activa saludable.
Per altre costat tenim la complexitat d'una societat. Aquesta s'entén, generalment, com un conjunt de conceptes com la seva mida, el nombre i distinció de les seves parts, la varietat de funcions socials especialitzades que incorpora, el nombre de personalitats socials distintes i la varietat de mecanismes existents per organitzar aquestes personalitats i funcionar com un tot de forma coherent. Quines característiques té doncs una societat complexa? Doncs, per citar-ne algunes: té un alt grau d'estratificació i diferenciació social; molta especialització ocupacional i econòmica, tant pel que fa als individus, com als grups o territoris; un alt grau de centralització, és a dir una gran regulació i integració dels diversos grups econòmics i polítics per les elits, una gran inversió en aquells elements que defineixen 'civilització' (com pot ser arquitectura monumental, literatura i art, etc.), grans fluxos d'informació entre individus, entre grups polítics i econòmics i entre centre i perifèria, una gran integració de territoris en grans unitats polítiques, etc. Suposo que podem trobar en la societat actual globalitzada totes aquestes característiques.
Un cop entenem què és la complexitat a nivell social podem veure que el col·lapse d'una societat és, senzillament, la pèrdua sobtada d'un nivell establert (és a dir, que duri més de tres generacions) de complexitat socio-política. Com de sobtat (o ràpid) cal que sigui aquesta pèrdua de complexitat per parlar de col·lapse? Doncs diríem que aquesta pèrdua de complexitat no pot estendre's fins més enllà de tres generacions.
Doncs bé, la llei dels retorns decreixents diu que l'evolució d'una societat passa per un increment de l'ús de l'energia, que es transforma en un creixement de la complexitat. Aquest creixement de complexitat porta a que els retorns de l'energia invertida en obtenir-ne, cada cop siguin més petits, quedant cada cop doncs, menys marge d'energia sobrant (els anomenats retorns marginals) per invertir en més complexitat. Alerta! No és una relació causa efecte: energia crea complexitat, sinó una relació d'interacció mútua, energia i complexitat van juntes: disponibilitat d'energia es pot traduir en més complexitat que al seu torn ajuda a tenir més energia total que, amb el temps implicarà menys energia sobrant útil per a la societat. Un cop arribat al límit en que el retorn marginal és zero (és a dir l'energia sobrant per invertir en més complexitat), qualsevol petita pertorbació (això pot ser, un canvi en condicions mediambientals o inestabilitat social, per dir-ne algunes) portarà al col·lapse, és a dir, a la disminució sobtada de complexitat d'aquesta societat.
Per altra banda, si recordem el concepte de la TRE (Taxa de Retorn Energètic), dèiem que la TRE decreix amb el temps, és a dir, independentment de la societat o el recurs que analitzem, l'energia útil per a una societat, necessàriament, disminuirà amb el temps. Per tant, ambdós conceptes estan relacionats i són complementaris. La llei dels retorns marginals decreixents és coherent amb la TRE, però ens dóna més informació, perquè ens indica quin és l'efecte sobre la societat de tenir una font d'energia que pugui créixer amb el temps. La física, en particular la termodinàmica, ens ensenya que, l'explotació de qualsevol recurs natural finit està sotmès a una evolució temporal decreixent pel que fa a l'energia neta disponible. La història ens diu que la manera que té qualsevol societat de gestionar un recurs és mitjançant l'increment de complexitat, cosa que la portarà també, necessàriament, a una disponibilitat cada cop més petita d'energia útil sobrant. És a dir, tenim doncs dos lleis d'evolució, per un costat la física, per l'altre la social. Un concepte necessari, el de la TRE: encara que la societat no es fes més complexa, la física (en particular el segon principi de la termodinàmica) la portaria a tenir, amb el temps, menys energia disponible. I un altre, de social, aquesta energia s'utilitza per produir més complexitat (i créixer). Aquestes dues lleis es sumen per portar a un descens encara més brusc que si tinguéssim només el descens físic. Arribats a aquest punt podrem entendre què és en realitat el col·lapse: una adaptació del sistema complex que és la societat, a una situació d'escassetat d'energia útil per aquesta. Un cop la complexitat es redueix, queda més energia per seguir funcionant amb allò que encara queda.
Cal dir, a més, que és molt difícil que, espontàniament, cap sistema complex perdi complexitat sense que canviïn les condicions que el mantenen. Això doncs ens porta a pensar que el col·lapse és inevitable, com ja he dit altres vegades, i que és possible que en el costat dret de la corba de Hubbert es doni una retroalimentació destructiva d'aquest descens en complexitat i de la baixada de la TRE.

Tenint en compte doncs la llei dels retorns marginals decreixents podem entendre alguns dels aspectes i problemes que anem patint en aquesta crisi: des del malbaratament de recursos fins a la creixent pol·lució. Per aquest motiu veig altament improbable un canvi social espontani cap a una societat més eficient i més en equilibri amb els recursos minvants que la mantenen. És a dir, quan per alguns fòrums a internet es fa la pregunta de perquè la gent no reacciona, s'explica el fet de l'efecte dels mitjans de masses sobre la població: la manipulació de la informació, controlada pels lobbies de poder econòmic etc. Aquesta manipulació sovint utilitza mitjans subtils, alguns d'ells explicats abastament, com el de la saturació d'informació cap a l'espectador. No nego aquest paper, el que cal comprendre però és que aquests mecanismes, aquestes dinàmiques, formen part d'una societat complexa maldant per seguir mantenint aquest nivell de complexitat. I, el que cal comprendre realment és que, per tot el que acabo d'introduir en el post, la 'resignació' o 'frustració' de la gent actualment, és difícil que porti a un canvi global cap al decreixement espontani, perquè això és una auto-regulació en pèrdua de complexitat de la societat. Com he dit benvolguts/des lectors/es aquesta disminució de complexitat, no es dóna en un sistema complex, cal que canviïn les condicions que el mantenen.

Finalment, comentar el que ens ensenya la història, comenta en Tainter (tal com vaig explicar en un altre post) que en l'època de col·lapse de l'Imperi Romà d'occident, la reacció dels emperadors per evitar la descomposició va ser insistir en el BAU: més exèrcit i més centralització del poder per poder mantenir l'Imperi. Això va fer que quan arribés la descomposició ho fes més ràpidament i traumàtica. Sembla ser que les autoritats actuals segueixen una dinàmica semblant. Caldrà doncs estar preparats per quan les dues forces que ens porten al col·lapse (física, és a dir, TRE i social, retorn marginal zero) es sumin i s'alimentin mútuament.
Salutacions,
SZD

Per Nadal, caritat… descomunal!

(http://cfl.nmmu.ac.za/Charity-Tournament)

Benvolguts/des lectors/es,

Aprofito les dates en les que ens trobem per fer una reflexió sobre el concepte de caritat, tant de moda pels volts de Nadal i que, crida l'atenció que, sent com és un concepte d'origen religiós, no hagi desaparegut, sinó ben al contrari, en una societat que li plau d'auto-anomenar-se 'laica'. Perquè encara actualment es fomenta aquesta actitud paternalista de la societat envers els més desafavorits, els exclosos socialment o, senzillament els malalts? Perquè té tant d'èxit i, el que, per a mi és més greu, ens felicitem sense recança d'accions com la Marató o la recollida d'aliments per Nadal? Alerta! No estic aquí dient que no siguin iniciatives lloables fins a cert punt, el que dic és que, amb el costum, les estem començant a acceptar com grans actuacions socials oblidant que, al cap i a la fi, són un mecanisme expiatori per un costat i, per l'altre, fan paleses les incapacitats de la nostra societat per solucionar problemes d'exclusió social o de gestió de recursos que, amb el temps no fan més que augmentar. Per a mi, aquestes actituds, posen de manifest quelcom que ja he anat dient des de fa temps: vivim en una societat malalta, formada per individus alienats, la major part d'aquests (sobre tot en el món industrialitzat) vivim en una realitat sintètica que és molt lluny de la realitat material, física, i de l'instant present. La nostra societat i cada individu que en forma part, es mostra incapaç de fer front a situacions que el desborden socialment i, veient-nos doncs sobrepassats ens deixem portar per la inèrcia del dia a dia que, malauradament ens converteix en BAUtòmates. Així doncs permeteu-me ser una mica impertinent i proposar una petita reflexió sobre els mecanismes psicològics que, cada any per aquestes dates, salten en la nostra societat opulenta, talment com cada dia sona el despertador per portar-nos de l'estat de somni en posició horitzontal a l'estat de somni en posició vertical. Un d'aquests mecanismes és la caritat Nadalenca.

Anem primer a veure perquè l'època de Nadal és particularment favorable a la caritat generalitzada, després entrarem en perquè aquest mecanisme és particularment nociu i és un signe més d'una societat com l'occidental, en clara decadència.

El Nadal, tradicionalment, és una època que, sota la influència del cristianisme, s'ha identificat amb els valors més positius de l'espècie: solidaritat, amor, família, pau, etc. És a dir, en un moment del cicle solar particularment fosc (en l'hemisferi nord, és clar) el cristianisme antic, va saber recollir celebracions paganes lligades al canvi de solstici i a l'arribada del nou cicle solar (amb l'allargament del dia) a valors morals a traves d'una simbologia universal: el nucli familiar. A partir d'aquí, aquesta imatge es propaga en tot l'àmbit cultural europeu i, després, amb la imposició de l'imaginari col·lectiu europeu a tot el món, es globalitza.

Per tant, aquesta època de l'any és terreny adobat per a que la gran maquinària de la publicitat es posi un vestit que mimetitzi aquests valors i arrossegui en el seu objectiu de fomentar la voràgine consumista, a tothom. Això ho fa per a qualsevol que obri els seus sentits als cants de sirenes de la televisió, ràdio, internet o, senzillament, passegi pel carrer: recordem, l'ambientació nadalenca als carrers té l'objectiu final de fomentar el consum. I, precisament, és en aquesta època que els que encara tenen diners per gastar senten una barreja de, per una banda, tendresa de deixar-se portar pels valors universals i, per l'altra, la mala consciència de sentir-se uns privilegiats... resultat: donar alguna cosa per descarregar-nos la consciència i sentir-nos millor en uns moments en que s'intenta, precisament, tenir menjar, regals i benestar material en abundància.

(http://voiceoftruthblog.com/consumerism-the-stumbling-block-of-a-generation)

Què tenim doncs com a resultat? Activem un mecanisme expiatori, com quan (en d'altres èpoques) n'hi havia que s'anaven a confessar els diumenges per, un cop rebuda l'absolució continuar portant el mateix tipus de vida. És a dir, la caritat té un efecte en aquell qui l'exerceix d'alliberament de tensió, però al mateix temps també proporciona un sentit de reconeixement en els valors humans universals per part de la societat. Per exemple, hi ha un magnat del món informàtic que, després d'anys d'acumular diners i de ser una de les fortunes més grans del món, es dedica a fer obres de caritat a través de la seva fundació. Què li representa el que dóna, després de tot el que ha obtingut amb pràctiques que, per dir-ho d'una forma suau, l'han arribat a portar als tribunals per anar contra la legalitat del seu país? Doncs pràcticament res! Què aconsegueix amb aquesta 'filantropia'? rentar-se la cara socialment i 'humanitzar' indirectament el seu negoci i els seus productes. Però si ara anem a les accions que comentava anteriorment de caritat social, potser no es basen en els mateixos mecanismes psicològics que els activats per aquest magnat amb la seva 'filantropia'? Caldria que ens ho preguntéssim.

Poques vegades es profunditza en l'impacte psicològic que té la caritat en qui la rep. Cal tenir en compte que la caritat, sense res més, crea dependència d'allò que es dóna i, a més, genera un sentit d'humiliació, per tal com la societat, basada en el quid pro quo percep una donació. És a dir, al rebre gratis, sense treballar, es fa més palès el sentiment de no pertànyer a la classe social 'normal' cosa que acaba creant un ressentiment per, al cap i a la fi, rebre per la porta del darrere allò que és un dret de tot ésser humà. Per un altre costat, la caritat, com ja he dit, no soluciona el problema al qual va adreçada, més enllà d'això ajuda a mantenir-lo i eternitzar-lo, perquè la caritat en si mateixa no és proposa l'acció més enllà de la donació, és una actuació superficial. Per un canvi, cal que l'acció vagi més enllà de la donació puntual material nadalenca, cal un canvi d'actitud social i, això, benvolguts/des lectors/es ja toca parts dels nostres edificis emocionals que són més profundes i que, per tant, són menys proclius a accions transformadores.

Només des d'un punt de vista constantment autocrític podem transformar una societat sense passar per les etapes més doloroses del col·lapse que, tant necessari com preocupant, ja està avançant en aquest món obsedit per una manera de fer infantil i deshumanitzada.

Salutacions,

SZD

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (II)

(http://collapse.com/jean-paul/2013/09/26/id270.htm)

Benvolguts/des lectors/es,

Havia deixat el post anterior amb una pregunta per respondre i ho intentaré en aquest post. Com es pot produir el col·lapse financer? Ja vaig avisar que tot i que es pugui dir alguna cosa de com es pot produir, és molt difícil dir alguna cosa sobre el quan, exactament.

Algunes de les conclusions que aquí escriuré estan inspirades en dos llibres: 'The five stages of collapse' de'n D. Orlov i, sobre tot, 'The collapse of complex societies' de'n J. Tainter.

Els lectors que han llegit la meva carta als reis mags poden pensar que l'escenari optimista serà una conseqüència d'aquell post; res més lluny del que pretenc. Com ja he vingut desgranant en d'altres posts, per a mi, no hi pot haver una certa actuació generalitzada fins que no hi hagi una part important de la població que estigui en condicions realment extremes i això, benvolguts lectors, és haver transitat les dues primeres fases del col·lapse. En aquest sentit doncs, deixeu-me dir que el col·lapse financer és quelcom que és molt possible que es doni i que cal que sigui així perquè hi hagiun canvi d'actitud, com ja he comentat altres vegades. Per concretar em centraré en dos escenaris extrems, que anomenaré l'optimista i el pessimista. Però abans deixeu-me explicar quins són els mecanismes habituals quan una super-estructura col·lapsa. Primer, veiem en què es basa el nostre sistema econòmic i productiu global i, després, quins són els escenaris possibles.




Com ja vaig dir, el diner és una necessitat de la societat actual per, bàsicament, mantenir una economia deslocalitzada i impersonal per un costat i, per l'altre, és un avaluador universal de bens. Hi ha un altre aspecte que, per veure el problema del col·lapse amb una visió general, cal tenir en compte: que el diner és la base constitutiva d'un estat a gran escala i de les estructures supra-estatals. Per tant, les fluctuacions o manca de confiança en el diner-deute actual acabaran afectant, negativament, a l'estat i al seu funcionament. Així doncs, com més gran sigui aquest estat més es veurà afectat per la crisi de confiança associada al col·lapse financer. L'estat, com una estructura emergent en un sistema complex, tractarà de mantenir-se a ultrança i, per tant, les persones identificades amb aquesta estructura prendran les mesures (dràstiques o radicals) que convinguin per la seva supervivència (de l'estat i personal). Si tenim clar això, podrem entendre el perquè del que ha passat històricament amb el col·lapse dels grans estats que, de fet, feien el que havien de fer per mantenir-se. Veiem, segons Tainter, com es va comportar l'imperi Romà d'occident abans de col·lapsar. Cal tenir clar que l'Imperi no només va mantenir la seva estructura en les etapes de decadència, sinó que va augmentar el seu nombre d'efectius: les legions romanes passaren de tenir 250000 homes a l'època d'August als 440000 homes a l'època de Constantí. En aquest sentit veiem doncs que en l'època de crisi i decadència de l'Imperi, la despesa militar no feu més que augmentar. Per altra banda l'estructura administrativa també va créixer, augmentant doncs també la càrrega que l'estat havia de suportar per mantenir-se. És a dir, segons Tainter, un sistema basat en el creixement incrementa la seva complexitat al mateix temps que creix, i això, precisament, és el que fa que acabi col·lapsant, perquè aquesta complexitat genera una necessitat energètica més gran i té uns retorns marginals decreixents en el temps. Però entrar en aquests mecanismes del col·lapse és tema d'un altre post.

Bàsicament, per mantenir l'estructura administrativa i militar de l'Imperi, calia tenir més recursos i aquests eren bàsicament les collites en zones rurals i les manufactures produïdes pels artesans. Quines mesures van emprendre els emperadors romans? Doncs mesures en dos sentits: incrementar els impostos sobre les classes productores, per una banda i, per l'altra, devaluar la moneda. Aquesta devaluació es feia disminuint la proporció d'or o plata que portava la moneda del cicle imperial anterior, comparada amb la de nova emissió. És a dir, l'estat imperial, devaluava la moneda i, per tant, provocava inflació per una banda, per l'altra incrementava la pressió sobre les classes productores de la societat. No se a vostès lectors/es, però a mi em sonen molt aquestes mesures, no creuen? I aquí arribem a un punt interessant, sembla ser que els nostres governants a nivell mundial estant portant a terme polítiques econòmiques de base molt semblant a les que es van practicar fa dos mil anys… no hem après res? Sembla, decididament que no o, potser, és que tot sistema basat en el creixement porta, necessàriament, a això quan arriba precisament al punt de no poder seguir amb la dinàmica expansiva. Bé, deia que l'Imperi Romà va fer el que es fa ara a nivell mundial: imprimir més paper moneda (devaluar la moneda) i incrementar els impostos. Les dues mesures van encaminades al mateix: obtenir més recursos de la part de la població que, de forma integrada, en té més; és a dir, l'actual classe mitjana.




Així doncs veiem que els estats i els grans poders econòmics i financers es veuen abocats a la dinàmica que sempre s'ha seguit en la història, mantenir-se manllevant recursos de les classes productives (actualment la classe mitjana dels països desenvolupats). L'evolució temporal d'aquest comportament es tradueix en una simplificació de la societat: de tenir una estratificació social relativament gradual, amb un estrat benestant majoritari, es passarà a tenir dues classes socials totalment desequilibrades, una minoria de super-rics i una gran majoria de pobres. Això serà així mentre no hi hagi un canvi de mentalitat en el camí cap aquesta simplificació. Tot i així, fins arribar a aquest estat, quins poden ser els estats intermedis? Això és el que proposo discutir amb els dos escenaris en les fases del col·lapse financer i comercial. Per tant, proposo una hipòtesi de base i, a partir d'aquesta, dos línies d'evolució que s'exemplificaran en els dos escenaris que he mencionat al principi.
Aquí introduiré una possibilitat, no una predicció, és com sempre, una possible evolució del sistema socio-econòmic mundial davant d'aquesta possibilitat, d'aquesta hipòtesi. La hipòtesi bàsica és que el col·lapse financer vingui donat per un ensorrament del dòlar com a divisa internacional degut a, per exemple, una espiral d'hiperinflació. Un cop es perdi la confiança en el dòlar, aquesta espiral d'hiperinflació afectarà a les altres monedes del món en més o menys mesura, en funció de la seva dependència de les importacions de petroli. Cal no oblidar que el dòlar USA és la moneda amb la que es compra i es ven el petroli a tot el món, un col·lapse del dòlar portaria a un problema de valoració del preu del cru en funció de les monedes locals diferents del dòlar. Per altra banda, l'efecte de la hiperinflació sempre es tradueix en unes conseqüències per a la població en general devastadores, però sobre tot, per aquelles capes socials especialment dependents dels serveis dels estats, per una banda i, per l'altra, dels estalvis dipositats en els bancs. Per tant, podem intuir que l'escenari de partida al qual hem refereixo, ens planteja una situació en la qual la classe mitjana del planeta estarà greument afectada i al llindar de la pobresa extrema. A partir d'aquí, podem tenir dues línies d'evolució.

Escenari optimista:
Davant de la situació d'incertesa generada per la hiperinflació, l'estat, dins el poc marge operatiu que tindria, portaria a terme mesures de contingència d'acord amb la societat civil. Després del possible desordre inicial, les autoritats administratives coordinarien i incentivarien la auto-organització ciutadana i, en previsió de l'empitjorament de la situació, elaborarien plans de futur per estabilitzar aquesta activitat de la societat, mantenint-ne un funcionament dels serveis bàsics per a la població. Aquest escenari, per anar contra-corrent, té una sèrie de complicacions: implica coordinació local i una forta descentralització, és a dir, la tendència oposada a la globalització actual: mateixes receptes per a qualsevol lloc. La condició, per tant, necessària per implementar de manera efectiva aquest escenari, seria que en les zones en que pugui passar això ja hi existeixi aquesta tendència organitzativa. Un punt que considero bàsic doncs és que hi hagi per una banda una fortalesa de la societat civil i, per l'altra, una consciència social de que no es tornarà als vells paradigmes.

Escenari pessimista:
Les autoritats resten reactives a la situació i s'entra en una espiral de desordre en primer moment, un cop passats uns dies o setmanes, la situació s'estabilitza. En les zones urbanes, on el govern concentra els seus alts càrrecs, les forces repressives mantenen una certa sensació de seguretat. Mentrestant, als subúrbis o les zones rurals més aïllades, la situació és molt diferent, amb llocs on la cooperació és la norma i la ingerència del forà és repel·lida amb vehemència o d'altres on el pillatge primerenc ha deixat pas a una situació on les màfies fan l'agost amb el seu negoci de 'protecció'. La violència i la inseguretat ciutadana incrementa de forma palesa, i és que en situacions de desordre o caos, en les quals la llei i el poder oficial cauen, aquest buit l'acaben ocupant aquells col·lectius que tenen experiència en la gestió de la violència i pocs escrúpols per exercir-la en el seu propi benefici. Això és així en aquest escenari de tal manera que es pot donar un manteniment de l'ordre per forces que agrupin en un mateix costat persones que abans de la situació crítica estaven enfrontades per estar als dos costats oposats de la legalitat.

M'agradaria emfatitzar que si el/la lector/a s'hi fixa, hi ha un factor clau que empeny el sistema a un d'aquests dos estats extrems: l'actuació de les autoritats delegant el poder cap a baix. Si l'estratègia es centra en mantenir a tota costa l'estat anterior, és més probable que s'acabi en l'escenari pessimista, si les autoritats delegen i es coordinen per acompanyar una situació que, de fet, serà irreversible, és més probable que les conseqüències siguin més semblants a l'escenari optimista. Només dos aclariments finals. Primer, cal acabar acceptant, a part de que el col·lapse és no només inevitable, sinó fins a cert punt, necessari, que l'important no és tant com aquest col·lapse es produeixi sinó el fet de quina serà la perspectiva que en tregui la humanitat un cop s'hagi produït. És a dir, si la humanitat en general no arriba a qüestionar-se el model creixentista com a font de tots els mals que han assolat el món en els dos-cents anys anteriors, seguirem tenint problemes en el futur. Segon, que el model creixentista és precisament a la base de la desigualtat social, és un model que necessita d'estructures estratificades, i per tant, piramidals en essència. En aquest sentit potser caldria, com he dit ja algunes vegades plantejar-se si els humans com a societat caldria que aprenguéssim potser dels insectes socials per organitzar-nos d'una forma que no acabés generant tant de dolor i patiment.

Salutacions,

SZD

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (I)

(1028_retire-early-kids-baby-money_380x278.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
Tot i que no sóc economista, el tema del post d'avui em sembla prou important per parlar-ne, encara que sigui des de la perspectiva d'un llec en la matèria. Així doncs, aquest post no pretén ser una introducció rigorosa d'allò que podria explicar millor un economista. Pretén, més aviat, ser un apunt divulgatiu a un concepte que vivim (o potser, més aviat, patim) en el nostre quefer diari. Més enllà d'això m'interessa, com sempre, escatir algunes idees, més que sobre aspectes tècnics sobre aspectes filosofico-epistemològics.

Abans d'entrar en matèria doncs, m'agradaria emfatitzar, no tant la importància del diner en sí, cosa evident, sinó més aviat que hi ha aspectes del seu ús que se'ns escapen o no ens plantegem normalment. Primer doncs anem a veure què és i què implica el diner.
El diner actual no és el mateix que el diner de la societat preindustrial, el diner actual és deute i sent com és deute depèn, totalment, de les entitats que es beneficien de crear deutes deixant diners: els bancs. Per tant, al cap i a la fi, encara que el diner l'imprimeix l'estat, sense bancs no hi ha diner. Si tenim això en compte, podrem entendre per què els estats estan obsessionats en pagar el deute dels bancs i no deixar-los caure: si cauen els bancs cau la confiança en que el deute serà retornat i si passa això, tot el sistema, que es basa en el diner-deute es desploma com un castell de cartes. Això, és clar, és només una part de la història. Però anem a pams, i veiem una mica per sobre com ha estat que els humans ens hem fet tant dependents d'aquest concepte: el diner.
Històricament el diner, la moneda, té els seus primers vestigis al voltant del 3000 abans de Crist a Mesopotàmia i són els xinesos els que cap al segle X de la nostra era van inventar el paper moneda, el qual va entrar en desús, precisament, per una qüestió que, encara actualment, no s'ha aconseguit resoldre: la inflació resultant d'imprimir excessiu paper moneda per superar situacions de escassetat. Si fem un salt en el temps, l'economia actual es deslliga de qualsevol valor material objectiu a l'any 1971, quan els EUA abandonen el patró or i el diner passa a ser doncs, un paper, el valor del qual està sotmès a la confiança que hi doni la conjuntura sociopolítica. El fet de que el valor del diner actual es basi en la conjuntura sociopolítica fa que, en realitat, tinguem dues economies: una que podríem dir-ne nominal (la que els mercats financers manegen) i l'altra de material (que és la que es basa en tot allò que constitueixen les necessitats materials per a què tot funcioni). Un exemple d'economia material és la que utilitza el diner com el mitjà pel qual transformem les nostres hores de feina o el resultat de la nostra feina (temps útil de treball) en bens de consum. Un d'economia nominal és el preu de certs valors de les accions en borsa, que no depenen del valor material de les mercaderies sinó que adquireixen una dinàmica pròpia que depen dels inversors. Així doncs la cosa d'entrada sembla bastant complexa, però a risc de passar-me anem a simplificar-la una mica fixant-nos només en la funcionalitat del diner. És a dir, per a què serveix el diner.



El diner, actualment, juga tres funcions, dues de les quals són les que utilitzem en el nostre dia a dia de consumidors, la tercera és més indirecta, i ha vingut creixent en la societat industrialitzada. La primera, el diner, com quan es va inventar, serveix com a eina d'intercanvi de bens: com he dit més amunt, utilitzem dòlars o euros per canviar part del nostre treball en bens de consum. Cada mes cobrem un sou en euros i aquest l'utilitzem progressivament per anar comprant allò que necessitem/volem. És a dir, el diner, s'utilitza en les operacions de compra venda, el diner estableix una base comuna de valoració de qualsevol bé (sigui aquest material, com una poma, o social, com el preu/hora d'una classe de ioga). La segona funció és fer d'acumulador de treball o de riquesa, i degut a això, hi ha el que anomenem estalvis, que no són res més que el que no hem gastat de les hores de feina que hem anat fent (i cobrant). Ja veiem doncs que els dos papers principals que té el diner són ben clars: intercanviador de bens i acumulador de riquesa. Bé, doncs precisament el segon aspecte és el que genera la tercera funció del diner actualment, i és el de generar deute il·limitat en el temps (i en la quantitat). És a dir, i aquí ve la perversió de l'invent, si puc acumular diners en positiu, també podré acumular diners en negatiu, que ja pagaré, perquè se suposa que del meu treball sempre en tindré una part que no gastaré/necessitaré. Però i, aquesta és la part realment diabòlica (com deien a l'edat mitjana) el deute que tinc anirà creixent a mesura que tardi més temps en tornar-lo. El problema d'aquesta darrera funció ve perquè aquests diners en negatiu (el deute) s'ha deixat, i es deixa, créixer sense límit. Perquè ha passat això? Doncs perquè hi ha una sèrie de gent que viuen (i viuen molt bé) de deixar diners, és a dir, de generar deute, i per tant, necessiten que la quantitat de diners que se'ls torni després d'haver-nos-els deixat sigui superior al que ells havien deixat d'entrada. És a dir, ens cobren un afegit (interès) per deixar-nos els diners, no per treballar. A partir d'aquí tot funciona bé mentre el que ens deixa els diners en rebi el que ha deixat amb l'interès, i això ho podrem fer sempre que el deutor, és a dir el ciutadà del carrer, pugui seguir 'estalviant'. Així doncs el deute amb interès no té sentit si no confiem en que es podrà tornar el que ens han deixat, més l'interès. Aquest procés de confiança en rebre el que s'ha prestat, és a dir, en satisfer el deute, s'ha globalitzat mitjançant l'establiment d'una moneda mundial que és el dòlar USA. No entrarem ara en qüestions tècniques, però això és així fonamentalment perquè els Estats Units juguen el paper de superpotència mundial regulant el sistema capitalista global. Una de les pedres angulars d'aquesta regulació és el fet de que el petroli es compra i es ven en dòlars. I, recordem-ho, sense petroli no hi ha societat industrial. Per tant, el que passi als EUA i, en particular, el que passi amb el dòlar és el que ens acabarà portant al col·lapse financer primer i comercial després. És probable que en un futur hi hagi una crisi de confiança en el dòlar i que això porti a una fallida dels mercats internacionals, portant directament a un col·lapse financer generalitzat o, en diverses fases, amb el sorgiment de 'mercats' locals basats en monedes diferents del dòlar. Actualment, amb la impressió de paper moneda (mesures d'alleujament quantitatiu en diuen als Estats Units), s'intenta evitar l'efecte de la contracció de l'economia nominal, retardant els efectes del que l'economia real pateix, cap al futur, això tensiona tot el sistema, augmentant doncs les probabilitats d'un col·lapse financer global. I, precisament, aquest col·lapse té molts números de produir-se quan la producció global de cru comenci a davallar per sota del que és tolerable imprimint dòlars. Quin serà l'efecte d'aquest col·lapse financer? Bàsicament, la desaparició de la classe mitjana del planeta, amb totes les conseqüències que això comportarà.
Al cap i la fi, el problema del diner-deute o del diner amb base or, és la confiança. La confiança en que allò que un té, sigui paper moneda, sigui metall preciós o siguin closques de petxina, segueixi sent un mitjà d'intercanvi en el futur. En el moment que desapareix aquesta confiança, el diner-deute, diner metall o diner petxina perd el seu valor. Cadascuna de les etapes del col·lapse del model d'Orlov està basada en una crisi de confiança cap a un determinat puntal de la societat industrial. Si ens fixem bé, les dues primeres etapes del col·lapse (financera i comercial) són els dos costats de la moneda de la crisi en la confiança cap a la funció que fa el diner. En el cas financer, de que el diner-deute (o estalvis) que tenim en les entitats privades que el gestionen seguirà sent útil de la mateixa manera que ho era fins al moment. En el cas comercial, en que el diner físic que tenim mantingui el seu valor per poder comprar i vendre, és a dir, per intercanviar bens.
Arribats a aquest punt benvolgut/da lector/a es preguntarà, si el risc de col·lapse financer és tant gran i pot portar conseqüències imprevisibles com és el cas, perquè no s'hi fa res des dels gran lobbies de poder? Doncs bé, potser caldria més aviat reformular la pregunta: com podem confiar en unes classes dirigents que, al cap i a la fi no van saber preveure la crisi del 2008 i que, de fet, no han fet ni fan res per gestionar actualment la situació? I és que el problema bàsic es que tot i que segur que com ja he dit en algun altre post, les classes dirigents deuen estar ben al corrent de que la situació financera internacional actual presenta un gran risc, ningú és prou valent per dir que el rei va despullat. I això és així perquè en aquest joc del casino mundial que s'anomena 'mercats financers' el primer que aixeca la llebre és el que més possibilitats té de perdre-ho tot. Sent així, aquestes elits doncs tàcitament ens condueixen a tots a la fallida i a un col·lapse sense precedents en la història de la humanitat. Per tant, com ja he apuntat en d'altres posts, no crec que puguem evitar aquestes dues fases del col·lapse, senzillament perquè sense aquestes dues fases l'economia segueix sent de gran escala (global) i la pervivència del sistema econòmic basat en el deute il·limitat necessita d'una escala global per funcionar, és a dir per projectar en un futur incert allò que va manllevant del present.
Com es pot produir aquest col·lapse? Doncs bé, potser caldria anar a exemples històrics perquè, segons diuen, la història es repeteix. Si llegim 'The collapse of complex societies' de'n Tainter, el llibre ens dóna alguns indicis de com va col·lapsar l'imperi Romà i podríem fer algunes analogies amb la situació que estem vivint actualment. Però això benvolguts lectors ja és un tema del següent post.
Salutacions,
SZD

Efecte papallona, home del temps i Oil Crash

(http://www.wallpele.com/butterfly-on-water-hd-wallpaper/)


Benvolguts/des lectors/es,
Sovint he sentit que hi ha gent que es queixa sobre les prediccions meteorològiques: “l'home del temps s'equivoca molt”, diuen convençudes aquestes persones, quan han vist a la televisió que la predicció deia que plouria i, al final, acaba fent sol. Segur que a vostè amable lector/a li ha passat algun cop pel cap el mateix comentari. És interessant fixar-nos en aquesta actitud, perquè ens ensenya molt sobre els mecanismes psicològics automàtics que hem acabat adquirint en aquesta societat mortalment accelerada i esquizofrènica. S'equivoca molt l'home del temps? I, què té a veure això amb la crisi energètica? Bé, com deia als meus alumnes, tot depèn de amb què comparem: si comparem els homes del temps amb les prediccions dels economistes, llavors els homes del temps són gairebé infal·libles, tot i que encara no he sentit a ningú queixar-se de les prediccions dels economistes. Bé, ironies a banda, l'home (o dona) del temps s'equivoca de vegades (com tothom ho fem) degut a que intenta fer prediccions acurades d'un sistema que és el que s'anomena en ciència com fortament no lineal. Què vol dir això? Doncs que les causes (que són, bàsicament, l'energia que rebem del sol i el moviment de la Terra) que podem mesurar en aquest sistema (atmosfera) no són proporcionals als efectes (tempestes, pluges, sequeres,...). Això que sembla un detall sense importància, a mesura que intentem fer prediccions més acurades i més lluny en el temps es converteix en un aspecte que converteix una predicció donada en quelcom cada cop més incert (la probabilitat de que passi el que diem, cada cop és més petita). Perquè passa això? Doncs pel que es coneix com efecte papallona: només l'aleteig d'una papallona a Pekín pot ser que canvïi la predicció i, en el període següent d'unes setmanes, en lloc d'un anticicló a San Francisco hi hagi una gran tempesta. Dit d'una forma general, petits canvis en un moment donat, porten a grans canvis en l'evolució del sistema a llarg termini.

Atractor de Lorenz (http://courses.washington.edu/phys2278/).

Si això és així en el que coneixem com meteorologia, què pot passar en les prediccions climàtiques? Doncs, per exemple, és divertit veure com canvien les prediccions a 50 o 100 anys en les simulacions numèriques (les eines informàtiques que fan servir els climatòlegs per fer les seves prediccions) quan s'introdueixen petits canvis en el que passa en el present. Això ho mostraven experts en predicció del clima de la NOAA en un congrés al qual vaig assistir fa poc. Doncs bé, deu estar preguntant-se ara, si això de la predicció és tant difícil, de que serveixen els científics i els homes del temps? Doncs serveixen, i molt, perquè el que sí que podem donar és el que es coneix com tendències: si seguim d'aquesta manera arribarem amb tanta probabilitat a aquest escenari, si canviem, amb tanta probabilitat a aquest altre. Què no és molt? Doncs des del meu punt de vista és molt, comparat amb el que la informació que ens pot donar, per exemple, un xaman o un bruixot i és, indiscutiblement bastant més que el que ens ofereix un economista de l'escola clàssica (no tots són iguals, val a dir) en les seves prediccions sobre els mercats i el comportament de les finances. El problema fonamental que tenim els humans moderns és que el nostre cervell (emocional) no està preparat per tractar amb fenòmens que no siguin lineals, és a dir, de causa-efecte. El pensament actual és lineal i, per tant, no entén altre raonament que el de causa-efecte. Però la natura és tossudament no-lineal i, així, per una mateixa causa s'entossudeix a mostrar un ventall ampli d'efectes que, ni tant sols havíem sospitat. En aquest sentit la pregunta que de vegades es fa respecte a l'Oil Crash: 'OK. Sabem que col·lapsarem, però em pots dir quan?' no té sentit. I aquesta mateixa raó, el no poder dir quan exactament, en la ment lineal (racional-superficial) porta a invalidar la causa, és a dir, si no es pot predir amb exactitud quan passarà llavors aquesta idea del col·lapse segur que és errònia perquè com que les causes i els efectes estan lligats unívocament, llavors qualsevol efecte només pot tenir una causa i només una i es pot estimar doncs la seva evolució temporal. Si l'Oil Crash és conseqüència del pic del petroli, llavors s'ha de poder dir quan la societat col·lapsarà. Doncs no, no és així. De la mateixa manera que quan a algú li diagnostiquen un càncer terminal entenem que no ens podran predir la data exacta de la seva mort, així doncs, la societat actual, malalta terminal, sabem que ha de morir, però no es pot dir exactament quan.

Però clar, en un món on fins ara tot anava bé, s'esperava que tot seguís igual i, a més, es reforçava la visió superficial de causes lligades directament amb efectes pel fet de que, al créixer, la predicció era fàcil. En realitat no és que el sistema fos lineal, només ho semblava, perquè a curt termini, mentre tot creix, aproximadament, el sistema és lineal i, per tant, sembla que les causes i els efectes estan lligats unívocament. El mecanisme de la superficialitat i la recepta fàcil ens ha fet pensar que el món es pot simplificar d'aquesta manera i aquesta actitud ens deixa totalment desvalguts per afrontar el costat dret de la corba de Hubbert. És a dir, pensar que el món és tant infantilment lineal ens porta a tractar els problemes que ens anem trobant a nivell col·lectiu amb solucions que pretenen eliminar les causes una per una, pensant que els efectes que patim aniran desapareixent a mesura que vagin desapareixent les causes i, a més, ho faran proporcionalment: reciclatge, captura de CO₂ , energies renovables... no dic que no siguin mesures útils, però cal tenir clar que són pedaços de contingència. Bàsicament no van a l'arrel del problema, que, en un post recent i en d'altres ja he comentat quina era. El col·lapse és inevitable i ho és, essencialment, perquè la societat, com pitjor vagin les coses, més intentarà aferrar-se a la manera de fer i de gestionar problemes de l'època del creixement, i serà precisament aquesta manera la que n'accelerarà el procés de col·lapse. M'explicaré, la metodologia aplicada en època de creixement ha estat (i encara és) la força bruta: aplicar una acció proporcional als efectes que veiem d'aquest problema, per tant, una acció petita per efectes petits i una acció contundent, gran per a problemes endèmics i socialment estesos. Per tant quan els problemes (els símptomes de que alguna cosa no va bé) es generalitzin, s'intentarà aplicar solucions a gran escala i desproporcionades. És a dir, s'aplicarà el mateix mètode que veiem que funciona en casos on l'aproximació causa-efecte val perquè és dóna en fets amb molta proximitat temporal, per exemple, en medicina: tenim una petita infecció? Una dosi petita d'antibiòtic, una infecció gran? Dosis grans d'antibiòtic. Però precisament el mateix principi no es pot aplicar quan el que patim són malalties cròniques, aquí el tant per cent d'èxit aplicant metodogies causa efecte comença a reduir-se. Doncs bé, a nivell sociològic s'intenta fer el mateix: que hi ha més criminalitat? Endurim el codi penal i posem més policia, què hi ha més corrupció? En culpem a la classe política sense reconèixer que, en realitat el problema és d'educació. Què hi ha fam al món? En busquem les causes només en la repartició desigual de la riquesa, sense responsabilitzar-nos de que la fam al món no és només un problema de gestió de recursos. 

En fi, en el futur proper, és més que possible que la demagògia i la irracionalitat creixi fins al paroxisme, senzillament perquè la història ens en dóna exemples esgarrifosos en totes les èpoques. És molt probable que, per no entendre l'efecte papallona les classes dirigents (no els polítics, sinó el conjunt política-poder econòmic) s'aboquin a una bacanal de mesures contundents i que probablement ho facin amb el vis-i-plau tàcit de la majoria de la societat. El problema de la societat actual és que és hereva d'una forma d'entendre el món originària del segle XIX amb el positivisme filosòfic, el qual es recolzava en la ciència del segle anterior (el XVIII). Aquest punt de vista, totalment mecanicista newtonià, ens ha abocat al fracàs com a societat. Bàsicament perquè hem oblidat el coneixement intuïtiu que tenien els humans de les societats més lligades a la terra i per tant, conscients de la limitació dels recursos i de la impredictibilitat del futur a llarg termini. Ens hem posat a somniar un món irreal, prenent com a Deu la tecnologia i delegant-ne el seu desenvolupament als enginyers i científics com a sacerdots de la nova religió del progrés. Sense adonar-nos que abocant-nos a aquest paradigma convertíem els membres de la nostra espècie en un animal aïllat, desconnectat del seu entorn i dels seus semblants, neuròtic i esquizofrènicament esporuguit, i que, per dissimular-ne aquesta por, s'ha vestit amb la prepotència del 'saber' que pot transformar-ho tot. Doncs no, no podem transformar-ho tot. Ens cal un bany d'humilitat com a espècie, ens cal acceptar que potser no cal transformar-ho tot sinó, simplement, reconèixer les nostres pròpies limitacions.
Salutacions,
SZD

Crisi, resignació o acceptació? Aquesta és la qüestió...

(Dansa de la mort: http://ca.wikipedia.org/wiki/Dansa_de_la_Mort)

Benvolguts/des lectors/es,
Sovint, quan es parla dels problemes que genera la crisi, hom es pregunta el perquè de la falta de reacció generalitzada, o del perquè de la passivitat enfront dels escàndols sobre corrupció i l'empitjorament de la situació socioeconòmica. Del perquè d'aquesta situació a nivell societari i dels mecanismes de control de la informació, ja n'he parlat en alguns altres posts. Bàsicament i resumint, el mateix sistema i les seves estructures emergents tenen una inèrcia que imposa, de dalt a baix, estratègies de manipulació i control de les masses a través dels mitjans de comunicació. La qüestió ara, més enllà d'entendre perquè hi ha una tendència generalitzada a no fer res, és emfatitzar que hi ha una actitud mental de resignació majoritària a no trencar el model capitalista actual.

Ja he comentat també en d'altres posts que fins que el col·lapse de la societat industrial no sigui prou evident (i encara no ho és) no hi haurà una reacció massiva. El problema fonamental és que aquesta resposta massiva es doni massa tard, quan el sistema i els recursos estiguin ja tant esgotats que no hi hagi marge per a un canvi de rumb efectiu per prevenir el desastre o que, precisament, hi hagi una resposta, però aquesta no vagi en la direcció que porti a una transició relativament suau cap a un altre sistema més adaptable a unes condicions ambientals cada cop més incertes. Tot i així penso que, tot i arribats a aquest estadi (fase tres del col·lapse) hi continuarà havent marge (en certs indrets) per, al menys, dissenyar un futur diferent del que apareixeria si no féssim res en aquell moment. I no fer res és la resignació, no fer res és creure allò que els mitjans de comunicació de masses ens diuen: l'individu sol no pot fer res més que acceptar sense qüestionar-se el que 'el poder' decideixi. La resignació és el que ens porta al bloqueig i la passivitat. De fet, segons el meu parer, la resignació, normalment, ve d'una falta de comprensió àmplia del problema i, sovint, això és degut a un enfocament molt parcial del problema que enfrontem. Aquesta comprensió parcial vol dir que, emocionalment, no hem acceptat allò que ens preocupa i bloqueja i, per tant, ens mantenim enfocats en una actitud que ens impedeix sortir d'un estat emocional determinat. Potser aquí, per exemplificar el que vull dir, caldria recordar la metàfora Zen sobre el dit que senyala a la lluna: massa sovint restem obsessionats mirant el dit, sense veure la lluna. Potser cal prendre una mica de distància. Prendre distància potser ens ajudarà a tenir més perspectiva i, per tant, a actuar no des de la immediatesa sinó des d'una visió més àmplia. Si prenem aquesta distància veurem que el problema de l'Oil Crash no és pas només un problema energètic, és un problema energètic degut a un problema social. Per tant, les estratègies de gestió del problema cal que siguin socials, sobretot. I amb això insisteixo: les solucions tecnològiques, aïlladament, no condueixen a res més que al desastre.

(http://www.myrkothum.com/the-meaning-of-the-finger-pointing-to-the-moon/)

El canvi de paradigma (socioeconòmic) ha de venir d'un canvi social, ja que les estructures socials (emergents) es construeixen per les interaccions individuals. Per tant, l'acció més efectiva és canviar la manera d'interactuar individual, canviar l'actitud respecte el que fem en el dia a dia. Preguntem-nos, perquè després de manifestacions i accions de protesta no s'han generat canvis en el sistema i tot segueix la mateixa tendència? Està estudiat que en situacions límit tenim un comportament col·lectiu que està molt lluny de ser racional i que podríem anomenar totalment emocional. No cal anar tampoc a situacions límit, pensem en el que fa un fumador o algú que porta una dieta desequilibrada, pensem en com ens comportem i prenem decisions que de vegades sabem racionalment que ens perjudiquen. De fet, la majoria de vegades utilitzem la racionalitat, al cap i a la fi, per satisfer o justificar totalment la nostra part (el nostre cervell) emocional. I el problema bàsic és que el nostre cervell emocional es basa, essencialment, en impulsos primaris útils en l'època evolutiva on s'originà, però totalment fora de lloc en un ambient distint del d'animal caçador recol·lector. Quin és doncs el camí? Des del meu punt de vista el camí és utilitzar la nostra capacitat individual de conèixer per arribar a transformar el cervell emocional. Això d'alguna manera ja ho fem, en part, quan passem de nens a adults, per exemple, i aprenem com adaptar-nos socialment. És possible doncs una altra transformació que porti a un canvi constructiu? Realment no ho sé, però el que sí sabem és que és possible una transformació en negatiu: ja he parlat del cas d'entrenament militar per eliminar la pulsió empàtica. Només des d'aquest entrenament o acció constant i decidida de la ment racional cap a l'emocional podem entendre la falta d'empatia de criminals o certs individus amb poder i diners que són insensibles al patiment al seu voltant. Per tant ja veiem que es pot controlar i transformar aquest cervell emocional. El repte doncs és produir aquest canvi en l'altre sentit.
El lector suspicaç pot començar a ensumar un cert flaire de espiritualitat o religiositat en el que estic dient. Res més lluny de la meva intenció, la meva formació m'impedeix anar més enllà del que es contrastable experimentalment o plausible racionalment. Però sí que cal plantejar-se que per sortir de l'atzucac en el que estem, cal canviar i reformular la nostra actitud i per tant la nostra ètica: no estic dient que canviem perquè sigui bo o dolent, estic dient que hem de canviar per assegurar la nostra supervivència com espècie, així de clar, així de senzill: els humans de les societats paleolítiques no col·laboraven amb els altres membres de la tribu perquè estava bé, ho feien per sobreviure. De la mateixa manera, els valors de la societat consumista: egoisme, individualisme, competència pels recursos, destrucció de l'entorn, insensibilitat cap el patiment aliè; ens porten cap al col·lapse. Per tant, tota acció individual que vagi en sentit contrari als valors dominants d'aquest paradigma actual, ens n'allunyarà (pot ser que poc, però precisament aquest 'poc' en el futur pot acabar sent decisiu). Bé, un cop tenim clar que per aconseguir alguna transformació significativa no n'hi ha prou amb una acció enfocada a convèncer racionalment als altres podríem proposar algunes mesures que, seguint el sentit comú poden ajudar-nos a portar a la pràctica aquesta acció transformadora individual.

Dividiré aquestes accions en tres nivells: econòmic, pràctic i psicològic. Aquests tres nivells, sempre segons el meu punt de vista, tenen un grau de dificultat creixent i, per això, ens demanen un nivell creixent d'implicació en la nostra acció transformadora. Com sempre el que explicaré en el que segueix no és ni molt menys una recepta a seguir, són un conjunt de percepcions i suggerències que formulo en base a l'experiència pròpia i la informació que he anat obtenint en la web i en la bibliografia relacionada amb el tema que ens ocupa.

Nivell econòmic: podríem dir que aquest nivell es pot resumir amb la pregunta, què fem amb els nostres diners? I això afecta bàsicament a com els guanyem, on guardem els que no utilitzem immediatament i com els gastem. La qüestió de com els guanyem, hores d'ara ja és molt complicada i molt personal, per tant, no hi entraré. El que sí que comentaré és com els guardem i com els gastem. Pel que fa a on els guardem jo diria que, com ja he dit altres vegades, hi ha un risc de tenir sumes considerables en comptes bancaris. Pel que fa als petits estalvis, fugiria de productes financers arriscats, evidentment de les inversions en borsa i de les grans entitats bancàries que, francament i com ja vaig comentar, a nivell internacional, moltes estan sent investigades per blanqueig de diners. Una menció important també al que ja he comentat en d'altres posts: el poder que tenim com a consumidors. I aquí cal veure de ser el que anomenaria consumidors conscients: saber i informar-nos del que comprem. Això vol dir triar en l'oferta que tenim segons tres paràmetres bàsics, per a mi en ordre decreixent d'importància. Primer la localitat del producte i del comerç: consumir productes locals, anar a comerços locals i intentar evitar grans superfícies comercials. Segon, la temporalitat del producte: en la qüestió dels aliments per exemple fruita i verdura de temporada, pel que fa a d'altres productes, triar els que siguin més durables fugint de les modes o del disseny i intentar, en la mesura del possible, evitar l'obsolescència programada, veient de reutilitzar, i aprofitar el mercat de segona mà. Finalment, primar la funcionalitat envers l'estètica: les coses són coses i, dins un cert marge raonable les coses estan al nostre servei perquè fan una funció, tant aviat com el valor estètic passa per davant de la funció que té aquest objecte en concret, comencem a servir a l'objecte en lloc de que aquest objecte ens sigui útil.


Nivell pràctic: què faig en el meu dia a dia? Si bé les indicacions del punt anterior poden semblar també pràctiques (que ho són) el que vull separar aquí és una manera de fer que ens implica molt més en la pràctica quotidiana. Per tant, tot i que el nivell anterior exigeix un cert nivell d'implicació, en aquest el compromís amb el canvi és més alt.
En primer lloc m'agradaria incidir en el pla B, que ja he comentat en algun post. El nostre quefer diari ha de permetre un cert espai per anar elaborant una alternativa de vida a mig i llarg termini. Cal pensar què és el més plausible segons la nostra situació vital i començar a posar les bases per avançar en aquesta direcció. És molt útil en aquest sentit fixar dates i objectius dins un calendari raonable.

Per altra banda, pel que fa a les qüestions pràctiques també cal anar cercant estratègies per actuar a nivell personal en els nostres entorns més immediats, no per convèncer a ningú sinó per anar transformant el nostre estil de vida en una direcció més resilient. Un dels aspectes més importants és els hàbits que tenim i com fer una transició, transformant o adaptant l'estil de vida actual, per un de futur més adaptat a la degradació socioeconòmica que hi haurà. Els hàbits no només ens permeten anar en una direcció de més resiliència material, sinó que cal que siguin pensats també per recolzar una resiliència psicològica, de la qual en parlaré en el següent punt. Un dels hàbits que podem començar a canviar és iniciar una progressiva desconnexió dels mitjans d'informació de masses, reduïr el nombre d'hores connectats a la xarxa, nombre d'hores de televisió o ràdio, etc. Cal que cerquem i trobem alguns espais i algun temps (o activitat) que ens permetin relaxar-nos i alliberar les tensions i si ja tenim aquestes activitats o espais, estudiar si són vulnerables a canvis de situació econòmica o a canvis en el lloc de residència. Un altre punt important pel que fa a l'acció pràctica és mirar d'implicar-nos o de col·laborar en grups que estiguin conscienciats respecte el problema energètic, hi trobarem el suport que dóna trobar gent amb perspectives i actituds semblants.

Nivell psicològic: En aquest nivell l'important és treballar el canvi d'actitud. És a dir, veure quins aspectes de la nostra manera de pensar i d'actuar estan influïts pel que anomenem BAU (fer les coses com sempre). En aquest sentit, cal una auto-crítica constant i esforç diari per poder tenir o aproximar-nos a:

1. Tenir un concepte holístic del món. El mètode científic mal aplicat a d'altres disciplines ens ha portat a assumir que sempre el tot és format per la suma de les parts. Així, analitzem tot en parts que mirem d'entendre per poder controlar. Tenim tendència a fer-ho fins i tot a nivell personal i en les nostres activitats diàries. Però, tot sovint, el grau de satisfacció que percebem d'allò que anem vivint no es pot analitzar disseccionant la vida en parts i valorant-les per separat. Aquesta manera de fer és la que porta a mirar de fer accions que, al cap i a la fi només són pedaços en un sistema que fa aigües per tot arreu. Per tant, treballar per arribar a gestionar les qüestions personals des d'una perpectiva holística, de conjunt, ens aportarà, al seu torn, una altra actitud respecte el que fem i com ho fem.
   
2. Transmetre el missatge del perquè de la degradació socioeconòmica mitjançant accions a nivell individual. Aquí ja no val la típica actitud de 'fes el que et digui, però no el que jo faci'. Arribats a aquest nivell de compromís cal entendre la urgència de fer més que no parlar. A mesura que el temps vagi passant hi haurà més i més gent que es fixarà en com el canvi d'actitud i les accions que  l'acompanyen impliquen, a la llarga, una opció de vida molt diferent de la que estan acostumats i que, a més, planteja molts avantatges que d'altra forma no veurien.
   
3. Trencar concepcions morals i religioses de la nostra actitud, aquesta ha de basar-se en el coneixement del món i la constant revisió auto-crítica d'aquest coneixement. Fugir del maniqueisme i ser conscients que tot canvi passa per diferents etapes, però que el que de veritat ens impulsa a canviar no és la raó, és la part emocional que conforma el nostre caràcter i personalitat. En aquest sentit doncs, potser és útil tenir en compte de no aferrar-nos a idees o projectes i tenir un cert grau de desmenjament respecte al que, en un moment donat, ens funcioni. Això serà molt útil en un futur cada cop més incert.
   

Però benvolgut/da lector/a, es preguntarà com portar a terme això? Doncs, en primer lloc cal constància, paciència i equilibri. Cal cercar estratègies personals (que potser seran úniques) fugir de les receptes i ser molt flexibles. Hauríem de copsar que en la societat actual, l'anomenada societat del coneixement, tenim això, una gran capacitat d'obtenir i manipular informació, però molt poca capacitat per relacionar-la i utilitzar-la per millorar la nostra acció social sobre el món. És a dir, hi ha coneixement, però no saviesa.
En definitiva, el punt aquí és procedir a la inversa del raonament que, quan exposem el problema de l'Oil Crash i el Peak Oil ,sovint salta com un mecanisme automàtic: el problema ve de les instàncies que tenen el poder. No, rotundament no, ja he argumentat que el problema ve de com interactuem amb el nostre entorn, per tant canviant la manera d'interactuar (i el que he exposat en aquest post és només un esbós d'un possible canvi) canviarem la societat. Cal actuar, però hem de ser els primers a fer-ho, és la nostra responsabilitat, pel nostre futur i pel dels que venen al darrere.
Salutacions,
SZD

Superpoblació... i anar fent l'orni!

(http://isiria.wordpress.com/2008/07/22/population-bomb-ticks-louder-than-climate/)

Benvolguts/des lectors/es,

Fa poc he estat en una reunió dins el marc d'un congrés internacional sobre com estudiar d'una forma integrada els efectes del canvi climàtic en els ecosistemes marins i, en particular, en les pesqueries. En aquesta reunió o grup de treball (érem uns vint participants) hi havia experts en diverses àrees relacionades amb la pesca, l'ecologia i el canvi climàtic, hi havia doncs científics de primer nivell, alguns d'ells treballant en les prediccions sobre l'augment de temperatura global. Els temes tractats han estat interessants i, potser, en faré un post més endavant perquè hi havia un membre de l'IPCC (el grup d'experts que assessoren els governs sobre les qüestions referents al canvi climàtic i l'escalfament global), amb el qual he pogut tenir un parell de xerrades interessants. No parlaré ara doncs de canvi climàtic sinó del que em servirà per introduir el tema d'aquest post: la gent que és a un cert nivell científic i que és en contacte amb la part de gestió i de política és molt conscient del Peak Oil i de que, al cap i a la fi, el problema al qual ens enfrontem és poblacional. Pel que es pot entreveure del que diuen (com sempre, mai ho diran públicament i obertament) és que, quan es fa esment al problema del creixement de població, hi ha en la majoria dominant de gestors i dirigents l'actitud d'intentar obviar aquesta qüestió per raons político-ideològiques, d'interessos econòmics clars i per por a provocar un enfrontament entre diferents estats que faci que possibles acords en d'altres matèries se'n vagin en orris. Però, ¿perquè el control de la població és un tema tabú en els gestors i per tant també en la població en general? Miraré de donar la meva opinió, però abans d'això posem-nos una mica en antecedents històrics.

Un dels primers científics que va establir les bases sobre la relació entre població i recursos va ser Thomas Malthus. Dic que va ser un dels primers perquè hi ha antecedents de que els pensadors i polítics, en altres èpoques ja n'eren conscients d'aquest problema. Ho podem trobar, per exemple, en els escrits del pensador llatí Tertul·lià. Però bé, prenem doncs la teoria de Malthus com a primera constatació de la dinàmica que segueix el binomi població-recursos (aquí entenc com a recursos tot allò material que serveix per mantenir una persona viva: menjar, aigua potable, combustible per mantenir la calor, roba, etc.). Segons la teoria malthusiana, la població creix mentre hi ha recursos disponibles, quan aquesta passa la capacitat màxima de persones que suporten els recursos del sistema (el que en ecologia s'anomena capacitat de càrrega del sistema), aquesta decau molt per sota d'aquesta capacitat i, de fet, decau molt més ràpidament que ha crescut (bàsicament col·lapsa), això permet tornar a créixer a la població en el futur, perquè hi ha, un altre cop, recursos disponibles.

En un sistema, com en el que vivim, amb recursos finits sempre arribarem doncs a un punt en que s'acaben 'esgotant' aquest recursos perquè, senzillament, no arriba tot per a tothom. Hi ha actualitzacions de la teoria malthusiana, recentment en P. Turchin té treballs que relacionen la superpoblació amb les guerres, com ja vaig comentar en un altre post. 

Llavors, vist des d'aquesta perspectiva, el problema no és tant els recursos com el creixement de la població. Bé, i aquí és quan arribem al centre del problema del perquè controlar la població vol dir aturar el creixement d'aquesta, és a dir, impedir que cada vegada hi hagi més gent al món i per tant, en cada un dels estats del planeta. 

(http://www.un.org/esa/population/publications/longrange2/WorldPop2300final.pdf. Estimacions del creixement de la població mundial segons Nacions Unides)

El total de població depèn de dues taxes o ritmes: la taxa de natalitat (nombre de naixements per unitat de temps, posem, per any) i el de mortalitat (nombre de morts per unitat de temps, posem, per any). Si el nombre de naixements globalment és sempre més gran que el de morts la població creix. Per tant, un control de la població es pot fer de dues maneres, i una és òbviament, incidint sobre el nombre de naixements. Això és el que fan els països industrialitzats de forma 'espontània'.  També hi ha una altra manera, forçant per una política restrictiva i un control ferri a que la gent tingui menys fills, com va fer la Xina amb la política del fill únic. Ah! Com pot pensar el lector/a espavilat, hi ha també una altra manera de reduir la població i és amb la taxa de mortalitat: fent que mori més gent que la que neix durant un any. Però clar, aquesta segona opció tot i que ha estat la més utilitzada per la raça humana en la història, no és, precisament, la més humanitària, no creuen? Doncs bé, diríem que només ens queda com a opció humanitària, plantejar el control de la població actuant sobre la taxa de natalitat. Suposem que això és fa, sigui perquè hi ha unes autoritats que ens obliguen o perquè tot el món es posa d'acord en tenir menys fills. Cosa difícil aquesta segona, perquè els humans tenim una compulsió innata per reproduir-nos, encara que això ens porti a un gran patiment i al risc d'autodestrucció, la qual cosa ens situa com a col·lectiu, més aviat a nivell dels bacteris o virus que al nivell de mamífers o primats i, per descomptat, molt lluny d'aquest auto-anomenament prepotent que és l'home que sap (no sembla que, com a col·lectiu, sabem gaire cosa més que destrossar tot el que toquem).

En fi, deia que, sigui a les bones o a les males, acceptem reduir la pulsió reproductiva. Aquí ens trobarem amb 'problemes', el més greu dels quals és el que s'anomena envelliment de la població. Aquest envelliment de la població és degut a que la diferència entre natalitat i mortalitat va creixent també en el temps degut a que la vida de les persones s'allarga, és a dir, cada cop històricament vivim més anys. Si en un moment determinat es decideix reduir la natalitat, i tenim gent gran que, en essència, és mantinguda pels més joves, llavors aquestes generacions diem-ne de transició, hauran de suportar tota la càrrega de mantenir a la població més gran, empobrint-se, en conseqüència. No només això, sinó que ningú pot assegurar que amb una reducció dràstica de la població activa es pugui fer front al problema sense una gran tensió social. De fet és un problema que hores d'ara afronten els xinesos (per si no fos greu això, ells, a més, tenen el problema de que hi ha molt més homes que dones entre la població més jove...). Doncs bé, es troben que les generacions en edat laboral actual han de mantenir els pares per tots dos costats. Bàsicament, dues persones (un matrimoni, tots dos descendents fills únics) en manté quatre (teòricament, és clar, és l'estat el que ho paga i la reducció de població no ha estat tant dràstica perquè fora d'àrees urbanes no s'ha seguit la política de fill únic tant estrictament). Imaginem que passaria en la situació en que l'esperança de vida és l'actual i tenim pares i avis mantinguts per fills únics. Ja podem detectar aquí un problema greu, no troben? Clar, davant d'això ja veuran què deuen pensar els polítics i dirigents a alts nivells: no hi volen ni pensar, ni parlar-ne! Perquè què faria vostè si fos un polític que, potser, al cap de quatre anys ja no té cap responsabilitat davant d'una complicació d'aquestes? Doncs la temptació més forta és pensar que ja s'ho trobarà qui vingui al darrera...

Si benvolgut/da lector/a m'ha seguit fins aquí, podrà entendre perquè hi ha una certa censura sobre aquest tema i perquè quan algun científic ha publicat algun llibre que ha tingut un cert ressò parlant d'això, com en Paul Ehrlich (amb el llibre 'The population bomb'), doncs hi hagi hagut un linxament mediàtic per desacreditar a la persona i el seu treball, en lloc de veure d'ajudar i seguir fent recerca en aquesta qüestió.

En les xerrades sobre Oil Crash, quan s'aborda el tema de la població, les opinions basculen entre la innocència paternalista i el cinisme per esgotament o renúncia. Per altra banda, quan algunes persones insinuen de vegades que augmentarà la mortalitat amb, per exemple, les guerres, el que es pot dir és que en una guerra hi ha una reducció per efecte directe i indirecte de tota la població (joves i vells). Però no només això, una guerra és una experiència traumàtica social i, com a tal, generarà seqüeles en les generacions següents. Seqüeles que en una situació de col·lapse permanent poden arribar a ser desastroses pel que fa a un futur amb dificultats ja no energètiques sinó ambientals importants (d'això ja en parlaré en un altre post). Així estan les coses i com sempre quan arribem a aquest punt, em ve al cap aquella frase que atribueixen a A. Einstein: 'només conec dues coses infinites en aquest món: l'univers i l'estupidesa humana, tot i que no estic gaire segur de la primera'.

Però els he de ser franc benvolguts/des lectores, em resisteixo a admetre l'opció cínica de pensar que, vist el que hi ha, només resta esperar que tot s'ensorri com més aviat millor. No, és clar que les coses estan molt malament i estaran pitjor. És clar que el futur que ens espera en certs sentits fa por. Però no ens queda altre remei que intentar tirar endavant, explicant el problema i fent-ne la màxima difusió. Sent crítics amb tots i amb tot, però al mateix temps sempre aportar d'aquesta crítica una visió constructiva.

Salutacions,

SZD