Mites i realitats (III): crisi i identitat.

(http://www.discoveringidentity.com/2009/10/27/identity-trend-9-identity-analytics/)

Benvolguts/des lectors/es,

La crisi multifactorial actual (ambiental, energètica, econòmico-financera, política...) és una crisi de model. I un model és una visió del món i un sistema de creences amb el qual ens identifiquem i que, per això mateix, ens permeten funcionar i projectar-nos cap al futur. La visió del món i l'estructura mental que tenim actualment ens porta a una actitud enfront del que ens envolta, i aquesta actitud mental a una manera d'actuar individual i com a col·lectiu. Fins al present i en el futur proper, la societat occidental globalitzada ha pres un model que l'ha mantingut en una identitat fortament immadura. Aquest punt de vista ja l'he tractat en d'altres posts, on parlava dels conceptes bàsics que acceptem com a veritats inqüestionables i que, de fet, són els que ens portaran al col·lapse de la nostra civilització industrial.



El col·lapse de la civilització industrial implicarà un xoc per a la majora de la població i aquest xoc portarà a una crisi de valors que, en la majoria dels casos, pot conduir a un refús superficial del passat, mantenint-ne però l'essència ideològica. Per posar un exemple, és molt probable una justificació i acceptació de la violència i de la repressió com a eina per eliminar tot allò 'podrit' del passat i mantenir un cert ordre, aquesta violència però, neix de la idea d'un món predatorial on preval i sobreviu només aquell més fort i adaptat a l'entorn. Per tant, des del meu punt de vista, cal un marc conceptual nou que redefineixi la relació inter-individu, per així possibilitar la generació d'estructures emergents (conjunt d'individus, societats o organitzacions) diferents que estiguin més en harmonia amb l'entorn.



El nou marc d'interrelació cal que canviï la visió del món com un lloc de depredador-presa o de lluita per la supervivència, cap a una visió més àmplia, és a dir, cap a una visió on no hi hagi una aproximació de societats o individus la raó de ser dels quals és l'explotació de recursos (entesos aquests com persones, animals o coses) sinó un concepte d'interacció individual i col·lectiva que estigui centrada en l'equilibri. En aquest sentit doncs, cal proposar una desmaterialització i una desobjectivització de la societat. Des del meu punt de vista per canviar la societat cal canviar la relació entre individus i, per canviar aquesta, cal que canviem la relació o l'actitud que tenim els individus cap a nosaltres mateixos. Preparar per tant, psicològicament a les persones pel nou escenari mundial, hauria de ser l'objectiu essencial. Pensem-hi, en l'educació actual moderna quin pes es dona a l'auto-coneixement, la gestió emocional i l'acceptació del propi cos i personalitat? Evidentment que gran part de la tasca d'educació de les generacions més joves cal que recaigui i recau sobre l'entorn familiar. Però aquest ambient familiar beu també directament i és molt influenciat pels mitjans de comunicació de masses, que al seu torn projecten un missatge i una ideologia totalment mental i materialista; generant un cicle que es reforça en la profundització de la banalització i la 'cosificació' de tot el que ens envolta. En aquest sentit, el marc educatiu hauria de donar eines tant als pares i familiars com als alumnes per poder tirar endavant en un procés de creixement i maduració individual. Això no és així, i caldria anar fent els passos necessaris per canviar-ho. Per això, cal emfatitzar, en aquest procés de transformació que viurem, la gestió emocional que ens porti a l'acceptació de la nostra part més tòxica, tant individualment com col·lectivament.



Cal doncs, repeteixo, canviar l'enfoc del món com un paratge de caçadors-preses en un món en essència agressiu, enfront d'un enfoc centrat en un món en equilibri dinàmic enmig d'un paratge d'interaccions no necessàriament hostils. I l'acceptació vol dir acceptar la part 'negativa' ponderant-la i objectivitzant-la. Això no vol dir negar la realitat: violència, misèria, mesquinesa, engany... són actituds que haurem d'afrontar i superar i que, cada cop més, seran presents en el nostre entorn i, potser, en nosaltres mateixos. Per fer front doncs a aquesta realitat que anirà emergint amb el col·lapse de la societat industrial, cal identificar les diferents estratègies de negació: per exemple, el pensament positiu mal entès n'és una. Voler centrar-se només en allò que ens fa sentir bé per fugir del missatge 'pessimista' no ens porta a afrontar una realitat que cada cop serà més dura. Voler fugir de les emocions negatives (ira, cobdícia, etc.) és només reprimir una part tant humana com ho són la fraternitat i la generositat. Penso, tal com exposa de forma brillant la Carolyn Baker, que l'acceptació dels sentiments i emocions que ens fan sentir malament, forma par del procés de dol, tant necessari per poder madurar.



Per entendre el que acabo d'exposar respecte a la negació us explicaré la teoria sobre l'actitud vital d'un bon amic i company de feina, perdoneu el llenguatge una mica barroer que faré servir, però intento amb aquest treure una mica de ferro a l'assumpte. Ell diu que tothom en aquesta vida té una quantitat determinada de merda per menjar-se, i que hi ha dues maneres de fer-ho, segons quina actitud es prengui a la vida o quina sort tinguem. La primera és anar menjant-se-la poc a poc, en aquest cas tenim més números de poder-la processar i anar digerint-la. Això seria precisament acceptar el col·lapse progressivament sense intentar fugir-ne i oblidar-lo. La segona és anar esquivant-la i haver de menjar-se-la tota de cop, amb la qual cosa és probable que siguem incapaços de digerir-la. Ja veiem que si anem negant i no fent res, ens podem trobar que al final, per molt que tinguéssim la informació del que aniria passant, ens trobarem tant o més enfonsats que els que d'entrada ni ho sospitaven.



Cal acceptar doncs que el col·lapse de la societat industrial no té una solució dins el BAU, per tant, si ens sortim del BAU, la crisi i el col·lapse que patim i patirem no és un problema, és un procés natural, i com a tal l'hem d'entendre. Prendre distància del BAU amb tot el que comporta és essencial per a una transició personal i col·lectiva. Prendre distància ens ajuda a desidentificar-nos amb el que, fins ara, hem cregut que érem, com a societat i com a individus. Això és necessari perquè el model ideològic (i dic el model, no els models perquè al cap i a la fi totes les propostes basades en el creixement segueixen, en essència, un model que ens porta al col·lapse) que teníem es farà cada cop més inútil.



Deixar d'identificar-nos amb el model ideològic actual és el primer pas per poder adaptar-nos al futur. Hem de cercar estratègies personals per aconseguir construir un model diferent que, en molts aspectes, serà totalment personal, però en qualsevol cas, serà radicalment diferent a l'actual. Si ens trobem perduts, i no sabem com podem començar, és molt útil, potser, pensar com volem que aquest nou model a nivell personal no volem que sigui, què és allò que volem canviar? A partir de la resposta a aquesta pregunta, començar a esforçar-nos per aplicar-ho a nivell personal en primer lloc. Assajar els canvis a nivell individual ens donarà eines i experiència d'allò que funciona i d'allò que no. Ens aportarà estratègies necessàries per navegar i orientar-nos en una realitat que cada cop serà més diferent a la que ens aniran 'explicant' des dels mitjans de comunicació de masses.



Finalment, només un apunt que em sembla important per començar a construir aquest nou entorn que ens espera. Cal centrar-nos en viure, no en sobreviure. Un peakoiler no podrà ser mai, des del meu punt de vista, només un supervivencialista (aquell que es construeix un búnquer per resistir els temps difícils) a nivell psicològic o nivell material. Un peakoiler cal que sigui aquell que no només sobreviu en un món difícil i de vegades terrible, sinó aquell que sap trobar les estratègies per poder generar espais de gaudi i de pau, de generositat i de suport en un món en col·lapse. Un peakoiler doncs cal que treballi per assumir la responsabilitat d'acceptar que tot té un final, tot. Tant des de l'esfera personal com en l'esfera social i global. D'aquesta acceptació naixeran les estratègies quotidianes per deixar enrere un món de predadors que té, al cap i a la fi, també els dies comptats.
Salutacions,
SZD

Mites i realitats (II): corrupció i col·lapse

(http://seekyt.com/define-corruption/)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui toca el tema estrella, el tema d'actualitat des del començament de la crisi: la corrupció. Anem primer a veure la definició del DIEC:

f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte. Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua.

I per corrompre: 
1 1 v. tr. [LC] Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana. La calor corromp la carn. Miasmes que corrompen l’aire. 
1 2 v. tr. [LC] per ext. Un text que copistes maldestres van corrompre. 
1 3 intr. pron. [LC] Amb tanta calor, la carn es corromp. 
2 1 tr. [LC] Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums).Certes doctrines corrompen els costums. Corrompre el gust del públic. 
2 2 intr. pron. [LC] Costums que s’han corromput. 
2 3 tr. [LC] Desviar (algú) de la rectitud, del deure. Mala gent que corromp els joves. 
2 4 tr. [LC] Induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir. Corrompre un jutge amb diners.

Per tant, ja veiem que el concepte de corrupció implica deshonestedat, falta d'ètica o de moral i d'integritat. Si prenem una certa perspectiva històrica de la crisi, la idea de corrupció ha estat present des de la fallida financera als EUA, és a dir és va vendre que tot era culpa d'unes operacions financeres fetes més enllà de l'ètica i que van ser permeses per les autoritats corresponents. Si fem un salt en el temps veiem que, cada cop més, es destapen escàndols de suborns, financiacions il·legals de partits polítics, banquers que abusen de la bona fe o ignorància dels clients, etc. És a dir, davant de l'opinió pública general es ven la idea de que una gran part dels problemes que tenim i del mal funcionament del sistema és a causa de la corrupció de les elits dirigents, tant econòmiques com polítiques.

Davant d'aquest estat de la qüestió m'agradaria fer dues reflexions. La primera és que, evidentment la corrupció no és la causa de la crisi, perquè bàsicament la corrupció és inherent a qualsevol sistema que estigui basat en el creixement. És a dir la corrupció és efecte, no causa. Si en fos la causa abans de la crisi, molt abans, quan 'tot anava bé' llavors no hi havia corrupció? És evident que n'hi havia, si es així, per què la crisi ara i no fa deu o quinze anys?

Per tant la causa de la crisi és l'esgotament de recursos que, amb un sistema corrupte s'aguditza. Però repeteixo, la corrupció ha existit sempre en la història de la humanitat. I aquí ve la meva segona reflexió: la corrupció no és inherent a la natura humana. Sí que és inherent però, als humans tant aviat formen part d'un sistema que és basi en l'acaparament de béns.

(http://en.wikipedia.org/wiki/File:Schurz_Corruption.jpg)


Perquè doncs la corrupció ha pres força en la població com a raó per justificar la crisi? Doncs, des del meu punt de vista, per dos motius. Primer, la corrupció permet assenyalar culpables clars, fixats en persones o col·lectius. Per tant, una causa clara i definida aporta un punt de fixació que, emocionalment, permet canalitzar el patiment i la frustració per un fet (la crisi) sobre el que no en tenim cap control directe. Segon, si hi ha una causa clara, eliminant la causa s'elimina l'efecte: acabada la corrupció acabada la crisi, i retorn al que teníem abans. És el mateix de sempre: canviar-ho tot, perquè no canivïi res. Deixeu-me insistir, aquí la frase seria: és el sistema, estúpid, el sistema! En definitiva, creure en la corrupció com a causa de tots els mals de la societat proporciona la tranquil·litat de tenir una causa solucionable amb facilitat: fer net amb els corruptes. Segons aquest punt de vista, no és pas un problema de recursos, que seria més difús i que plantejaria un canvi més radical. 

Ho podem il·lustrar amb un cas històric. Les diferents dinasties xineses són un exemple del que és un sistema relativament tancat on les crisis periòdiques que porten al canvi de dinastia són degudes a problemes de recursos envers la població existent. Però al mateix temps, els governants xinesos de totes les dinasties no van afrontar mai aquest problema directament (com sí que ho van fer els japonesos) sinó que es van centrar en poder controlar la corrupció, per altra banda incontrolable quan els recursos es fan cada cop menys abundants.

Si som una mica honestos, el problema de la crisi és que ens afecta d'aprop i, precisament ara, quan ens toca d'aprop, la població en general es planteja certs mecanismes que, fins abans de la crisi, ningú qüestionava en veu alta: els vols a un euro a Londres, les vacances al Carib en ressorts de luxe, o la pobresa i misèria que obligava a centenars de milers de persones a fugir dels seus llocs d'orígen per anar a sobreviure (de vegades posant en perill la pròpia vida) a llocs on hi havia una sòcietat del benestar. No estic acusant a ningú, només vull assenyalar, posant-me a mi el primer, el fet de que, si parlem de corrupció i, per tant, de qüestions ètiques caldria que fessim abans una revisió honesta de la societat i dels individus que en formem part, no creieu?


I tot això ens porta, a part del factor psicològic de l'externalització de la responsabilitat en el cas de la corrupció, que ja em sembla prou preocupant, al fet de que, al cedir aquesta responsabilitat també es delega l'acció per suprimir aquesta corrupció a tots els nivells, començant per l'individual. Quin futur se'ns planteja des d'ara mateix? En una societat en col·lapse, és evident que cada cop hi haurà més casos de corrupció i per tant més canalització de la frustració cap a determinats objectius o caps de turc. El col·lapse portarà a fer més evident les ineficiències del sistema i, entre elles la corrupció en serà la principal o una d'elles fins que arribi un punt en que els ciutadans fugin de l'administració i busquin maneres paral·leles o alternatives de gestionar les seves necessitats col·lectives o individuals. 

Aquesta degeneració ètica que porta el col·lapse en si mateix, ens planteja doncs escenaris que, fins ara, no estavem acostumats a viure, però que ben aviat seran el pa de cada dia. Per posar-vos un exemple d'allò al que em refereixo, és el que estic vivint actualment al meu lloc de feina. Davant de la imminència del col·lapse de la institució (una agència de l'Estat Espanyol, la meitat dels treballadors de la qual són funcionaris)  la reacció és de negació del que està passant (eren molt clares les cares de shock de molta gent després de que se'ls expliqués la situació en una reunió de tot el centre). La qüestió clau aquí és que, malgrat la preocupació sincera i la constatació de que la situació no s'havia donat mai, la majoria encara no és capaç d'afrontar la crua realitat: contractats eventuals (primer, i després funcionaris) perdrem tots, de forma directa o indirecta, la feina. L'educació en època de creixement fa que certes situacions no siguin assumibles per la majoria. Per tant, per negar doncs aquesta situació es planteja el problema com una qüestió de 'mala gestió' des del ministeri corresponent. Cert que hi pot haver una mala gestió, no ho nego. Però el que ens farà perdre el lloc de feina i ens arrossegarà a tots cap al col·lapse no és pas un problema de mala gestió en els temps passats. El que ens durà al col·lapse serà precisament, la mala gestió en els temps presents, per no voler afrontar un futur que ens horroritza, però que de forma inexorable ens acabarà atrapant, vulguem o no.

Davant d'aquest panorama, hi podem fer alguna cosa? Rotundament sí, però el primer pas és admetre aquest futur dur que ens espera. No s'hi val a negar el que vindrà, mirant de fugir en les rutines diàries que, encara ara podem fer, perquè quan la situació sigui crítica i ja no puguem dur a terme aquestes rutines, llavors haurem de mirar de cara a la realitat d'un món que no reconeixerem com a nostre i que, per tant, no estarem preparats per afrontar. Què hem de fer? Primer pas, com ja he dit en d'altres posts és mirar d'acceptar el que hi ha, un cop acceptat podem començar a preparar-nos, físicament i mental pel col·lapse de la societat industrial.

Salutacions,

SZD 

Mites i realitats (I): Renovables i oligopolis

(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEga2ucFsNq8NgtMWvWvFvgrHJAcq8gfbY974x2QBFuSAbxP3n28STSOQIvKlR6hQtTLNE7OtRNe74MkpIL6KdyQ5la5F9yH3w2qbBXNjPdfyvQUr7tscgUWAdv55POPUgYe7dU_M1pL9S22/s1600/abandoned+wind+turbines.jpg)


Benvolgut/des lectors/es,
Enceto una sèrie de posts per discutir alguns punts que, pel que veig darrerament en els mitjans de comunicació de masses, cal anar clarificant. Més que res per la influència i la hipnotització que exerceixen i, sobretot, perquè sent aquest un bloc dedicat bàsicament a gent conscienciada és important aportar contra-arguments a algunes imbecilitats que de vegades surten als telenotícies. Els mitjans de comunicació, en general i amb comptades excepcions, estan 'desvirtuant' l'opinió pública en una direcció que, sota el meu punt de vista, és molt preocupant. Per tant, la meva intenció en aquest i els següents posts és tractar d'aportar una visió un pèl més crítica que la que darrerament es va difonent i la majoria de la societat creu  com a veritable (sí, sí, creu, perquè tot el que surt a la televisió es creu amb més força del que ens expliquen i/o podem raonar).

Començaré doncs per una idea que està prenent cos en els sectors, diem-ne, conscienciats, sobre el problema de la crisi energètica. Que quedi clar per endavant que penso que cal desenvolupar les renovables com una estratègia de transició a una societat poc depenent de combustibles fòssils, però no penso que aquest desenvolupament s'hagi de fer a qualsevol preu (i quan parlo de preu no parlo de diners). Així doncs, quan hom participa en debats sobre renovables sempre, de forma indefugible, surt la idea de que els oligopolis energètics aprofiten la crisi per 'frenar' el desenvolupament de les renovables, pressionant al govern perquè retiri les subvencions a la fotovoltaica i la eòlica. Sembla ser que hi ha una mà negra d'interessos foscos que van en contra de les renovables perquè sinó aquestes triomfarien. Em perdonaran els lectors però aquesta teoria de la mà negra em provoca una gran recança per dos motius. El primer perquè em sona a teoria de la conspiració i, per deformació professional, en sóc al·lèrgic. El segon motiu és que si no és conspiració si que em sona al mateix argument de 'la mà dels mercats' en que creuen els economistes clàssics: el mercat tot ho acaba solucionant. Doncs bé, de la mateixa manera que el mercat no ho acaba solucionant tot (ho estem veient en aquesta crisi) els oligopolis (si és que n'hi ha) no van 'contra' les renovables. Prefereixo benvolguts/des lectors/es, veure-ho d'una altra manera, sense teories de la conspiració i sense pensament màgic d'una mà invisible que ens va a favor o en contra.



No podríem pensar que, potser, és que les renovables no són tant bon negoci com pretenen els que es dediquen al negoci de les renovables? I potser és que no són tant bon negoci, sobre tot, en el sistema capitalista actual, que pretén retorns ràpids i exponencials de les inversions. Les renovables no representen un retorn de la inversió ràpid a menys que no estiguin subvencionades i, hores d'ara, és dubtós que presentin un retorn gran (comparable a les no-renovables) sense un suport dels combustibles fòssils. Per tant, davant d'aquesta perspectiva, pretenen que uns sectors la raó de ser dels quals és obtenir guanys quasi-immediats, inverteixin en el que és, als seu ulls, un mal negoci? (repeteixo, dins el paradigma econòmic actual). És més, fins ara les renovables s'havien desenvolupat degut a la financiació (en part) dels estats. Bé, en un moment en que els estats comencen a col·lapsar i que l'entorn econòmic fuig del risc i de les inversions a llarg termini per por a no obtenir-ne els retorns esperats, qui hi invertirà? Doncs la situació és clara, cada cop l'estat més afeblit i amb menys recursos es preocuparà per uns problemes que considerarà més urgents: la situació de creixent tensió social i convulsió política. Perquè invertir en renovables si en realitat no hi ha problema amb l'energia no-renovable? Recordo que als mitjans de masses la crisi és econòmica i financera, sense base física d'esgotament dels recursos, per tant la inversió en renovables pot acabar-se veient com una excentricitat típica de hippies mentre hi ha gent que passa gana. Perquè gastar en molins de vent quan la societat té problemes 'més importants' que resoldre? Si és tant bon negoci, que hi inverteixi el sector privat. Aquesta serà, desenganyem-nos, l'actitud de l'estat en el futur si no hi ha un canvi de paradigma. Per tant, veient les coses des d'aquest punt de vista, els 'oligopolis energètics' no van contra les renovables, senzillament intenten mantenir el seu BAU que, recordo, és implícit en el sistema en el qual vivim.



Per altra banda, hi ha autors que diuen que les renovables no són més que extensions dels combustibles fòssils i que, per tant, no està clar si són possibles en un món que funcioni sense ells. Evidentment, ningú pot estar segur de que aquests científics tinguin raó o s'equivoquin, però el que està clar és que el problema de desenvolupar les renovables, presenta a més del problema de la dependència actual dels combustibles fòssils per instal·lació i manteniment de les infraestructures, el problema de l'escalabilitat que ja vaig comentar en un altre post. No és gens clar doncs que sigui assenyat apostar-ho tot a una sola carta (renovables), sense abans plantejar-se una estratègia de decreixement en el binomi població-recursos.



Per tant, les renovables no són la solució a la crisi energètica i no ho són bàsicament perquè en el paradigma del creixement res és solució a l'esgotament de recursos, és una equació sense resolució. Per tant, en lloc de pensar en termes de BAU pel que fa a les renovables caldria canviar potser de forma de pensar i ser molt més autocrítics, deixant de banda el 'sinó ets amb mi estàs en contra meu' tant típic del pensament superficial actual, que etiqueta i classifica ràpidament. Cal parar-nos a pensar el com i el quan. Repeteixo, no estic dient que no hàgim d'apostar per les renovables per al futur, estic dient que no ho podem fer amb el paradigma usual fins ara.

Per posar un exemple, pel que fa a les renovables, s'intenta copiar el model de les fòssils pel que fa a l'abastiment de la demanda. Per mi això és un greu error, fonamentalment perquè la demanda actual basada en fòssils presenta pics de potència que són fàcilment assumibles cremant el que sigui (petroli, carbó o gas) més potència? més cremem! però amb les renovables aquesta equació no és tant clara. Per tant un desenvolupament renovable passa necessàriament per un canvi d'hàbits i usos de consum energètic. I això darrer passa per tornar a un estil de vida que al cap i a la fi s'assemblaria més al de fa dos segles que a l'actual, perquè no cal reinventar la roda: fa tres generacions la societat era més resilient en moltes coses, sobretot amb els hàbits.

Així doncs, a part de les diferents raons que he donat, n'hi ha una que em sembla de les més importants, com ja vaig comentar en el post anterior,  si ens entestem a plantejar les renovables com la substitució de les fòssils i ho fem a qualsevol preu (per mantenir el model existent) ens podem trobar amb un problema greu, en un futur proper, de subministrament d'aliments a nivell mundial (no només al tercer món). I llavors potser tindrem subministrament elèctric per fer anar els cotxes elèctrics, però no tindrem menjar, i per tant ningú que acabi portant aquests cotxes. Sé que la situació que plantejo és absurda, però em sembla que hores d'ara per poder posar una mica de seny en les discussions que s'estan duent a terme en segons quins fòrums cal demostrar les coses per reducció a l'absurd.

Compte! el que acabo d'apuntar en el paràgraf anterior no és que subscrigui la teoria de 'hi ha coses més importants' i per tant no desenvolupem renovables, no. Dic que cal plantejar-se el problema d'una forma holística però prioritzant, sobre tot, l'alimentació de la població des d'ara mateix.

Finalment, dir que, vistos els interrogants que planteja aquesta qüestió cal actuar amb molta prudència. Des del meu punt de vista, si cal emprar alguna estratègia no pot ser mai de dalt a baix: energia renovable per arribar a alimentació de la població. L'estratègia cal que sigui sempre de baix a dalt: assegurar alimentació no depenent dels fòssils per després arribar a una societat energèticament renovable. Realment quan plantegem l'estratègia de baix a dalt, veiem la magnitud de la tasca a començar: desmecanitzar el camp, agricultura ecològica, localització, reducció de xarxes de distribució, canvi d'hàbits d'alimentació i dieta de la població... en fi, si tot això és difícil i requereix energia  (fòssil, que és la que ara utilitzem quasi totalment) per a una transició no traumàtica. Pretendre anar de dalt a baix és, al cap i a la fi, començar la casa per la teulada.
Salutacions,
SZD

Amb el menjar, no s'hi juga...

(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)

...doncs sí, ens hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar. M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que existeixen, perquè sense menjar no podem viure. 

Doncs bé, la reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal, penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i, quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia no és només electricitat sinó que és tota activitat humana (perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny, pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.

Veiem-ho. Segons Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al 2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies (fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix': primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer alimentació-aigua-població i després estratègia energètica. Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià, doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?

Perquè al final, com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!', per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables, el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà molt de patiment i molt de caos.

Alerta! Ara no es pensin que perquè digui que el problema és de població estic suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah, però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim. Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar, perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més resilient de la que tenim actualment.

En fi, benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema. Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan començant a gestar.

Salutacions,

SZD

Violència i lluita pels recursos

(http://www.fotopedia.com/items/flickr-2939267076)

Benvolguts/des lectors/es,

Donat el curs dels esdeveniments, penso que cal començar a encarar la realitat del futur proper tenint en compte els riscos que ens esperen. Aquest és un tema delicat, bàsicament perquè, com poden entreveure els lectors més conscienciats, hi ha aspectes de l'Oil Crash que es neguen sistemàticament fins i tot per peakoilers convençuts, degut, al meu parer, a que com habitants d'una societat opulenta i autocomplaent, no hem estat educats per afrontar una realitat (i per tant una manera d'entendre el món) molt diferent de la que hem viscut des de petits. Per tant, avís a navegants, si no vol quedar-se preocupat i vol continuar en el seu somni negacionista, benvolgut/da lector/a, no segueixi llegint.

Tot i que no sóc sociòleg ni psicòleg m'agradaria proposar alguns aspectes a debatre o que siguin motiu de reflexió (a nivell purament divulgatiu), tenint en compte el que ja s'ha escrit en aquesta línia (recomanaria, en aquest sentit, els llibres de'n Dimitry Orlov i la Carolyn Baker, a més dels llibres sobre psicologia de la violència de'n Dave Grossman i de Gavin de Becker). D'entre els molts aspectes que presenta la temàtica de la violència, tant criminal com social, el que ens interessa com a peakoilers són, d'entrada, les causes de la violència individual o a petita escala, per posteriorment entendre la seva generalització quan l'escassetat de recursos sigui generalitzada.

Segons Grossman, en els estudis psicològics fets a les guerres es veu que l'ésser humà (en condicions normals) no està dissenyat, essencialment, per matar als membres de la pròpia espècie. És a dir hi ha, en situacions de tensió i violència, una certa inhibició inconscient natural a portar a terme accions premeditades que sabem que duran a la mort d'un semblant. Una proba d'això són les estadístiques fetes durant la segona guerra mundial, en les quals no només un vint per cent dels trets fets pels soldats sobre els enemics encertaven el blanc sinó que la majoria de vegades els soldats no arribaven a disparar. Això es va atribuir a que, quan realment un esser humà és forçat a matar, si no té un entrenament previ específic serà molt reticent a fer-ho. A partir d'aquestes estadístiques, la psicologia militar va avançar molt i, hores d'ara, s'utilitzen mètodes d'entrenament psicològic per augmentar aquesta eficiència a l'hora de disparar sobre semblants (ja a la guerra del Vietnam es va millorar el percentatge fins al 90%). En què es basa aquesta preparació i entrenament? Essencialment en dos nivells. El primer, en introduir en el soldat la idea de veure a l'enemic com quelcom que és diferent a ell mateix, l'exèrcit propi és igual a ell i l'ajuda a sobreviure, l'exèrcit enemic és diferent i, per definició, hostil, és el que de vegades s'anomena 'altrització'. El segon pas per exercir la violència de forma indiscriminada contra un objectiu, com es fa en una guerra, és la cosificació de l'enemic, això s'aconsegueix mitjançant un entrenament específic, en el qual s'assagen les accions a dur a terme en les situacions de combat amb blancs o figures i siluetes amb forma humana per tal d'acostumar al cervell a que, en trobar-se en el combat real, no es bloquegi o dubti en l'acció automatitzada en l'entrenament. Amb aquestes accions repetitives s'aconsegueix desvincular l'acció feta dels efectes d'aquesta, esborrant l'empatia que pot emergir en veure les conseqüències d'una acció violenta.

Aquests dos nivells psicològics (altrització i cosificació) que condueixen a l'acció violenta planificada, són essencialment els mateixos que utilitza un criminal per actuar sobre la seva víctima. La diferència entre un soldat en situació de combat i un criminal és que pel criminal la seva víctima és un recurs, un objecte per aconseguir allò que vol, sigui el que sigui i on sigui, el procés de cosificació és clar, mentre que el soldat, teòricament, està entrenat per actuar només en situació de guerra o de combat. Simplificant encara més aquest procés, podríem dir que l'acció violenta es caracteritza per la falta d'empatia (per una falta d'identificació com a propis) amb els altres éssers humans objecte de la violència i, per tant d'una negació de les conseqüències de les accions que es volen portar a terme: una persona passa de ser algú que té unes característiques identificades també com a pròpies a ser, purament i simplement, un recurs o un mitjà per satisfer un objectiu. 

Quan, tenint en compte el que he explicat anteriorment, analitzem certs patrons de comportament social, veiem que la tendència actual de la societat no ens tranquil·litza especialment respecte als ingredients necessaris pel que fa al comportament violent. Bàsicament, la tendència de les darreres dècades de societat consumista ens ha portat cap a una instrumentalització (cosificació) de les persones: cada individu ha deixat de ser un ens complex i ric amb una certa profunditat i dimensió aportada per sentiments compartits, per passar a ser un conjunt d'etiquetes: consumidor, client, votant, seguidor, manifestant, treballador, aturat, pacient, etc. No dic que aquestes etiquetes no siguin funcionals o necessàries, el que em sembla que està passant és que, degut al ritme frenètic de vida que portem, hem superficialitzat persones, sistemes, problemes, situacions, de tal manera que han passat a ser anècdotes del que eren, en una espiral de banalització que, de vegades, fa federat: mirin les notícies i prenguin perspectiva de com es va desproveint de contingut el lèxic, simplificant el discurs i el llenguatge, empobrint-lo, relativitzant tots els conceptes i deteriorant la forma. Com ja vaig dir en el post anterior, aquesta falta de 'profunditat' en tot l'entorn social que ens envolta, produïda i fomentada per la societat de consum en la que vivim, ens converteix en individus fortament emocionals, ensinistrats per experimentar emocions superficials en dosis controlades per un entorn ple d'estímuls. Estímuls que, més enllà d'aportar-nos quelcom realment valuós, ens transformen en purs autòmats pendents de satisfer unes necessitats, il·lusòries en la seva major part, que desvien l'atenció del que realment és important per a cadascú i, per tant, del que ens pot aportar equilibri interior i satisfacció. És a dir, socialment, mitjançant la banalització, estem accentuant un procés de cosificació que és, en essència, procliu al comportament agressiu. Tot això en un entorn físic amb recursos materials minvants, forma un còctel explosiu de conseqüències realment imprevisibles. Per si el panorama no fos ja preocupant tenim un element que, com ja vaig comentar també en el post anterior, amplifica aquesta tendència: el mantra del principi de competència com a motor de progrés. Aquest imaginari totalment inviable i irreal es seguirà mantenint durant un temps, provocant encara més estralls dels que ja ha provocat fins ara. És temps de canviar d'imaginari, renunciar als antics mantres i, amb prudència però sense recança, començar a construir un nou model per després d'aquesta transició que ja s'albira terrible, per la crueltat que els éssers humans som capaços de desplegar quan les circumstàncies ho afavoreixen, però també per la rapidesa dels canvis i la influència d'un paradigma que ens ha educat en una cultura, com la globalitzada actual, essencialment agressiva, deshumanitzada i acrítica.

Salutacions,

SZD

Sobre la natura humana: humà violent o pacífic?

(http://faculty.evansville.edu/rl29/h340/f05/earlymodernpainting.html)

Benvolguts/des lectors/res,

El post d'avui permeteu-me començar-lo amb una mica de filosofia aplicada al comportament social. Al cap i a la fi, el debat sobre la crisi de recursos a tots els nivells que estem patint (o 'Peak Everything') al que acaba reduint-se és, finalment, a una qüestió de model de societat i, dins d'aquesta, d'actuació individual.

Per encarar el problema d'aquesta resposta al pic de tot, anant des del nivell individual al nivell societari, estaria bé dir alguna cosa sobre com es pensa que és la natura humana. M'explico, si fem una recerca ràpida per la web al voltant de les alternatives a una societat com l'actual amb un risc alt de col·lapse, trobarem un ventall d'opcions que van des dels pobles en transició fins els survivalistes. Des del meu punt de vista, tant una opció com l'altra es basen en dues visions de la natura humana que arriben, fins a cert punt, a ser contraposades. En l'opció que es tria hi ha part de la resposta que donem al problema i també, potser en part, aquesta resposta està condicionada pel desig de construir un món adaptat a aquesta visió de la natura humana. Per tant, si anem a les idees bàsiques de quins són els principis simples de la natura humana i del seu comportament podríem, si em permeteu per tenir una primera aproximació, centrar-nos en els extrems: l'home és bo o és dolent per naturalesa? Entenent aquí dolent, com a un individu predador dels recursos i que ho és, de la mateixa manera, sobre els seus iguals d'espècie. Per tant anem a veure, en el pensament occidental, quines opcions històriques tenim.

La visió pessimista de l'ésser humà la dóna Thomas Hobbes, el qual intenta imaginar com seria la vida dels éssers humans abans de l'aparició de la societat. Hobbes diu que l'home és un ésser dominat per les passions, i estableix que l'home, en un entorn sense societat, es caracteritza per la precarietat i la violència. Donat que no hi ha llei ni autoritat res és just ni injust, i tots tenen dret a tot. Introdueix un principi d'igualtat dient que, com que els humans són aproximadament iguals en força i maldat, cap preval sobre un altre, generant-se el que anomenava "bellun omnium contra omnes" (una guerra civil permanent de tots contra tots), en la qual la vida és breu i insuportable. Hobbes ho resumeix amb l'expressió llatina "homo homini lupus" (l'home és un llop per a l'home). Però donat que aquesta situació no és la més, diem-ne, satisfactòria, i sent els éssers humans intel·ligents, a més de malvats, en un determinat moment decideixen acollir-se a un pacte entre ells. Aquest pacte consisteix en la cessió de tot el poder de l'individu a un sobirà (o corporació), que haurà de mantenir l'ordre i la pau. És important assenyalar que el pacte signat és irrevocable, és a dir, no es pot trencar, ja que en haver lliurat tot el poder, es lliura també la capacitat de trencar el pacte. I ja que aquest pacte en res canvia la naturalesa dels signants, que segueixen sent egoistes, el sobirà elegit haurà de governar, si cal, mitjançant el terror i la violència per mantenir l'insegur ordre social. Un cop signat el pacte, s'instaura la societat (per a Hobbes, equivalent a l'Estat). Se substitueix així el dret (a tot) per la llei (entesa com a límit), i s'institueix un règim de terror que, en realitat, es correspon amb el model de monarquia absoluta. No sé si el/la lector/a atent entreveurà aquí algunes característiques o tics familiars en la història recent... Davant d'aquest estat de la natura humana, ja sabem que si vostè és de l'equip Hobbes anirà a parar a solucions més de supervivència individual o familiar.

Per altra banda, Jean-Jacques Rousseau afirma que lluny de ser una guerra civil permanent, l'estat natural humà es caracteritza per la llibertat, la igualtat i la bondat. Els éssers humans viuen en una mena d'innocència originària (el que fonamenta el mite del bon salvatge) just fins que l'aparició de la societat (i de la noció de propietat) promou l'egoisme i la maldat. El contracte social rousseaunià consisteix en l'eliminació dels egoismes individuals mitjançant la submissió de cada ciutadà a la voluntat general ("volonté Génerale") unànime i assembleària. El model polític proposat per Rousseau seria la democràcia directa, o assembleària. Rousseau pensa que la societat, si bé garanteix certes necessitats bàsiques, corromp els humans a llançar-se en competència mútua. Però es mostra convençut que un cop abandonat l'estat d'innocència originària no hi ha marxa enrere, i només un acord entre ciutadans pot arribar a mitigar les desastroses conseqüències d'una societat corruptora. Neix així la necessitat del contracte social. També, no cal dir aquí, que si vostè és de l'equip Rousseau tendirà més cap a una solució tipus Pobles en Transició.

En ambdues aproximacions conceptuals a la natura humana hi ha dos conceptes que són claus, el concepte individu-societat (en tots dos casos la societat i l'estat són pensats com l'existent a l'època, és a dir, amb una certa complexitat) i el concepte de propietat que, bàsicament, dóna lloc a les societats que coneixem històricament, començant per la propietat de la terra i acabant, actualment, per la propietat de bens anomenats immaterials. Hi ha un aspecte que en aquestes visions no es té en compte i que, si l'introduïm, ens ajuda a entendre el comportament o la natura humana des d'un altre punt de vista: la disponibilitat dels recursos. L'home és competitiu per naturalesa? Sí i no, si el posem en una situació de necessitat pels recursos (siguin aquests menjar, diners o prestigi social) llavors actua d'una manera fortament competitiva, per tant, 'a la Hobbes', si el posem en una situació en que hi hagi recursos sobrants per a cada individu, llavors tindrà tendència a comportar-se igualitàriament, 'a la Rousseau'. Si estirem una mica d'aquest fil argumental podríem trobar algunes 'coincidències' històriques, en les quals potser els períodes democràtics o d'absència de conflicte intern i govern pacífic no basat en el terror, coincidirien amb períodes de recursos per a la població abundants, i les situacions d'escassetat de recursos per a la població en general, a la situació oposada. Això ja ho apunta en P. Turchin en els seus treballs. I, com ja he dit repetides vegades, l'estat al que estem tendint és, precisament, el d'escassetat de recursos i, si seguim el patró històric, això vol dir que tendim també cap a un estat 'poc democràtic'.

Hi ha doncs, alguna opció a l'estat al qual tendim? És a dir, en què caldria posar atenció per no caure pendent avall cap a la dictadura prèvia al col·lapse i a la violència? Crec que cal fixar-nos en quines són les febleses socials que indueixen aquest col·lapse social. Quines són les idees i, per tant, les interpretacions del món que indueixen aquest perill?

La primera és l'acceptació tàcita i inqüestionable del principi de competència. Ens sona que cal millorar la competitivitat de les empreses? o la nostra competitivitat en el mercat laboral? No ens n'adonem, però acceptem com a veritable motor de l'acció individual i social la competència pels recursos. Per a mi, aquest principi s'accentua extraordinàriament en situacions d'escassetat. Podem posar un exemple: pregunti's amable lector/a, què faria vostè en una situació en que els seus éssers estimats estiguessin en perill per falta d'aliment o medecines, o per agressió directa? No cal que ho respongui, només observi com canvia la seva dinàmica mental i passa, precisament, a un estat molt més emocional i molt poc racional. Això posa en evidència el fet de què som els humans (entroncant amb la visió de Hobbes): sacs d'emocions continguts per una fina pell de racionalitat que, al cap i a la fi, en segons quines situacions, només ajuda a articular un objectiu emocional, però no a canviar-lo. Què pot arribar a frenar una dinàmica social violenta? Precisament el reconeixement de que la violència col·lectiva no ajuda a resoldre el problema de recursos sinó que, ben al contrari, el magnifica. Però aquest reconeixement ve de l'experiència directa o transmesa com a molt en una generació, aquesta informació transmesa recorda les conseqüències que comporta la guerra i la violència. Observació: l'estat i el país en el que vivim, curiosament, ha advocat i continua advocant per l'oblit històric de les conseqüències de les 'revolucions' i guerres que hem patit en la història recent. D'entrada això no ens hauria d'aportar gaire tranquil·litat.

La segona és, com ja vaig apuntar en un altre post, la materialització que patim i que, a nivell individual, es plasma en la cosificació psicològica de tot el que ens envolta (persones i biosfera en general). Aquest és un punt del qual no n'estem prou conscienciats però que és la llavor del comportament violent. Si vivim en una societat que té tendència a 'cosificar' a les persones, transformant els individus en objectes per aconseguir satisfer les nostres 'necessitats', llavors quan aquestes necessitats siguin més bàsiques (menjar) quin comportament col·lectiu podem esperar? No m'entretindré més en aquesta qüestió que, penso, per la seva importància requereix un post.

Concloent, aquestes dues idees que ens condicionen la interpretació del món i per tant, la nostra resposta a nivell individual i col·lectiu davant de situacions de crisi, no són les més adients per afrontar el gran repte que tenim al davant. Per tant, cal emfatitzar aquestes febleses societàries que patim en aquelles opcions socials i polítiques més favorables al decreixement com a única alternativa al model socioeconòmic actual. Prenent la idea que vaig desenvolupar en el post anterior, no n'hi ha prou amb l'acceptació del decreixement com a única via plausible (tot i que necessària no és condició suficient) cal canviar el postulat comunament acceptat de competència com a motor de canvi i millora en la societat i l'espècie.

Salutacions,

SZD

La mida sí importa o el principi d'escalabilitat: Sòcrates i la condició de suficiència.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:David_-_The_Death_of_Socrates.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui començarem parlant de filosofia per introduir una qüestió que, des del meu punt de vista, sovint es passa per alt, però té una importància cabdal: Quan un sistema és escalable? És a dir, quan un mètode, recepta o política es pot portar de l'aplicació a un lloc petit o un nombre reduït de persones cap a un lloc molt més gran o un nombre molt gran de persones?

Per entendre això darrer cal abans explicar quan una condició és necessària o és suficient (concepte utilitzat àmpliament en matemàtiques). Ho farem amb un exemple, que moltes vegades utilitzo a classe. Per aprovar un examen és necessari haver memoritzat els conceptes d'una assignatura però, de vegades, memoritzar, tot i que necessari, no és suficient per aprovar; cal entendre els conceptes i com es relacionen entre ells, no n'hi ha prou amb memoritzar: tot i que memoritzar és necessari, no és suficient. En qualsevol activitat humana o física puc tenir les condicions necessàries per a que es produeixi algun fet, però aquestes condicions no tenen per què ser suficients per que allò que esperem,  acabi produïnt-se.

Sòcrates educava amb el seu mètode a aquell ciutadà d'Atenes que volia regir la ciutat i, en fer-li veure quina era la situació de la seva família, li transmetia que, per a ser un bon administrador dels afers públics calia que abans mostrés com administrava correctament els privats i que, no sent aquest el cas, no podia de cap manera ser un bon administrador de la cosa pública. Amb aquesta història, Sòcrates ens introdueix la idea de que per gestionar quelcom a gran escala primer, necessàriament, ha de funcionar a petita escala. És a dir, per a què una recepta política, administrativa o societària funcioni a nivell macro, primer necessàriament, cal que funcioni a nivell micro. Bé i ara venen les mates: tot i que és necessari que quelcom funcioni a nivell micro per a que funcioni a nivell macro, no és suficient per a que aquest procés que es dona a petita escala funcioni a gran escala. Aquesta qüestió de vegades no es té clara quan es pretenen exportar 'solucions' que funcionen ara a nivell micro a nivell extensiu per a tota societat, a tot el planeta. És a dir, és necessari que una iniciativa de resiliència i sostenibilitat funcioni a petita escala per pensar en aplicar-la a gran escala: nivell estatal o inter-estatal, però no té perquè ser suficient, no n'hi ha prou amb que funcioni a petita escala per assegurar-ne l'èxit a gran escala.

(http://truitadepesols.blogspot.com.es/2009/07/pujar-escales-cap-avall.html)

Del que he dit anteriorment doncs podem assumir un cert bany de realitat: iniciatives que pretenguin re-construir la societat 'des de baix' tot i que fins a cert punt necessàries poden topar amb el problema d'escalabilitat de les mesures que s'emprenguin. Un exemple, en els darrers anys han aparegut iniciatives polítiques de caire assembleari que pretenen aplicar conceptes i estratègies que funcionen a petita escala, a nivells socials i de complexitat més grans. Bé, aquestes iniciatives assembleàries potser caldria que es plantegessin què passa amb el problema de l'escalabilitat, problema amb el qual, recordo, històricament, han topat molts moviments polítics de caire social: des de l'anarquia al comunisme de Marx. A l'intentar aplicar els seus principis organitzatius a gran escala han derivat en estructures molt diferents de les que originalment eren o pretenien ser. I aquí, tot i que no es comenta en la historiografia oficial, hi ha hagut un problema inherent d'escalabilitat.

Un altre exemple ens el podem trobar amb l'escalabilitat de les preteses solucions organitzatives tipus pobles en transició. I que quedi clar aquí que penso que són iniciatives interessants i necessàries, però precisament perquè ho són, em plantejo la seva viabilitat amb un escalat global o, sense anar tant lluny, a nivell d'estats.

Finalment, caldria plantejar-se també l'escalabilitat de la pretesa transició renovable, venuda com a paradigma futur per fer front al pic del petroli i tots els combustibles fòssils. La gran pregunta és: la transició a energies renovables és escalable a tot el planeta? Precisament el debat científic està girant actualment al voltant d'aquesta pregunta, la qual planteja altres preguntes a nivell més pràctic, la més important pot ser: quina és la potència màxima que pot subministrar el planeta amb energia purament renovable? També cal preguntar-se: tot i tenir suficient potència renovable i haver-hi prou materials (acer, coure, liti) aquesta és una condició necessària, però és també suficient per poder afrontar aquesta transició amb garanties d'èxit? I si no és així, potser caldria plantejar-nos objectius menys ambiciosos com l'accés a aliment i aigua potable per a tota la població...

En fi, benvolguts/des lectors/res, ja veiem que en els temps que corren, hem de veure de desempallegar-nos d'allò que ha estat el leitmotiv de la darrera era: la gestió d'un sistema complexe es pot afrontar amb receptes simples. Les conseqüències de l'aplicació d'aquestes receptes simples a totes les escales i dimensions socio-econòmiques i físiques les carreguem ara al capitalisme actual amb el seu model de creixement il·limitat que, recordo, han avalat també els moviments oposats a aquest capitalisme. Aquesta recepta acceptada tàcitament per la majoria, només posa de manifest el que, ja ara comencem a veure: som com nens jugant amb pistoles i, si continuem pensant que les pistoles són joguines inofensives i que el món és tant simple com volem que sigui, prendrem mal.

Salutacions,

SZD