Desmuntant la paradoxa de Jevons

(http://clubfordegrowth.org)

Benvolguts/des lectors/es,

Escric aquest post per mirar d'aclarir un concepte que en els cercles propers al col·lectiu de peakoilers, de vegades s'utilitza com a base i punt de partida per certes argumentacions i actituds que, sota el meu punt de vista, poden conduir a errors. Aquest concepte és el conegut com a 'Paradoxa de Jevons'.

Què és la paradoxa de Jevons? W.S. Jevons va ser un economista del segle XIX, conegut per documentar un principi empíric de funcionament del sistema socioeconòmic capitalista. Bàsicament, aquest principi diu que qualsevol millora en l'eficiència del sistema que condueixi a un estalvi en el consum d'energia per un determinat procés, no farà que el conjunt del sistema socioeconòmic estalviï aquesta part que no s'utilitza, sinó que la millora en eficiència, a la pràctica, porta a un consum d'energia més gran del conjunt. Això es pot veure en diversos exemples, com el del l'automoció: cada cop els cotxes són més eficients en l'ús de combustible però aquest fet no ha conduït a un manteniment o reducció del consum de combustible per a l'automoció, ben al contrari, aquest consum ha anat incrementant en el el temps si prenem com a referència tot el període d'ús massiu de l'energia fòssil. Veiem doncs que aquest fet empíric documentat per Jevons porta al punt contradictori de que l'estalvi d'energia en una part (o per un individu o col·lectiu) condueix a un consum més gran total. I d'això, alguns peakoilers en dedueixen la impossibilitat d'una transició suau cap a un model socioeconòmic diferent, ja que si els que realment estem conscienciats mirem d'estalviar, aquest estalvi o falta de consum, el sistema el reconduirà cap a les parts que no estalvien, per mantenir-se en el seu intent fatu de créixer. Per tant, d'això en dedueixen que qualsevol estratègia enfocada dins i pel sistema, no té possibilitats d'èxit perquè sempre serà més còmode restar dins el paradigma capitalista que reduir el consum de manera voluntària per una societat que, com ja he dit en d'altres ocasions, és addicta al consum creixent.

Doncs bé, em temo que aquest punt de vista, que afecta tant la paradoxa de Jevons com l'extrapolació peakoiler, presenta seriosos punts febles. Entengui, benvolgut/da lector/a que no pretenc aquí qüestionar les tesis de Jevons, només posar-les en un nou context i, per tant, qüestionar-ne l'aplicació indiscriminada. Segons el meu punt de vista, la satisfacció de la paradoxa porta implícites dues condicions necessàries. La primera, la connectivitat del mercat, és a dir, que el sistema pugui transferir sense pràcticament costos, activitats econòmiques (bens i serveis) no només d'uns sectors econòmics a d'altres sinó també geogràficament (d'uns llocs a d'altres). En posaré un exemple, suposem que tenim un poble en transició que aconsegueix reduir el seu consum energètic elèctric un 10%, en el sistema actual, aquest 10% d'estalvi serà depredat per d'altres pobles o ciutats que estiguin al voltant o de qualsevol altre zona que estigui en el radi del node de distribució més proper. Però què passa quan aquesta connectivitat és trenca? Doncs que la transferència d'”estalvi” ja no es pot produir a nivell global o regional (si la segmentació de l'economia és local).

La segona condició necessària perquè funcioni la paradoxa de Jevons és que el sistema cal que es trobi en un estat que afavoreixi el creixement. Això és així perquè la cadena de transmissió de bens és el diner, i aquest, en un sistema capitalista, com l'actual, és deute. És amb el deute que directa o indirectament es fomenta el consum creixent. Si, com comença a passar actualment, el diner/deute perd el seu valor i el mercat en perd la confiança, per exemple, en un sistema capitalista en implosió, llavors la transferència de riquesa entre sectors econòmics o geogràfics perd la seva eficiència i, al fer-ho, no es pot reconduir la eficiència o estalvi per incrementar el consum global d'energia o productes.

Què passa quan no es satisfan aquestes dues condicions? Doncs que el sistema entra en un estat inestable, on qualsevol petita pertorbació (qualsevol fet advers o contratemps) provoca oscil·lacions grans de tots els valors o indicadors socioeconòmics. O, fins i tot, el col·lapse del sistema (o de parts d'ell). Pensem que, al cap i a la fi, la paradoxa de Jevons no és tal, sinó més aviat el reflex del bon funcionament del capitalisme, on prenent el creixement com a base, qualsevol procés s'incorpora al sistema per mantenir-ne el seu creixement.

Per tant, no és cert, des del meu punt de vista, que Jevons invalidi qualsevol acció que condueixi a un estat d'estalvi energètic. És cert, potser, actualment, però aquesta acció o conjunt d'accions o actituds  són essencials perquè, quan arribi el moment de que les condicions necessàries no es satisfacin, permetin a aquesta part del sistema afrontar el futur i la davallada amb una mica més de possibilitats de sortir-se'n. Això els aportarà un avantage sobre els grups o individus que no ho hagin fet abans i actuïn de forma reactiva, precisament perquè aquestes estratègies i actituds d'adaptació no s'aprenen, i molt menys s'implementen, d'avui per demà.

Així doncs crec que el missatge és clar i cal ser molt conscients de què es fa quan es porta a terme una estratègia de decreixement voluntari. Per a mi el que s'intenta (a part de divertir-se, com diu en Rob Hopkins) és plantar les llavors que pugin germinar quan la situació i l'entorn permetin a aquest nou paradigma emergent desenvolupar-se.  Es pretén donar referències clares de què fer i com fer-ho, per permetre que aquesta manera de fer s'estengui al voltant d'aquests punts. Això seria, en llenguatge de l'Antonio García-Olivares al congrés de Barbastro, que les llavors ara formades actuïn de centres de nucleació per ajudar a expandir el nou sistema socioeconòmic adaptat a una realitat de recursos decreixents.

Salutacions,

SZD

Una taxonomia del 'peakoiler'

(http://www.biologycorner.com/resources/orca_taxonomy.gif)

Benvoguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser una mica irònic i és que, tenint en compte les perspectives futures i l'evolució de la situació nacional i internacional, el panorama comença a veure's negre. Com ja sabem, ara mateix caldria que el tema que ens ocupa formés part de l'agenda dels moviments polítics i que comencés una campanya d'accions decidides en alguna direcció com per exemple la que vaig apuntar en la meva carta als Reis d'Orient. Veient doncs que, de moment, aquestes accions no arriben i, esperant i desitjant que, quan la situació vagi evolucionant, realment hi hagi un canvi estratègic, per treure-li ferro a l'assumpte, em permeto un post amb un cert toc d'humor. Per això proposo una classificació d'aquells que hem vist 'la llum' de com funciona el món i que, realment, hem sortit del somni del BAU consumista per entrar directament en la vigília del món real: aquell que té límits físics que, inexorablement, imposen conseqüències sobre el nostre comportament individual i col·lectiu.

Així doncs, tots aquells que, comunament s'anomenen (o auto-anomenen) 'peakoilers' no formen pas una massa homogènia, perquè com els lectors d'aquest bloc i d'altres hauran comprès, el ser peakoiler no és un punt d'arribada sinó, ben al contrari, un punt de sortida. Aquest punt de sortida comença després d'haver superat la fase de negació, un cop s'han comprès les conseqüències del Peak Oil. 
Degut a l'activitat de divulgador del problema i a la pertinença a l'Oil Crash Observatory, puc fer un esbós de les diferents reaccions i actituds englobant les diferents respostes a l'Oil Crash en grups determinats. Deixeu-me, per començar, que defineixi què és la taxonomia, segons el DIEC és la part de la història natural que classifica els animals i les plantes. Així doncs comencem aquesta classificació taxonomica del que podem anomenar 'espècie peakoilera'. Aquesta espècie es pot dividir en sis subespècies (és una primera classificació, els lectors poden considerar-ne algunes més que segurament se m'escapen). Cal que digui que aquesta classificació no és immòbil, una mateixa persona pot transitar per les diferents subespècies, depenent de la seva situació personal, o de les evidències que pugui tenir en un cert moment. Jo mateix, per posar-me per endavant en un post com aquest, em puc haver identificat, en algun moment o altre, en quatre de les espècies.


El tecno-optimista. És aquell peakoiler que confia en que el desenvolupament d'alguna tecnologia, existent o per descobrir, proporcionarà una estratègia per gestionar satisfactòriament la crisi que vivim. En aquest grup podríem posar-hi aquells que, tenint en compte un possible desenvolupament renovable, creuen que mitjançant aquest pot continuar el creixement econòmic i el BAU. Si les seves idees no s'implementen és, senzillament, perquè hi ha una trama d'interessos i una sèrie de lobbies de poder que ho impedeixen o, senzillament, perquè encara la societat no està prou madura. Dins d'aquesta subespècie hi tenim diversos grups, des del tecno-optimista innocent fins el teco-optimista interessat, que emparentaria lleugerament amb el peakoiler oportunista. Per tant, en aquesta subespècie el decreixement econòmic no es reconeix com una sortida viable, es segueix mantenint el model de creixement o, estirant els conceptes, alguna vegada es fa una lleu al·lusió a l'economia de l'estat estacionari, això sí, sempre sense sortir del model industrial actual (cosa que francament, no he entès mai).

L'activista optimista. Són els que, essent decreixentistes, creuen en que la societat global actual derivarà, tard o d'hora, cap a una economia de l'estat estacionari d'una manera contínua i sense grans sotracs o cap a un estat econòmic diferent, adaptats amb menys recursos de forma relativament suau. Per ells, cal treballar per que això sigui possible i, per tant, fer divulgació, conferències i participar en organitzacions que fomentin una economia sostenible i local. L'esforç cal que s'enfoqui sobretot en el punt de vista 'positiu', per tant, no es pot 'espantar' a la gent parlant de les possibilitats de canvis bruscos cap a pitjor, perquè aquesta mateixa possibilitat va en contra d'un canvi: la gent es bloqueja i decideix no actuar. És per tant, una posició que pateix d'un cert grau d'il·lusió extrem que dóna sentit a la pròpia activitat i naturalesa a partir dels resultats exteriors. El seu corrent més radical negaria l'existència de les següents subespècies per la seva actitud 'negativa', englobant-les genèricament a totes en la subespècie de supervivencialista.

L'existencialista. És el que, seguint el corrent filosòfic que dóna nom a aquesta subespècie, creu que el Peak Oil no és res més que una manifestació més del fet que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida. Per tant, com que la vida no té un sentit específic, i cadascú li ha de donar el seu, doncs tota acció per evitar les conseqüències del Peak Oil no tindrà cap conseqüència. Així doncs, aquesta subespècie difereix radicalment de l'activista optimista, tot i que no nega el valor de l'acció, aquesta està relacionada més en el que aporta a la persona subjectivament que al seu valor transformador exterior. El problema bàsic que tenen els individus d'aquesta subespècie és que sovint, en una societat excessivament enfocada en l'exterior com la nostra, tenen problemes per ser entesos completament, fins i tot per les altres subespècies.

El col·lapsista. En aquesta subespècie hi ha, cal dir-ho, els moderats i els radicals, que estarien a la frontera de la següent subespècie (els supervivencialistes). Els membres d'aquesta subespècie pensen que el col·lapse és, essencialment, inevitable. Ara, la separació entre moderats i radicals rau en el fet de quin grau de col·lapse es donarà i de les seves conseqüències. En el cas dels moderats, pensen que el col·lapse és necessari per que hi hagi un canvi radical i es recondueixi la situació abans de que es passi a fases més profundes del col·lapse (en aquest sentit coincidirien amb els activistes optimistes). Per contra, els col·lapsistes radicals pensen que un cop iniciat el col·lapse aquest no es pot aturar a escala global, és a dir, la situació degenerarà fins a arribar a un punt en que les superestructures (grans empreses, estats, activitat industrial) desapareguin sota escenaris convulsos i de gran agitació social. A partir d'aquí, arribats a la fase tres del model d'Orlov, es podrà construir un nou model, més en equilibri amb el que quedi de l'entorn. Els col·lapsistes radicals troben molts punts de coincidència amb la següent subespècie, tot i que per la seva inclinació social, la seva determinació no és tant radical, això sí, per tots dos grups de col·lapsistes l'horitzó vital sempre és tenyit de tons grisos-negrosos que, per la gent que els envolta, poden semblar d'un pessimisme desesperant.

El supervivencialista. Són aquells individus que, conscients que no hi ha res a fer, trien el pla B personal com opció urgent i única. En anglès els preppers engloben tots aquells que es preparen per a una emergència o col·lapse, sigui aquest produït pel Peak Oil o per una invasió extra-terrestre. El peakoiler prepper però diríem que és un col·lapsista radical que ha passat a una acció individualista com motor de canvi. En aquesta subespècie també tenim diferències, des de l'urbanita que es compra o lloga un tros de terra per poder sobreviure quan vingui la gran escassetat a aquell que s'apunta a cursos de defensa personal per poder afrontar un entorn molt més violent que el que vivim en l'actual societat. Els supervivencialistes però tendeixen a un fort individualisme a diferencia dels col·lapsistes i semblant-se molt, en aquest sentit, a la següent subespècie.

L'oportunista. És aquell o aquella que, sent conscient del Peak Oil el nega interessadament, precisament, per treure un benefici de la posició d'avantatge que li dóna aquesta informació en front dels que no n'estan informats o, senzillament, la descarten per negació emocional. Pensem que tenir informació sobre la tendència de l'evolució dels mercats (energètics o de matèries) pot donar beneficis si es segueix una estratègia d'inversió crematística, és a dir, invertir fins que hi ha signes de que les coses van malament i, llavors, de-invertir per passar a un altre valor en creixement. Seguir aquest cicle atent als cicles transitoris d'inversió, pot portar avantatges i sucosos beneficis, sempre que es deixi escrupolosament de costat el fet de que, l'enriquiment adquirit, es fa a costa de l'empobriment de molts. Precisament, els que que tenen la desgràcia de confiar en els oportunistes els poden portar a conseqüències molt negatives en moments que els recursos cada cop seran més limitats. L'oportunista és una subespècie de vegades mimètica amb els existencialistes, els podem confondre si no hi parem atenció, tot i que sovint es delaten per un cinisme descarnat que els identifica clarament en les seves intencions tòxiques d'aprofitar qualsevol oportunitat per obtenir un avantatge sobre els altres. L'oportunista mira només pel seu propi interès, i basa la seva acció en la teoria de mantenir-se dalt del sistema fins el darrer moment, pensant que això l'ajudarà a passar el col·lapse millor que si no ho fes, sense comprendre que en època de turbulència i canvi el tenir una posició d'avantatge en algun moment no assegura una posició segura en el futur, i menys si l'obtens a costa de la misèria de molts.

Doncs bé, venvolgut/da lector/a, aquesta és la meva aproximació taxonòmica al moviment peakoiler... I vostè benvolgut/da en quin grup es posa?
Salutacions,
SZD

La mida sí importa o el principi d'escalabilitat: Sòcrates i la condició de suficiència.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:David_-_The_Death_of_Socrates.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui començarem parlant de filosofia per introduir una qüestió que, des del meu punt de vista, sovint es passa per alt, però té una importància cabdal: Quan un sistema és escalable? És a dir, quan un mètode, recepta o política es pot portar de l'aplicació a un lloc petit o un nombre reduït de persones cap a un lloc molt més gran o un nombre molt gran de persones?

Per entendre això darrer cal abans explicar quan una condició és necessària o és suficient (concepte utilitzat àmpliament en matemàtiques). Ho farem amb un exemple, que moltes vegades utilitzo a classe. Per aprovar un examen és necessari haver memoritzat els conceptes d'una assignatura però, de vegades, memoritzar, tot i que necessari, no és suficient per aprovar; cal entendre els conceptes i com es relacionen entre ells, no n'hi ha prou amb memoritzar: tot i que memoritzar és necessari, no és suficient. En qualsevol activitat humana o física puc tenir les condicions necessàries per a que es produeixi algun fet, però aquestes condicions no tenen per què ser suficients per que allò que esperem,  acabi produïnt-se.

Sòcrates educava amb el seu mètode a aquell ciutadà d'Atenes que volia regir la ciutat i, en fer-li veure quina era la situació de la seva família, li transmetia que, per a ser un bon administrador dels afers públics calia que abans mostrés com administrava correctament els privats i que, no sent aquest el cas, no podia de cap manera ser un bon administrador de la cosa pública. Amb aquesta història, Sòcrates ens introdueix la idea de que per gestionar quelcom a gran escala primer, necessàriament, ha de funcionar a petita escala. És a dir, per a què una recepta política, administrativa o societària funcioni a nivell macro, primer necessàriament, cal que funcioni a nivell micro. Bé i ara venen les mates: tot i que és necessari que quelcom funcioni a nivell micro per a que funcioni a nivell macro, no és suficient per a que aquest procés que es dona a petita escala funcioni a gran escala. Aquesta qüestió de vegades no es té clara quan es pretenen exportar 'solucions' que funcionen ara a nivell micro a nivell extensiu per a tota societat, a tot el planeta. És a dir, és necessari que una iniciativa de resiliència i sostenibilitat funcioni a petita escala per pensar en aplicar-la a gran escala: nivell estatal o inter-estatal, però no té perquè ser suficient, no n'hi ha prou amb que funcioni a petita escala per assegurar-ne l'èxit a gran escala.

(http://truitadepesols.blogspot.com.es/2009/07/pujar-escales-cap-avall.html)

Del que he dit anteriorment doncs podem assumir un cert bany de realitat: iniciatives que pretenguin re-construir la societat 'des de baix' tot i que fins a cert punt necessàries poden topar amb el problema d'escalabilitat de les mesures que s'emprenguin. Un exemple, en els darrers anys han aparegut iniciatives polítiques de caire assembleari que pretenen aplicar conceptes i estratègies que funcionen a petita escala, a nivells socials i de complexitat més grans. Bé, aquestes iniciatives assembleàries potser caldria que es plantegessin què passa amb el problema de l'escalabilitat, problema amb el qual, recordo, històricament, han topat molts moviments polítics de caire social: des de l'anarquia al comunisme de Marx. A l'intentar aplicar els seus principis organitzatius a gran escala han derivat en estructures molt diferents de les que originalment eren o pretenien ser. I aquí, tot i que no es comenta en la historiografia oficial, hi ha hagut un problema inherent d'escalabilitat.

Un altre exemple ens el podem trobar amb l'escalabilitat de les preteses solucions organitzatives tipus pobles en transició. I que quedi clar aquí que penso que són iniciatives interessants i necessàries, però precisament perquè ho són, em plantejo la seva viabilitat amb un escalat global o, sense anar tant lluny, a nivell d'estats.

Finalment, caldria plantejar-se també l'escalabilitat de la pretesa transició renovable, venuda com a paradigma futur per fer front al pic del petroli i tots els combustibles fòssils. La gran pregunta és: la transició a energies renovables és escalable a tot el planeta? Precisament el debat científic està girant actualment al voltant d'aquesta pregunta, la qual planteja altres preguntes a nivell més pràctic, la més important pot ser: quina és la potència màxima que pot subministrar el planeta amb energia purament renovable? També cal preguntar-se: tot i tenir suficient potència renovable i haver-hi prou materials (acer, coure, liti) aquesta és una condició necessària, però és també suficient per poder afrontar aquesta transició amb garanties d'èxit? I si no és així, potser caldria plantejar-nos objectius menys ambiciosos com l'accés a aliment i aigua potable per a tota la població...

En fi, benvolguts/des lectors/res, ja veiem que en els temps que corren, hem de veure de desempallegar-nos d'allò que ha estat el leitmotiv de la darrera era: la gestió d'un sistema complexe es pot afrontar amb receptes simples. Les conseqüències de l'aplicació d'aquestes receptes simples a totes les escales i dimensions socio-econòmiques i físiques les carreguem ara al capitalisme actual amb el seu model de creixement il·limitat que, recordo, han avalat també els moviments oposats a aquest capitalisme. Aquesta recepta acceptada tàcitament per la majoria, només posa de manifest el que, ja ara comencem a veure: som com nens jugant amb pistoles i, si continuem pensant que les pistoles són joguines inofensives i que el món és tant simple com volem que sigui, prendrem mal.

Salutacions,

SZD