Informació, coneixement... i manipulació

(http://www.knowledge-management-tools.net/knowledge-information-data.html)


Benvolguts/des lectors/es,
Avui miraré de comentar un aspecte que en el post anterior vaig deixar només apuntat: com una part del problema social al qual ens enfrontem està creat per com es transmet la informació i el coneixement a totes les escales. Abans d'entrar en aspectes més profunds caldria aclarir què és informació i què coneixement. Segons el DIEC, informació és:

1 1 f. [LC] [CO] Acció d’informar o d’informar-se; l’efecte. Donar, haver, tenir, rebre, informacions sobre algú o alguna cosa. Un servei d’informacions. 
1 2 f. [LC] [CO] Conjunt de notícies. La informació d’un diari. 
2 f. [SO] Forma més característica de la comunicació de massa. 
3 f. [CO] En teoria matemàtica de la informació, innovació que conté un missatge. 
4 1 f. [AD] Indagació o constatació jurídica i legal d’un fet o d’un delicte. 
4 2 f. [AD] Conjunt de les proves que resulten de l’examen de documents i de testimonis presentats davant un tribunal. 
5 f. [IN] En inform., contingut d’una o més dades, fent abstracció de la representació concreta que adopta.

Mentre que coneixement és:

1 m. [LC] [FS] Facultat i acte de conèixer. És una criatura que encara no té coneixement. Té molt coneixement.Té poc coneixement. 
2 1 m. [LC] [FS] Consciència de si mateix i dels propis actes. Ha mort amb tot el coneixement. 
2 2  [LC] perdre el coneixement Perdre la consciència. En sentir la mala notícia, va perdre el coneixement. 
3 1 m. [LC] Coneixença 1 . 
3 2  [LC] amb coneixement de causa loc. adv. Coneixent prou informació per opinar o actuar responsablement.Obrar, parlar, amb coneixement de causa. 
3 3  [AD] prendre coneixement d’un fet Tenir-ne o adquirir-ne coneixença. 
3 4 m. [AD] Declaració feta per una persona o un òrgan administratiu per a notificar que s’ha assabentat del contingut d’un document o d’un acte administratiu. 
4 m. [DR] Examen judicial de les actuacions. 
5 m. [DR] Document que el capità d’una nau signa i remet a l’armador, reconeixent les mercaderies carregades i les condicions del transport.


Segons les definicions del diccionari, sembla ser que  informació és allò que ens aporta alguna cosa que no sabíem prèviament en un missatge, mentre que coneixement és l'acció de, tenint una informació assabentar-se'n, prendre'n consciencia i d'aquesta manera ordenar-la i integrar-la, contextualitzada, al nostre registre conceptual. M'interessen especialment aquestes dues categories perquè sovint es confonen i, per exemple, es parla de la societat de la informació i el coneixement. Doncs bé, sembla ser que no és el mateix, podem estar molt informats (rebre moltes dades) però per contra, no tenir gaire coneixement (és a dir, assabentar-nos de què implica aquesta informació) per poder actuar en conseqüència. I aquest punt, benvolguts/des lectors/es és la clau de volta que obre la porta de la reacció a qualsevol aspecte de l'Oil Crash.

Per tant, anem a simplificar una mica i, prenent com a referència la piràmide del principi del post, podríem dir que tenim a la nostra disposició una gran quantitat de dades a través dels mitjans de masses i d'internet, però aquestes dades les hem de processar quan ens arriben perquè tinguin un valor informatiu, és a dir, ens aportin alguna cosa diferent del que teníem abans de rebre aquestes dades. A partir d'aquí, per integrar aquestes dades en coneixement cal un pas més, pujar un nivell per a que aquesta informació arribi a formar part de la nostra realitat conceptual, és a dir el que acabarà fent que actuem.

I aquest punt, el del pas de la informació al coneixement, és el pas previ per poder començar a actuar. Així, des de que rebem la informació fins que passem a una acció existeix tot un procés psicològic interior que cal tenir en compte. Un model interessant per escatir aquest procés, és el que utilitza la psicologia militar per millorar l'acció en combat. És el que es coneix com bucle OODA, és a dir,  Observar, Orientar-se, Decidir i Actuar.

(http://atechnologyjobisnoexcuse.com/2012/10/cult-of-the-product/ooda-loop/)

Així, en anglès, OODA loop: Observe, Orient, Decide and Act. Observar: implica la percepció de la informació de l'entorn. Orientar-se: significa destriar, de tota la informació que rebem, aquella que és important. Decidir: en base a la informació i l'experiència que tenim cal seleccionar una, d'entre totes les possibilitats, d'acció. Actuar: portar a terme l'acció seleccionada com més adient.

(http://relationary.wordpress.com/tag/function/)

Aquest bucle ens permet veure on són els colls d'ampolla en la seqüència que impedeix a un individu afrontar la realitat i actuar en conseqüència. En la societat actual, segons el meu punt de vista, es superposen tres aspectes els quals fan que visquem en un cert estat de realitat virtual, mantenint-nos inactius o dins el BAU: Primer, tenim un excés d'informació, davant d'aquest, el cervell té tendència a bloquejar-se i perd la capacitat per integrar-la coherentment. Segon, aquesta informació està esbiaixada, és a dir, hi ha molta dada inútil, que ens manté en un estat de somni despert, una realitat paral·lela que, mentre mantenim el nostre estat material de confort, no té gaire a veure amb la realitat que viuen altres humans molt aprop. I tercer, els dos primers aspectes afecten, minvant-la, la capacitat d'orientar-se (segona fase del bucle). Degut, com deia, a l'excés de dades que ens arriben i al biaix de la informació, la capacitat de decidir objectivament, per sobre del missatge subliminar que se'ns envia és gairebé nul·la. Per tant, és impossible decidir i encara menys, actuar.

Deixeu-me explicar aquests tres punts que he comentat. El primer, l'excés de dades, s'ha convertit en un bombardeig pràcticament, ens col·lapsa els sentits però al mateix temps ens provoca estats emocionals dels quals som totalment dependents. Aquests estats emocionals es tradueixen en hàbits que els reforcen, tancant així el cercle: estímul-hàbit-estímul. El desenvolupament de la tecnologia ha permès transmetre més dades (informació) en menys temps. Així per exemple, una pel·lícula d'acció actual, té molts més fotogrames per minut que una pel·lícula de fa cinquanta anys. El mateix passa amb les imatges en els informatius o la quantitat de missatges que es reben per internet via Facebook, Twiter, per email, o en diaris electrònics que actualitzen la informació de manera gairebé contínua. Però és que sobreposat a aquest flux de dades, en tenim moltes de totalment inútils i, del percentatge que és útil, el missatge subliminar es centra en reforçar les idees (per afirmació o per desqualificació de les que no segueixin la tendència) o conceptes que ja vaig introduir en un altre post. Així doncs això introdueix un biaix molt fort en la informació que considerem útil per integrar en el nostre sistema cognitiu que, mentre no presenti cap contradicció amb el que ens envolta (dissonància cognitiva) funcionarà de manera automàtica només admetent informació processada que reforci i mantingui el paradigma del passat. No és d'estranyar doncs que de vegades es facin defenses amb vehemència de la realitat 'virtual' que el sistema tracta de mantenir.

Però és en els casos en que es comença a trencar aquest paradigma, en el que tenim també un comportament que impedeix l'actuació i que reforça el BAU. Degut al gran desequilibri en quantitat i en qualitat de la informació el procés d'orientació es veu molt afectat, fent molt difícil una decisió. Llavors el bucle es redueix passant a ser un de més curt: observació-orientació. Buscant tenir més informació per confirmar l'orientació que, no ens porta a decidir-nos. Si ens hi fixem però, aquesta tendència a 'no fer res' o a 'buscar més dades' és la que ens inculca el propi sistema perquè ens deixem portar pels missatges subliminars i no anem en contra de la tendència general. Cal doncs trencar aquesta tendència a la inèrcia que tenim tant arrelada, com fer-ho és una qüestió molt personal, tot i així, en algun altre post potser podria donar quatre idees d'allò que pot funcionar i que segur alguns lectors podran complementar comentant-ho. Com sempre, són temps de començar a prendre responsabilitats, sobre tot a nivell individual.

Salutacions,

SZD

La democràcia dels Mercats i el camí cap a l'esclavatge.

(http://usslave.blogspot.com.es/2012/03/zanzibars-anglican-church-and-slave.html)


Benvolguts/des lectors/es,

En la situació de crisi actual hi ha paraules què, de tant sentir-les, han esdevingut familiars pel ciutadà: economia, finances, mercats, prima de risc, deute, política, corrupció, democràcia, etc. En aquest post em fixaré en dues d'elles: mercats i democràcia perquè, penso, estan molt relacionades i a més, tenen molt a veure amb un concepte subliminar que, moltes vegades, les identifica. O al menys això sembla. Per exemple, des de l'any 1961 existeix un organisme internacional anomenat OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que s'ocupa bàsicament de promoure el benestar i desenvolupament econòmic a través de la democràcia. Tal com diuen en la seva web: 'El fil conductor del nostre treball és un compromís compartit amb les economies de mercat recolzades per les institucions democràtiques i centrades en el benestar de tots els ciutadans'. Per tant, veiem que mercats i democràcia van lligades, fins al punt que gairebé tots els estats del món es declaren 'democràtics', ho siguin o no.
D'on destil·la aquest lligam conceptual? Tradicionalment, per assolir el desenvolupament econòmic es suposava que es necessitava d'un consens i d'unes garanties legals. És a dir, per a què les regles del joc comercial afavorissin l'economia i l'enriquiment de qui d'ella en vivia, calia que aquestes normes fossin respectades per una àmplia majoria, per tant, calia que aquesta majoria estès bàsicament d'acord amb aquestes lleis. I, en teoria, un dels pilars de la democràcia és el consens i la voluntat de la majoria. La institució que garantia aquestes lleis i dirimia en cas de conflicte era l'estat. Teníem doncs dos pols o forces o, si ho voleu veure des d'una perspectiva menys seriosa, un joc (el comerç i l'economia), un àrbitre (l'estat regulador) i uns jugadors (els ciutadans). Els jugadors (ciutadans) decidien periòdicament si seguien amb les mateixes regles del joc (les que regulaven les seves relacions socials i econòmiques) o les canviaven, i l'arbitre (l'estat o l'administració, la classe política) obeïa el mandat del poble, l'implementava i feia complir la voluntat de la majoria. En aquest sentit doncs, un estat democràtic garantia el màxim consens i, per tant, la màxima estabilitat legal en un món en que els ciutadans són clients. Aquesta estabilitat era condició necessària per què els intercanvis comercials poguessin prosperar, ja que aportaven seguretat a qui tenia un capital i el volia invertir.
Aquest escenari que, després de la segona guerra mundial, va posar les condicions per al creixement i la instauració del model capitalista actual a nivell global, a mesura que ha passat el temps ha anat canviant. Aquest canvi ha estat degut bàsicament a que, com vaig comentar en el post anterior, la complexitat del sistema creix a mesura que evoluciona, i així s'han creat unes super-estructures, que beuen principalment de la part financera del sistema econòmic mundial i que són les que actuen com a tercer poder per canviar les regles del joc econòmic en favor seu i en contra dels altres dos actors (els jugadors-ciutadans i l'arbitre-estat).

Així doncs en la situació actual hem passat d'un estat de cert control per majories de la cosa pública a, degut a la complexitat de la societat, un estat on el poder rau en organitzacions opaques (sovint transnacionals) amb un únic interès (créixer i guanyar poder) i que, en funció d'aquest interès, exerceixen pressions (o directament controlen) l'estat, és a dir, són jutge i part en el joc econòmic i comercial. Si entenem això, veurem perquè la democràcia s'ha degradat a tot el món occidental en general i a l'estat espanyol en particular (el qual no té precisament un tarannà gaire democràtic, fonamentalment per qüestions històriques). El ciutadà informat intueix aquesta 'relació' entre el poder econòmic-financer i el polític, però si ens hi fixem bé, els mitjans de comunicació, de forma subliminar, venen que el polític té un poder real per exercir el seu programa, quan la realitat és ben diferent. En d'altres democràcies més establertes que l'espanyola el vot a un candidat-partit es decideix no tant pel color de la ideologia sinó per qui financia les campanyes electorals dels polítics. Aquí la situació és ben galdosa, perquè si ens informem, veurem que pràcticament tots els partits estan finançats per les mateixes entitats i/o lobbies. Atenció, no estic dient aquí que hi hagi cap complot conspiratiu, repeteixo, l'aparició de les grans entitats econòmiques transnacionals i la seva influència en la política a nivell planetari és una conseqüència directa del creixement desmesurat de l'economia i de la població i, per tant, de la necessitat creixent de més recursos i d'una gestió d'aquesta de manera centralitzada i uniforme per a tot el sistema socio-econòmic global.

Així com la societat ha anat guanyant complexitat, la informació i el coneixement també han anat canviant. Per un costat el volum d'informació a disposició d'un individu actualment és enorme, degut a la creació d'internet. Per altra banda, aquest mateix volum d'informació fa que la seva assimilació per la majoria de la població, per tal que ho tradueixi en coneixement és cada cop més baixa. Aquest fet s'afegeix a la saturació d'informació individual en detriment de la capacitat de creació de coneixement. I, precisament el coneixement (no només l'accés a la informació) és una peça clau per poder prendre decisions equilibrades i conseqüents amb la realitat present i futura, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. El problema és que la sensació generalitzada és que sí que estem ben informats, perquè, de fet tenim accés a la informació, però la realitat és que aquest accés a la informació no es tradueix actualment en un coneixement que ens aporti consciència sobre la situació en la que estem. No m'estenc més en aquest aspecte què, penso, requeriria tot un post per ell mateix.

Per tant, i tornant al que deia al principi, l'aparició d'aquestes supra-entitats transnacionals (llegeixis aquí grans multinacionals i grans entitats financeres que cotitzen a les borses de tot el món) ha acabat afectant no només a la democràcia, sinó que, degut al seu interès i estructura allunyada totalment de l'individu, també ha afectat al nivell de benestar que pot arribar a tenir el ciutadà. És a dir, per l'estructura mateixa del sistema, que crea aquestes entitats, es produeix un bombeig de riquesa de baix cap a dalt: dels individus i les classes socials més febles cap a les entitats transnacionals i grans corporacions i a les classes socials amb més poder. Aquesta tendència no comença precisament amb la crisi econòmico-financera actual. Comença de manera molt marcada, com ja vaig apuntar en un altre post, amb la desvinculació del diner del seu contra-valor material. Això va fer que hi hagués una succió de riquesa dels països més pobres (que, curiosament, en molts casos eren rics en recursos naturals) cap a països rics. Aquesta riquesa material va permetre l'extensió del que ara anomenem classe mitjana dels països desenvolupats que, per la pròpia dinàmica del sistema també permetia el creixement d'una classe rica i d'una elit de magnats. Cal doncs ser conscients que tant aquesta classe mitjana consumista com els rics arreu del món, no s'ha construït sinó amb el lladronici de recursos de països pobres, que el sistema de creixement dels països anomenats 'industrialitzats' ha mantingut (i manté) en aquesta situació de pobresa de manera permanent. I tot anava molt bé per nosaltres, habitants despreocupats d'aquesta classe mitjana, fins que hem arribat als límits del creixement, llavors la situació ha canviat i, alguns, només alguns, ens hem adonat i hem acceptat l'absurditat del sistema. Però per a molta gent, desconeixedora dels mecanismes que mouen la societat consumista, aquesta situació de pobresa s'ha anat estenent des de l'anomenat tercer món fins a arribar a hores d'ara a les capes socials més febles de la societat d'Europa i els països rics. 

La tendència, com ja he comentat diverses vegades, és a que aquest empobriment generalitzat segueixi i augmenti (exponencialment?) amb el temps. I això no pot canviar si el sistema no canvia, és a dir, si no ens plantegem que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de l'empobriment de molts. I és, precisament, en aquest sentit que els lobbies de poder i les classes dominants el que fan és crear una il·lusió de falsa informació en la qual la 'realitat' que veiem a través de les pantalles és aquella que ens porta camí del neo-feudalisme i, per tant, de l'esclavatge de la majoria de la població, un esclavatge que, recordo, gran part del planeta ja està vivint hores d'ara. En aquest sentit, el gran repte per aquestes classes dominants és mantenir a la creixent població empobrida en un estat de submissió i acceptació de la situació com irresoluble. Per tant, de seguir la tendència actual existeix el risc d'arribar a una situació d'una societat molt simplificada, amb dos o tres estrats socials i amb diferències abismals entre la majoria de pobres i els super-rics. Tot i que aquesta situació seria la preferible pels grans magnats actuals i, repeteixo, el sistema té les seves inèrcies i, una d'elles és mantenir les super-estructures (com ja he comentat) des del meu punt de vista no és gens clar que es pugui mantenir un model com l'actual amb grans eixos transnacionals que meni a aquesta societat neo-feudal. Això és així perquè més enllà d'uns certs nivells de pobresa generalitzada la situació es torna molt inestable i parts importants de les estructures socio-econòmiques comencen a fer fallida (és el principi del col·lapse). En aquesta situació, el poder mateix de les grans estructures s'afebleix perquè no poden exercir la seva influència pels mitjans que havien utilitzat anteriorment. Això porta llavors a dos aspectes nous en el marc socio-econòmic, per un costat més inestabilitat social, per l'altre, poden aparèixer altres formes menys subliminars d'exercir el poder i la influència dels estrats més rics de la societat cap a la gran massa de població empobrida.

Per tant, en vista d'aquest panorama tant negre, quines opcions tenim? En primer lloc, lluitar aferrissadament per no només mantenir, sinó augmentar els mecanismes democràtics de gestió política i social. Més crisi cal que impliqui necessàriament més democràcia en tots els àmbits. I per exercir la democràcia, segons el meu punt de vista, cal enfocar els esforços en dos aspectes bàsics: proximitat i coneixement. I, en segon lloc, cal un treball interior, psicològic si voleu, per trencar vells esquemes mentals personals rígids (el BAU) per adaptar-nos a la nova realitat canviant que ens espera.

Salutacions,

SZD   

Energia i complexitat, o perquè l'eficiència a nivell social és una quimera.

(https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiDSHdbh-S8QL5OTzNshDQXOaLXxbcv-ElJ8CnyJpRRAY25nC7rQssf8n-PvMHMnHSVCYQu_rBqoORmMqcsvhsYpfCfZsPgBU4PPE4a8gMIpJq88HN1YpF9mhsUdLkB-0tb_XAV5kAVs3KU/s1600/eat_earth_0.png)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui desenvoluparé una idea important per entendre perquè és molt difícil que es doni la transició generalitzada i suau d'un món, com l'actual, amb energia abundant, a un altre on aquesta energia ha disminuït considerablement fins a nivells anteriors a la revolució industrial. En un altre post ja vaig donar una raó, més aviat psicològica, de perquè hi ha d'haver un cert grau de col·lapse per tal que la gent 'reaccioni' i faci alguna cosa per evitar un desastre col·lectiu. El concepte que vull explicar aquí el va introduir en Tainter al llibre que ja he citat unes quantes vegades, però en essència, sota una altra formulació, a l'ecologia ja estava enunciat abans.
L'anomenada llei dels retorns decreixents es basa en dues variables: energia i complexitat.
Sense energia una societat no pot existir. Aquí entenem com energia disponible socialment no només aquella que ens permet construir màquines i fer-les funcionar, desplaçar-nos o fabricar substàncies de qualsevol tipus, sinó també com allò que, a través de l'alimentació, permet als humans existir. Només cal recordar que, quan es parla d'alimentació es fan servir les calories (una mesura d'energia) per avaluar la quantitats de menjar per dia necessària per tenir una vida activa saludable.
Per altre costat tenim la complexitat d'una societat. Aquesta s'entén, generalment, com un conjunt de conceptes com la seva mida, el nombre i distinció de les seves parts, la varietat de funcions socials especialitzades que incorpora, el nombre de personalitats socials distintes i la varietat de mecanismes existents per organitzar aquestes personalitats i funcionar com un tot de forma coherent. Quines característiques té doncs una societat complexa? Doncs, per citar-ne algunes: té un alt grau d'estratificació i diferenciació social; molta especialització ocupacional i econòmica, tant pel que fa als individus, com als grups o territoris; un alt grau de centralització, és a dir una gran regulació i integració dels diversos grups econòmics i polítics per les elits, una gran inversió en aquells elements que defineixen 'civilització' (com pot ser arquitectura monumental, literatura i art, etc.), grans fluxos d'informació entre individus, entre grups polítics i econòmics i entre centre i perifèria, una gran integració de territoris en grans unitats polítiques, etc. Suposo que podem trobar en la societat actual globalitzada totes aquestes característiques.
Un cop entenem què és la complexitat a nivell social podem veure que el col·lapse d'una societat és, senzillament, la pèrdua sobtada d'un nivell establert (és a dir, que duri més de tres generacions) de complexitat socio-política. Com de sobtat (o ràpid) cal que sigui aquesta pèrdua de complexitat per parlar de col·lapse? Doncs diríem que aquesta pèrdua de complexitat no pot estendre's fins més enllà de tres generacions.
Doncs bé, la llei dels retorns decreixents diu que l'evolució d'una societat passa per un increment de l'ús de l'energia, que es transforma en un creixement de la complexitat. Aquest creixement de complexitat porta a que els retorns de l'energia invertida en obtenir-ne, cada cop siguin més petits, quedant cada cop doncs, menys marge d'energia sobrant (els anomenats retorns marginals) per invertir en més complexitat. Alerta! No és una relació causa efecte: energia crea complexitat, sinó una relació d'interacció mútua, energia i complexitat van juntes: disponibilitat d'energia es pot traduir en més complexitat que al seu torn ajuda a tenir més energia total que, amb el temps implicarà menys energia sobrant útil per a la societat. Un cop arribat al límit en que el retorn marginal és zero (és a dir l'energia sobrant per invertir en més complexitat), qualsevol petita pertorbació (això pot ser, un canvi en condicions mediambientals o inestabilitat social, per dir-ne algunes) portarà al col·lapse, és a dir, a la disminució sobtada de complexitat d'aquesta societat.
Per altra banda, si recordem el concepte de la TRE (Taxa de Retorn Energètic), dèiem que la TRE decreix amb el temps, és a dir, independentment de la societat o el recurs que analitzem, l'energia útil per a una societat, necessàriament, disminuirà amb el temps. Per tant, ambdós conceptes estan relacionats i són complementaris. La llei dels retorns marginals decreixents és coherent amb la TRE, però ens dóna més informació, perquè ens indica quin és l'efecte sobre la societat de tenir una font d'energia que pugui créixer amb el temps. La física, en particular la termodinàmica, ens ensenya que, l'explotació de qualsevol recurs natural finit està sotmès a una evolució temporal decreixent pel que fa a l'energia neta disponible. La història ens diu que la manera que té qualsevol societat de gestionar un recurs és mitjançant l'increment de complexitat, cosa que la portarà també, necessàriament, a una disponibilitat cada cop més petita d'energia útil sobrant. És a dir, tenim doncs dos lleis d'evolució, per un costat la física, per l'altre la social. Un concepte necessari, el de la TRE: encara que la societat no es fes més complexa, la física (en particular el segon principi de la termodinàmica) la portaria a tenir, amb el temps, menys energia disponible. I un altre, de social, aquesta energia s'utilitza per produir més complexitat (i créixer). Aquestes dues lleis es sumen per portar a un descens encara més brusc que si tinguéssim només el descens físic. Arribats a aquest punt podrem entendre què és en realitat el col·lapse: una adaptació del sistema complex que és la societat, a una situació d'escassetat d'energia útil per aquesta. Un cop la complexitat es redueix, queda més energia per seguir funcionant amb allò que encara queda.
Cal dir, a més, que és molt difícil que, espontàniament, cap sistema complex perdi complexitat sense que canviïn les condicions que el mantenen. Això doncs ens porta a pensar que el col·lapse és inevitable, com ja he dit altres vegades, i que és possible que en el costat dret de la corba de Hubbert es doni una retroalimentació destructiva d'aquest descens en complexitat i de la baixada de la TRE.

Tenint en compte doncs la llei dels retorns marginals decreixents podem entendre alguns dels aspectes i problemes que anem patint en aquesta crisi: des del malbaratament de recursos fins a la creixent pol·lució. Per aquest motiu veig altament improbable un canvi social espontani cap a una societat més eficient i més en equilibri amb els recursos minvants que la mantenen. És a dir, quan per alguns fòrums a internet es fa la pregunta de perquè la gent no reacciona, s'explica el fet de l'efecte dels mitjans de masses sobre la població: la manipulació de la informació, controlada pels lobbies de poder econòmic etc. Aquesta manipulació sovint utilitza mitjans subtils, alguns d'ells explicats abastament, com el de la saturació d'informació cap a l'espectador. No nego aquest paper, el que cal comprendre però és que aquests mecanismes, aquestes dinàmiques, formen part d'una societat complexa maldant per seguir mantenint aquest nivell de complexitat. I, el que cal comprendre realment és que, per tot el que acabo d'introduir en el post, la 'resignació' o 'frustració' de la gent actualment, és difícil que porti a un canvi global cap al decreixement espontani, perquè això és una auto-regulació en pèrdua de complexitat de la societat. Com he dit benvolguts/des lectors/es aquesta disminució de complexitat, no es dóna en un sistema complex, cal que canviïn les condicions que el mantenen.

Finalment, comentar el que ens ensenya la història, comenta en Tainter (tal com vaig explicar en un altre post) que en l'època de col·lapse de l'Imperi Romà d'occident, la reacció dels emperadors per evitar la descomposició va ser insistir en el BAU: més exèrcit i més centralització del poder per poder mantenir l'Imperi. Això va fer que quan arribés la descomposició ho fes més ràpidament i traumàtica. Sembla ser que les autoritats actuals segueixen una dinàmica semblant. Caldrà doncs estar preparats per quan les dues forces que ens porten al col·lapse (física, és a dir, TRE i social, retorn marginal zero) es sumin i s'alimentin mútuament.
Salutacions,
SZD

Per Nadal, caritat… descomunal!

(http://cfl.nmmu.ac.za/Charity-Tournament)

Benvolguts/des lectors/es,

Aprofito les dates en les que ens trobem per fer una reflexió sobre el concepte de caritat, tant de moda pels volts de Nadal i que, crida l'atenció que, sent com és un concepte d'origen religiós, no hagi desaparegut, sinó ben al contrari, en una societat que li plau d'auto-anomenar-se 'laica'. Perquè encara actualment es fomenta aquesta actitud paternalista de la societat envers els més desafavorits, els exclosos socialment o, senzillament els malalts? Perquè té tant d'èxit i, el que, per a mi és més greu, ens felicitem sense recança d'accions com la Marató o la recollida d'aliments per Nadal? Alerta! No estic aquí dient que no siguin iniciatives lloables fins a cert punt, el que dic és que, amb el costum, les estem començant a acceptar com grans actuacions socials oblidant que, al cap i a la fi, són un mecanisme expiatori per un costat i, per l'altre, fan paleses les incapacitats de la nostra societat per solucionar problemes d'exclusió social o de gestió de recursos que, amb el temps no fan més que augmentar. Per a mi, aquestes actituds, posen de manifest quelcom que ja he anat dient des de fa temps: vivim en una societat malalta, formada per individus alienats, la major part d'aquests (sobre tot en el món industrialitzat) vivim en una realitat sintètica que és molt lluny de la realitat material, física, i de l'instant present. La nostra societat i cada individu que en forma part, es mostra incapaç de fer front a situacions que el desborden socialment i, veient-nos doncs sobrepassats ens deixem portar per la inèrcia del dia a dia que, malauradament ens converteix en BAUtòmates. Així doncs permeteu-me ser una mica impertinent i proposar una petita reflexió sobre els mecanismes psicològics que, cada any per aquestes dates, salten en la nostra societat opulenta, talment com cada dia sona el despertador per portar-nos de l'estat de somni en posició horitzontal a l'estat de somni en posició vertical. Un d'aquests mecanismes és la caritat Nadalenca.

Anem primer a veure perquè l'època de Nadal és particularment favorable a la caritat generalitzada, després entrarem en perquè aquest mecanisme és particularment nociu i és un signe més d'una societat com l'occidental, en clara decadència.

El Nadal, tradicionalment, és una època que, sota la influència del cristianisme, s'ha identificat amb els valors més positius de l'espècie: solidaritat, amor, família, pau, etc. És a dir, en un moment del cicle solar particularment fosc (en l'hemisferi nord, és clar) el cristianisme antic, va saber recollir celebracions paganes lligades al canvi de solstici i a l'arribada del nou cicle solar (amb l'allargament del dia) a valors morals a traves d'una simbologia universal: el nucli familiar. A partir d'aquí, aquesta imatge es propaga en tot l'àmbit cultural europeu i, després, amb la imposició de l'imaginari col·lectiu europeu a tot el món, es globalitza.

Per tant, aquesta època de l'any és terreny adobat per a que la gran maquinària de la publicitat es posi un vestit que mimetitzi aquests valors i arrossegui en el seu objectiu de fomentar la voràgine consumista, a tothom. Això ho fa per a qualsevol que obri els seus sentits als cants de sirenes de la televisió, ràdio, internet o, senzillament, passegi pel carrer: recordem, l'ambientació nadalenca als carrers té l'objectiu final de fomentar el consum. I, precisament, és en aquesta època que els que encara tenen diners per gastar senten una barreja de, per una banda, tendresa de deixar-se portar pels valors universals i, per l'altra, la mala consciència de sentir-se uns privilegiats... resultat: donar alguna cosa per descarregar-nos la consciència i sentir-nos millor en uns moments en que s'intenta, precisament, tenir menjar, regals i benestar material en abundància.

(http://voiceoftruthblog.com/consumerism-the-stumbling-block-of-a-generation)

Què tenim doncs com a resultat? Activem un mecanisme expiatori, com quan (en d'altres èpoques) n'hi havia que s'anaven a confessar els diumenges per, un cop rebuda l'absolució continuar portant el mateix tipus de vida. És a dir, la caritat té un efecte en aquell qui l'exerceix d'alliberament de tensió, però al mateix temps també proporciona un sentit de reconeixement en els valors humans universals per part de la societat. Per exemple, hi ha un magnat del món informàtic que, després d'anys d'acumular diners i de ser una de les fortunes més grans del món, es dedica a fer obres de caritat a través de la seva fundació. Què li representa el que dóna, després de tot el que ha obtingut amb pràctiques que, per dir-ho d'una forma suau, l'han arribat a portar als tribunals per anar contra la legalitat del seu país? Doncs pràcticament res! Què aconsegueix amb aquesta 'filantropia'? rentar-se la cara socialment i 'humanitzar' indirectament el seu negoci i els seus productes. Però si ara anem a les accions que comentava anteriorment de caritat social, potser no es basen en els mateixos mecanismes psicològics que els activats per aquest magnat amb la seva 'filantropia'? Caldria que ens ho preguntéssim.

Poques vegades es profunditza en l'impacte psicològic que té la caritat en qui la rep. Cal tenir en compte que la caritat, sense res més, crea dependència d'allò que es dóna i, a més, genera un sentit d'humiliació, per tal com la societat, basada en el quid pro quo percep una donació. És a dir, al rebre gratis, sense treballar, es fa més palès el sentiment de no pertànyer a la classe social 'normal' cosa que acaba creant un ressentiment per, al cap i a la fi, rebre per la porta del darrere allò que és un dret de tot ésser humà. Per un altre costat, la caritat, com ja he dit, no soluciona el problema al qual va adreçada, més enllà d'això ajuda a mantenir-lo i eternitzar-lo, perquè la caritat en si mateixa no és proposa l'acció més enllà de la donació, és una actuació superficial. Per un canvi, cal que l'acció vagi més enllà de la donació puntual material nadalenca, cal un canvi d'actitud social i, això, benvolguts/des lectors/es ja toca parts dels nostres edificis emocionals que són més profundes i que, per tant, són menys proclius a accions transformadores.

Només des d'un punt de vista constantment autocrític podem transformar una societat sense passar per les etapes més doloroses del col·lapse que, tant necessari com preocupant, ja està avançant en aquest món obsedit per una manera de fer infantil i deshumanitzada.

Salutacions,

SZD

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (II)

(http://collapse.com/jean-paul/2013/09/26/id270.htm)

Benvolguts/des lectors/es,

Havia deixat el post anterior amb una pregunta per respondre i ho intentaré en aquest post. Com es pot produir el col·lapse financer? Ja vaig avisar que tot i que es pugui dir alguna cosa de com es pot produir, és molt difícil dir alguna cosa sobre el quan, exactament.

Algunes de les conclusions que aquí escriuré estan inspirades en dos llibres: 'The five stages of collapse' de'n D. Orlov i, sobre tot, 'The collapse of complex societies' de'n J. Tainter.

Els lectors que han llegit la meva carta als reis mags poden pensar que l'escenari optimista serà una conseqüència d'aquell post; res més lluny del que pretenc. Com ja he vingut desgranant en d'altres posts, per a mi, no hi pot haver una certa actuació generalitzada fins que no hi hagi una part important de la població que estigui en condicions realment extremes i això, benvolguts lectors, és haver transitat les dues primeres fases del col·lapse. En aquest sentit doncs, deixeu-me dir que el col·lapse financer és quelcom que és molt possible que es doni i que cal que sigui així perquè hi hagiun canvi d'actitud, com ja he comentat altres vegades. Per concretar em centraré en dos escenaris extrems, que anomenaré l'optimista i el pessimista. Però abans deixeu-me explicar quins són els mecanismes habituals quan una super-estructura col·lapsa. Primer, veiem en què es basa el nostre sistema econòmic i productiu global i, després, quins són els escenaris possibles.




Com ja vaig dir, el diner és una necessitat de la societat actual per, bàsicament, mantenir una economia deslocalitzada i impersonal per un costat i, per l'altre, és un avaluador universal de bens. Hi ha un altre aspecte que, per veure el problema del col·lapse amb una visió general, cal tenir en compte: que el diner és la base constitutiva d'un estat a gran escala i de les estructures supra-estatals. Per tant, les fluctuacions o manca de confiança en el diner-deute actual acabaran afectant, negativament, a l'estat i al seu funcionament. Així doncs, com més gran sigui aquest estat més es veurà afectat per la crisi de confiança associada al col·lapse financer. L'estat, com una estructura emergent en un sistema complex, tractarà de mantenir-se a ultrança i, per tant, les persones identificades amb aquesta estructura prendran les mesures (dràstiques o radicals) que convinguin per la seva supervivència (de l'estat i personal). Si tenim clar això, podrem entendre el perquè del que ha passat històricament amb el col·lapse dels grans estats que, de fet, feien el que havien de fer per mantenir-se. Veiem, segons Tainter, com es va comportar l'imperi Romà d'occident abans de col·lapsar. Cal tenir clar que l'Imperi no només va mantenir la seva estructura en les etapes de decadència, sinó que va augmentar el seu nombre d'efectius: les legions romanes passaren de tenir 250000 homes a l'època d'August als 440000 homes a l'època de Constantí. En aquest sentit veiem doncs que en l'època de crisi i decadència de l'Imperi, la despesa militar no feu més que augmentar. Per altra banda l'estructura administrativa també va créixer, augmentant doncs també la càrrega que l'estat havia de suportar per mantenir-se. És a dir, segons Tainter, un sistema basat en el creixement incrementa la seva complexitat al mateix temps que creix, i això, precisament, és el que fa que acabi col·lapsant, perquè aquesta complexitat genera una necessitat energètica més gran i té uns retorns marginals decreixents en el temps. Però entrar en aquests mecanismes del col·lapse és tema d'un altre post.

Bàsicament, per mantenir l'estructura administrativa i militar de l'Imperi, calia tenir més recursos i aquests eren bàsicament les collites en zones rurals i les manufactures produïdes pels artesans. Quines mesures van emprendre els emperadors romans? Doncs mesures en dos sentits: incrementar els impostos sobre les classes productores, per una banda i, per l'altra, devaluar la moneda. Aquesta devaluació es feia disminuint la proporció d'or o plata que portava la moneda del cicle imperial anterior, comparada amb la de nova emissió. És a dir, l'estat imperial, devaluava la moneda i, per tant, provocava inflació per una banda, per l'altra incrementava la pressió sobre les classes productores de la societat. No se a vostès lectors/es, però a mi em sonen molt aquestes mesures, no creuen? I aquí arribem a un punt interessant, sembla ser que els nostres governants a nivell mundial estant portant a terme polítiques econòmiques de base molt semblant a les que es van practicar fa dos mil anys… no hem après res? Sembla, decididament que no o, potser, és que tot sistema basat en el creixement porta, necessàriament, a això quan arriba precisament al punt de no poder seguir amb la dinàmica expansiva. Bé, deia que l'Imperi Romà va fer el que es fa ara a nivell mundial: imprimir més paper moneda (devaluar la moneda) i incrementar els impostos. Les dues mesures van encaminades al mateix: obtenir més recursos de la part de la població que, de forma integrada, en té més; és a dir, l'actual classe mitjana.




Així doncs veiem que els estats i els grans poders econòmics i financers es veuen abocats a la dinàmica que sempre s'ha seguit en la història, mantenir-se manllevant recursos de les classes productives (actualment la classe mitjana dels països desenvolupats). L'evolució temporal d'aquest comportament es tradueix en una simplificació de la societat: de tenir una estratificació social relativament gradual, amb un estrat benestant majoritari, es passarà a tenir dues classes socials totalment desequilibrades, una minoria de super-rics i una gran majoria de pobres. Això serà així mentre no hi hagi un canvi de mentalitat en el camí cap aquesta simplificació. Tot i així, fins arribar a aquest estat, quins poden ser els estats intermedis? Això és el que proposo discutir amb els dos escenaris en les fases del col·lapse financer i comercial. Per tant, proposo una hipòtesi de base i, a partir d'aquesta, dos línies d'evolució que s'exemplificaran en els dos escenaris que he mencionat al principi.
Aquí introduiré una possibilitat, no una predicció, és com sempre, una possible evolució del sistema socio-econòmic mundial davant d'aquesta possibilitat, d'aquesta hipòtesi. La hipòtesi bàsica és que el col·lapse financer vingui donat per un ensorrament del dòlar com a divisa internacional degut a, per exemple, una espiral d'hiperinflació. Un cop es perdi la confiança en el dòlar, aquesta espiral d'hiperinflació afectarà a les altres monedes del món en més o menys mesura, en funció de la seva dependència de les importacions de petroli. Cal no oblidar que el dòlar USA és la moneda amb la que es compra i es ven el petroli a tot el món, un col·lapse del dòlar portaria a un problema de valoració del preu del cru en funció de les monedes locals diferents del dòlar. Per altra banda, l'efecte de la hiperinflació sempre es tradueix en unes conseqüències per a la població en general devastadores, però sobre tot, per aquelles capes socials especialment dependents dels serveis dels estats, per una banda i, per l'altra, dels estalvis dipositats en els bancs. Per tant, podem intuir que l'escenari de partida al qual hem refereixo, ens planteja una situació en la qual la classe mitjana del planeta estarà greument afectada i al llindar de la pobresa extrema. A partir d'aquí, podem tenir dues línies d'evolució.

Escenari optimista:
Davant de la situació d'incertesa generada per la hiperinflació, l'estat, dins el poc marge operatiu que tindria, portaria a terme mesures de contingència d'acord amb la societat civil. Després del possible desordre inicial, les autoritats administratives coordinarien i incentivarien la auto-organització ciutadana i, en previsió de l'empitjorament de la situació, elaborarien plans de futur per estabilitzar aquesta activitat de la societat, mantenint-ne un funcionament dels serveis bàsics per a la població. Aquest escenari, per anar contra-corrent, té una sèrie de complicacions: implica coordinació local i una forta descentralització, és a dir, la tendència oposada a la globalització actual: mateixes receptes per a qualsevol lloc. La condició, per tant, necessària per implementar de manera efectiva aquest escenari, seria que en les zones en que pugui passar això ja hi existeixi aquesta tendència organitzativa. Un punt que considero bàsic doncs és que hi hagi per una banda una fortalesa de la societat civil i, per l'altra, una consciència social de que no es tornarà als vells paradigmes.

Escenari pessimista:
Les autoritats resten reactives a la situació i s'entra en una espiral de desordre en primer moment, un cop passats uns dies o setmanes, la situació s'estabilitza. En les zones urbanes, on el govern concentra els seus alts càrrecs, les forces repressives mantenen una certa sensació de seguretat. Mentrestant, als subúrbis o les zones rurals més aïllades, la situació és molt diferent, amb llocs on la cooperació és la norma i la ingerència del forà és repel·lida amb vehemència o d'altres on el pillatge primerenc ha deixat pas a una situació on les màfies fan l'agost amb el seu negoci de 'protecció'. La violència i la inseguretat ciutadana incrementa de forma palesa, i és que en situacions de desordre o caos, en les quals la llei i el poder oficial cauen, aquest buit l'acaben ocupant aquells col·lectius que tenen experiència en la gestió de la violència i pocs escrúpols per exercir-la en el seu propi benefici. Això és així en aquest escenari de tal manera que es pot donar un manteniment de l'ordre per forces que agrupin en un mateix costat persones que abans de la situació crítica estaven enfrontades per estar als dos costats oposats de la legalitat.

M'agradaria emfatitzar que si el/la lector/a s'hi fixa, hi ha un factor clau que empeny el sistema a un d'aquests dos estats extrems: l'actuació de les autoritats delegant el poder cap a baix. Si l'estratègia es centra en mantenir a tota costa l'estat anterior, és més probable que s'acabi en l'escenari pessimista, si les autoritats delegen i es coordinen per acompanyar una situació que, de fet, serà irreversible, és més probable que les conseqüències siguin més semblants a l'escenari optimista. Només dos aclariments finals. Primer, cal acabar acceptant, a part de que el col·lapse és no només inevitable, sinó fins a cert punt, necessari, que l'important no és tant com aquest col·lapse es produeixi sinó el fet de quina serà la perspectiva que en tregui la humanitat un cop s'hagi produït. És a dir, si la humanitat en general no arriba a qüestionar-se el model creixentista com a font de tots els mals que han assolat el món en els dos-cents anys anteriors, seguirem tenint problemes en el futur. Segon, que el model creixentista és precisament a la base de la desigualtat social, és un model que necessita d'estructures estratificades, i per tant, piramidals en essència. En aquest sentit potser caldria, com he dit ja algunes vegades plantejar-se si els humans com a societat caldria que aprenguéssim potser dels insectes socials per organitzar-nos d'una forma que no acabés generant tant de dolor i patiment.

Salutacions,

SZD

El diner i el deute: dues cares de la mateixa moneda (I)

(1028_retire-early-kids-baby-money_380x278.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
Tot i que no sóc economista, el tema del post d'avui em sembla prou important per parlar-ne, encara que sigui des de la perspectiva d'un llec en la matèria. Així doncs, aquest post no pretén ser una introducció rigorosa d'allò que podria explicar millor un economista. Pretén, més aviat, ser un apunt divulgatiu a un concepte que vivim (o potser, més aviat, patim) en el nostre quefer diari. Més enllà d'això m'interessa, com sempre, escatir algunes idees, més que sobre aspectes tècnics sobre aspectes filosofico-epistemològics.

Abans d'entrar en matèria doncs, m'agradaria emfatitzar, no tant la importància del diner en sí, cosa evident, sinó més aviat que hi ha aspectes del seu ús que se'ns escapen o no ens plantegem normalment. Primer doncs anem a veure què és i què implica el diner.
El diner actual no és el mateix que el diner de la societat preindustrial, el diner actual és deute i sent com és deute depèn, totalment, de les entitats que es beneficien de crear deutes deixant diners: els bancs. Per tant, al cap i a la fi, encara que el diner l'imprimeix l'estat, sense bancs no hi ha diner. Si tenim això en compte, podrem entendre per què els estats estan obsessionats en pagar el deute dels bancs i no deixar-los caure: si cauen els bancs cau la confiança en que el deute serà retornat i si passa això, tot el sistema, que es basa en el diner-deute es desploma com un castell de cartes. Això, és clar, és només una part de la història. Però anem a pams, i veiem una mica per sobre com ha estat que els humans ens hem fet tant dependents d'aquest concepte: el diner.
Històricament el diner, la moneda, té els seus primers vestigis al voltant del 3000 abans de Crist a Mesopotàmia i són els xinesos els que cap al segle X de la nostra era van inventar el paper moneda, el qual va entrar en desús, precisament, per una qüestió que, encara actualment, no s'ha aconseguit resoldre: la inflació resultant d'imprimir excessiu paper moneda per superar situacions de escassetat. Si fem un salt en el temps, l'economia actual es deslliga de qualsevol valor material objectiu a l'any 1971, quan els EUA abandonen el patró or i el diner passa a ser doncs, un paper, el valor del qual està sotmès a la confiança que hi doni la conjuntura sociopolítica. El fet de que el valor del diner actual es basi en la conjuntura sociopolítica fa que, en realitat, tinguem dues economies: una que podríem dir-ne nominal (la que els mercats financers manegen) i l'altra de material (que és la que es basa en tot allò que constitueixen les necessitats materials per a què tot funcioni). Un exemple d'economia material és la que utilitza el diner com el mitjà pel qual transformem les nostres hores de feina o el resultat de la nostra feina (temps útil de treball) en bens de consum. Un d'economia nominal és el preu de certs valors de les accions en borsa, que no depenen del valor material de les mercaderies sinó que adquireixen una dinàmica pròpia que depen dels inversors. Així doncs la cosa d'entrada sembla bastant complexa, però a risc de passar-me anem a simplificar-la una mica fixant-nos només en la funcionalitat del diner. És a dir, per a què serveix el diner.



El diner, actualment, juga tres funcions, dues de les quals són les que utilitzem en el nostre dia a dia de consumidors, la tercera és més indirecta, i ha vingut creixent en la societat industrialitzada. La primera, el diner, com quan es va inventar, serveix com a eina d'intercanvi de bens: com he dit més amunt, utilitzem dòlars o euros per canviar part del nostre treball en bens de consum. Cada mes cobrem un sou en euros i aquest l'utilitzem progressivament per anar comprant allò que necessitem/volem. És a dir, el diner, s'utilitza en les operacions de compra venda, el diner estableix una base comuna de valoració de qualsevol bé (sigui aquest material, com una poma, o social, com el preu/hora d'una classe de ioga). La segona funció és fer d'acumulador de treball o de riquesa, i degut a això, hi ha el que anomenem estalvis, que no són res més que el que no hem gastat de les hores de feina que hem anat fent (i cobrant). Ja veiem doncs que els dos papers principals que té el diner són ben clars: intercanviador de bens i acumulador de riquesa. Bé, doncs precisament el segon aspecte és el que genera la tercera funció del diner actualment, i és el de generar deute il·limitat en el temps (i en la quantitat). És a dir, i aquí ve la perversió de l'invent, si puc acumular diners en positiu, també podré acumular diners en negatiu, que ja pagaré, perquè se suposa que del meu treball sempre en tindré una part que no gastaré/necessitaré. Però i, aquesta és la part realment diabòlica (com deien a l'edat mitjana) el deute que tinc anirà creixent a mesura que tardi més temps en tornar-lo. El problema d'aquesta darrera funció ve perquè aquests diners en negatiu (el deute) s'ha deixat, i es deixa, créixer sense límit. Perquè ha passat això? Doncs perquè hi ha una sèrie de gent que viuen (i viuen molt bé) de deixar diners, és a dir, de generar deute, i per tant, necessiten que la quantitat de diners que se'ls torni després d'haver-nos-els deixat sigui superior al que ells havien deixat d'entrada. És a dir, ens cobren un afegit (interès) per deixar-nos els diners, no per treballar. A partir d'aquí tot funciona bé mentre el que ens deixa els diners en rebi el que ha deixat amb l'interès, i això ho podrem fer sempre que el deutor, és a dir el ciutadà del carrer, pugui seguir 'estalviant'. Així doncs el deute amb interès no té sentit si no confiem en que es podrà tornar el que ens han deixat, més l'interès. Aquest procés de confiança en rebre el que s'ha prestat, és a dir, en satisfer el deute, s'ha globalitzat mitjançant l'establiment d'una moneda mundial que és el dòlar USA. No entrarem ara en qüestions tècniques, però això és així fonamentalment perquè els Estats Units juguen el paper de superpotència mundial regulant el sistema capitalista global. Una de les pedres angulars d'aquesta regulació és el fet de que el petroli es compra i es ven en dòlars. I, recordem-ho, sense petroli no hi ha societat industrial. Per tant, el que passi als EUA i, en particular, el que passi amb el dòlar és el que ens acabarà portant al col·lapse financer primer i comercial després. És probable que en un futur hi hagi una crisi de confiança en el dòlar i que això porti a una fallida dels mercats internacionals, portant directament a un col·lapse financer generalitzat o, en diverses fases, amb el sorgiment de 'mercats' locals basats en monedes diferents del dòlar. Actualment, amb la impressió de paper moneda (mesures d'alleujament quantitatiu en diuen als Estats Units), s'intenta evitar l'efecte de la contracció de l'economia nominal, retardant els efectes del que l'economia real pateix, cap al futur, això tensiona tot el sistema, augmentant doncs les probabilitats d'un col·lapse financer global. I, precisament, aquest col·lapse té molts números de produir-se quan la producció global de cru comenci a davallar per sota del que és tolerable imprimint dòlars. Quin serà l'efecte d'aquest col·lapse financer? Bàsicament, la desaparició de la classe mitjana del planeta, amb totes les conseqüències que això comportarà.
Al cap i la fi, el problema del diner-deute o del diner amb base or, és la confiança. La confiança en que allò que un té, sigui paper moneda, sigui metall preciós o siguin closques de petxina, segueixi sent un mitjà d'intercanvi en el futur. En el moment que desapareix aquesta confiança, el diner-deute, diner metall o diner petxina perd el seu valor. Cadascuna de les etapes del col·lapse del model d'Orlov està basada en una crisi de confiança cap a un determinat puntal de la societat industrial. Si ens fixem bé, les dues primeres etapes del col·lapse (financera i comercial) són els dos costats de la moneda de la crisi en la confiança cap a la funció que fa el diner. En el cas financer, de que el diner-deute (o estalvis) que tenim en les entitats privades que el gestionen seguirà sent útil de la mateixa manera que ho era fins al moment. En el cas comercial, en que el diner físic que tenim mantingui el seu valor per poder comprar i vendre, és a dir, per intercanviar bens.
Arribats a aquest punt benvolgut/da lector/a es preguntarà, si el risc de col·lapse financer és tant gran i pot portar conseqüències imprevisibles com és el cas, perquè no s'hi fa res des dels gran lobbies de poder? Doncs bé, potser caldria més aviat reformular la pregunta: com podem confiar en unes classes dirigents que, al cap i a la fi no van saber preveure la crisi del 2008 i que, de fet, no han fet ni fan res per gestionar actualment la situació? I és que el problema bàsic es que tot i que segur que com ja he dit en algun altre post, les classes dirigents deuen estar ben al corrent de que la situació financera internacional actual presenta un gran risc, ningú és prou valent per dir que el rei va despullat. I això és així perquè en aquest joc del casino mundial que s'anomena 'mercats financers' el primer que aixeca la llebre és el que més possibilitats té de perdre-ho tot. Sent així, aquestes elits doncs tàcitament ens condueixen a tots a la fallida i a un col·lapse sense precedents en la història de la humanitat. Per tant, com ja he apuntat en d'altres posts, no crec que puguem evitar aquestes dues fases del col·lapse, senzillament perquè sense aquestes dues fases l'economia segueix sent de gran escala (global) i la pervivència del sistema econòmic basat en el deute il·limitat necessita d'una escala global per funcionar, és a dir per projectar en un futur incert allò que va manllevant del present.
Com es pot produir aquest col·lapse? Doncs bé, potser caldria anar a exemples històrics perquè, segons diuen, la història es repeteix. Si llegim 'The collapse of complex societies' de'n Tainter, el llibre ens dóna alguns indicis de com va col·lapsar l'imperi Romà i podríem fer algunes analogies amb la situació que estem vivint actualment. Però això benvolguts lectors ja és un tema del següent post.
Salutacions,
SZD

Efecte papallona, home del temps i Oil Crash

(http://www.wallpele.com/butterfly-on-water-hd-wallpaper/)


Benvolguts/des lectors/es,
Sovint he sentit que hi ha gent que es queixa sobre les prediccions meteorològiques: “l'home del temps s'equivoca molt”, diuen convençudes aquestes persones, quan han vist a la televisió que la predicció deia que plouria i, al final, acaba fent sol. Segur que a vostè amable lector/a li ha passat algun cop pel cap el mateix comentari. És interessant fixar-nos en aquesta actitud, perquè ens ensenya molt sobre els mecanismes psicològics automàtics que hem acabat adquirint en aquesta societat mortalment accelerada i esquizofrènica. S'equivoca molt l'home del temps? I, què té a veure això amb la crisi energètica? Bé, com deia als meus alumnes, tot depèn de amb què comparem: si comparem els homes del temps amb les prediccions dels economistes, llavors els homes del temps són gairebé infal·libles, tot i que encara no he sentit a ningú queixar-se de les prediccions dels economistes. Bé, ironies a banda, l'home (o dona) del temps s'equivoca de vegades (com tothom ho fem) degut a que intenta fer prediccions acurades d'un sistema que és el que s'anomena en ciència com fortament no lineal. Què vol dir això? Doncs que les causes (que són, bàsicament, l'energia que rebem del sol i el moviment de la Terra) que podem mesurar en aquest sistema (atmosfera) no són proporcionals als efectes (tempestes, pluges, sequeres,...). Això que sembla un detall sense importància, a mesura que intentem fer prediccions més acurades i més lluny en el temps es converteix en un aspecte que converteix una predicció donada en quelcom cada cop més incert (la probabilitat de que passi el que diem, cada cop és més petita). Perquè passa això? Doncs pel que es coneix com efecte papallona: només l'aleteig d'una papallona a Pekín pot ser que canvïi la predicció i, en el període següent d'unes setmanes, en lloc d'un anticicló a San Francisco hi hagi una gran tempesta. Dit d'una forma general, petits canvis en un moment donat, porten a grans canvis en l'evolució del sistema a llarg termini.

Atractor de Lorenz (http://courses.washington.edu/phys2278/).

Si això és així en el que coneixem com meteorologia, què pot passar en les prediccions climàtiques? Doncs, per exemple, és divertit veure com canvien les prediccions a 50 o 100 anys en les simulacions numèriques (les eines informàtiques que fan servir els climatòlegs per fer les seves prediccions) quan s'introdueixen petits canvis en el que passa en el present. Això ho mostraven experts en predicció del clima de la NOAA en un congrés al qual vaig assistir fa poc. Doncs bé, deu estar preguntant-se ara, si això de la predicció és tant difícil, de que serveixen els científics i els homes del temps? Doncs serveixen, i molt, perquè el que sí que podem donar és el que es coneix com tendències: si seguim d'aquesta manera arribarem amb tanta probabilitat a aquest escenari, si canviem, amb tanta probabilitat a aquest altre. Què no és molt? Doncs des del meu punt de vista és molt, comparat amb el que la informació que ens pot donar, per exemple, un xaman o un bruixot i és, indiscutiblement bastant més que el que ens ofereix un economista de l'escola clàssica (no tots són iguals, val a dir) en les seves prediccions sobre els mercats i el comportament de les finances. El problema fonamental que tenim els humans moderns és que el nostre cervell (emocional) no està preparat per tractar amb fenòmens que no siguin lineals, és a dir, de causa-efecte. El pensament actual és lineal i, per tant, no entén altre raonament que el de causa-efecte. Però la natura és tossudament no-lineal i, així, per una mateixa causa s'entossudeix a mostrar un ventall ampli d'efectes que, ni tant sols havíem sospitat. En aquest sentit la pregunta que de vegades es fa respecte a l'Oil Crash: 'OK. Sabem que col·lapsarem, però em pots dir quan?' no té sentit. I aquesta mateixa raó, el no poder dir quan exactament, en la ment lineal (racional-superficial) porta a invalidar la causa, és a dir, si no es pot predir amb exactitud quan passarà llavors aquesta idea del col·lapse segur que és errònia perquè com que les causes i els efectes estan lligats unívocament, llavors qualsevol efecte només pot tenir una causa i només una i es pot estimar doncs la seva evolució temporal. Si l'Oil Crash és conseqüència del pic del petroli, llavors s'ha de poder dir quan la societat col·lapsarà. Doncs no, no és així. De la mateixa manera que quan a algú li diagnostiquen un càncer terminal entenem que no ens podran predir la data exacta de la seva mort, així doncs, la societat actual, malalta terminal, sabem que ha de morir, però no es pot dir exactament quan.

Però clar, en un món on fins ara tot anava bé, s'esperava que tot seguís igual i, a més, es reforçava la visió superficial de causes lligades directament amb efectes pel fet de que, al créixer, la predicció era fàcil. En realitat no és que el sistema fos lineal, només ho semblava, perquè a curt termini, mentre tot creix, aproximadament, el sistema és lineal i, per tant, sembla que les causes i els efectes estan lligats unívocament. El mecanisme de la superficialitat i la recepta fàcil ens ha fet pensar que el món es pot simplificar d'aquesta manera i aquesta actitud ens deixa totalment desvalguts per afrontar el costat dret de la corba de Hubbert. És a dir, pensar que el món és tant infantilment lineal ens porta a tractar els problemes que ens anem trobant a nivell col·lectiu amb solucions que pretenen eliminar les causes una per una, pensant que els efectes que patim aniran desapareixent a mesura que vagin desapareixent les causes i, a més, ho faran proporcionalment: reciclatge, captura de CO₂ , energies renovables... no dic que no siguin mesures útils, però cal tenir clar que són pedaços de contingència. Bàsicament no van a l'arrel del problema, que, en un post recent i en d'altres ja he comentat quina era. El col·lapse és inevitable i ho és, essencialment, perquè la societat, com pitjor vagin les coses, més intentarà aferrar-se a la manera de fer i de gestionar problemes de l'època del creixement, i serà precisament aquesta manera la que n'accelerarà el procés de col·lapse. M'explicaré, la metodologia aplicada en època de creixement ha estat (i encara és) la força bruta: aplicar una acció proporcional als efectes que veiem d'aquest problema, per tant, una acció petita per efectes petits i una acció contundent, gran per a problemes endèmics i socialment estesos. Per tant quan els problemes (els símptomes de que alguna cosa no va bé) es generalitzin, s'intentarà aplicar solucions a gran escala i desproporcionades. És a dir, s'aplicarà el mateix mètode que veiem que funciona en casos on l'aproximació causa-efecte val perquè és dóna en fets amb molta proximitat temporal, per exemple, en medicina: tenim una petita infecció? Una dosi petita d'antibiòtic, una infecció gran? Dosis grans d'antibiòtic. Però precisament el mateix principi no es pot aplicar quan el que patim són malalties cròniques, aquí el tant per cent d'èxit aplicant metodogies causa efecte comença a reduir-se. Doncs bé, a nivell sociològic s'intenta fer el mateix: que hi ha més criminalitat? Endurim el codi penal i posem més policia, què hi ha més corrupció? En culpem a la classe política sense reconèixer que, en realitat el problema és d'educació. Què hi ha fam al món? En busquem les causes només en la repartició desigual de la riquesa, sense responsabilitzar-nos de que la fam al món no és només un problema de gestió de recursos. 

En fi, en el futur proper, és més que possible que la demagògia i la irracionalitat creixi fins al paroxisme, senzillament perquè la història ens en dóna exemples esgarrifosos en totes les èpoques. És molt probable que, per no entendre l'efecte papallona les classes dirigents (no els polítics, sinó el conjunt política-poder econòmic) s'aboquin a una bacanal de mesures contundents i que probablement ho facin amb el vis-i-plau tàcit de la majoria de la societat. El problema de la societat actual és que és hereva d'una forma d'entendre el món originària del segle XIX amb el positivisme filosòfic, el qual es recolzava en la ciència del segle anterior (el XVIII). Aquest punt de vista, totalment mecanicista newtonià, ens ha abocat al fracàs com a societat. Bàsicament perquè hem oblidat el coneixement intuïtiu que tenien els humans de les societats més lligades a la terra i per tant, conscients de la limitació dels recursos i de la impredictibilitat del futur a llarg termini. Ens hem posat a somniar un món irreal, prenent com a Deu la tecnologia i delegant-ne el seu desenvolupament als enginyers i científics com a sacerdots de la nova religió del progrés. Sense adonar-nos que abocant-nos a aquest paradigma convertíem els membres de la nostra espècie en un animal aïllat, desconnectat del seu entorn i dels seus semblants, neuròtic i esquizofrènicament esporuguit, i que, per dissimular-ne aquesta por, s'ha vestit amb la prepotència del 'saber' que pot transformar-ho tot. Doncs no, no podem transformar-ho tot. Ens cal un bany d'humilitat com a espècie, ens cal acceptar que potser no cal transformar-ho tot sinó, simplement, reconèixer les nostres pròpies limitacions.
Salutacions,
SZD