Amb el menjar, no s'hi juga...

(http://www.tadias.com/wp-content/uploads/2011/07/Famine_-cover2_COVER_BIG.jpg)

...doncs sí, ens hem fet grans i, llastimosament, estem jugant amb el menjar. M'explicaré. Recordo que de petit una frase que solia sortir a taula quan els nens ens engrescàvem i fèiem el ruc a l'hora de menjar era: amb el menjar no s'hi juga o, a l'hora de menjar no es juga. Les dues expressions tenen una base comú importantíssima que, en el present, i amb la societat opulenta en la que encara vivim, ha perdut el valor: el menjar és una qüestió de les més serioses que existeixen, perquè sense menjar no podem viure. 

Doncs bé, la reflexió d'aquest post va en aquest sentit i va, a més, a reforçar el que ja he vingut introduint en aquest o aquest altre post. Cal, penso, una actualització i un recordatori i insistència en aquest tema, perquè quan parlem d'energia en lloc de pensar en aliments, el pensament va ràpidament a identificar electricitat i quan parlem de petroli identifiquem benzina. Bé, tot i que aquesta identificació és la més comú i, quan mirem de profunditzar, veiem que el petroli no és només benzina, és gairebé qualsevol activitat humana, i que energia no és només electricitat sinó que és tota activitat humana (perquè energia en la seva accepció general inclou electricitat i petroli). Però, i amb això retorno al títol del post, en la majoria de casos no es té en compte que el problema més greu en el futur immediat no serà com electrificar la societat, no serà com fer anar els cotxes o camions amb bateries o biodièsel, no, el problema més greu al qual ens enfrontem és com alimentar a la població del planeta. Així de clar, així de terrible. Perquè plantejo això d'aquesta manera? Doncs perquè veig que en els debats i estratègies de futur dels col·lectius més conscienciats sobre el problema energètic va fent forat la idea de que hem arribat al pic del petroli, això, sense cap dubte, és positiu. El discurs està canviant, i fins i tot s'accepta que el decreixement és una qüestió a discutir. Però des del meu punt de vista encara estem molt lluny, pel que fa als col·lectius que pretenen un canvi en el sistema actual, de fer-nos càrrec de la gravetat de la situació.

Veiem-ho. Segons Vaclav Smil un terç de la població mundial s'alimenta gràcies a l'agricultura industrial, és a dir, dels fertilitzants que provenen del gas natural. El pic del gas natural s'espera que sigui cap al 2020, però abans, les estratègies de 'transició' a altres energies (fins i tot a les renovables) apunten cap a un major ús d'aquest combustible fòssil. A mi aquesta planificació em fa venir una esgarrifança, perquè benvolguts-des lectors-lectores, què passarà d'aquí a set anys quan, degut a una política de transició d'aquest estil arribem al pic del gas amb unes infraestructures més dependents d'aquest combustible però amb una població que haurà crescut i, per tant, amb una situació encara de més dependència dels fertilitzants? Visualitzen l'escenari? Em recorda a algunes imatges de pel·lícules de zombies. I és que l'estratègia a adoptar, des del meu punt de vista no pot, en cap cas, partir de 'dalt a baix': primer energètica i després alimentació-aigua-població. Per a mi l'estratègia cal que sigui de 'baix a dalt': primer alimentació-aigua-població i després estratègia energètica. Clar, clar, em diran que amb això prenc un caire neo-malthusià, doncs mirin, m'importa molt poc com m'etiquetin, perquè qui és més neo-malthusià? Aquell que juga a fer veure que el problema energètic és 'només' una qüestió de fòssils-renovables i quan li pregunten per l'alimentació d'una població mundial que se sosté pel transport barat i pels fertilitzants industrials, diu que hi hauran guerres pels recursos i es queda tant ample, o aquell que, preocupat pel tema, s'atreveix a dir que el problema l'hem d'enfocar com una qüestió que, necessàriament, es planteja en el sentit de com resoldre el binomi població-recursos d'una manera no traumàtica?

Perquè al final, com éssers vius, hauríem de canviar aquella frase que s'ha fet famosa en pro dels economistes keynesians: 'És l'economia estúpid!', per una altra que és irrefutable: 'És el menjar, irresponsables, el menjar!' I, o ens plantegem el problema des d'un punt de vista global i afrontem que en realitat a la base de la crisi hi ha una qüestió de creixement exponencial de la població, ras i curt, o qualsevol estratègia es veurà abocada a un fracàs, que portarà molt de patiment i molt de caos.

Alerta! Ara no es pensin que perquè digui que el problema és de població estic suggerint estratègies per solucionar-lo. El que estic dient és que la rel del problema és aquesta, vulguem admetre-ho o no, i que cal començar a mentalitzar-se de que hem de proposar estratègies també i sobretot pel que fa a la gestió de la producció agrícola mundial per un costat i, per l'altra a la dieta dels països industrialitzats. Ah, però aquí tornem a trepitjar ulls de poll, no? Perquè quan parlem del menjar a la gent sembla que els estem atacant el més íntim. Quan hom suggereix que la dieta que seguim en els països desenvolupats és insultantment sobrera en proteïnes i en calories i que això acaba generant malalties, aquí hem topat amb quelcom que la majoria de la població no està disposada a sentir-ne parlar, perquè? Perquè seguim aquí una dieta mediterrània! la millor del món! Ja m'agradaria saber aquesta famosa dieta 'mediterrània' que segueix una família tipus si és tant semblant a la que tenien els nostres avis, que (tot sigui dit de passada) segur que era molt més resilient de la que tenim actualment.

En fi, benvolguts/des lectors-lectores, ja veiem que estem perdent un temps preciós pel que fa a centrar-nos en resoldre el veritable problema. Clar, i tot el que he dit, no té, en principi, en compte els efectes de l'escalfament global. Sembla ser que les guerres de la fam s'estan començant a gestar.

Salutacions,

SZD

Violència i lluita pels recursos

(http://www.fotopedia.com/items/flickr-2939267076)

Benvolguts/des lectors/es,

Donat el curs dels esdeveniments, penso que cal començar a encarar la realitat del futur proper tenint en compte els riscos que ens esperen. Aquest és un tema delicat, bàsicament perquè, com poden entreveure els lectors més conscienciats, hi ha aspectes de l'Oil Crash que es neguen sistemàticament fins i tot per peakoilers convençuts, degut, al meu parer, a que com habitants d'una societat opulenta i autocomplaent, no hem estat educats per afrontar una realitat (i per tant una manera d'entendre el món) molt diferent de la que hem viscut des de petits. Per tant, avís a navegants, si no vol quedar-se preocupat i vol continuar en el seu somni negacionista, benvolgut/da lector/a, no segueixi llegint.

Tot i que no sóc sociòleg ni psicòleg m'agradaria proposar alguns aspectes a debatre o que siguin motiu de reflexió (a nivell purament divulgatiu), tenint en compte el que ja s'ha escrit en aquesta línia (recomanaria, en aquest sentit, els llibres de'n Dimitry Orlov i la Carolyn Baker, a més dels llibres sobre psicologia de la violència de'n Dave Grossman i de Gavin de Becker). D'entre els molts aspectes que presenta la temàtica de la violència, tant criminal com social, el que ens interessa com a peakoilers són, d'entrada, les causes de la violència individual o a petita escala, per posteriorment entendre la seva generalització quan l'escassetat de recursos sigui generalitzada.

Segons Grossman, en els estudis psicològics fets a les guerres es veu que l'ésser humà (en condicions normals) no està dissenyat, essencialment, per matar als membres de la pròpia espècie. És a dir hi ha, en situacions de tensió i violència, una certa inhibició inconscient natural a portar a terme accions premeditades que sabem que duran a la mort d'un semblant. Una proba d'això són les estadístiques fetes durant la segona guerra mundial, en les quals no només un vint per cent dels trets fets pels soldats sobre els enemics encertaven el blanc sinó que la majoria de vegades els soldats no arribaven a disparar. Això es va atribuir a que, quan realment un esser humà és forçat a matar, si no té un entrenament previ específic serà molt reticent a fer-ho. A partir d'aquestes estadístiques, la psicologia militar va avançar molt i, hores d'ara, s'utilitzen mètodes d'entrenament psicològic per augmentar aquesta eficiència a l'hora de disparar sobre semblants (ja a la guerra del Vietnam es va millorar el percentatge fins al 90%). En què es basa aquesta preparació i entrenament? Essencialment en dos nivells. El primer, en introduir en el soldat la idea de veure a l'enemic com quelcom que és diferent a ell mateix, l'exèrcit propi és igual a ell i l'ajuda a sobreviure, l'exèrcit enemic és diferent i, per definició, hostil, és el que de vegades s'anomena 'altrització'. El segon pas per exercir la violència de forma indiscriminada contra un objectiu, com es fa en una guerra, és la cosificació de l'enemic, això s'aconsegueix mitjançant un entrenament específic, en el qual s'assagen les accions a dur a terme en les situacions de combat amb blancs o figures i siluetes amb forma humana per tal d'acostumar al cervell a que, en trobar-se en el combat real, no es bloquegi o dubti en l'acció automatitzada en l'entrenament. Amb aquestes accions repetitives s'aconsegueix desvincular l'acció feta dels efectes d'aquesta, esborrant l'empatia que pot emergir en veure les conseqüències d'una acció violenta.

Aquests dos nivells psicològics (altrització i cosificació) que condueixen a l'acció violenta planificada, són essencialment els mateixos que utilitza un criminal per actuar sobre la seva víctima. La diferència entre un soldat en situació de combat i un criminal és que pel criminal la seva víctima és un recurs, un objecte per aconseguir allò que vol, sigui el que sigui i on sigui, el procés de cosificació és clar, mentre que el soldat, teòricament, està entrenat per actuar només en situació de guerra o de combat. Simplificant encara més aquest procés, podríem dir que l'acció violenta es caracteritza per la falta d'empatia (per una falta d'identificació com a propis) amb els altres éssers humans objecte de la violència i, per tant d'una negació de les conseqüències de les accions que es volen portar a terme: una persona passa de ser algú que té unes característiques identificades també com a pròpies a ser, purament i simplement, un recurs o un mitjà per satisfer un objectiu. 

Quan, tenint en compte el que he explicat anteriorment, analitzem certs patrons de comportament social, veiem que la tendència actual de la societat no ens tranquil·litza especialment respecte als ingredients necessaris pel que fa al comportament violent. Bàsicament, la tendència de les darreres dècades de societat consumista ens ha portat cap a una instrumentalització (cosificació) de les persones: cada individu ha deixat de ser un ens complex i ric amb una certa profunditat i dimensió aportada per sentiments compartits, per passar a ser un conjunt d'etiquetes: consumidor, client, votant, seguidor, manifestant, treballador, aturat, pacient, etc. No dic que aquestes etiquetes no siguin funcionals o necessàries, el que em sembla que està passant és que, degut al ritme frenètic de vida que portem, hem superficialitzat persones, sistemes, problemes, situacions, de tal manera que han passat a ser anècdotes del que eren, en una espiral de banalització que, de vegades, fa federat: mirin les notícies i prenguin perspectiva de com es va desproveint de contingut el lèxic, simplificant el discurs i el llenguatge, empobrint-lo, relativitzant tots els conceptes i deteriorant la forma. Com ja vaig dir en el post anterior, aquesta falta de 'profunditat' en tot l'entorn social que ens envolta, produïda i fomentada per la societat de consum en la que vivim, ens converteix en individus fortament emocionals, ensinistrats per experimentar emocions superficials en dosis controlades per un entorn ple d'estímuls. Estímuls que, més enllà d'aportar-nos quelcom realment valuós, ens transformen en purs autòmats pendents de satisfer unes necessitats, il·lusòries en la seva major part, que desvien l'atenció del que realment és important per a cadascú i, per tant, del que ens pot aportar equilibri interior i satisfacció. És a dir, socialment, mitjançant la banalització, estem accentuant un procés de cosificació que és, en essència, procliu al comportament agressiu. Tot això en un entorn físic amb recursos materials minvants, forma un còctel explosiu de conseqüències realment imprevisibles. Per si el panorama no fos ja preocupant tenim un element que, com ja vaig comentar també en el post anterior, amplifica aquesta tendència: el mantra del principi de competència com a motor de progrés. Aquest imaginari totalment inviable i irreal es seguirà mantenint durant un temps, provocant encara més estralls dels que ja ha provocat fins ara. És temps de canviar d'imaginari, renunciar als antics mantres i, amb prudència però sense recança, començar a construir un nou model per després d'aquesta transició que ja s'albira terrible, per la crueltat que els éssers humans som capaços de desplegar quan les circumstàncies ho afavoreixen, però també per la rapidesa dels canvis i la influència d'un paradigma que ens ha educat en una cultura, com la globalitzada actual, essencialment agressiva, deshumanitzada i acrítica.

Salutacions,

SZD

Sobre la natura humana: humà violent o pacífic?

(http://faculty.evansville.edu/rl29/h340/f05/earlymodernpainting.html)

Benvolguts/des lectors/res,

El post d'avui permeteu-me començar-lo amb una mica de filosofia aplicada al comportament social. Al cap i a la fi, el debat sobre la crisi de recursos a tots els nivells que estem patint (o 'Peak Everything') al que acaba reduint-se és, finalment, a una qüestió de model de societat i, dins d'aquesta, d'actuació individual.

Per encarar el problema d'aquesta resposta al pic de tot, anant des del nivell individual al nivell societari, estaria bé dir alguna cosa sobre com es pensa que és la natura humana. M'explico, si fem una recerca ràpida per la web al voltant de les alternatives a una societat com l'actual amb un risc alt de col·lapse, trobarem un ventall d'opcions que van des dels pobles en transició fins els survivalistes. Des del meu punt de vista, tant una opció com l'altra es basen en dues visions de la natura humana que arriben, fins a cert punt, a ser contraposades. En l'opció que es tria hi ha part de la resposta que donem al problema i també, potser en part, aquesta resposta està condicionada pel desig de construir un món adaptat a aquesta visió de la natura humana. Per tant, si anem a les idees bàsiques de quins són els principis simples de la natura humana i del seu comportament podríem, si em permeteu per tenir una primera aproximació, centrar-nos en els extrems: l'home és bo o és dolent per naturalesa? Entenent aquí dolent, com a un individu predador dels recursos i que ho és, de la mateixa manera, sobre els seus iguals d'espècie. Per tant anem a veure, en el pensament occidental, quines opcions històriques tenim.

La visió pessimista de l'ésser humà la dóna Thomas Hobbes, el qual intenta imaginar com seria la vida dels éssers humans abans de l'aparició de la societat. Hobbes diu que l'home és un ésser dominat per les passions, i estableix que l'home, en un entorn sense societat, es caracteritza per la precarietat i la violència. Donat que no hi ha llei ni autoritat res és just ni injust, i tots tenen dret a tot. Introdueix un principi d'igualtat dient que, com que els humans són aproximadament iguals en força i maldat, cap preval sobre un altre, generant-se el que anomenava "bellun omnium contra omnes" (una guerra civil permanent de tots contra tots), en la qual la vida és breu i insuportable. Hobbes ho resumeix amb l'expressió llatina "homo homini lupus" (l'home és un llop per a l'home). Però donat que aquesta situació no és la més, diem-ne, satisfactòria, i sent els éssers humans intel·ligents, a més de malvats, en un determinat moment decideixen acollir-se a un pacte entre ells. Aquest pacte consisteix en la cessió de tot el poder de l'individu a un sobirà (o corporació), que haurà de mantenir l'ordre i la pau. És important assenyalar que el pacte signat és irrevocable, és a dir, no es pot trencar, ja que en haver lliurat tot el poder, es lliura també la capacitat de trencar el pacte. I ja que aquest pacte en res canvia la naturalesa dels signants, que segueixen sent egoistes, el sobirà elegit haurà de governar, si cal, mitjançant el terror i la violència per mantenir l'insegur ordre social. Un cop signat el pacte, s'instaura la societat (per a Hobbes, equivalent a l'Estat). Se substitueix així el dret (a tot) per la llei (entesa com a límit), i s'institueix un règim de terror que, en realitat, es correspon amb el model de monarquia absoluta. No sé si el/la lector/a atent entreveurà aquí algunes característiques o tics familiars en la història recent... Davant d'aquest estat de la natura humana, ja sabem que si vostè és de l'equip Hobbes anirà a parar a solucions més de supervivència individual o familiar.

Per altra banda, Jean-Jacques Rousseau afirma que lluny de ser una guerra civil permanent, l'estat natural humà es caracteritza per la llibertat, la igualtat i la bondat. Els éssers humans viuen en una mena d'innocència originària (el que fonamenta el mite del bon salvatge) just fins que l'aparició de la societat (i de la noció de propietat) promou l'egoisme i la maldat. El contracte social rousseaunià consisteix en l'eliminació dels egoismes individuals mitjançant la submissió de cada ciutadà a la voluntat general ("volonté Génerale") unànime i assembleària. El model polític proposat per Rousseau seria la democràcia directa, o assembleària. Rousseau pensa que la societat, si bé garanteix certes necessitats bàsiques, corromp els humans a llançar-se en competència mútua. Però es mostra convençut que un cop abandonat l'estat d'innocència originària no hi ha marxa enrere, i només un acord entre ciutadans pot arribar a mitigar les desastroses conseqüències d'una societat corruptora. Neix així la necessitat del contracte social. També, no cal dir aquí, que si vostè és de l'equip Rousseau tendirà més cap a una solució tipus Pobles en Transició.

En ambdues aproximacions conceptuals a la natura humana hi ha dos conceptes que són claus, el concepte individu-societat (en tots dos casos la societat i l'estat són pensats com l'existent a l'època, és a dir, amb una certa complexitat) i el concepte de propietat que, bàsicament, dóna lloc a les societats que coneixem històricament, començant per la propietat de la terra i acabant, actualment, per la propietat de bens anomenats immaterials. Hi ha un aspecte que en aquestes visions no es té en compte i que, si l'introduïm, ens ajuda a entendre el comportament o la natura humana des d'un altre punt de vista: la disponibilitat dels recursos. L'home és competitiu per naturalesa? Sí i no, si el posem en una situació de necessitat pels recursos (siguin aquests menjar, diners o prestigi social) llavors actua d'una manera fortament competitiva, per tant, 'a la Hobbes', si el posem en una situació en que hi hagi recursos sobrants per a cada individu, llavors tindrà tendència a comportar-se igualitàriament, 'a la Rousseau'. Si estirem una mica d'aquest fil argumental podríem trobar algunes 'coincidències' històriques, en les quals potser els períodes democràtics o d'absència de conflicte intern i govern pacífic no basat en el terror, coincidirien amb períodes de recursos per a la població abundants, i les situacions d'escassetat de recursos per a la població en general, a la situació oposada. Això ja ho apunta en P. Turchin en els seus treballs. I, com ja he dit repetides vegades, l'estat al que estem tendint és, precisament, el d'escassetat de recursos i, si seguim el patró històric, això vol dir que tendim també cap a un estat 'poc democràtic'.

Hi ha doncs, alguna opció a l'estat al qual tendim? És a dir, en què caldria posar atenció per no caure pendent avall cap a la dictadura prèvia al col·lapse i a la violència? Crec que cal fixar-nos en quines són les febleses socials que indueixen aquest col·lapse social. Quines són les idees i, per tant, les interpretacions del món que indueixen aquest perill?

La primera és l'acceptació tàcita i inqüestionable del principi de competència. Ens sona que cal millorar la competitivitat de les empreses? o la nostra competitivitat en el mercat laboral? No ens n'adonem, però acceptem com a veritable motor de l'acció individual i social la competència pels recursos. Per a mi, aquest principi s'accentua extraordinàriament en situacions d'escassetat. Podem posar un exemple: pregunti's amable lector/a, què faria vostè en una situació en que els seus éssers estimats estiguessin en perill per falta d'aliment o medecines, o per agressió directa? No cal que ho respongui, només observi com canvia la seva dinàmica mental i passa, precisament, a un estat molt més emocional i molt poc racional. Això posa en evidència el fet de què som els humans (entroncant amb la visió de Hobbes): sacs d'emocions continguts per una fina pell de racionalitat que, al cap i a la fi, en segons quines situacions, només ajuda a articular un objectiu emocional, però no a canviar-lo. Què pot arribar a frenar una dinàmica social violenta? Precisament el reconeixement de que la violència col·lectiva no ajuda a resoldre el problema de recursos sinó que, ben al contrari, el magnifica. Però aquest reconeixement ve de l'experiència directa o transmesa com a molt en una generació, aquesta informació transmesa recorda les conseqüències que comporta la guerra i la violència. Observació: l'estat i el país en el que vivim, curiosament, ha advocat i continua advocant per l'oblit històric de les conseqüències de les 'revolucions' i guerres que hem patit en la història recent. D'entrada això no ens hauria d'aportar gaire tranquil·litat.

La segona és, com ja vaig apuntar en un altre post, la materialització que patim i que, a nivell individual, es plasma en la cosificació psicològica de tot el que ens envolta (persones i biosfera en general). Aquest és un punt del qual no n'estem prou conscienciats però que és la llavor del comportament violent. Si vivim en una societat que té tendència a 'cosificar' a les persones, transformant els individus en objectes per aconseguir satisfer les nostres 'necessitats', llavors quan aquestes necessitats siguin més bàsiques (menjar) quin comportament col·lectiu podem esperar? No m'entretindré més en aquesta qüestió que, penso, per la seva importància requereix un post.

Concloent, aquestes dues idees que ens condicionen la interpretació del món i per tant, la nostra resposta a nivell individual i col·lectiu davant de situacions de crisi, no són les més adients per afrontar el gran repte que tenim al davant. Per tant, cal emfatitzar aquestes febleses societàries que patim en aquelles opcions socials i polítiques més favorables al decreixement com a única alternativa al model socioeconòmic actual. Prenent la idea que vaig desenvolupar en el post anterior, no n'hi ha prou amb l'acceptació del decreixement com a única via plausible (tot i que necessària no és condició suficient) cal canviar el postulat comunament acceptat de competència com a motor de canvi i millora en la societat i l'espècie.

Salutacions,

SZD

La mida sí importa o el principi d'escalabilitat: Sòcrates i la condició de suficiència.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:David_-_The_Death_of_Socrates.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui començarem parlant de filosofia per introduir una qüestió que, des del meu punt de vista, sovint es passa per alt, però té una importància cabdal: Quan un sistema és escalable? És a dir, quan un mètode, recepta o política es pot portar de l'aplicació a un lloc petit o un nombre reduït de persones cap a un lloc molt més gran o un nombre molt gran de persones?

Per entendre això darrer cal abans explicar quan una condició és necessària o és suficient (concepte utilitzat àmpliament en matemàtiques). Ho farem amb un exemple, que moltes vegades utilitzo a classe. Per aprovar un examen és necessari haver memoritzat els conceptes d'una assignatura però, de vegades, memoritzar, tot i que necessari, no és suficient per aprovar; cal entendre els conceptes i com es relacionen entre ells, no n'hi ha prou amb memoritzar: tot i que memoritzar és necessari, no és suficient. En qualsevol activitat humana o física puc tenir les condicions necessàries per a que es produeixi algun fet, però aquestes condicions no tenen per què ser suficients per que allò que esperem,  acabi produïnt-se.

Sòcrates educava amb el seu mètode a aquell ciutadà d'Atenes que volia regir la ciutat i, en fer-li veure quina era la situació de la seva família, li transmetia que, per a ser un bon administrador dels afers públics calia que abans mostrés com administrava correctament els privats i que, no sent aquest el cas, no podia de cap manera ser un bon administrador de la cosa pública. Amb aquesta història, Sòcrates ens introdueix la idea de que per gestionar quelcom a gran escala primer, necessàriament, ha de funcionar a petita escala. És a dir, per a què una recepta política, administrativa o societària funcioni a nivell macro, primer necessàriament, cal que funcioni a nivell micro. Bé i ara venen les mates: tot i que és necessari que quelcom funcioni a nivell micro per a que funcioni a nivell macro, no és suficient per a que aquest procés que es dona a petita escala funcioni a gran escala. Aquesta qüestió de vegades no es té clara quan es pretenen exportar 'solucions' que funcionen ara a nivell micro a nivell extensiu per a tota societat, a tot el planeta. És a dir, és necessari que una iniciativa de resiliència i sostenibilitat funcioni a petita escala per pensar en aplicar-la a gran escala: nivell estatal o inter-estatal, però no té perquè ser suficient, no n'hi ha prou amb que funcioni a petita escala per assegurar-ne l'èxit a gran escala.

(http://truitadepesols.blogspot.com.es/2009/07/pujar-escales-cap-avall.html)

Del que he dit anteriorment doncs podem assumir un cert bany de realitat: iniciatives que pretenguin re-construir la societat 'des de baix' tot i que fins a cert punt necessàries poden topar amb el problema d'escalabilitat de les mesures que s'emprenguin. Un exemple, en els darrers anys han aparegut iniciatives polítiques de caire assembleari que pretenen aplicar conceptes i estratègies que funcionen a petita escala, a nivells socials i de complexitat més grans. Bé, aquestes iniciatives assembleàries potser caldria que es plantegessin què passa amb el problema de l'escalabilitat, problema amb el qual, recordo, històricament, han topat molts moviments polítics de caire social: des de l'anarquia al comunisme de Marx. A l'intentar aplicar els seus principis organitzatius a gran escala han derivat en estructures molt diferents de les que originalment eren o pretenien ser. I aquí, tot i que no es comenta en la historiografia oficial, hi ha hagut un problema inherent d'escalabilitat.

Un altre exemple ens el podem trobar amb l'escalabilitat de les preteses solucions organitzatives tipus pobles en transició. I que quedi clar aquí que penso que són iniciatives interessants i necessàries, però precisament perquè ho són, em plantejo la seva viabilitat amb un escalat global o, sense anar tant lluny, a nivell d'estats.

Finalment, caldria plantejar-se també l'escalabilitat de la pretesa transició renovable, venuda com a paradigma futur per fer front al pic del petroli i tots els combustibles fòssils. La gran pregunta és: la transició a energies renovables és escalable a tot el planeta? Precisament el debat científic està girant actualment al voltant d'aquesta pregunta, la qual planteja altres preguntes a nivell més pràctic, la més important pot ser: quina és la potència màxima que pot subministrar el planeta amb energia purament renovable? També cal preguntar-se: tot i tenir suficient potència renovable i haver-hi prou materials (acer, coure, liti) aquesta és una condició necessària, però és també suficient per poder afrontar aquesta transició amb garanties d'èxit? I si no és així, potser caldria plantejar-nos objectius menys ambiciosos com l'accés a aliment i aigua potable per a tota la població...

En fi, benvolguts/des lectors/res, ja veiem que en els temps que corren, hem de veure de desempallegar-nos d'allò que ha estat el leitmotiv de la darrera era: la gestió d'un sistema complexe es pot afrontar amb receptes simples. Les conseqüències de l'aplicació d'aquestes receptes simples a totes les escales i dimensions socio-econòmiques i físiques les carreguem ara al capitalisme actual amb el seu model de creixement il·limitat que, recordo, han avalat també els moviments oposats a aquest capitalisme. Aquesta recepta acceptada tàcitament per la majoria, només posa de manifest el que, ja ara comencem a veure: som com nens jugant amb pistoles i, si continuem pensant que les pistoles són joguines inofensives i que el món és tant simple com volem que sigui, prendrem mal.

Salutacions,

SZD

El pastís energètic: petroli, ecologia i la llei de proporcions

(http://lacuinadecasa.blogspot.com.es/2008/11/pasts-per-xocoaddictes.html)

Benvolguts/des lectors/res,

M'agradaria començar el post d'avui parlant de cuina, sí, sí, de cuina, i és que de vegades el dia a dia quotidià ens serveix per entendre altres coses, en principi, no tant evidents. Us proposo doncs imaginar que volem fer un pastís, com diu un company cuiner: 'la pastisseria és una ciència exacta, no és com fer sopa'. Si tenim en compte això (i tothom que ho hagi intentat ho sap) haurem de pesar els ingredients de la recepta i fer amb cura totes les preparacions i el procés. Una part important d'aquest procés es tenir les proporcions en pes correctes de farina, sucre i llevat, perquè acabi sortint el pastís que hem triat, a més, és clar, de controlar la temperatura i el temps de cocció. Si per error, afegim massa o massa poc d'algun dels ingredients, acabarem alterant la proporció llevat/sucre/farina i, per tant, el resultat és el desastre. Algú que tingui l'afició de fer pastisseria ja haurà experimentat què passa quan ens equivoquem pesant: el pastís, per molt que controlem la temperatura del forn convenientment, no acabarà quedant bé.
Si agafem doncs aquest exemple i anem a l'ecologia marina, existeix una regla bàsica que diu que, per què creixin les micro-algues (fitoplàncton), la relació entre nutrients inorgànics cal que segueixi unes proporcions més o menys constants a l'oceà obert. Així, si els elements químics essencials per a la vida són el fòsfor, el nitrogen i el carboni, no només necessitarem la presència d'aquests elements en la natura per a què les algues creixin (producció primària) i, per tant, formin la base de la xarxa tròfica al mar sinó que si, en aquesta proporció, tenim un element, per exemple el fòsfor, que no està en la quantitat relativa als altres requerida, sinó en menys quantitat, el fòsfor que hi hagi controlarà la quantitat total de fitoplàncton que pugui créixer, encara que tinguem carboni i nitrogen en abundància. Aquesta proporció, en l'oceà a mar obert, es coneix com la proporció de Redfield (o Redfield ratio). Un altre exemple és el que es dóna en agricultura. En els cultius també es veu molt clarament això que he explicat al mar, en aquest cas amb els adobs i fertilitzants (cal afegir nitrogen i fòsfor en la proporció correcta per que les plantes creixin). Doncs bé l'element que estigui en menys quantitat respecte la proporció que necessitem ens controla el sistema, i s'anomena element limitant. És a dir, i tornant a la pastisseria, per molt que tinguem molta farina si hi posem poc llevat (fòsfor) i molta farina, el pastís (el creixement de vegetals) no acabarà donant-se. Pensem doncs que si tenim poc llevat i volem que el pastís surti bé, haurem de reduir la proporció de farina i sucre seguint la quantitat marcada pel llevat. És a dir, el llevat, que és el que està per sota de la seva proporció ens limita la quantitat dels altres i, per tant la quantitat total del pastís (sortirà un pastís proporcionalment petit a la quantitat de llevat).



Què té a veure això amb l'energia? (aquest és un bloc de temes relacionats amb l'energia). En el sistema socioeconòmic actual tenim una societat que, per funcionar, necessita energia. Aquesta energia té una proporció de combustibles fòssils i una altra de renovables. Com ja sabem la proporció d'ingredients en aquesta energia primària, al voltant d'un 80-90% és d'origen fòssil. Ho veiem en aquest altre 'pastís': 

(http://www.paulchefurka.ca/WEAP2/WEAP2.html)

I, dins d'aquesta part de fòssil, el petroli cru és el que té més pes. Així doncs podríem dir que la nostra societat està basada en el petroli cru, com més temps ha passat més dependents ens n'hem fet i l'economia actual depèn totalment d'aquesta proporció de cru, veiem-ne l'evolució històrica:

(http://ourfiniteworld.com/2012/03/12/world-energy-consumption-since-1820-in-charts)


Veiem que en la producció d'energia, històricament, cada nova font d'energia (fòssil o no) s'ha anat sumant al pastís energètic, però no hi ha hagut, en cap cas, una substitució de cap dels ingredients (tots es van apilant per donar una suma cada cop més gran). Per altra banda, veiem que de tots els ingredients del pastís, el petroli cru és el que ha anat suportant en major mesura aquest creixement. Això ha tingut un efecte sobre l'economia de dependència cada cop més gran del cru.
Tenint en compte el que he dit anteriorment sobre els ingredients del pastís. Tenim una proporció de diferents fonts energètiques (fòssils i renovables) però l'element limitant (el fòsfor de les algues o el llevat del pastís) és el petroli cru. Què passa doncs si disminuïm la quantitat de petroli cru? Doncs que les altres proporcions cal que també disminueixin segons la proporció que tenen respecte el cru. Això és així? És a dir, amb la crisi consumim menys proporció de gas natural o carbó respecte cru (sempre parlant des del punt de vista de tendències globals)? És difícil de respondre a aquesta pregunta, però si suposem que, tant el transport, com les activitats de la indústria pesant són totalment dependents del cru (dièsel) llavors, possiblement se'n poden veure afectades. Sempre que parlem d'energia hem de parlar d'això, i no de producció de fòssils en volum, que és el que de vegades es mostra i que porta de vegades a confusions. Hem de tenir en compte també que, degut al factor conegut de correlació directa entre producció de cru-PIB, el descens de la producció afecta a tot el sistema econòmicament i, per tant, al produir-se un descens de l'activitat econòmica, hauria de baixar el consum total d'energia i, com a conseqüència afectar, a la producció dels altres recursos no renovables.
Si pensem en tot el que he exposat abans, tenim dues conseqüències, una de bona i l'altra de dolenta. La bona: segurament el descens de la producció de cru farà que els altres combustibles fòssils (degut al descens de l'activitat econòmica: crisis) segueixin una corba de decreixement més suau (teòricament, és clar). A més això farà que baixi el consum d'energia elèctrica i, pot donar com a resultat una millor adaptació i entrada de les renovables, sempre que hi hagin polítiques actives del seu foment i potenciació, tal com diu l'article de M. Mediavilla. La dolenta: el patró de decreixement econòmic és controlat pel cru, fent difícil la substitució d'aquest per altres energies fòssils com a mesura de contingència per preparar una transició renovable. En particular, és més que qüestionable una transició a una generació 100% renovable, tenint en compte que 'la llei de les proporcions' el dificulta encara més, no només per qüestions termodinàmiques (és a dir, el problema de la TRE decreixent) sinó pel fet de que el descens en la producció de cru no aportarà l'energia extra necessària per fer una reconversió sense que hi hagi un canvi de model (com també comenta el mateix article que he citat abans). La proba? Si en l'evolució històrica de la producció energètica mai hi ha hagut una substitució d'un recurs per un altre, aquesta substitució en una situació de mancança energètica és molt més improbable que es doni precisament ara, en un context de crisi dins el paradigma actual. Hem dissenyat un sistema que fomenta la immediatesa (en paraules del mateix professor Meadows) per tant, aquest sistema no està preparat per desviar una part dels recursos energètics (i invertir-los en renovables) sense un retorn a curt termini, i més quan el sistema mateix necessita aquest retorn quasi-immediat per continuar funcionant.
Al final sempre arribem a la mateixa conclusió: el decreixement és inevitable, però a més a més, veiem que el paradigma actual no pot, de manera intrínseca, resoldre l'atzucac al que ha arribat amb la seva religió del creixement. La resposta i la gestió d'aquesta crisi sistèmica no vindrà doncs, de cap de les maneres, des de les mateixes estructures que ha generat una manera de viure, un pensament i unes interaccions entre individus que són, hores d'ara, obsoletes. És la gran ironia: finalment hem arribat, cercant la immediatesa i els retorns ràpids de les inversions que fomenten un consum incontrolat, a l'obsolescència programada de tot el sistema.
Salutacions,
SZD

Col·lapse i post-col·lapse: els missatgers del passat

(http://en.wikipedia.org/wiki/Voyager_Golden_Record)

Benvolguts/des lectors/es,
Darrerament, en diferents fonts i fòrums s'està començant ja a tractar la qüestió de plantejar una possible societat del futur, el model alternatiu a l'actual, l'Ítaca a la qual hauríem de dirigir les proes del vaixell de la transició. Totes aquestes iniciatives d'esbós d'un discurs alternatiu al sistema actual són interessants, d'entre elles, la més recent, la del post que l'Antonio va publicar fa poc. Aquesta evolució del debat en els fòrums del Peak Oil té, per mi, dos aspectes interessants i positius. El primer indica una maduresa dins el propi col·lectiu que accepta la realitat més enllà del pessimisme inicial i comença ja a entrar en la difícil tasca de plantejar estratègies, mètodes i alternatives que ens portin a una transició al menys dolorosa possible. El segon aspecte és que comença a haver-hi una línia de pensament que es planteja, no on volem arribar de manera ideal sinó: on podem o és possible arribar des d'on som ara? Aquest segon aspecte és el que considero clau per fer, per un costat, el que planteja l'Antonio (una divulgació més estratègica) però sobre tot perquè, deixeu-m'ho expressar d'aquesta manera, aquesta pregunta anterior obre la caixa de Pandora: una aproximació a aquesta qüestió porta en primer terme a la realització de que el lloc on arribem com a col·lectiu o societat, depèn totalment de quan i com comencem a fer els canvis necessaris per a la transició, per tant, com més tard comencin els canvis necessaris a tots els nivells, més patiment hi haurà i la transició serà més brusca i més difícil.
Per a mi és molt útil plantejar-nos el futur en dues fases: fase de transició o col·lapse i fase post-col·lapse o final. Conceptualment, aquestes dues fases les podem caracteritzar per l'estat de consum energètic individual. Paradoxalment sabem que, tot i que el que és més incert és com serà socialment la fase post-col·lapse, el nivell energètic que tindrà l'estat final necessàriament serà molt inferior al que tenim ara. Per tant, des del meu punt de vista cal plantejar-nos, tant la transició com l'estat final, en termes de consum energètic per càpita. Un cop tinguem clar aquest punt, podem començar a plantejar-nos altres coses: manteniment d'infraestructures, transport, dieta segons les possibilitats locals, assistència sanitària, habitatge, etc. Començar d'altra manera és, des de la meva humil opinió, fer una aproximació al problema que pecarà sempre d'haver d'incloure molta més variabilitat i incertesa. El que m'interessa ara doncs és definir un rang: posar en termes pràctics i al més quantitatius possible quin és l'estat millor i quin és el pitjor al que podem arribar. A l'estat millor possible, li vaig dedicar  un post passat, n'hi dedicaré un altre post aviat, intentant ser més específic, per tant, deixo aquesta part per més endavant.

El que ara em sembla més urgent és veure quin és l'estat mínim al que podem arribar en un futur proper. És a dir, quina és la línia de base que podem experimentar com amenaça del pitjor escenari possible. Així doncs, en aquest post, cal respondre a les preguntes que, vulguem o no, hem de considerar: Què passa si no ens en sortim? És a dir, si no aconseguim que hi hagi prou gent conscienciada per a que hi hagi un canvi de paradigma pro-actiu? Potser, en aquest sentit, val la pena preguntar-nos quines implicacions té arribar a la fase 3 del col·lapse.

Per anar al detall només cal tenir en compte el que diu l'estudiós del tema, en Dimitry Orlov, en el seu darrer llibre o en un altre llibre  de la Carolyn Baker que parla d'aspectes més psicològics. Recordo les característiques generals de la fase tres del col·lapse: en el col·lapse polític la gent perd la confiança en l'estat i, per tant, aquest perd la seva legitimitat. I això es dóna perquè l'estat ja no compleix la seva funció en els aspectes més bàsics: manteniment d'infraestructures i serveis bàsics (educació, sanitat i ordre públic). És clar, els militars, la policia i els buròcrates no marxaran, senzillament, deixant a la gent que s'auto-organitzi. La por generalitzada de les classes dirigents i de la població en general, és caure en una situació de caos i falta d'ordre. Per tant, el que és clar en aquesta etapa és que la 'llei i l'ordre' tal com les coneixem actualment, és perdran. A mesura que l'autoritat de l'estat es perdi, certes àrees entraran en una situació de caos i senyors de la guerra o màfies, influint sobre el comerç, ja sigui aquest lícit o il·lícit. Amb el temps però, una certa forma de govern pot emergir.
Un altre aspecte important és que un dels riscos d'entrar en la fase de col·lapse polític és la implosió de drets socials i individuals aconseguits en època d'abundància energètica. Així hi ha el risc de que degut a un ambient més agressiu les dones es comencin a tractar d'una manera diferent i s'instauri un masclisme molt més salvatge que el masclisme que encara impregna fortament la nostra societat. També és probable que d'aquest canvi d'actitud també se'n vegin afectades les parts més febles de la societat, és a dir, nens, gent gran, malats mentals, malalts crònics i gent que ha caigut en l'exclusió social més absoluta. En general podem pensar que un col·lapse polític pot introduir una situació que afavoreixi una involució social en tots els aspectes. En estats d'absència d'ordre establert i pèrdua de confiança en l'antiga autoritat, els individus amb pocs escrúpols i ambició no experimenten el que abans els podia contenir i, en un entorn de feblesa o inexistència d'estructures d'ordre, es veuran lliures per 'exercir' el poder que els dona la falta absoluta de consciència i d'empatia pel proïsme. De la psicologia de la violència i del perfil i el patró de pensament de la ment 'asocial' o criminal, se n'ha escrit àmpliament, i són especialment interessants certes visions respecte a això que ens poden ajudar a entendre el que significaria viure en un entorn de col·lapse polític. Per altra banda, la nostra societat, altament individualista i materialista, té tendència a afavorir un comportament asocial que, hores d'ara, es veu, en certa mesura, frenat per l'amenaça punitiva-coactiva de l'autoritat que, al seu torn, és assumida com a omnipresent. D'aquí que moltes vegades l'absència d'aquesta autoritat o un 'mal ús' per part dels polítics, provoqui reaccions d'indignació. Així, en un país com el nostre, en certa manera esquizofrènic socialment, s'adoba un terreny favorable al risc de caos (o episodis d'aquest) i aparició de 'senyors de la guerra' en una situació de col·lapse polític.

Per altra banda, si no hi ha una entitat que mantingui infraestructures, el que ara és habitual i es dóna per bàsic i irrenunciable, desapareixerà. Hi haurà doncs precarietat en el subministrament elèctric i d'aigua. Absència de sanitat o aprimament d'aquesta per falta de mitjans (incrementant doncs la mortalitat davant d'accidents o malalties greus). Educació precària, pel deteriorament de centres i la falta de professorat i, per tant, una elitització de l'ensenyament, amb una conseqüència òbvia, a mitjà termini, en el grau d'alfabetització de les capes socials més desafavorides.


Quin sentit té doncs saber tot això en el cas que arribéssim a un estat com aquest? Un podria pensar que si arribéssim al col·lapse polític ja no importa si sabem que aquest és degut a l'Oil Crash o no. Doncs precisament, penso que tant si hi arribem com si no hi arribem al cent per cent, cal tenir clar perquè ens hi hem acostat. Això darrer ens orientarà en allò que cal prioritzar, perquè no estarem en situacions o escenaris que hagin sorgit de manera espontània, ben al contrari, haurem viscut les errades que hauran portat a aquesta situació a nivell general i, sobre tot, a nivell local. Per tant, podrem, com a mínim, suggerir (en el cas que poguéssim estar en contacte amb un col·lectiu gran) actuacions comunitàries o actuar a nivell individual o familiar per afrontar l'evolució futura amb més garanties.



En conseqüència i com a idea base del post, per a mi cal que la informació, en el cas de col·lapse, de què va passar i per què és va produir arribi a l'estat de societat post-col·lapse. Cal que d'alguna manera, a part de divulgar les disfuncionalitats de l'actual model socioeconòmic siguem conscients que hem d'actuar de missatgers en el temps, com la sonda Voyager fa a l'espai, cal començar a elaborar un missatge i un model de societat futura, que és el que caldrà portar a través del temps. En aquest missatge cal que hi quedi clar perquè vam col·lapsar i les raons que ens van portar a una transició traumàtica si es dóna el cas.



Per elaborar aquest missatge cal tenir present un concepte útil i que, llegint a Tainter, queda molt clar. Així com en antropologia es parla de l'etnocentrisme, actualment tenim, per dir-ho d'alguna manera un 'cronocentrisme': projectem el futur i interpretem el passat recent en base a la nostra percepció del present. Cal doncs fugir d'aquest marc de referència i afrontar la perspectiva del col·lapse sense aquest biaix. Cal que tinguem en compte que el decreixement a tots els nivells és una necessitat, no una elecció i que o el planifiquem ordenat o ens el trobarem de sobte en forma de col·lapse. Per tant, a nivell material cal que siguem conscients que l'any que ve estaré pitjor que aquest any. Així doncs, aprofito aquest any i aquest moment en dos aspectes bàsics: psicològicament i funcionalment. Psicològicament per valorar el present i funcionalment per preparar el futur. Preparant el futur per un entorn menys favorable treballo per reduir-ne l'impacte a nivell personal i relacional. Valorant el present, allunyo la visió BAU de projectar el nostre benestar en un futur ideal i irreal que mai podrà existir. Cal entendre que, al cap i a la fi, aquest decreixement forçat ens portarà definitivament i d'una vegada per totes a madurar com a societat i a créixer emocionalment com a individus.
Salutacions,
SZD

BAU o insistir en el creixement. L'informe Energía 3.0 de Greenpeace

Benvolguts/des lectors/es,
Recentment he tingut l'honor de participar en un congrés d'energies renovables a Menorca i, tot i que l'entorn era especialitzat, ha estat interessant per tenir una idea de cap a on va la gestió (política) i la indústria energètica renovable. És a dir, per prendre el pols de la indústria i la gestió. Una qüestió que m'ha cridat l'atenció és que es continua insistint, per part d'activistes (en particular el d'una gran organització internacional com és Greenpeace) en una tendència i model que, al cap i a la fi, en el millor dels casos, és un brindis al sol. I s'hi continua insistint presentant certs informes com estudis seriosos i acadèmics que, en estudiar amb cura, en realitat no ho són. Aquest informe és l'informe Energía 3.0 de Greenpeace. 
Publico doncs aquest post per fer èmfasi en el que per a mi és un error (subsanable) que estem comentent tots plegats com a societat: la insistència en una quimera, el creixement. Veiem doncs com en informes 'especialitzats' es segueix intentant mantenir aquest paradigma, hores d'ara obsolet.
Aquest post també el podeu trobar, en espanyol, a la web del'OCO, l'Oil Crash Observatory, com a resposta d'un post de l'autor de l'informe al seu bloc.



Abans d'entrar en matèria m'agradaria aclarir dos punts de vital importància per nosaltres:

1. Amb aquest post, pretenc fomentar el debat constructiu sobre les idees plantejades per l'informe. Entenc que el que es planteja en aquest informe com objectiu final és totalment desitjable i, en aquest sentit, alguns membres de l'OCO ja han començat a estudiar la viabilitat de les renovables a nivell global amb un article l'any passat publicat a la revista internacional Energy Policy.
   
2. Entenc que la tasca de Greenpeace i els esforços d'aquesta ONG, com els d'altres, han tingut i poden tenir un paper clau en la transició necessària cap a un model de societat que no estigui basat en el creixement. Per tant, en cap moment estem valorant la política de Greenpeace ni les opinions dels seu membres. L'objectiu d'aquesta crítica constructiva és doncs remar en la mateixa direcció plantejant qüestions pràctiques que trobem difícils de resoldre, en el context actual, per fomentar el debat i en conseqüència, per arribar a un objectiu semblant (una societat més justa, sostenible i en equilibri amb el medi).
   

Comencem doncs amb el que, al nostre entendre són els punts forts de l'informe. I, precisament, el títol ja és prometedor: un sistema energètic basat en intel·ligència, eficiència i renovables 100%. Per la seva extensió, 713 pàgines, pretén desenvolupar aquests conceptes en detall, tenint com horitzó una data final proposada a l'any 2050. En l'estudi es presenten tres escenaris tenint en compte un indicador econòmic, el PIB (Producte Interior Brut que, suposarem, tot i que no ho diu explícitament en l'informe, que és el PIB real, no el nominal): 1) un escenari tendencial (si la situació es mantingués com fins ara, també anomenat BAU), un escenari tendencial amb una cobertura de la demanda del 100% en energies renovables (BAU R100%) i un escenari d'eficiència (E3.0), en el qual la reducció de la demanda es basa també en l'eficiència i la intel·ligència, a més de la cobertura amb generació 100% renovables. Tots tres escenaris suposen com hipòtesi un creixement anual (incremental) del PIB: superior al 3%, del 3% i de l'1%, per a cada escenari, respectivament. Per tant, ja veiem que aquest informe en cap cas, es planteja un escenari decreixentista o d'estancament a curt termini, pel que fa a l'evolució del PIB. Per altra banda l'informe planteja reduir la intensitat energètica (quocient entre l'energia consumida i el PIB) reduint el consum energètic. Segons l'informe es redueix el consum energètic per la introducció d'eficiència i intel·ligència.

Pel que fa a les estratègies per implementar aquest creixement del PIB, sobre tot en el escenari E3.0, en l'informe es proposa passar d'un sistema governat per l'oferta a un governat per la demanda, on, mitjançant estímuls de preus en temps reals, els usuaris podran decidir quan compren i quan venen energia, utilitzant aplicacions automàtiques programades. Tot i així avisa que la dificultat és troba en fer partícip a la societat d'aquesta 'gestió' energètica. Finalment, com a gran proposta necessària per l'objectiu final suggereix l'electrificació dels sistemes energètics, amb una bona planificació i internalització de costos.

Els punts febles de l'informe són els nombrosos errors d'expressió, conceptuals i físics, aquí en destacarem només els més greus. Abans d'apuntar-los breument ens agradaria dir que les hipòtesis bàsiques de creixement del PIB (com el mateix fet de triar aquest indicador econòmic) indiquen un tecno-òptimisme palès i una dinàmica BAU claríssima. En aquest sentit doncs trobem una contradicció conceptual difícil, que amara tot el treball: al nostre entendre si, segons l'informe mateix hem arribat als límits o estem a prop dels límits del creixement i això imposa un canvi en el mateix sistema, perquè aquest sistema, la raó de ser del qual és el creixement (del PIB) ha de canviar de forma espontània sense deixar de créixer? Què hem de canviar? Com ho pretén canviar? La resposta és totalment difusa i poc clara en tot l'informe. Però tot i així intentarem respondre segons el que hi hem pogut arribar a aclarir. Cal dir que, per qualsevol que es plantegi llegir-lo és una lectura difícil: tant la redacció com les idees desgranades posen al lector davant d'una tasca feixuga, per tal d'anar seguint els conceptes introduïts, i les justificacions (poques) de quantitats, gràfiques i fórmules emprades, la majoria de les quals no són en el mateix informe sinó que cal anar a informes previs per trobar-les. Com a darrer comentari general a l'informe no entenc perquè no es diu clarament i precisa que ja hem sobrepassat el màxim de producció de petroli cru o Peak Oil (WEO de la Agencia Internacional de l'Energia del 2010, , vegis Murray, 2012) que estem prop (en aquesta mateixa dècada) dels pics de producció dels altres combustibles fòssils i que això de seguir amb la dinàmica BAU, ens pot portar a un Oil Crash. No entenem que sent un problema greu i sent l'informe de l'any 2011 no es faci èmfasi en el mateix d'aquest greu problema, per la divulgació que tindria que una organització com Greenpeace se'n fes ressò.

Què hem de canviar? Segons l'informe cal canviar, no només el sistema energètic sinó també el polític i social. No entrarem a valorar els dos darrers punts, però sí els conceptes que introdueix i com s'entén l'actual sistema. A la pàg. 24, nota 20 es diu que l'estructura del sistema econòmic actual és basa en la producció i venda de bens de consum i que això, precisament, és una ineficiència del sistema econòmic i limita la seva capacitat de reacció en situacions de crisi. Hem de canviar la producció i venda de bens de consum? Perquè segons l'informe, això és altament ineficient, llàstima que aquest sistema de producció i venda de bens de consum és el que la humanitat ha adoptat des de la invenció de la moneda. Si no és això doncs, què hem de canviar? Sembla ser que cal disminuir la intensitat energètica (quocient entre energia produïda i PIB) baixant el consum de l'energia sense baixar el PIB, desacoblant producció d'energia i PIB. Realment, si analitzem les dades de l'Agència internacional de l'Energia, fins ara això no s'ha produït mai i sempre que hi ha hagut un pic de producció o davallada de producció d'energia hi ha hagut una caiguda del PIB. Aquest procés, segons l'informe, serà possible incrementant l'eficiència i la intel·ligència del sistema.

Intel·ligència: (pàgines 34-44) no hi ha en tot l'informe una definició clara del que es vol significar amb aquesta paraula i, a més, com pot afectar això al sistema energètic, potser a la pàgina 37 primer paràgraf se'ns diu que històricament la humanitat ha estat governada per components lluny del concepte d'intel·ligència col·lectiva, però no es precisa què és. És a dir, com incorporem la intel·ligència quantitativament en la disminució de la intensitat energètica? Cap definició, cap expressió matemàtica, cap gràfic que ens permeti valorar com afecta aquesta intel·ligència a la intensitat energètica. Si no ho podem valorar quantitativament, de què ens serveix introduir aquest concepte en els escenaris? Això sembla no preocupar gaire, ja que (pag. 36) 'La activación de estos cambios de rumbo en el sistema económico no requiere más que de una modificación de las reglas de juego puesta en escena por la emisión de las señales de precios e incentivo adecuados' (sic!). I a la hora de parlar del sistema polític intel·ligent, modificar-lo pensant en les interaccions entre individus que cal que incorporin aquesta propietat (pàgina 43 nota 60): 'Primero vino el individuo, y después los sistemas en los que se organizó que fueron creados por los individuos, por mucho que la pereza y tendencia a escurrir el bulto a menudo nos haga creer que el orden es el contrario.'

Eficiència: (pàgines 44-87) no trobem tampoc una definició clara d'eficiència, cap fórmula, cap concepte. Si anem a la pàg. 51, relacionant-ho amb la cogeneració trobem que tot i dir que hi ha una 'eficiència real', assimila el rendiment termodinàmic a l'eficiència de la cogeneració. Però no queda clar què és aquesta eficiència (rendiment) la que es pugui aplicar per aquesta disminució de la intensitat energètica que cal disminuir. Tornem a trobar en tota aquesta secció, com en tot l'informe gràfics amb corbes de les quals no se'ns proporciona la funcionalitat i, per tant, difícilment contrastables. Crida l'atenció, això sí, la gràfica 35, pàgina 60, on es presenten un rendiments que, cap al 2020, superen el 100% i que tendeixen a infinit! Pel que fa a l'eficiència aquí comentada ens preguntem essencialment què hi diu sobre la paradoxa de Jevons respecte a l'eficiència? Ni un mot, ni un comentari, senzillament s'ha obviat, quan és un problema fonamental pel que fa a la implementació de l'eficiència en un paradigma BAU (incloent el E3.0, que, recordem-ho, també és BAU).
Finalment pel que respecta a l'intent, fallit, al nostre entendre, de tenir una comparativa clara per fer la transició d'energies d'origen fòssil a renovables, és no utilitzar un concepte clau, com és la Taxa de Retorn Energètic (TRE). La utilització que es fa del concepte de rendiment termodinàmic en l'informe E3.0 i en l'informe previ Renovables 2050, en el que es basa aquest, pel que fa a la part quantitativa ens pot donar alguns indicis de perquè no s'utilitza la TRE. En Energia 2050 es parla també de rendiments, sense definir-los, i de donar rendiments del 100% pel sistema regulació-transport d'electricitat que, sense més informació, sembla que no tenen en compte el 2n principi de la termodinàmica.
Sembla ser que tot el tecno-optimisme del treball es basa en l'informe previ Renovables 2050, on es calcula, estimant potències mitjanes, que es podria assolir tota la demanda de l'estat espanyol només amb renovables amb una ocupació del territori 'només' d'un 5%, això sí, jugant amb rendiments que van del 56 al 100% (perquè? No es justifica) i sense tenir en compte:

a) costos de construcció i manteniment

b) intermitència de la font renovable vers la demanda i, per tant, la redundància que cal tenir en la generació d'energia per arribar a un 100% de renovable en l'actual sistema energètic.
En aquest sentit recomanaria el treball de Trainer a Energy Policy (Trainer, 2010) per trobar un contrapunt més fonamentat a aquestes qüestions. Per altra banda, tot l'anàlisi energètic es fa seguint un mètode conegut com de baix a dalt, sent aquesta una aproximació que, pel que fa a l'eòlica, és incorrecta, tal com senyalen a Energy Policy, Castro et.al a (Castro, 2011).
Finalment, el treball ignora completament un concepte clau pel que fa a les renovables i de difícil solució: el seu impacte ambiental. Un treball de revisió a la revista Nature (Barnosky et.al 2012) alerta sobre el perill de la dinàmica BAU pel que fa a l'equilibri dels ecosistemes del planeta que, ja a hores d'ara, es troben molt a prop d'un punt de no retorn. L'expansió de les renovables implica necessàriament tres efectes negatius pel medi, cosa que no es comenta a l'informe: ocupació del territori, fragmentació d'habitats i us d'aigua dolça (cas de tecnologies solar i de biocombustibles). Si, segons el treball de Nature ja estem al límit, què hi diu aquest informe sobre incrementar aquesta pressió sobre els ecosistemes? No hi ha ni tant sols formulada la pregunta.

Per acabar només senyalar que, tot i les bones intencions de l'informe, aquest peca de poc quantitatiu (en el sentit de donar informació quantificable i reproduïble) i de falta d'autocrítica respecte les hipòtesis assumides. Pot ser que degut a que, segons les mateixes paraules de l'autor: 'es pretenia donar un producte que fos assumible pels grans sectors econòmics' i per això no s'ha volgut entrar en els problemes que generen la implantació de renovables. No entrem a jutjar aquest aspecte, només que si és així, no entenem perquè critica als que sí ens plantegem la seva implantació amb els pros i contres. Potser és que pensa que filosòficament, per 'vendre', les renovables a la societat com la única opció de futur cal idealitzar-les dient que són la panacea. Pensem que, si aquest és el motiu, des de la nostra humil opinió no ens val la famosa dita 'la fi justifica els mitjans' sobre tot quan el que ens juguem és tant important, i els errors en els mitjans o en la planificació deguts a un optimisme o a una sobrevaloració de l'objectiu ens poden portar no només a una pèrdua de temps preciós sinó, fins i tot, a tenir efectes greus sobre el benestar de la població, tenim una gran responsabilitat com a estudiosos del problema energètic el debat constructiu amb l'objectiu de prevenir en la mesura del possible els errors deguts a una falta d'esperit crític i de contrastació de dades i càlculs.


En general, i aquí és on vull incidir i posar molt d'èmfasi, hem de canviar l'actitud per poder fer una transició no traumàtica. La indústria i l'administració, també la renovable i, també, em sap greu dir-ho, gran part de l'activisme ambientalista, continua en el paradigma conceptual del BAU i, per tant, del creixement. El que encara no es veu és que el decreixement no és negociable i que, com he dit moltes vegades, evitar el col·lapse (la fase tres) depèn totalment d'adaptar el paradigma econòmic, la gestió i la indústria a un entorn amb recursos decreixents. Quina és aquesta estratègia? Això, benvolguts/des lectors/es, ja és tema d'un altre post.
Salutacions,
SZD



Bibliografia
Anthony D. Barnosky, Elizabeth A. Hadly, Jordi Bascompte, Eric L. Berlow, James H. Brown, Mikael Fortelius, Wayne M. Getz, John Hart, Alan Hastings, Pablo A. Marquet, Neo D. Martinez, Arne Mooers, Peter Roopnarine, Geerat Vermeij, John W. Williams, Rosemary Gillespie, Justin Kitzes, Charles Marshall, Nicholas Matzke1, David P. Mindell, Eloy Revilla & Adam B. Smith. Approaching a state shift in Earth’s biosphere. Nature, vol 486, 7 June 2012. 52-58.
Carlos de Castro, Margarita Mediavilla, Luis Javier Miguel, Fernando Frechoso.Energy Policy, Volume 39, Issue 10, October 2011, Pages 6677-6682
Global wind power potential: Physical and technological limits
James Murray & David King. Oil's tipping point has passed. Nature, vol 481, 26 January 2012. 433-435.
Ted Trainer. Can renewables etc. solve the greenhouse problem? The negative case.Energy Policy 38 (2010) 4107–4114.