Socio-economia d'emergència: el paper dels estats

Benvolgudes lectores,

Abans de fer un esbós de la futura economia post-carboni caldria, potser, veure què funciona i què no en el nostre model socio-econòmic i delimitar clarament quines contradiccions concretes té l'actual sistema, més enllà de la idea que tots compartim de que el que ens ha portat a l'aztucac actual és el creixement a ultrança. En aquest sentit les contradiccions més generals les vaig tractar el post anterior, fent una classificació grollera: pràctiques i lògiques. Les contradiccions lògiques ens porten a veure quins són els paradigmes culturals que més mal han fet als humans i més destrucció han creat en el planeta.

Com també deia en l'anterior post, la manera de trencar la contradicció lògica és invertint els termes que la componen. En aquest sentit, en la societat actual, el nostre sistema de creences es basa fortament en la identificació amb les estructures (divisories) emergents que els humans hem anat creant. Aquestes estructures es creen per les interaccions individuals, talment com un formiguer emergeix a partir de les interaccions de les formigues però el mapa del formiguer no existeix en cap de les formigues. Per aquest mateix procés de creació col·lectiva, els humans construïm les nostres estructures emergents: grups socials, associacions cíviques, culturals o esportives, empreses, conglomerats d'empreses, administracions locals (ajuntaments), regionals o estatals i, en el cim de la piràmide, entitats supra-estatals (organitzacions internacionals i grans empreses transnacionals). Doncs bé, d'una manera o altra, la inèrcia cultural ens porta a identificar-nos amb algunes d'aquestes estructures emergents (sóc seguidor d'un equip de futbol, m'agrada una opció política, pertanyo a un col·lectiu que s'identifica com a nació o m'identifico com habitant d'un estat determinat). És precisament en aquest joc d'identificacions que el nostre comportament es configura en gran part. Un problema bàsic d'aquestes identificacions és que compartimentaritza i esbiaixa la nostra visió del món, filtra la nostra percepció. I la filtra d'una manera perversa perquè ens fa perdre el sentit d'unitat, de formar part d'un tot amb els altres humans i els altres éssers vius que habitem el planeta. I aquest biaix es fa palès en la manera que tenim de gestionar i organitzar-nos políticament, socialment i econòmica. Ja des de l'antiga grècia la política és aquella disciplina o branca del coneixement que ens ajuda organitzar-nos i per tant, la política és la clau de volta i la corretja de transmissió de les identificacions col·lectives. La política és segons el DIEC: 'Ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors'. En aquest sentit, l'estructura política que actua de mitjancera entre les estructures de petita escala (de desenes centenars o milers d'individus) a gran escala (desenes de milers o milions) és l'estat. Històricament, la política ha creat estructures (emergents) anomenades estats que, idealment, representen la població d'un territori, mitjançant un sistema administratiu lleugerament diferent en cada àrea geogràfica. Idealment, repeteixo, els estats actuals gestionen els interessos de la majoria de la població i, per tant, li proveeixen els serveis necessaris: sanitat, educació, seguretat en front de la violència i protecció per a les persones més desvalgudes. L'estat s'erigeix en el garant del benestar dels seus habitants, en eina de resolució de conflictes i en aplicador de la voluntat popular (poders executiu, legislatiu i judicial). Així doncs, l'estat és la realitat política última per al ciutadà i la màxima garantia d'equitat. Per extrapolació, s'espera que qualsevol estructura administrativa supra-estatal exerceixi i s'erigeixi com protectora dels ciutadans, els seus drets i les seves llibertats.

Però existeix un altre factor que es contraposa a aquesta realitat política última: l'economia extractiva i el seu paradigma de creixement il·limitat. Així estructures que haurien de complementar-se en benefici dels ciutadans, actuen en sentits oposats en molts casos. Actualment l'economia extractiva es contraposa al principi (teòricament) fundacional de l'estat occidental democràtic: la protecció i representació de les necessitats bàsiques i les llibertats dels ciutadans. Amb el pas del temps però aquesta tensió no resolta ha anat derivant cap al costat de l'economia extractiva (que de fet només 'veu' recursos il·limitats per tot arreu). Tots els estats actuals (i per tant, també les estructures supra-estatals) s'han convertit en agents executors dels interessos, no dels ciutadans, sinó de les grans empreses trans-nacionals que, al seu torn es basen en l'economia extractiva. En principi, els estats democràtics occidentals semblaven tenir uns mecanismes de 'control' de l'administració i de fiscalització del sistema polític, no només a través d'eleccions periòdiques i representants pròxims al ciutadà, sinó a través també del paper de la premsa com agent de denúncia. Com tots sabem, actualment els estats actuen cada com més com representants del poder econòmic globalitzat (grans interessos de corporacions internacionals). Des de corrupció per interessos econòmics ocults fins a les portes giratòries, els estats actuals es veuen deslegitimats, ja que el ciutadà es troba desemparat en front dels abusos de l'economia extractiva. Segons Tainter (a 'El col·lapse de les societats complexes'):

'Tot i tenir una estructura d'autoritat institucionalitzada, una base ideològica i el monopoli de la força, els governants dels estats comparteixen al menys una cosa amb els caps de les tribus de societats caçadores-recol·lectores: la necessitat de reforçar constantment la seva legitimitat.' És a dir, actualment els estats contemporanis estant perdent legitimitat entesa com (segons Tainter):

'la creença del poble i les elits que les normes són correctes i vàlides, que el món polític és tal com ha de ser...' i segueix: 'El suport que els membres (d'un estat) estiguin disposats a donar a un sistema polític és essencial per a la seva supervivència'. Així doncs, la situació actual global és l'inici de l'erosió de la legitimitat dels estats com estructures vàlides per gestionar i defensar els interessos dels seus ciutadans. Sabem com hem arribat aquí: per la creença de que l'economia extractiva actual és la pedra filosofal que, conjugada amb la màgia de la millora tecnològica, és capaç de resoldre tots els problemes.

El punt que cal entendre és que l'economia actual i passada (extractiva) no ha funcionat mai i per tant el seu contra-poder o administrador (l'estat) ha estat una eina pobra i maldestre que de cara als ciutadans s'ha projectat com eficient, però que l'únic que ha fet (i fa) és servir de crossa a un sistema econòmic inútil i cruel. Mentre el planeta presentava una situació que permetia tenir zones llunyanes que funcionessin com abocadors o com a mines de recursos (minerals, vegetals, animals o humans) els habitants dels estats 'desenvolupats' no ens preocupàvem de si el sistema funcionava o no, però quan els límits s'estan fent visibles ens qüestionem els gestors, però curiosament no el sistema socio-econòmic.

La recepta és simple en aquest punt, cal canviar tant l'economia com el gestor (l'estructura estatal): cal dissoldre els estats actuals. Per això cal anar a l'essència de com estan construïts, un altre cop segons Tainter:

'les societats complexes estan focalitzades en un centre, que no cal que sigui necessàriament geogràfic, però que és la font simbòlica de referència de la societat'. Ja veiem doncs que les estructures de gestió que hagi de tenir la socio-economia d'emergència no poden basar-se en els estats actuals i, per tant, cal que estiguin fortament descentralitzades. Aquesta descentralització cal que sigui a més, acompanyada d'una reducció de la complexitat administrativa i social, per tant, és necessària una administració més local amb vincles més febles i poder més reduït com més gran sigui l'àmbit geogràfic que gestiona l'estructura administrativa. Finalment, les grans estructures supra-estatals actuals em temo que en una economia d'emergència han de perdre gran part de les seves funcions coercitives i legislatives per convertir-se en òrgans assessors d'actuació a mitjà i llarg termini, no d'ingerència en política local i a curt termini. Però aquest esquema de com podria ser una economia post-carboni, ja és cosa del següent post.

Salutacions,

SZD