L'enfonsament d'un estil de vida IV: La finestra d'oportunitat.

(http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Gos_d%27Atura_Catal%C3%A0.JPG)

Benvolguts/des lectors/es,
Segueixo amb la sèrie que vaig començar sobre l'Oil Crash des d'una perspectiva de la teoria de riscos. En els passos a seguir en aquest post toca parlar de les febleses en les amenaces, que, recordo, eren: econòmica, laboral i psicològica. Les esmentades febleses ens donaran el que, traduït de l'anglès directament en podríem dir 'finestra d'oportunitat' o, en català normatiu 'moment oportú', que no m'agrada tant perquè la paraula 'moment' dóna una noció d'instant, no d'interval o període de temps com quan parlem d'una finestra d'oportunitat. En fi, el que vull expressar és que, si tenim en compte les amenaces i estem prou atents als esdeveniments, hi haurà un període de temps que podrem aprofitar per adaptar-nos als canvis d'una manera menys dolorosa que (siguem realistes) la majoria de la població sotmesa totalment als missatges i al bombardeig persuasiu dels 'mass media'. Quin és per a mi l'ingredient bàsic en el que s'ha de fomentar la nostra actitud per aprofitar les febleses que tot seguit explicaré? Responsabilitat per assumir allò que ara som com a societat i com a individus. Responsable (DIEC): '...fer-se càrrec de les conseqüències d’una acció, d’un fet...'. I això vol dir, un cop acceptada la nostra responsabilitat actuar en conseqüència. Arribarà un moment, no gaire lluny en el futur, en el que haurem de començar a prendre decisions importants i deixar de delegar i culpabilitzar o buscar bocs expiatoris, haurem de començar a espolsar-nos la por i la indignació per començar a funcionar com ho feien els nostres avis, perquè el món serà, precisament, més semblant al que ells van conèixer que al que nosaltres recordarem. Deixeu-me dir, doncs, que el col·lapse no crec que es doni, al menys en les primeres fases (els propers dos o tres o fins i tot quatre anys) com un salt brusc d'una economia financera a una economia feudal (seguint una mica la idea en la que es basa la teoria d'Olduvai). Però clar, això només és una opinió i, per tant, sempre ens movem en el terreny de l'especulació. Opinió que, com sempre, escric per fomentar la discussió i l'intercanvi d'opinions dels  lectors/es amables que participen del bloc. Si prenem aquesta hipòtesi especulativa com una primera idea podem aventurar les febleses en les amenaces que tot seguit passo a detallar.
Amenaça econòmica: més enllà del que ja s'ha comentat en aquest bloc i en d'altres, cal dir que el deteriorament del sistema econòmic comportarà un creixement clar i desmesurat de l'economia submergida en tots els seus sentits (això ha passat recentment a l'argentina des de la crisi de començaments de segle i en tenim exemples en la nostra història com l'època de l'estraperlo del segle passat). Augmentarà doncs, el funcionament de la societat en el que podem anomenar un sentit 'alegal' (ja que l'administració no pot solucionar el que abans solucionava, apareixen 'mecanismes col·lectius' per cobrir aquest buit, amb tots els avantages i inconvenients que això comporta). De fet, seguint la teoria d'Orlov en les fases del col·lapse, el que acabo d'escriure se'n dedueix directament. Hauríem d'anar  preparant-nos pel que això implicarà tant a nivell individual com col·lectiu. Això, per exemple, vol dir un canvi radical d'actitud respecte als nostres 'drets' com  individus pel que fa a: garanties (de compra, d'assistència, de manteniment o de retorn en cas de producte defectuós) i accés al mercat (el lloc i el tipus de persones amb les que haurem de tenir contacte per aconseguir el que volem o necessitem). Quan abans prenguem mesures, ens adaptem a la 'nova situació' i agafem experiència en moure'ns en aquest context millor ens en sortirem. On tenim aquí la finestra d'oportunitat? En preparar la transició des de l'actual estat social al següent estat d'economia parcialment col·lapsada (com ara passa a Grècia, està començant a Itàlia i queda ben poc perquè comencem aquí).
Deixeu-me fer un comentari a tall d'exemple, relacionat amb què significa l'enfonsament de l'estat per què ho tinguem més clar. Com hem vist fins ara, quan l'estat té problemes financers comença 'venent' empreses públiques, després ven patrimoni i durant tot aquest període continua venent 'deute'. Al cap i a la fi, això abstracte que s'anomena 'deute' és (parlant molt grollerament) els impostos futurs que anirem pagant tots. Bé, fins aquí és el que està passant, i pocs se n'adonen de que en realitat el que estan fent els nostres dirigents al vendre 'deute' és assegurar als 'creditors' que els habitants d'aquest estat continuïn treballant per ells en el futur, en unes condicions cada cop més tocant a l'explotació. El mecanisme és especialment pervers, per que implica que, sense serveis bàsics assegurats, tots els habitants d'aquest estat hagin de pagar més pels mateixos serveis d'abans, i per tant assegurant un flux de capital a mans privades que 'regula el mercat', és a dir que s'alliberen certes proteccions davant de preus abusius (extorsió?). És doncs una forma subtil de portar poder adquisitiu i força de treball de 'baix' a 'dalt' com ja hem comentat algunes vegades, per dir-ho amb una expressió d'un personatge històricament nefast: 'para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...'.
Una qüestió que crec important plantejar-se hores d'ara és: què passarà amb tot l'aparell de cúpules de poder engreixades en la, ja en desaparició, època d'abundància? Tots els 'alts dirigents' polítics i econòmics que reben sous exorbitants? (des de càrrecs de confiança a directius de multinacionals, amics o parents de gent 'ben connectada'). Què passarà amb aquest gruix de gent, acostumats a un ritme de vida que s'anirà fent cada cop més insostenible? Com actuarà aquesta gent en el moment en que els modus vivendi actual deixi de ser plausible? Són qüestions que deixo apuntades, la resposta de les quals cadascú pot aventurar només veient què va passar a la col·lapsada URSS, per exemple.
Amenaça laboral: inestabilitat i explotació podrien resumir la tendència general del que ens anirem trobant en els temps futurs pel que fa al mercat laboral. La finestra d'oportunitat? Com en l'anterior punt, aprofitar la informació que tenim sobre la degradació del sistema per sobreviure, i això vol dir sobreviure de la millor manera possible: tenir prou perspectiva i flexibilitat. Pel que fa al mercat laboral no sóc de l'opinió de que en la transició, sobre tot en els primers anys de col·lapse, les feines artesanals, el retorn als oficis antics, sigui necessàriament el que es valorarà, sobre tot en àrees urbanes. Pensem que som en la perifèria de l'imperi i que, per tant, aquest tardarà més temps en col·lapsar del que tardarà l'estat del qual formem part, i això comporta una situació més semblant a l'Argentina del corralito (com ja he dit) a curt i mitjà termini que a una 'apagada general'. Per tant, formar-se i intentar recuperar antics oficis és un 'plus' però no cap garantia. I en aquest sentit ja tocaria parlar dels plans 'B', però com ja he comentat, prefereixo primer ordenar una mica les idees (en aquests posts) abans de parlar dels possibles plans B.
Amenaça psicològica:  Pel que ja he comentat anteriorment i en d'altres posts aquesta amenaça és la més important, perquè? Per que el que creiem o ens facin creure pot justificar-ho tot, pot portar-nos cap a la indefensió o la desesperació o bé conduir-nos a gestionar situacions difícils i no deixar-nos manipular o, al menys, a no deixar-nos manipular totalment. Aquí trobem doncs la principal amenaça psicològica: manipulació. Per posar-vos un exemple il·lustratiu, notícies quan la criminalitat en un país és alta: 'una dona va ser assassinada per oposar resistència a un violador', capteu la subtil manipulació informativa?  Poseu-hi en lloc de violació intent de robatori, segrest o extorsió i veurem que el que es pretén amb aquests missatges és obtenir una població esporuguida en front qualsevol acte violent. Perquè? Per que al cap i a la fi, en un estat en el qual les llibertats es veuen (directament o indirectament) coartades, la violència és el mitjà de control sobre la població. Per tant, i ara parlant en llenguatge figurat, però usual en els fòrums de supervivència (també serà tema d'un altre post) podem escollir entre ser ovelles, llops o gossos d'atura. Cal que ens anem mentalitzant, el descens cap al 'Crash' no és res més que una rampa en la que trobarem més violència en tots els nivells (físic, social i psicològic) quan abans ens preparem per això millor ens en sortirem.  Davant de la violència, tenim tres respostes immediates possibles: més violència, bloqueig o gestió de la situació. Per a mi només la tercera resposta és realment una elecció, les dues primeres només són una reacció emocional. Per poder optar a la tercera resposta només hi ha una via: la progressiva desconnexió dels 'mass media' començant i posant especial atenció a la televisió.  Cal que tinguem clar que veure televisió és una forma de consum. A partir d'acceptar això, veiem com ho gestionem, tal com deia en un post anterior. Finalment, deixeu-me, avançant el que expandiré en un post futur, fer-vos cinc cèntims del que diuen els estudis sobre el comportament humà davant d'una catàstrofe natural (com per exemple el que passa després d'un huracà o terratrèmol). Més que res per donar idees de per on podrien anar les coses. Simplificant molt, just després de la catàstrofe la gent comparteix el que té, s'ajuden els uns als altres fins que se'n comencen a adonar que els recursos són escassos, que no n'hi ha per a tothom, llavors comença a manifestar-se la violència, el pillatge i els robatoris amb violència. Aquesta violència arriba a un punt àlgid fins que ja no queda res per robar, a partir d'aquí comença a  baixar fins arribar a un punt en que s'estabilitza i la gent comença a organitzar-se per fer front a la situació d'una manera 'simbiòtica'.  Quina és la finestra d'oportunitat aquí? Primer, els que llegiu això vol dir que ja esteu començant a 'desconnectar' del missatge general, per tant, és un primer pas. Segon, reconduir, cada cop més hàbits: evitar situacions de risc. I és clar, per evitar-les cal estar informat de quines situacions (llocs o events) són potencialment perillosos. Estic dient que no es pot fer res que impliqui un cert risc? No, estic dient que el que es pot fer per alleugerir el col·lapse no s'ha de fer de les maneres convencionals, de les que s'han utilitzat en el passat, cal ser doncs imaginatius i creatius, cal sobretot i més que mai, ser responsables.
Salutacions,
SZD

El capità enciam

 (http://desdelmeupuntdevista.blogspot.com/2009/10/personatges-mitics-i-el-capita-enciam.html)

Benvolguts/des lectors/es,

Un altre post curt i irònic abans d'entrar en alguns més llargs i profunds. Als anys 90, a TV3 (la televisió autonòmica catalana) hi apareixia un personatge per conscienciar a petits i grans. Era una paròdia casolana del super-heroi dels còmics i, amb les seves aventures estrambòtiques, exemplificava el que podíem fer cadascú a nivell individual per millorar el nostre entorn i fer-lo més sostenible. Aquest personatge tenia una frase que em sembla que, pel que anem parlant, i tal com van les coses darrerament, hauríem de tenir molt en compte: 'els petits canvis són poderosos'. La frase, d'entrada, sembla un oxímoron, però si hi pensem una mica no ho és. On vull arribar amb aquesta frase? Doncs anar al cor del que ens intenten inculcar i a desmentir el missatge inconscient amb que ens estan bombardejant contínuament: l'individu no té cap mena de poder sol, només està destinat a pagar i a consumir. Bé, així com en el post anterior plantejava un repte col·lectiu, en aquest post vull fer una petita reflexió benvolgut/da lector/a, sobre la clau per optar a un sistema diferent, a posar el nostre petit gra de sorra per no veure'ns arrossegats per l'Oil Crash. En definitiva, per tenir més opcions davant del col·lapse: centrar-nos en la mare dels ous, el consum. Què proposo? Res de nou, controlem el nostre consum, canviem, en la mesura del possible, la manera que tenim de consumir, els nostres hàbits, veiem com deixar de ser ninots a les ordres de la propaganda. Canviem la manera de consumir abans de que el sistema ens la faci canviar a la força. Ja sé, ja sé: 'no es pot deixar de consumir'. No estic dient que deixem de consumir, dic, senzillament, que ens qüestionem què i com comprem i si, realment, allò que consumim és necessari, és sostenible, és allò que ens servirà en uns pocs anys quan realment hi hagi una escassetat forçada i generalitzada. Què és difícil? Que vol un esforç? És clar! Però posem pel cas que, fent un esforç minúscul, estalviem cada dia 2 euros, a final d'any tindrem estalviada la gens negligible quantitat de 730 euros, per poder 'invertir-los' en allò que ens farà falta més endavant (de la qual cosa ja en parlarem). Posem que, a partir de demà comencem a fer un rebost per poder tenir reserves de menjar per un mes, no cal fer-ho de cop, només seguir el que ja vaig comentar en un altre post. Quan hi hagi problemes amb els transportistes pel preu del dièsel, ens estalviarem maldecaps... Només un canvi d'hàbits aparentment insignificant pot implicar en un futur no tant llunyà una gran diferència. En fi, ja veieu, realment 'els petits canvis són poderosos'.

Salutacions,

SZD

L'habitació dels germans Marx

 

Benvolguts/des lectors/es,

Faig un incís en la sèrie de posts anteriors per introduir-ne un de més general i divulgatiu sobre un tema que, sovint, en les xerrades de divulgació sobre l'Oil Crash apareix i que, penso, és la clau de volta del que es parla en tot els blocs sobre crisi energètica i col·lapse societari. Perquè desenganyem-nos, el que estem fent en aquest planeta és intentar encabir-hi més gent de la que hi pot caber confortablement i, per posar un símil per treure-li ferro a l'assumpte, hem actuat com en l'escena de l'habitació de la famosa pel·lícula dels germans Marx: ' Una nit a l'òpera' (aquesta comparació és mèrit del meu germà). Seguint doncs l'escena de la pel·lícula hem començat a poblar la nostra habitació fins que ningú dels que hi ha a dins pot fer la seva funció eficaçment, en una trista paròdia del que, inicialment hauria d'haver estat una habitació ordenada i confortable. Què vull dir doncs? Doncs siguem clars, com en l'escena comentada, el problema és la gent, en aquest planeta actualment hi sobra gent, admetem-ho. Atenció, amb això no vull dir que de moment no puguem sobreviure tots els que hi som, però ens hem de plantejar una pregunta fonamental: com reduir la població en el futur d'una forma no traumàtica? Aquesta és la clau de tot plegat, aquesta és, al cap i a la fi la pregunta que, en les xerrades ningú vol respondre i tothom esquiva, com si el fet de fer veure que no existeix ens en lliurés de les conseqüències nefastes del que comportarà. No estic dient que jo tingui una solució, però caldria començar a parlar-ne, no trobeu? Tenim alguns exemples històrics de control de la població, antics (l'Època Edo al Japó) o moderns (els plans de control de la població del govern Xinès). Que no ens semblen bé? Doncs què es pot proposar per no acabar com acaben en l'habitació dels germans Marx? Ah, i aquí no val tirar pel dret com fan alguns dient: 'doncs hi haurà guerres pels recursos' perquè proposar això, no és acceptar d'una manera implícita un cert grau de terrorisme? Perquè si no fem res, ni tant sols parlar-ne, anem cap aquí.
Au, nosaltres mateixos!

SZD

L'enfonsament d'un estil de vida, part III: Catalunya.

(http://www.dipity.com/tickr/Flickr-colla-joves/)
 Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post parlaré a nivell més 'local'. Proposaré unes idees per fomentar la discussió sobre com es traduiran les amenaces que vaig citar en el post anterior en el nostre país. En aquest sentit doncs, aniré sense cap introducció a concretar les particularitats de cadascuna d'elles pel cas de Catalunya.  Amenaça econòmica: a nivell polític i econòmic (ja sabem que les dues disciplines són inseparables) ja podem intuir el que se'ns ve a sobre. Pel costat polític, a hores d'ara ja sembla clar que dels dos
escenaris extrems que vaig proposar en un altre post, el que estem seguint és el primer, de fet el primer comptava amb que en aquest país teníem un govern amb una certa autonomia, bé, ja veiem que això és inexistent: Més enllà de que la Generalitat hagi fet valdre la legalitat del mateix estat, aquest es salta les seves pròpies lleis quan li sembla i com li sembla, llavors el nostre 'govern local'  no hi fa res (o potser no pot? total, el resultat és el mateix) i l'estat continua l'espoli i l'ofegament de la ja malaurada classe mitjana catalana forçant a que la Generalitat continuï les retallades o directament amb un 'corralito' segrestant el sou dels treballadors públics. Doncs senyors cordin-se els cinturons i vagin acostumant-se perquè anirà a pitjor. Sembla que els plans del govern de l'estat són que en un cert temps la Generalitat es declari en fallida, llavors serà intervinguda per l'estat. Però clar, no us penseu que la cosa només va amb l'administració, en cada acció econòmico-política els que aniran rebent sempre seran els mateixos: els ciutadans. El problema que tenim aquí és que tan aviat el govern hagi d'ésser intervingut, això donarà l'excusa per aplicar mesures draconianes, que quan l'estat Espanyol sigui intervingut per l'adminitració superior (Europa) es veuran augmentades. El fet de tenir doncs més administracions donarà una excusa perfecta per collar-nos més a tots, per enfortir la succió de poder adquisitiu de la classe mitjana i portar (com ja vaig apuntar) cap a les minories privilegiades primer capital i, després, força de treball. Tenim una segona amenaça al país de la qual potser no en som del tot conscients. Som, històricament i més, actualment, el laboratori on s'han provat les mesures impopulars primer de tot l'estat. Perquè és així? Penso que, precisament, perquè a Catalunya, tradicionalment la 'societat civil' és de les més arrelades i fortes de l'estat. Si les mesures draconianes aquí no donen excessius problemes, probablement a la resta de l'estat no en donaran. Finalment, comentar que les mesures que es vagin aplicant aniran acompanyades de bombo i plateret per la premsa nacionalista espanyola, per tal de convertir-ho en un circ que distraurà l'atenció del públic: el nacionalisme Espanyol per un costat i el Català per l'altre, com en un partit de futbol d'aquests que agraden tant al personal i que serveixen per sedar a la majoria. El que passa és que ara les coces les donaran al nostre cervell i mentrestant ens pisparan la cartera. Però deixem això pel darrer punt.   
Amenaça laboral: La indústria en el país s'ha anat derivant cap al sector terciari, hi ha molta activitat empresarial totalment depenent del turisme i, per tant, tot aquest sector es veurà afectat sensiblement per la següent onada recessiva (ara, al 2012) i molt tocat en la tercera (aquesta esperem que arribi cap al 2013 o al 2014). De fet el sector 'alimentació i begudes' és un dels tres més importants a Catalunya (segons l'informe de la Generalitat pel 2010): 'afecta a cooperatives agrícoles,  el transport i logística, però també serveis relacionats amb el manteniment i la reparació dels equipaments, gestió, traçabilitat dels productes, seguiment de la qualitat, així com tots els llocs de treball vinculats a la distribució (comerç a l’engròs i al detall). Segons dades de l’Encuesta Industrial de Empresas (EIE, 2009)1, aquest sector està format per quasi 2.800 establiments i ocupa gairebé 77.000 persones a Catalunya, cosa que el converteix en el sector més gran'. Per altra banda hi ha una tradició industrial, tot i que afeblida en les darreres dècades, que haurà de reconvertir-se com pugui (en els altres dos grans sectors: fabricació de productes metàl·lics i químic). Un altre gran problema és que la població de Catalunya és, en un percentatge molt alt, urbana. Fora de la gran metròpoli de Barcelona i el seu cinturó, tenim ciutats mitjanes que, lluny d'estar preparades per ser resilients, tenen un disseny i una infraestructura que les fa molt fràgils a un nivell de desocupació elevat i a una amenaça, cada cop més certa, de tallades en els subministraments exteriors (elèctric, de mercaderies processades industrialment, de productes alimentaris i sanitaris, etc.)  i, sobretot, a un encariment dels combustibles. És a dir, els nuclis urbans són prou grans per ser ciutats però han perdut moltes de les característiques que afavoreixen els petits nuclis rurals. Pensem que fora de l'àrea metropolitana, el cotxe, per la gran majoria de la població, s'ha convertit en 'una necessitat' degut a la falta d'infraestructures de transport públic urbà i inter-urbà eficients, econòmiques i realment adaptades a les necessitats de la població.
Amenaça psicològica: Afegides a les amenaces del post anterior cal que mencioni les relacionades amb la tensió existent entre Catalunya i Espanya històricament, això afegeix, si voleu, un punt més en la capacitat per fer-nos posar en aquest estat estressat que ens indueix a cercar sortides fàcils (fins ara, és clar) com és el consum exagerat a nivell individual. Des del punt de vista de la manipulació, aquesta tensió obre un espectre ampli per fomentar la divisió social, com ja apunta maneres el nou govern de l'estat tocant temes delicats com el de la llengua. És clar, cal pensar que aquest temes no-econòmics són els que, en aquesta crisi, preocupen a la gent... a no, que això només es diu quan s'ha intentat proposar alguna tímida mesura per evitar que la llengua en la que escric acabi amb el mateix estatus que el llatí.  Doncs bé, no crec que realment la qüestió sigui que els preocupi el tema lingüístic a curt termini (de fet saben que la llengua de Llull no té cap possibilitat de sobreviure una generació més; això si seguissim amb el BAU fins a la següent generació, cosa que...) el que tenim és una excusa perfecta per esvalotar el galliner quan els convingui introduir, per la porta del darrere, alguna mesura que 'ens pispi la cartera' com he dit abans, durant el 'partit'.  No vull que se'm malinterpreti, no penso que no s'hagi de fer res per evitar aquesta deriva recentralitzadora de l'estat que, recordem-ho, va en contra de la localització i la resiliència. Només dic que aquesta 'disputa' aparent (perquè des de Catalunya no es farà res per evitar aquesta deriva) és i serà completament estèril al nivell en el que se l'enfoca i, sinó, em remeto als darrers 20 anys de govern de la Generalitat: el que hem fet a nivell nacional (en el sentit de la llengua i la cultura pròpies i integració i cohesió social) només és retrocedir, sé que hauria de documentar amb dades més precises el que estic dient i, en un post posterior ho faré, ara seria massa llarg i digressiu. Doncs bé, finalment dir que el més preocupant per a mi, és que la preparació de les generacions més joves per afrontar el que vindrà tendeix a zero. Amb això no vull dir que no hi hagi gent preparada, estic parlant de tendències. I dic això quan en tinc alguna experiència com a docent a la universitat. L'actitud general vers l'educació és intrumentalitzar el 'saber' per acabar no volent saber, sinó tenir un títol, però la cosa no acaba aquí, hi ha una falta de valoració i de respecte per l'experiència i el que pot aportar un docent, no només a nivell de l'alumnat sinó a nivell social (i als fets em remeto). Això no és sinó un signe, preocupant, d'haver arribat també a un altre pic.  En fi, ja veiem doncs que no tenim des del punt de vista educatiu unes generacions joves que tinguin (de forma general) un sentit crític i una independència i responsabilitat per analitzar amb maduresa els problemes i trobar possibles solucions o, en el seu defecte, l'opció menys perjudicial per la societat o el col·lectiu.
Bé, acabo aquesta sèrie de posts d'anàlisi de la situació i de les amenaces per seguir, en el següent post, amb quines febleses tenen aquestes amenaces i aportar una mica d'esperança en aquest panorama.
Continuarà,
SZD

L'enfonsament d'un estil de vida, part II.

(http://www.hydrolance.net/Page%2031%20-%20Ocean%20Bathtubs.htm)

Benvolguts/des lectors/es,
Seguint amb el post anterior desenvoluparé una mica el primer punt que enumerava: Quines són les principals amenaces amb que ens trobem actualment, en la primera fase del col·lapse (financer i econòmic)? Bàsicament, podriem dir que les derivades d'una actitud BAU. Veiem primer quins indicis es presenten actualment i tot seguit desenvoluparé les amenaces. Sota la remor de fons de tenir una societat extremadament (o podriem dir totalment?) depenent dels combustibles fòssils barats (des del punt de vista de la TRE) i abundants, que no ha fet ni fa res per tal de reduir-ne la dependència, ha emergit a nivell psicològic un individualisme ferotge i, derivat d'això,  una
falta de maduresa generalitzada (o si voleu un infantilisme generalitzat). Només cal veure, per exemple, en aquest reportatge de TV3 la resposta a en Mariano Marzo, minut 16:30, expert en recurosos energètics, d'uns senyors que, teoricament són gent seriosa: trist, molt trist, realment. Aquests indicis ens porten a tres amenaces (que, qui està posat en aquest món del Peak Oil ja té més o menys presents). La primera amenaça és material: el risc, cada cop més evident, de perdre no només valor adquisitiu, sino, més concretament els estalvis o, fins i tot, arribar al punt en que l'impagament dels deutes ens porti a una situació desesperada (això ja va passar a la crisi del 29).  Pel que fa doncs a aquesta primera amenaça hem de tenir en compte que, per tal de tenir una certa precaució, caldria estar a l'aguait de l'actualitat econòmica, però tenint en compte que, passat un cert punt, els principals indicadors macro-econòmics deixaran de tenir sentit. Pensem que, quan la situació es vagi fent més extrema, a part de la desinformació i la distorsió intencionada oficial hem de tenir en compte que es donarà de forma intrínseca al sistema econòmic una falta de poder d'interpretació, bàsicament perquè, prop d'una transició de fase les variables abans correlacionades es comencen a decorrelar. Això vol dir que, per exemple, el que s'utilitza ara com a indicador econòmic, el Producte Interior Brut (PIB, en català) i que es lliga a la generació d'ocupació, deixarà de ser indicatiu objectivament. Ens diuen que el PIB ha de ser positiu i per sobre d'un cert percentatge perquè es comenci a crear ocupació. Doncs bé, es podria donar el cas de creixements del PIB sense que es creés ocupació.
Segona amenaça, devant d'un mercat laboral cada cop més inestable la impossibilitat de poder 'readaptar-nos' a la situació laboral, senzillament perquè la formació pre-crash, anirà per un lloc, la de BAU, i les necessitats socio-econòmiques aniran per un altre. En aquest sentit, la preparació davant d'aquest escenari és indispensable i cada cop més necessària, aquesta preparació cal que vagi en el sentit de fer accions concretes que ens portin a aprendre aspectes de resiliència (com ja apuntava un lector fa poc). Pel que fa a aquesta segona amenaça cal ja, a hores d'ara, anar pensant i preparant possibles 'plans B', sense pressa però sense pausa. I aquí no m'estendré gaire, més que res perquè dels pros i contres dels possibles plans B,  n'escriure alguna cosa en un altre post. Només diré el que ja he escrit alguna altra vegada, en èpoques d'incertesa no hi ha solucions infal·libles i segures, hi ha opcions, la preparació ens dóna més opcions però segons com, tenir alguna opció ja és molt.  
Tercera amenaça, psicològica, que no per ser més inmaterial és menys important. Aquesta amenaça vindrà de la progressiva contaminació dels Mass Media per induir estats mentals que ens facin més manipulables (per si encara no ho erem prou...). En aquest sentit doncs, seria raonable plantejar-nos una certa desconnexió dels mitjans de comunicació de masses. Actualment, és més usual el missatge dels 'experts' econòmics o opinadors varis que ens diuen que hem estirat més el braç que la màniga i que ara toca fer penitència, per dir-ho irònicament. I el cert és que, aquesta idea, està sent acceptada de forma general sense gaires crítiques. És una manera de convèncer a la gent de que, al cap i a la fi les dificultats a les que ens veiem abocats són la nostra responsabilitat i que 'hem fet les coses malament'. Per altra banda, hi ha la idea de la por: les coses estan molt malament i, si no fem el que els entesos diuen que hem de fer, aniran molt pitjor. Si no estessim parlant d'economia, aquestes dues idees diria que venen d'alguna doctrina religiosa: 'ets un pecador i això t'ha portat al pou
on ets, i si no fas el que et dic, no et salvaràs'. Ep! que no se m'ofengui ningú ara, no penso que la religió sigui dolenta per se, però aquesta actitut 'religiosa' s'ha utilitzat molt sovint en la història d'occident i sembla que ara s'intenta tornar a explotar. Així doncs, els mass media cada cop més intentaran induir estats de sotmetiment mental de la població: estrategia de la por per bloquejar una reacció fora del sistema.  Fomentar la por ens fa més manipulables, però si aquesta por
desenboca en frustració o, el que és pitjor, desesperació, pot generar reaccions violentes. Sembla que el nou govern Espanyol ja compta amb això i si no llegeixin les declaracions del flamant nou ministre d'interior. Només dir que si ja ho preveuen doncs també deuen saber com treure'n partit... o no, i potser aquest 'o no' és el que més em preocupa.  Finalment comentar el que ja he mencionat en un altre post, l'actitud BAU s'extén fins i tot en sectors de les renovables o organitzacions ecologistes com Greenpeace. Es planteja un 'canvi' a renovables seguint un model industrial i de creixement com l'actual. És a dir aquesta 'contaminació' ideològica afecta també a sectors que serien més crítics amb el sistema actual, per tant ja podem veure com n'és de poderosa la influència dels mitjans de masses i el que això pot portar com a conseqüència.
Resumint doncs, tres amenaces (per proposar algun esquema senzill): Econòmica, laboral i psicològica.
Seguirem...
SZD

L'enfonsament d'un estil de vida, part I.

Benvoguts/des lectors/es,
Seguint amb la sèrie de posts sobre el col·lapse, m'agradaria sintetitzar el que es pot trobar a la xarxa sobre l'Oil crash i agrupar alguna informació que pot ser útil en aquests temps de crisi i de neguit constant. Ja he comentat més d'una vegada que la impressió que tinc dels temps que corren és que com més temps passi amb els nostres governants capficats en el BAU, més risc existeix d'un col·lapse directe a la fase 3 (col·lapse de l'estat). Esquivar la fase 4 dependrà de com gestionem el col·lapse de l'estat. També m'agradaria allunyar-me una mica de la típica bibliografia i informació que donen els defensors de l'estratègia del supervivent de les pel·lícules. Trobo més encertat cercar un punt mig, sense obviar les estratègies dels supervivents, al que realment pot ser el col·lapse, començant pel col·lapse econòmic. No em malinterpreteu, no penso que hàgim d'arribar a situacions tipus MadMax, però si que les contemplo com un escenari de risc. En aquest sentit m'agradaria fer un petit incís sobre la teoria de gestió de riscs que ens pot ser útil com un esquema conceptual per començar a treballar. En aquest punt, bengolgut/da lector/ra, si esperaves trobar receptes precises sento decebre't, però no serà el cas, perquè penso que la principal responsabilitat que tenim com a peakoilers és precisament començar a incentivar la nostra creativitat per solucionar poblemes, preparar-nos primerament psicològicament pel que ha de venir i assumir la responsabilitat de, cada cop més des de la nostra petita contribució, cercar la millor estratègia possible pel que ens vagi venint a sobre; i això significa, també, estar oberts a un cert marge d'improvisació. Anem doncs a veure quin és l'esquema que ens dóna la teoria de la gestió del risc. M'interessen bàsicament els següents passos conceptuals:

1) Identificar les amenaces.
2) Avaluar les febleses en aquestes amenaces.
3) Identificar els riscs (ço és, les conseqüències previsibles de
tipus específics d'atacs a certs bens).
4) Identificar maneres de reduïr aquests riscs.
5) Prioritzar la reducció del risc en base a una estrategia
determinada.

D'aquests cinc punts el que se'n desprèn en essencia és que la preparació per a un possible escenari de col·lapse cal que comenci des del vessant psicològic, és dir, estar prou atents al que vagi succeïnt per no caure en situacions en que el risc, sobre tot a la nostra seguretat personal, quedi maximitzat. Però què podem fer per preparar-nos psicològicament per un col·lapse comercial i financer?. Abans que res evaluar què tenim ara i què volem conservar per un costat, per l'altre, tenir en compte amb que ens podrem enfrontar en un escenari greu. Per a mi un dels riscs més gran que ens podem trobar és el de l'explossió social i això, no és res més que la reacció de la gran majoria de població devant d'una siuació de frustració. La frustració porta a la violència i aquesta a la destrucció. Per tant, en la gestió d'aquest risc els paràmetres clau serien com actuar devant d'una situació d'aquest tipus. Alerta, perquè no estic parlant de renunciar a la llibertat d'expressió i de manifestar-se, estic dient que arribarà un punt (en aquest escenari) en que aquesta llibertat d'expressió serà utilitzada per implementar mesures repressives i, per tant, obsedir-se en mantenir una actitut de protesta només acabarà anant en contra de l'objectiu que voliem assolir. Una característica bàsica dels supervivents és aconseguir mantenir una certa calma en situacions de pànic, saber gestionar la por i girar-la en favor nostre. Aquest punt no és fàcil d'aconseguir i requereix una preparació per ser al màxim d'eficients possible en una situació adversa. Aquest és el primer pas, el segon és saber avaluar el que es coneix com a moment oportú per una banda i com a event crític per l'altra, per tal de poder improvisar amb una certa possibilitat d'èxit.
Resumint doncs, podem identificar les principals amenaces en un escenari de col·lapse:

1. Fase de col·lapse financer i econòmic: fluxe de capital cap a les capes socials altes de la població: el gran capital i els centres financers de l'imperi. Empobriment generalitzat de l'anomenda classe mitjana. Risc moderat d'esclat social, control dels Mass Media sobre la població.

2. Fase de col·lapse de l'estat: inestabilitat, fragmentació social corrupció generalitzada, increment de la violència a tots els nivells. Risc alt d'esclat social violent. Fluxe de bens i força de treball de la capa baixa de la població (la majoria) als grans terratinents o poderosos (una minoria).

Per tot el que he escrit abans, la gestió del risc implica el control de la por com a estat paralitzant. L'estat mental que cada cop s'anirà imposant serà la por i la desconfiança, a mesura que vagi avançant el col·lapse. L'objectiu dels mass media serà induïr aquest estat en el gruix de la població.  D'altra banda, una estratègia que es pot donar és la introducció de pseudo-líders agitadors que incitin les masses a la violència, per després aplicar una repressió que beneficïi als que tenen el poder.

Per acabar aquest post tant negre deixeu-me fer una reflexió final: aquesta és una situació possible, no estic dient que sigui el que passarà, però penso que cal tenir-la en compte com a risc i veure d'enfrontar-nos-hi. La preparació per a un escenari advers també ens ajudarà per a escenaris més benignes.
Continuarà...
SZD

Peak Oil, Oil Crash i Col·lapse

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest no preten ser un post precisament suau ni engrescador en principi, pretén ser un bany de realitat, tot i així, cal que digui que no vull deprimir a ningú, per tant que el lector tingui en compte que el que expresso aquí és una apreciació purament personal. Cal dir però, que aquesta impressió no es basa en el no-res sinó en les experiències que he anat tenint fent divulgació del tema que ens ocupa, i que em donen doncs una certa visió de conjunt del problema al qual ens enfrontem, pel que fa a percepcions i visions individuals, col·lectives i, el que és més important, pel que fa a les elits de poder.
M'agradaria dir que, tot i que és dur admetre-ho, penso que 'els nostres dirigents' tant polítics com econòmics estan al corrent del problema de l'Oil Crash i dels riscos que comporta, és a dir,  els polítics d'alt nivell (administració Europea, Estatal i Autonòmica) ho tenen clar, i més clar ho tenen els 'lobbies' empresarials i els directius de les grans empreses. Per posar un exemple, el mes passat vaig assistir a unes jornades a Sevilla sobre canvi climàtic on vaig tenir la sort de poder formar part d'una taula rodona i parlar del Peak Oil, compartint debat amb un dels responsables d'energia de la Junta de Andalucía i amb una representant d'un programa per als ajuntaments finançat per la Unió Europea. El polític, segons els seus comentaris, coneixia el problema, però venia la idea de que les renovables i l'eficiència 'són la solució'; detall també interessant, en la taula rodona anterior un directiu d'una empresa de renovables va arribar a dir, textualment, que en els temps que venen 'hi haurà molta gent que ho passarà molt malament'. Em sembla, que no cal fer cap comentari més. Perquè, doncs, aquesta gent que tenen el poder de 'fer alguna cosa', no fan res? Doncs, senzillament, la mateixa manera de funcionar del sistema no els ho permet: els polítics són captius dels poders econòmico-financers que els han portat al poder, i aquests poders són captius d'un sistema l'únic paradigma del qual és el creixement exponencial. Tot això a què ens porta? Doncs evidentment, a que des de 'dalt' l'actitud serà sempre intentar mantenir el paradigma del creixement fins al darrer moment. I és que, al cap i a la fi, el problema no és tant el sistema com a tal (que també) sinó el paradigma mental en el que ens movem a tots els nivells. M'explico, per molt lògic que sembli i que, en les xerrades, tothom ho entengui, l'experiència acumulada sempre va en favor del paradigma del creixement il·limitat i en contra de la raó i del paradigma del món finit. Això ho podem veure fins i tot en certa gent 'conscienciada' com, per citar un exemple, l'informe de Greenpeace Energia 3.0, en el qual es segueix pensant en escenaris de creixement econòmic en els anys futurs sense abordar clarament el que de veritat importa, el canvi de paradigma. En un post en el futur els comentaré els pros i contres d'aquest informe. Què ens diu l'experiència? i recordo, en la vida quotidiana ens guiem per l'experiència, és a dir, pel que hem après majoritàriament en el passat. Doncs l'experiència diu que sempre hem 'avançat': tecnològicament, científicament, econòmicament, en nivell de vida... el tant volgut (i maleït, francament) estat del benestar. Per tant, acceptar que 'la festa s'acaba' (el Peak Oil existeix) és molt complicat, però és que acceptar que la festa s'acaba ara mateix (BAU + Peak Oil = Oil Crash) és, a hores d'ara, inassumible per la majoria. Per tant, el canvi de paradigma necessari a nivell global per donar un gir al sistema i esquivar el desastre és molt complicat. Què ens espera? A nivell general ja ho podem intuir, una degradació cada cop més gran del sistema socio-econòmic, amb l'accentuació del que ja comencem a patir: més corrupció, més delinqüència, més violència a tots els nivells (des de l'individual al col·lectiu).  Com es produirà això? Evidentment, no tinc una bola de cristall, però una analogia pot ser-nos d'utilitat: el trencament d'un material sotmès a un esforç. Si comparem el col·lapse econòmic amb el que passa quan un sòlid es trenca en podem treure algunes conclusions interessants. L'actual sistema econòmic està sotmès a tensió, 'estrés' en diuen els entesos. A l'aplicar tensió al sistema (a un material o al sistema econòmic europeu) comencen a apareixer micro-fractures (petites esquerdes) que en deterioren la resistència a aquesta tensió; al començament aquestes micro-franctures apareixen en les parts més febles del material i són poc importants, de manera que el sistema no acusa una falta notable de resistència a l'esforç. Però clar, al seguir 'tensionant' el sistema les micro-fractures creixen fins fer-se visibles en les zones més febles (Grècia, Irlanda, Portugal...) i, al mateix temps les microfractures es comencen a produïr en altres zones no tant febles (Itàlia, l'estat Espanyol) i comencen a creixer també; tot seguit, ja es produeixen també en les zones més resistents del material (França, Alemanya...). Una característica interessant és que el procés es produeix de forma no lineal, la qual cosa vol dir que a mesura que més esquerdes apareixen en el material, més facilitat hi ha perque se'n formin més, i més de pressa. Al final el col·lapse es produeix quan hi ha una fractura prou gran (típicament en les parts més febles  del material) que arrossega el trencament en tot el sistema. Bé, aquest pot ser un escenari possible, i el missatge més important és que quan les coses van malament, cada cop aniran malament més de pressa fins que el sistema col·lapsi (en una cascada d'esdeveniments de 'trencament' cada cop amb menys interval de temps entre ells).  Bé, aquesta és la mala notícia, quina és la bona? Doncs que el fet de que a nivell general s'intenti seguir amb el BAU fins a darrer moment ens pot ajudar (i molt) a preparar-nos pel col·lapse, sobre tot a nivell individual (Green Wizards) i pot arribar a produir un 'canvi' a nivell col·lectiu, com? Doncs això, com deia aquell, ja és tota una altra història.
Salutacions,
SZD