Hybris

(https://en.wikipedia.org/wiki/Nemesis#/media/File:Alfred_Rethel_002.jpg)

Benvolgudes lectores,

Aquest post és una auto-crítica que vol ser constructiva i extensiva a tot el moviment ‘peakoiler’. El que diré ve de l’experiència directa del meu dia a dia amb la comunitat científica que tracta la transició renovable, les reaccions del públic quan faig divulgació, la interacció amb amics i familiars i amb els alumnes de la universitat.

La majoria de gent que es conscient del problema de l’esgotament dels recursos entén i accepta que tenim devant un problema descomunal, les tres crisis, de les quals he parlat en aquest bloc, ens posen devant d’una situació d’emergència com no ha tingut mai la humanitat, aquest problema i la seva dimensió, complexitat i implicacions fa que la majoria de gent honesta reconegui que el canvi climàtic, la crisi energètica i el col·lapse de la biosfera tal com la coneixem fan que hàgim de canviar el paradigma actual. Cal acceptar això com un malalt cal que accepti la seva malaltia per poder guarir-se. Cal acceptar que les receptes fàcils no tenen cabuda en una societat complexa com ho és l’actual i cal acceptar que les implicacions de la no acceptació d’aquesta situació comportaran a mitjà i llarg termini més patiment que si ho acceptem. Però realment ho acceptem o, en lloc d’acceptar, estem negociant?

La reacció ‘peakoiler’. Fa temps vaig fer una taxonomia del ‘peakoiler’ que ens il·lustra en un to divertit, quines són les diferents posicions que prenem devant d’aquest problema sense solució. Però cap d’elles planteja una acció concreta més enllà de mesures individuals i actituds personals: consumir menys i de proximitat, intentar reduir el transport, reciclar, votar opcions (gairebé inexistents) que promogin canvis polítics i socials a nivell més profund, etc. En particular, a nivell local també hi ha inciatives molt lloables com els pobles en transició o la permacultura, de les quals ja n’hem parlat en aquest bloc. Tantmateix, aquestes opcions locals són difícilment escalables. D’altra banda, aquestes ‘opcions’, ens treuen de la inèrcia a la que ens porta el dia a dia? O només ens tranquil·litzen superficialment? Perquè, en realitat, som conscients de que no podem canviar el rumb d’aquest vaixell, com tampoc es va poder canviar el rumb del Titànic?

Formularé la qüestió d’una altra manera, seguint la idea que introdueix l’Antonio Turiel en el seu bloc aquí i aquí. Suposem que tenim una entrevista amb un polític important, que realment té el poder de prendre decisions que seran implementades. Què li diríem? Quines mesures concretes li proposaríem per fer front a la situació i que, a més, fossin possibles sense que es jugui la seva posició? Realment serviria de res? Ja veiem que estem en un atzucac. El problema bàsic que tenim és que sabem el punt de partida B (la situació actual de BAU) i el punt d’arribada R (una hipotètica societat resilient i amb menys requeriments materials i energètics) però no hi ha una proposta estandard, clara i consensuada en les vessants tècniques, socials, econòmiques, filosòfiques (ètiques i conceptuals) que ens permeti delimitar un camí clar del punt B (BAU) al punt R (Resiliència). Fins fa poc pensava, com molts dels meus companys, que calia un canvi cultural, per tal d’evitar les tendències que apunten alguns articles recents (per exemple, sobre feixisme o sobre els cicles històrics i decadència d’occident). Pensava que calia arribar a una societat formada per uns individus que basin la seva cosmovisió en un esquema conceptual diferent i, sobre aquesta cosmovisió (conceptual-filosòfica-ètica) construir una cultura diferent a l’actual, en la línia del que ofereix l’ecosocialisme o l’ecofeminisme. I en aquest sentit tenim doncs diagnosis més profundes, sobre tot de les errades de la visió actual, i una d’elles és reconèixer, honestament, fins a quin punt n’estem d'impregnats d’aquesta visió sistèmica extractivista-materialista.  De treballs que van en aquesta línia tenim els de Saral Sakar i, a nivell estatal els de'n Jorge Riechmann  amb el seu ecosocialisme descalç o  l'ecofeminisme de Maria Mies, Vandana Shiva o Yayo Herrero, entre d'altres. Però, des del profund respecte i admiració que m'inspiren aquestes visions i treballs, penso que cal anar un pas més enllà, ja que la visió actual (capitalista-materialista) i, tristament, les seves alternatives (ecosociolisme i ecofeminisme) no han aconseguit canviar estructuralment la situació respecte a les etapes anteriors de la història, on el pensament màgico-religiós dominava. L’actual religió materialista, en les seves dues vessants (capitalisme i marxisme) no és més que l’evolució del punt de vista religiós dels segles anteriors, actualitzats als segles XX i XXI. Així doncs, de manera genèrica, podríem dir que aquesta visió religiosa materialista i individualista actual fa pensar (erròniament) que la Natura es competitiva i que la civilització i cultura actual és, no només lícita, sinó desitjable per l’interès general, perquè està d’acord amb l’entorn natural. Això és en la base dels nostres patrons de comportament individual i, per interacció d’individus, dels col·lectius.

Actualment crec, cada cop més, que estava equivocat. Pensava que es podia construir una nova visió basant-nos en més coneixement, en fonamentar-nos en la realitat biofísica i aplicar, racionalment, les conseqüències del que sabem que funciona (a petita escala). Però estava equivocat. I penso que l’equivocació, en part, ve de creure que només profunditzant en l’analisi dels problemes (en tots els àmbits del coneixement) es pot contribuir a gestionar millor el col·lapse, a navegar la transició. Al cap i a la fi, aquesta creença en la potència de l’anàlisi racional és un tipus de prepotència social, i de la cultura occidental en particular. Aquesta hybris, alimentada per la ciència i la tecnologia és en l’arrel dels populismes i, al capdavall, dels cicles de civilització. Fem anàlisis acurades d’una part del problema, però donant-ne per vàlida sense discussió una altra de fonamental: l’assumpció implicita de la nostra capacitat (com a civilització) d’anar més enllà de l’atzucac en el que ens hem posat. El feixisme, i el populisme, no han vingut per a quedar-se (que també) sinó que sempre han estat aquí, en forma d'aquesta prepotència, només cal analitzar com el sistema actual ha utilitzat la desigualtat i la injustícia sempre per a creixer i mantenir-se. I això es fa palès quan els que critiquem aquest sistema, som incapaços de proposar una transició suau, no traumàtica, des del punt B al R. Més enllà d’aquesta transició, intentem veure el període actual com un dels nobrosos cicles de la història, tal com es suggereix en l'espiral de la energia o en els treballs de Spengler, però aquests ‘cicles’ ho són en un context de desigualtat permanent, d’injustícia, des de fa segles.

Penso que hem estat i som, massa prepotents, emborratxats pel record i la sensació de poder que dóna la tecnologia i els ‘assoliments’ passats, pensem (en major o menor mesura) que serem capaços de redreçar la situació actual, en la seva versió més tecno-optimista (sigui fòssil o renovable) o, al menys, de preservar-ne si més no el millor, alguns trets que ens ajudin en un futur que es planteja,  cada cop, més negre. En aquesta embriaguesa social, no podem reconèixer que no hem estat ni som capaços de proporcionar condicions dignes ni tant sols a tots els humans (no parlem dels animals i de la Natura en el seu conjunt) precisament en el període de la humanitat on hem tingut més recursos al nostre abast. Cal que reconeixem clarament el fracàs que estem tenint a tots els nivells.

Tal com he dit, i hi inisteixo, aquesta no-acceptació ve de l’orgull de la nostra civilització que, veient-se com igualitària, fraternal i amb llibertat individual, en realitat és violenta, corrupta i injusta. Degut a això, no reconeixem el fat al qual ens enfrontem, i, tal com succeeix als mites clàssics, en el zènit de la nostra civilització, embriagats d’hybris, s’abraona sobre nosaltres la nostra pròpia nèmesi.

Però devant de la situació actual, què cal fer? Hi ha alguna actitud que no ens porti a la depressió i/o al nihilisme? Des del meu punt de vista, el primer que cal és obrir la perspectiva més enllà d’una actitud pessimista. Com habitants acomodats en una societat insensible i malaltissa, amb tendències psicopàtiques, cal que pensem que, degut a aquest col·lapse, el malson s’està acabant. La civilització que ha deslegitimat els valors humans i ens ha alienat com éssers vius pensant-nos com entitats artificials sense cap sentit més que el plaer immediat, que ha entronitzat la mentida (post-veritat en diuen), la violència, el robatori i el patiment de tot tipus i arreu (al tercer i al primer món) és a punt d’acabar. Aquest malson és a les acaballes i, com a la majoria dels malsons, el despertar ve de la auto-consciència que el que estem vivint no és la realitat o, si ho voleu veure des d’un altre punt de vista, que la història que ens han explicat era falsa, hem viscut en una il·lusió, en una pel·lícula de Hollywood. Tot això ara s’està esfondrant i apareixerà un paisatge diferent, una nova narrativa, una sortida al final d’aquest recorregut. Allò que s’albira al final del tunel és diferent, anem a un món més clar, més humà i, sobretot, molt menys prepotent. Però, com encarar aquest final del malson? Això ja és tota una altra història que deixo per a un post posterior...

Salutacions,

SZD