Mites i realitats (II): corrupció i col·lapse

(http://seekyt.com/define-corruption/)

Benvolguts/des lectors/es,

Avui toca el tema estrella, el tema d'actualitat des del començament de la crisi: la corrupció. Anem primer a veure la definició del DIEC:

f. [LC] Acció de corrompre o de corrompre’s; l’efecte. Preservar la carn de la corrupció. La corrupció dels costums. Corrupció de menors. Temptativa de corrupció d’un jutge, d’un testimoni. La corrupció del gust. La corrupció de la llengua.

I per corrompre: 
1 1 v. tr. [LC] Alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana. La calor corromp la carn. Miasmes que corrompen l’aire. 
1 2 v. tr. [LC] per ext. Un text que copistes maldestres van corrompre. 
1 3 intr. pron. [LC] Amb tanta calor, la carn es corromp. 
2 1 tr. [LC] Alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums).Certes doctrines corrompen els costums. Corrompre el gust del públic. 
2 2 intr. pron. [LC] Costums que s’han corromput. 
2 3 tr. [LC] Desviar (algú) de la rectitud, del deure. Mala gent que corromp els joves. 
2 4 tr. [LC] Induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir. Corrompre un jutge amb diners.

Per tant, ja veiem que el concepte de corrupció implica deshonestedat, falta d'ètica o de moral i d'integritat. Si prenem una certa perspectiva històrica de la crisi, la idea de corrupció ha estat present des de la fallida financera als EUA, és a dir és va vendre que tot era culpa d'unes operacions financeres fetes més enllà de l'ètica i que van ser permeses per les autoritats corresponents. Si fem un salt en el temps veiem que, cada cop més, es destapen escàndols de suborns, financiacions il·legals de partits polítics, banquers que abusen de la bona fe o ignorància dels clients, etc. És a dir, davant de l'opinió pública general es ven la idea de que una gran part dels problemes que tenim i del mal funcionament del sistema és a causa de la corrupció de les elits dirigents, tant econòmiques com polítiques.

Davant d'aquest estat de la qüestió m'agradaria fer dues reflexions. La primera és que, evidentment la corrupció no és la causa de la crisi, perquè bàsicament la corrupció és inherent a qualsevol sistema que estigui basat en el creixement. És a dir la corrupció és efecte, no causa. Si en fos la causa abans de la crisi, molt abans, quan 'tot anava bé' llavors no hi havia corrupció? És evident que n'hi havia, si es així, per què la crisi ara i no fa deu o quinze anys?

Per tant la causa de la crisi és l'esgotament de recursos que, amb un sistema corrupte s'aguditza. Però repeteixo, la corrupció ha existit sempre en la història de la humanitat. I aquí ve la meva segona reflexió: la corrupció no és inherent a la natura humana. Sí que és inherent però, als humans tant aviat formen part d'un sistema que és basi en l'acaparament de béns.

(http://en.wikipedia.org/wiki/File:Schurz_Corruption.jpg)


Perquè doncs la corrupció ha pres força en la població com a raó per justificar la crisi? Doncs, des del meu punt de vista, per dos motius. Primer, la corrupció permet assenyalar culpables clars, fixats en persones o col·lectius. Per tant, una causa clara i definida aporta un punt de fixació que, emocionalment, permet canalitzar el patiment i la frustració per un fet (la crisi) sobre el que no en tenim cap control directe. Segon, si hi ha una causa clara, eliminant la causa s'elimina l'efecte: acabada la corrupció acabada la crisi, i retorn al que teníem abans. És el mateix de sempre: canviar-ho tot, perquè no canivïi res. Deixeu-me insistir, aquí la frase seria: és el sistema, estúpid, el sistema! En definitiva, creure en la corrupció com a causa de tots els mals de la societat proporciona la tranquil·litat de tenir una causa solucionable amb facilitat: fer net amb els corruptes. Segons aquest punt de vista, no és pas un problema de recursos, que seria més difús i que plantejaria un canvi més radical. 

Ho podem il·lustrar amb un cas històric. Les diferents dinasties xineses són un exemple del que és un sistema relativament tancat on les crisis periòdiques que porten al canvi de dinastia són degudes a problemes de recursos envers la població existent. Però al mateix temps, els governants xinesos de totes les dinasties no van afrontar mai aquest problema directament (com sí que ho van fer els japonesos) sinó que es van centrar en poder controlar la corrupció, per altra banda incontrolable quan els recursos es fan cada cop menys abundants.

Si som una mica honestos, el problema de la crisi és que ens afecta d'aprop i, precisament ara, quan ens toca d'aprop, la població en general es planteja certs mecanismes que, fins abans de la crisi, ningú qüestionava en veu alta: els vols a un euro a Londres, les vacances al Carib en ressorts de luxe, o la pobresa i misèria que obligava a centenars de milers de persones a fugir dels seus llocs d'orígen per anar a sobreviure (de vegades posant en perill la pròpia vida) a llocs on hi havia una sòcietat del benestar. No estic acusant a ningú, només vull assenyalar, posant-me a mi el primer, el fet de que, si parlem de corrupció i, per tant, de qüestions ètiques caldria que fessim abans una revisió honesta de la societat i dels individus que en formem part, no creieu?


I tot això ens porta, a part del factor psicològic de l'externalització de la responsabilitat en el cas de la corrupció, que ja em sembla prou preocupant, al fet de que, al cedir aquesta responsabilitat també es delega l'acció per suprimir aquesta corrupció a tots els nivells, començant per l'individual. Quin futur se'ns planteja des d'ara mateix? En una societat en col·lapse, és evident que cada cop hi haurà més casos de corrupció i per tant més canalització de la frustració cap a determinats objectius o caps de turc. El col·lapse portarà a fer més evident les ineficiències del sistema i, entre elles la corrupció en serà la principal o una d'elles fins que arribi un punt en que els ciutadans fugin de l'administració i busquin maneres paral·leles o alternatives de gestionar les seves necessitats col·lectives o individuals. 

Aquesta degeneració ètica que porta el col·lapse en si mateix, ens planteja doncs escenaris que, fins ara, no estavem acostumats a viure, però que ben aviat seran el pa de cada dia. Per posar-vos un exemple d'allò al que em refereixo, és el que estic vivint actualment al meu lloc de feina. Davant de la imminència del col·lapse de la institució (una agència de l'Estat Espanyol, la meitat dels treballadors de la qual són funcionaris)  la reacció és de negació del que està passant (eren molt clares les cares de shock de molta gent després de que se'ls expliqués la situació en una reunió de tot el centre). La qüestió clau aquí és que, malgrat la preocupació sincera i la constatació de que la situació no s'havia donat mai, la majoria encara no és capaç d'afrontar la crua realitat: contractats eventuals (primer, i després funcionaris) perdrem tots, de forma directa o indirecta, la feina. L'educació en època de creixement fa que certes situacions no siguin assumibles per la majoria. Per tant, per negar doncs aquesta situació es planteja el problema com una qüestió de 'mala gestió' des del ministeri corresponent. Cert que hi pot haver una mala gestió, no ho nego. Però el que ens farà perdre el lloc de feina i ens arrossegarà a tots cap al col·lapse no és pas un problema de mala gestió en els temps passats. El que ens durà al col·lapse serà precisament, la mala gestió en els temps presents, per no voler afrontar un futur que ens horroritza, però que de forma inexorable ens acabarà atrapant, vulguem o no.

Davant d'aquest panorama, hi podem fer alguna cosa? Rotundament sí, però el primer pas és admetre aquest futur dur que ens espera. No s'hi val a negar el que vindrà, mirant de fugir en les rutines diàries que, encara ara podem fer, perquè quan la situació sigui crítica i ja no puguem dur a terme aquestes rutines, llavors haurem de mirar de cara a la realitat d'un món que no reconeixerem com a nostre i que, per tant, no estarem preparats per afrontar. Què hem de fer? Primer pas, com ja he dit en d'altres posts és mirar d'acceptar el que hi ha, un cop acceptat podem començar a preparar-nos, físicament i mental pel col·lapse de la societat industrial.

Salutacions,

SZD