Benvolguts/des lectors/res,
M'agradaria començar el post d'avui parlant de cuina, sí, sí, de cuina, i és que de vegades el dia a dia quotidià ens serveix per entendre altres coses, en principi, no tant evidents. Us proposo doncs imaginar que volem fer un pastís, com diu un company cuiner: 'la pastisseria és una ciència exacta, no és com fer sopa'. Si tenim en compte això (i tothom que ho hagi intentat ho sap) haurem de pesar els ingredients de la recepta i fer amb cura totes les preparacions i el procés. Una part important d'aquest procés es tenir les proporcions en pes correctes de farina, sucre i llevat, perquè acabi sortint el pastís que hem triat, a més, és clar, de controlar la temperatura i el temps de cocció. Si per error, afegim massa o massa poc d'algun dels ingredients, acabarem alterant la proporció llevat/sucre/farina i, per tant, el resultat és el desastre. Algú que tingui l'afició de fer pastisseria ja haurà experimentat què passa quan ens equivoquem pesant: el pastís, per molt que controlem la temperatura del forn convenientment, no acabarà quedant bé.
Si agafem doncs aquest exemple i anem a l'ecologia marina, existeix una regla bàsica que diu que, per què creixin les micro-algues (fitoplàncton), la relació entre nutrients inorgànics cal que segueixi unes proporcions més o menys constants a l'oceà obert. Així, si els elements químics essencials per a la vida són el fòsfor, el nitrogen i el carboni, no només necessitarem la presència d'aquests elements en la natura per a què les algues creixin (producció primària) i, per tant, formin la base de la xarxa tròfica al mar sinó que si, en aquesta proporció, tenim un element, per exemple el fòsfor, que no està en la quantitat relativa als altres requerida, sinó en menys quantitat, el fòsfor que hi hagi controlarà la quantitat total de fitoplàncton que pugui créixer, encara que tinguem carboni i nitrogen en abundància. Aquesta proporció, en l'oceà a mar obert, es coneix com la proporció de Redfield (o Redfield ratio). Un altre exemple és el que es dóna en agricultura. En els cultius també es veu molt clarament això que he explicat al mar, en aquest cas amb els adobs i fertilitzants (cal afegir nitrogen i fòsfor en la proporció correcta per que les plantes creixin). Doncs bé l'element que estigui en menys quantitat respecte la proporció que necessitem ens controla el sistema, i s'anomena element limitant. És a dir, i tornant a la pastisseria, per molt que tinguem molta farina si hi posem poc llevat (fòsfor) i molta farina, el pastís (el creixement de vegetals) no acabarà donant-se. Pensem doncs que si tenim poc llevat i volem que el pastís surti bé, haurem de reduir la proporció de farina i sucre seguint la quantitat marcada pel llevat. És a dir, el llevat, que és el que està per sota de la seva proporció ens limita la quantitat dels altres i, per tant la quantitat total del pastís (sortirà un pastís proporcionalment petit a la quantitat de llevat).
Què té a veure això amb l'energia? (aquest és un bloc de temes relacionats amb l'energia). En el sistema socioeconòmic actual tenim una societat que, per funcionar, necessita energia. Aquesta energia té una proporció de combustibles fòssils i una altra de renovables. Com ja sabem la proporció d'ingredients en aquesta energia primària, al voltant d'un 80-90% és d'origen fòssil. Ho veiem en aquest altre 'pastís':
I, dins d'aquesta part de fòssil, el petroli cru és el que té més pes. Així doncs podríem dir que la nostra societat està basada en el petroli cru, com més temps ha passat més dependents ens n'hem fet i l'economia actual depèn totalment d'aquesta proporció de cru, veiem-ne l'evolució històrica:
(http://ourfiniteworld.com/2012/03/12/world-energy-consumption-since-1820-in-charts)
Veiem que en la producció d'energia, històricament, cada nova font d'energia (fòssil o no) s'ha anat sumant al pastís energètic, però no hi ha hagut, en cap cas, una substitució de cap dels ingredients (tots es van apilant per donar una suma cada cop més gran). Per altra banda, veiem que de tots els ingredients del pastís, el petroli cru és el que ha anat suportant en major mesura aquest creixement. Això ha tingut un efecte sobre l'economia de dependència cada cop més gran del cru.
Tenint en compte el que he dit anteriorment sobre els ingredients del pastís. Tenim una proporció de diferents fonts energètiques (fòssils i renovables) però l'element limitant (el fòsfor de les algues o el llevat del pastís) és el petroli cru. Què passa doncs si disminuïm la quantitat de petroli cru? Doncs que les altres proporcions cal que també disminueixin segons la proporció que tenen respecte el cru. Això és així? És a dir, amb la crisi consumim menys proporció de gas natural o carbó respecte cru (sempre parlant des del punt de vista de tendències globals)? És difícil de respondre a aquesta pregunta, però si suposem que, tant el transport, com les activitats de la indústria pesant són totalment dependents del cru (dièsel) llavors, possiblement se'n poden veure afectades. Sempre que parlem d'energia hem de parlar d'això, i no de producció de fòssils en volum, que és el que de vegades es mostra i que porta de vegades a confusions. Hem de tenir en compte també que, degut al factor conegut de correlació directa entre producció de cru-PIB, el descens de la producció afecta a tot el sistema econòmicament i, per tant, al produir-se un descens de l'activitat econòmica, hauria de baixar el consum total d'energia i, com a conseqüència afectar, a la producció dels altres recursos no renovables.
Si pensem en tot el que he exposat abans, tenim dues conseqüències, una de bona i l'altra de dolenta. La bona: segurament el descens de la producció de cru farà que els altres combustibles fòssils (degut al descens de l'activitat econòmica: crisis) segueixin una corba de decreixement més suau (teòricament, és clar). A més això farà que baixi el consum d'energia elèctrica i, pot donar com a resultat una millor adaptació i entrada de les renovables, sempre que hi hagin polítiques actives del seu foment i potenciació, tal com diu l'article de M. Mediavilla. La dolenta: el patró de decreixement econòmic és controlat pel cru, fent difícil la substitució d'aquest per altres energies fòssils com a mesura de contingència per preparar una transició renovable. En particular, és més que qüestionable una transició a una generació 100% renovable, tenint en compte que 'la llei de les proporcions' el dificulta encara més, no només per qüestions termodinàmiques (és a dir, el problema de la TRE decreixent) sinó pel fet de que el descens en la producció de cru no aportarà l'energia extra necessària per fer una reconversió sense que hi hagi un canvi de model (com també comenta el mateix article que he citat abans). La proba? Si en l'evolució històrica de la producció energètica mai hi ha hagut una substitució d'un recurs per un altre, aquesta substitució en una situació de mancança energètica és molt més improbable que es doni precisament ara, en un context de crisi dins el paradigma actual. Hem dissenyat un sistema que fomenta la immediatesa (en paraules del mateix professor Meadows) per tant, aquest sistema no està preparat per desviar una part dels recursos energètics (i invertir-los en renovables) sense un retorn a curt termini, i més quan el sistema mateix necessita aquest retorn quasi-immediat per continuar funcionant.
Al final sempre arribem a la mateixa conclusió: el decreixement és inevitable, però a més a més, veiem que el paradigma actual no pot, de manera intrínseca, resoldre l'atzucac al que ha arribat amb la seva religió del creixement. La resposta i la gestió d'aquesta crisi sistèmica no vindrà doncs, de cap de les maneres, des de les mateixes estructures que ha generat una manera de viure, un pensament i unes interaccions entre individus que són, hores d'ara, obsoletes. És la gran ironia: finalment hem arribat, cercant la immediatesa i els retorns ràpids de les inversions que fomenten un consum incontrolat, a l'obsolescència programada de tot el sistema.
Salutacions,
SZD
12 comentaris:
Gail va escriure fa temps una reflexió semblant a la teva a Our Finite World. Efectivament, tot això tira per terra la idea de la infinita sustitutibilitat.
Molt bó allò de l'arribada a l'obsolescència programada de tota la societat. El que és greu és que no són conscients de que, efectivament, l'han programat així, com una bomba de rellotgeria.
Salutacions,
Els combustibles fòssils actuen com a factor limitant del sistema econòmic. Correcte. L'energia és un factor limitant, però no és el problema.
El descens de l'activitat econòmica implica un descens del consum d'energia. Però el detall aquí és que un descens del consum, no implica un descens equivalent de la producció. Hi ha producció que es genera si o si, i no solament això, si no que s'ha de consumir quan es genera. Potser aquest decreixement del consum i sobreproducció és el que està provocant algunes baixades de preus. Però això no fa si no reduir la TRE ja de per si baixa de totes les fonts d'energia i afecta més no a la producció de les renovables (les que hi ha continuaran produint) si no a la inversió en més renovables. Per tant, crec que la conseqüència bona és una conclusió errònia.
Els altres combustibles fòssils tindran un TRE més baix però encara superior a qualsevol de les renovables, que possiblement desapareguin.
El BAU continuarà en una oscil·lació constant d'un mercat inestable, on els canaris a la mina faran caure el preus quan deixin de consumir, però el preu baix farà que els que encara estan dins el BAU incrementin el seu consum per assolir les seves taxes de creixement òptim del BAU, fent apujar el preu, el que de nou farà que d'altres canaris morin i torni a baixar el preu.
Crec que el post cau en l'error de la globalització. El sistema no peca de obsolescència programada, dons no té una data de caducitat per a tot el món.
El sistema s'assembla més a un globus on tothom vol continuar ascendint, però que com es queda sense combustible, l'única manera de continuar l'ascens és deixar anar llastre. El llastre han començat sent persones, desprès sector econòmics locals i ara començaran a ser països sencers.
El globus continuarà ascendint mentre hi hagi combustible (petroli), el que passa és que no tots els passatgers que hi ha a l'actualitat continuaran al globus per quan arribi el dia que el combustible s'esgoti.
Que passarà, dons que cada cop hi haurà més països que cauran fora del BAU.
Com serà aquesta sortida. Jo veig dues opcions: La revolucionaria i la autocràtica.
En la via autocràtica, un cop fora del BAU el procés no serà disruptiu, si no progressiu on el món rural quedarà abans fora del BAU que el món urbà. En aquest context, on ho passaran pitjor inicialment serà en el món rural encara que a la llarga serà on hi hagi més possibilitats de subsistir, però d'entrada els espera problemes d'abastiment (energia, aliments i aigua), de serveis sanitaris (increment de la taxa de mortalitat) i de protecció civil(indefensió davant la delinqüència, falta de suport davant catàstrofes naturals,...).
En la via revolucionaria serà a l'inrevés, el pitjor passarà a les grans ciutats, sang i foc, mort i caos. El col·lapse pot produir-se en poc temps, a sang i foc, i a tot arreu, però és possible que col·lapsi abans a entorn urbà que al rural.
Però això ja són elucubracions del que finalment arribarà, si no fem res. Però fer quelcom és optar per la via revolucionaria, dons el que no és viable és el decreixement o estabilitat dins el BAU.
Com diuen per Hallowen això és: "Susto o Muerte!!" o millor "Tortura o Mort!!".
L'elecció està servida, triïn vostès.
@Rafael Romero
D'acord que la TRE és (per a mi) un concepte esmunyedís. Darrera d'una definició senzilla i plena de bones intencions apareix un poti-poti que es tradueix en la disparitat en els valors que aporten diferents autors. No s'entén gaire bé què es té en compte pel seu càlcul i depèn d'un munt de variables que per acabar-ho d'adobar s'afecten les unes a les altres i al final, t'acabes preguntant si pel càlcul de la TRE del petroli es té en compte l'energia continguda en els hidrats de carboni dels macarrons que prenia l'operari que treballava asfaltant la carretera que anava fins al pou d'extracció. Però relacionar-la amb la deflació dels preus...és massa per mi.
David Pi, dons intento explicar-t'ho de forma senzilla, encara que no sigui exacte.
L'energia és un producte com qualsevol altre.
Si hi ha menys consum i es manté l'oferta, i es un producte amb data de caducitat, el que l'ofereix intenta incentivar el consum abaixant el preu.
Baixar el preu disminueix el benefici, disminueix el marge.
Sobre quines són les fonts energètiques amb un marge de benefici més baix, dirigeix-te al blog d'en AMT.
Els combustibles fòssils, per ara, té un marge molt més gran que la de qualsevol de les renovables.
Si el marge de l'energia disminueix, disminueix per totes. Disminueix dons l'incentiu de fer inversió en renovables i, per tant, potencies l'ús de l'energia fòssil que encara queda.
Deflació = menys inversió en renovables = més consum de combustibles fòssil.
Nota: He intentat no parlar de TRE, si no de marge de beneficis, per fer més planera la reflexió. Que quedi clar que no és el mateix, ni he volgut comparar els termes.
Sí que és cert que la destrucció de la demanda sembla el motiu preferit per tal d'explicar aquestes baixades brusques dels preus del petroli. Malgrat la tendència al llarg termini (degut a les dificultats per mantenir la producció i a TREs cada dia més penoses) ja sabem quina és.
Jo el tema de la volatilitat no l'acabo de veure clar, entenc i comparteixo l'explicació del motiu pel qual puja però no em convenç el tema de les baixades.
Hi ha qui sosté que el 95 % de les transaccions mundials de capitals són de tipus financer i que la producció, transport i venda de materials n’és només el 5%. Em sembla que els canvis en els preus com els que es van viure el 2008 caldrà buscar-los en el mercat. Però no en el que nosaltres comprem fruita, en l’altre, en el que més que canaris, el que hi ha és una colla de voltors.
En aquest aspecte, molt interessants els últims posts de Gail Tverberg que molt amablement l'Antonio ens ha referenciat en el seu blog.
David Pi,
El problema del petroli l'ha comentat AMT al seu darrer post i no crec que hi pugui aportar gaire més.
En el sentit que indiques el petroli i altres combustibles fòssils tenen l'avantatge de poder entrar dins el mercat de futurs. Mercat totalment especulatiu on les fluctuacions són difícils de seguir i d'interpretar.
Però en els meus comentaris jo em referia més a d'altres fonts d'energia que pel seu mecanisme de generació impliquen el seu ús immediat o desaprofitament.
Si la crees energia d'origen solar l'has de consumir de forma immediata. Si la demanda baixa i no tens mercats, intentes abaixar el preu, però finalment no és rentable i el que faràs és deixar de crear-ne.
Ignoro els criteris de com es reparteix el pastís elèctric entre les diferents fonts de generació, però si s'observa els gràfics de REE, per una banda les renovables només han fet que augmentar la seva porció en detriment de les de les de cicle combinat, carbó i fuel/gas que semblen jugar un rol de complementarietat i reserva per ajustar-se a la demanda. A primer cop d'ull sembla que haurien de ser les basades en combustibles fòssils les que haurien d'estar més emprenyades si només és té en compte quest aspecte. En qualsevol cas, el problema més urgent no sembla ser la generació elèctrica.
I perquè et penses que en els darrers anys els polítics han abandonat les subvencions de les renovables.
Creus que es una decisió política de futur o una decisió política que obeïx a interessos de certes empreses on els principals polítics jubilats tenen certs càrrecs?
Algunes empreses no estan disposades a seguir reduint el seu marge de beneficis, derivada de la baixada de preus forçada per la disminució de consum i la cobertura de la quota per part de les renovables.
Així que el millor és eliminar competidors.
Sense les subvencions les renovables estan mortes.
"Bona diagnosi i valentia"
Em podries dir com casa això amb el benefici de l'oligarquia local que gestiona el nostre BAU?
Siguem realistes, pots fer totes les diagnosis encertades i presentar-les amb tota la valentia que vulguis.
Però si el que vols és canviar el model sols tens un camí.
Desconec els motius concrets del tancament de comentaris del blog de AMT.
Però aprofito que segurament AMT mirarà els comentaris d'aquest per dir-li que lamento que hagi arribat a aquesta situació.
Ara sols queda que la resta assumim la responsabilitat de compensar aquesta pèrdua d'alguna manera.
Si sobre economia sé poca cosa, sobre psicologia ja ni en parlem. Però la veritat és que parlant amb un company de feina que és un Keynesià pur he arribat a sospitar un parell de coses.
La primera que no importa quan sòlida és la teva formació científica alhora d'entendre l'origen de la crisi actual. La seva capacitat analítica està fora de dubte, quan jo vaig, ell ja ha anat i tornat tres vegades. Doncs no us podeu ni imaginar el que m'ha costat introduir un principi de sospita en el seu món Keynesià.
La segona que tant Keynesians com neolliberals fallen en una premissa fonamental; que la situació més tard o més aviat s'arreglarà.
Uns creuen que si afavorim l'empresari i li facilitem endeutar-se la recuperació, quan vingui, serà més ràpida i quan això passi no hi haurà problemes per retornar els crèdits.
Els altres que si l'estat s'endeuta afavorint les classes més exposades s'evitarà el seu sofriment i es seguirà consumint. Quan la recuperació torni, ja pagarem el deute.
Quan intentem convèncer a algun dels dos grups no ho podem fer des de un punt de vista analític ja que el seu error no és deductiu, és axiomàtic. I tots el que sabem una mica de ciència sabem quan costa substituir una axioma que, per definició, no pots posar en dubte.
Publica un comentari a l'entrada