El fin de la expansión (ressenya)

(http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=1272)

Benvolguts/des lectors/es,
El post d'avui el dedicaré a fer una breu introducció del llibre de'n Ricardo Almenar: 'El fin de la expansión' (Ed. Icaria). És un llibre molt interessant que fa una aproximació original al problema objecte d'aquest bloc. El llibre introdueix els conceptes de finitud i infinitud dels recursos mitjançant dues imatges evocadores: el món oceà il·limitat i el món illa afitat i limitat en recursos. Per exemplificar aquests conceptes glosa històricament el que va ser l'expansió polinèsia al Pacífic sud, incloent-hi la colonització de la illa de Pasqua. A partir d'aquesta expansió l'autor introdueix una diversitat de comportaments segons les illes que considerem, el medi natural al que estaven sotmesos els colonitzadors i com aquest comportament varia a través de les seves experiències i la història en el seu nou hàbitat. Així doncs, a partir d'aquesta base conceptual i d'aquesta imatge colonitzadora del Pacífic, s'estableixen analogies amb l'expansió de la nostra civilització industrial, l'economia que li és pròpia i com, ja des del segle XX existeixen veus des de la mateixa economia (Boulding, Schumacher o Daly) que alerten de que la tendència d'aquesta expansió de la civilització industrial a ultrança només pot portar al desastre. Els dos darrers capítols del llibre els dedica a veure quines són les implicacions d'una (necessària) transició a un nou model: què implica no canviar i, en cas de que ho fem voluntàriament, què cal canviar per passar del món oceà al món illa. Finalment, ens fa un esbós d'escenaris possibles en el futur. Aquesta és, potser, la part més arriscada del llibre i la que, de manera natural, pot despertar actituds més crítiques, sobre tot quan l'autor considera colonitzacions extra-planetàries com escenaris futurs. Tot i així, l'enfoc metodològic amb que s'analitzen els diferents escenaris i les conclusions a les que arriba són interessants i inspiradores per elles mateixes. Un llibre doncs, de lectura molt recomanable.

Salutacions,
SZD

Velocitat, immediatesa i eficiència

(http://www.spreadeffect.com/blog/improve-website-speed/)

Benvolguts/des lectors/es,

Fa dues setmanes vaig estar donant una conferència a Eivissa i, dinant amb alguns dels companys que havien estat organitzant i participant en les conferències, va sortir el tema de que aquesta societat en la que vivim té una dependència extraordinària de la hiper-connectivitat i la immediatesa: volem estar connectats amb tot el món de la manera més ràpida possible (internet i els viatges en avió en són una manifestació clara). Reflexionant una mica sobre el tema, la qüestió no és precisament anecdòtica i mereix, al meu entendre, un aclariment sobre quines relacions té aquesta dependència sobre el consum i necessitat  d'energia i com afecta això a la gestió del col·lapse societari que estem ja experimentant.

Com ja he comentat abans, la societat en la que vivim és la societat del culte a la velocitat i, com a conseqüència directa, de la immediatesa. Això no és res de nou, és ben conegut i acceptat, -fins i tot en les seves repercussions psicològiques, en el que s'anomena estrès-. Per tant, no ens plantegem mai si aquest fet és quelcom que hàgim de canviar de manera fonamental o, encara més, per quina raó hem arribat a fer-nos tant dependents de la velocitat i la immediatesa.

Així doncs, quina relació té aquest requeriment d'immediatesa amb l'energia i el col·lapse de la societat? 

Veiem primer com ho relacionem amb l'energia. En un món canviant i amb una necessitat de que tot vagi de pressa, es necessària una gran capacitat d'acceleració (canvi en la velocitat). Aquesta capacitat de canvi en la velocitat, físicament, fa que necessitem, en mitjana, més potència, és a dir més energia per unitat de temps. Físicament ho podem veure pensant en un cotxe. Si volem que aquest cotxe assoleixi grans velocitats en poc temps, caldrà que tingui una gran acceleració i aquesta acceleració vindrà condicionada per la potència que pugui donar el seu motor, és a dir per la capacitat de fer treball (físic) del motor per unitat de temps. Com ja he dit en alguns posts i també va comentar l'Antonio en algun altre, l'important és la potència que necessitem i, ja vaig aclarir que, quan parlem del pic del petroli (Peak Oil), no parlem del màxim d'energia accessible a la societat, estem parlant del màxim d'energia per unitat de temps subministrable a la societat. Com a detall fixeu-vos que, pel que fa a combustibles fòssils, les unitats habituals són milions de barrils equivalents de petroli per dia (unitat de potència) o, en renovables, la unitat directament és el Watt o algun dels seus multiples (kilo, mega, o giga). Per tant, la immediatesa i la velocitat en la societat s'han donat perquè hi ha hagut una disponibilitat social (pels països del primer món) immensa de potència des del començament de l'època industrial. Però és que això ha generat al mateix temps una dinàmica social pròpia i ara tots ens hem fet depenents d'aquesta capacitat d'acceleració i d'accés ràpid a qualsevol lloc, cosa o informació en el món globalitzat i s'ha convertit en una característica intrínseca del sistema que el duu, precisament a una inèrcia fatal. Per tant, l'increment en la producció de petroli diària i el creixement del PIB no són doncs més que realitats que van unides a aquesta necessitat d'immediatesa. 


Però és que afegit a tot això existeix un fet que sovint passa desapercebut. La capacitat d'increment, o tant sols de manteniment, de potència actual passa per tenir una font d'energia amb una alta densitat energètica i que al mateix temps pugui ser també un vector energètic. Què és la densitat energètica? Si la densitat és la quantitat de matèria per unitat de volum, la densitat energètica és la quantitat d'energia emmagatzemada per unitat de volum. Aquí us presento una figura de la densitat energètica dels diferents materials 

Veiem que la densitat energètica de, posem, el diesel, no és la mateixa que la de la biomassa i ni molt menys no és la mateixa que la de les bateries de zinc. Acompanyant al concepte de la densitat energètica, cal tenir en compte l'eficiència de conversió d'energia  que ve a ser una altra forma de considerar el que ja hem introduït aquí com a TRE. 

Vist tot l'anterior, amb més potència podrem obtenir no només qualsevol producte de manera massiva, sinó que l'obtindrem de manera més ràpida. Aquesta immediatesa és necessaria en una economia competitiva com l'actual, en la que un dels factors a tenir en compte és qui pot subministrar amb més rapidesa. És per això que, si volem mantenir la velocitat en el sistema mai podrem reduir la potència necessària (i per tant fer que el sistema sigui més eficient).

Bé, i això què té a veure amb el col·lapse? Doncs si tenim un sistema globalitzat, en el qual cadenes de producció, subministrament i consum estan pensades per funcionar en un règim de velocitats (de temps d'entrega) determinats (assumint energia barata i abundant). En el moment en que aquestes velocitats (o terminis de producció i entrega) no es puguin satisfer, senzillament, perquè no hi haurà prou potència per mantenir-ho, certes parts de les xarxes de producció-distribució poden arribar a aturar-se, generant efectes en cadena locals que, eventualment, poden afectar a grans àrees. I no estic parlant precisament de la falta de benzina a les gasolineres, estic parlant de costos de transport i distribució de qualsevol producte. Evidentment que passat un temps, el sistema es pot readaptar als nous temps de producció i transport, però el fet és que aquesta adaptació serà reactiva i no proactiva, degut, precisament a la nostra adicció a la immediatesa. 

En fi, benvolgut/da  lector/a, ens hem convertit en addictes a una manera de fer i de funcionar que, de no canviar-la o reconduir-la, ens porta directes a situacions complicades. La necessitat imperiosa d'acceleració (immediatesa i rapidesa) ens ha convertit en quelcom que, mentalment, ens duu a comportar-nos de la mateixa manera que les persones amb addiccions. Potser caldria que ens anéssim conscienciant de que el món futur serà, necessàriament més lent, a més de molt més gran, del que ho és ara.
Salutacions,
SZD

La hipertròfia del model econòmic actual ('Eppur si muove').

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser un apunt a un fet que, segurament, molts dels lectors d'aquest bloc ja coneixen o, si no és el cas, intueixen d'una manera o una altra: la ciència econòmica no està preparada per fer front als problemes que ja han començat a castigar la nostra societat. Quan parlo d'economia estic pensant en l'economia convencional, la que apliquen els governs per prendre les seves decisions i que té la seva base en bona mesura en els postulats d'A.Smith i J.M. Keynes. Pretenc doncs donar una visió molt divulgativa (i per tant, ni profunda ni rigorosa) per entendre com hem arribat a aquesta situació d'incapacitació d'una de les eines més potents que ha tingut la societat industrial per al seu desenvolupament.

Aquest és un bloc divulgatiu, per tant, no m'estendré en conceptes tècnics i subtilitats que, espero, els lectors més documentats en la matèria sabran perdonar-me. Comencem doncs per la definició de la ciència econòmica, segons el DIEC, economia és:

1 1 f. [LC] [ECT] Administració ordenada dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment. Economia domèstica.
1 2 f. [ECT] Estudi de l’administració correcta dels recursos escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats humanes.
1 3 f. [ECT] Configuració esquemàtica d’un sistema, d’una estructura o d’una realitat econòmica. El model d’una economia oberta. Economia capitalista. Una economia rural. Una economia planificada, desenvolupada.


M'interessa especialment la segona definició perquè, aquesta precisament, és la que ha perdut actualment el seu sentit. De fet, degut a la influència del pare de l'economia moderna, Adam Smith, l'economia actual encara es basa en les aproximacions que es deriven de considerar que cal administrar els recursos com si aquests fossin il·limitats per un costat i, si no és el cas, infinitament substituïbles. Això és així en el que s'ha pres i continua prenent-se com un axioma: la llei de l'oferta i la demanda.
Què són la llei de l'oferta i la demanda i el criteri de ceteris paribus? L'oferta i demanda (en lliure mercat) diu que si un recurs es fa més escadusser llavors el preu en reflecteix aquest fet, pujant. D'altra banda, si un producte és car, es pot optar per substituir-lo per un altre més abundant i, per tant, més barat. I de fet, això explica certs comportaments econòmics, però no d'altres. A més es suposa que el preu es regula mantenint la resta de factors o condicionants econòmics constants (ceteris paribus). Tot i que la teoria econòmica clàssica ha evolucionat molt des de Keynes, cal dir que no ha estat capaç de predir l'actual crisi ni, com sabem, de gestionar-ne les seves conseqüències a nivell global, en gran part degut a l'acceptació de dogma dels preceptes del 'lliure mercat' i de la llei de l'oferta i la demanda. També cal dir que, entre els economistes hi ha diferents veus que no combreguen amb els postulats actuals que apliquen a ulls clucs els polítics. Hi ha hagut, i hi ha, veus que s'han oposat (per exemple E.F. Schumacher) i que s'oposen als plantejaments heretats des de fa dos segles. Però tot i així (i que em corregeixin els lectors més doctes en la matèria) no hi ha cap corrent actual dels que dominen l'agenda política que es plantegi realment retornar a l'esperit original de l'economia: la gestió dels recursos escassos i l'estudi d'una economia en col·lapse per l'efecte de la limitació d'un recurs insubstituïble: l'energia. I això és així perquè llavors ens enfrontem a un problema extremadament complicat, veiem perquè.

Tant la llei de l'oferta i la demanda que hem comentat com la del lliure mercat (o de la mà invisible dels mercats que tot ho regulen) fallen quan el sistema arriba als seus límits, com ho està fent actualment. En matemàtiques diríem que aquests dos preceptes anteriors són aproximacions que venen de modelitzar (és a dir, idealitzar) l'economia real. En aquesta modelització de processos s'assumeixen dues hipòtesis: linealització (llei de l'oferta i la demanda) i dependència univariant (ceteris paribus). Quan la base de tota economia, és a dir, l'energia, arriba al límit de producció i no pot créixer més, llavors les coses comencen a no funcionar en un sistema pensat per créixer i fer servir aproximacions lineals (és a dir, proporcionalitats entre variables). Així doncs, quan el sistema és no-lineal, la causa i l'efecte no són proporcionals. Però és que, a més, quan el sistema arriba als seus límits, les variables que es relacionaven per parelles per exemple, ja no ho fan, i els efectes passen a dependre de més d'una causa. 

Quan el sistema no es pot predir utilitzant coeficients de proporcionalitat entre variables que, fins a la data, eren fiables per fer certes estimacions o prediccions, per exemple el PIB, la taxa d'atur o la inflació (per donar alguns indicadors macroeconòmics habituals) llavors cal que es comenci a pensar en utilitzar altres eines. És més, com que les relacions entre aquests i d'altres indicadors macroeconòmics són diferents (ja actualment) de les que havien estat en l'època de creixement exponencial de l'economia, no es poden prendre com variables independents, cosa que en pot invalidar alguna d'elles (com és el cas del PIB per relacionar-lo amb indicador de riquesa o de prosperitat).


Ja veiem doncs que, en temps d'escassetat no tenim, precisament, l'eina que ens hauria de servir per gestionar millor els recursos, preparada per fer-ho. Ben al contrari, el que sembla que comença a ser la tendència actual és utilitzar aquesta eina (l'economia) per portar el sistema encara més als seus límits, ignorant-los o empenyent-los cap al futur. És a dir, prenem el model, la idealització o les aproximacions del món, com la veritat, entestant-nos a que el món platònic d'economia neoliberal sigui igual que el món real, físic. En aquest punt, només cal recordar el que la llegenda diu que va dir Galileo quan va abjurar de la visió heliocèntrica.

Com ja he comentat diverses vegades, aquesta actitud porta, no només a incrementar el risc de col·lapse, sinó que n'incrementa, en cas que es doni, la seva rapidesa i profunditat.

Quina direcció cal emprendre doncs? D'una banda la que ja comença a posar en pràctica l'economia ecològica. Per l'altra banda, cal començar a adonar-nos que, segurament, s'invertirà el patró de relació entre la microeconomia i la macroeconomia. Fins ara, hi ha hagut una preeminència del factor macro sobre el micro degut, bàsicament, a que com que l'energia era pràcticament gratis tot era escalable a nivell planetari: el cost del transport de bens i de fabricació a gran escala ha estat negligible en front del cost de fabricació a petita escala, afavorint la fabricació massiva i el transport global. Aquesta tendència ha supeditat totalment l'economia de petita escala (micro) a l'economia i les tendències de gran escala (macro). Això, amb la creixent escassetat de combustible fòssil, canviarà i s'invertirà un altre cop, tornant a pesar més el factor micro que el macro. Aquest fet no vol dir que en el futur l'orientació o estudi macroeconòmic no tingui cap sentit, sinó més aviat que aquest macro serà menys global (o poc global) com ho era abans de l'era dels combustibles fòssils i haurà de ser entès més aviat com una disciplina d'àmbit regional, amb receptes diferents per a cada zona. Però repeteixo, el col·lapse de l'actual model econòmic evidenciarà l'obsolescència d'una de les disciplines econòmiques que més èxits havia donat fins a la data: la macroeconomia.


Així doncs és clar que, quan arribem als límits d'explotació i producció d'un bé que no és una mercaderia més i que no és substituïble, cau pel seu propi pes qui mana: l'economia depèn sempre de la física, i no a l'inrevés. En una època on la troballa dels combustibles fòssils havia portat els límits físics molt lluny de la immediatesa de l'escala humana, l'economia s'havia adaptat a aquest paradigma, perdent el sentit de ciència que gestiona els recursos limitats per passar a ser la ciència que gestiona el creixement i els bens que aquest genera (és a dir eludint l'accepció 2 del DIEC i centrant-se en les dues restants). Això ha estat possible perquè les límits físics i materials s'han expandit moltíssim amb un aport virtualment infinit d'energia (a principis del segle XX). La qual cosa ha generat l'economia globalitzada i la importància cabdal de la macroeconomia. Però la física sempre mana sobre l'economia, sempre, i ara, arribats als límits haurem de retornar a una ciència econòmica que no només gestioni els recursos escassos i tingui en compte els límits físics i ecològics del planeta sinó que, a més, pugui oferir estratègies per gestionar un sistema econòmic i social en col·lapse. I és precisament aquest punt de vista que ens costa assumir quan, tot sovint, després de prendre consciència en les xerrades divulgatives es demana una 'solució', la cara dels oients quan la resposta és: no hi ha solució! ho diu tot. No hi ha solució tal com hem entès fins ara les solucions (de dalt a baix: de macro a micro). La gestió de les crisis que estem vivint serà micro (de baix a dalt) o no serà. Per això és tant important endegar iniciatives locals, de proximitat. Quan ens preguntem: i jo, què hi puc fer? la resposta és clara: comença a pensar en local, és el futur. A partir d'aquí un món nou comença a obrir-se... Se'ns ha girat feina, molta feina, a tots plegats.
Salutacions,
SZD

L'etern retorn o 'el dia de la marmota'.

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post pretén ser una mica controvertit, perquè dispara sota la línia de flotació de la majoria d'activismes (que no de tots, cal dir-ho). És, per tant, un post que busca en certa manera una mica la provocació per despertar un sentit crític i una auto-revisió. Bé, doncs sense més dilació, comencem.

Ja he parlat en alguns altres posts dels treballs de'n Tainter i de'n Turchin. Doncs bé, un aspecte que sovint se'ns escapa quan considerem les seves teories és que la versió històrica de les esquerres sobre 'les conquestes dels drets socials' degut a la lluita del proletariat, tal com expressa el marxisme, fan figa. M'explicaré. I, per fer-ho, cal que primer recorri a les matemàtiques, definint quan una condició perquè ocorri quelcom és necessària i quan és suficient, però ho faré amb un exemple perquè quedi més divulgatiu. Una condició necessària per poder tenir el carnet de conduir és ser major d'edat, però el ser-ho no és suficient per poder tenir el carnet. Així és necessari, tot i que no és suficient, tenir divuit anys per poder conduir.

Sabem que el benestar que (encara ara) tenim a nivell material (que no psicològic) és degut a que hem viscut 200 anys d'explotació de recursos energètics fòssils, els quals han funcionat com esclaus energètics. L'energia abundant és condició necessària (tot i que no suficient) per tenir un nivell de benestar generalitzat en el sistema capitalista actual. El que sovint s'oblida des de l'activisme (el que la història ens ensenya i el que ens diu en Turchin en els seus treballs) és que per a què la revolució social arribi a un repartiment de la riquesa realment efectiu, cal tenir recursos (energia) en abundància, si no és així, tenim un repartiment molt desigual d'aquests recursos. Això ja ho he comentat en d'altres posts i, recentment també ho ha publicat algun estudi. Fixem-nos-hi, parlem de l'estat del benestar, benestar per a qui? Realment, les lluites socials han portat a una major igualtat en el món en aquest repartiment de recursos? Des del meu punt de vista rotundament, no. Cal dir-ho clarament, hem estat víctimes d'aquest activisme naïf d'esquerres (que no és tot l'activisme d'esquerres, cal dir-ho) que pretenia lluitar pels drets socials en el món ric, mentre mirava cap a un altre lloc quan es tractava dels drets dels estats pobres del planeta. Per tant, des d'aquest punt de vista no és que hi hagi hagut una conquesta dels drets socials amb la lluita obrera, és que hi havia més pastís a repartir i, clar, les engrunes eren més grosses pels pobres desgraciats que estàvem prop de la taula del gran capital, per la resta, el de sempre: misèria i desesperació. Per tant, per a mi, llec en la matèria d'història i economia (no sóc ni una cosa ni l'altra, només un físic amb formació en ecologia) la teoria del pretès esclat revolucionari que porti a un assoliment de drets és falsa en essència. És el que es dedueix de les teories que abans he comentat. I és així fonamentalment perquè la societat en la qual vivim no és, ni ha estat en cap moment, igualitària. Per tant, i si no haguéssim conquerit cap dret? Sinó que, senzillament, les classes dirigents haguessin permès que, en pro del seu major benestar arribéssim a tenir unes engrunes més grosses? És més, valdran les teories i hipòtesis històriques que hem conegut en un món vivint en el costat esquerre de la corba de Hubbert per un món totalment diferent, que comença ja a viure en el costat dret de la corba de Hubbert? (i, sobre tot, en un costat dret amb l'efecte de la reducció dràstica de la TRE).

Però anem un pas més enllà, si l'abundància energètica es condició necessària en el sistema actual per un cert repartiment de la riquesa (és a dir, perquè arribin engrunes més grosses): què passa quan no es compleix la condició necessària? Doncs sí, efectivament, s'acaba la festa i, si fem cas a la història, s'acaba malament: guerres, violència, fam i epidèmies. L'apocalipsi? Un altre cop, rotundament no. La via més probable, la violenta, no és una condició necessària, però des del meu punt de vista, acceptar que la revolució (és a dir la violència) històricament ha portat beneficis (aconseguir repartir el pastís) és perillós. I ho és perquè l'opció revolucionària porta associada un cert grau de destrucció que, en un escenari de recursos de tot tipus minvants, acceleraria el col·lapse. Per tant, cal ser valents i trencar certs esquemes que, al cap i a la fi només beneficien a qui té el poder (i reparteix les engrunes) perquè, precisament qui té el poder l'exerceix amb l'ús de la violència (sigui del tipus que sigui: psicològica o física) per tant l'opció violenta, l'esclat social, només l'acaba afavorint. Només cal veure en que han acabat les revoltes que recordem més recents: la mal anomenada primavera àrab, Síria i, ara recentment Ucraïna. Curiosament (o no) moltes d'aquestes revoltes estan relacionades amb el preu de l'aliment, tal com apuntava l'Antonio en un post o tenen una component geoestratègica relacionada fortament amb el subministrament energètic (Ucraïna). Cal tenir clar que existeix un risc alt de dues classes socials molt separades (tal com apuntava l'estudi mencionat anteriorment) però el problema fonamental de la fragmentació social no serà a causa dels 'rics', el problema serà la falta de recursos bàsicament, afegit al fet de tenir unes classes dirigents obsessionades en mantenir el BAU...

Per tant, veure com una opció la revolta en el sentit convencional, tal com ens han explicat que ha funcionat en la història, és un error. La violència sempre acaba afavorint al més poderós. Així doncs, què cal fer? Des del meu punt de vista, desconnectar del sistema progressivament. Els que tenim clar que el sistema actual més d'hora que tard ha de fer fallida, cal que fugim de les opcions polítiques o fins i tot, de la idea que una opció revolucionària aportaria quelcom constructiu a un nou paradigma. I així, cal pensar en clau de nou paradigma, cal fermesa i habilitat en aquests temps interessants i terribles que ens ha tocat viure. Però sobre tot cal deixar enrere idees obsoletes sobre el funcionament d'un món el futur del qual serà molt diferent del que podem arribar a intuir amb la informació del passat, és a dir, en l'època de recursos abundants. En aquest sentit, si observem el comportament de la humanitat al llarg del temps sembla que hàgim viscut atrapats en el temps. Ja que civilització rere civilització han anat originant-se, creixent, esgotant els recursos que les sostenien i, finalment, col·lapsant. Talment seguint la dinàmica de qualsevol plaga o proliferació algal. El llibre de'n Jared Diamond ens en dóna uns quants exemples. El problema que patim actualment és que degut a l'ús intensiu dels recursos fòssils estem canviant el patró habitual, cíclic, per un que porti conseqüències a moltes generacions futures. No només estem exhaurint els recursos materials, sinó que també incrementem els nivells de pol·lució del medi ambient, en canviem la geografia a gran escala i estem modificant el clima. Tot això fa que hàgim deixat de comportar-nos com proliferacions algals o bacteris en una placa de petri, per canviar a adoptar un comportament suïcida, com el dels virus o les cèl·lules cancerígenes. No estem contents amb estar atrapats en el temps com en el dia de la marmota que, en el nostre afany destructiu, ens hem deixat arrossegar per la nostra part més violenta i depredadora per intentar sortir d'aquest cicle. No comprenem que sortir d'aquesta manera, és a dir, accelerant i accentuant el patró que ens ha portat sempre al cul-de-sac del col·lapse en cada nou cicle, aquest cop pot fer que arribem al punt de no poder repetir aquest cicle mai més.

Finalment, vindrà un temps en que la gent se n'adonarà de que el sistema s'ha mort, de que el vell paradigma ja no funciona i de que aquesta manera de fer ha deixat un rastre de destrucció que perdurarà molt de temps. El que serà crucial en aquests temps és tenir la claredat de veure perquè el sistema va col·lapsar, precisament per no repetir els mateixos errors que, en els diferents col·lapses de civilitzacions, s'han anat repetint. Tenim una oportunitat, la darrera oportunitat, de no repetir el que hem vingut fent volta rere volta. I és la darrera oportunitat perquè aquest cop ja haurem devastat tot el planeta, potser això ens farà despertar...
Salutacions,

SZD

Una taxonomia del 'peakoiler'

(http://www.biologycorner.com/resources/orca_taxonomy.gif)

Benvoguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser una mica irònic i és que, tenint en compte les perspectives futures i l'evolució de la situació nacional i internacional, el panorama comença a veure's negre. Com ja sabem, ara mateix caldria que el tema que ens ocupa formés part de l'agenda dels moviments polítics i que comencés una campanya d'accions decidides en alguna direcció com per exemple la que vaig apuntar en la meva carta als Reis d'Orient. Veient doncs que, de moment, aquestes accions no arriben i, esperant i desitjant que, quan la situació vagi evolucionant, realment hi hagi un canvi estratègic, per treure-li ferro a l'assumpte, em permeto un post amb un cert toc d'humor. Per això proposo una classificació d'aquells que hem vist 'la llum' de com funciona el món i que, realment, hem sortit del somni del BAU consumista per entrar directament en la vigília del món real: aquell que té límits físics que, inexorablement, imposen conseqüències sobre el nostre comportament individual i col·lectiu.

Així doncs, tots aquells que, comunament s'anomenen (o auto-anomenen) 'peakoilers' no formen pas una massa homogènia, perquè com els lectors d'aquest bloc i d'altres hauran comprès, el ser peakoiler no és un punt d'arribada sinó, ben al contrari, un punt de sortida. Aquest punt de sortida comença després d'haver superat la fase de negació, un cop s'han comprès les conseqüències del Peak Oil. 
Degut a l'activitat de divulgador del problema i a la pertinença a l'Oil Crash Observatory, puc fer un esbós de les diferents reaccions i actituds englobant les diferents respostes a l'Oil Crash en grups determinats. Deixeu-me, per començar, que defineixi què és la taxonomia, segons el DIEC és la part de la història natural que classifica els animals i les plantes. Així doncs comencem aquesta classificació taxonomica del que podem anomenar 'espècie peakoilera'. Aquesta espècie es pot dividir en sis subespècies (és una primera classificació, els lectors poden considerar-ne algunes més que segurament se m'escapen). Cal que digui que aquesta classificació no és immòbil, una mateixa persona pot transitar per les diferents subespècies, depenent de la seva situació personal, o de les evidències que pugui tenir en un cert moment. Jo mateix, per posar-me per endavant en un post com aquest, em puc haver identificat, en algun moment o altre, en quatre de les espècies.


El tecno-optimista. És aquell peakoiler que confia en que el desenvolupament d'alguna tecnologia, existent o per descobrir, proporcionarà una estratègia per gestionar satisfactòriament la crisi que vivim. En aquest grup podríem posar-hi aquells que, tenint en compte un possible desenvolupament renovable, creuen que mitjançant aquest pot continuar el creixement econòmic i el BAU. Si les seves idees no s'implementen és, senzillament, perquè hi ha una trama d'interessos i una sèrie de lobbies de poder que ho impedeixen o, senzillament, perquè encara la societat no està prou madura. Dins d'aquesta subespècie hi tenim diversos grups, des del tecno-optimista innocent fins el teco-optimista interessat, que emparentaria lleugerament amb el peakoiler oportunista. Per tant, en aquesta subespècie el decreixement econòmic no es reconeix com una sortida viable, es segueix mantenint el model de creixement o, estirant els conceptes, alguna vegada es fa una lleu al·lusió a l'economia de l'estat estacionari, això sí, sempre sense sortir del model industrial actual (cosa que francament, no he entès mai).

L'activista optimista. Són els que, essent decreixentistes, creuen en que la societat global actual derivarà, tard o d'hora, cap a una economia de l'estat estacionari d'una manera contínua i sense grans sotracs o cap a un estat econòmic diferent, adaptats amb menys recursos de forma relativament suau. Per ells, cal treballar per que això sigui possible i, per tant, fer divulgació, conferències i participar en organitzacions que fomentin una economia sostenible i local. L'esforç cal que s'enfoqui sobretot en el punt de vista 'positiu', per tant, no es pot 'espantar' a la gent parlant de les possibilitats de canvis bruscos cap a pitjor, perquè aquesta mateixa possibilitat va en contra d'un canvi: la gent es bloqueja i decideix no actuar. És per tant, una posició que pateix d'un cert grau d'il·lusió extrem que dóna sentit a la pròpia activitat i naturalesa a partir dels resultats exteriors. El seu corrent més radical negaria l'existència de les següents subespècies per la seva actitud 'negativa', englobant-les genèricament a totes en la subespècie de supervivencialista.

L'existencialista. És el que, seguint el corrent filosòfic que dóna nom a aquesta subespècie, creu que el Peak Oil no és res més que una manifestació més del fet que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida. Per tant, com que la vida no té un sentit específic, i cadascú li ha de donar el seu, doncs tota acció per evitar les conseqüències del Peak Oil no tindrà cap conseqüència. Així doncs, aquesta subespècie difereix radicalment de l'activista optimista, tot i que no nega el valor de l'acció, aquesta està relacionada més en el que aporta a la persona subjectivament que al seu valor transformador exterior. El problema bàsic que tenen els individus d'aquesta subespècie és que sovint, en una societat excessivament enfocada en l'exterior com la nostra, tenen problemes per ser entesos completament, fins i tot per les altres subespècies.

El col·lapsista. En aquesta subespècie hi ha, cal dir-ho, els moderats i els radicals, que estarien a la frontera de la següent subespècie (els supervivencialistes). Els membres d'aquesta subespècie pensen que el col·lapse és, essencialment, inevitable. Ara, la separació entre moderats i radicals rau en el fet de quin grau de col·lapse es donarà i de les seves conseqüències. En el cas dels moderats, pensen que el col·lapse és necessari per que hi hagi un canvi radical i es recondueixi la situació abans de que es passi a fases més profundes del col·lapse (en aquest sentit coincidirien amb els activistes optimistes). Per contra, els col·lapsistes radicals pensen que un cop iniciat el col·lapse aquest no es pot aturar a escala global, és a dir, la situació degenerarà fins a arribar a un punt en que les superestructures (grans empreses, estats, activitat industrial) desapareguin sota escenaris convulsos i de gran agitació social. A partir d'aquí, arribats a la fase tres del model d'Orlov, es podrà construir un nou model, més en equilibri amb el que quedi de l'entorn. Els col·lapsistes radicals troben molts punts de coincidència amb la següent subespècie, tot i que per la seva inclinació social, la seva determinació no és tant radical, això sí, per tots dos grups de col·lapsistes l'horitzó vital sempre és tenyit de tons grisos-negrosos que, per la gent que els envolta, poden semblar d'un pessimisme desesperant.

El supervivencialista. Són aquells individus que, conscients que no hi ha res a fer, trien el pla B personal com opció urgent i única. En anglès els preppers engloben tots aquells que es preparen per a una emergència o col·lapse, sigui aquest produït pel Peak Oil o per una invasió extra-terrestre. El peakoiler prepper però diríem que és un col·lapsista radical que ha passat a una acció individualista com motor de canvi. En aquesta subespècie també tenim diferències, des de l'urbanita que es compra o lloga un tros de terra per poder sobreviure quan vingui la gran escassetat a aquell que s'apunta a cursos de defensa personal per poder afrontar un entorn molt més violent que el que vivim en l'actual societat. Els supervivencialistes però tendeixen a un fort individualisme a diferencia dels col·lapsistes i semblant-se molt, en aquest sentit, a la següent subespècie.

L'oportunista. És aquell o aquella que, sent conscient del Peak Oil el nega interessadament, precisament, per treure un benefici de la posició d'avantatge que li dóna aquesta informació en front dels que no n'estan informats o, senzillament, la descarten per negació emocional. Pensem que tenir informació sobre la tendència de l'evolució dels mercats (energètics o de matèries) pot donar beneficis si es segueix una estratègia d'inversió crematística, és a dir, invertir fins que hi ha signes de que les coses van malament i, llavors, de-invertir per passar a un altre valor en creixement. Seguir aquest cicle atent als cicles transitoris d'inversió, pot portar avantatges i sucosos beneficis, sempre que es deixi escrupolosament de costat el fet de que, l'enriquiment adquirit, es fa a costa de l'empobriment de molts. Precisament, els que que tenen la desgràcia de confiar en els oportunistes els poden portar a conseqüències molt negatives en moments que els recursos cada cop seran més limitats. L'oportunista és una subespècie de vegades mimètica amb els existencialistes, els podem confondre si no hi parem atenció, tot i que sovint es delaten per un cinisme descarnat que els identifica clarament en les seves intencions tòxiques d'aprofitar qualsevol oportunitat per obtenir un avantatge sobre els altres. L'oportunista mira només pel seu propi interès, i basa la seva acció en la teoria de mantenir-se dalt del sistema fins el darrer moment, pensant que això l'ajudarà a passar el col·lapse millor que si no ho fes, sense comprendre que en època de turbulència i canvi el tenir una posició d'avantatge en algun moment no assegura una posició segura en el futur, i menys si l'obtens a costa de la misèria de molts.

Doncs bé, venvolgut/da lector/a, aquesta és la meva aproximació taxonòmica al moviment peakoiler... I vostè benvolgut/da en quin grup es posa?
Salutacions,
SZD

Informació, coneixement... i manipulació

(http://www.knowledge-management-tools.net/knowledge-information-data.html)


Benvolguts/des lectors/es,
Avui miraré de comentar un aspecte que en el post anterior vaig deixar només apuntat: com una part del problema social al qual ens enfrontem està creat per com es transmet la informació i el coneixement a totes les escales. Abans d'entrar en aspectes més profunds caldria aclarir què és informació i què coneixement. Segons el DIEC, informació és:

1 1 f. [LC] [CO] Acció d’informar o d’informar-se; l’efecte. Donar, haver, tenir, rebre, informacions sobre algú o alguna cosa. Un servei d’informacions. 
1 2 f. [LC] [CO] Conjunt de notícies. La informació d’un diari. 
2 f. [SO] Forma més característica de la comunicació de massa. 
3 f. [CO] En teoria matemàtica de la informació, innovació que conté un missatge. 
4 1 f. [AD] Indagació o constatació jurídica i legal d’un fet o d’un delicte. 
4 2 f. [AD] Conjunt de les proves que resulten de l’examen de documents i de testimonis presentats davant un tribunal. 
5 f. [IN] En inform., contingut d’una o més dades, fent abstracció de la representació concreta que adopta.

Mentre que coneixement és:

1 m. [LC] [FS] Facultat i acte de conèixer. És una criatura que encara no té coneixement. Té molt coneixement.Té poc coneixement. 
2 1 m. [LC] [FS] Consciència de si mateix i dels propis actes. Ha mort amb tot el coneixement. 
2 2  [LC] perdre el coneixement Perdre la consciència. En sentir la mala notícia, va perdre el coneixement. 
3 1 m. [LC] Coneixença 1 . 
3 2  [LC] amb coneixement de causa loc. adv. Coneixent prou informació per opinar o actuar responsablement.Obrar, parlar, amb coneixement de causa. 
3 3  [AD] prendre coneixement d’un fet Tenir-ne o adquirir-ne coneixença. 
3 4 m. [AD] Declaració feta per una persona o un òrgan administratiu per a notificar que s’ha assabentat del contingut d’un document o d’un acte administratiu. 
4 m. [DR] Examen judicial de les actuacions. 
5 m. [DR] Document que el capità d’una nau signa i remet a l’armador, reconeixent les mercaderies carregades i les condicions del transport.


Segons les definicions del diccionari, sembla ser que  informació és allò que ens aporta alguna cosa que no sabíem prèviament en un missatge, mentre que coneixement és l'acció de, tenint una informació assabentar-se'n, prendre'n consciencia i d'aquesta manera ordenar-la i integrar-la, contextualitzada, al nostre registre conceptual. M'interessen especialment aquestes dues categories perquè sovint es confonen i, per exemple, es parla de la societat de la informació i el coneixement. Doncs bé, sembla ser que no és el mateix, podem estar molt informats (rebre moltes dades) però per contra, no tenir gaire coneixement (és a dir, assabentar-nos de què implica aquesta informació) per poder actuar en conseqüència. I aquest punt, benvolguts/des lectors/es és la clau de volta que obre la porta de la reacció a qualsevol aspecte de l'Oil Crash.

Per tant, anem a simplificar una mica i, prenent com a referència la piràmide del principi del post, podríem dir que tenim a la nostra disposició una gran quantitat de dades a través dels mitjans de masses i d'internet, però aquestes dades les hem de processar quan ens arriben perquè tinguin un valor informatiu, és a dir, ens aportin alguna cosa diferent del que teníem abans de rebre aquestes dades. A partir d'aquí, per integrar aquestes dades en coneixement cal un pas més, pujar un nivell per a que aquesta informació arribi a formar part de la nostra realitat conceptual, és a dir el que acabarà fent que actuem.

I aquest punt, el del pas de la informació al coneixement, és el pas previ per poder començar a actuar. Així, des de que rebem la informació fins que passem a una acció existeix tot un procés psicològic interior que cal tenir en compte. Un model interessant per escatir aquest procés, és el que utilitza la psicologia militar per millorar l'acció en combat. És el que es coneix com bucle OODA, és a dir,  Observar, Orientar-se, Decidir i Actuar.

(http://atechnologyjobisnoexcuse.com/2012/10/cult-of-the-product/ooda-loop/)

Així, en anglès, OODA loop: Observe, Orient, Decide and Act. Observar: implica la percepció de la informació de l'entorn. Orientar-se: significa destriar, de tota la informació que rebem, aquella que és important. Decidir: en base a la informació i l'experiència que tenim cal seleccionar una, d'entre totes les possibilitats, d'acció. Actuar: portar a terme l'acció seleccionada com més adient.

(http://relationary.wordpress.com/tag/function/)

Aquest bucle ens permet veure on són els colls d'ampolla en la seqüència que impedeix a un individu afrontar la realitat i actuar en conseqüència. En la societat actual, segons el meu punt de vista, es superposen tres aspectes els quals fan que visquem en un cert estat de realitat virtual, mantenint-nos inactius o dins el BAU: Primer, tenim un excés d'informació, davant d'aquest, el cervell té tendència a bloquejar-se i perd la capacitat per integrar-la coherentment. Segon, aquesta informació està esbiaixada, és a dir, hi ha molta dada inútil, que ens manté en un estat de somni despert, una realitat paral·lela que, mentre mantenim el nostre estat material de confort, no té gaire a veure amb la realitat que viuen altres humans molt aprop. I tercer, els dos primers aspectes afecten, minvant-la, la capacitat d'orientar-se (segona fase del bucle). Degut, com deia, a l'excés de dades que ens arriben i al biaix de la informació, la capacitat de decidir objectivament, per sobre del missatge subliminar que se'ns envia és gairebé nul·la. Per tant, és impossible decidir i encara menys, actuar.

Deixeu-me explicar aquests tres punts que he comentat. El primer, l'excés de dades, s'ha convertit en un bombardeig pràcticament, ens col·lapsa els sentits però al mateix temps ens provoca estats emocionals dels quals som totalment dependents. Aquests estats emocionals es tradueixen en hàbits que els reforcen, tancant així el cercle: estímul-hàbit-estímul. El desenvolupament de la tecnologia ha permès transmetre més dades (informació) en menys temps. Així per exemple, una pel·lícula d'acció actual, té molts més fotogrames per minut que una pel·lícula de fa cinquanta anys. El mateix passa amb les imatges en els informatius o la quantitat de missatges que es reben per internet via Facebook, Twiter, per email, o en diaris electrònics que actualitzen la informació de manera gairebé contínua. Però és que sobreposat a aquest flux de dades, en tenim moltes de totalment inútils i, del percentatge que és útil, el missatge subliminar es centra en reforçar les idees (per afirmació o per desqualificació de les que no segueixin la tendència) o conceptes que ja vaig introduir en un altre post. Així doncs això introdueix un biaix molt fort en la informació que considerem útil per integrar en el nostre sistema cognitiu que, mentre no presenti cap contradicció amb el que ens envolta (dissonància cognitiva) funcionarà de manera automàtica només admetent informació processada que reforci i mantingui el paradigma del passat. No és d'estranyar doncs que de vegades es facin defenses amb vehemència de la realitat 'virtual' que el sistema tracta de mantenir.

Però és en els casos en que es comença a trencar aquest paradigma, en el que tenim també un comportament que impedeix l'actuació i que reforça el BAU. Degut al gran desequilibri en quantitat i en qualitat de la informació el procés d'orientació es veu molt afectat, fent molt difícil una decisió. Llavors el bucle es redueix passant a ser un de més curt: observació-orientació. Buscant tenir més informació per confirmar l'orientació que, no ens porta a decidir-nos. Si ens hi fixem però, aquesta tendència a 'no fer res' o a 'buscar més dades' és la que ens inculca el propi sistema perquè ens deixem portar pels missatges subliminars i no anem en contra de la tendència general. Cal doncs trencar aquesta tendència a la inèrcia que tenim tant arrelada, com fer-ho és una qüestió molt personal, tot i així, en algun altre post potser podria donar quatre idees d'allò que pot funcionar i que segur alguns lectors podran complementar comentant-ho. Com sempre, són temps de començar a prendre responsabilitats, sobre tot a nivell individual.

Salutacions,

SZD

La democràcia dels Mercats i el camí cap a l'esclavatge.

(http://usslave.blogspot.com.es/2012/03/zanzibars-anglican-church-and-slave.html)


Benvolguts/des lectors/es,

En la situació de crisi actual hi ha paraules què, de tant sentir-les, han esdevingut familiars pel ciutadà: economia, finances, mercats, prima de risc, deute, política, corrupció, democràcia, etc. En aquest post em fixaré en dues d'elles: mercats i democràcia perquè, penso, estan molt relacionades i a més, tenen molt a veure amb un concepte subliminar que, moltes vegades, les identifica. O al menys això sembla. Per exemple, des de l'any 1961 existeix un organisme internacional anomenat OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que s'ocupa bàsicament de promoure el benestar i desenvolupament econòmic a través de la democràcia. Tal com diuen en la seva web: 'El fil conductor del nostre treball és un compromís compartit amb les economies de mercat recolzades per les institucions democràtiques i centrades en el benestar de tots els ciutadans'. Per tant, veiem que mercats i democràcia van lligades, fins al punt que gairebé tots els estats del món es declaren 'democràtics', ho siguin o no.
D'on destil·la aquest lligam conceptual? Tradicionalment, per assolir el desenvolupament econòmic es suposava que es necessitava d'un consens i d'unes garanties legals. És a dir, per a què les regles del joc comercial afavorissin l'economia i l'enriquiment de qui d'ella en vivia, calia que aquestes normes fossin respectades per una àmplia majoria, per tant, calia que aquesta majoria estès bàsicament d'acord amb aquestes lleis. I, en teoria, un dels pilars de la democràcia és el consens i la voluntat de la majoria. La institució que garantia aquestes lleis i dirimia en cas de conflicte era l'estat. Teníem doncs dos pols o forces o, si ho voleu veure des d'una perspectiva menys seriosa, un joc (el comerç i l'economia), un àrbitre (l'estat regulador) i uns jugadors (els ciutadans). Els jugadors (ciutadans) decidien periòdicament si seguien amb les mateixes regles del joc (les que regulaven les seves relacions socials i econòmiques) o les canviaven, i l'arbitre (l'estat o l'administració, la classe política) obeïa el mandat del poble, l'implementava i feia complir la voluntat de la majoria. En aquest sentit doncs, un estat democràtic garantia el màxim consens i, per tant, la màxima estabilitat legal en un món en que els ciutadans són clients. Aquesta estabilitat era condició necessària per què els intercanvis comercials poguessin prosperar, ja que aportaven seguretat a qui tenia un capital i el volia invertir.
Aquest escenari que, després de la segona guerra mundial, va posar les condicions per al creixement i la instauració del model capitalista actual a nivell global, a mesura que ha passat el temps ha anat canviant. Aquest canvi ha estat degut bàsicament a que, com vaig comentar en el post anterior, la complexitat del sistema creix a mesura que evoluciona, i així s'han creat unes super-estructures, que beuen principalment de la part financera del sistema econòmic mundial i que són les que actuen com a tercer poder per canviar les regles del joc econòmic en favor seu i en contra dels altres dos actors (els jugadors-ciutadans i l'arbitre-estat).

Així doncs en la situació actual hem passat d'un estat de cert control per majories de la cosa pública a, degut a la complexitat de la societat, un estat on el poder rau en organitzacions opaques (sovint transnacionals) amb un únic interès (créixer i guanyar poder) i que, en funció d'aquest interès, exerceixen pressions (o directament controlen) l'estat, és a dir, són jutge i part en el joc econòmic i comercial. Si entenem això, veurem perquè la democràcia s'ha degradat a tot el món occidental en general i a l'estat espanyol en particular (el qual no té precisament un tarannà gaire democràtic, fonamentalment per qüestions històriques). El ciutadà informat intueix aquesta 'relació' entre el poder econòmic-financer i el polític, però si ens hi fixem bé, els mitjans de comunicació, de forma subliminar, venen que el polític té un poder real per exercir el seu programa, quan la realitat és ben diferent. En d'altres democràcies més establertes que l'espanyola el vot a un candidat-partit es decideix no tant pel color de la ideologia sinó per qui financia les campanyes electorals dels polítics. Aquí la situació és ben galdosa, perquè si ens informem, veurem que pràcticament tots els partits estan finançats per les mateixes entitats i/o lobbies. Atenció, no estic dient aquí que hi hagi cap complot conspiratiu, repeteixo, l'aparició de les grans entitats econòmiques transnacionals i la seva influència en la política a nivell planetari és una conseqüència directa del creixement desmesurat de l'economia i de la població i, per tant, de la necessitat creixent de més recursos i d'una gestió d'aquesta de manera centralitzada i uniforme per a tot el sistema socio-econòmic global.

Així com la societat ha anat guanyant complexitat, la informació i el coneixement també han anat canviant. Per un costat el volum d'informació a disposició d'un individu actualment és enorme, degut a la creació d'internet. Per altra banda, aquest mateix volum d'informació fa que la seva assimilació per la majoria de la població, per tal que ho tradueixi en coneixement és cada cop més baixa. Aquest fet s'afegeix a la saturació d'informació individual en detriment de la capacitat de creació de coneixement. I, precisament el coneixement (no només l'accés a la informació) és una peça clau per poder prendre decisions equilibrades i conseqüents amb la realitat present i futura, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. El problema és que la sensació generalitzada és que sí que estem ben informats, perquè, de fet tenim accés a la informació, però la realitat és que aquest accés a la informació no es tradueix actualment en un coneixement que ens aporti consciència sobre la situació en la que estem. No m'estenc més en aquest aspecte què, penso, requeriria tot un post per ell mateix.

Per tant, i tornant al que deia al principi, l'aparició d'aquestes supra-entitats transnacionals (llegeixis aquí grans multinacionals i grans entitats financeres que cotitzen a les borses de tot el món) ha acabat afectant no només a la democràcia, sinó que, degut al seu interès i estructura allunyada totalment de l'individu, també ha afectat al nivell de benestar que pot arribar a tenir el ciutadà. És a dir, per l'estructura mateixa del sistema, que crea aquestes entitats, es produeix un bombeig de riquesa de baix cap a dalt: dels individus i les classes socials més febles cap a les entitats transnacionals i grans corporacions i a les classes socials amb més poder. Aquesta tendència no comença precisament amb la crisi econòmico-financera actual. Comença de manera molt marcada, com ja vaig apuntar en un altre post, amb la desvinculació del diner del seu contra-valor material. Això va fer que hi hagués una succió de riquesa dels països més pobres (que, curiosament, en molts casos eren rics en recursos naturals) cap a països rics. Aquesta riquesa material va permetre l'extensió del que ara anomenem classe mitjana dels països desenvolupats que, per la pròpia dinàmica del sistema també permetia el creixement d'una classe rica i d'una elit de magnats. Cal doncs ser conscients que tant aquesta classe mitjana consumista com els rics arreu del món, no s'ha construït sinó amb el lladronici de recursos de països pobres, que el sistema de creixement dels països anomenats 'industrialitzats' ha mantingut (i manté) en aquesta situació de pobresa de manera permanent. I tot anava molt bé per nosaltres, habitants despreocupats d'aquesta classe mitjana, fins que hem arribat als límits del creixement, llavors la situació ha canviat i, alguns, només alguns, ens hem adonat i hem acceptat l'absurditat del sistema. Però per a molta gent, desconeixedora dels mecanismes que mouen la societat consumista, aquesta situació de pobresa s'ha anat estenent des de l'anomenat tercer món fins a arribar a hores d'ara a les capes socials més febles de la societat d'Europa i els països rics. 

La tendència, com ja he comentat diverses vegades, és a que aquest empobriment generalitzat segueixi i augmenti (exponencialment?) amb el temps. I això no pot canviar si el sistema no canvia, és a dir, si no ens plantegem que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de l'empobriment de molts. I és, precisament, en aquest sentit que els lobbies de poder i les classes dominants el que fan és crear una il·lusió de falsa informació en la qual la 'realitat' que veiem a través de les pantalles és aquella que ens porta camí del neo-feudalisme i, per tant, de l'esclavatge de la majoria de la població, un esclavatge que, recordo, gran part del planeta ja està vivint hores d'ara. En aquest sentit, el gran repte per aquestes classes dominants és mantenir a la creixent població empobrida en un estat de submissió i acceptació de la situació com irresoluble. Per tant, de seguir la tendència actual existeix el risc d'arribar a una situació d'una societat molt simplificada, amb dos o tres estrats socials i amb diferències abismals entre la majoria de pobres i els super-rics. Tot i que aquesta situació seria la preferible pels grans magnats actuals i, repeteixo, el sistema té les seves inèrcies i, una d'elles és mantenir les super-estructures (com ja he comentat) des del meu punt de vista no és gens clar que es pugui mantenir un model com l'actual amb grans eixos transnacionals que meni a aquesta societat neo-feudal. Això és així perquè més enllà d'uns certs nivells de pobresa generalitzada la situació es torna molt inestable i parts importants de les estructures socio-econòmiques comencen a fer fallida (és el principi del col·lapse). En aquesta situació, el poder mateix de les grans estructures s'afebleix perquè no poden exercir la seva influència pels mitjans que havien utilitzat anteriorment. Això porta llavors a dos aspectes nous en el marc socio-econòmic, per un costat més inestabilitat social, per l'altre, poden aparèixer altres formes menys subliminars d'exercir el poder i la influència dels estrats més rics de la societat cap a la gran massa de població empobrida.

Per tant, en vista d'aquest panorama tant negre, quines opcions tenim? En primer lloc, lluitar aferrissadament per no només mantenir, sinó augmentar els mecanismes democràtics de gestió política i social. Més crisi cal que impliqui necessàriament més democràcia en tots els àmbits. I per exercir la democràcia, segons el meu punt de vista, cal enfocar els esforços en dos aspectes bàsics: proximitat i coneixement. I, en segon lloc, cal un treball interior, psicològic si voleu, per trencar vells esquemes mentals personals rígids (el BAU) per adaptar-nos a la nova realitat canviant que ens espera.

Salutacions,

SZD