La hipertròfia del model econòmic actual ('Eppur si muove').

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser un apunt a un fet que, segurament, molts dels lectors d'aquest bloc ja coneixen o, si no és el cas, intueixen d'una manera o una altra: la ciència econòmica no està preparada per fer front als problemes que ja han començat a castigar la nostra societat. Quan parlo d'economia estic pensant en l'economia convencional, la que apliquen els governs per prendre les seves decisions i que té la seva base en bona mesura en els postulats d'A.Smith i J.M. Keynes. Pretenc doncs donar una visió molt divulgativa (i per tant, ni profunda ni rigorosa) per entendre com hem arribat a aquesta situació d'incapacitació d'una de les eines més potents que ha tingut la societat industrial per al seu desenvolupament.

Aquest és un bloc divulgatiu, per tant, no m'estendré en conceptes tècnics i subtilitats que, espero, els lectors més documentats en la matèria sabran perdonar-me. Comencem doncs per la definició de la ciència econòmica, segons el DIEC, economia és:

1 1 f. [LC] [ECT] Administració ordenada dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment. Economia domèstica.
1 2 f. [ECT] Estudi de l’administració correcta dels recursos escassos en els seus diversos usos possibles, per satisfer les necessitats humanes.
1 3 f. [ECT] Configuració esquemàtica d’un sistema, d’una estructura o d’una realitat econòmica. El model d’una economia oberta. Economia capitalista. Una economia rural. Una economia planificada, desenvolupada.


M'interessa especialment la segona definició perquè, aquesta precisament, és la que ha perdut actualment el seu sentit. De fet, degut a la influència del pare de l'economia moderna, Adam Smith, l'economia actual encara es basa en les aproximacions que es deriven de considerar que cal administrar els recursos com si aquests fossin il·limitats per un costat i, si no és el cas, infinitament substituïbles. Això és així en el que s'ha pres i continua prenent-se com un axioma: la llei de l'oferta i la demanda.
Què són la llei de l'oferta i la demanda i el criteri de ceteris paribus? L'oferta i demanda (en lliure mercat) diu que si un recurs es fa més escadusser llavors el preu en reflecteix aquest fet, pujant. D'altra banda, si un producte és car, es pot optar per substituir-lo per un altre més abundant i, per tant, més barat. I de fet, això explica certs comportaments econòmics, però no d'altres. A més es suposa que el preu es regula mantenint la resta de factors o condicionants econòmics constants (ceteris paribus). Tot i que la teoria econòmica clàssica ha evolucionat molt des de Keynes, cal dir que no ha estat capaç de predir l'actual crisi ni, com sabem, de gestionar-ne les seves conseqüències a nivell global, en gran part degut a l'acceptació de dogma dels preceptes del 'lliure mercat' i de la llei de l'oferta i la demanda. També cal dir que, entre els economistes hi ha diferents veus que no combreguen amb els postulats actuals que apliquen a ulls clucs els polítics. Hi ha hagut, i hi ha, veus que s'han oposat (per exemple E.F. Schumacher) i que s'oposen als plantejaments heretats des de fa dos segles. Però tot i així (i que em corregeixin els lectors més doctes en la matèria) no hi ha cap corrent actual dels que dominen l'agenda política que es plantegi realment retornar a l'esperit original de l'economia: la gestió dels recursos escassos i l'estudi d'una economia en col·lapse per l'efecte de la limitació d'un recurs insubstituïble: l'energia. I això és així perquè llavors ens enfrontem a un problema extremadament complicat, veiem perquè.

Tant la llei de l'oferta i la demanda que hem comentat com la del lliure mercat (o de la mà invisible dels mercats que tot ho regulen) fallen quan el sistema arriba als seus límits, com ho està fent actualment. En matemàtiques diríem que aquests dos preceptes anteriors són aproximacions que venen de modelitzar (és a dir, idealitzar) l'economia real. En aquesta modelització de processos s'assumeixen dues hipòtesis: linealització (llei de l'oferta i la demanda) i dependència univariant (ceteris paribus). Quan la base de tota economia, és a dir, l'energia, arriba al límit de producció i no pot créixer més, llavors les coses comencen a no funcionar en un sistema pensat per créixer i fer servir aproximacions lineals (és a dir, proporcionalitats entre variables). Així doncs, quan el sistema és no-lineal, la causa i l'efecte no són proporcionals. Però és que, a més, quan el sistema arriba als seus límits, les variables que es relacionaven per parelles per exemple, ja no ho fan, i els efectes passen a dependre de més d'una causa. 

Quan el sistema no es pot predir utilitzant coeficients de proporcionalitat entre variables que, fins a la data, eren fiables per fer certes estimacions o prediccions, per exemple el PIB, la taxa d'atur o la inflació (per donar alguns indicadors macroeconòmics habituals) llavors cal que es comenci a pensar en utilitzar altres eines. És més, com que les relacions entre aquests i d'altres indicadors macroeconòmics són diferents (ja actualment) de les que havien estat en l'època de creixement exponencial de l'economia, no es poden prendre com variables independents, cosa que en pot invalidar alguna d'elles (com és el cas del PIB per relacionar-lo amb indicador de riquesa o de prosperitat).


Ja veiem doncs que, en temps d'escassetat no tenim, precisament, l'eina que ens hauria de servir per gestionar millor els recursos, preparada per fer-ho. Ben al contrari, el que sembla que comença a ser la tendència actual és utilitzar aquesta eina (l'economia) per portar el sistema encara més als seus límits, ignorant-los o empenyent-los cap al futur. És a dir, prenem el model, la idealització o les aproximacions del món, com la veritat, entestant-nos a que el món platònic d'economia neoliberal sigui igual que el món real, físic. En aquest punt, només cal recordar el que la llegenda diu que va dir Galileo quan va abjurar de la visió heliocèntrica.

Com ja he comentat diverses vegades, aquesta actitud porta, no només a incrementar el risc de col·lapse, sinó que n'incrementa, en cas que es doni, la seva rapidesa i profunditat.

Quina direcció cal emprendre doncs? D'una banda la que ja comença a posar en pràctica l'economia ecològica. Per l'altra banda, cal començar a adonar-nos que, segurament, s'invertirà el patró de relació entre la microeconomia i la macroeconomia. Fins ara, hi ha hagut una preeminència del factor macro sobre el micro degut, bàsicament, a que com que l'energia era pràcticament gratis tot era escalable a nivell planetari: el cost del transport de bens i de fabricació a gran escala ha estat negligible en front del cost de fabricació a petita escala, afavorint la fabricació massiva i el transport global. Aquesta tendència ha supeditat totalment l'economia de petita escala (micro) a l'economia i les tendències de gran escala (macro). Això, amb la creixent escassetat de combustible fòssil, canviarà i s'invertirà un altre cop, tornant a pesar més el factor micro que el macro. Aquest fet no vol dir que en el futur l'orientació o estudi macroeconòmic no tingui cap sentit, sinó més aviat que aquest macro serà menys global (o poc global) com ho era abans de l'era dels combustibles fòssils i haurà de ser entès més aviat com una disciplina d'àmbit regional, amb receptes diferents per a cada zona. Però repeteixo, el col·lapse de l'actual model econòmic evidenciarà l'obsolescència d'una de les disciplines econòmiques que més èxits havia donat fins a la data: la macroeconomia.


Així doncs és clar que, quan arribem als límits d'explotació i producció d'un bé que no és una mercaderia més i que no és substituïble, cau pel seu propi pes qui mana: l'economia depèn sempre de la física, i no a l'inrevés. En una època on la troballa dels combustibles fòssils havia portat els límits físics molt lluny de la immediatesa de l'escala humana, l'economia s'havia adaptat a aquest paradigma, perdent el sentit de ciència que gestiona els recursos limitats per passar a ser la ciència que gestiona el creixement i els bens que aquest genera (és a dir eludint l'accepció 2 del DIEC i centrant-se en les dues restants). Això ha estat possible perquè les límits físics i materials s'han expandit moltíssim amb un aport virtualment infinit d'energia (a principis del segle XX). La qual cosa ha generat l'economia globalitzada i la importància cabdal de la macroeconomia. Però la física sempre mana sobre l'economia, sempre, i ara, arribats als límits haurem de retornar a una ciència econòmica que no només gestioni els recursos escassos i tingui en compte els límits físics i ecològics del planeta sinó que, a més, pugui oferir estratègies per gestionar un sistema econòmic i social en col·lapse. I és precisament aquest punt de vista que ens costa assumir quan, tot sovint, després de prendre consciència en les xerrades divulgatives es demana una 'solució', la cara dels oients quan la resposta és: no hi ha solució! ho diu tot. No hi ha solució tal com hem entès fins ara les solucions (de dalt a baix: de macro a micro). La gestió de les crisis que estem vivint serà micro (de baix a dalt) o no serà. Per això és tant important endegar iniciatives locals, de proximitat. Quan ens preguntem: i jo, què hi puc fer? la resposta és clara: comença a pensar en local, és el futur. A partir d'aquí un món nou comença a obrir-se... Se'ns ha girat feina, molta feina, a tots plegats.
Salutacions,
SZD