Una taxonomia del 'peakoiler'

(http://www.biologycorner.com/resources/orca_taxonomy.gif)

Benvoguts/des lectors/es,
Aquest post vol ser una mica irònic i és que, tenint en compte les perspectives futures i l'evolució de la situació nacional i internacional, el panorama comença a veure's negre. Com ja sabem, ara mateix caldria que el tema que ens ocupa formés part de l'agenda dels moviments polítics i que comencés una campanya d'accions decidides en alguna direcció com per exemple la que vaig apuntar en la meva carta als Reis d'Orient. Veient doncs que, de moment, aquestes accions no arriben i, esperant i desitjant que, quan la situació vagi evolucionant, realment hi hagi un canvi estratègic, per treure-li ferro a l'assumpte, em permeto un post amb un cert toc d'humor. Per això proposo una classificació d'aquells que hem vist 'la llum' de com funciona el món i que, realment, hem sortit del somni del BAU consumista per entrar directament en la vigília del món real: aquell que té límits físics que, inexorablement, imposen conseqüències sobre el nostre comportament individual i col·lectiu.

Així doncs, tots aquells que, comunament s'anomenen (o auto-anomenen) 'peakoilers' no formen pas una massa homogènia, perquè com els lectors d'aquest bloc i d'altres hauran comprès, el ser peakoiler no és un punt d'arribada sinó, ben al contrari, un punt de sortida. Aquest punt de sortida comença després d'haver superat la fase de negació, un cop s'han comprès les conseqüències del Peak Oil. 
Degut a l'activitat de divulgador del problema i a la pertinença a l'Oil Crash Observatory, puc fer un esbós de les diferents reaccions i actituds englobant les diferents respostes a l'Oil Crash en grups determinats. Deixeu-me, per començar, que defineixi què és la taxonomia, segons el DIEC és la part de la història natural que classifica els animals i les plantes. Així doncs comencem aquesta classificació taxonomica del que podem anomenar 'espècie peakoilera'. Aquesta espècie es pot dividir en sis subespècies (és una primera classificació, els lectors poden considerar-ne algunes més que segurament se m'escapen). Cal que digui que aquesta classificació no és immòbil, una mateixa persona pot transitar per les diferents subespècies, depenent de la seva situació personal, o de les evidències que pugui tenir en un cert moment. Jo mateix, per posar-me per endavant en un post com aquest, em puc haver identificat, en algun moment o altre, en quatre de les espècies.


El tecno-optimista. És aquell peakoiler que confia en que el desenvolupament d'alguna tecnologia, existent o per descobrir, proporcionarà una estratègia per gestionar satisfactòriament la crisi que vivim. En aquest grup podríem posar-hi aquells que, tenint en compte un possible desenvolupament renovable, creuen que mitjançant aquest pot continuar el creixement econòmic i el BAU. Si les seves idees no s'implementen és, senzillament, perquè hi ha una trama d'interessos i una sèrie de lobbies de poder que ho impedeixen o, senzillament, perquè encara la societat no està prou madura. Dins d'aquesta subespècie hi tenim diversos grups, des del tecno-optimista innocent fins el teco-optimista interessat, que emparentaria lleugerament amb el peakoiler oportunista. Per tant, en aquesta subespècie el decreixement econòmic no es reconeix com una sortida viable, es segueix mantenint el model de creixement o, estirant els conceptes, alguna vegada es fa una lleu al·lusió a l'economia de l'estat estacionari, això sí, sempre sense sortir del model industrial actual (cosa que francament, no he entès mai).

L'activista optimista. Són els que, essent decreixentistes, creuen en que la societat global actual derivarà, tard o d'hora, cap a una economia de l'estat estacionari d'una manera contínua i sense grans sotracs o cap a un estat econòmic diferent, adaptats amb menys recursos de forma relativament suau. Per ells, cal treballar per que això sigui possible i, per tant, fer divulgació, conferències i participar en organitzacions que fomentin una economia sostenible i local. L'esforç cal que s'enfoqui sobretot en el punt de vista 'positiu', per tant, no es pot 'espantar' a la gent parlant de les possibilitats de canvis bruscos cap a pitjor, perquè aquesta mateixa possibilitat va en contra d'un canvi: la gent es bloqueja i decideix no actuar. És per tant, una posició que pateix d'un cert grau d'il·lusió extrem que dóna sentit a la pròpia activitat i naturalesa a partir dels resultats exteriors. El seu corrent més radical negaria l'existència de les següents subespècies per la seva actitud 'negativa', englobant-les genèricament a totes en la subespècie de supervivencialista.

L'existencialista. És el que, seguint el corrent filosòfic que dóna nom a aquesta subespècie, creu que el Peak Oil no és res més que una manifestació més del fet que l'home no pot aspirar a entendre la seva existència, sinó què ha de dedicar-se a assolir els seus objectius amb convicció, sent conscient de la certesa de la mort i de la total manca de sentit concret de la vida. Per tant, com que la vida no té un sentit específic, i cadascú li ha de donar el seu, doncs tota acció per evitar les conseqüències del Peak Oil no tindrà cap conseqüència. Així doncs, aquesta subespècie difereix radicalment de l'activista optimista, tot i que no nega el valor de l'acció, aquesta està relacionada més en el que aporta a la persona subjectivament que al seu valor transformador exterior. El problema bàsic que tenen els individus d'aquesta subespècie és que sovint, en una societat excessivament enfocada en l'exterior com la nostra, tenen problemes per ser entesos completament, fins i tot per les altres subespècies.

El col·lapsista. En aquesta subespècie hi ha, cal dir-ho, els moderats i els radicals, que estarien a la frontera de la següent subespècie (els supervivencialistes). Els membres d'aquesta subespècie pensen que el col·lapse és, essencialment, inevitable. Ara, la separació entre moderats i radicals rau en el fet de quin grau de col·lapse es donarà i de les seves conseqüències. En el cas dels moderats, pensen que el col·lapse és necessari per que hi hagi un canvi radical i es recondueixi la situació abans de que es passi a fases més profundes del col·lapse (en aquest sentit coincidirien amb els activistes optimistes). Per contra, els col·lapsistes radicals pensen que un cop iniciat el col·lapse aquest no es pot aturar a escala global, és a dir, la situació degenerarà fins a arribar a un punt en que les superestructures (grans empreses, estats, activitat industrial) desapareguin sota escenaris convulsos i de gran agitació social. A partir d'aquí, arribats a la fase tres del model d'Orlov, es podrà construir un nou model, més en equilibri amb el que quedi de l'entorn. Els col·lapsistes radicals troben molts punts de coincidència amb la següent subespècie, tot i que per la seva inclinació social, la seva determinació no és tant radical, això sí, per tots dos grups de col·lapsistes l'horitzó vital sempre és tenyit de tons grisos-negrosos que, per la gent que els envolta, poden semblar d'un pessimisme desesperant.

El supervivencialista. Són aquells individus que, conscients que no hi ha res a fer, trien el pla B personal com opció urgent i única. En anglès els preppers engloben tots aquells que es preparen per a una emergència o col·lapse, sigui aquest produït pel Peak Oil o per una invasió extra-terrestre. El peakoiler prepper però diríem que és un col·lapsista radical que ha passat a una acció individualista com motor de canvi. En aquesta subespècie també tenim diferències, des de l'urbanita que es compra o lloga un tros de terra per poder sobreviure quan vingui la gran escassetat a aquell que s'apunta a cursos de defensa personal per poder afrontar un entorn molt més violent que el que vivim en l'actual societat. Els supervivencialistes però tendeixen a un fort individualisme a diferencia dels col·lapsistes i semblant-se molt, en aquest sentit, a la següent subespècie.

L'oportunista. És aquell o aquella que, sent conscient del Peak Oil el nega interessadament, precisament, per treure un benefici de la posició d'avantatge que li dóna aquesta informació en front dels que no n'estan informats o, senzillament, la descarten per negació emocional. Pensem que tenir informació sobre la tendència de l'evolució dels mercats (energètics o de matèries) pot donar beneficis si es segueix una estratègia d'inversió crematística, és a dir, invertir fins que hi ha signes de que les coses van malament i, llavors, de-invertir per passar a un altre valor en creixement. Seguir aquest cicle atent als cicles transitoris d'inversió, pot portar avantatges i sucosos beneficis, sempre que es deixi escrupolosament de costat el fet de que, l'enriquiment adquirit, es fa a costa de l'empobriment de molts. Precisament, els que que tenen la desgràcia de confiar en els oportunistes els poden portar a conseqüències molt negatives en moments que els recursos cada cop seran més limitats. L'oportunista és una subespècie de vegades mimètica amb els existencialistes, els podem confondre si no hi parem atenció, tot i que sovint es delaten per un cinisme descarnat que els identifica clarament en les seves intencions tòxiques d'aprofitar qualsevol oportunitat per obtenir un avantatge sobre els altres. L'oportunista mira només pel seu propi interès, i basa la seva acció en la teoria de mantenir-se dalt del sistema fins el darrer moment, pensant que això l'ajudarà a passar el col·lapse millor que si no ho fes, sense comprendre que en època de turbulència i canvi el tenir una posició d'avantatge en algun moment no assegura una posició segura en el futur, i menys si l'obtens a costa de la misèria de molts.

Doncs bé, venvolgut/da lector/a, aquesta és la meva aproximació taxonòmica al moviment peakoiler... I vostè benvolgut/da en quin grup es posa?
Salutacions,
SZD