Efecte papallona, home del temps i Oil Crash

(http://www.wallpele.com/butterfly-on-water-hd-wallpaper/)


Benvolguts/des lectors/es,
Sovint he sentit que hi ha gent que es queixa sobre les prediccions meteorològiques: “l'home del temps s'equivoca molt”, diuen convençudes aquestes persones, quan han vist a la televisió que la predicció deia que plouria i, al final, acaba fent sol. Segur que a vostè amable lector/a li ha passat algun cop pel cap el mateix comentari. És interessant fixar-nos en aquesta actitud, perquè ens ensenya molt sobre els mecanismes psicològics automàtics que hem acabat adquirint en aquesta societat mortalment accelerada i esquizofrènica. S'equivoca molt l'home del temps? I, què té a veure això amb la crisi energètica? Bé, com deia als meus alumnes, tot depèn de amb què comparem: si comparem els homes del temps amb les prediccions dels economistes, llavors els homes del temps són gairebé infal·libles, tot i que encara no he sentit a ningú queixar-se de les prediccions dels economistes. Bé, ironies a banda, l'home (o dona) del temps s'equivoca de vegades (com tothom ho fem) degut a que intenta fer prediccions acurades d'un sistema que és el que s'anomena en ciència com fortament no lineal. Què vol dir això? Doncs que les causes (que són, bàsicament, l'energia que rebem del sol i el moviment de la Terra) que podem mesurar en aquest sistema (atmosfera) no són proporcionals als efectes (tempestes, pluges, sequeres,...). Això que sembla un detall sense importància, a mesura que intentem fer prediccions més acurades i més lluny en el temps es converteix en un aspecte que converteix una predicció donada en quelcom cada cop més incert (la probabilitat de que passi el que diem, cada cop és més petita). Perquè passa això? Doncs pel que es coneix com efecte papallona: només l'aleteig d'una papallona a Pekín pot ser que canvïi la predicció i, en el període següent d'unes setmanes, en lloc d'un anticicló a San Francisco hi hagi una gran tempesta. Dit d'una forma general, petits canvis en un moment donat, porten a grans canvis en l'evolució del sistema a llarg termini.

Atractor de Lorenz (http://courses.washington.edu/phys2278/).

Si això és així en el que coneixem com meteorologia, què pot passar en les prediccions climàtiques? Doncs, per exemple, és divertit veure com canvien les prediccions a 50 o 100 anys en les simulacions numèriques (les eines informàtiques que fan servir els climatòlegs per fer les seves prediccions) quan s'introdueixen petits canvis en el que passa en el present. Això ho mostraven experts en predicció del clima de la NOAA en un congrés al qual vaig assistir fa poc. Doncs bé, deu estar preguntant-se ara, si això de la predicció és tant difícil, de que serveixen els científics i els homes del temps? Doncs serveixen, i molt, perquè el que sí que podem donar és el que es coneix com tendències: si seguim d'aquesta manera arribarem amb tanta probabilitat a aquest escenari, si canviem, amb tanta probabilitat a aquest altre. Què no és molt? Doncs des del meu punt de vista és molt, comparat amb el que la informació que ens pot donar, per exemple, un xaman o un bruixot i és, indiscutiblement bastant més que el que ens ofereix un economista de l'escola clàssica (no tots són iguals, val a dir) en les seves prediccions sobre els mercats i el comportament de les finances. El problema fonamental que tenim els humans moderns és que el nostre cervell (emocional) no està preparat per tractar amb fenòmens que no siguin lineals, és a dir, de causa-efecte. El pensament actual és lineal i, per tant, no entén altre raonament que el de causa-efecte. Però la natura és tossudament no-lineal i, així, per una mateixa causa s'entossudeix a mostrar un ventall ampli d'efectes que, ni tant sols havíem sospitat. En aquest sentit la pregunta que de vegades es fa respecte a l'Oil Crash: 'OK. Sabem que col·lapsarem, però em pots dir quan?' no té sentit. I aquesta mateixa raó, el no poder dir quan exactament, en la ment lineal (racional-superficial) porta a invalidar la causa, és a dir, si no es pot predir amb exactitud quan passarà llavors aquesta idea del col·lapse segur que és errònia perquè com que les causes i els efectes estan lligats unívocament, llavors qualsevol efecte només pot tenir una causa i només una i es pot estimar doncs la seva evolució temporal. Si l'Oil Crash és conseqüència del pic del petroli, llavors s'ha de poder dir quan la societat col·lapsarà. Doncs no, no és així. De la mateixa manera que quan a algú li diagnostiquen un càncer terminal entenem que no ens podran predir la data exacta de la seva mort, així doncs, la societat actual, malalta terminal, sabem que ha de morir, però no es pot dir exactament quan.

Però clar, en un món on fins ara tot anava bé, s'esperava que tot seguís igual i, a més, es reforçava la visió superficial de causes lligades directament amb efectes pel fet de que, al créixer, la predicció era fàcil. En realitat no és que el sistema fos lineal, només ho semblava, perquè a curt termini, mentre tot creix, aproximadament, el sistema és lineal i, per tant, sembla que les causes i els efectes estan lligats unívocament. El mecanisme de la superficialitat i la recepta fàcil ens ha fet pensar que el món es pot simplificar d'aquesta manera i aquesta actitud ens deixa totalment desvalguts per afrontar el costat dret de la corba de Hubbert. És a dir, pensar que el món és tant infantilment lineal ens porta a tractar els problemes que ens anem trobant a nivell col·lectiu amb solucions que pretenen eliminar les causes una per una, pensant que els efectes que patim aniran desapareixent a mesura que vagin desapareixent les causes i, a més, ho faran proporcionalment: reciclatge, captura de CO₂ , energies renovables... no dic que no siguin mesures útils, però cal tenir clar que són pedaços de contingència. Bàsicament no van a l'arrel del problema, que, en un post recent i en d'altres ja he comentat quina era. El col·lapse és inevitable i ho és, essencialment, perquè la societat, com pitjor vagin les coses, més intentarà aferrar-se a la manera de fer i de gestionar problemes de l'època del creixement, i serà precisament aquesta manera la que n'accelerarà el procés de col·lapse. M'explicaré, la metodologia aplicada en època de creixement ha estat (i encara és) la força bruta: aplicar una acció proporcional als efectes que veiem d'aquest problema, per tant, una acció petita per efectes petits i una acció contundent, gran per a problemes endèmics i socialment estesos. Per tant quan els problemes (els símptomes de que alguna cosa no va bé) es generalitzin, s'intentarà aplicar solucions a gran escala i desproporcionades. És a dir, s'aplicarà el mateix mètode que veiem que funciona en casos on l'aproximació causa-efecte val perquè és dóna en fets amb molta proximitat temporal, per exemple, en medicina: tenim una petita infecció? Una dosi petita d'antibiòtic, una infecció gran? Dosis grans d'antibiòtic. Però precisament el mateix principi no es pot aplicar quan el que patim són malalties cròniques, aquí el tant per cent d'èxit aplicant metodogies causa efecte comença a reduir-se. Doncs bé, a nivell sociològic s'intenta fer el mateix: que hi ha més criminalitat? Endurim el codi penal i posem més policia, què hi ha més corrupció? En culpem a la classe política sense reconèixer que, en realitat el problema és d'educació. Què hi ha fam al món? En busquem les causes només en la repartició desigual de la riquesa, sense responsabilitzar-nos de que la fam al món no és només un problema de gestió de recursos. 

En fi, en el futur proper, és més que possible que la demagògia i la irracionalitat creixi fins al paroxisme, senzillament perquè la història ens en dóna exemples esgarrifosos en totes les èpoques. És molt probable que, per no entendre l'efecte papallona les classes dirigents (no els polítics, sinó el conjunt política-poder econòmic) s'aboquin a una bacanal de mesures contundents i que probablement ho facin amb el vis-i-plau tàcit de la majoria de la societat. El problema de la societat actual és que és hereva d'una forma d'entendre el món originària del segle XIX amb el positivisme filosòfic, el qual es recolzava en la ciència del segle anterior (el XVIII). Aquest punt de vista, totalment mecanicista newtonià, ens ha abocat al fracàs com a societat. Bàsicament perquè hem oblidat el coneixement intuïtiu que tenien els humans de les societats més lligades a la terra i per tant, conscients de la limitació dels recursos i de la impredictibilitat del futur a llarg termini. Ens hem posat a somniar un món irreal, prenent com a Deu la tecnologia i delegant-ne el seu desenvolupament als enginyers i científics com a sacerdots de la nova religió del progrés. Sense adonar-nos que abocant-nos a aquest paradigma convertíem els membres de la nostra espècie en un animal aïllat, desconnectat del seu entorn i dels seus semblants, neuròtic i esquizofrènicament esporuguit, i que, per dissimular-ne aquesta por, s'ha vestit amb la prepotència del 'saber' que pot transformar-ho tot. Doncs no, no podem transformar-ho tot. Ens cal un bany d'humilitat com a espècie, ens cal acceptar que potser no cal transformar-ho tot sinó, simplement, reconèixer les nostres pròpies limitacions.
Salutacions,
SZD