L'enfonsament d'un estil de vida, part III: Catalunya.

(http://www.dipity.com/tickr/Flickr-colla-joves/)
 Benvolguts/des lectors/es,
En aquest post parlaré a nivell més 'local'. Proposaré unes idees per fomentar la discussió sobre com es traduiran les amenaces que vaig citar en el post anterior en el nostre país. En aquest sentit doncs, aniré sense cap introducció a concretar les particularitats de cadascuna d'elles pel cas de Catalunya.  Amenaça econòmica: a nivell polític i econòmic (ja sabem que les dues disciplines són inseparables) ja podem intuir el que se'ns ve a sobre. Pel costat polític, a hores d'ara ja sembla clar que dels dos
escenaris extrems que vaig proposar en un altre post, el que estem seguint és el primer, de fet el primer comptava amb que en aquest país teníem un govern amb una certa autonomia, bé, ja veiem que això és inexistent: Més enllà de que la Generalitat hagi fet valdre la legalitat del mateix estat, aquest es salta les seves pròpies lleis quan li sembla i com li sembla, llavors el nostre 'govern local'  no hi fa res (o potser no pot? total, el resultat és el mateix) i l'estat continua l'espoli i l'ofegament de la ja malaurada classe mitjana catalana forçant a que la Generalitat continuï les retallades o directament amb un 'corralito' segrestant el sou dels treballadors públics. Doncs senyors cordin-se els cinturons i vagin acostumant-se perquè anirà a pitjor. Sembla que els plans del govern de l'estat són que en un cert temps la Generalitat es declari en fallida, llavors serà intervinguda per l'estat. Però clar, no us penseu que la cosa només va amb l'administració, en cada acció econòmico-política els que aniran rebent sempre seran els mateixos: els ciutadans. El problema que tenim aquí és que tan aviat el govern hagi d'ésser intervingut, això donarà l'excusa per aplicar mesures draconianes, que quan l'estat Espanyol sigui intervingut per l'adminitració superior (Europa) es veuran augmentades. El fet de tenir doncs més administracions donarà una excusa perfecta per collar-nos més a tots, per enfortir la succió de poder adquisitiu de la classe mitjana i portar (com ja vaig apuntar) cap a les minories privilegiades primer capital i, després, força de treball. Tenim una segona amenaça al país de la qual potser no en som del tot conscients. Som, històricament i més, actualment, el laboratori on s'han provat les mesures impopulars primer de tot l'estat. Perquè és així? Penso que, precisament, perquè a Catalunya, tradicionalment la 'societat civil' és de les més arrelades i fortes de l'estat. Si les mesures draconianes aquí no donen excessius problemes, probablement a la resta de l'estat no en donaran. Finalment, comentar que les mesures que es vagin aplicant aniran acompanyades de bombo i plateret per la premsa nacionalista espanyola, per tal de convertir-ho en un circ que distraurà l'atenció del públic: el nacionalisme Espanyol per un costat i el Català per l'altre, com en un partit de futbol d'aquests que agraden tant al personal i que serveixen per sedar a la majoria. El que passa és que ara les coces les donaran al nostre cervell i mentrestant ens pisparan la cartera. Però deixem això pel darrer punt.   
Amenaça laboral: La indústria en el país s'ha anat derivant cap al sector terciari, hi ha molta activitat empresarial totalment depenent del turisme i, per tant, tot aquest sector es veurà afectat sensiblement per la següent onada recessiva (ara, al 2012) i molt tocat en la tercera (aquesta esperem que arribi cap al 2013 o al 2014). De fet el sector 'alimentació i begudes' és un dels tres més importants a Catalunya (segons l'informe de la Generalitat pel 2010): 'afecta a cooperatives agrícoles,  el transport i logística, però també serveis relacionats amb el manteniment i la reparació dels equipaments, gestió, traçabilitat dels productes, seguiment de la qualitat, així com tots els llocs de treball vinculats a la distribució (comerç a l’engròs i al detall). Segons dades de l’Encuesta Industrial de Empresas (EIE, 2009)1, aquest sector està format per quasi 2.800 establiments i ocupa gairebé 77.000 persones a Catalunya, cosa que el converteix en el sector més gran'. Per altra banda hi ha una tradició industrial, tot i que afeblida en les darreres dècades, que haurà de reconvertir-se com pugui (en els altres dos grans sectors: fabricació de productes metàl·lics i químic). Un altre gran problema és que la població de Catalunya és, en un percentatge molt alt, urbana. Fora de la gran metròpoli de Barcelona i el seu cinturó, tenim ciutats mitjanes que, lluny d'estar preparades per ser resilients, tenen un disseny i una infraestructura que les fa molt fràgils a un nivell de desocupació elevat i a una amenaça, cada cop més certa, de tallades en els subministraments exteriors (elèctric, de mercaderies processades industrialment, de productes alimentaris i sanitaris, etc.)  i, sobretot, a un encariment dels combustibles. És a dir, els nuclis urbans són prou grans per ser ciutats però han perdut moltes de les característiques que afavoreixen els petits nuclis rurals. Pensem que fora de l'àrea metropolitana, el cotxe, per la gran majoria de la població, s'ha convertit en 'una necessitat' degut a la falta d'infraestructures de transport públic urbà i inter-urbà eficients, econòmiques i realment adaptades a les necessitats de la població.
Amenaça psicològica: Afegides a les amenaces del post anterior cal que mencioni les relacionades amb la tensió existent entre Catalunya i Espanya històricament, això afegeix, si voleu, un punt més en la capacitat per fer-nos posar en aquest estat estressat que ens indueix a cercar sortides fàcils (fins ara, és clar) com és el consum exagerat a nivell individual. Des del punt de vista de la manipulació, aquesta tensió obre un espectre ampli per fomentar la divisió social, com ja apunta maneres el nou govern de l'estat tocant temes delicats com el de la llengua. És clar, cal pensar que aquest temes no-econòmics són els que, en aquesta crisi, preocupen a la gent... a no, que això només es diu quan s'ha intentat proposar alguna tímida mesura per evitar que la llengua en la que escric acabi amb el mateix estatus que el llatí.  Doncs bé, no crec que realment la qüestió sigui que els preocupi el tema lingüístic a curt termini (de fet saben que la llengua de Llull no té cap possibilitat de sobreviure una generació més; això si seguissim amb el BAU fins a la següent generació, cosa que...) el que tenim és una excusa perfecta per esvalotar el galliner quan els convingui introduir, per la porta del darrere, alguna mesura que 'ens pispi la cartera' com he dit abans, durant el 'partit'.  No vull que se'm malinterpreti, no penso que no s'hagi de fer res per evitar aquesta deriva recentralitzadora de l'estat que, recordem-ho, va en contra de la localització i la resiliència. Només dic que aquesta 'disputa' aparent (perquè des de Catalunya no es farà res per evitar aquesta deriva) és i serà completament estèril al nivell en el que se l'enfoca i, sinó, em remeto als darrers 20 anys de govern de la Generalitat: el que hem fet a nivell nacional (en el sentit de la llengua i la cultura pròpies i integració i cohesió social) només és retrocedir, sé que hauria de documentar amb dades més precises el que estic dient i, en un post posterior ho faré, ara seria massa llarg i digressiu. Doncs bé, finalment dir que el més preocupant per a mi, és que la preparació de les generacions més joves per afrontar el que vindrà tendeix a zero. Amb això no vull dir que no hi hagi gent preparada, estic parlant de tendències. I dic això quan en tinc alguna experiència com a docent a la universitat. L'actitud general vers l'educació és intrumentalitzar el 'saber' per acabar no volent saber, sinó tenir un títol, però la cosa no acaba aquí, hi ha una falta de valoració i de respecte per l'experiència i el que pot aportar un docent, no només a nivell de l'alumnat sinó a nivell social (i als fets em remeto). Això no és sinó un signe, preocupant, d'haver arribat també a un altre pic.  En fi, ja veiem doncs que no tenim des del punt de vista educatiu unes generacions joves que tinguin (de forma general) un sentit crític i una independència i responsabilitat per analitzar amb maduresa els problemes i trobar possibles solucions o, en el seu defecte, l'opció menys perjudicial per la societat o el col·lectiu.
Bé, acabo aquesta sèrie de posts d'anàlisi de la situació i de les amenaces per seguir, en el següent post, amb quines febleses tenen aquestes amenaces i aportar una mica d'esperança en aquest panorama.
Continuarà,
SZD