...i final: Un nou paradigma.

     Poble de Davos als Alps Suïssos 
     (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Luftbild_Davos.jpg)


Benvolguts/des lectors/es,
Així com el post anterior (i bessó d'aquest) començava amb una referència a una pel·lícula, en aquest, m'agradaria començar fent referència a un llibre: La Muntanya Màgica, de Thomas Mann, considerada una de les millors obres de la literatura alemanya. Per qui no l'hagi llegida, aquesta novel·la ens explica les vivències d'un jove en un sanatori als Alps. La història, tant per l'època en la qual transcorren els fets (el tombant del segle XIX al XX: un temps de canvi i incertesa per l'esgotament d'un model de societat i la transició cap a un altre) com per l'evolució vivencial del personatge a nivell individual, té una actualitat esfereïdora. És clar que, com tota obra artística, presenta múltiples aspectes i dóna lloc a moltes interpretacions. Un dels aspectes per a mi interessants és com Hans Castorp (el protagonista) afronta la incertesa que té a nivell individual: un jove que té tota una vida per davant amb una carrera prometedora i, just al punt de començar-la, es retira a un sanatori per 'curar-se' de la patologia que l'afecta, buscant, en aquest retir, el coneixement (aportat per dos mentors: un maçó i un jesuïta). La història vivencial del protagonista vol ser un microcosmos que reflecteixi la incertesa de la societat burgesa de l'època, i com aquesta societat es debat entre la visió aportada per l'humanisme i la reafirmació de l'antic règim com a sistema vàlid fins al moment. L'evolució d'aquest conflicte donarà lloc a la primera gran guerra mundial, la qual marca, precisament, el final de la història. Estem actualment, en un estat semblant, al tombant d'un segle i en un canvi de paradigma: com a petit-burgesos de l'època, tots tenim alguna cosa d'aquest Hans Castorp de'n Thomas Mann. La Muntanya Màgica ens endinsa en els clarobscurs de la natura humana, com tota obra d'art genial, i ens aporta una excursió necessària a d'altres temps convulsos, però, el més important: ens il·lumina en un camí i una actitud molt actual. Ens dóna, potser, algunes actituds per contraposar a les idees comunament acceptades que mantenen el paradigma actual, ja esgotat. Inspirant-me doncs en el llibre, us proposo quatre costats, podríem anomenar-los quatre punts cardinals, per orientar-nos en aquest viatge cap al futur i contraposar-los a les quatre idees o conceptes en els que es fonamenta el paradigma actual. Aquests quatre punts només pretenen servir de brúixola opcional en el cas d'haver de navegar en mars desconeguts i especialment inhòspits.



Acceptar el col·lapse. És cert que la situació cada cop ens la plantegen més negra, més pèssima i sense sortida. Però pels que, precisament, sabem quin és el missatge que dóna l'antic paradigma i quina serà l'evolució d'aquest missatge, hem d'entendre que sempre que un model s'ha esgotat hi ha hagut un cert col·lapse i que aquest és necessari per impulsar els canvis. Repeteixo, un cert grau de col·lapse és necessari i inevitable, els éssers humans només ens movem davant de l'abisme, és llavors quan començarà el canvi. El col·lapse es dóna quan el paradigma conceptual que fèiem servir ja no ens és útil, però aquí hi ha un punt important a tenir en compte, els models de col·lapse (com el de l'Orlov) estan bàsicament conduïts per crisis de confiança en certes estructures, i aquesta confiança es va perdent, progressivament, d'escala gran (l'estat) a la més propera a l'individu (la família). Acceptar el col·lapse sense dramatismes vol dir entendre que la màquina de la propaganda ens envia el missatge de que el canvi de paradigma és un viatge cap al caos: 'fora del sistema no hi ha res'. I tots sabem que això no és així. Precisament el model de l'Orlov indica que hi ha múltiples estadis abans d'arribar al 'caos' que ens proposa el sistema com alternativa al paradigma actual. Per tant, hem de tenir clar que, tot i que incert, el camí existeix i depèn precisament de nosaltres com el fem, la incertesa ens pot aportar molt, perquè a part de la falta de seguretat que pot arribar a bloquejar-nos, també és cert que la incertesa ens dóna més possibilitats. El canvi i, per tant, el col·lapse, serà sobre tot un camí de pèrdua progressiva de confiança en tot allò que representava l'antic model. Però aquesta pèrdua de confiança que sorgirà com a reacció a un model obsolet no s'ha de traslladar a refusar tot el que vingui del passat. 

Per anar transitant el camí cap al nou paradigma, cal aprofitar tot el que puguem de l'antic paradigma. I amb això cal anar al següent punt.



Tenir confiança. Justament el paradigma actual ha sembrat la llavor de la desconfiança en nosaltres mateixos, o en l'acció social i els moviments ciutadans, intentant, d'aquesta manera desactivar-los. Quan dic tenir confiança no parlo de repetir la típica frase: 'durant la història, la humanitat ha passat per molts tràngols i se n'ha acabat sortint, per tant ara també ho farà'. Aquest reduccionisme no té en compte l'individu ni la col·lectivitat de petita escala, esborra el patiment individual en benefici d'una imatge de progrés i superació, al meu entendre, totalment falsa. La idea de la confiança, en l'antic paradigma, estava basada en la idea de progrés que, com ja vam veure, era falsa: la societat ha 'progressat' incrementant les desigualtats i obviant-les sobre tot en el primer món, això és progrés? No, des del meu punt de vista. Però és que ara que els recursos minven aquestes desigualtats que havíem foragitat del nostre entorn immediat ens tornen com una immensa bufetada. No, tenir confiança implica confiar en les nostres possibilitats individuals i col·lectives, implica reconèixer que tenim un coneixement del món que utilitzarem quan la necessitat arribi, per adaptar-nos a la incertesa i al desànim. Confiar implicarà necessàriament confiar en els altres, però no fer-ho d'una manera indiscriminada, sinó amb criteri, i segons unes noves regles del joc que aniran posant-se de manifest com més es degradi la situació actual.



Pensar en local. Això significa localitat en l'espai (el nostre entorn immediat) i en el temps. Pel que fa a la localitat espacial el paradigma actual ha proposat un món on, amb la globalització, ha primat l'homogeneïtzació a tots els nivells, transformant la riquesa social, cultural i ecològica, en un món que els físics anomenaríem invariant d'escala. És a dir el que servia en un lloc volia aplicar-se en un altre. Això ha aconseguit escampar certs valors, però també ha creat moltes mancances, senzillament perquè la natura, amb tota la seva complexitat no sol ser invariant d'escala (o almenys, no per tot). Tot i saber-ho (o sense ser-ne del tot conscients) hem convertit la peculiaritat en anècdota, transformant la Terra en un immens parc temàtic. I ara que ens n'adonem que la cosa no anava per aquí, justament ara, tenim l'oportunitat d'utilitzar la informació i el coneixement adquirit amb aquesta explosió uniformitzadora, aquesta màquina globalitzadora necessitava conèixer el món 'per transformar-lo'. Ara sabem que necessitem conèixer el món, però per adaptar-nos-hi millor. I aquí és on entra el concepte d'escalabilitat: si la realitat té múltiples escales, patrons i dimensions, decididament és molt agosarat (sinó una quimera) pretendre mantenir el paradigma homogeneïtzador des de baix: el que funciona per una comunitat petita, un veïnat o un poble, no funcionarà a escala estatal o continental. Pensar en local implica acceptar que la diferència ens marca els límits i que no tot és exportable a qualsevol lloc de la mateixa manera. Pensar en local implicarà trobar solucions a problemes concrets en llocs concrets i això voldrà dir dosis altes de creativitat i saber fer, acceptant realment les dificultats com a reptes.
Pel que fa a la localitat en el temps, ja ho he comentat en d'altres ocasions, hem d'evitar, de moment, projectar-nos en el futur. A mesura que la incertesa creixi amb el col·lapse, la boira en l'horitzó s'anirà fent cada cop més espessa i més propera. Per tant, què ens queda? Ancorar-nos en el present, tenir algunes mesures de contingència per situacions d'emergència, però intentar cada cop més viatjar al més lleugers possible. Ho repeteixo, no ens serveix aprendre Permacultura sinó ens agrada el camp, no podem forçar-nos a fer allò que en aquest mateix present no ens aporti alguna cosa. La resposta al paradigma actual és aportar la nostra creativitat per adaptar-nos a la transició però sense projectar-nos excessivament cap al futur, gaudir del camí, podríem dir.



Consciència holística. Som part d'un tot i com a part no som propietaris de res. Per tant, ens hem d'integrar en un sistema més gran amb una actitud que, si volem posar-li un nom, podríem anomenar d'humilitat, que no vol dir sentir-nos insignificants. El paradigma actual juga al tot o res: 'o som els amos del món, o som totalment prescindibles', com a part de la biosfera juguem un paper i hem de jugar-lo de la millor manera per mantenir-ne l'equilibri. Aquest equilibri cal que sigui el que s'anomena un equilibri dinàmic, és a dir, adaptant-se als canvis de l'entorn, un equilibri que no alteri (transformi, utilitzi, manipuli) significativament la resta de la biosfera o del planeta per la nostra acció directa. Tornem, a partir d'aquí, a anar a un punt anterior, per actuar amb equilibri cal conèixer, però si coneixem amb la voluntat d'adaptar-nos al sistema aquest coneixement adquirirà una altra dimensió i direcció. Per a mi aquesta consciència ens fa sortir de la immaduresa social en la que estem instal·lats: pensem que estem per sobre de la natura, que la dominem, que el planeta és nostre i que, per tant, és una joguina que podrem adaptar al nostre gust, tant, que al final creem un món artificial per viure-hi i treballar-hi fins al punt de voler fugir a la natura per descansar o per anar de vacances (quina ironia).

Dins d'aquesta consciència holística cal que tinguem ben present que vivim en un univers en constant degradació, segons el segon principi de la termodinàmica, el nostre món i el temps en que vivim és un oasi dins la tendència universal al desordre (increment d'entropia). Fixem-nos que aquest concepte, tant clar en l'intel·lecte dels físics, va contra el paradigma del progrés, que ja vam comentar, però és que aparentment, va contra l'evolució mateixa, només aparentment, és clar. La vida a la Terra és un oasi i una peculiaritat extraordinària en l'univers, una anomalia en la tendència general a la degradació, i els humans en formem part. És a dir, que tot i que la tendència de l'univers és la degradació, la vida, la biosfera en el seu conjunt, com a oasi reverteix en part (i amb un cert cost) aquesta tendència i el nostre paper, com a part de la biosfera és, precisament seguir la tendència de la biosfera en creació de diversitat biològica, no en la seva destrucció. L'opció fàcil és seguir la tendència termodinàmica, però això no ens duu a l'equilibri. Voler assolir l'equilibri ens porta a deixar de comportar-nos com un cultiu de bacteris en una proveta, per començar a retornar als nostres origens, centúries abans, quan en certa manera, l'home era més conscient dels seus límits.

Finalment, m'agradaria comentar que si hi para atenció, benvolgut/da lector/a, aquests idees base que podem utilitzar com a guia, no són res més que una recepta, com qualsevol altra, contra un estat mental altament emocional. No estic dient aquí que hàgim de reprimir les emocions. La part emocional juga un paper essencial en el comportament i en la presa de decisions (per a qui l'interessi el tema que llegeixi an Damasio) i precisament per això, hem de mirar de tenir, pels temps que venen, un estat emocional-sentimental-intel·lectual al més equilibrat possible i això suposa, per descomptat, impedir que la part emocional ho controli tot i anul·li la part racional. Pensem que la tasca dels mitjans de comunicació de masses és precisament produir un estat anímic desequilibrat, perquè això ens converteix en individus més manipulables. I és en els estats d'ànim amb forta component emocional i baixa racionalitat on podem detectar que la influència de l'entorn ens ha començat a afectar de manera important. El desànim i la depressió són comprensibles fins a cert punt, però en cap cas són un estat que pugui perllongar-se excessivament, precisament pel fet de que com a integrants de la societat que estem més alerta del problema que ens afecta, no ens podem permetre aquest luxe. Hem de canviar, com va fer en Hans Castorp a la Muntanya Màgica, utilitzant tot el coneixement i la saviesa que hem arribat a acumular i que tenim al nostre abast fàcilment; i, sobretot, hem de retornar al punt d'esperança i confinança en les nostres possibilitats per tirar endavant. Ras i curt, hem de madurar molt més com a societat i com a individus.
Salutacions,
SZD

Inici (Inception)...

  (http://ubuntulife.wordpress.com/2010/08/06/inception-origen-wallpaper)

Benvolguts/des lectors/es,
Avui m'agradaria començar aquest post parlant d'una pel·lícula: 'Inception' (Origen, en la versió doblada a l'espanyol). La història que ens explica aquesta pel·lícula es basa en la possibilitat d'implantar una idea (en principi, externa a l'individu) en la ment d'algú, aquesta idea en la ment d'un personatge important, arribarà a produir tot un seguit de decisions que el portin a unes conseqüències que d'altra manera no s'haguessin produït. En el cas de la pel·lícula es vol implantar una idea al propietari d'una multinacional perquè acabi dividint la seva empresa; l'acció de la pel·lícula transcorre en part en el misteriós món oníric què és on es vol implantar la idea en qüestió; el fil argumental s'arrodoneix presentant certes paradoxes sobre la consciència de l'estat de vigília i el somni, les implicacions de les quals, donarien per tot un altre post. Bé, això és l'argument d'una pel·lícula, és clar i, per tant, queda molt lluny de la realitat però, quant lluny està aquesta història de la realitat? Pensem-hi, trencar el paradigma actual és trencar també, i sobretot, amb el que considerem com a veritats indiscutibles, aquelles idees en les que tenim fe, que ens han acompanyat durant molt de temps (de fet, tota la vida). Sabem que així com siguin les nostres creences (i amb això vull dir les nostres idees inqüestionables) així actuarem en conseqüència. Atenció, no estic dient ara que estem tots posats en una immensa secta que ens renta el cervell per creure en el que acabem creient... o si? bé, potser abans de fer segons quines afirmacions valdria la pena que veiéssim quines idees tenim implantades i que acceptem de manera inqüestionable per, després de fer una revisió crítica, només després, benvolguts lectors, intentar respondre a aquesta pregunta.



Idea de progrés. Aquesta idea podríem dir que és al moll de l'os de la nostra societat, bombardejada contínuament des de mitjans publicitaris i periodístics, afecta a tots els àmbits: polític, social, econòmic, esportiu... Posaré un exemple d'actualitat, en el qual la crítica al 'sistema' s'efectua en superfície, però no en el fons perquè, atacar el fons, és atacar la idea de progrés i això, benvolguts lectors, és un mantra sagrat. Hores d'ara tothom critica la corrupció a nivell polític, xacra execrable de la nostra societat, davant d'això, s'ha posat de moda dir que clar, a la cosa pública es cobra poc i que això dóna lloc a la corrupció. I no, senyors no, el problema està en com comparem. Pregunto: és honest, ètic, lògic, que una persona cobri 10000 (deu mil!) vegades més que el salari mínim interprofessional? Doncs senyors facin una llista, i comencin per futbolistes, corredors de curses de cotxes, etc., que ningú qüestiona, ningú, a la majoria que critica la corrupció en la política i en la banca li sembla perfecte que es paguin uns salaris desproporcionadament grans al seu futbolista o equip preferit. Incloguin en aquesta llista també directius i banquers i critiquin senyors, critiquin, però si-us-plau, no oblidin que la corrupció en gran part ve de la injustícia social que genera el fet d'acceptar aquestes desigualtats, pensant, en el més profund del nostre inconscient, que a nosaltres també ens agradaria arribar a progressar com aquests que estan a dalt i cobren el que cobren. Però clar, això és virtualment impossible. A més, és immoral: que algú m'expliqui quin valor afegit a la societat aporta un sol individu, fent el que sigui (en particular, donar coces a una pilota) per tenir un nivell de vida deu mil vegades superior al de la mitjana. Aquí no pretenc dir que hi hagi d'haver una societat igualitària cent per cent, diferencies n'hi poden haver, però la qüestió és cal que siguin tant grans? Aporta alguna cosa que ho siguin, a part del malbaratament de recursos? Penso que no té cap mena de sentit, és un altre impossible. I clar, hem de ser conscients que l'absurditat de sous per dalt crea empobriment per baix, senzillament perquè el món és finit i, recordo, ja hem topat contra aquesta finitud. Potser això en l'època del creixement no és feia palès, però ara, senyores i senyors ara, estem topant contra els límits.


Idea del materialisme. Hem arribat a transformar la societat en un zombi que només s'alimenta dels diners. Tot es valora segons la contrapart monetària. En gran part, el prestigi social que es ven als mass-media, és tal que, com deia la cançoneta: 'tanto tienes, tanto vales'. Bé, potser ho podríem amanir, poc, amb que també es valora un cert coneixement (saber guanyar diners d'alguna manera, sigui la que sigui, encara que sigui no fent res, ja m'entenen, això val, per exemple, per sortir en programes de televisió a fer el gandul tancat en una casa amb d'altres dropos i per aquest simple fet tenir la vida solucionada a partir de llavors). I clar, el problema ve quan un es queda sense feina (i sense diners) i la capacitat que té aquesta persona per guanyar diners amb el que sap fer i ha fet tota la vida, tendeix a zero, què passa? Com que hem basat la nostra societat en el valor material, doncs en una societat en crisi (falta de diners i falta de feina) aquesta persona socialment deix de ser persona, per convertir-se en quelcom indefinit que, evidentment, no entra dins els esquemes de la societat materialista, en el millor dels casos, i en el pitjor doncs per a molts (dels que estan a la franja superior econòmicament i, per això mateix, es creuen superiors) són una càrrega social (i si no preguntin-li a determinada diputada espanyola amb el seu famós 'que se jodan' quan van aprovar mesures restrictives pel que fa a la gent més desafavorida, aquesta senyora segueix en el seu lloc, tot i que ha insultat al poble que, teoricament, representa).


Idea de la seguretat, de la certesa. Societat del benestar implica societat de la seguretat. Seguretat que demà menjaré, tindré una casa, una feina que a ser possible m'aporti molts diners, seguretat de que si tinc qualsevol problema de salut el podré resoldre satisfactòriament, seguretat de que tindré seguretat física i que puc anar pel carrer sense que vingui algú i em robi o em pegui o em mati, és a dir, seguretat de tenir seguretat, seguretat de que demà farà sol quan m'han dit que faria sol, seguretat de que si faig el que m'han dit que havia de fer per tenir una vida tranquil·la doncs llavors la tindré, seguretat de que el món és el que és: totalment predictible i fàcilment manejable. Doncs no, el món no és així, és incert i té un alt grau d'impredictibilitat, però clar si acceptem això llavors, llavors... què passa amb les dues idees anteriors? Efectivament! Se'n van en orris. Per tant hem de negar que hi ha molta incertesa en aquest món. Com ho fem? Això ja és una altra història, però resulta que a mesura que arribem als límits del sistema la incertesa creix: no se si tindré feina en el futur, per tant no se si tindré diners per viure, i per tant la vida que m'havia cregut que era inqüestionablement segura i certa, deixa de ser-ho. Què passa llavors: pànic! I el pànic genera ràbia i la ràbia no exterioritzada pot arribar a portar a la frustració. I per aquí no van les coses, per molt que d'entrada trobem justificat enfadar-nos amb la injustícia. Perquè, benvolguts lectors, tant la por com la ràbia no serveixen per construir i, per tant, no ens portaran a un futur que ens ajudi a adaptar-nos a aquesta incertesa, sense negar-la.


Idea d'infinitud. Sense la percepció de la realitat del món i els seus límits hem creat una societat totalment immadura, com un nen o un adolescent, que tenen una visió del món que no es correspon amb les limitacions reals, tant socials com físiques, i amb una nul·la consciència de la finitud de la vida i de les conseqüències, de vegades totalment inesperades, de certes accions. El paroxisme d'aquesta idea s'expressa en la visió que té del món l'economia tradicional, amb la hipòtesi implícita de creixement infinit. Aquest rebuig al final, té múltiples formes, la més comú és projectar el final prou lluny com per a que quedi fora de la influència del present. Per exemple: 'el Peak Oil és cert, clar, però encara queda molt per arribar-hi, segurament 20 o 30 anys', o bé, 'el tema de la fam al món és preocupant, evidentment, i hem de fer el possible per anar solucionant-lo de manera progressiva'. Tant un cas com l'altre són exemples de projecció en el futur de solucions que no volem afrontar ara, perquè implicarien que hem de posar un final a una manera de fer, i acceptar el final implicaria qüestionar la idea de progrés i la idea del materialisme, que, com ja hem vist, són la base del nostre sistema de creences. Perquè rebutgem un final? Aquest és un bon punt, penso que el rebutgem perquè la idea de final ens obliga a aterrar i mirar-nos el món des d'una perspectiva diferent del que ens han ensenyat (alliçonat, obligat?) a veure'l. Pensem-hi, com afronta la nostra societat la mort? (de fet és un final, el darrer final). Penso que l'afronta des d'una perspectiva totalment immadura, com un nen quan no vol sentir una cosa (es tapa les oïdes i es posa a cantar): evasió. Com afrontem el final de la nostra era, de la nostra societat i del paradigma que la sustenta? Evadint-nos. Ep! És una reacció ben humana, i crec que fins a cert punt necessària, l'evasió, el que ja no veig tant necessari és instal·lar-nos-hi i acceptar-la sense crítica.



Per tant, quan alguna vegada ens agafa 'un atac de realitat' (com deia una amiga) i ens qüestionem el que fem, com ho fem i si fem el que podem, crec que un primer pas pot ser preguntar-nos: Fins a quin punt estem dintre del paradigma mental del BAU? Aquesta és una pregunta que, amablement i honesta ens hem d'anar fent, per veure en quin punt del camí estem, perquè donat l'incessant bombardeig i insistència dels mitjans i de la societat en el BAU, cal que prenguem una certa distància. Aquesta distància ens ajudarà a no rodolar avall en la pendent de l'Oil Crash. El col·lapse bàsicament, comença amb el trencament de la confiança en el que crèiem abans com a segur, preparar-nos-hi, prenent distància de la porqueria amb que, cada cop més, els mass-media ens alimenten mentalment, ens ajudarà a afrontar el futur d'una forma molt més serena, amb més possibilitats de les que tindrem si ens deixem emportar per la deriva actual i futura de pessimisme i depressió.
Ens cal treballar des d'ara mateix per preparar-nos mentalment per al futur immediat.
Salutacions,
SZD

Les dues vies per fer front al col·lapse (per Paul Chefurka)

Benvolguts/des lectors/es,
Aquest post vol anar una mica més profundament en els aspectes psicològics i personals de l'Oil Crash i la crisi energètica. De fet, en alguns posts, ja fa algun temps, vaig fer una mica de recull d'impressions  d'aspectes psicològics del material que hi ha per la web sobre com afrontar el col·lapse. Així doncs, seguint en aquella línia i com que hi ha persones més sàvies que jo en aquests assumptes, us tradueixo aquí un escrit de'n Paul Chefurka. Per a mi ha estat una visio íntima i personal del que experimentem els que anem transitant aquest camí, i com a tal la valoro i agraeixo que comparteixi els seus pensaments amb nosaltres. Aquest escrit doncs, tracta de com afrontar, segons ell, el que podríem dir que és un problema estructural total del món en el que vivim, aquest problema emergeix en forma de diferents crisis (tal com vaig apuntar en les primeres entrades d'aquest bloc) i ens afecta de diferents maneres tant a nivell individual, com col·lectiu.
Salutacions,
SZD

(http://www.paulchefurka.ca/)

Durant els últims sis anys aquest lloc web m'ha servit de 'bloc de notes de l'explorador'. Aquí es documenta, amb una veu molt personal, el meu viatge de descobriment a través dels mons de l'energia, l'ecologia, l'economia i la cultura humana. Es descriu el meu punt de vista sobre el poc reconegut, àmpliament incomprès i potencialment tràgic procés que enfronta la humanitat, com a resultat de la nostra negativa a acceptar els límits de les nostres activitats o aspiracions.

Ja no veig cap punt per seleccionar dels aspectes individuals de l'experiència humana per una atenció especial o per una crítica. El creixement demogràfic, el canvi climàtic, el corporativisme global, la contaminació química, l'esgotament de recursos, l'extinció d'espècies, la sobrepesca i acidificació dels oceans, la inestabilitat financera global, les creixents desigualtats socials i les injustícies són mers símptomes d'un sistema que ha estat fora de control durant segles (malgrat els nostros seriosos intents de convèncer-nos a nosaltres mateixos d'una altra manera), no ens queda cap opció - o potser mai vam tenir una altra opció – que seguir, aguantar el xàfec i deixar que l'excés humà es corregeixi sol, com passa sempre.

El raig de llum que veig és que totes les pressions que vénen d'aquest procés de correcció poden ser útils agullons cap a l'auto-desenvolupament personal. "En tots els assumptes, esforcem-nos per fer la feina correctament." Què significa això per a cada un de nosaltres? Què significa viure amb atenció, enmig de la voràgine, què requereix de nosaltres en termes de creixement personal, en el desenvolupament de la saviesa i el coneixement d'un mateix? Com pot cada un de nosaltres resoldre la nostra alienació – cadascun dels aspectes d'alienació de les nostres societats, de la naturalesa, del nostre propi lloc en l'univers? Com podem trobar les reconnexions que són essencials si hem de sortir d'aquesta tumultuosa adolescència per entrar en l'edat adulta individual i col·lectiva? Aquestes són preguntes profundes per temps foscos.

Pujant l'escala de la Consciència

Quan es tracta de la comprensió de l'actual crisi global, cada un de nosaltres sembla encaixar en algun lloc al llarg d'un continu de consciència que es pot dividir en cinc etapes:

Mortalment adormit. En aquesta etapa no sembla haver-hi problemes fonamentals, només algunes deficiències en l'organització humana, la conducta i la moralitat que es poden resoldre amb la deguda atenció a l'elaboració de normes. Les persones en aquesta etapa tendeixen a viure les seves vides amb alegria, amb ocasionals esclats d'enuig en el moment de les eleccions o de les estacions trimestrals de guanys corporatius.

Consciència d'un problema fonamental. Tant si es tracta del canvi climàtic, la superpoblació, el pic del petroli, la contaminació química, la sobre-pesca, la pèrdua de biodiversitat, el corporativisme, la inestabilitat econòmica o la injustícia sociopolítica, en aquest cas, un problema sembla atraure l'atenció del tot. Les persones en aquesta etapa tendeixen a ser activistes apassionades per la causa triada. Tendeixen a ser molt actives sobre el seu problema personal, i cegues a qualsevol altre.

Consciència de molts problemes. Tant aviat com a la gent se li fa més evident l'existència de diferents dominis, la consciència de la complexitat comença a créixer. En aquest punt una persona es preocupa per la priorització dels problemes en termes de la seva immediatesa i el grau d'impacte. Les persones en aquesta etapa es poden tornar reticents a reconèixer nous problemes - per exemple, algú que està compromès amb la lluita per la justícia social i contra el canvi climàtic no pot reconèixer el problema de l'esgotament dels recursos. Poden sentir que l'espai del problema que han triat es prou complex, i l'addició de qualsevol nova preocupació només contribuirà a diluir l'esforç que s'ha de centrar en la solució de la "màxima prioritat".

Consciència de les interconnexions entre els molts problemes. La comprensió que una solució en un domini pot empitjorar el problema d'un altre, marca l'inici d'un nivell de pensament del sistema a gran escala. També marca la transició de pensar en la situació en termes d'un conjunt de problemes a pensar-hi en termes d'un paradigma. En aquest punt, la possibilitat que no pot haver-hi una solució comença a manifestar-se.

Les persones que arriben a aquesta etapa tendeixen a tancar-se en petits cercles de gent amb idees afins per tal d'intercanviar punts de vista i aprofundir la seva comprensió del que està passant. Aquests cercles són necessàriament petits, degut tant a la profunditat d'exploració requerida en aquest diàleg personal com també perquè, simplement, no hi ha moltes persones que han arribat a aquest nivell d'enteniment.

La consciència que la situació abasta tots els aspectes de la vida. Això inclou tot el que fem, com ho fem, les nostres relacions amb els altres, així com el nostre tractament de la resta de la biosfera i el planeta físic. Amb aquesta realització, les comportes s'obren i no hi ha problema que estigui exempt de consideració o acceptació. El mateix concepte d'una "solució" es atravessat, i es deixa de costat com una pèrdua de temps.

Per als que arriben a l'etapa 5 hi ha un risc real de caure en la depressió. Al cap i a la fi, hem après al llarg de les nostres vides que la nostra esperança per al futur rau en la nostra capacitat per resoldre problemes en l'actualitat. Quan cap intel·ligència humana sembla capaç de resoldre el nostre problema, la possibilitat d'esperança es pot esvair com la llum de la flama d'una espelma, per ser reemplaçada per la foscor asfixiant de la desesperació.

Com actuem davant la desesperació és, per descomptat, profundament personal, però em sembla que hi ha dues vies generals per reconciliar-se amb la situació. Aquestes no són mútuament excloents, i la majoria de nosaltres funciona amb alguna combinació de les dues. Les identifico aquí com tendències generals, ja que la gent sembla interessar-se més per l'una o l'altra. Les anomeno el camí exterior i el camí interior.

Si un s'inclina a triar el camí exterior, es preocupa sobre l'adaptació i la resiliència local en el primer pla, com s'exemplifica a la Xarxa de Transició i el Moviment de Permacultura. Per a aquells en el camí exterior, el desenvolupament comunitari i les iniciatives locals de sostenibilitat tindran un gran atractiu. Organitzar partits polítics sembla ser menys atractiu per a les persones en aquesta etapa. La política és vista com a part del problema, o potser és només vista com una pèrdua de temps quan la veritable acció es durà a terme a nivell local.

Si un se sent inclinat a triar el camí exterior, ja sigui per temperament o circumstàncies, el camí interior disposa del seu propi conjunt d'atractius.

Escollir el camí interior implica tornar a emmarcar el problema en termes de consciència, d'autoconsciència i/o algun tipus de percepció transcendent. Per a algú en aquest camí, aquest és un intent de manifestar el missatge de Gandhi, "Converteix-te en el canvi que vols veure al món", a nivell més profundament personal. Aquest missatge es pot expressar de manera semblant referint-se a l'antiga dita hermètica: "Així com és a dalt, és a baix". O, en llenguatge senzill, "Per curar el món, primer comença per curar-te a tu mateix."

No obstant això, el camí interior no implica un "refugi en la religió". La majoria de les persones que he conegut i que han optat per un camí interior tenen una afinitat tant baixa per la religió tradicional com les seves contraparts al camí exterior la tenen per a la política tradicional. La religió organitzada és generalment vista com una part del problema en lloc d'una resposta vàlida a aquest. Els que han arribat a aquest punt no tenen interès en amagar o alleujar la dolorosa veritat, sinó que volen crear un context coherent personal per a això. L'espiritualitat personal d'un o altre tipus sovint funciona, però poques vegades ho fa la religió organitzada.

Val la pena esmentar que també hi ha la possibilitat d'una seriosa dificultat personal en aquest punt. Si algú no pot escollir un camí exterior per les raons que sigui, i és també resistent a la idea del creixement interior i l'espiritualitat com una resposta a la crisi de tot el planeta, llavors estarà realment en un compromís. Hi ha poques altres portes fora d'aquestes, excepte caure en la profunditat de la desesperació. Si un roman atrapat aquí durant un llarg període de temps, la vida pot començar a semblar molt ombrívola, i la violència en contra del món o contra un mateix pot començar a semblar una opció raonable. Mantingueu-vos vigilants sobre el vostre propi progrés, i si trobeu algú que es trobi en aquest estat, si us plau, oferiu-li suport escoltant-lo.

A partir de les meves observacions, cada etapa successiva d'aquestes cinc, conté aproximadament una desena part de la gent que hi ha en l'etapa anterior. Així que, encara que potser el 90% de la humanitat estigui en l'etapa 1, menys d'una persona de cada deu mil, estarà en l'etapa 5 (i cap d'ells és probable que siguin polítics). El nombre dels que han triat el camí interior a l'etapa 5 també sembla un ordre de magnitud menor que el nombre dels que estan en el camí exterior.

Jo he triat el camí interior com la meva resposta a l'etapa 5, la consciència. Funciona bé per a mi, però per navegar aquest imminent canvi, transició, metamorfosi (digueu-li com vulgueu), caldrà que tots nosaltres - no importa els camins elegits - cooperem en la presa de decisions encertades en els moments difícils.

Els meus millors desitjos per a un llarg viatge, emocionant i satisfactori.

Bodhi Paul Chefurka

19 octubre 2012

El retorn a l'equilibri (ressenya)

(http://www.joeseigenthaler.com/Equilibrium.html)

Benvolgut/des lectors/es,

En aquest, el primer post de l'any, vull fer una ressenya del que és, al meu entendre, un treball remarcable i que teniu disponible en format digital: El retorn a l'equilibri, de'n Quim Nogueras (també n'hi ha versió en espanyol). El treball no és molt llarg, per tant no en faré una ressenya gaire llarga per deixar-vos temps per a llegir-vos el document. M'agradaria, això sí, emfatitzar dos aspectes del treball.

El primer aspecte és l'actitud amb que aborda el problema que patim i patirem, i en part objecte d'aquest bloc: la crisi de recursos materials i, en particular, l'energètica, i el canvi climàtic. Aquesta actitud, totalment constructiva, parla d'aprendre dels errors comesos i, en conseqüència, donada la situació a la qual hem arribat, com adaptar-nos-hi. Per això ens planteja unes preguntes que fa que responguin especialistes sobre les diferents temàtiques a tractar. És a dir, en front de la degradació, construcció d'una altra realitat més d'acord amb el món físic en el que vivim.

El segon aspecte que vull emfatitzar és que ens ofereix opcions per a qui vulgui actuar en conseqüència i començar a aportar el seu gra de sorra. Les dues darreres aportacions i les conclusions, són interessants per la vessant pràctica i es centren a respondre la pregunta de: què hi puc fer jo?.

En fi, espero que a més de gaudir del document, us serveixi, amables lectors, per començar a fer canvis, o millorar-los, pels que ja estem fent alguna cosa per adaptar-nos a la incertesa futura.

Salutacions,

SZD

Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part V.

    (http://penigma.blogspot.com.es/2012/06/flag-day-is-today.html)

Benvolguts/des lectors/es,

Aquesta és la darrera part del relat de ficció que en John Michael Greer proposa com un escenari possible de col·lapse dels EUA. El que crida l'atenció és que tot i que els Estats Units tenen una forta tradició democràtica certs moviments colpistes són també considerats quan l'status quo es troba qüestionat i en perill. Caldria potser, després de tota aquesta sèrie, una reflexió sobre quina aplicabilitat podria tenir l'escenari proposat per l'autor a les nostres contrades. Espero que us sigui d'utilitat.

Salutacions,

SZD

Com pot passar, part cinc: Dissolució

El post d'aquesta setmana és l'última de les cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial nord-americà i col·lapse. A mesura que una nació en fallida i dividida, ensopega cap al seu destí, la pregunta que queda és si es pot recuperar alguna cosa de l'experiència americana.

John Michael Greer

******************

En qüestió d'hores, gràcies als mitjans de comunicació informant minut a minut des de St Louis, la notícia de la proposta de dissolució de la Unió va donar la volta al món. La reacció més comuna era descartar-ho com una broma de mal gust. Un comentarista va escriure que esperava que la broma podria, finalment, fer que la convenció entrés en raó. Alguns articles parlaven dels dos delegats que havien proposat la mesura, donant-los els seus primers quinze minuts de fama (aquest delegats van tornar a ser notícia dos anys més tard, amb motiu del seu casament) després, els mitjans de comunicació van tractar de passar al que consideraven notícies importants.

En els dies que van seguir, però, la proposta va cobrar vida pròpia. A tot el país, en els bars i sales d'estar i grange halls, la gent parlava molt poc de res més, les reunions públiques i les manifestacions van atreure a grans multituds, i amb cada dia que passava més gent recolzava la proposta. Mentrestant, el fòrum en línia creat per fer comentaris sobre els debats de la convenció es va col·lapsar tres vegades, inundat per missatges sobre la dissolució de la Unió. El 4 d'octubre, dia en què la proposta va ser programada per la votació a la convenció, els comentaris del fòrum anaven 10-1 a favor de la dissolució.

Els polítics i experts estaven descobrint amb horror allò que els observadors més perspicaços havien percebut molt abans: que els Estats Units feia temps que s'havia trencat culturalment, els estats romanien junts només pel poder del govern federal, que posava la desunió fora del seu abast. Ara, però, l'impensable era una opció. Cada regió va veure l'oportunitat d'aconseguir el que volia sense bregar amb els abismes culturals del país, els estats occidentals, en els què fins a un 90% de la terra era propietat del govern federal, i per tant, exempts d'impostos i drets estatals, van fer números i van veure la facilitat amb que podien equilibrar els seus pressupostos tant bon punt tots els béns arrels caiguessin a les seves mans, els polítics ambiciosos a nivell estatal van començar a somiar amb les principals noves nacions i amb la idea que hi havia en la ment de molts de sortir del deute massiu federal, pel simple fet de dissoldre el govern. Per a ells i per a molts altres nord-americans, la dissolució semblava oferir possibilitats enlluernadores, i pocs consideraven els grans desavantatges.

La nit del 3 d'octubre, els opositors de la mesura van fer comptes i van trobar que no tenien els vots per aturar-la. Les maniobres parlamentàries van mantenir l'esmena fora de la convenció el dia següent, però això va desencadenar una reacció popular que va convèncer fins i tot als observadors més optimistes que alguna cosa dràstica estava en marxa. Les votacions ja s'havien convocat per al 4, i van explotar en grandària a mesura que va córrer la veu que la votació s'havia retardat. A tot el país aquella nit, la multitud es va reunir cridant consignes. St Louis va veure una de les manifestacions més grans, amb multituds que marxaven cridant cap al centre de convencions durant més de tres hores. Els delegats van mirar el mar de gent i es van preguntar on acabaria tot allò.

La proposta de dissolució de la Unió finalment va arribar a una votació al dia 6. Tot i les súpliques apassionades dels opositors, es va aprovar per una àmplia majoria. Un altre votació abandonava l'esmena que hauria prohibit les lleis sense fons (en absència d'un govern federal, ja no hi havia cap raó per aquesta esmena) i una tercera votació va portar la convenció a la seva fi. En el moment en el que la maça del president va picar per finalitzar, la sala va esclatar en paraules d'enuig i en empentes de més d'un, però ja estava fet: el què seria, si s'aprovava, l'esmena 28 i última de la Constitució estava en curs cap a la part final de ratificació.

Ara la decisió del Congrés d'exigir que la modificació havia de ser ratificada per les convencions estatals en lloc dels parlaments estatals es va tornar contra l'establishment de Washington. La lluita de poder entre els estats i el govern federal havia estat superada pel poble, i si els delegats que van triar a les convencions ratificaven el suport a la dissolució, no hi havia manera, d'acord amb la Constitució de detenir-los; per llei, una esmena constitucional dels EUA tenia efecte immediat en el moment de la seva ratificació, sense necessitat d'una legislació habilitant o qualsevol altra cosa. A mesura que les multituds marxaven, però, hi havia almenys una persona que estava pensant en ignorar la Constitució i que tenia, en teoria, el poder de fer-ho.

************

L'almirall Roland Waite, president de l'Estat Major Conjunt, caminava pel passadís del Pentàgon cap al "tanc", la sala de conferències insonoritzada on es va reunir l'Estat Major Conjunt. El vicepresident i els caps de les branques de serveis hi eren, també hi eren el DCI i el DNS (els directors de la CIA i la NSA, respectivament) juntament amb els principals funcionaris d'altres parts de la branca executiva. La major part del poder restant del govern federal es va concentrar en aquesta habitació.

"Vostè ha vist el president". Va dir el general Mendoza, el comandant del Cos de Marines.

"Sí". Waite seia en una cadira a la llarga taula al centre de l'habitació. "Cada vegada que vaig allà aquests dies, em pregunto si sóc l'únic adult a l'edifici." Això va provocar rialles incòmodes. "Ell encara està entestat en una resposta militar", va dir en Waite, i es va aturar el riure. "Avui m'ha ordenat (segons paraules seves) que les coses es comencin a moure: els moviments de tropes, logística, tot. Té al departament de justícia treballant en les excuses legals ".

"Les necessitarà per justificar la llei marcial", va dir el general Wittkower, el vicedelegat.

"No és només la llei marcial". Waite es va inclinar cap endavant. "Vol tot el país sota un règim militar. Seguretat Nacional està treballant en una llista de persones per a arrodonir-ho tot, camps d'internament, aquest tipus de coses. "

"Jesús", va dir Wittkower. "Està parlant de cop d'Estat".

"Creu vostè que ho podem arribar a fer?", es va preguntar Mendoza.

El DCI va respondre. "En el millor dels casos, sí, però tenim una gran insurgència al Oest recolzada amb armes i diners procedents de la Xina (Beijing de cap manera és tan ximple com per perdre una oportunitat així). En el pitjor cas? La Guàrdia Nacional i algunes unitats de l'exèrcit es posaran de costat dels estats, i estarem immersos en una guerra civil, un cop més amb la Xina recolzant l'altre costat. Podem guanyar? Aquesta és una bona pregunta ".

"Això és el que es va preguntar molta gent el 1861", va dir Mendoza.

"El 1861", va dir Wittkower ", una regió volia sortir i la resta del país va dir que no, que no els ho permetia. Ara? El nord vol desfer-se del Sud, tant com el Sud vol desfer-se del Nord, i no diguem res dels estats occidentals. M'agradaria poder dir que compto amb l'Exèrcit, però el que estic escoltant de la nostra gent de seguretat no és bo, i pel que fa a la Guàrdia Nacional és pitjor ".

"Sembla que hi ha una gran quantitat de diners donant suport a la dissolució", va dir Waite. "Diners xinesos?"

"Una altra bona pregunta", va dir el DCI de nou. "Els Estats Units ha fet un munt d'enemics, i la Xina és només un d'ells. Hem tractat de rastrejar els fons, però sigui qui sigui, sap amagar les seves petjades. "

"Què en pensa Wall Street?" Aquesta pregunta era de Wittkower.

"Depèn de a qui es pregunti," va dir un dels civils, un buròcrata de carrera del Departament del Tresor. "Algunes empreses tenen por a la dissolució i algunes altres estan disposades a treure'n profit. Un govern militar? Això no és problema, saben que poden treballar amb nosaltres. La insurgència o la guerra civil és una altra cosa. Fins i tot si guanyéssim, diuen que el que quedaria de la nostra economia aniria a les escombraries i els donaria la resta del món a Beijing. Si no guanyem, i ho saben, els penjarien del pal major".

"Al costat teu i meu", va dir Mendoza. Ningú va riure, tots sabien que el comandant tenia raó.

"Aquesta és la pregunta que importa". Waite va mirar una per una totes les cares de la taula. "Pensen vostès que pot funcionar?" Ningú va respondre. Després d'un llarg moment, va dir: "Bé." i aixecant-se: "Crec que tots sabem el que ara toca".

******************

P.T. "Pete" Bridgeport es va presentar a les vuit del matí següent per la seva xerrada setmanal amb el president. Després de ser un polític rellevant al Senat durant tres mandats, havia estat una elecció òbvia per assumir la vicepresidència després que Weed renunciés. No li agradava ni confiava Gurney, però la política era la política, i al cap i a la fi era una feina, va fer el seu millor somriure i va obrir la porta. Va trobar el president mirant a una pantalla plana amb la cara pàl·lida i l'expressió d'un home que acabava de ser estrangulat.

"Déu meu, Lon," va dir Bridgeport. "Què és això?"

El president es va quedar mirant a la pantalla i no va dir res. Bridgeport es va apropar per veure-ho ell mateix. Un noticiari de televisió retransmetia a l'Almirall Waite en uniforme en una de les sales del Capitoli. I en text sobre-impressionat a la part inferior de la imatge 'Almirall: Gurney planeja un cop d'estat'. "Una idea terrible", va dir Waite, amb cara inexpressiva. Les paraules a la part inferior de la imatge van canviar: dimiteix com a cap de l'Estat Major . "Però si és així com el poble nord-americà decideix exercir els seus drets constitucionals, la feina dels militars és per saludar i dir:" Sí, senyor, sí, senyora. "

"Lon", Bridgeport va dir en veu baixa, "ho has fet?" No li havia dit res de la planificació militar, però el president el va mirar, i Bridgeport podia llegir la resposta a la seva cara. "El millor és que facis les maletes", li va dir a Gurney, el seu somriure havia desaparegut, i la seva veu era de sobte la d'un polític experimentat que explica la realitat a un jove desorientat. "T'esbudellaran."

Un president amb un fort suport públic o del Congrés podria haver sobreviscut a les notícies, però Gurney no tenia ni l'un ni l'altre. A les deu del matí, el president de la Cambra, pàl·lid, va anunciar que es deixarien de costat altres assumptes per considerar un projecte de llei de judici polític. Al final del dia, ningú dubtava que el projecte de llei passaria, i un bon nombre de persones al Senat va dir que la condemna seguiria a l'acusació. Aquella mateixa nit, Gurney va enviar al seu secretari de premsa per llegir la seva renúncia i va abandonar el país en un jet privat.

El president Bridgeport va prendre el jurament del seu càrrec uns minuts abans de la mitjanit del 12 de novembre, i en el seu discurs inaugural va demanar als nord-americans unir-se i refer el país de nou. Malgrat que la seva popularitat personal era alta, el seu missatge va anar a parar a oïdes sordes. Per a molts americans, el cop fallit de Gurney havia estat el cop final, i els esforços de Bridgeport per revifar un sentit de patriotisme es van comparar obertament en els mitjans de premsa als intents de Gorbatxov per rellançar el comunisme en els últims dies de la Unió Soviètica. Fins i tot les seves ordres executives fent tornar cap a casa les tropes EUA a l'estranger i el desballestament de la flota de portaavions obsoleta no van fer res per canviar la situació.

Poc més podia fer Bridgeport, perquè el govern federal s'estava dissolent al seu voltant. El col·lapse del dòlar va fer els salaris federals minúsculs, i això quan els ingressos fiscals permetien que el govern els pagués, els empleats federals simplement abandonaven els seus llocs de treball. Mentrestant, a mesura que el dòlar dels EUA s'acostava al dia del seu últim valor de zero, una barreja pragmàtica de bescanvi, moneda emesa temporalment pels estats i dòlars canadencs es convertia en la forma usual de canvi en tot el territori nacional.

El primer estat a ratificar l'esmena 28, en una fina peça d'ironia, era el de Carolina del Sud, el primer estat en separar-se el 1861. La convenció es va reunir a Charleston per ratificar-la el 6 de desembre, i els va portar menys de tres hores passar per les formalitats i votar la ratificació; la multitud cantava "La Bandera Bonny Blava" fins ben entrada la nit. Dos dies més tard es va reunir Colorado, i encara que va portar més temps (una facció lleial va lluitar durament) els resultats van ser els mateixos. Abans de que Colorado votés, Michigan es va reunir, i va sorprendre els observadors en votar en contra de la ratificació. L'endemà, Iowa i Nou Mèxic es van reunir i van votar per ratificar.

Aquesta va ser la manera com es va anar, dia rere dia, setmana rere setmana. Un grapat d'estats va trencar la tendència, però només un grapat, i el compte va augmentar de manera constant cap al número clau de 38 estats, tres quartes parts del total. El 29 de gener, quan la convenció es va reunir a Lincoln, Nebraska, el recompte va ser de 37 a favor i 9 en contra. Va ser una trobada tranquila, de feina. Quan els delegats van estar asseguts i els preliminars es van dur a terme, per votació unànime, la convenció va tancar el debat i es van dirigir directament a una votació nominal. Per 118 a 32, l'esmena 28 va ser ratificada i els Estats Units d'Amèrica van deixar d'existir.

***************

Tres setmanes més tard, Pete Bridgeport va caminar fins al Capitoli per anar a dinar, saludant als transeünts de l'avinguda Pennsylvania al seu pas. Les portes del Capitoli estaven sense vigilància en aquests dies, es va dirigir cap a l'ascensor i va prémer el pis de la cafeteria del Senat. Ara la cafeteria s'havia convertit en un restaurant per ajudar a mantenir els llums encesos del vell edifici, servia la famosa sopa de fesol del Congrés i sandvitxos amb noms de presidents morts. Hi havia els habituals al dinar, però aquest cop Bridgeport va veure una multitud de rostres inesperats.

"Pete" Una senadora de Pennsylvania (ex-senadora, es va recordar Bridgeport) el va saludar. "Arribeu en bon moment", va dir. "Estem inventant un país".

"De veritat?". Va demanar un plat de sopa i mig Harry Truman, pagats en dòlars canadencs, i es va acostar a una taula llarga on una dotzena de senadors i congressistes seia davant de dinars sense acabar. Les paraules de la senadora no van ser una sorpresa. Nova Anglaterra acabava de declarar una república, nou estats del sud tenien delegats a Montgomery elaborant el que els bromistes en deien Confederació 2.0, les repúbliques de Texas i Califòrnia havien estat proclamades, i els rumors deien que en breu Florida les seguiria.

La senadora li va omplir el got. "Hem estat a l'edifici d'oficines del Senat telefonant als estats tot el matí. Els set estats orientals que van votar en contra de la ratificació estan amb nosaltres. Igualment hi són Ohio i Delaware (que van suspendre les seves convencions després de que la votació de Nebraska les fes innecessàries). Nova Jersey només la va ratificar per Trenton, i també hi volen ser, i amb Kentucky n'hem parlat i han decidit que prefereixen estar amb nosaltres que amb el Sud. Així que el que estem dient és, està bé, la resta de vostès no volen la Unió, molt bé, nosaltres encara la volem".

"Esteu pensant en fer servir el nom antic?", va preguntar Bridgeport.

"Sona bé, oi? A continuació, va fer una ullada al mapa "Li'n van donar un: Els antics Estats Units amb una nova frontera, marcant dotze estats de tot el nucli oriental del continent: des de Nova York cap a l'oest i l'Atlàntic a través d'Ohio, West Virginia i de Kentucky a Illinois, Michigan i Wisconsin, que uneix l'Atlàntic, els Grans Llacs, i l'alt Mississippi. Era, es va adonar Bridgeport, una nació viable.

La senadora va mirar més enllà de Bridgeport, i va saludar. "Hola, Leona. T'importaria apropar-te una cadira, si-us-plau? "

Leona Price havia estat delegada sense vot al Congrés per Districte Colúmbia, i era una habitual dels que anaven a dinar al Capitoli. La senadora li va servir beguda i li va preguntar: "Que hi dieu els del Districte de Columbia?"

"Com l'estat de Columbia?", Va respondre Price.

Això va detenir les converses a la taula per un moment, però només un moment, les aspiracions del districte a la condició d'Estat eren conegudes en l'antic Congrés. "Rhode Island se n'ha anat", va dir un congressista d'Ohio a la taula ", així que, sí, tenim una vacant per a un petit estat. Vostè vol el lloc? "

Price va somriure. "Han d'opinar als ciutadans, però suposo que sí."

"Un moment", va dir Bridgeport. Es va aixecar de la taula, va trobar un altre habitual a l'hora de dinar, un ex-membre del personal del Senat, i li va parlar en veu baixa. L'empleat va sortir del menjador i va tornar cinc minuts més tard amb un embalum de roba. Bridgeport es va posar dret i va dir: "Podem alliberar espai al centre aquí? Això servirà ". Ell i el membre del personal van desenrotllar el paquet. Tretze estrelles en un cercle, tretze ratlles vermelles i blanques: una còpia turística de l'original bandera dels EUA s'estenia davant seu.

"Era un país prou bo", va dir Bridgeport, "abans, quan hi havia només tretze estats, i no tractavem de controlar la resta del món. Podria ser un bon país de nou. "

"Portarà molta feina dura, senyor president", va dir la senadora de Pennsilvània. Va fer èmfasi en les dues últimes paraules. "Molta feina."

Tots el miraven, Bridgeport se'n va adonar: no només els senadors i representants, també la gent de tot el menjador. "Ho sé," va dir. "Per on comencem?"

****************

Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part IV.

            (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Capitol_hill.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
La quarta entrega d'aquesta sèrie ja passa al relat purament polític. Al final del post trobareu una petita explicació de quina és l'organització política legislativa dels EUA, per a qui no hi estigui familiaritzat. Així doncs aquí podem veure quines esquerdes presenta el sistema federal dels Estats Units que el poden portar a una situació com la que s'explica.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Part Quatre: Creuant la frontera

El post d'aquesta setmana és la quarta de les cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial i col·lapse nord-americà. Quan la guerra acaba, cal pagar-ne el preu, i aquest pagament serà empènyer als Estats Units ja fracturats cap a una crisi que pocs ciutadans podien haver imaginat una mica abans.

John Michael Greer

*********

Les campanes de l'església van sonar tota la nit, uns perfectes desconeguts es van abraçar i es van besar l'un a l'altre o es van agenollar i van pregar junts, depenent de la inclinació, l'explosió de nounats mesos més tard va revelar quants nord-americans van celebrar el sobtat descobriment de que la vida continuaria. Arreu del món, els equips en les sitges de míssils, bases de bombarders i submarins es van relaxar amb alleujament, ja que els van donar l'ordre de retirar-se. Als EUA, els pocs policies i unitats de la Guàrdia Nacional encara a les barricades de les autopistes i en el llocs de proveïment del govern es fonien amb la gent i les seves celebracions. L'amenaça d'una guerra nuclear havia passat.

A mesura que el matí fred i gris començava a alçar-se a Washington, Jameson Weed repassava el que quedava de la seva presidència, va deixar caure el cap entre les mans. Un equip de negociació aviat aniria cap a Ginebra per trobar-se amb la seva contrapart xinesa i tanzana i signaria un tractat de pau. No importava com de dur treballessin els negociadors americans, ho sabia, aquest tractat significaria una amarga derrota per als Estats Units, i el seu sòlid coneixement de les realitats de la política nord-americana li va dir exactament a qui es culparia per tot això.

El tractat, com es va veure després, era sorprenentment generós. Ningú va haver d'admetre la culpa o pagar les reparacions, els Estats Units només havia d'acceptar el status quo a l'est d'Àfrica i cedir els seus drets sobre Diego García, que era propietat de la Gran Bretanya de totes maneres, a la República Popular de la Xina. Com que els Estats Units no tenien forma efectiva d'impugnar qualsevol demanda, era evident que no tenia sentit centrar-se en subtileses. El tractat va ser signat a principis d'octubre, i ratificat per un ombrívol Congrés dos dies després.

Abans que això passés, però, dos fets van empènyer el país més profundament en la crisi.

El primer va ser que una de les cadenes de televisió va revelar la història del desastre naval. Això, d'una part, es va deure a una causa política (la xarxa de televisió tenia vincles estrets amb el candidat presidencial més probable del partit oponent) i d'un altra part es va deure a les activitats ordinàries dels mitjans de comunicació. Tot amb tot, va clavar un cop dur a la moral de la nació. La televisió va trobar supervivents de la tripulació que havien estat evacuats a Europa abans de que caigués Mombasa, i va portar també testimonis dels analistes que s'havien passat dècades tractant d'advertir a l'Armada de l'obsolescència dels portaavions en una era de míssils de creuer. La resta dels mitjans de comunicació de notícies ràpidament es va unir al frenesí d'informació.

El segon fet, va ser més greu encara. A mesura que el món va començar a bregar amb el fet que els Estats Units ja no era la nació més forta del món, els inversors van començar a vendre actius valorats en dòlars. La venda es va iniciar en els valors de més risc de paper especulatiu, però es va acabar estenent ràpidament des d'aquest valors a d'altres, fent que el valor del dolar es devalués amb força. Els intents frenètics dels bancs centrals per frenar el col·lapse del dòlar van xocar directament contra un pànic que s'auto-alimentava, ja que els inversors a tot el món i als Estats Units s'afanyaven a sortir del dòlar a qualsevol preu. A mesura que el dòlar va caure enfront de les monedes estrangeres, el preu de la gasolina es va disparar més amunt de 12 dólars el galó, i seguia pujant, i molts altres béns importats van deixar d'estar disponibles a preus ordinaris.

Així, una setmana abans de la signatura del tractat, un dels bancs d'inversió més grans del país va fer fallida. Els seus inversors havien utilitzat la informació de la política dels EUA just abans de la guerra, per prendre posicions importants en els mercats de derivats que pujarien un cop el canvi de règim s'hagués dut a terme a Tanzània. La possibilitat que els EUA poguessin perdre mai se'ls va ocórrer, i el risc no cobert els va deixar sense esperança en números vermells. Els banquers es van adreçar a Washington urgentment, només per trobar que els milers de milions de dòlars per a un rescat, quan el dòlar estava en caiguda lliure, ja no eren una opció. El divendres següent, després del tancament dels mercats, un executiu de rostre ombrívol de Goldman Sachs va anunciar que la seva empresa estava en fallida i que es quedaven sense feina. Durant les pròximes sis setmanes, els valors mitjans del mercat financer dels EUA van perdre un terç del seu valor, esborrant desenes de bilions de dòlars en riquesa de paper, i vuit grans firmes financeres que havien estat considerades massa grans per fer fallida, estaven arruïnades de totes maneres.

Molt abans que el procés hagués acabat, però, el país comptava amb un nou president. Dos dies després de que el tractat de pau fos ratificat, al mateix temps que els avions carregats de presoners de guerra nord-americans abandonaven l'aeroport de Nairobi per iniciar el seu viatge de tornada, Jameson Weed va anar a la tribuna presidencial per última vegada i va renunciar al seu càrrec. El seu discurs final va ser senzill i digne, va assumir tota la responsabilitat pels errors comesos durant la seva presidència, va expressar la seva confiança total en el seu vicepresident i successor, i li va demanar la benedicció de Déu per a la nació. Quan va acabar amb el discurs, es va dirigir a les seves habitacions privades, va agafar un revòlver d'un calaix de l'escriptori, i es va disparar un tret al cap.

***************

El nou president, Leonard Gurney, no era el millor home per la difícil feina a la qual, sobtadament, havia de fer front. Un comunicador talentós, hàbil en trobar i moldejar el pols de l'opinió pública, podria haver fet molt, però Gurney no tenia aquest talent. Descendent d'una família benestant, va arribar al càrrec per conciliar les faccions del seu partit, tenia poca comprensió de la política pràctica i de la difícil situació en què la guerra d'Àfrica Oriental i les seves seqüeles havien posat a la majoria dels nord-americans. Per a ell, els temes crucials van ser el restabliment de l'autoritat del poder executiu i el finançament d'una escalada militar que permetés als Estats Units tornar a prendre la iniciativa als xinesos i recuperar el seu antic paper de dominació global.

Era una agenda irremeiablement fora de lloc pels temps que corrien. Les multituds victorejant salvatgement a Beijing van ser la benvinguda a un nou ordre internacional en què els Estats Units ja no era l'única superpotència, i potser no seria tampoc una superpotència en absolut per molt de temps. Arran de la guerra d'Àfrica Oriental, un nombre creixent d'antics aliats dels Estats Units va demanar a les unitats militars dels Estats Units deixar les bases del seu territori, i va fer proposicions als xinesos. D'altra banda, mentre s'enfonsaven els ingressos fiscals, continuava la caiguda en el valor del dòlar i seguia el mercat baixista en els bons del Tresor, els EUA ja no podia donar-se el luxe de les bases que es mantenien a tot el món, i els grups de portaavions que havien estat la pedra angular de la força militar americana ja estaven totalment obsolets. Gurney i els seus assessors no podien comprendre això, i van exigir els diners a una nació gairebé en fallida per finançar els grandiosos projectes militars, van pensar que podien reconstruir el poder dels Estats Units. Mentrestant, la Xina va eliminar el seu únic portaavions i va enviar una flota nova de vaixells petits i ràpids, de baix cost, una mesura copiada ràpidament per altres potències emergents com l'Índia i Brasil.

Pitjor encara, els esforços de Gurney van arribar en un moment en què les qüestions econòmiques havien ocupat un lloc central en les ments de la majoria dels nord-americans. El col·lapse del dòlar i l'esgotament de les importacions havia destruït les economies d'ambdues costes, mentre que la franja agrícola gaudia d'un auge modest i les empreses manufactureres que produïen béns per al mercat intern es van tornar rendibles de nou, aquests repunts no van a equilibrar l'empobriment de desenes de milions de nord-americans, la riquesa dels quals depenia d'una manera o altra de la implosió de l'esfera financera. Des dels jubilats amb ingressos fixos fins a les famílies de classe alta amb riquesa hereditària, la fortuna de les quals depenia dels actius en paper, tots es van veure sumits en la pobresa.

Hi havia hagut campaments que envoltaven la majoria de les ciutats nord-americanes abans de la guerra, però el seu nombre i el nombre de persones que hi vivien es va disparar quan la tardor va donar pas a l'hivern. Les històries sobre les morts per fred i desnutrició van començar a aparèixer en els mitjans. Sumat a la guerra fallida, la Massacre de Trenton, i l'absoluta manca de connexió entre les polítiques de la nova administració i les noves realitats del món de postguerra, la implosió en curs de l'economia nord-americana va empènyer el país a una crisi de legitimitat, una crisi de la qual Gurney i el seus assessors, pel que sembla, no se'n van adonar en absolut. Discurs rere discurs presidencial el president va insistir en que la solució a la crisi econòmica vindria de llocs de treball en defensa i de la restauració del poder nord-americà al món; aquests discursos creaven ressentiment o, pitjor encara, menyspreu.

A falta de lideratge significatiu de la Casa Blanca, la pressió sobre el Congrés per fer alguna cosa, o si més no, fer la impressió de fer alguna cosa, sobre el ràpid augment de la pobresa, va ser massa gran per ignorar-la. El punt mort entre els dos partits, forçat pels seus integrants, negant el compromís, estava congelat i, malgrat els discursos, es va accentuar aquest immobilisme a mesura que la crisi s'agreujava, tot i que ambdues parts podien haver fet alguns passos significatius. Una de les parts insistia en un augment de la despesa, l'altra part va insistir en baixar els impostos, i el mercat baixista en els bons del Tresor va fer cada vegada més clar que els vells temps de demanar prestat i gastar ja no podien tornar sense posar la depressió contínua del dòlar en una espiral de mort.

Així doncs, gairebé a punt de la desesperació la nova Llei de Prosperitat Nord-Americana (LPNA) va ser redactada per una comissió de tots dos partits. Era més gruixuda que la guia telefònica de Los Angeles i estava plena de regals a una galàxia de causes favorites i interessos especials, però el nucli de la proposta de la llei era un nou i expansiu programa de benestar social, els costos del qual serien sufragats gairebé íntegrament pels estats.

Lleis sense finançament (lleis imposades als Estats pel Govern Federal, que no tenia diners per pagar) havien estat la clau de la discòrdia des de feia dècades. La LPNA no va ser, sens dubte, més onerosa per als estats que les altres lleis no finançades anteriorment, però va arribar quan molts estats havien suspès el pagament dels seus deutes, i alguns, fins i tot estaven lluitant per pagar els salaris. Els governs estatals van pressionar molt per mantenir LPNA fora de les seves obligacions, sense èxit, la llei va ser aprovada per la Cambra de Representants al gener i pel Senat a principis de març, i va ser signada com a llei pel president Gurney uns dies més tard. La setmana següent, la legislatura de l'estat d'Arkansas va aprovar, sense cap vot en contra, una resolució que cridava a una assemblea constituent per aprovar una esmena que prohibiria les lleis sense fons del Govern Federal.

***************

La reacció inicial de l'establishment de Washington i la premsa nacional al projecte de llei d'Arkansas va ser riure-se'n. La constitució dels EUA havia donat als parlaments estatals la facultat de convocar una assemblea constituent si dues terceres parts recolzaven la proposta, i aprovar l'esmena resultant si tres quartes parts dels estats l'aprovaven, però aquesta disposició mai s'havia utilitzat, i ja havia passat més d'un segle des de que havia estat provada. Fins i tot es van fer acudits als programes d'entrevistes nocturns sobre la reescriptura de la constitució en el dialecte d'Arkansas.

A la setmana següent, Montana i New Hampshire van aprovar resolucions idèntiques, i es va aturar el riure. Els experts van fer declaracions que explicaven per què si calia tocar la constitució s'havia de deixar al Congrés. Les enquestes manipulades insistien en que la majoria dels nord-americans s'oposava a una assemblea. Els parlaments dels estats no els van fer cas. Tenien les seves pròpies maneres de mesurar l'estat d'ànim de l'opinió pública, i el que van sentir va ser que la gent estava ansiosa per veure la constitució esmenada. Les lleis no només no tenien finançament, a més en algun lloc en el temps de l'any passat, la majoria dels nord-americans es van convèncer de que el sistema en què vivien s'havia trencat i necessitava molt més que un canvi cosmètic.

La següent setmana quatre parlaments estatals més havien demanat una assemblea constituent, i cinc més l'altra setmana següent. En aquest punt, es van obrir les comportes, ja que els governs estatals es van adonar que l'oportunitat de forçar un canvi important en realitat estava a les seves mans. Dues setmanes més tard, el nombre màgic de 34 estats va ser només a uns pocs vots de distància.

En aquest moment, el Congrés va entrar en pànic, derogada la LPNA, es va començar a redactar una esmena pròpia que limitaria, encara que no prohibiria, els mandats no finançats. Era massa poc i molt tard. La idea d'una profunda revisió de la Constitució era a tot arreu, els polítics estatals advocaven per la reforma d'això o allò, alguns membres de la Cambra de Representants, sentint cap a on bufava el vent polític, es van unir a l'agitació. El president Gurney va denunciar repetidament la convenció en els seus vídeos setmanals a internet al lloc web de la Casa Blanca, però poques persones se l'escoltaven.

El 24 d'abril, Oregon va esdevenir el 34 estat a demanar una convenció constitucional, i cinc més ho van fer en el transcurs del mes següent, de manera que es bloquejava qualsevol pretext legal en contra. L'establishment de Washington va lluitar per fer la nova convenció a Filadèlfia, però va perdre, els delegats es reunirien a St Louis, Missouri, a principis de setembre. El Congrés va exercir el seu dret a decretar que qualsevol nova esmena hauria de ser ratificada en les convencions estatals per almenys tres quartes parts dels estats, en lloc de les tres quartes parts dels parlaments estatals, amb l'esperança que això podria obstaculitzar una presa de poder pels governs estatals. Va ser un error de càlcul desastrós, encara que ningú no ho sabria fins passats uns mesos.

Mítings, discursos i manifestacions emmarcaven les eleccions que, estat per estat, van triar als 250 delegats encarregats de la re-invenció de la Constitució. Es van imprimir més de 200 llibres instant a una reforma o altra en la constitució durant aquests mesos frenètics. La gent de tots els punts de l'espectre polític havia posat extraordinàries i, al mateix temps, incompatibles esperances en l'assemblea, estenent-se a les fantasies més salvatges d'esquerra i dreta. Anys després, els rumors van afirmar que els partits polítics nacionals havien encoratjat aquesta explosió de punts de vista extrems, i van ajudar als extremistes ser elegits com a delegats, amb l'esperança que podrien portar a la convenció a un punt mort. Si això era cert, va ser un error de càlcul encara més desastrós.

******************

L'assemblea constitucional es va inaugurar el 5 de setembre amb gran bombo i plateret de la premsa mundial. Al principi, tot va anar com la seda, va ser presentada, debatuda i aprovada una esmena que prohibia lleis sense fons i diversos altres abusos del poder federal sobre els estats. Els líders de les faccions moderades llavors van proposar una moció per declarar la convenció acabada i tornar cap a casa.

La moció va ser derrotada per una gran majoria. La majoria dels delegats que havien anat a St Louis, i la majoria dels seus electors a casa, volien més, molt més. La dificultat que va sorgir, a mesura que la convenció va continuar, és que el que la gent volia havia variat tant que era impossible trobar un terreny comú. Els estats vermells volien que el dret a posseir armes fos enfortit; els estats blaus volien abolir aquest dret (*). Alguns nord-americans volien sacralitzar el dret a les decisions individuals sobre l'avortament, mentre que altres volien una esmena que garantís els drets dels no nascuts. Gairebé totes les esquerdes de la societat nord-americana s'obrien en els debats. Nous temes difícils, com els límits al poder dels presidents de fer la guerra sense el consentiment del Congrés, límits estrictes al poder del Congrés per aprovar lleis sense el consentiment dels estats o del poble, i molts més, van aparèixer per unir-se a les divisions existents, i van provocar forts debats.

Va succeir, doncs, que els delegats a la convenció estaven asseguts per estats, per ordre alfabètic. Com a resultat, una de les delegades que formaven part de Utah es va asseure al costat d'un dels delegats de Vermont. A última hora de la tarda del dia 18, després d'un dia de debats duríssims, la delegada de Utah es va deixar caure a la seva cadira i va dir amb cansament: "Tinc una idea. Per què no dissolem la Unió i que tots tinguin el que vulguin ".

"Jo podria acceptar-ho", va dir el delegat de Vermont.

Ella es quedar va pensant un moment. "Estic començant a pensar que molta gent podria".

Van treballar els detalls a la sala de reunions buida després d'un sopar de menjar per emportar tailandès. Tots dos eren representants de l'Estat amb una llicenciatura en Dret, i cada delegat s'havia emès una còpia de la constitució amb totes les seves esmenes, així doncs els va caler poc temps per elaborar el que seria l'Esmena 28:

Article I: La Unió dels Estats queda dissolta, i els diversos estats tindran llibertat per fer altres arranjaments per al seu benestar.

Article II: Tots els béns del govern federal anterior, en cada Estat, al mateix temps que es ratifiqui l'esmena, passaran a ser propietat d'aquest Estat.

Article III: Tots els béns de l'anterior govern federal fora del territori dels Estats es dividirà per acord entre els diferents estats.

L'esmena proposada va ser presentada per ambdós delegats a la comissió corresponent al dia següent. La resposta va ser un silenci atònit. L'esmena es va considerar en forma adequada, i es va fixar una audiència per al dia següent. Molt abans que això passés, tot el món en la convenció, des dels delegats al personal de la cuina al centre de convencions, va tenir la immensa sensació que alguna cosa havia passat. S'havia creuat una línia i no hi havia marxa enrere.

(*)Nota del traductor: el color vermell és associat als EUA al partit republicà, mentre que el blau és associat al partit demòcrata.

El congrés dels Estats Units és bicameral, el formen una cambra baixa o Cambra de Representats (amb 435 membres) i una cambra alta o Senat (amb cent membres), ambdues cambres són elegides per elecció directa. Els membres de la Cambra de Representants representen la població d'un districte electoral i són elegits per dos anys. Aquests dos anys però no coincideixen per tots els representants en període temporal de manera que cada dos anys aproximadament un terç dels representants són elegits de nou. Els districtes electorals dels estats són assignats proporcionalment a la població, sense que hi pugui haver estats que no tinguin com a mínim un representant a la Cambra de Representants. El Senat és una cambra de representació territorial, on cada estat té dos senadors cadascun elegit per sis anys.

Cada estat dels 50 de la unió té també un congrés que, en la majoria d'ells sol ser de dues cambres. Aquest congrés és elegit també per elecció directa. Per altra banda, quan en el relat es refereix a les assemblees (o convencions) es vol dir que són representants elegits específicament per a un fet en concret, per exemple l'elecció, dins un partit, del candidat a la presidència (així hi ha convenció demòcrata i republicana). En les convencions, els delegats elegits poden ser diferents dels representants o diputats dels congressos estatals. En el cas del relat, el que fa el govern federal és imposar una convenció (amb delegats elegits expressament per l'assemblea de la reforma de la constitució) o assemblea constituent diferent de la que escollirien els parlaments dels diferents estats, pensant que, fent això, dinamitaria, la voluntat dels parlaments estatals.