Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part IV.

            (http://en.wikipedia.org/wiki/File:Capitol_hill.jpg)

Benvolguts/des lectors/es,
La quarta entrega d'aquesta sèrie ja passa al relat purament polític. Al final del post trobareu una petita explicació de quina és l'organització política legislativa dels EUA, per a qui no hi estigui familiaritzat. Així doncs aquí podem veure quines esquerdes presenta el sistema federal dels Estats Units que el poden portar a una situació com la que s'explica.
Salutacions,
SZD

Com pot passar, Part Quatre: Creuant la frontera

El post d'aquesta setmana és la quarta de les cinc parts d'un relat de ficció traçant un escenari de derrota imperial i col·lapse nord-americà. Quan la guerra acaba, cal pagar-ne el preu, i aquest pagament serà empènyer als Estats Units ja fracturats cap a una crisi que pocs ciutadans podien haver imaginat una mica abans.

John Michael Greer

*********

Les campanes de l'església van sonar tota la nit, uns perfectes desconeguts es van abraçar i es van besar l'un a l'altre o es van agenollar i van pregar junts, depenent de la inclinació, l'explosió de nounats mesos més tard va revelar quants nord-americans van celebrar el sobtat descobriment de que la vida continuaria. Arreu del món, els equips en les sitges de míssils, bases de bombarders i submarins es van relaxar amb alleujament, ja que els van donar l'ordre de retirar-se. Als EUA, els pocs policies i unitats de la Guàrdia Nacional encara a les barricades de les autopistes i en el llocs de proveïment del govern es fonien amb la gent i les seves celebracions. L'amenaça d'una guerra nuclear havia passat.

A mesura que el matí fred i gris començava a alçar-se a Washington, Jameson Weed repassava el que quedava de la seva presidència, va deixar caure el cap entre les mans. Un equip de negociació aviat aniria cap a Ginebra per trobar-se amb la seva contrapart xinesa i tanzana i signaria un tractat de pau. No importava com de dur treballessin els negociadors americans, ho sabia, aquest tractat significaria una amarga derrota per als Estats Units, i el seu sòlid coneixement de les realitats de la política nord-americana li va dir exactament a qui es culparia per tot això.

El tractat, com es va veure després, era sorprenentment generós. Ningú va haver d'admetre la culpa o pagar les reparacions, els Estats Units només havia d'acceptar el status quo a l'est d'Àfrica i cedir els seus drets sobre Diego García, que era propietat de la Gran Bretanya de totes maneres, a la República Popular de la Xina. Com que els Estats Units no tenien forma efectiva d'impugnar qualsevol demanda, era evident que no tenia sentit centrar-se en subtileses. El tractat va ser signat a principis d'octubre, i ratificat per un ombrívol Congrés dos dies després.

Abans que això passés, però, dos fets van empènyer el país més profundament en la crisi.

El primer va ser que una de les cadenes de televisió va revelar la història del desastre naval. Això, d'una part, es va deure a una causa política (la xarxa de televisió tenia vincles estrets amb el candidat presidencial més probable del partit oponent) i d'un altra part es va deure a les activitats ordinàries dels mitjans de comunicació. Tot amb tot, va clavar un cop dur a la moral de la nació. La televisió va trobar supervivents de la tripulació que havien estat evacuats a Europa abans de que caigués Mombasa, i va portar també testimonis dels analistes que s'havien passat dècades tractant d'advertir a l'Armada de l'obsolescència dels portaavions en una era de míssils de creuer. La resta dels mitjans de comunicació de notícies ràpidament es va unir al frenesí d'informació.

El segon fet, va ser més greu encara. A mesura que el món va començar a bregar amb el fet que els Estats Units ja no era la nació més forta del món, els inversors van començar a vendre actius valorats en dòlars. La venda es va iniciar en els valors de més risc de paper especulatiu, però es va acabar estenent ràpidament des d'aquest valors a d'altres, fent que el valor del dolar es devalués amb força. Els intents frenètics dels bancs centrals per frenar el col·lapse del dòlar van xocar directament contra un pànic que s'auto-alimentava, ja que els inversors a tot el món i als Estats Units s'afanyaven a sortir del dòlar a qualsevol preu. A mesura que el dòlar va caure enfront de les monedes estrangeres, el preu de la gasolina es va disparar més amunt de 12 dólars el galó, i seguia pujant, i molts altres béns importats van deixar d'estar disponibles a preus ordinaris.

Així, una setmana abans de la signatura del tractat, un dels bancs d'inversió més grans del país va fer fallida. Els seus inversors havien utilitzat la informació de la política dels EUA just abans de la guerra, per prendre posicions importants en els mercats de derivats que pujarien un cop el canvi de règim s'hagués dut a terme a Tanzània. La possibilitat que els EUA poguessin perdre mai se'ls va ocórrer, i el risc no cobert els va deixar sense esperança en números vermells. Els banquers es van adreçar a Washington urgentment, només per trobar que els milers de milions de dòlars per a un rescat, quan el dòlar estava en caiguda lliure, ja no eren una opció. El divendres següent, després del tancament dels mercats, un executiu de rostre ombrívol de Goldman Sachs va anunciar que la seva empresa estava en fallida i que es quedaven sense feina. Durant les pròximes sis setmanes, els valors mitjans del mercat financer dels EUA van perdre un terç del seu valor, esborrant desenes de bilions de dòlars en riquesa de paper, i vuit grans firmes financeres que havien estat considerades massa grans per fer fallida, estaven arruïnades de totes maneres.

Molt abans que el procés hagués acabat, però, el país comptava amb un nou president. Dos dies després de que el tractat de pau fos ratificat, al mateix temps que els avions carregats de presoners de guerra nord-americans abandonaven l'aeroport de Nairobi per iniciar el seu viatge de tornada, Jameson Weed va anar a la tribuna presidencial per última vegada i va renunciar al seu càrrec. El seu discurs final va ser senzill i digne, va assumir tota la responsabilitat pels errors comesos durant la seva presidència, va expressar la seva confiança total en el seu vicepresident i successor, i li va demanar la benedicció de Déu per a la nació. Quan va acabar amb el discurs, es va dirigir a les seves habitacions privades, va agafar un revòlver d'un calaix de l'escriptori, i es va disparar un tret al cap.

***************

El nou president, Leonard Gurney, no era el millor home per la difícil feina a la qual, sobtadament, havia de fer front. Un comunicador talentós, hàbil en trobar i moldejar el pols de l'opinió pública, podria haver fet molt, però Gurney no tenia aquest talent. Descendent d'una família benestant, va arribar al càrrec per conciliar les faccions del seu partit, tenia poca comprensió de la política pràctica i de la difícil situació en què la guerra d'Àfrica Oriental i les seves seqüeles havien posat a la majoria dels nord-americans. Per a ell, els temes crucials van ser el restabliment de l'autoritat del poder executiu i el finançament d'una escalada militar que permetés als Estats Units tornar a prendre la iniciativa als xinesos i recuperar el seu antic paper de dominació global.

Era una agenda irremeiablement fora de lloc pels temps que corrien. Les multituds victorejant salvatgement a Beijing van ser la benvinguda a un nou ordre internacional en què els Estats Units ja no era l'única superpotència, i potser no seria tampoc una superpotència en absolut per molt de temps. Arran de la guerra d'Àfrica Oriental, un nombre creixent d'antics aliats dels Estats Units va demanar a les unitats militars dels Estats Units deixar les bases del seu territori, i va fer proposicions als xinesos. D'altra banda, mentre s'enfonsaven els ingressos fiscals, continuava la caiguda en el valor del dòlar i seguia el mercat baixista en els bons del Tresor, els EUA ja no podia donar-se el luxe de les bases que es mantenien a tot el món, i els grups de portaavions que havien estat la pedra angular de la força militar americana ja estaven totalment obsolets. Gurney i els seus assessors no podien comprendre això, i van exigir els diners a una nació gairebé en fallida per finançar els grandiosos projectes militars, van pensar que podien reconstruir el poder dels Estats Units. Mentrestant, la Xina va eliminar el seu únic portaavions i va enviar una flota nova de vaixells petits i ràpids, de baix cost, una mesura copiada ràpidament per altres potències emergents com l'Índia i Brasil.

Pitjor encara, els esforços de Gurney van arribar en un moment en què les qüestions econòmiques havien ocupat un lloc central en les ments de la majoria dels nord-americans. El col·lapse del dòlar i l'esgotament de les importacions havia destruït les economies d'ambdues costes, mentre que la franja agrícola gaudia d'un auge modest i les empreses manufactureres que produïen béns per al mercat intern es van tornar rendibles de nou, aquests repunts no van a equilibrar l'empobriment de desenes de milions de nord-americans, la riquesa dels quals depenia d'una manera o altra de la implosió de l'esfera financera. Des dels jubilats amb ingressos fixos fins a les famílies de classe alta amb riquesa hereditària, la fortuna de les quals depenia dels actius en paper, tots es van veure sumits en la pobresa.

Hi havia hagut campaments que envoltaven la majoria de les ciutats nord-americanes abans de la guerra, però el seu nombre i el nombre de persones que hi vivien es va disparar quan la tardor va donar pas a l'hivern. Les històries sobre les morts per fred i desnutrició van començar a aparèixer en els mitjans. Sumat a la guerra fallida, la Massacre de Trenton, i l'absoluta manca de connexió entre les polítiques de la nova administració i les noves realitats del món de postguerra, la implosió en curs de l'economia nord-americana va empènyer el país a una crisi de legitimitat, una crisi de la qual Gurney i el seus assessors, pel que sembla, no se'n van adonar en absolut. Discurs rere discurs presidencial el president va insistir en que la solució a la crisi econòmica vindria de llocs de treball en defensa i de la restauració del poder nord-americà al món; aquests discursos creaven ressentiment o, pitjor encara, menyspreu.

A falta de lideratge significatiu de la Casa Blanca, la pressió sobre el Congrés per fer alguna cosa, o si més no, fer la impressió de fer alguna cosa, sobre el ràpid augment de la pobresa, va ser massa gran per ignorar-la. El punt mort entre els dos partits, forçat pels seus integrants, negant el compromís, estava congelat i, malgrat els discursos, es va accentuar aquest immobilisme a mesura que la crisi s'agreujava, tot i que ambdues parts podien haver fet alguns passos significatius. Una de les parts insistia en un augment de la despesa, l'altra part va insistir en baixar els impostos, i el mercat baixista en els bons del Tresor va fer cada vegada més clar que els vells temps de demanar prestat i gastar ja no podien tornar sense posar la depressió contínua del dòlar en una espiral de mort.

Així doncs, gairebé a punt de la desesperació la nova Llei de Prosperitat Nord-Americana (LPNA) va ser redactada per una comissió de tots dos partits. Era més gruixuda que la guia telefònica de Los Angeles i estava plena de regals a una galàxia de causes favorites i interessos especials, però el nucli de la proposta de la llei era un nou i expansiu programa de benestar social, els costos del qual serien sufragats gairebé íntegrament pels estats.

Lleis sense finançament (lleis imposades als Estats pel Govern Federal, que no tenia diners per pagar) havien estat la clau de la discòrdia des de feia dècades. La LPNA no va ser, sens dubte, més onerosa per als estats que les altres lleis no finançades anteriorment, però va arribar quan molts estats havien suspès el pagament dels seus deutes, i alguns, fins i tot estaven lluitant per pagar els salaris. Els governs estatals van pressionar molt per mantenir LPNA fora de les seves obligacions, sense èxit, la llei va ser aprovada per la Cambra de Representants al gener i pel Senat a principis de març, i va ser signada com a llei pel president Gurney uns dies més tard. La setmana següent, la legislatura de l'estat d'Arkansas va aprovar, sense cap vot en contra, una resolució que cridava a una assemblea constituent per aprovar una esmena que prohibiria les lleis sense fons del Govern Federal.

***************

La reacció inicial de l'establishment de Washington i la premsa nacional al projecte de llei d'Arkansas va ser riure-se'n. La constitució dels EUA havia donat als parlaments estatals la facultat de convocar una assemblea constituent si dues terceres parts recolzaven la proposta, i aprovar l'esmena resultant si tres quartes parts dels estats l'aprovaven, però aquesta disposició mai s'havia utilitzat, i ja havia passat més d'un segle des de que havia estat provada. Fins i tot es van fer acudits als programes d'entrevistes nocturns sobre la reescriptura de la constitució en el dialecte d'Arkansas.

A la setmana següent, Montana i New Hampshire van aprovar resolucions idèntiques, i es va aturar el riure. Els experts van fer declaracions que explicaven per què si calia tocar la constitució s'havia de deixar al Congrés. Les enquestes manipulades insistien en que la majoria dels nord-americans s'oposava a una assemblea. Els parlaments dels estats no els van fer cas. Tenien les seves pròpies maneres de mesurar l'estat d'ànim de l'opinió pública, i el que van sentir va ser que la gent estava ansiosa per veure la constitució esmenada. Les lleis no només no tenien finançament, a més en algun lloc en el temps de l'any passat, la majoria dels nord-americans es van convèncer de que el sistema en què vivien s'havia trencat i necessitava molt més que un canvi cosmètic.

La següent setmana quatre parlaments estatals més havien demanat una assemblea constituent, i cinc més l'altra setmana següent. En aquest punt, es van obrir les comportes, ja que els governs estatals es van adonar que l'oportunitat de forçar un canvi important en realitat estava a les seves mans. Dues setmanes més tard, el nombre màgic de 34 estats va ser només a uns pocs vots de distància.

En aquest moment, el Congrés va entrar en pànic, derogada la LPNA, es va començar a redactar una esmena pròpia que limitaria, encara que no prohibiria, els mandats no finançats. Era massa poc i molt tard. La idea d'una profunda revisió de la Constitució era a tot arreu, els polítics estatals advocaven per la reforma d'això o allò, alguns membres de la Cambra de Representants, sentint cap a on bufava el vent polític, es van unir a l'agitació. El president Gurney va denunciar repetidament la convenció en els seus vídeos setmanals a internet al lloc web de la Casa Blanca, però poques persones se l'escoltaven.

El 24 d'abril, Oregon va esdevenir el 34 estat a demanar una convenció constitucional, i cinc més ho van fer en el transcurs del mes següent, de manera que es bloquejava qualsevol pretext legal en contra. L'establishment de Washington va lluitar per fer la nova convenció a Filadèlfia, però va perdre, els delegats es reunirien a St Louis, Missouri, a principis de setembre. El Congrés va exercir el seu dret a decretar que qualsevol nova esmena hauria de ser ratificada en les convencions estatals per almenys tres quartes parts dels estats, en lloc de les tres quartes parts dels parlaments estatals, amb l'esperança que això podria obstaculitzar una presa de poder pels governs estatals. Va ser un error de càlcul desastrós, encara que ningú no ho sabria fins passats uns mesos.

Mítings, discursos i manifestacions emmarcaven les eleccions que, estat per estat, van triar als 250 delegats encarregats de la re-invenció de la Constitució. Es van imprimir més de 200 llibres instant a una reforma o altra en la constitució durant aquests mesos frenètics. La gent de tots els punts de l'espectre polític havia posat extraordinàries i, al mateix temps, incompatibles esperances en l'assemblea, estenent-se a les fantasies més salvatges d'esquerra i dreta. Anys després, els rumors van afirmar que els partits polítics nacionals havien encoratjat aquesta explosió de punts de vista extrems, i van ajudar als extremistes ser elegits com a delegats, amb l'esperança que podrien portar a la convenció a un punt mort. Si això era cert, va ser un error de càlcul encara més desastrós.

******************

L'assemblea constitucional es va inaugurar el 5 de setembre amb gran bombo i plateret de la premsa mundial. Al principi, tot va anar com la seda, va ser presentada, debatuda i aprovada una esmena que prohibia lleis sense fons i diversos altres abusos del poder federal sobre els estats. Els líders de les faccions moderades llavors van proposar una moció per declarar la convenció acabada i tornar cap a casa.

La moció va ser derrotada per una gran majoria. La majoria dels delegats que havien anat a St Louis, i la majoria dels seus electors a casa, volien més, molt més. La dificultat que va sorgir, a mesura que la convenció va continuar, és que el que la gent volia havia variat tant que era impossible trobar un terreny comú. Els estats vermells volien que el dret a posseir armes fos enfortit; els estats blaus volien abolir aquest dret (*). Alguns nord-americans volien sacralitzar el dret a les decisions individuals sobre l'avortament, mentre que altres volien una esmena que garantís els drets dels no nascuts. Gairebé totes les esquerdes de la societat nord-americana s'obrien en els debats. Nous temes difícils, com els límits al poder dels presidents de fer la guerra sense el consentiment del Congrés, límits estrictes al poder del Congrés per aprovar lleis sense el consentiment dels estats o del poble, i molts més, van aparèixer per unir-se a les divisions existents, i van provocar forts debats.

Va succeir, doncs, que els delegats a la convenció estaven asseguts per estats, per ordre alfabètic. Com a resultat, una de les delegades que formaven part de Utah es va asseure al costat d'un dels delegats de Vermont. A última hora de la tarda del dia 18, després d'un dia de debats duríssims, la delegada de Utah es va deixar caure a la seva cadira i va dir amb cansament: "Tinc una idea. Per què no dissolem la Unió i que tots tinguin el que vulguin ".

"Jo podria acceptar-ho", va dir el delegat de Vermont.

Ella es quedar va pensant un moment. "Estic començant a pensar que molta gent podria".

Van treballar els detalls a la sala de reunions buida després d'un sopar de menjar per emportar tailandès. Tots dos eren representants de l'Estat amb una llicenciatura en Dret, i cada delegat s'havia emès una còpia de la constitució amb totes les seves esmenes, així doncs els va caler poc temps per elaborar el que seria l'Esmena 28:

Article I: La Unió dels Estats queda dissolta, i els diversos estats tindran llibertat per fer altres arranjaments per al seu benestar.

Article II: Tots els béns del govern federal anterior, en cada Estat, al mateix temps que es ratifiqui l'esmena, passaran a ser propietat d'aquest Estat.

Article III: Tots els béns de l'anterior govern federal fora del territori dels Estats es dividirà per acord entre els diferents estats.

L'esmena proposada va ser presentada per ambdós delegats a la comissió corresponent al dia següent. La resposta va ser un silenci atònit. L'esmena es va considerar en forma adequada, i es va fixar una audiència per al dia següent. Molt abans que això passés, tot el món en la convenció, des dels delegats al personal de la cuina al centre de convencions, va tenir la immensa sensació que alguna cosa havia passat. S'havia creuat una línia i no hi havia marxa enrere.

(*)Nota del traductor: el color vermell és associat als EUA al partit republicà, mentre que el blau és associat al partit demòcrata.

El congrés dels Estats Units és bicameral, el formen una cambra baixa o Cambra de Representats (amb 435 membres) i una cambra alta o Senat (amb cent membres), ambdues cambres són elegides per elecció directa. Els membres de la Cambra de Representants representen la població d'un districte electoral i són elegits per dos anys. Aquests dos anys però no coincideixen per tots els representants en període temporal de manera que cada dos anys aproximadament un terç dels representants són elegits de nou. Els districtes electorals dels estats són assignats proporcionalment a la població, sense que hi pugui haver estats que no tinguin com a mínim un representant a la Cambra de Representants. El Senat és una cambra de representació territorial, on cada estat té dos senadors cadascun elegit per sis anys.

Cada estat dels 50 de la unió té també un congrés que, en la majoria d'ells sol ser de dues cambres. Aquest congrés és elegit també per elecció directa. Per altra banda, quan en el relat es refereix a les assemblees (o convencions) es vol dir que són representants elegits específicament per a un fet en concret, per exemple l'elecció, dins un partit, del candidat a la presidència (així hi ha convenció demòcrata i republicana). En les convencions, els delegats elegits poden ser diferents dels representants o diputats dels congressos estatals. En el cas del relat, el que fa el govern federal és imposar una convenció (amb delegats elegits expressament per l'assemblea de la reforma de la constitució) o assemblea constituent diferent de la que escollirien els parlaments dels diferents estats, pensant que, fent això, dinamitaria, la voluntat dels parlaments estatals.