dijous, 20 de desembre del 2012

Un relat de ficció de com podria ser el col·lapse dels EUA. Part I.


(http://rosamariaartal.com/2010/02/17/hubris-el-mal-de-los-politicos/)

Benvolguts/des lectors/es,
La sèrie d'aquests següents cinc posts que publicaré, comptant aquest, són una traducció dels escrits per J.M. Greer el mes d'ocubre passat al seu bloc. Vaig demanar-li permís an John per fer la traducció perquè hi ha alguns aspectes en aquesta història de ficció sobre com pot anar la sociopolítica dels EUA en el futur que, a més d'un lector, li poden despertar algunes analogies amb el que estem vivint per aquestes terres. Per això i per la seva qualitat i interès intrínsec penso que podeu, ambables lectors, treure'n profit com jo he fet i potser animar-vos a discutir-ne alguns aspectes. En fi, us deixo doncs amb la primera part del relat de J.M. Greer.
Salutacions,
SZD


Com pot passar, Primera Part: Hybris


En el transcurs d'aquest any, els meus pots aquí, a l'informe Arxidruida han intentat delinear la trajectòria de l'imperi global dels Estats Units i explorar les raons per les quals aquesta trajectòria probablement arribarà a una parada sobtada en el futur proper. Per portar el tema fora del regne de l'abstracció i posar-lo en el context de la història concreta, he tornat a la caixa d'eines de la ficció narrativa, i en aquest, i els pròxims quatre missatges esbossaré un escenari de derrota i col·lapse imperial nord-americà. La narració es desenvolupa en algun moment no especificat en les dues pròximes dècades, probablement és necessari dir obertament que no és com jo crec que sigui la fi de l'imperi dels Estats Units, simplement és una manera en la qual aquest col·lapse podria succeir i, per tant, un model que pot ajudar a exposar algunes de les vulnerabilitats de la autoproclamada superpotència, actualment trontollant cap la caixa compostadora de la història.
John Michael Greer

******************************************
La notícia de l'últim descobriment de petroli en aigües profundes de Tanzània esclatà enmig d'un, altrament soporífer, dissabte de març. Trenta anys abans, una troballa de la mateixa mida, podria haver aconseguit dues columnes en algun lloc en les últimes pàgines d'alguns diaris de renom, però això no va ser fa trenta anys. En un món famolenc de petroli, allò que alguna vegada podia haver estat considerat una modesta troballa, va obtenir grans titulars.

Sens dubte, també va tenir un lloc preferent en l'ala est de la Casa Blanca, on el president i els seus assessors es van reunir a corre-cuita aquella mateixa nit. "Els xinesos ja l'han embolicat", va dir el secretari d'Energia. "Tenen Tanzània a la butxaca, i hi ha gent del CNOOC (CNOOC era la Corporació Nacional de Petroli de la Xina a l'estranger, l'empresa estatal que encapçalava la recerca de la Xina de petroli a l'estranger) per tot arreu en el lloc de la descoberta i a Dar es Salaam."

"És prou a prop de les aigües de Kenya..."

"De cap manera, senyor President. És a 200 milles nàutiques de la zona en disputa, i tornar a enfrontar-se amb els tanzans no és una cosa que Nairobi vulgui repetir. "

"Maleït sigui, necessitem aquest petroli". El president es girà i s'acostà a la finestra.

Tenia raó, és clar, i aquest "nosaltres" no només es referia als Estats Units. Jameson Weed va guanyar la Casa Blanca el passat novembre amb una campanya centrada amb intensitat en aconseguir per als EUA la sortida d'aquests temps d'empitjorament de la recessió econòmica. Guanyar pel país una major participació en les importacions de petroli va ser la clau per fer aquesta promesa, però era més fàcil de dir que de fer, darrere quedava la ficció cortès d'un mercat lliure de petroli, ja que la major part del petroli que creuava les fronteres nacionals ho feia segons acords polítics entre els països productors i països consumidors prou forts i rics com per competir. En aquests dies, la majoria de les vegades, els EUA perdia -i l'impacte d'aquesta realitat en la imminent campanya per la reelecció, estava molt present en les ments de tots a la sala.

"Hi ha una opció", va dir la consellera presidencial de seguretat nacional. "Canvi de règim".

El president Weed es va girar i va tornar de la finestra per mirar a la cara als altres. El secretari de Defensa es va aclarir la gola. "Tard o d'hora", va dir, "els xinesos es plantaran i lluitaran."

La consellera de seguretat nacional li va dirigir una mirada desdenyosa. "No s'atreviran", va dir. "Saben qui mana i, de totes maneres, és massa lluny de les seves fronteres per la seva capacitat de projecció de força. Faran marxa enrere com ho van fer a Gabon".

El president va passejar la mirada de l'un a l'altra. "És una opció", va dir. "Vull un pla detallat sobre el meu escriptori en dues setmanes".

**********

El canvi de règim no era tan senzill com ho solia ser. Aquesta era la conclusió de les converses en les sales de reunions al Pentàgon i a la seu de la CIA a Langley a mesura que el pla es va anar perfilant. Enrere havien quedat els dies fàcils de les "revolucions de colors", quan uns pocs milions de dòlars canalitzats a través de les ONG de propietat empresarial podien comprar un aixecament de masses i provocar el pànic d'un govern desprevingut, fins fer-lo col·lapsar. Les estratègies de segona generació, que van funcionar tan bé a Líbia i en mitja dotzena de llocs (donant suport a l'aixecament amb mercenaris, forces especials, i una zona d'exclusió aèria) van deixar de funcionar, al seu torn, quan els governs amenaçats van descobrir la manera de combatre'ls amb eficàcia. Ara, generalment, es necessiten tropes terrestres recolzades per la força aèria per acabar la feina de substitució d'un govern poc amistós per un d'obedient.

Tot i així, va ser una tasca amb la qual estaven familiaritzats, els funcionaris a càrrec tenien el pla elaborat en menys de les dues setmanes que el president els havia donat. Uns dies més tard, quan va tornar signat i aprovat, la maquinaria va començar a funcionar. Els diners van fluir a les organitzacions de façana de la CIA a tot l'Àfrica oriental, els espies a Tanzània van començar a reclutar els ambiciosos, els insatisfets, i els idealistes per organitzar als quadres que organitzarien i dirigirien la insurrecció, en d'altres llocs, grups de mercenaris van ser contractats i les fàbriques de propaganda habituals van entrar en acció. El govern de Kenya, l'estat més proper client dels Estats Units, va ser intimidat perquè acceptés les tropes nord-americanes a la frontera amb Tanzània, i un tercer grup de portaavions es va mobilitzar i es va enviar per unir-se als dos ja dins de l'abast de la zona.

Li va costar només unes poques setmanes al govern de Tanzània adonar-se que la seva bona sort recent l'havia posat en el punt de mira del poder nord-americà. Una tarda, a principis de maig, després d'una detallada exposició del seu cap d'intel·ligència, el president de Tanzània va convocar a l'ambaixador de la Xina en una reunió secreta, i li va dir sense embuts: "Si ens abandoneu ara, estem perduts." L'ambaixador va prometre només enviar el missatge a Beijing, però ho va fer a pocs minuts de tornar a l'ambaixada xinesa, i hi va incloure un informe seu detallat i urgent.

Tres dies més tard, una dotzena d'homes es van asseure al voltant d'una taula en una sala de conferències a Beijing. Un membre del personal va servir el te i va desaparèixer. Després d'una hora de discussió, un dels homes de la reunió va dir: "Què és el que diuen els americans? 'Dibuixar una línia a la sorra? "Proposo que aquest és el moment i el lloc per fer-ho".

Hi va haver un murmuri silenciós d'acord en la taula. En els dies que van seguir, un grup diferent de funcionaris va elaborar un conjunt molt diferent de plans.

**********

El port de Dar es Salaam, la capital i ciutat més gran de Tanzània, era un lloc molt concorregut, atestat de petroliers transportant l'or negre a la Xina i els seus aliats, i vaixells de contenidors que transportaven mercaderies de tot tipus, sobretot de la Xina, per a la pròspera economia de Tanzània. En el bullici, ningú no va parar molta atenció a l'arribada d'una sèrie de contenidors de transport sense format des dels ports xinesos, que van ser descarregats des d'uns quants vaixells porta-contenidors ordinaris i portats en camions als districtes de mitja dotzena de magatzems discrets al llarg de la costa, entre Dar es Salaam i la ciutat portuària de Tanga, al nord. Als agents de la CIA pendents de senyals d'una resposta xinesa els van passar completament desapercebuts.

En termes més generals, el nombre d'enviaments de contenidors a Tanzània i mitja dotzena d'altres estats clients dels xinesos a l'Àfrica es va notar una mica, no prou com per despertar sospites, però ningú als EUA, es va adonar de que moltes empreses africanes es van trobar davant de retards inesperats en l'obtenció de la mercaderia xinesa que havien ordenat, ja que d'altres càrregues van prendre l'espai que, altrament, hauria estat d'ells. Tampoc ningú als EUA es va preocupar molt sobre l'augment del nombre de joves xinesos que van viatjar a l'Àfrica durant els quatre mesos abans que comencés la guerra. Intel·ligència dels EUA ho va notar, i això va provocar un breu debat a Langley, per un costat els observadors militars, una facció entre els assessors d'intel·ligència dels Estats Units, va insistir que eren per espiar la tecnologia militar nord-americana; per un altre costat, assessors militars, una altra facció, afirmava que eren per ajudar a l'exèrcit tanzà contra les forces nord-americanes que estaven reunides a Kenya.

Ambdues faccions estaven equivocades. La majoria dels homes joves xinesos de llavis atapeïts va anar a prop dels barris de magatzems entre Dar es Salaam i Tanga, on el contingut dels contenidors de transport es va muntar, provar i posar a punt. Mentrestant, a milers de quilòmetres de distància, la Força Aèria de l'Exèrcit Popular d'Alliberament (FAEPA) va enviar sis brigades aèries (*)(o ales) de combat, equipades amb alguns dels avions més avançats de la Xina, a les bases de l'Àsia Central. El govern xinès havia anunciat que es farien exercicis militars conjunts a l'agost amb Rússia, de manera que les fotos de satèl·lit dels caces Chengdu J-20 estacionats en els deserts del Turquestan no van causar cap mena d'interès a la seu de la CIA a Langley, i es van arxivar.

**********

Després d'anys de batalles pressupostàries a Capitol Hill, l'exèrcit dels EUA no era tan potent o tan ràpid de desplegar com havia estat en els últims anys del segle XX. Només dos dels vuit grups de portaavions d'atac o CSG (*)( unitats navals d'atac dels USA) es trobaven preparats en qualsevol moment, una al Pacífic occidental i una altra anant i venint entre la Mediterrània i l'Oceà Índic, el transport era un desafiament cada vegada més gran per mar o aire, i l'endeutament dels avions de la flota aèria civil, un dels pilars de finals del segle XX de planificació del Pentàgon, va ser menys fàcil d'arreglar ara, que el transport aeri era només per als rics, de nou. No obstant això, les unitats assignades a la primera fase de l'operació de Tanzània (la 101 Divisió Aerotransportada, la sisena Cavalleria Aèria, i la primera i segona divisions de Marines) es van utilitzar per arrodonir el transport de pressa i per sortir sense cap avís als racons més llunyans del globus.

Les primeres unitats de la 101a Divisió Aerotransportada van aterrar a Nairobi a mitjans de maig, quan les fortes pluges havien acabat i els primers motins estaven esclatant a Dar es Salaam. Llavors el president Weed va donar el seu famós discurs a Kansas City, el 20 de juny, denunciant les atrocitats que, segons ell, havien estat comeses pel govern de Tanzània i proclamant la disposició dels Estats Units per donar suport a la recerca de la llibertat a tot el món, les quatre divisions s'assentaven en bases de nova construcció al país al sud de l'altiplà de Kajiado, no gaire lluny de la frontera amb Tanzània. Al costat d'ells, el personal de logística i contractistes civils van irrompre, preparant-se per les dues divisions blindades, en el seu camí des Alemanya en vaixell, que completaria la força d'assalt per terra, al seu torn, la major part dels subministraments per a l'assalt, estaven en camí per mar des de la base Diego García.

Mentrestant, tres CSGs, encapçalades pels portaavions nuclears USS Ronald Reagan, l'USS John F. Kennedy, i el USS George Washington, es dirigien a velocitat de creuer cap a un punt de trobada a l'Oceà Índic occidental, on es reunirien amb els vaixells que transportaven les divisions blindades d'Alemanya i una dotzena de vaixells grans de subministrament des de l'Esquadró Marítim Preventiu amb base a Diego García. Dos batallons de la Força Aèria ja havien estat assignats a l'operació, i arribaven just abans de que els portaavions arribessin al radi d'acció. Tant aquestes divisions com els avions amb base en els portaavions s'encarregarien d'abatre la força aèria de Tanzània i de destruir els objectius militars a tot el país durant les dues setmanes que les divisions blindades necessitarien per aterrar, unir-se a la resta de la força, i començar l'assalt terrestre. Era un pla estàndard per a l'eliminació ràpida de forces militars modestes d'un país del Tercer Món de mida mitjana, la seva única debilitat és que la força dels EUA ja no s'enfrontava a un país de grandària mitjana del Tercer Món.

**********
En temps de pau, agost i setembre són temporada alta de turisme a l'est d'Àfrica, terra endins de la costa (on el clima és sempre humit) el clima és fred i sec, i les àmplies planes de l'interior són fàcils de recórrer. Les planes de clima sec i fred es troben entre els millors llocs del món per a un assalt amb tancs i helicòpters de combat, són també els mesos planificats pel Pentàgon per l'operació Blazing Torch (Torxa encesa), l'alliberament de Tanzània. Els documents preliminars lliurats al president Weed a finals de juliol van esbossar els detalls finals, i va assentir amb el cap i signar les ordres finals per a la invasió. El secretari de Defensa, mirava des de l'altre costat de l'habitació amb el nas arrufat en silenci. Havia intentat diverses vegades mostrar la petita però real oportunitat de que els xinesos poguessin prendre represàlies, però la seva opinió va ser desestimada i ridiculitzada per l'assessora de seguretat nacional del president i pel vicepresident Gurney. Així que això havia acabat, es va dir per quinzena vegada, ell li lliuraria la seva renúncia.

Fora de les finestres de la Casa Blanca, amb prou feines visible en la distància, un petit grup de manifestants van mantenir una vigília desordenada a la zona de llibertat d'expressió que els estava destinada. Els vianants s'afanyaven a passar, ignorant les consignes corejades i les pancartes de protesta. Va ser un altre dia d'estiu brutalment calent a Washington DC, que formava part de la "nova normalitat" l'etiqueta que hi posaven els mitjans de comunicació quan no podien deixar d'esmentar del tot el canvi climàtic. Més enllà dels assumptes del Govern Federal, la meitat del país era presa d'una nova sequera salvatge, els estats d'Iowa i Geòrgia havien suspès el pagament dels seus deutes, enterbolint els mercats financers, i els ulls de tot el sud-est es van girar nerviosament cap a una tempesta tropical, formant-se a les Illes de Sobrevent , que mostrava tots els senyals d'esdevenir el primer gran huracà de la temporada.

El que molts observadors perspicaços van recordar més tard va ser el mal humor que es va apoderar del país durant l'estiu. Només els mitjans de comunicació i els polítics nacionals més pocavergonyes, van tractar de fer veure que la propera guerra amb Tanzània era tot menys petroli, la qualificació d'aprovació del president es va ensorrar gairebé per sota del 25%, que era encara tres vegades més alta que la del Congrés i molt per sobre de la credibilitat de qualsevol candidat que l'altre partit podia d'oferir, eren els clixés habituals emesos pels experts habituals, llàstima però, que les úniques persones que se'ls escoltaven eren els propis experts. A tot el país, i en tot l'espectre polític, la paciència del poble nord-americà s'estava, visiblement, acabant.

Els que no estaven satisfets tenien un munt de raons per estar-ne. La depressió econòmica intractable que s'havia apoderat del país des de l'any 2008 no va mostrar signes d'alleujament, tot i repetits rescats del sector financer, cada vegada proclamats com la clau per obtenir la prosperitat, de repetir les eleccions en què cada candidat deia que tenien idees noves i acabaven seguit les mateixes polítiques fracassades, un cop en el càrrec. L'auge del fracking de principis dels anys vint era pràcticament història antiga. Els preus de l'energia eren alts i continuaven augmentant; la gasolina va xocar contra la barrera dels 7 dólars per galó aquell estiu abans de caure gairebé un altre cop cap al 6,50 inicials. Cap d'aquests fets eren nous, però semblaven infectar l'estat d'ànim nacional amb més força que abans. Això ajudaria a causar una explosió, però hi hauria altres explosions en primer lloc.

A finals de juliol, la força d'invasió es va reunir a l'Oceà Índic, prop de dos mil milles a l'est de la costa de Kenya. L'almirall de la Flota, Julius T. Deckmann, al comandament de tota la força, es va assegurar que tot estava en ordre abans de donar les ordres de navegar cap a l'oest. Era un funcionari de carrera amb una mitja dotzena de missions de combat a l'esquena, Deckmann havia après a confiar en la seva intuïció i la seva intuïció li deia que alguna cosa no anava bé. Des del pont del USS George Washington, el seu vaixell insígnia, va considerar la flota reunida, va sacsejar el cap i va ordenar enviar patrulles no tripulades de reconeixement. Les imatges en temps real dels satèl·lits espies dels Estats Units no van mostrar res fora del comú, les dades de l'avió AWACS volant en cercles a gran alçada van confirmar el mateix que els avions de reconeixement, un cop que les dades van començar a arribar. El malestar de Deckmann es va mantenir igualment, tot i que els dies van passar sense incidents mentre la força d'atac s'acostava a l'Àfrica Oriental.

La flota va arribar al seu lloc assignat a la costa de Kenya en la data prevista. Les notícies arribaven des de la connexió segura via satèl·lit des de Washington: els batallons de la Força Aèria de combat havien arribat i estaven llestos per a l'acció, el Consell de Llibertat de Tanzània, el govern titella a l'exili fabricat pel Departament d'Estat, havia cridat a "totes les nacions del món" per alliberar el seu país, una petició que tothom sabia que anava dirigida a una sola nació, els mercenaris dirigits per la CIA que van encapçalar la segona fase violenta de la revolta s'havien retirat de Dar es Salaam, deixant als quadres locals a la seva sort, i es movien cap a la frontera amb Kenya per obrir el camí per a la invasió. Deckmann es va assegurar que cada vaixell de la seva flota estaria llest mentre el sol es ponia just per enmig d'una boirina vermella sobre la costa africana distant.

Pocs dels que participaven en la guerra van dormir molt la mateixa nit abans del bombardeig. En els tres portaavions, i en dos aeròdroms de nova construcció al sud de Kenya, les tripulacions aèries treballaven a negra nit perquè els seus avions estiguessin a punt per a la batalla, sense saber que unes altres tripulacions estaven fent el mateix a milers de quilòmetres de distància a l'Àsia Central. La majoria de soldats de les dues divisions blindades que havien estat portades des d'Alemanya, preparats per a un aterratge a Mombasa no viuria per a veure-ho. A Dar es Salaam i Nairobi, els presidents respectius es van reunir amb els seus gabinets i després es van dirigir a búnquers fortament custodiats, en altres parts del món, els caps d'estat llegien els informes d'intel·ligència i es preparaven per a la crisi.

Dues hores abans de l'alba de l'Àfrica Oriental, l'espera va acabar. Dues persones la van acabar. Un d'ells va ser l'almirall Deckmann, bordant les ordres que van enviar els primers caces bombarders rugint per la coberta del George Washington i els primers míssils de creuer Tomahawk cap al cel cremant. L'altre era un oficial en un centre de comandament xinès profund al centre d'Àsia, que va veure els avions enlairar-se i el llançament de míssils, gràcies a una observació de gran altitud d'un avió de reconeixement -un dels tres que havia estat seguint el George Washington des que va sortir del Canal de Suez, i es van apostar a sobre de la flota. Tant aviat com les imatges infraroges van mostrar avions i míssils a tota velocitat cap Tanzània, l'oficial va escriure ràpidament en un teclat i després va prémer enter dues vegades. Amb el segon clic de la tecla Enter, la resposta xinesa va començar.


(*)Nota del traductor: Cal aclarir una mica les dues referències a organització militar dels EUA i que, l'autor, per extensió, utilitza amb l'exèrcit xinès. En primer lloc, la formació naval anomenada CSG, consta bàsicament d'un portaavions (portant entre 65 i 70 avions) i diversos vaixells de suport (un porta-aeronaus, un cuirassat i un esquadró de destructors). Pel que fa al batalló d'avions (wing, ala en seria la traducció literal) consta del voltant de quatre grups (cada grup sobre 60 avions o més).
Per a qui li interessi el tema, en aquesta pàgina s'explica clarament l'organització de l'exèrcit dels EUA.

4 comentaris:

AMT ha dit...

Gràcies per fer l'esforç de fer una traducció tan acurada.

Aquesta mateixa sèrie, amb l'acord de l'autor d'aquest blog i del John Michael Greer, serà publicada en castellà a The Oil Crash.

Salutacions

Jordi Solé (SZD) ha dit...

Gràcies Antonio també per la publicació i traducció en el teu bloc.
Salutacions,
SZD

David ha dit...

Normalment sóc reaci en fer aquests exercicis de ficció de cara al futur, potser escarmentat perquè en aquests exercicis no es té mai en compte la situació energètica global, i per tant perden tota credibilitat (els recursos han manat i manaran en els esdeveniments geopolítics, i el paradigma immòbil del creixement infinit sempre ho sobrepassa tot). Però s'ha de reconèixer que l'autor ha aconseguit crear un escenari totalment versemblant, que potser és el què més espanta.

Jordi Solé (SZD) ha dit...

@ David,
Gràcies pel teu comentari. Tens raó en que l'escenari sembla versemblant, crec que potser ens fa adonar d'alguns aspectes subtils de la política americana (i crec que en general de com funcionen els polítics). Per a mi pel que fa a l'esfera política americana potser la millor part és la quarta.
També és cert que els riscos (com l'amenaça de la guerra nuclear) que apunta el relat tenen probabilitats d'apareixer en un escenari internacional en el qual hi haurà molta tensió, precisament per aquesta lluita pels recursos. En fi, si ho poguessim veure des de fora, diria que l'epoca que estem vivint, històricament, és de les més interessants (el col·lapse de la civilització occidental tal com la coneixem). El que espanta, com molt bé dius, és que no ho podem veure des de fora i relats com els que fa l'autor poden arribar a succeïr en part , amb el conseqüent patiment associat en les vides de molta gent. Tot i així penso que no té perquè arribar d'aquesta manera; la realitat planteja bifurcacions en el camí que poden arribar a donar escenaris més benignes i amb menys patiment.
Salutacions,
SZD